CRÀTER 1, LA PLAÇA DE BOUS DE LA CAVA, 2005.

Obertura en forma d’embut per on un volcà llança fum, matèries

 inflamades,lava,cendra, etcètera (Pompeu)

A les mans encara el llibre de la bouesia, Psicogeografia d’un festival 2005-2015. Una màscara per tapar allò absent, allò passat, aquell esdevenir constant que se’ns escapa entre els dits sempre. Nostàlgia? Melangia? Enriquit per les experiències peripatètiques d’aquests goigs, el primer que et puja són els colors de l’emoció, la magdalena de Proust. Primer  desbordament. Alguna cosa es recupera de la cosificació, classificació i datació que comporta tot llibre, tota memòria. I, per analogia, potser recuperaré aquell desbordament bouètic. Aquell remolí, aquella força centrifugadora d’ una diversitat constatable, que s’estira i arronsa en una dansa contínua desenvolupant les direccions, els ritmes, les cadències, els colors, els contraris, la cara i la creu de les qualitats. Demòcrit en digué àtoms. I Lucreci anomenà clinamen a la desviació fonamental del divers, allò que provoca les col·lisions de les formes i el lliure albiri de la poiésis.  

Em proposo, pos, reproduir els textos de Miquel Àngel Marín que encapçalen al llibre la selecció fotogràfica de les edicions del festival. Destil·len efusió genèsica i preludien la alegria i el desbordament que faran de les passejades bouètiques un espai obert a la improvisació i serendipitats (com diu Anna Zaera). Edició rere edició posarem el text del llibre, i qui sap si d’aquest forat negre de la memòria, d’aquest barret màgic, ens saltarà la llebre. Si al primer intent no surt un llebretí, potser serà una colometa. Per si no, una de les pólvores màgiques, porta un altre escrit de Miguel Àngel, una premonició de l’escrit publicat. Dóna fe d’esdeveniments històrics. El millor, però, és que és saborós.

La Plaça de Bous de la Cava. 2005.

La plaça de bous és una arena, un escenari, una grada, una construcció comunitària. Un no-lloc per fer un recital perquè a la gent només li agrada veure bous durant les festes.

Una vegada un taurí ens va dir si amb això de la bouesia ens en burlàvem de la festa dels bous.

Una vegada un anti-taurí va veure sang en la boca del bou del programa de mà del festival (2012), quan només era un globus ataronjat que el bou bufava.

‘No prendràs el nom de Déu en va’. Tenen la raó i tenen el nom, són els amos de la raó i són els amos del nom i del món. Si tu uses el nom ets sospitós per a tots; no només això, reps la condemna instantània. Alguns artistes ens han dit que deixem en pau a la poesia i als bous; també la paraula poesia té amos, policies del llenguatge. L’objecte de la seva obsessió és un absolut. L’estigma n’és la conseqüència.

S’albira la vella discussió entre poble i ciutat, saber i ignorància, concret i abstracte, natura i cultura, país i rerepaís.

La primera bouesia va ser un aplec de bouetes durant les festes d’agost: uns quants poetes, algun músic i una ballarina van fer un recital a la plaça de Mossèn Gabriel o de Nicanor, Josep Ramon Roig i la seva poètica del balbuceig, Constanza Pelechà i el seu ball bàquic, Francesc Gelonch i el mugit del bou, Jordi Prenafeta i la rima que riu. 

MIQUEL ÀNGEL MARÍN

Foto: Ester Xargay, publicada a l'Avui acompanyant l'article de Carles Hac Mor: "El naixement de la Bouesia", 22 X 2005

BOUESIA 2005. LA PLAÇA DE MOSSÈN GABRIEL. LES FESTES D’AGOST. APLEC DE BOUETES A DELTEBRE.

L’origen de la bouesia 2005 es troba a l’estiu de 2004, en una estada arran d’un encàrrec, que realitzen els poetes i artistes Carles Hac Mor, Ester Xargay i Miquel Àngel Marín al delta de l’Ebre i durant les festes d’agost de la Cava i Deltebre. Un dels elements centrals del treball videogràfic que es produí, fou la festa dels bous i la seva dimensió social.

A partir d’aquí, i després de converses entre els poetes anomenats, i altres poetes com Andreu Subirats, Javier Caballero i Eduard Carmona, sorgeix la idea de fer un recital obert de poesia i altres arts a la plaça de bous de la Cava, durant les festes d’agost. Un primer pas és la invenció del nom del recital o aplec de poetes, per part d’Eduard Carmona: Bouesia. Al final, s’opta per fer el recital a la Plaça de Mossèn Gabriel o Plaça de Nicanor, per ser un dels centres històrics del poble.

Bouetes participants: Francesc Gelonch, Gerard Altaió, Anna Aguilar-Amat, Carles Hac Mor, Ester Xargay, Josep Ramon Roig, Eduard Carmona, Javier Caballero, Andreu Subirats, Constanza Pelechá, Toni Clapés, Paco Morales, Dolors Udina, Miquel Àngel Marín, Joan Todó, Clara Franch, David Ymbernon, Jordi Prenafeta, Ignasi Pàmies, Aitor Gilabert, Carles Maria Sanuy, Elisabet Augé. 

MIQUEL ÀNGEL MARÍN 

també:

http://bouesia2.blogspot.com.es/2015/10/llibre-de-la-bouesia-psicogeografia-dun.html

http://bouesia2.blogspot.com.es/2009/04/carles-hac-mor-el-naixement-de-la.html

CARLES ANDREU PRESENTA POLISÒNICA CATALÀNICA

 

Carles Andreu va oferir a l’HORIGINAL (18 vi 14), catedral de la poesia, 

POLISÒNICA CATALÀNICA (Les moltes parles del català).

Esplèndid recital que recull les variacions del català en deu accents distints, portats per aquests deu rapsodes d’arreu dels països catalans, amanits pels entremesos musicals de Víctor Bonet Arbolí: el mallorquí de Maria Antònia Massanet, el català central de Misael Alerm, el rossellonès de Renada Portet,  el menorquí de Madò Idò, l’alguerès de Odile Arqué, el lleidatà de Víctor Verdú, el valencià de Andreu Galan, el barceloní de Joan Vinuesa. Per les terres de l’Ebre havia de ser-hi Miquel Àngel Marín que em va demanar que el suplantés. Magnífica nit de juny a la voreta de la Mediterrània catalana i experiència plaent. Mano meu com xalo!

La meua participació va ser més o menys així:

DE LA CAVA, I AU

Parlo d’un riu mític i remorós. Parlo tortosí. Un parlar de transició entre el català lleidatà i nord-occidental i el valencià o meridional. Abraça les comarques de l’antic bisbat de Tortosa que s’estenen cap a l’Aragó i el Regne: Matarranya, Els Ports, Maestrat, La Plana de Castelló. Em fa molt de goig defensar la meua parla, el cavero, un tortosí que no volia ser tortosí. El tortosí és una llengua antiga i sàvia, la porta d’Ibèria, que dóna nom al riu i a la península, per on van entrar el grec i el cristianisme. En canvi, el cavero és un gentilici aplicat a la gent de La Cava, avui Deltebre. Cavero, -era, -eros, -eres, s’aplica també a tots els habitants del delta, fins i tot desbancant el de riberencs, de la Ribera. El cavero és també un personatge típic dels acudits, èpic, el més valent de tots, ingenu i, potser, de poc saber. Com aquell de l’espardenya. Havia pujat a Tortosa a comparar-se unes espardenyes de l’òstia per a la Festa d’Agost i, sense voler esperar-se al carrilet, s’enfila cap a baix per la voreta del canal. I de seguida es treu les espardenyes i se les penja al muscle, per no gastar-les. Xino xano fa camí, i per l’alçada de Soldevila ensopega un molló duríssim que li fa miques el peu. Fot un renec i diu en veu alta: T’apareix, mano, t’apareix, si arribo a portar les espardenyes  posades! I vet ací la raó per la qual diuen a la Ribera matacaveros a una mala herba, la trencadalla. Clar, que com diu Andreu Subirats,

Al meu poble, lo més tonto apanya arràdios,

los del monton mingen baldanes cada dia,

i als espavilats, vés i busca que t’ha pegat.

Parlo d’un riu antic i nemorós. I llegeixo Una creu al delta, un text escrit per celebrar les quatre carreteres, Bouhaus, Bouesia 2011 ( http://bouesia2.blogspot.com.es/2011/07/una-creu-al-delta-contribucio-la.html ) És la descripció de les quatre carreteres, centre aglutinant d’un urbanisme d’al·luvió, a partir  d’un ell que es va criar al poble, ara ja no hi viu, i professa que sempre tornarà. Cosa que em dóna ocasió per cantar una joteta d’Agustí Ribes (2), un enversador que ha fet un catàleg de malnoms d’allà baix en gairebé 200 versos, que es van publicar a la revista Tot Parc el 2009 i 2010. Ribes també ens dóna l’exemple d’aquest exercici tan català de qüestionar-nos això de la llengua:

Perquè hem de dir albergínia,

patates i pimentons,

tomàquet i bacallà

i els capellans són retons,

aborgingues i tomates,

patates i prementons.

Si sempre hem dit abadejo

perquè he de dir bacallà,

ni després ni aleshores

si he dit sempre anacabat,

perquè si seguim així

la parla nostra s’ha acabat.

Aquí m’hagués agradat explanar-me en alguns termes com morrandes, busseres i nasseres, però cal anar a temps, i acabo amb un poema de Subirats, A estudi, los xiquets fan callar al mestre, ara sí, ara també, i un darrer poema de l’irònic tortosí Josep Maria Roig, Culebronada, amb una peculiar transcripció de la parla popular tortosina, i amb barreja d’expressions castellanes (3):

Culebronada

Posellalidiu

Estoylocaporti

Ielllidiu

Dejamenpazdeunavez

Teodiovete

Perqueclaronastafartdella

Perquesemprelastaseguinsas

Iellnovol

Vritatperqueselastraexiqueta

Lotioiteaquellpronto

Losomenstat

Iallavonsbueno

Ellsenvaialcapdunsdies

Selatrobailidiu

Domesverela

Notequierovermas

Aixidesopeton

Iellamanameuaundisgust

Vaigadaltabaix

Unaixanglotiunsastremsquefa

Quedirasquesassucalmigdelcarre

Perquesposacomaistericasas

Quenolapodencontrola

Xiquetadecapdelesmeneres

Buenoallosafona

Perqueconta

Nouasvismai

Traunnervixica

Quesemblaquetingue

Laforçadunboudaon

Deunouvulguelespersones

Commostornem

Perqueliandeposaunsedanteitot

Peraquescalmemana

Perquesclaro

Astaboijapernellella

Latontaperocomestansossaella

Perquesaixismirriadetairrancia

Sasnoresunainfeliç

Contalamustia

Iellesmolguapoxiqueta

Vaigaquenoteresafe

Ladesgraciadaijesus

Iellaqueuveutat

Pobretapossasquefa

NOTES:

1.    Parlo d’un riu mític i remorós, poema de Gerard Vergés, Tortosa 1931-2014, Long Play per a una ànima trista (1986)

2.    Agustí Ribes, revista Tot Parc, 2009-2010. Les jotes transcrites pertanyen a “L’orgull de la nostra parla”, de 96 versos.

3.    M. Carme Lleixà i Tal en “Cançons burlesques, penjaments i renoms col·lectius a la comarca del Motsià recull:

              De la Cava soy vingudo

y saltando los sequiolos

a la puerta de mi suegra

con fango hasta los ginollos.

Como somos novensanos,

y queremos dormir mollos,

no tenemos matalapos

ni coixinos ni llançolos.

http://www.onomastica.cat/sites/onomastica.cat/files/07_lleixa.PDF

ANDREU SUBIRATS: GALTES DE PERDIU, A LA LLIBRERIA VILADRICH

XIQUETES I XIQUETS, SENYORES I SENYORS, ANTISENYORES I ANTISENYORS,

divendres 20 a les 20h.

A VILADRICH

Llibreria la 2 de Viladrich

C/ Despuig, 22

Tortosa, Tarragona, Catalunya, Spain

S'OBRE LA VEDA PERDIUENCA,

JOAN TODÓ PRESENTA GALTES DE PERDIU, D'ANDREU SUBIRATS

ALLÍ MOS TROBAREU!

G A L T E S D E P E R D I U
andreu subiratsPròleg_ Joan Todó
Col•lecció_ Alabatre, 35
Pàgs_ 280
PVP_ 17 €
ISBN_ 978-84-939632-2-4

Galtes de Perdiu


Un nou títol de la col•lecció de poesia ALABATRE, de LABREU EDICIONS, amb pròleg de Joan Todó

Andreu Subirats Aleixandri (Tortosa, 1968). Fins avui ha publicat L’ull entorn (LaBreu Edicions, 2006). De la resta de la seva obra només n’hem pogut gaudir mitjançant les aparicions en diverses antologies com L’illa dels bous (1989), L’orgull de ser pocs (1993), Terres d’aigua (2004), Bouesia 2006, Bouesia 2007 o Lletres de casa (2009), així com al llibre d’artista Traç Pi (amb Pau Alemany, 1999) i a algunes revistes i catàlegs. L’any 2010 va aparèixer en aquesta mateixa col•lecció la seva traducció de Les Balades de François Villon, obra que li valgué el premi “Mots Passants 2011” de la UAB a la millor traducció literària del francès. Però durant molts anys la seva obra ens ha estat donada a conèixer, sobretot, a través de l’oralitat, i els seus recitals, sovint acompanyat de músics amb qui ha sabut generar una complicitat molt singular, segueixen estant entre els més seguits i aclamats. “El llibre que teniu a les mans, i que recull una part dels poemes d'Andreu Subirats durant vint-i-cinc anys —tal com llegim al pròleg de Joan Todó—, no ve tant d'una rebequeria com d'una tenacitat. No és ni un seguit d'experiments ni una filera de botifarres sortida d'una cadena de muntatge: és part d'una obra fent-se.I és el resultat d'una sedimentació, del pòsit i el solatge dels dies, de la depuració que la memoria realitza quan es gira cap a uns versos antics i s'adona que allò que determinava tal gir, tal imatge, no ha superat la prova. I ens ho estalvia als lectors.” Galtes de perdiu és, doncs, un llibre que conclou, més que no pas inaugura, la poesia de Subirats des de 1986 fins al 2010, reescrita i depurada, reorganitzada a partir dels cinc llibres originals, inèdits a excepció d’Ull entorn, esdevingut aquí una segona edició revisada i corregida de L’ull entorn que inaugurava aquesta col•lecció —amb les Cartes de sota mà vintronianes— i que ben aviat es va exhaurir convertint-se en l’introbable.
uu
http://www.la2deviladrich.cat/
http://www.labreuedicions.com/galtes-de-perdiu-andreu-subirats


Foto Ja, Andreu Subirats, Bouesia 2011

ANDREU SUBIRATS I DIEGO BURIDAN A GRÀCIA, DM 21 VI 11

DIMARTS 21
a partir de les 20.30,
al bar-llibreria ROXANNE
de Gràcia,
c.Martínez de la Rosa 27,

ANDREU SUBIRATS
i ben acompanyat pel DIEGO BURIÁN,

"APUNTS PER A UNA HISTÒRIA CÒMICA I DEL FRAU EN LA POESIA CATALANA"

serà per al camp i la ciutat, i no ho farem gaire llarg.

ningú no ens representa!

foto: Branques, Ja, Campillos Paravientos 2011

REMENAT D'AIS! TENDRES, 10 VI 11 a les 21 hores CASINET D'HOSTAFRANCS

Nit de Música i Poesia al Faràndula a Sants


Divendres 10 de Juny de 2011
21 hores

Teatre Casinet d’Hostafrancs
c/ Rector Triadó, 53
Barcelona

Remenat d’Ais! Tendres

Recital d'Andreu Subirats amb la música de Diego Burián i Miquel Àngel Marín i les col•laboracions especials dels músics: Roger Blàvia, Boris Porter, Anna Pantinat i Jordi Frígola, i dels poetes: Josep Pedrals, Blanca Llum Vidal, Marc Romera, Núria Martínez Vernis, Jordi Nopca i Enric Casasses

Un espectacle que no et pots perdre

Entrada lliure !!

Més informació: http://www.divendresfarandula.org/

ANDREU SUBIRATS: SIMFONIA CONGELADA DE SAMFAINA, HELIOGÀBAL 10 IV 11, 21,30 h

DESCONGELAREM LA SIMFONIA DE SAMFAINA,

i serà el DIUMENGE 10 D'ABRIL a les 21.30h.
a L'HELIOGABAL,
-trezè trimestre de poesia-
c. Ramón i Cajal, 80,
Metro: Joanic
5 euros
amb

ANDREU SUBIRATS, DIEGO BURIAN I MIQUEL ÀNGEL MARIN, I LA COL·LABORACIÓ SATÀNICA DE L'ESCOLANIA EGOISTA.

VILLON TRADUÏT PER ANDREU SUBIRATS

Andreu Subirats ens presenta una traducció de totes les balades de François Villon (1431-1463), incloses les críptiques Ballades en Jargon (en argot), amb un pròleg sintètic i clar, biogràfic, acompanyat d’un aparell crític de prop de 500 notes que mostren raonadament les dificultats significatives i de traducció i contextualització. La Breu edicions presenta impecablement el text bilingüe i reprodueix un dels gravats de la primera edició.

“Un esforç titànic” (David Castillo) per traslladar al català una poesia medieval que encara avui té més que fervents admiradors, entusiastes recreadors. Tanmateix el propi Subirats, poeta dreçat sobre la paraula alada i directa, tal com vam veure arravatada i vehement en la presentació polifònica a l’Horiginal. Esforç, rigor i passió són els cavalls que estiren la quadriga de la seva versió. El quart és el domini dels registres de la llengua, ample i en veu alta, capaç de fer revifar els versos descarnats, mordaços, expressius i brutals de Villon, que ritma amb una sinceritat punyent, desimbolta i expressiva.

Una excel•lent traducció que transmet vivament la forta i inconfusible personalitat del poeta prototip de la vida irregular, un temperament singular que sabé transmetre’ns “un lirisme mai aconseguit fins aleshores”, un lladre i assassí que aconsegueix portar-nos fins avui les reaccions i els matisos d’uns “angoixosos problemes vitals davant dels quals reacciona d’acord amb l’ànim i circumstàncies” (Martí de Riquer). “Les dificultats de la seva vida [de Villon] li van servir per fer una crònica, que es manté actual, sobre el món injust, que encara vivim. Villon denuncia els banquers, usurers i especuladors, sempre des de l’òptica del poeta pobre i de la púrria, la coquille. La mort, la fam, la misèria, la persecució i també la bellesa femenina i l’amor componen un mosaic, on la sàtira ho omple tot plegat d’un vitalisme i d’una modernitat absoluta, tot i ser del segle XV” (David Castillo).

Per aplaudir millor aquesta cara filològica d’Andreu Subirats llegirem
(JC)

BALADA [DE LA GROSSA MARGOT ]


Si jo estimo i serveixo la bella amb bon cor.
M’heu de prendre per vil o per ximple?
Ella té totes les qualitats desitjables!
Pel seu amor jo empomo daga i escut.
Quan arriben clients, m’afanyo a fer un trago,
Cerco el vi sense fer gaire soroll,
I els ofereixo aigua, formatge, pa i fruita.
Si paguen bé, els dic “d’acord:
Torneu-hi quan aneu calents,
En aquest bordell on vivim junts”.


Però quina ràbia i quin mal rotllo
Quan Margot arriba al llit sense pasta,
Llavors no la puc veure i l’odio a mort.
Li prenc la roba, faixa i faldetes,
Jurant que li empenyoro pel seu escot.
I l’Anticrist, que llavors és ella, s’agafa els malucs
I crida i jura per la mort de Déu
Que d’allò ni parlar-ne. Llavors jo agafo
Una ampolla buida i li faig una marca sota el nas,
En aquest bordell on vivim junts.


Després torna la pau i Margot es tira un pet
Més inflat que un immund escarabat.
I tot rient, m’engega una clatellada
I em diu “vinga home” mentre m’engrapa les cuixes.
Borratxos tots dos anem a dormir la mona
I, en despertar-nos, quan el ventre li gargola,
Ella em munta per no danyar el seu fruit,
Jo dessota gemego i m’aixafa més que un tauló,
De tanta disbauxa ella m’esgota,
En aquest bordell on vivim junts.


Faci vent, pedregui o geli, jo ja tinc el pa cuit.
Sóc un cràpula, i la cràpula em segueix.
Qui és millor? Tots dos ens entenem bé,
Som fets l’un per l’altre: El mal gat, mala rata!
Estimem la marranada i la marranada ens envolta;
Fugim de l’honor i l’honor ens defuig,
En aquest bordell on vivim junts.

VILLON, F.: LES BALADES, Traducció, introducció i notes d’Andreu Subirats, La Breu edicions, Barcelona 2010
http://labreu.wordpress.com/

foto: Andreu Subirats a l’horiginal: http://horinal.blogspot.com/2010/10/fam-de-villon.html 

Programa 4 de Llibresebrencs.tv, dilluns 29 a les 21.30 h a L'EbreTV, DL 29 XI 10, L'EbreTV

El dilluns 29 de novembre, a les 21.30 h, a L'EbreTV s'emetrà el 4t programa de Llibresebrencs.tv, coordinat per la Fira del Llibre Ebrenc de Móra d'Ebre.

En aquest 4t programa apareixen:

Secció Parlem-ne. Entrevista a Àlex Ferrer, editor de l'editorial AEditors

Secció Espais de llibres. Entrevista a Joana Serret, directora de la Sebastià Juan Arbó Amposta

Secció Llegim ebrenc! Recomanacions de 3 novetats editorials ebrenques: La missió secreta, de Teresa Beltran, Soterrani-Sobreatic, de Judit Ortiz i Mans de fang de Francesca Aliern.

Secció Espectacle literari. Antologia invisible del poeta ebrenc Andreu Subirats
 
Foto: Arxiu H O R I N A L:

http://horinal.blogspot.com/2007/03/andreu-subirats.html (Andreu Subirats acaba de publicar una esplèndida traducció de Villon, Alabatre, 2010)

ANTERIORS PROGRAMES: http://www.ebredigital.cat/mediateca/?action=search&searchtxt=llibresebrencs

Enrenou 4: Antologia invisible, d’Andreu Subirats i Noise and Poetry, de Yan Jun

A les 22.00 h, Elèctric (trav. de Gràcia, 233)

Andreu Subirats, rapsode amb més de vint anys d’experiència dalt dels escenaris, desbocarà el verb i trenarà els versos en les cordes del músic Diego Burián, oferint-nos un cànon literari alternatiu que barreja èpoques i països, una antologia de poesia inèdita, inoïda, invisible. Yan Jun, nascut a Lanzhou el 1973, és una de les figures claus de l’escena asiàtica més experimental. El seu directe parteix del feedback, els loops i la veu per generar noise fet de poesia. Una ocasió irrepetible per conèixer de primera mà qui fa i què es fa a la Xina contemporània.
Organitza: Jordi Nopca

Il·lustració text S. Espriu. Programa de Barcelona Poesia 2010.

"DOCE POETAS CATALENES DEL SIGLO XX", ANTOLOGIA DE POESIA CATALANA, EN XARXA

En este link
http://barcelona.indymedia.org/newswire/display_any/352693
se puede leer el artículo de abajo. Se ruega redistribuir. LFdUAC

«Doce poetas catalanes del siglo XX»

Presentación de la edición virtual
Ferran Guàrdia Garcia

Orlando Guillén y Enric Casasses inauguran el día 9 la BiblioMusiCinetecacon una muestra de esta monumental obra de traducciones

Con un grande y singular evento poético a modo de apertura de temporada, la BiblioMusiCineteca de Vila Vilà 76, bajos, de Barcelona,
ofrece al público este jueves 9, a las 20 horas
la muestra de presentación de la edición virtual del libro monumental de traducciones «Doce poetas catalanes del siglo XX» del poeta mexicano Orlando Guillén.
Se trata de una lectura bilingüe a cargo del autor y del poeta catalán Enric Casasses, epiloguista de la obra. Presentado por Andreu Subirats.

La edición virtual de este libro se anticipa a su edición física contemplada para mediados del año que viene según fuentes confiables, y puede accederse a ella en
http://www.floresdeuxmal.com/
página web de Las Flores de Uxmal Arte y Cultura AC, organización mexicana de intercambio cultural mexicano-catalán.

El lector accederá aquí a la lectura de libros enteros de los poetas Guerau de Liost, Josep Carner, Carles Riba, Joan Salvat-Papasseit, J. V. Foix, Pere Quart, Agustí Bartra, Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Vicent Andrés Estellés, Maria-Antònia Salvà, Clementina Arderiu y Rosa Leveroni.

La BiblioMusiCineteca es un amplio espacio de atividades culturales diseñado y equipado para estos fines, ubicado en la capital catalana muy cerca del metro Paral·lel en la calle Vila
Vilà, 76 bajos, junto a la peluquería "Dolors", a 50 metros del viejo teatro de revista El Molino, actualmente en derribo y construcción pero todavía con la fachada indemne.
Teléfono de contacto: 93-443 12 05.

Il.lustració, de l'edició virtual.

Cada poeta és presentat amb la foto i un poema i la traducció d'Ornaldo Guillén

BOIRA

Molt abans que te'ls tornis vella i grisa,

l'ombra del núvol meu damunt l'estesa

de natura i conreu: la teva terra,

com un floc de lleu cendra, imperceptible

per tots ells, però encara no per tu,

quan se l'endugui un últim pàl•lid vent

s'arrissarà convulsa per l'adéu,

i et deixarà el record d'un fred caduc.

Sé com, després, se'ls obriran les vies

del sol, quan, dins la múltiple sorpresa

de fulles nobles, els fibli l'orella

l'àgil flauta infernal del teu migdia.

Ho sé jo, que ara emboiro el teu profund

crepuscle matinal. Tot desesper

d'alçar-me, m'emparraco en esbarzers

i omplo de plor còrrecs d'incertitud. .

NIEBLA

Mucho antes que te les vuelvas vieja y gris,

la sombra de mi nube sobre esta extensión

de naturaleza y cultivo: tu tierra,

como un copo leve de ceniza, imperceptible

para todos ellos, pero todavía no para ti;

cuando se la lleve un último pálido viento,

se rizará convulsa por el adiós

y te dejará el recuerdo de un frío caduco.

Sé muy bien que después se les abrirán los caminos

del sol, cuando dentro de su múltiple sorpresa

de nobles hojas, les aguijonee el oído

la ágil flauta infernal de tu mediodía.

Lo sé yo que ahora nublo tu profundo

crepúsculo matinal. En mi desesperación por

levantarme, dejo la piel entre zarzales

y lleno de llanto cárcamos de incertidumbre.

BOUCRÒNICA DE LA BOUESIA 2008

Quatre anys ja fa que Deltebre i les Terres de l’Ebre, tenen i disfruten d’un festival d’estiu que ja el voldrien un munt de pobles i ciutats: la Bouesia. I si bé podem afirmar, perquè ho hem notat i constatat, que el públic d’aquest esdeveniment, únic per les seves característiques i convidats, augmenta i respon popularment i amb entusiasme a la majoria d’actes que s’hi ofereixen; també hem de fer notar i constatar que la resposta dels mitjans de comunicació de les Terres de l’Ebre, i l’interès d’alguns dels seus intel·lectuals i artistes de renom és del tot nul·la i de menyspreu. Ells s’ho perden, perquè allò que s’ha pogut veure i percebre, sobretot a partir de la segona edició d’aquestes bouesies podem afirmar que situa aquest festival a les arnes més dolces de la creació pensada i transformada i resta instal·lat en els palaus més luxosos i rics de l’esperit. Així és i així ho hem notat en aquesta darrera edició, no destacaré noms perquè tots hi van destacar, i el programa, per cert amb una línia de disseny que també sobresurt, ja va ser degudament divulgat i qui volia allí ho tenia. Però sembla ser que la gent de l’Ebre, el setmanari de més tiratge de la contrada, no se n’assabenten de res, i no saben, ni es preocupen de saber qui són aquells escriptors, cantants, artistes, actors, ballarins, poetes, pintors, músics, performancers, cuiners, tots ells i elles, i més, qui són aquells que participen en la bouesia, d’on surten. Són uns penjats, pensen, encara són tan ignorants i “de poble” amb el sentit de ser uns “paletos” perquè del poble tots en som, que no poden sortir de les quatre referències que ells coneixen que sempre són les mateixes i que són les que sempre surten al seu setmanari, sempre igual, sempre tan cutre, sempre tan mal informats i sempre amb un punt de vergonya aliena i poca vergonya consentida. És ridícula, és espantosa i pròpia de curts de gambals la resposta que els mitjans de les Terres de l’Ebre han fet i fan als festivals de la Bouesia, perquè si s’haguessin informat una mica i sortissin del seu rogle pudent i fangós -cosa que de moment no veiem probable-, sabrien que, en aquestes tres últimes edicions, per aquest festival han passat alguns dels creadors més interessants i amb més projecció i sensibilitat i delicadesa i intel·ligència i compromís artístic que és com dir compromís dues vegades, que actualment podem trobar a una pila de ciutats i pobles i illes i masos de tots els nostres països. I si poguessin entendre això i informar-se de saber qui són aquesta gent, qui hi ha darrera d’aquest festival, quina idea de festival es proposa, i quins són els horitzons més propers, veurien com la Bouesia s’ha convertit en el veritable festival d’estiu d’arts i músiques de les Terres de l’Ebre, i un festival sense complexos ni etiquetes, cada vegada més ben portat i amb propostes més i més singulars i definitives, i tot això amb la complicitat de la gent del poble que hi participa i hi opina, hi balla i xala, i si una cosa la troba estranya, espera la següent i aquella ja no la troba tant d’estranya, i d’aquesta manera la Bouesia s’està arrelant com una planta autòctona amb molts d’empelts satius de fora que l’enriqueixen i la fan més saborosa . La Bouesia sol coincidir amb les Festes del Ressentiment de Tortosa (que els qui les monten en diuen del Renaixement), i sembla ser que això té molt d’èxit, molta participació i tot això. Pos molt bé, de puta mare, felicitem des d’aquí als organitzadors i els encoratgem en la seva tasca, i també podem afirmar que el Ressentiment és un carnaval al mes de juliol, però no passa res, abans d’aquestes festes pràcticament ningú de per aquí sabia res del renaixement tortosí, i ara tampoc, però si la festa funciona, collonut, que si focs, que si tavernes, xiringuitos, espectacles de malabars i fot-li. Ara bé, la Bouesia no té res a veure amb amb tot això, ni amb els altres festivals de la zona, ni tan sols amb el de Jazz, que és un bon festival i magistralment portat pels seus organitzadors. La Bouesia és una proposta de creació contemporània i radical, un festival de creació i de creadors i d’ambició universal i ultralocalista, un esdeveniment fora de qualsevol convencionalisme i una aposta per la integració cultural en aquestes terres. La majoria d’espectacles són gratuïts i això no els resta ni un bri de qualitat, ans al contrari l’acreix. L’esperit i la funció de l’actual bouesia crec que són comparables al que es va aconseguir en les primeres edicions del Festival de Teatre de Tortosa, a principis dels 80 que organitzava la gent de la Finestra, com que vaig participar-hi activament recordo amb molt bones sensacions tot allò que allí s’hi coïa i que va portar, no només en les obres dels grups de primera línia del moment (La Fura, els Joglars, la Quadra de Sevilla, Dagoll Dagom, La Gàbia de Vic, Vol Ras, Zotal, etc), sinó també amb les propostes de petit format, a situar Tortosa per un temps en un referent del teatre d’avantguarda. Fins que les enveges, les excuses de mal pagador i els aires de grandesa politicoides el van aniquilar, i els intents de fer teatre a Tortosa després ja sabem com han anat, i les Terres de l’Ebre es van quedar sense una oportunitat real de tenir un festival de categoria. Pos jo he notat certes coincidències entre aquell festival i aquesta Bouesia, i crec que la cosa encara té metxa i banya per a temps. La llàstima de tot això segueix sent el que comentava abans, i la cosa hauria de canviar molt perquè aquesta gent s’adonés del que passa i què significa un festival com la Bouesia: una de les propostes més originals i excepcionals del panorama festivalenc de l’estiu. Però en realitat als bouetes, a tots els bouetes, aquest fet, certament desagradable, els és igual, perquè la Bouesia va i allí ens tindran quan calgui, amb o sense institucions, premsa i patums. Per cert, aquesta última edició va transcórrer entre una mena d’èxtasi col·lectiu i uns aires fellinians que donen força i empenta i sobretot alimenten la utopia real de la rabera: el bram del bouetam.

Andreu Subirats

A. Subirats, Poeta i performer, ha publicat L'ull entorn, La Breu ed., col. Alabatre, i ha recitat i cantat amb diversos músics en escenaris de tota Catalunya

Fotos: Ja

1. Boupreludi de dansa, Regsexital, a càrreg de Anna Rubirola i Maria Montseny. Bouesia 08

2. Revista navegada, Andreu Subirats cantant neojotes amb Javier Caballero. Bouesia 08