dimarts, 2 de juny del 2020

COLLAGES DE MONTSERRAT FANDO i VEU DE JAVIER CABALLERO

Montserrat Fando elabora cada dia un collage al seu perfil d’Instagram https://www.instagram.com/lafando_dibujando/


 El modus operandi és clar: un títol extret de la quotidianeïtat, sovint vindicatiu, de vegades inspirat amb un artista, poeta, músic... -d’ací un breu comentari introductori, i, sobretot, el collage.

He triat aquest, del 10 05 2020, 60diadeconfinament 8Diadesconfinamentresponsable, perquè el va treballar a partir d’un meu poema de MAR DE SARDINES, 2007, “ET FAS VELL”.
Amb aquesta introducció:

Ahir Sant Ponç. Flors per malalties i menjadors.
Distància. Vellesa i solitud en confinament. Enyorança dels éssers estima. Dedicat a les persones que es troben molt lluny de la gent gran. A les cuidadores i infermeres.
Distançament. La vellesa i la solitud en tancament. Anhel dels éssers estimats. Dedicat a persones allunyades de la gent gran. Als cuidadors i infermeres.

L’obra, però, és el collage. Es presenta aquest amb un moviment per tota la composició i es desplega successivament en unes pàgines on queda reflectit el procés de creació. En aquest cas són cinc pàgines. La darrera de les quals presenta el poema, que transcric a continuació i remarca el títol i els tres versets finals i concloents:
ET FAS VELL, CONSCIÈNCIA, MIRADA DURA, POCA PRESSA

Et fas vell
En la sentida rutina
Caçant la molesta mosca
Estètica de la poesia
Escolant-se per la pica
Del temps.
Consciència.
Mirada dura.
Poca pressa.

Mar de Sardines, Arola, 2007.

El collage m’atreu singularment, a més, perquè és un as, un naip, que si li donem la volta retrata el boueta.

Li he agraït molts d’aquests collage amb l’afegitó d’un comentari. Vaig començar amb frases breus i he acabat, sovint, fent una proseta perseguit l’encant. En aquest cas vaig escriure:

javiercaballero688

Per Sant Ponç la iaia desa l’armari el farcellet d’herbes aromàtiques i les quatre roses entre els esquelets de roba. La nena llegeix Machado en veu alta: abelles d'abril, mosquetes al setrill. L’avi torrava la pipa de Magritte amb la brasa del caliquenyo. La dama de piques veu confinada l'escena com un naip. Gira la carta i el joc rescabala poesia: retrat de boueta amb la B de les ulleres i la cigarreta a les mans. Excel·lent retrat. Et felicito. Genial.

Nota: En quant he rellegit el text, m’he adonat que, en enviar-lo, Instagram canvia coses. És estrany, no?. Per exemple: “mesquites” per mosquetes al setrill, que al·ludeix al celebrat poema machadià de Las Moscas. O el final, que a Instagram és gairebé inintel·ligible. Caram!
                                                                
És admirable el treball constant i disciplinat de Montse. Però, encara és més destacable que no para d’investigar i d’incorporar nous elements. I és molt d’agrair que pengés la meva veu en la primera ocasió que li va sortir.

PRIMER COLLAGE SONOR



El 27 de Maig 2020, 71 -72 dies de confinament anuncia feliçment: La veu del poeta. Res mes emocionant que s’escolta a la boueta @javiercaballero688
Un luxe. Un privilegi que vol compartir.
El poema del GAT DE GUIX no existeix publicat. Està en un recull de poemes titulat “Si et dol el cap” data al 2017. Una troballa manuscrita.

EL GAT DE GUIX
taula neta
sobre el marbre
gat de la nit
dringuen dues
llunes blaves

Un gat a la finestra guaita el carrer o el mirall, -art japonès, exotisme de la pintura cal·ligràfica, línea clara i colors plans-, on la naturalesa inabastable desplega tota la seva magnificència amb dos personatges lleus i angèlics suspesos: dama i dansaire. LaFando en diu el desig de sortir del confinament. Darrera l’anhel vehement, però, una impressió flotant i fosca ens aterra amb mirada globular i gelatinosa. Sobre el mirall “dringuen dues llunes blaves”. Magnífica instantània en moviment, un altre gran collage. javiercaballero688



UN SEGON COLLAGE SONOR

 71Diadeconfinamiento. Esperant el canvi de fase. Des de la finestra.
El poema de L’HOME DEL BARRET DE PALLA
Del llibre de poesia Mar de Sardines d’Arola Editors. Tarragona (2007)


L’home del barret de palla està així com distret en l’aigüerol de línia clara, canyes i collverds. Ulls perduts, ànima desèrtica, i el gat negre del desig. En contrast, un americano, campari vermell, vermut, sifó, glaçons i fulletes de menta. “L’olor del mar Mediterrani”, marina minuciosa, el contrallum que tanca la badia i el mar blau de sardines fulgent, ve cap a la caleta íntima d’arena i “la gent del voltant”. Enyoro el joc dels xiquets, castells de sorra cònics i sòlids com a rodes de molí; l’enigmàtica trobada inesperada, el viatger de la màrfega en caragol al coll; els aneguets metàl·lics trencant brunzint l’opalina de fons. Avui el collage de laFando ens dóna dels  muscles. Guai!  javiercaballero688


L’HOME DEL BARRET DE PALLA

L’home del barret de palla
sempre fa un vermut
amb sifó, ben assegut
al selló com un bon senyor.
El sol rellisca pel tendal
cap a la sorra i la mar.
Beu a glopets pausats
d’esquena a la platja
a la llum explosiva de l’estiu.
Qui penetrés els ulls perduts
com l’exòtic generós
i veiés l’ànima desèrtica!
Per què defensa la soledat?
Entre tanta gent a la platja
i vermut torna a casa d’habitud
l’home del barret de palla,
inexpressiu de tant fotut
com el llum explosiu de l’estiu.

https://www.instagram.com/p/CAnWce4nO1d/


I TERCERA COLLAGE

 

75Diadeconfiniment 76Diadeconfinament
Escolteu al poeta. Conèixer el poeta
Esperant el canvi de fase. Enyoro la platja. L’olor del mar mediterràni. Mullarme els peus. Nedar. La sorra. La gent del voltant.
El poema del MAR D'ESTIU
Del llibre de poesia Mar de Sardines d'Arola Editors. Tarragona (2007)




Marina de l’hora bruixa al tardet. Si ahir veiem la dolça marina amb esculls braus, avui la plana inesgotable del delta, l’arena, la faroleta, avís per a navegants. Sobre les petjades el vent impetuós de la bailaora, tan intemperant que aixeca un remolí de centelles que treu espurnes i colors -potser un minotaure també. Sirena i encís d’Ariadna, el fil. S’ho mira corprès una figura sedent al pedestal del vigilant; també l’esfinx pacient del miau. Tot convida a la mar d’estiu. Ho somio com una trobada imprevista. El que dóna la mar. Un tresor.  javiercaballero688

MAR D’ESTIU 

La brisa és una sirena
que salta de la mar
a la sorra
i a la nit
l’amant la persegueix
intrèpid.

Amb Montse Fando practiquem una amistat llarga i ferma des de què la Carmeta, la meua companya i ella van coincidir a l’Institut Icària. Hem compartit intimitats, banalitats, grans temes i l’estat del temps o de la feina; hem bescanviat lectures, idees, notícies; alguna festa; moltes coses. I ens ha sortit alguna plegats. 



 Una d’aquestes primeres enteses va ser en una exposició de PINTORS DE LLORET. La Montse em va demanar un poema per al seu oli NU, dedicada a la dona i a la lluita contra el càncer. És una bella senyora d’esquena, que insinua o amaga precisament la típica amputació de pit. Al peu es pot llegir el poema:

Mirant a fons l’esdevenir
constant, els estels i la fosca,
s’apila a l’esquena heroica
i els dies. Tot el que sap,
pesant i fràgil, tot el cos,
gest indòmit, nuesa bella.


https://bouesia2.blogspot.com/ conté algunes entrades més sobre la Montse Fando:

SATIE I MARTIN, UNA EXPERIÈNCIA SINESTÈSICA, ESTER BORRÀS I MONTSE FANDO
Dibuixos, textos i projeccions
Una experiència sinestèsica és un projecte d’Esther Borràs (pianista) i Montse Fando (il·lustradora).
L’ experiència es pot seguir al seu canal de Youtube

BARCELONA PENSA: RESILIÈNCIA BOUÈTICA, 29 xi 2016 bcn
Engegat el baptisme social (M. Delgado), la processó engoleix l’experiència bouètica, passa pels budells de la digestió i excreta el fràgil turment alat de la performace. Vet aquí Alba Torn, Màngel Marín, Javier Caballero, l’imprevist Roc i el traç pregnant de Montse Fando, que mira i camina, i a les fosques aplica els colors del que hi ha, barreja ciutadans i bouetes. Una cercavila decanta i tomba el vuit a l’infinit, ziga zaga, zum zum, el saber no pesa. El mosquit lleuger fibla punyent el cos concret de la ciutat. Rere l’skyline la plata llunàtica es desfà en boirina pixanera. Resiliència bouètica. 

Montse Fando és una boueta també. El seu traç pregnant, que mira i camina, i fins i tot aplica a les fosques els colors del que hi ha, està recollit en els seus quaderns de Urban Sketchers, aquest moviment d’artistes peripatètics o viatgers que dibuixen sense parar, gairebé amb furor. Penjo un dibuix de RESILIÈNCIA BOUÈTICA, la Bouesia a la trobada de BARCELONA PENSA:


 https://bouesia2.blogspot.com/2016/11/barcelona-pensa-resiliencia-bouetica.html

Per la síntesi feta gest i imatge. Per caminar al pas de l’esdevenir constant i deixar petjada. Veure el miracle que crea el dibuix i pensar el misteri de sota.

ALTRES REFERÈNCIES del fet creatiu on hi entra la improvisació, l'atzar, la màgia i lo efímer.

https://bouesia2.blogspot.com/2008/03/fanzine-icria.html  Notícia sobre una de les múltiples tasques del seu quefer de cada dia amb els alumnes. On declarava al pròleg: Tots tenim una manera personal, en funció de la nostra sensibilitat, maduresa, tenacitat i constància, de explicar les nostres histories i això ens fa ser únics i irrepetibles. Com ho seran les vostres interpretacions. Es també el nostre espai en el que expliquen alló que volem dir de la millor manera que sabem, amb plena llibertat en la creació artística. Sovint el resultat es inesperat i es quelcom diferent a la idea original fruit del fet creatiu on hi entra la improvisació, l'atzar, la màgia i lo efímer.



7 POEMES IL·LUSTRATS PER MONTSE FANDO I VEU DE JAVIER CABALLERO
https://www.instagram.com/p/B__0F32AJ3r/?igshid=1spjfriecoi36        57 58 desconfinament            
https://www.instagram.com/p/CAFRU84AFwj/?igshid=130on6nacr9m4        60 desc
https://www.instagram.com/p/CAi4UguHPb9/?igshid=6dpzt8o3tk4j              71 72 desc
https://www.instagram.com/p/CAnWce4nO1d/?igshid=n0u6gp46pddf           73 74 desc
https://www.instagram.com/p/CAPuvr9H3xE/?igshid=1ih05ocv97fhy            63 64 desc
https://www.instagram.com/p/CAr-GCgnwC4/?igshid=fw2pkh2fy46e            75 76 desc
https://www.instagram.com/p/CA3V-PSHe4H/?igshid=5byy9glyl6xs              81 82 desc

En resum, en algun racó del mòbil estan els arxius sonors de la poesia de confinament pandèmic. Mentre trobo un expert en abismes tecnològics, els artistes van fent viure la cultura a mesura que actualitzen mirades i gestos expandint-los per les xarxes. Així passa amb Montserrat Fando, interessant i incansable, i també mestra del fil d’Ariadna que esdevé lletra, símbol, gargot, personatge i etcètera, fruit del fet creatiu on hi entra la improvisació, l'atzar, la màgia i lo efímer.


collage del 10 de Maig inspirat en MOLTES ANQUES I CAP GRANOTA

dimecres, 27 de maig del 2020

VERTÍGEN, TERESA MORALO, UCMAN i PACO MORALES


Freud negava el sentiment oceànic. Però els romàntics s’extasien davant la naturalesa ciclòpia desbordant. Veig Friedrich (1774-1840). Veig el viatger davant la mar de boira (1818). I davant Vertígen de Teresa Moralo, i, a més, tot passa quan fem una altra cosa. Tenim la terrassa abismal, amb una tanca poc segura, abocada a la mar pètria, geològica, inabastable; i la taula de còmodes poltrones vermellones. Testimoni de la nostra incertesa incòmoda, l’oi de por que puja estómac amunt -què poca cosa som! Avui mateix vivim com amb molts mitjans i la naturalesa, meravella que impressiona, amb un mínimum ens fa anar de cap.
Tornem a pujar al cim, tornem a mirar-la amb els ulls de Teresa Moralo, i li posarem veu a dos poemes, semblants i distints, còmodament asseguts


TERESA MORALO, VERTÍGEN, 100 X 150 cm

en aquest enllaç podem mirar Vertígen i escoltar la veu de Javier Caballero amb els poemes
https://www.facebook.com/teresam.munoz.18/videos/3313476315331429/

El primer poema que llegirem es va incloure en un projecte amb PACO MORALES, artista torrencial i polifacètic de 1981, UCMAN. Reprodueixo la pàgina:

Segon poema:

EL GOLCO, Alpujarras, Garanada

                        Por Odettte et Paul, de la maison
                        de la Sirèn avec affection.

La terra és cònica pendent, gratada
Pels immensos barrancs braus; feréstega
Distància, però, permet l’existència
D’unes oliveres, una caseta, ametllers,
Els ramats, el pastor, les esquelles.
Hom sent el cric cric en espiralls
Trencades i l’escalfor blau de l’estiu.
D’ací estant, se succeeix la quotidiana
Rutina, esmorzar, alenar el present
Íntim, de l’estómac, certa insatisfacció
Que ha d’acabar més que en un cim
Més baix a la fi de la pendent.
Ara bé, ¿quin turó serà la maduresa?
Hi haurà un dia en què ja no caldrà
La renúncia, amb les forces justes
Per al gaudi que reconforta com un saborós
Vi vermell, com la bellesa o el saber.
Mentre se’n va per la pendent l’horitzó
I en el blau s’esmorteix la por.

2001-

Un poema estimat, que gairebé no he recitat mai. Em porta aventures i l'amistat amb el músic belga Serge Minnen. Em va ensenyar molt a escoltar música. Especialment música medieval, però també de músiques esquisites, com les minimalistes. Serge em va fer escoltar per primer cop a Philipe Glass (1937).Vam anar plegats a veure a Barcelona Koyaanisqatsi, que em va impresionar moltíssim. O la Penguin Cafe Orchestra.

Caspar David Friedrich, Der Wanderer über dem Nebelmeer, 1818 (oli sobre llenç, 98,5 cm x 75 cm)

Pel que fa al sentiment oceànic, terme encunyat per Romain Rolland i popularitzat per Freud a L'avenir d'una il·lusió (El malestar en la cultura), en criticar la sensació oceànica d'infinitat. Rolland feia d'aquest sentiment la font de tota energia religiosa. En canvi, Freud considera que, d'existir, és el primitiu sentiment d'ego que precedeix a la creació del jo, el qual sorgeix quan la mare deixa d'alletar el fill. El nadó encara no té un concepte del jo, més aviat viu en el tot, que és part de sí mateix. https://momentulum.blogspot.com/2008/09/freud-el-jo-ho-inclou-tot-desprs-dell.html

dijous, 21 de maig del 2020

TERESA MORALO I TERRASSETA VALENCIANA I VEU DE JAVIER CABALLERO


Teresa Moralo em provoca amb els colors del record, tan fràgil el duem a la pell prop dels ulls i dels llavis prop. Hem compartit joventut, complicitats, paisatge.  Potser l’accent gairebé. Som corda i poal. Em diu: vine a la terrasseta valenciana; aquella tarda acolorida amb gust de mar i alfàbrega, amb la cadira de pelar la pava, el verd exuberant, el vermell i el groc de pomes i el codony. Cantirellet d’aigua fresca a l’ombra del parral, plàcida serenor mediterrània. I jo de retruc, de viva veu, li llegiré AMPOSTA, CINC DE NOVEMBRE DE 1978 i dos més, mitològics, d’aquells anyets tendrets.

A veure si ho podem escoltar i mirar la terrasseta alhora: 

AMPOSTA, CINC DE NOVEMBRE DE 1978

Carrer amb flors,
curt, estret, tort.
Una velleta.
Mocador negre.
Llençols blanc verge.
Fila l’agulla

la llum de sempre.
AFRODITA CORRENTS

Presumida i bonica somrius
en passar i una mirada teva
genera les roses de carrer i l’estiu.
Com i de quina manera
es pregunta la jove, la mare, la vella
i els hòmens, adolescents furtius
envermelleixen i, ja captius,
es tornen poetes de la lluna plena,
cantant com es banya al riu
o amaga als canyars ta nuesa,
com, presumida i bonica, somrius
i obres les roses del carrer i l’estiu.

MIRATGES, 1987, p 18

SIRENES
                                   A Lola Soler

Venien del nord,
Venien del nord,
Cap a la terra
De la meravella.
Venien del nord
Per la flor de taronger
I el dolç de les moreres.
Tocaven l’Albufera,
La canya i la senillera.
A la nit eixien,
A la nit eixien,
Buscaven la finestra
Amb llum elèctrica.
A la nit eixien,
A la nit eixien,
Cercant les ànimes
S’enduien les mirades
Més enllà del mar,
Més enllà del mar
I del llac Estigi,
S’enduien les mirades
I un buit deixaven
Aquelles aus foràstiques
Aquelles aus foràstiques
Amb veu de xeringa,
Amb veu de dolçaina,
Amb dolça harmonia,
Amb ulls de pubilla,
Amb somriure de lluna.
I un buit deixaven,
I un buit deixaven...
Per això ploren els poetes.

CIRCUMSTÀNCIES I PRODIGIS 1990, P.39



dijous, 14 de maig del 2020

BOUESIA DE CONFINAMENT 1 SAFO: LA COSA MÉS BONICA DEL MÓN

Des del 28 de març cada dia he llegit un poema per enviar-lo als amics via guatxap. El Consejo de Ministros havia decretat el confinament dels espanyols el 14 de Març. Només es parlava de pandèmia. Es respirava por i tensió per una pesta que omplia i desbordava els establiments de salut i provocava morts irrecuperables.

No hi havia cura, encara no n’hi ha. Passat els primers dies de tribulació i amb els carrers i activitats tancades, vaig començar a trucar amics i familiars per sostenir-nos i combatre l’aïllament. Vam descobrir-nos parlant per videotrucades i ens consolavem cara a cara repartits en quadrets per la pantalla de l’ordinador i del mòbil. Va ser quan se’m va ocórrer la idea. Recitar poemes m’imposava una tasca i mantenia el contacte amb els estimats. A més era un deler personal, la poesia. I la dimensió sonora li donava cert aire bouètic en sortir per camins virtuals. Després va venir la gratificació dels amics que van aprovar la idea.

Ara vull veure què puc recuperar d’aquesta experiència de 44 dies seguits, fins que el diumenge passat, 10 de maig, vaig recitar poemes meus.
Per això començaré pel primer poema, de Safo de Mitilene, poeta lírica grega de l’època arcaica que va viure a cavall dels segles VII-VI aC.

La poesia lírica expressa sentiments, emocions, pensaments que manifesten el món afectiu, intern del poeta, malgrat que també pot tocar sentiments col·lectius. El mot lírica prové de l’adjectiu λιρικς, “relatiu a la lira”, i, per extensió a qualsevol instrument de corda (lira, fòrmix, cítara). És una poesia destinada a ser cantada, i, sovint, ballada.

El recitat l’acompanyava amb aquesta imatge extreta de l’impagable repertori de la ceràmica grega. Flautista  i dansaire, i cítara en figures vermelles sobre fons negre per posar un contrapunt visual als versos que giraven entorn de la bellesa, allò que més estimo, tòpic de l’excel·lència, Helena de Troia, la més bella, i l’amor absent. 
Flautista, dansaire i cítara

SAFO            
LA COSA MÉS BONICA DEL MÓN                     
a cavall del VII-VI aC

Hi ha qui diu que un exèrcit, o una tropa
de cavallers, o una flota, és la cosa
més bonica del món; per mi, en canvi,
és el que estimes.

És fàcil fer que qualsevol ho entengui:
Hèlena, que en bellesa avantatjava
tots els mortals, va abandonar el seu home
distingidíssim

i travessant la mar va arribar a Troia,
i ja no va pensar en la seva filla
ni en els seus pares estimats, sinó que
va esgarriar-la,
[no pas a contracor, la dea Cipris].
. . . . . .
[Ella] ara d’Anactòria, que és fora,
fa que em recordi:

voldria veure el seu pas adorable
i l’espurneig radiant dels seu rostre
molt més que els carros lidis i el soldats amb
totes les armes.
Traducció de Jordi Cornudella

Bé, volia incloure l'arxiu sonor, però, no ho he sabut fer de cap manera. malaguanyada intenció que contribuirà a empedrar l'infern.

divendres, 30 d’agost del 2019

GRANT TOUR 2019 CLOENDA

TU QUE T'HAS MENJAT LA TRUITA

REVISTA CAMINADA PELS CARRERS DE LLEIDA, CONDUÏDA ESPERENONADA PER ESTER XARGAY MELERO
RECORREGUT POÈTIC ENDREÇAT A CARLES HAC MOR

18.30 sortida des de l'avinguda Madrid 32, davant del riu

POETES LLEIDATANS I LLEIDATANES
MONSERRAT ALOY
AMAT BARÓ 
ALBERT CARRASCO GUASQUES
 ROSA FAGREGAT
MIQUEL ÀNGEL MARÍN
JORDI PRENAFETA CARLES M. SANUY

I ELS PARTICIPANTS DEL GRAN TOUR
BIEL BARNILS CARRERA
IGOR BINSBERGEN
XAVIER CABALLERO
PRIYA CABALLERO
FRAN FERRERO
CLARA GARÍ
SALVADOR GIRALT
CARME LÓPEZ
BERTA MALLARACH PI
NÚRIA MARTÍNEZ VERNIS
ÀNGELS PI
IMMA PLA
JORDI RALLO
ELENA SIXTO

un passeig rememoratiu del mític recorregut que Carles Hac Mor va fer l'any 1988, el punt de partida del qual fou una instal·lació de Benet Rossell que suposava un homenatge al Capità Menaia dels Armats, o soldats romans de Lleida, i a llur himne, intitulat Tu, que t'has menjat la truita
vikimedia commons


Tu, que t’has menjat la truita
i no me n’has donat,
te mataré, ye trinxaré!
i te mastegaré!