V ENCONTRES APROXIMATIUS DE POSTBOUESIA, LO PATI, AMPOSTA 29 i 30 DE MARÇ 2025

 

Dissabte 29 de març a les 17:30h. Centre d'Art Lo Pati.

V ENCONTRES APROXIMATIUS DE POSTBOUESIA 

 LO POEMA AJUNTA PARAULES

 LO POEMA AJUNTA PERSONES

“Si nosaltres, però, ens poguéssim entendre amb el mosquit, advertiríem que també ell flota amb aquest pathos a través de la llum i sent que en ell vola el centre del món.”                                                                                                      Friedrich Nietzsche.

La imatge dels 5ens Encontres (sempre) Aproximatius de Postbouesia. Reverència versus irreverència. La relació de l’humor amb el plaer. Pau Casals a la Casa Blanca s’ajunta amb Wolf Vostell a la revista Fluxus ‘Dé-coll/age’. Video-acústica, una escenografia de televisors, els improvisadors lliures filmats i projectats: Luis Lamadrid i Paco Utray. Les esquerdes que sonen (per sort): David Picó. Les preguntes difícils quan els amics se’n van: Paco Morales, una pel·lícula que busca rastres d’una vida. Una colla d’espectadors emancipats aproximant-se a un auto-concert perpetrat per ells mateixos: ells no saben que van en un autobús conduït pel Col·lectiu Free’t i Arnau Millà. Una paella transicional que servirà per entrar en el “De sol a sol”. Lo poema ajunta paraules. Lo poema ajunta persones. Tota la nit sonant i ressonant. Un nocturn de campanes: Llorenç Barber i Montserrat Palacios.

 

Anne Dufourmantelle: Elogio del riesgo 

Corredor Mateos: Converses amb Pau Casals 

David Picó: Filosofía de la escucha: el concepto de música en el pensamiento de Nietzsche 

Dolors Miquel: Mata’m Psicosi

Ester Xargay: Trenca-sons

Francesc Tosquelles: Funció poètica i psicoteràpia. Una lectura d’ In Memoriam de Gabriel Ferrater

Harpo Marx: Harpo habla

Jacques Rancière: El espectador emancipado

Llorenç Barber: La ciudad y sus ecos

Montserrat Palacios: La estrategia doméstica 

Nelly Schnaith: Paradojas de la representación 

Paco Morales: Gairebé cent anys de soledat 

Peter Sloterdijk: Derrida, un egipcio 

Roland Barthes: El plaer del text 

Tristan Tzara: L’home aproximatiu 

Wolf Vostell: Dé – coll/age, butlletí d’idees actuals

 

PROGRAMA Dissabte i diumenge, 29 i 30 març.

17.30 h: VIDEOACÚSTICA- Luis Lamadrid, Paco Utray. Passi de maqueta i explicació del projecte.

18.30 h: VOLUNTAT CONTRA LA TEMPESTA: projecció del documental sobre l’artista Paco Morales amb Adolf Alcañiz i Miquel Àngel Marín (autors del documental), Javier Caballero, Mari Chordà, Àlvar Bonet, Eduard Carmona, Fermín Morales.

L’ESQUERDA QUE SONA: DES/CONCERT PER A INDIVIDU SOL: David Picó, concert parlat o parlament desconcertat.

L’ESPECTADOR EMANCIPAT: Col·lectiu Free’t, Epy Figueroa, Arnau Millà, concert d’espectadors, concertat i emancipat.

22.00 h: PAELLA DE TRANSICIÓ. Menjar per a continuar els encontres i aproximar-nos al llindar de la post

Bouesia a mitjanit.

23.30 h: Què és un “DE SOL A SOL”? Què vol dir sonar tota la nit? Introducció a la música nocturna. Llorenç Barber i Montserrat Palacios.

00.0      h: DE SOL A SOL: un nocturn de campanes, veus i sacs de dormir fins que surti el sol. Llorenç Barber i Montserrat Palacios.

Lamadrid-Utray, videoartistes reconeguts en l’àmbit internacional i radicats a Madrid, presenten el projecte Videoacústica, un treball sobre l’escena de la improvisació lliure a l’Estat Espanyol.

En un principi, Llorenç Barber va compondre un concert per a les dos bandes d’Amposta i no va funcionar, tot eren inconvenients, no es va poder fer. En segon terme, es va proposar a Llorenç i Montserrat Palacios de fer un concert de ciutat amb les campanes del campanar de l’església de l’Assumpció d’Amposta i tampoc va funcionar, tot eren inconvenients, no s’ha pogut fer. En darrer terme, Llorenç i Mont han optat per un “De sol a sol”, un passar-se la nit sonant campanes i instruments i veus al Centre d’Art Lo Pati. Natros venim del Fracassart, així que no ens ve de nou, l’escola de l’art és el fracàs. Però amb matisos. Igual com rebutgem l’èxit absolutista, tampoc no caurem en l’èpica del fracàs, tal com ensenyava Carles Hac Mor.

Llorenç Barber i Montserrat Palacios son dos dels grans desconstructors musicals del segle XX-XXI, al costat de grans artistes del so com Erik Satie, Kurt Schwitters, John Cage, Mauricio Kagel, Fluxus, ZAJ, Marianne Amacher, Conlon Nancarrow, Terry Riley, Eliane Radigue, Michael Nyman, Laurie Anderson, Carles Santos, Fatima Miranda, Brian Eno, Gavin Bryars, Heiner Goebbels...

Desconstrucció musical, en aquest cas, vol dir crear una música nova que adquireix significat sobre la base del seu context, i que reescriu i vivifica, de baix a dalt i de dalt a baix, la tradició.

Paco Morales és un artista de La Cava-Deltebre que ja no està entre nosaltres, va morir ara farà dos anys, als 74 anys. Amb una llarga trajectòria com a pintor i escultor, de la generació d’artistes relacionats amb el primer Llar i Mari Chordà, i amb escultura pública disseminada per les terres de l’Ebre. Quines “preguntes difícils” (Eva Franch) ens farem els amics que l’estimàvem a ell i al seu treball d’artista? Quin és el rastre que deixa Paco en aquest mon? Què és i què significa la memòria? Diuen que la memòria depèn del viu que està qui recorda. Quant més vius estiguem, més recordarem a Paco. Ell ens va animar en vida, ara l’animarem natros a ell.

David Picó és un artista de l’escriptura, la filosofia i la música. Davant de les estretors, les rigideses i els dogmatismes, a ell se li apareix la jovial poesia, els corrosius de la qual el porten al beneït humor. Paraula que sona i sonoritat que fuig per l’esquerda de la ironia que estova la insuportable duresa de la realitat imposada i impostada. I desfà el discurs pretesament inamovible. Canta sempre que pot, mut, sota l’aigua o a l’escenari: sembles un borinot dins d’un pot! Els textos poètics que deixa anar no aspiren ni a poemets ni a poemots, més aviat son poemuts: poemes  callats que parlen pels descosits o, millor, per les esquerdes del llenguatge. És autor d’un dels grans i pocs llibres escrits sobre Nietzsche i la música: “Filosofía de la escucha. El concepto de música en el pensamiento de Friedrich Nietzsche” (Crítica). David Picó és doctor en filosofia i ciències de l’educació per la Universitat de Barcelona. Discjòquei, músic (lidera tres projectes musicals), guionista i fan de l’escalivada.

Deixeu-lo sol a David amb l’esquerda que sona.

El Col·lectiu Free’t es pela de “free’t” a Lleida. Enmig d’un clima extrem com és el de la música catalana, tan unilateral, adotzenada i plena de manies puritanes, han sortit elles i ells amb ganes de  fusionar-se en temperatura de creació, d’intoxicar-se uns dels altres, d’abandonar-se i d’abandonar cadascú, encara que sigui per moments, el seu text disciplinari i crear a l’ensems un hipertext in-disciplinari, això és, una obra rabiosa que pega i fuig, que escapa de marcs mentals prefabricats i que, mai més ben dit, pixa fora de tes(x)t. Actrius, ballarines, músics, artistes plàstics pintant so i dibuixant gestos i escopinant paraules, on s’ha vist això en un escenari català? Des de fa un temps flirtegen amb el ‘happening’ que és el mateix que dir que es deixen seduir pel concepte d’espectador emancipat.

FOTO: JA. FREE'T FUSIONA L'ESPECTADOR EMANCIPAT, 2025

MONTSERRAT PALACIOS: UN TALLER DE MÀSCARES I VEUS EN TERRA DE MOSQUITS

El cartell de Encontres Aproximatius de postBouesia, dissenyat per l’artista reusenc Francesc Vidal, mostra amb exactitud les variacions geomètriques del vol del mosquit impertinent. A l’altra cara ens presenta el text de Montserrat Palacios que inspira el taller de veu i màscares de mosquits impartit per la pròpia Palacios i Miquel Àngel Marín, amb la col·laboració de Carme Domènech i els alumnes de quart d’ESO a l’Institut Deltebre, el maig de 2018.

UN TALLER DE MÀSCARES I VEUS EN TERRA DE MOSQUITS 

¿Quina relació tenen la veu, la màscara i el melic?

Som cos, som so i som veus. I aquest “ser” del “som”, és el que ens converteix en persones. Una persona, ho és, quan té consciència de si. L’etimologia de la paraula “persona” (per -sonare) ja institueix de per sí la nostra naturalesa sonora, i la nostra possibilitat no de ser un so, sinó molts sons. D’aquí també, el terme de màscara (careta) que ve del grec Prosopon (pros - davant, opos - cara). Aquestes màscares es portaven al teatre grec “per a sonar” i així amplificar la veu del “personatge”.

D’aquesta manera, la idea de màscara ens porta a la cultura, a la necessitat de transvestir el so originari a partir de les circumstàncies socials a les que el “personatge” ha de “plantar cara”, segons quina sigui l’escena d’aquest teatre que és el món.

La cultura mediatitza, orienta, coloreja i transforma els nostres sons, i poques vegades prenem consciència d’aquest fet. Així els castellans, per exemple han desenvolupat en la seva laringe 5 sons vocàlics, enfront als 11 sons del francès, o els 8 del català. Per la seva part, els xinesos no podran pronunciar el so “r”. És la nostra cultura la que moldeja la nostra laringe. Quan s’aprèn un llenguatge es sacrifiquen tots els sons potencials que ja solament podran realitzar-se, en el millor dels casos, per imitació.

Però més enllà de la nostra identitat col·lectiva-social es troba, en el centre del cos, una identitat del ser. El so primigeni que neix del melic, aquell so que sorgeix directament de l’emoció i que en el seu estat més pur, no té filtres: el crit, el gemec, el sospir, la respiració.

El melic és el nostre centre vital. El que va ser font d’alimentació durant el nostre període embrionari, seguirà sent allò que ens continuarà lligant a la vida. Els japonesos l’anomenen Hara, i és per això que el seu ritual d’autosacrifici, es coneix com Harakiri. La vida s’arrabassa des del ventre.

El melic (me - lic; me - lliga; om -b - ligo, en castellà) ens lliga al Tot; en sànscrit Om significa l’univers sencer, i l’Omphalos grec, és el centre del món. En grec, Om significa home, en el sentit d’humà[1] que unit al terme phalos constituïa un centre de poder, una pedra que marcaria allà on es trobés, el centre del món. El Delfos hel·lènic és el centre umbilical per excel·lència en el món clàssic, Delphús és l’úter, segons Hipòcrates i Aristòtil. El melic marca el lloc de la matriu i l’interior de la terra. Encara en molts pobles de Mèxic, al caure el melic, aquest s’enterra per a que el nen no oblidi d’on ve i així no perdi el seu centre. No obstant això, portarà en sí el record en forma de ferida, com una boca que respira al ritme del cosmos, i que constituirà el nucli del seu poder mentre visqui.

Per la seva part, l’umbilicus del llatí, (umbo - cabdill i umbi - ombra) ens recordarà que aquell Jo fundant té, com la lluna, un costat fosc. “Aquella cosa fosca que reconeixo meva” -deia Shakespeare-. La nostra ombra és espill que complementa la nostra “persona”. Així, del nábhi-stana dels vedas, regió del melic que produeix l’energia vital (prana), al melic de la lluna de Mèxic, cordó de foc i terra, ens trobem arrelats com una força fundamental, que resulta molt més transcendental, del que una simple cicatriu compartida podria significar.

Així, entre els sons primigenis “viscerals” nascuts del melic, i els sons apresos de les nostres màscares (caretes) socials, anem conformant la nostra identitat sempre canviant, mutant i transmutant; avui aquí, la transmutació es dona de bou a mosquit, de mosquit a aleteig i de cant a bufit.

A partir d’aquestes consideracions nasqué el “Taller de màscares i veus en terra de mosquits” en l’Institut de Deltebre, amb el protagonisme dels estudiant de 4rt d’ESO, la col·laboració de la professora d’arts visuals Carme Domènech, a iniciativa del músic Miquel Àngel Marín i amb el guiatge de Montserrat Palacios.

Aquestes màscares que ara veieu són el resultat dels riures, les reflexions, les complicitats, la vergonya i el sonar de 22 adolescents. Elles i ells estan vivint una etapa crucial en a conformació del seu sonar, que és el seu ser en el món. L’adolescència és l’estat de transmutació per excel·lència. El canvi de veu (muda de veu) que estan experimentant xiquetes i xiquets, és un moment privilegiat per prendre consciència del sonar propi en confrontació amb les màscares socials imposades. És l’edat crucial per a recuperar el melic del Jo que, falsament entès com a ego, intentem endebades sepultar, pensant que ens separa, quan justament és l’afirmació de la nostra individualitat, la que ens ajunta, la que ens uneix.

MONTSERRAT PALACIOS

Cantant, etnomusicòloga i artista sonora

---

[1] (per molt que no agradi a les fenimistes, és important recordar que el terme “home” no és un sinònim de masculí, el genèric home (homínid) té la seva accepció com a mascle i femella).

FOTO:
1. Fotograma de "Dadà és un mosquit", videobouema d' Adolf Alcañíz i Ester Xargai, 2018
2. Instal·lació de màscares de mosquit a Lo pati, Facebook, 2018

BOUCRÒNICA: TRANSMUTACIÓ DEL BOU EN MOSQUIT. ENCONTRES POST BOUESIA. AMPOSTA 2018

Magnífic retorn bouètic i puntual de la Bouesia. Lo Pati d’Amposta acull una programació minimalista on es traça una simultaneïtat de gèneres per transgredir-los amb improvisació, rigor, i humor -un mosquit punxenc.

La instal·lació Un taller de màscares i veus en terra de mosquits crea l’escenografia del festival que projecta els vídeos d’Adolf Alcañiz i Ester Xargai, Dadà és un mosquit i La transmutació del bou en mosquit. Un teló fluït que esdevé marc auri per a la conferència i els concerts. Alhora recull les evolucions i experiències del taller de veu i màscares de mosquit, impartit per Monserrat Palacios i Miquel Àngel Marín amb la col·laboració de Carme Domènech i els alumnes de quart d’ESO a l’Institut Deltebre. Alcañiz i Xargai escarxen aquest procés en què l’adolescència transmuta mitjançant màscara, boca i melic en mosquitam, cadència, ressonar i brunzit. Un bastiment màgic que vol contenir l’expansió bouètica. Un mosquit que vola content.

La conferència Sebastià Joan Arbó i Carles Santos en l’àmbit artístic, a càrrec del cantautor i poeta Josep Igual Febrer va voler respondre la qüestió bouètica, ¿Qui és Dadà i qui és un mosquit a les Terres de l’Ebre? L’escriptor i el músic omplen el segle XX. Igual els compara i situa, en la tradició de les avantguardes. Estudiós i coneixedor de l’obra del rapitenc autodidacta, en va destacar aspectes ocults i aspectes anecdòtics plens de significació -Terres de l’Ebre, epígraf que ha rebatejat aquella diòcesis dertosiana. Com que el llenguatge amè i directe d’en Igual ens encisava, va rematar la semblança del musicòleg amb la lectura del seu text publicat a Retrats de Butxaca (2006). Igual ens deixa dos mosquits impressionants i crítics, que han creat el nostre imaginari des de la realitat, una significació experimental que han arborat  cap als cels de la universalitat.

La transmutació del bou en mosquit és també pura improvisació. El laboratori Col·lectiu Free’t empra el Soundpainting, un llenguatge de més de mil signes per a la creació multidisciplinària. Avui, el guiatge enèrgic i juganer d’en Arnau Millà no sols conjuga les diferents virtuositats del grup, sinó que també integra la dansa aèria de Sol Picó, els jocs de la saxofonista Mireia Tejero, performer insurreccional, i l’homenatge en prosa als 80 anys del boueta  Carles Andreu, 80 anys de creació sense parar. De manera que l’acció va transcórrer delicada i exquisida, plena de lirismes i simultaneïtats, complicitats i coreografies, en un ritme ritual imprevisible, ben consonada i sensual.

Així fins l’apoteosi final on es trenca la quarta paret i tothom acaba en un ball ditiràmbic col·lectiu. Un núvol de mosquits. Pur plaer estètic.

Invertits i en dansa tots els valors, la traca final dels encontres la va posar Manu Louis, l’home-orquestra imprevisible i elèctric, a l’hora màgica del vermut. Rock, jazz, ritmes tradicionals, pop... acoblats en teclats, guitarra, sampler... es mostraren en una mixtura postmoderna i exòtica, entremesclades en efusions en anglès i/o francès pertinents, revoltades o humorístiques. Un mosquit impromtu, prolífic i experimental en el migdia solar de Lo Pati. Per tant, Dadà és un mosquit.

JC

ARTISTES DEL COL·LECTIU FREE’T

Joan Sancho i Maria Berengué – violins
Maria Mora, Laia Roset i Alba Vicario – dansa
Montse Piqué – veu
Rafel Esteve – contrabaix
Núria Andorrà – percusió
Miquel Ángel Marin – clarinet
Miquel Salla – electrònica
Jordina Millà – piano
Oriol Planes – actor
Montserrat Trepat – actriu
Maria Monseny – escenògrafia i visuals
Arnau Millà – Soundpainter i director

https://auditorienricgranados.cat/formacions-musicals/collectiu-freet/

FOTOS:
1. Lo Pati, Facebook, taller de màscares de mosquit i veu, 2018
2. Col·lectiu Free't, Facebook, Apoteosi i ball ditirambic, Lo Pati 2018

REFERÈNCIES:
Col·lectiu Free't: https://www.cfreet.com/
Manu Louis: http://www.louislouis.org/web/
Lo Pati, Amposta: https://www.lopati.cat/es/ 
Josep Igual: http://3x4.info/blocs/plancton-el-bloc-de-josep-igual/
Sol Picó: http://www.solpico.com/?lang=es
Mireia Tejero: http://www.mireiatejero.com/es/
Adolf Alcañiz: https://vimeo.com/adolfalcanyiz
Montserrat Palacios: http://montserrat-palacios.blogspot.com/

EBRE DIGITAL: REPORTATGE POSTBOUESIA AL PATI

Encontres aproximatius a la postbouesia a Lo Pati d’Amposta 17 de juliol de 2018| ebredigital.tv

FOTO: Roman Aixendri, Instal·lació Talleer de Màscares i Veus, Postbouesia, 2018

La postbouesia aterra a Lo Pati amb una exposició sobre la identitat i reflexions al voltant de Sebastià Juan Arbó i Carles Santos. Encontres Aproximatius de Postbouesia inclourà també una potent performance del Col·lectiu Free’t amb Sol Picó i Mireia Tejero dirigits per Arnau Millà

AUTOR: REDACCIÓ CANAL TERRES DE L’EBRE

ASSOLEJAR-SE, QUE FA BON TEMPS. LO PATI, AMPOSTA 6 XI 2016

Al Patí aquest diumenge la Bouesia va convocar també el vent de dalt. En ser tots, celebració del bon temps, -au!, a menjar-se el delta. Una canabalització, la Deltofàgia de Mireia Andreu Galiana, Roman Aixendri i Jaume Martínez roblixen el matí i l’al·luvió deltaic. I cop seguit exposen al sol el boupastís, un delta saborós significant -tros de Delta i la metafísica de la presència. El significat, però, és mosquit-dadà, Miquel Àngel Marín que s’emporta de processó el seguici carrer amunt i carrer avall. Clarinet i cant coral cauen sobre el pastís descomunal. Graham Bell Tornado oficia la bacanal, aspersió de farina, cants rituals. I no acaba aquí. Ara comença la impugnació de Rafel Tormo número 25 -tros de delta i teoria del signe. Una lletania traspassa el budell i el delta s’encarna en quotidianitat. Vermut ultralocal -el delta ja no és un territori. Pròpia del Delta -flux del Delta.

JC

F: JA

Ahir la Bouesia ens vam menjar el Delta, un dels últims actes d'un festival que després de dotze anys diu adéu. Com el Delta, la Bouesia, la poesia i la cultura en general també són espais fràgils per on transitem sense adonar-nos de la importància que tenen fins que no hi són. Va ser un matí plàcid i assoleiat ideal per menjar-nos a nosaltres mateixos. 

Moltes gràcies a tots els que vau venir!

Us recordem que aquest dissabte, 12 de novembre protagonitzarem un altre banquet caníbal. Aquesta vegada ens menjarem un dels grans de la poesia i de la Bouesia: Carles Hac Mor. Sèra el nostre particular homenatge caníbal. Al Mercat Municipal de Tarragona. Esteu convidats.

https://www.facebook.com/Bouesia/?fref=ts

DADÀ TÉ FAM.

Acció musical de Miquel Àngel Marín

a partir dels 100 anys de Dadà.

Dadà té fam.

Dadà és el Delta.

Dadà es menja a si mateix.

Dadà es menja el Delta.

DADÀ-DELTA és una gallina dels ous d’or, és un bou poeta i és un mosquit músic.

Tothom té FAM: la religió turística se menja la gallina, la mar se menja el bou i el mosquit se menja al turista.

DELTOFÀGIA

Se suposa que hauria de tenir gana. No tinc ni ganes de llegir. Me moc per inèrcia i estic aquí per compromís. No tinc gens de gana però al mateix temps me moria de ganes de menjar-me el Delta. Veig la merda que m’envolta, la que hem generat tots conjuntament en la majoria dels casos. Jo en solitari en molts d’ells.

No tinc gana perquè em moro de ganes de viure. Tanta gana, que tinc l’estomac tancat, pegant-me puntades de peu, provocant la bilis. Excés de ganes de vida, com diria un antic professor meu, i que ens fa córrer el perill d’assomar el cap a l’abisme. Ara mateix tinc temor perquè aquest excés i carència que ballen amb mi al mateix temps no m’amollen.

Menjar-se és el que fan els amants amb besades. Menjar-se és el que fan els caníbals amb els de la seva espècie. Amor i mort, eros i thanatos juntes que diria Georges Bataille i que se presenten davant meu en aquesta festa jovial i deltófaga. Acephale, un ésser sense cap. La proposta del filòsof francès de crear una comunitat esotèrica passava, en els seus inicis per un suïcidi voluntari d’un dels seus membres. El sacrifici, l’holocaust com a inici de la creació d’una comunitat. El sacrifici, en aquest cas, com a culminació d’una comunitat, com ho és el Festival La Bouesia. Una mort incandescent d’excés i també de carència.

No estic parlant d’injustícia. La mort és... i s’ha acabat. No hi ha res menys. Parlo d’un acabament necessari, de la sensació de què la criatura ja ha fet prou camí. Com cridats per un Déu, com ho va ser també Abraham, se li ha demanat als Boucèfals el nostrecidi, un holocaust en un lloc privilegiat i, com no? Acabant amb un laic sopar, menjant-nos la sang i el cos del bou passem a convertir aquesta comunitat en eterna. Ens la mengem per convertir-nos en ella. Ella mor per transvasar-se en nosaltres.

Parlo amb la boca plena d’humilitat. Sense ni tan sols saber què dic. Escric amb els automatismes surrealistes que d’alguna manera són pares d’aquest minotaure ebrenc i perifèric. El que tinc clar és que no tinc gens de gana. Tampoc tinc capacitat d’orientar-me. No sé cap on aniré, molt menys d’on vinc. Maleïda filosofia. Sí, maleïda per un motiu... perquè està destinada a no trobar lloc on aturar-se. Sap on va? Jo no. Beneït el que ve en nom del bou.

Em vaig comprometre a filosofar, juntament amb Mireia i Jaume. Ho vaig fer perquè no sé dir que no. També perquè em moria de ganes de retrobar-me amb el meu germà gran Miquel Àngel. No sé dir que no. Només quan em trobo amb comercials d’ONGs o quan algun testimoni d’algun Déu truca a la meva porta. Ha aprés a dir “no” per molt que em pesi, però no sabria dir-li que no a una proposta crescuda dintre el ventre d’Antonin Artaud i parida per bouetes.

No. La veritat és que vaig comprometre’m a poetitzar perquè vull aprendre a dir que sí. Sí a la vida, sí a l’art, sí a la gent, a les abraçades, a les mostres d’afecte, a la bondat. Sí a Carles Hac Viu, i sí a dir-nos “hola” en lloc de saber-nos dir “adéu”. Hola a totes i a tots. Això no és un monòleg. És una obertura des del cor, per la caixa toràcica, fins als braços que busquen aproximar-se a vosaltres per menjar-vos, per deglutir-vos a besades poètiques.

La intensitat té aquelles coses que ens fa sortir dels nostres cossos per posar-nos, d’una manera o altra, dintre dels cossos d’altra gent. No cal ser explícit. Encara que no ho sembli estic traspassat per aquesta intensitat. Potser sembli un mèdium. Potser no se m’entengui. Assumeixo la situació. En qualsevol cas, la màgia no és cosa de qui la fa, sinó de qui la vol veure.

La intensitat també té quelcom de temor. La temor no ens deixa moure i, per tant, degluteix el nostre temps paralitzant-nos. Quants de vosaltres no heu estat, almenys algun dia, saturats, aturats davant un ordinador passant les hores sense saber què fer? La angoixa feia vomitar als personatges de Sartre. La mateixa angoixa ens fa ser consumits avui dia per mecanismes de tele incomunicació. Sembla més higiènic, més estètic i per aquest fet, més difícil de criticar. El canvi no és possible entre tanta por i tanta pulcritud.

La boca plena de tanta gana. L’estomac enganxat de tant poc menjar. L’etern dilema de l’art. Passar gana i ser autèntic o un pa fart i fer mercaderies per vendre? Volem diners? Els necessitem? O volem la intempèrie i la gana que de tanta gana ens fa vomitar? No sabem lo que volem. Almenys jo no. No sé què vull perquè crec que és el mateix desig el que em desitja. No sé si en realitat vull o em fan voler però el cas és que sento aquí, a la gola, un tancament.

Em consumeix la passió perquè sóc passiu quan pateixo. Em consumeix de la mateixa manera que jo consumeixo iogurts, pans o tomàquets. De la mateixa manera que la brossa que el meu consum provoca ens consumeix a tots. Ens mengem el Delta o és el Delta el que se’ns està menjant a nosaltres?

Només és possible la bacanal. El pensar eròtic i col·lectiu. Erotisme en tant que amor i en tant que voluntat d’ajuntar-mos per evitar ser deglutits per la nostra passió passiva. Volia escriure un poema per expressar-ho però no m’acaba de sortir. Jo no sóc ben bé un boueta, sóc una alcavota del saber. Ser boueta vol dir néixer mort de tant viu que s’hauria nascut. Vol dir néixer amb un dol constant però jovial. Amb un sentiment de pèrdua però també de denúncia de l’excés.

Excessos bulímics que ens fan consumir objectes que no serien de consum. Excessos bulímics que ens fan consumir persones, relacions, amistats, moments,... Tempus fugit, però el seu remanent es queda en forma de brossa i de ferides. Res és per a sempre excepte els fantasmes i espectres d’allò que quan va arribar ja sabíem que marxaria. La ferida i la brutícia mostren aquestes falles d’una societat ultra conscient, súper inconscient potser. Viva i excitada que anhela una mica de mort per suportar l’excés de gana. Diazepan podria ser el so d’una pistola que incrusta una bala en el nostre cap. Diazepan i tota la vida ens passaria per davant.

No acumuleu, per favor. Jo ja he acumulat prou angoixa i n’ha sortit aquest torrent. Deixeu passar per comprendre que tot el que comença acaba, que tot el que lluita s’acaba frustrant, que tot aquell que poetitza acaba fotent la pota. Deixeu passar per comprendre que els bous i el menjar han estat un dels petits luxes de l’Ebre. L’alegria que passa i que potser només tindrà valor després de morta. No. Després de la mort, la bouesia es converteix en hipervida. Es transforma perquè es repensa i reconfigura. Disculpeu, que em poso quàntic.

Mai com avui fou tan bonica la brossa. Mai com avui la brossa ens començà a deglutir pensant que nosaltres érem la punta de la piràmide dels éssers depredadors. No, ja no. Ara només podem aspirar a besar i a abraçar. Lo altre està perdut. Abraceu-vos. La gana ja ha arribat.

*Text elaborat per a la performance Deltofàgia (obra de Mireia Andreu, Jaume Martínez i Roman Aixendri) amb motiu de La Bouesia

FOTOS: https://www.facebook.com/Bouesia

BOUESIA: MENJAR-SE LO DELTA, 6 XI 2016, 12 H. LO PATI, AMPOSTA

Lo Pati - Centre d'Art, AMPOSTADomenge 6 de novembre 2016, 12 h.La Bouesia porta a l’extrem l’antropofàgia i proposa menjar-se el Delta de l’Ebre en una acció performàtica

Lo Festival d’Acció Poètica Bouesia, que es troba en procés d’auto-extinció, arriba a Amposta amb una proposta ja anunciada: la de menjar-se literalment lo Delta de l’Ebre, un espai natural amb una forta càrrega simbòlica per al festival, un espai fràgil guanyat al mar després de dècades d’esforç col·lectiu dels seus habitants, amb una maqueta comestible gegant elaborada amb lo suport de forns i empreses del sector alimentari d’Amposta i amb productes de la terra. 

En l’acció antropofàgica intervindrà l’artista escocès-valencià Graham Bell Tornado que explora el concepte de ritual i que en el cas de Lo Pati muntarà una mena de bacanal antropofàgica amb elements de cabaret; 

Performance deltofaga és la proposta de Mireia Andreu, Roman Aixendri i Jaume Martínez que inclourà textos i música;

també musicada serà l’acció de Miquel Àngel Marín Dadà té fam, on l'artista aprofita que enguany se celebren los 100 anys del dadaisme per fer una reflexió sobre qui es menja el delta, si el mar o la religió turística;

finalment, Rafel Tormo presentarà la seua Implosió Impugnada 25 Antagonisme agònic utilitzant una peanya amb la maqueta comestible, amb la idea de convertir el conflicte en un espai on actuar com intrusos.

L'acció serà el domenge 6 de novembre a les 12:00h a la plaça del Centre d'Art (si el temps ho permet) i l'accés és gratuït.

Referències:

http://www.lopati.cat/es/comunicacion/noticias/bouesia-menjar-se-lo-delta/331/  

http://www.grahambelltornado.com/  

http://rafaeltormoicuenca.blogspot.com.es/

En l’experiment artístic de menjar-nos literalment el Delta ens acompanyarà Graham Bell Tornado o La Erreria Graham Bell House Of Bent, un artista valencià-escocès que inspira moltes de les seues creacions en rituals, subvertint-los i retornant-los als orígens pagans lligats amb la natura. Transgènere i transgressor ens proposarà una bacanal antropofàgica on els elements rituals es mesclaran amb elements propis de cabaret. Ens convida a lliurar els nostres cossos en homenatge a aquest espai fràgil que és el Delta on segons ells les identitats es dilueixen i l’aigua dolça es mescla amb la salada. Ens canibalitzem?

https://www.facebook.com/Bouesia/photos/a.10150800319282405.393549.73763182404/10153994568127405/?type=3&theater  

BOUESIA A TERRES MAGAZINE

Un esplèndid MAGAZINE

http://www.terresmagazine.com/

ofereix entre fotos magnífiques, reportatges, vídeos i notícies. En el número 02 platanus x hispanica trobem un document imprescindible sobre la Bouesia i el seu recorregut en aquests 8 anys: un collage que inclou una sèrie de vídeos històrics, no sols per aquells que no puguin assistir a l’exposició La construcció de la casa del bou, a la qual el Centre d’Art LO PATI d’Amposta dedica el seu espai aquest mes de Juny de 2012, sinó també a tots els amants de les expressions artístiques: 

Pàg. 62-67 Retalls de premsa sobre Bouesia, collage

Pàg. 68-69
Vídeo de Miquel Àngel Marín i Ester Xargay

Microdances, 2012, 6:41 m

Ósmosis I, II, 2004

Pàg. 70-71
Concert de Llorenç Barber i Carlos Santos: L’encontre de les barcasses al tardet (2010), 31:46 m

Pàg. 72-73
Vídeo de David Fernández i Gerard Gil, La Ferida: Bouesia (2007), 31:46 m

En el número 00 olea europaea hi ha també un article dedicat a la instal·lació de Patrícia Carles, pàg. 50 i ss:

 Les quatre carreteres són un espai còsmic objectiu?

de Patrícia Carles

PATRÍCIA CARLES, 4 carreteres

La peça Les quatre carreteres són un espai còsmic objectiu? segueix el discurs que plantejaven dos treballs anteriors: la instal·lació Les quatre carreteres són quatre carreteres (catàleg d'incidències), de Joan Bonet i Patrícia Carles (Sala d'Exposicions Municipal Ramon Calvo, 2011), i la intervenció en l'espai públic Paisatge útil, de Joan Bonet, Juan José Oriol i Patrícia Carles, consistent en el tapament de tres cantonades del centre urbà del mateix municipi. Els dos treballs posaven l'atenció en un mateixa tema: els canvis que s'han produït en la morfologia del centre urbà de la Cava i el conseqüent debilitament de les funcions d'aquest espai com a centre urbà o plaça pública.

A la Cava (Deltebre), la cruïlla coneguda com "les quatre carreteres" ha desenvolupat fins fa aproximadament 20 anys les funcions que sovint s'associen a una plaça pública: la gent vivia aquest espai, i aquesta, a través de la seva experiència quotidiana, li donava el significat de centre urbà. Amb les intervencions urbanístiques que s'hi han dut a terme al llarg dels anys, els edificis que havien tingut una funció social i cultural rellevant han anat desapareixent, i la funció de centre urbà s'ha anat desdibuixant fins a arribar a l'estat actual, en què els elements del paisatge de "les quatre carreteres" són dues caixes, un banc i una immobiliària.

El debilitament de "les quatre carreteres" com a centre urbà és un cas d'àmbit local que respon, però, a un fenomen urbanístic de caràcter general: la crisi de l'espai públic, on és cada vegada més difícil trobar espais amb un alt contingut simbòlic que representin emocions i esdeveniments del passat, el present i el futur. En l'imaginari dels habitants de Deltebre, "les quatre carreteres" segueixen sent el centre urbà, però l'ús real d'aquest espai està totalment dominat per la circulació de vehicles de motor. Només queda el contacte sonor provinent dels clàxons. I el contacte visual, sempre fugaç. La pèrdua de l'hàbit de treure les cadires al carrer per prendre la fresca és també un indicador de com l'espai públic deixa de ser un espai de relació entre les persones.

Si, posem per cas, durant 9 hores experimentéssim aquest espai sense la circulació de vehicles de motor, i, si posem per cas, deixéssim aleshores que la peculiaritat de l'espai es mostrés a partir d'ell mateix, amb què ens trobaríem? Com s'esdevé l'espai durant aquest període de temps? O com s'esdevé el temps durant aquest període d'espai? Seria un espai buit i prou? Però què és el buit de l'espai? El buit potser és l'origen de tot o potser no és res, però tampoc no és una falta; és més aviat un produir que busca i projecta llocs.

La peça Les quatre carreteres són un espai còsmic objectiu? projecta una nova dramatúrgia d'aquest espai a través de la interacció d'Anita Àstrid, ballarina, i el relat oral de Teresa Giménez i Soledad Fornós, dues dones que han viscut des de sempre a "les quatre carreteres" i de les poques veïnes que segueixen traient les cadires al carrer per prendre la fresca i fer la xerrada.

Agost - Desembre 2011 CENTRE D’ART LO PATI, AMPOSTA

http://lopati.cat/pagina.asp?id=106&i=ca&title=Les-quatre-carreteres-son-un-espai-cosmic-objectiu?-de-Patricia-Carles

BOUESIA AL PATI, CENTRE D'ART DE LES TERRES DE L'EBRE, AMPOSTA

LO PATI, el Centre d’Art de les Terres de l’Ebre (Amposta) http://www.lopati.cat/pagina.asp?id=99 

PRESENTA L’EXPOSICIÓ

Bouesia 2012 "La construcció de la casa del bou"

AMB UN AVANÇ DE LA PROGRAMACIÓ DEL FESTIVAL DE BOUESIA QUE EN AQUESTA VUITENA EDICIÓ ÉS CELEBRARÀ DURANT EL MES DE JUNY 2012

Lo Pati Centre d'Art - Terres de l'Ebre

C/ Gran Capità, 38-40
Tel. 977 700 904
43870 Amposta
Horari de visita:
divendres i dissabtes
de 17 h. a 21 h.

Lloc


Amposta, Vandellòs, Deltebre, Tivenys i Tortosa

Data

Exposició: del 1.06.12 al 1.07.12
Programa d´acceleracions: 1, 2, 3, 30 de juny i 1 de juliol

La Bouesia neix l’estiu del 2005 com un aplec i recital de bouetes a Deltebre. A partir d’aquí es crea l’associació cultural Rabera de Bouetes, que integra artistes de les Terres de l’Ebre i de la resta dels Països Catalans, i convida a tothom que vulgui a participar-hi.


La Bouesia concep el treball creatiu com una forma de vivència i coneixement del territori en tots els seus vessants. És un esdeveniment cultural, interdisciplinar i d’intercanvi entre artistes que té com a escenari principal el paisatge del Delta de l’Ebre. És un lloc de trobada, de festa i de cohesió social que recull com a fil conductor els diferents llenguatges artístics: arts visuals, poesia experimental, música, dansa, circ..., en diferents formats: accions, recitals, instal•lacions o intervencions en l’espai públic.


Els objectius que persegueix la Bouesia es concreten en: Promoure la interacció entre l’art i el paisatge natural i urbà del Delta de l’Ebre. Activar i potenciar els vincles entre creació i producció artística i vida social, econòmica i cultural del territori. Treballar perquè les practiques artístiques formin part de la realitat del Delta de l’Ebre, més enllà de l’imaginari de l’arròs, la conservació del medi natural i el defallit negoci immobiliari. Ens les darreres edicions han participat a la Bouesia artístes com: Carles Andreu, Llorenç Barber, Antoni Clapés, Carles Hac Mor, Don Simón y Telefunken, Perejaume, Pepa Plana, Sol Picó, Benet Rossell, Carles Santos, Eduard Carmona, M. A, Marín, Mariona Segarra, Pau Riba, Jaume Sisa, Andreu Subirats, David Ymbernon, Ester Xargay, Gerard Gil, entre d’altres.

 
AVANÇ DE LA PROGRAMACIÓ BOUESIA 2012
BOUESIA 2012 - VIII EDICIÓ


"LA CONSTRUCCIÓ DE LA CASA DEL BOU"

100 ANYS DE JOHN CAGE I EL CANAL DE L’ESQUERRA DE L’EBRE

La Bouesia 2012 està dedicada al centenari del canal de l’esquerra de l’Ebre, i s’articula al voltant de dos eixos: Acceleració Bouhaus (1912-2012): una exposició sobre la trajectòria de la Bouesia (2005-2012) a partir de material documental, i com a registre del fet creatiu que s’ha generat durant aquests anys. Acceleracions 2012: una sèrie d’activitats i accions amb un propòsit comú que ha estat present (i transversal) en totes les edicions de la Bouesia: l’experimentació artística.

1 de juny. ANÍS MOR A CAL BOU. VANDELLÒS
Bouesia dedicada a Carles Hac Mor. Revista caminada i Resitral.

2 de juny. ACCELERACIÓ BOUHAUS 1912- 2012. AMPOSTA
Centre d’Art de les Terres de l’Ebre: Inauguració de l’exposició dedicada al festival Bouesia de Deltebre.

Acceleracions durant tot el dia:
’Peregrinar a un centre d’art’: Bouromeria Deltebre-Amposta. "Celebrar un centre d’art": Moros i cristians de la Vall d’Albaida, amb la ballarina i performer Sònia Gómez, pels carrers d’Amposta.
’Pintar un centre d’art’: David Ymbernon.
’Sonar un centre d’art’: Llorenç Barber.
’Festejar un centre d’art’: Sònia Gómez.

Zona del Castell: Proyecto 23 (Madrid); Xavi Lloses i col.lectiu Nuvolaris (Sant Feliu de Guíxols); MaDam (Madrid), Enric Casasses & Don Simon i Telefunken (Barcelona - Tarragona); Leroy & Omitsu (Estats Units- Japó).

3 de juny. POESIA ALS PARCS. DELTEBRE

Bouesia a la Desembocadura. Zigurat del galatxo de Sorrapa. Cicle de recitals als Parcs de la Diputació de Barcelona, en col.laboració amb el Parc Natural del Delta de l’Ebre. Coordinació del cicle: Carles Hac Mor i Ester Xargay.

Amb els poetes Mari Chordà (Amposta) i Joan Vinuesa (Barcelona). Músics a determinar.

30 de juny. ACCELERACIÓ BOUHAUS 1912- 2012. AMPOSTA

Lo Pati. Cloenda de l’exposició.

Acceleracions: ’Bouconferències’: Carles Andreu, Diego Burián, Carles Hac Mor, Sam Vila.
’Bouimpro’: Toni Alburquerque (trompa), Inés Borràs (piano), Montserrat Palacios (veu), Joan Saura (sampler).
Recital: Eduard Carmona, Carles Santos i Inés Borràs (piano a 4 mans).

Cafè Llar: Resitral final amb tots els bouetes participants i totbou que vulgui participar.

1 de juliol. HOMENATGE AL CANAL DE L’ESQUERRA DE L’EBRE, A L’ASSUT DE TIVENYS-XERTA I TORTOSA.

Recitals a l’assut de Tivenys i Tortosa, dinar a Tivenys, migdiada sonora dedicada a John Cage i revista caminada pels carrers de Tortosa.

Il·lustracions:
1. Obra de David Ymbernon
2. Centre d'Art de les Terres de l'Ebre
3. Zigurat del Galatxo, foto Ja, 2012
 
Lo Pati, el Centre d’Art de les Terres de l’Ebre, amb seu a Amposta, és nucli catalitzador d'iniciatives i projectes en matèria d’arts visuals portats a terme a les comarques del Montsià, Baix Ebre, Ribera d’Ebre i la Terra Alta. La tasca del centre contempla programes de difusió, formació, producció, col•lecció i arxiu, d’acord amb el que representa formar part de la Xarxa de Centres d’Arts Visuals de Catalunya. La singularitat del projecte s’articula a partir de la relació entre art i natura. La preeminència del valor del context natural com element característic del territori on s’ubica i la complicitat i veïnatge amb el Museu de les Terres de l’Ebre plantegen línies de treball i col•laboracions que justifiquen i corroboren aquest posicionament.
Les Terres de l’Ebre històricament ha estat un territori on la confluència de paisatges singulars: el riu, el delta, els ports i la mar, ha generat una cruïlla de pas i de contacte entre cultures. La centralitat del riu Ebre el fa, des de sempre, motor del comerç i l’agricultura i, avui dia, recurs per al gaudi i el lleure. Per això es proposa recollir el llegat simbòlic del riu com a nexe entre els diversos territoris que travessa, no tan sols com espai de desenvolupament socioeconòmic, sinó també com a lloc de trobada i intersecció cultural. Parlem d’una frontera natural que no es viu com un límit impermeable, sinó més aviat com una zona porosa d’intercanvi d’informació i negociació d’identitats. D’aquí emergeix la noció de cruïlla entre cultura, natura i paisatge com a espai de singularitat i àmbit d’especialització cap on vol dirigir-se el centre d’art.

El centre d’art està ubicat al cor de la ciutat d’Amposta on antigament s’emplaçava el pati de les escoles públiques, aquesta referència explica l’origen de la marca "Lo Pati”. El centre disposa d’una superfície expositiva fixa de 584 m amb la possibilitat de sumar-hi puntualment la sala d’exposicions temporals del Museu de les Terres de l’Ebre de 200 m, que fan del complex una de les sales més ben equipades de la província. El centre també disposa d’una residència per artístes ubicada a Balada, al cor del Delta. Les oficines, la sala d’actes i el magatzem (800 m) són també compartits amb el Museu de les Terres de l’Ebre, institució que, en el passat i en el present, dóna suport i tutela al nou projecte del centre d’art.