POST-BOUESIA POOS! PAS PES PIS PUS... VANDELLÒS, DISSABTE 23 DE MAIG DE 2026 A LES 19 hores

19 h:    REVISTA CAMINADA: LES GATONERES

SOPAR POPULAR de carmanyola als JARDINS DE CA LA TORRE

PROJECCIÓ DEL DOCUMENTAL VOLUNTAT CONTRA TEMPESTA sobre vida i obra de l'artista PACO DE MORALES 1949-2023

RE-SIDRAL A CAL BOU, sessió after Bouesia

DISSABTE 23 MAIG 2026 VANDELLÒS

foto JA, PACO MORALES AL TALLER TREBALLANT AMB L'ESCULTURA DEL PAPA ADRIÀ VI, 2010 (està plantada davant la Mediterrània a l'Ampolla)

El 2006 l’Escola Valdelors i el Centre d’Estudis de la Vall van organitzar el primer Festival de Poesia a Vandellòs amb la participació d’alumnes de l’Escola i altres veïns del poble. L’èxit de la iniciativa va deixar a tothom amb la mel a la boca. 

L’any 2007 es va dur a terme un canvi substancial fonent-se amb el Festival Bouesia que l’associació cultural Rabera de Bouetes havia iniciat el 2005 a les Terres de l’Ebre amb caràcter itinerant, trobant a Vandellòs un espai propici per desenvolupar iniciatives creatives, amb un públic entregat i obert a noves formes i llenguatges artístics i principalment amb l’alta participació d’alumnes de l’Escola Valdelors, Escola Municipal de Música, veïns amb inquietuds culturals i altres entitats locals que van donar suport i van col·laborar any rere any. 

 La Bouesia a Vandellòs es va realitzar de 2006 a 2016. 

 Després de deu anys, la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant, promou i organitza la Post-Bouesia. 

El dissabte, 23 de maig del 2026 a les 19:00 hores, a la plaça Drs. Gil Vernet de Vandellòs, es donarà el tret de sortida amb el pregó inaugural i l’inici de la revista caminada pels carrers del poble. Enguany el fil conductor son les gateres (gatoneres), que subsisteixen en algunes portes de les cases, on esdevindran les actuacions de poesia, música, performance… 

 En acabar el recorregut es farà un sopar popular, de carmanyola, als jardins de Ca la Torre amb la projecció d’un documental del Boueta traspassat Paco de Morales. 

Tot seguit començarà la sessió golfa amb la participació oberta de post-bouetes visitants i locals.

FRANK RODELL i EDUARD MARGALEF

 f: F.Rodell, 2026

VOLUNTAT CONTRA TEMPESTA A LA RAMPOINA DJ 26 DE MARÇ 2026 A LES 19 h

AUCA DE LES DROGUES, PACO MORALES (firmat BROKULO), BUTLLETÍ TARRAGONA MUNICIPAL 1984

Amb la intenció de contextualitzar l'escultura en paper L'ENGANXAT, motiu del cartell de La Rampoina amb fotografia i disseny d'Adolf Alcañiz, afegim dos documents:

L'auca de les drogues, 1984, on Morales recorre el motiu per les vint-i-quatre hores d'un dia amb un dibuix de línia clara sobre fons negre. El motiu droga s'empra en una accepció ampla emplenant les activitats habituals, segons el seu ús, sense distinció sobre la seva legalitat: Substància estupefaent o narcòtica capaç de crear dependència (DIEC2, 3). Una funció predominant fosca, com correspon a la qüestió del tabú que representa, topa amb la llibertat individual i la col·lectiva, amb les rutines diàries, les petites generositats de la vida i la llarga ombra de l’addicció. El tic tac de les vinyetes puja a un exprés del que es feixuc abaixar-se. Els anys vuitanta i noranta van estar sacsejats per una pujada en el consum del cavall i l'aparició de la SIDA. Dos esdeveniments que van cruixir la generació perduda. 

 

AMOR INSÒLIT

 

Breu és la vida, com el record

Que deies quan no sabia res

I et mirà aprenent la pell,

La força o els llavis i l’horitzó.

 

Bonica com erets, cinc cèntims

No eren encara l’economia,

I el somni o el goig del delit

Eren flassades orejant-se al vent.

 

Perquè li vas demanar diners

I generós volia semblar-te

No sabé negar, dir-te no,

I més que pensaments, rodà el temps,

La ciutat del tornillo i dels alls

Presumia d’església, d’ajuntament,

Valenta la gent et feu mala dona

Tant com erets graciosa o cruel.

 

Altres perquès el feren créixer guineu,

Nocturn, atrevit, vanitós, fort,

Sempre que et tenia a prop.

Llavors tu, exòtica i pèrfida,

Vas fer de la distància figa verda

I tot el seu horitzó penyora teva,

Els llavis vermells, la seva vena.

 

Per això no vas soltar mai penyora,

Ni un instant còncau el pensament

Passà pel record, i la vida és breu,

I mai reconeixerà que ho ha après

Malgrat que escrit ho porta a la pell.

 

Javier Caballero: CIRCUMSTÀNCIES I PRODIGIS, 1990

Els anys setanta, vuitanta i noranta van estar sacsejats per una pujada en el consum del cavall i l'aparició de la SIDA. 

FOTO I CARTELL D'ADOLF ALCAÑIZ, 2026

1.          El volum representa un home caigut (105 x 68 x 41 cm). El cos tombat, vençut, encara es manté aferrat al terra per la cama dreta arronsada sobre el sòl i la falca del braç dret recolzant l’avantbraç al terra. Malparat, no abatut ni anorreat del tot, pos, la cama esquerra encara treu força com per incorporar-s’hi, tot i que el cap es venç a la seva dreta amb una immensa ganyota d’esglai i ulls descentrats. I aquest propòsit de refer-se impulsa el braç esquerre amunt i obrint-se dits enllà en una mà suplicant.

Aquesta mirada es veu sotmesa a l’impacte que provoca la presentació de l’escultura que determina el punt de mira: l’observador cau a una perspectiva obligada; la mà oberta suplica la primera atenció, després el braç, marcat per una filera de punxades que ressegueixen una de les venes. Tota la resta del cos es va empetitint, minimitzant, desvalorant.

2.          A la representació de l’home vençut remarquem com a elements plàstics el braç de mida considerable i la mà oberta mendicant.

3.          La tècnica del modelatge consisteix en la manipulació de paper de diari mesclat amb aglutinant aplicada sobre una estructura ferma de fusta. El resultat és un cos humà realista, però, deformat per l’exageració d’oferir una perspectiva impactant. Després de l’assecat, hom aplica un vernís transparent mat.

4.          De cop se’ns mostra el clam d’una immensa mà suplicant. Pel braç superb que sosté la mà, comprovem el testimoni de les punxades que marquen les venes, i anorreen la resta del cos. No hi ha dubte que es tracta de la representació d’un home enganxat als estupefaents, tal com suggereix el títol. La seua datació és propera al bronze de El Maltractat, 1987. Perquè el model per al rostre del pagès va preterir en aquella malaurada passa del cavall i de la sida -també el poema Amor insòlit (1990), n’és contemporani. Morales va tractar sovint el tema la caiguda de l’home (Ícar, Pierrot, Home que cau...). Aquí però és un manifest sociològic d’aquestes coses que ens passen i ens deixen la boca torçada.

JC

 

MEMENTO: …por dependencia de la heroína estaban en tratamiento 30.146 personas en España en 1991, cifra que subió a 46.635 en 1996, el máximo histórico, para bajar desde entonces progresivamente hasta las 7.585 de 2022: EL PAÍS, 09/02/2025,  Santiago F. Reviejo “Así han evolucionado las adicciones en España: de la epidemia de la heroína al juego desbocado”

I LA COL·LABORACIÓ ESTELAR DE ISABEL CORULLÓN

Mi concepto musical tiene un componente fuertemente orgánico, pues la voz es mi instrumento. Para mí, cantar es ir hacia dentro, sondear mis espacios internos para encontrar sonoridades. Mi música se basa en las texturas y colores que encuentro. Estas sonoridades se realimentan por el propio impacto que tienen en mis oídos al salir al exterior. El brillo y el color me conduce a otros sonidos. Las emisiones largas pueden combinarse con sonidos rápidos y cortados. Lo que es un ejercicio de carácter orgánico y acústico, lleva siempre, aunque no se quiera, una carga de elementos del subconsciente. A veces puede surgir la melodía al final.

La música es escucha hacia dentro, pero también hacia fuera. Es interacción con los sonidos que me rodean, jugando a crear colores, vibraciones y ritmos.

IMATGE I TEXT AFUSELLATS DE LA XARXA, però, més informació

https://lacarnemagazine.com/hablamos-con-isabel-corullon-de-improvisacion-libre/

https://isabelcorullon.blogspot.com/

VOLUNTAT CONTRA TEMPESTA A LA RAMPOINA, BARCELONA 26 III 2026 2

DISSENY: ADOLF ALCAÑIZ

 

REC:  https://bouesia2.blogspot.com/2026/03/voluntat-contra-tempesta-la-rampoina.html

PROGRAMA DE MÀ:

“No es tracta de textos on ja hi ha hagut

una intenció poètica; m’interessen textos

neutres, funcionals, que jo puc convertir

en poètics pel fet d’haver-los triat”.

 JOAN BROSSA Poemes escollits

 

En l’obra que ens presenta PACO MORALES res ha estat fet amb anterioritat i, no obstant, res és nou.

Les figures que ens porta no són pas estètiques. Tenen el bellugadís moviment espontani del creador. Els seus lectors -d’exagerats membres- omplen l’espai de músiques; entre aquells membres, l’aire, en traspassar-los, entona la cançó de la terra. Els déus i les deesses que surten del seu obrador, són figures encantadores i encantades que conviden al somni i a la fantasia. “L’home del cau” ho fa repetidament, el posis com el posis, i sempre invita al somriure tal vegada cruel per allò de “que no és tu a qui passa”.

Aporten al mirador un material d’estudi ben diferent: el fictici i aquell que transcriu l’exaltació d’una realitat exagerada, però no menys certa, que dota a totes les seves obres d’una doble dimensió, que conforma l’al·legòrica, per una part, i per altra, la humana, d’una forta concisió i claredat.

Punyents i acompanyades de la idea de l’absurd, hi trobem en aquestes obres escultòriques un joc de fluctuacions que susciten un riure i una reflexió: pot l’home ensopegar dues vegades en la mateixa pedra? Mireu l’obra de Paco Morales. Canvieu-la de posició, no dues, sinó més bé quatre o cinc, i podreu comprovar que sí és possible.  

Al principi, quan els homes esdevenien en déus. Quan la terra era tota en si una deessa, Paco -l’amic Paco de qui més endavant en parlarem- tal vegada ja va existir, i així, ara pot reflectir aquells éssers amb tota la seva forma i la que, tot sovint encara avui adopten per conviure i estar entre nosaltres. El Faune cobert amb la pell de l’anyell, el Minotaure que devora als propis fills, el que sosté el món a les seves espatlles. No ens sonen aquests personatges?.

I ara unes paraules, breus, per parlar de Paco Morales: escriptor, dibuixant, tallador de fusta, escultor... Somniador, alegre, amic dels amics, cavaller... Aventurer, dinàmic, valent, decidit... BONA PERSONA TREBALLADORA. Així és Paco. Coneixeu-lo i direu com jo que estem davant d’un ARTISTA amb totes les assercions de la paraula.

Robert Rallo^[1], agost 2004 [Presentació de l’exposició d’escultures de Paco Morales a Amposta].

Suggerim:

https://bouesia2.blogspot.com/2024/03/paco-morales-artista-poliedric-i.html [J.C: PACO DE MORALES (1949-2023), DEL TRINKET A L’UNIVERSAL, obra i cronologia; presentació de l’exposició PACO MORALES, ARTISTA POLIÈDRIC I TUMULTUÓS (1949-2023)]

https://bouesia2.blogspot.com/2008/03/paco-morales-lleugeresa-de-la-voluntat.html [sobre l’escultura El pescador i el far, l’oncle Nelo]

https://bouesia2.blogspot.com/2008/09/paco-morales-escultor-i-performer.html [sobre La màquina fantàstica i l’Obra Inacabable]

http://caveros.mirambo.org/index.html              Versió digital "Gairebé cent anys de soledat", de Morales, 1999.

https://bouesia2.blogspot.com/2025/04/voluntat-contra-tempesta-universal-la.html [sobre el documental que presentem realitzat per per ADOLF ALCAÑIZ i MIQUEL ÀNGEL MARÍN]

---

[1] Robert Rallo, Amposta 1933-2023, dinamitzador artístic ampostí: https://blocs.mesvilaweb.cat/emigdi/roberto-rallo-homenot-de-cultura-en-remembranca/

VOLUNTAT CONTRA TEMPESTA A LA RAMPOINA, BARCELONA 26 III 2026

DISSENY: ADOLF ALCAÑIZ

CENTRE CULTURAL LA RAMPOINA

Carrer VILADOMAT, 132

BARCELONA

26 DE MARÇ DE 2026

a les 19 h.

PRESENTA 

LA VOLUNTAT CONTRA LA TEMPESTA

amb els seus realitzadors

Adolf Alcañiz i Miquel Àngel Marín

i 

una intervenció musical a càrrec de 

Isa Coru, veu i Miquel Àngel Marín, clarinet

i una introducció de Javier Caballero 

VOLUNTAT CONTRA TEMPESTA,

documental sobre l’obra i vida de PACO DE MORALES, artista polièdric i tumultuós de les Terres de l’Ebre. Els seus realitzadors, ADOLF ALCAÑIZ i MIQUEL ÀNGEL MARÍN recuperen, investiguen, recullen l’obra i documenten vida i trajectòria de l’escultor d’Adrià VI i de L’oncle Nelo. No sols es mostren imatges de l’exposició PACO MORALES, ARTISTA POLIÈDRIC I TUMULTUÓS (1949-2023), la mostra més ampla que s’ha fet mai, sinó que ens il·lustren tota la seva obra pública sembrada per les Terres de l’Ebre, i escorcollen la documentació inèdita de l’arxiu de l’artista. És una immersió incondicional en una correntia emocional i psicològica que fa surar l’art contemporani europeu. I, tanmateix, ens apropa a l’home amb les paraules dels seus amics, Eduard Carmona, Joan Rovira, Àlvar Bonet, Fermín Morales, Miquel Àngel Marín, Javier Caballero, Mari Chordà -tres generacions:

Crec que, al cap i a la fi, és un documental que parla del valor de l'amistat. Els amics ens animem. Paco a mi em va animar i jo el vaig animar a ell. Quan els amics se’n van, els hem d'animar. Recrear-los i mantenir-los vius. (M. Marín)

Suggerim: 

https://bouesia2.blogspot.com/2025/06/paco-morales-la-rampoina-bcn-6-de-juny.html

 

PACO MORALES A LA RAMPOINA, BCN 6 DE JUNY 2025

 

MONTSE FANDO: CABALLERO PRESENTA EL DOCUMENTAL. A la pantalla diapositiva feta per Morales amb l'estudi del pagès i la seva indumentària tradicional. (IL·LUSTRACIÓ I FOTO)

El passat divendres sis de juny La Rampoina va acollir Voluntat contra tempesta, documental^[1] realitzat per Adolf Alcañiz i Miquel Àngel Marín. Es va presentar a Amposta en el segon aniversari del traspàs de Paco Morales (1949-2023), artista tumultuós, polièdric i autodidacta[2].

VIDEO CARMENT DEIROS, UN MOMENT DE LA PRESENTACIÓ AMB MIQUEL ÀNGEL MARÍN I CABALLERO

Hi ha dues maneres d’entrar directament a l’art de Morales: visitant l’obra pública esparsa pel Delta de l’Ebre i entrant a l’Universal, bar idiosincràtic de Deltebre. Així, som a l’Ampolla; ens rep la verticalitat de L’oncle Nelo i el far de Buda; i, al Passeig Marítim, l’horitzontalitat del Lector de l’Odisseia; el papa Adrià VI, i el joc a l’esplai, la diversió riallera i perpètua dels Entremaliats. En aquestes escultures monumentals els mecenes dicten gairebé el resultat final. Però Morales va poder compel·lir en el realisme el joc de mans de la simplicitat de les formes i el detallisme, dotant als atributs dels motius d’un simbolisme que drecen la mirada cap a la reflexió. Conseqüentment, l’oncle Nelo, el vell llop de mar, s’esforça en la tempesta de la guerra civil per portar la llum que ens guiï cap a port segur; i/o, el gest del lector amb l’Odissea a la mà, confortable i plaent, és una A brossiana, emblema de la vela llatina (i de la lletra grega delta) que ens impel·leix cap a més enllà del nostre horitzó. En aquest itinerari ens toparem amb la flor impossible del botànic i jesuïta Hermenegild Santapau a la Galera; el gaiato del ramader i tractant Lo Xarnego, al barranc de Lloret, als Ports; o l’aixada del Maltractat, celebració del pagès fecund que aixeca èpicament casa, família i poble per sobre dels aiguamolls, a Deltebre  (Rec: Arbó, Terres de l’Ebre; Cf: Morales, Gairebé cent anys de soledat[3].

SONETET DE M. DOLZ, RAMPOINA, 7 VI 2025

Va ser un vespre de categoria per trobar-vos i per aprendre del teu amic Paco ( admirable) i de tu com a mestre excel·lent! He fet un sonetet amb un tall i tres escultures: l’home caragol , el pescador farer i amistat . No se si m’ha eixit entenedor, però sí que l’he fet amb ganes MANEL DOLZ 

A l’Aldea descobrim l’escala de 21 graons en acer inoxidable que s’enlaira cap a amunt sense parar, per commemorar la segregació del municipi de Tortosa i l’exercici de la llibertat en democràcia. L’espiral és un tema gairebé constant en els treballs de Morales, ens obre la porta del que podem veure a l’Universal (Deltebre): escultura, pintura, dibuix, còmic, laberints, tòtems, i la barra, feta de trencadís, que conforma un Ouroboros, aquest peixet que es mossega la cua i que vol abraçar el concepte de totalitat -collage i/o mosaic. De manera que, només entrant, a la dreta hi ha el bronze Home caragol, i, a sobre, un ull hiperrealista amb un poema, que és una pàgina del còmic inèdit Ucman. També una sorprenent escultura antropomòrfica abstracta en fusta. Quadres de diferents èpoques, dibuixos a tinta xinesa de la primera època, paisatges deltaics impressionistes, màscares i pintures expressionistes, fotografies... Molts bronzes de tema mitològic, Pierrots i Ícars, sàtirs i mènades, Leda i el cigne, l’Home Cabra. I al jardí, entrellucades de verd i flors, estructures laberíntiques en ferro i bronzes, com Venus blegant el sàtir.

Quatre passes, doncs, pel delta lineal i metafísic. Paisatge, personatges, emocions, punts, traços i formes que ens impulsen per l’imaginari i els significats. Un passeig que et vaig prometre, Kike Albareda. No el vam poder fer plegats, però, el temps l’intensificarà.

Escultura antropomòrfica abstracta en fusta que es pot vore a l'Universal (Foto: JA)

JAVIER CABALLERO CID

---

[1] https://bouesia2.blogspot.com/2025/04/voluntat-contra-tempesta-universal-la.html?m=0

[2] https://bouesia2.blogspot.com/2025/03/v-encontres-aproximatius-de-postbouesia.html ; https://bouesia2.blogspot.com/2024/03/paco-morales-artista-poliedric-i.html .

[3] http://caveros.mirambo.org/http://caveros.mirambo.org/ (amb documents fonogràfics, gràfics i premsa).

V ENCONTRES APROXIMATIUS DE POSTBOUESIA, LO PATI, AMPOSTA 29 i 30 DE MARÇ 2025

 

Dissabte 29 de març a les 17:30h. Centre d'Art Lo Pati.

V ENCONTRES APROXIMATIUS DE POSTBOUESIA 

 LO POEMA AJUNTA PARAULES

 LO POEMA AJUNTA PERSONES

“Si nosaltres, però, ens poguéssim entendre amb el mosquit, advertiríem que també ell flota amb aquest pathos a través de la llum i sent que en ell vola el centre del món.”                                                                                                      Friedrich Nietzsche.

La imatge dels 5ens Encontres (sempre) Aproximatius de Postbouesia. Reverència versus irreverència. La relació de l’humor amb el plaer. Pau Casals a la Casa Blanca s’ajunta amb Wolf Vostell a la revista Fluxus ‘Dé-coll/age’. Video-acústica, una escenografia de televisors, els improvisadors lliures filmats i projectats: Luis Lamadrid i Paco Utray. Les esquerdes que sonen (per sort): David Picó. Les preguntes difícils quan els amics se’n van: Paco Morales, una pel·lícula que busca rastres d’una vida. Una colla d’espectadors emancipats aproximant-se a un auto-concert perpetrat per ells mateixos: ells no saben que van en un autobús conduït pel Col·lectiu Free’t i Arnau Millà. Una paella transicional que servirà per entrar en el “De sol a sol”. Lo poema ajunta paraules. Lo poema ajunta persones. Tota la nit sonant i ressonant. Un nocturn de campanes: Llorenç Barber i Montserrat Palacios.

 

Anne Dufourmantelle: Elogio del riesgo 

Corredor Mateos: Converses amb Pau Casals 

David Picó: Filosofía de la escucha: el concepto de música en el pensamiento de Nietzsche 

Dolors Miquel: Mata’m Psicosi

Ester Xargay: Trenca-sons

Francesc Tosquelles: Funció poètica i psicoteràpia. Una lectura d’ In Memoriam de Gabriel Ferrater

Harpo Marx: Harpo habla

Jacques Rancière: El espectador emancipado

Llorenç Barber: La ciudad y sus ecos

Montserrat Palacios: La estrategia doméstica 

Nelly Schnaith: Paradojas de la representación 

Paco Morales: Gairebé cent anys de soledat 

Peter Sloterdijk: Derrida, un egipcio 

Roland Barthes: El plaer del text 

Tristan Tzara: L’home aproximatiu 

Wolf Vostell: Dé – coll/age, butlletí d’idees actuals

 

PROGRAMA Dissabte i diumenge, 29 i 30 març.

17.30 h: VIDEOACÚSTICA- Luis Lamadrid, Paco Utray. Passi de maqueta i explicació del projecte.

18.30 h: VOLUNTAT CONTRA LA TEMPESTA: projecció del documental sobre l’artista Paco Morales amb Adolf Alcañiz i Miquel Àngel Marín (autors del documental), Javier Caballero, Mari Chordà, Àlvar Bonet, Eduard Carmona, Fermín Morales.

L’ESQUERDA QUE SONA: DES/CONCERT PER A INDIVIDU SOL: David Picó, concert parlat o parlament desconcertat.

L’ESPECTADOR EMANCIPAT: Col·lectiu Free’t, Epy Figueroa, Arnau Millà, concert d’espectadors, concertat i emancipat.

22.00 h: PAELLA DE TRANSICIÓ. Menjar per a continuar els encontres i aproximar-nos al llindar de la post

Bouesia a mitjanit.

23.30 h: Què és un “DE SOL A SOL”? Què vol dir sonar tota la nit? Introducció a la música nocturna. Llorenç Barber i Montserrat Palacios.

00.0      h: DE SOL A SOL: un nocturn de campanes, veus i sacs de dormir fins que surti el sol. Llorenç Barber i Montserrat Palacios.

Lamadrid-Utray, videoartistes reconeguts en l’àmbit internacional i radicats a Madrid, presenten el projecte Videoacústica, un treball sobre l’escena de la improvisació lliure a l’Estat Espanyol.

En un principi, Llorenç Barber va compondre un concert per a les dos bandes d’Amposta i no va funcionar, tot eren inconvenients, no es va poder fer. En segon terme, es va proposar a Llorenç i Montserrat Palacios de fer un concert de ciutat amb les campanes del campanar de l’església de l’Assumpció d’Amposta i tampoc va funcionar, tot eren inconvenients, no s’ha pogut fer. En darrer terme, Llorenç i Mont han optat per un “De sol a sol”, un passar-se la nit sonant campanes i instruments i veus al Centre d’Art Lo Pati. Natros venim del Fracassart, així que no ens ve de nou, l’escola de l’art és el fracàs. Però amb matisos. Igual com rebutgem l’èxit absolutista, tampoc no caurem en l’èpica del fracàs, tal com ensenyava Carles Hac Mor.

Llorenç Barber i Montserrat Palacios son dos dels grans desconstructors musicals del segle XX-XXI, al costat de grans artistes del so com Erik Satie, Kurt Schwitters, John Cage, Mauricio Kagel, Fluxus, ZAJ, Marianne Amacher, Conlon Nancarrow, Terry Riley, Eliane Radigue, Michael Nyman, Laurie Anderson, Carles Santos, Fatima Miranda, Brian Eno, Gavin Bryars, Heiner Goebbels...

Desconstrucció musical, en aquest cas, vol dir crear una música nova que adquireix significat sobre la base del seu context, i que reescriu i vivifica, de baix a dalt i de dalt a baix, la tradició.

Paco Morales és un artista de La Cava-Deltebre que ja no està entre nosaltres, va morir ara farà dos anys, als 74 anys. Amb una llarga trajectòria com a pintor i escultor, de la generació d’artistes relacionats amb el primer Llar i Mari Chordà, i amb escultura pública disseminada per les terres de l’Ebre. Quines “preguntes difícils” (Eva Franch) ens farem els amics que l’estimàvem a ell i al seu treball d’artista? Quin és el rastre que deixa Paco en aquest mon? Què és i què significa la memòria? Diuen que la memòria depèn del viu que està qui recorda. Quant més vius estiguem, més recordarem a Paco. Ell ens va animar en vida, ara l’animarem natros a ell.

David Picó és un artista de l’escriptura, la filosofia i la música. Davant de les estretors, les rigideses i els dogmatismes, a ell se li apareix la jovial poesia, els corrosius de la qual el porten al beneït humor. Paraula que sona i sonoritat que fuig per l’esquerda de la ironia que estova la insuportable duresa de la realitat imposada i impostada. I desfà el discurs pretesament inamovible. Canta sempre que pot, mut, sota l’aigua o a l’escenari: sembles un borinot dins d’un pot! Els textos poètics que deixa anar no aspiren ni a poemets ni a poemots, més aviat son poemuts: poemes  callats que parlen pels descosits o, millor, per les esquerdes del llenguatge. És autor d’un dels grans i pocs llibres escrits sobre Nietzsche i la música: “Filosofía de la escucha. El concepto de música en el pensamiento de Friedrich Nietzsche” (Crítica). David Picó és doctor en filosofia i ciències de l’educació per la Universitat de Barcelona. Discjòquei, músic (lidera tres projectes musicals), guionista i fan de l’escalivada.

Deixeu-lo sol a David amb l’esquerda que sona.

El Col·lectiu Free’t es pela de “free’t” a Lleida. Enmig d’un clima extrem com és el de la música catalana, tan unilateral, adotzenada i plena de manies puritanes, han sortit elles i ells amb ganes de  fusionar-se en temperatura de creació, d’intoxicar-se uns dels altres, d’abandonar-se i d’abandonar cadascú, encara que sigui per moments, el seu text disciplinari i crear a l’ensems un hipertext in-disciplinari, això és, una obra rabiosa que pega i fuig, que escapa de marcs mentals prefabricats i que, mai més ben dit, pixa fora de tes(x)t. Actrius, ballarines, músics, artistes plàstics pintant so i dibuixant gestos i escopinant paraules, on s’ha vist això en un escenari català? Des de fa un temps flirtegen amb el ‘happening’ que és el mateix que dir que es deixen seduir pel concepte d’espectador emancipat.

FOTO: JA. FREE'T FUSIONA L'ESPECTADOR EMANCIPAT, 2025

1993 EXPOSICIÓ COL·LECTIVA DE PINTURA L’EBRE VIU, SALA D’ACTES DEL PARC NATURAL, DEL 20 AL 23 DE MAIG DE 1993

 Altres diuen que la terra descansa sobre l’aigua.

Aristòtil: De caelo.

 

La Coordinadora Antitransvasament ha organitzat l’exposició L’EBRE VIU amb un interès cultural i estètic, més que reivindicatiu, per copsar aquesta terra amb la mirada polida dels nostres artistes, als quals hem d’agrair la sol·licitud i la gentilesa mostrades per fer-la possible.

           Les aigües de l’Ebre llisquen constants i encara mouen la sènia del temps. Fan florir la primavera i la tarongina, però, també omplen a vessar les ànimes artistes de la nostra gent. Si aquestes aigües fan possibles les carxofes, l’arròs o l’economia, també fertilitzen la tasca callada, pacient i acurada dels nostres artistes. Per això aquesta proposta vol renovar la mirada del nostre entorn a través dels ulls exactes d’aquests homes excel·lents, dels colors de la seva paleta, del gest de les seves mans, de la seva sentimentalitat... Natros diem que L’EBRE VIU.

 (sense firma, encara que reconeixem la mà de Vuró Xaparlà)

 

ARTISTES PARTICIPANTS:

 Josep Benet Espuny

Raimon Bertomeu

Àlvar Bonet

José Luis Calbet

Roberto Escoda

César Estrany

Agustí Fortuño

Franc

Antonio González

Norberto López

Paco Morales

Ricard Noé

Josep Pegueroles

Josep Rollán 

DÉU NIL, Museus Vaticans, Vikipèdia

Un dibuix de línia clara de Paco de Morales és el cartell d’aquesta exposició que aplega artistes de les Terres de l’Ebre. Representa el déu Ebre en posició sedent, de perfil, tocat per una corona de joncs. Una fornida divinitat porta una cornucòpia a la mà esquerra, i es recolza en un bou, de la boca del qual surt el doll d’aigua vivificador del riu. A la mà dreta brandeix un rem altiu.

El dibuix va ser també portada del pamflet que la Plataforma Antitransvasament de Deltebre editava mensualment, núm. 2, maig 1993. Cosa que ens dona un context reivindicatiu. Em contava l’amic Eleuteri Arques sobre la revista “...recordo que Paco va col·laborar en un principi aportant il·lustracions sobre acudits vells (on ficava cares noves); recordo que va fer la portada de la primera revista on posava com a rètol principal la frase: "Per a tots" amb la intenció de sumar esforços de tots amb la lluita antitransvasament. He dit en un principi perquè recordo que només va participar en tres o quatre publicacions i ja no hi va col·laborar més...” En aquest número zero, “Per a tots” es cridava a les reunions que es feien els dissabtes al Bar la Havana, que el regentava Morales.

Al núm 2 el dibuix està encapçalat per la inscripció Flvmen Hibervs remarcada per una sanefa romana. Té interès, crec, rescatar d’aquesta publicació una fulla firmada per Doxàgores, un altre nom de ploma de Vurò Xaparlà. El nick firmava aquestes entregues sobre l’Ebre Diví, de les que en conservo tres. Les altres dues giren entorn als mites aquàtics romans.

 

 

L’EBRE DIVÍ (I)

 

 

El poeta mirà l’Ebre i digué:

I veig les teves lentes aigües roges,

malenconiós riu que fuges

per un camí mil·lenari,

sense desig, sense fortuna,

mandrosament absort.”

 

              Amb precisió els mots d’aquests versos revelen una munió de significats: un suau deslliurament de formes, el moviment, la transitorietat, la irreversibilitat, però, també la fertilitat i la renovació. No fan res més, ni menys, que confirmar l’eternitat de la simbologia del riu, tal com correspon a la força creadora de la natura i del temps: De un lado simboliza la fertilidad y el progresivo riego de la tierra; -escriu Cirlot- de otro el transcurso irreversible y, en consecuencia, el abandono y el olvido. Etern, en aquelles èpoques en què hi havia futur. Si més no, mil·lenari.     

En altres temps l’Ebre fou sentit d’una manera molt especial i, per això, la voluntat dels homes li erigí un monument en pedra que en fes sempre testimoni immutable. Parlo d’un fragment de marbre blanc-grisós amb la inscripció FLVMEN HIBERUS = el riu Ebre. No se sap la procedència ni les circumstàncies de la seva trobada... evidentment es tractava d’una representació de la personificació de l’Ebre que ens fa pensar en les conegudes personificacions del Nil, al Museu del Vaticà, o del Tíber, al Museu del Louvre[1]. Un estudiós alemany, Alföldy, basant-se en l’escriptura, conjecturà que és del segle II dC.

La inscripció es pot estudiar al Museu Arqueològic de Tarragona, però no podem veure el déu. Amb el temps i les circumstàncies ha desaparegut. Caldrà, doncs, pensar en el Nil del Vaticà: un déu barbat, sever, amb el tors nu, que es recolza sobre la misteriosa esfinx i té com atribut un corn de l’Abundància. O bé, llegir a Virgili, quan a l’Eneida (VIII, 31 ss) canta la teofania del TÍber que visqué Enees.

Le pareció que el propio dios del lugar, Tiberino, de amena corriente, como un anciano se alzaba entre las hojas de los álamos (leve vestido de glauco manto lo cubría y su cabello de umbrosa caña lo coronaba); que así le halaba,[2]

 

DOXÀGORES 1993[3]

 

 

---

[1] CID, Pilar: “La Història”, Baix Ebre i Tortosa: aproximació al coneixement de la comarca, VVAA, Tortosa 1987.

[2] Trad. R. Fontán Barreiro, Al. Ed., Madrid 1986.

[3] COORDINADORA ANTITRANVASAMENT, núm 2, MAIG 1993. Doxàgores, pseudònim de Vuró Xaparlà: dos seccions, EBRE DIVÍ i FLORS DE L’EBRE.

 

1970 XAVIER VIDAL: CONVERSA AMB EN FRANCESC MORALES CENTRE LECTURA REUS

 

La sàrsia m’ha permès recuperar una entrevista a Paco de Morales:  Xavier Vidal, Conversa amb Francesc Morales, 1970, publicada a la Revista del Centre de Lectura, núm. 218, Reus, Octubre 1970. És l’entrevista més antiga, crec. Es refereix a la primera etapa dominada pel dibuix i pel surrealisme (1967-1975). Una etapa en què va exposar a Barcelona, Amposta, Reus, La Ràpita, Girona, Tarragona.

La conversa ens revela la seva formació autodidacta,

“Vaig començar jugant amb el fang de les ribes de l’Ebre com qualsevol xaval de la meva edat, fins que un dia em vaig adonar que podia dibuixar allò que abans havia emmotllat. Paral·lelament a l’evolució personal, he anat perfeccionant la meva tècnica a força de moltes hores de treball...

Per sort o per desgràcia no he passat per cap Escola d’Art ni he tingut professor.”

 Va il·lustrada amb aquest dibuix a tinta xina sobre paper amb vuit màscares. Vidal ens descriu així la seva obra,

 “Els seus personatges són misteriosos, fantàstics. Tema predilecte: la soledat, i l’aïllament. Per aconseguir una major penetració psicològica en les seves composicions, ens enfronta amb perspectives angoixoses i rostres quasi tràgics. Es interessant l’expressivitat que aconsegueix donar al cos humà mitjançant positures, mutilacions, contraccions musculars o esquematitzant situacions d’esclavitud i alienació. Amb el seu acurat surrealisme intenta —crec que ho assoleix— fer-nos comprendre la seva filosofia existencialista, d’una manera simple, quasi primitiva.”

En efecte, la làmina aplega una agrupació de personatges definits per una variació de pelusseres i, sobre tot, per les seves mirades, L’agrupació és forçada per encabir tal variació, i els ulls oberts, sortits, tancats u orbs, ens inquieten, ens desconcerten,  reflecteixen incomunicació i, per tant, soledat (com diu Vidal). No et deixen indiferent, et toquen, et fan pensar. I més si sabem que Morales dibuixa d'esma: "Dibuixo directament sense passar pel llapis".

 L’entrevista, saborosa, es rebla amb ironia mordaç:

“Francesc Morales és un artista excepcionalment dotat. Alguns dels seus dibuixos estan al nivell de les obres més importants del surrealisme i malgrat això en ven molt pocs. (...) Francesc Morales és molt probable que triomfi a l’estranger.”

                                                                                                            J.C. 

foto de la il·lustració publicada

CONVERSA AMB EN FRANCESC MORALES per Xavier Vidal

De l’onze al vint de setembre Francesc Morales exposà al Centre de Lectura de Reus. Aquest pintor català va néixer a la Cava fa vint-i-un anys. Allí realitzà els seus estudis primaris. Confirmada des de molt jove la seva vocació artística, marxà a Barcelona, on va crear la major part de la seva obra. Actualment i per necessitats econòmiques, treballa a Amposta, vora la seva ciutat (el seu poble) natal.

 

—He exposat abans a Barcelona, a la sala Aquitània, col·lectivament amb Pijoan, Tharrats i d’altres; al Collegi Major Sant Jordi, on agradà molt la meva obra, però on no vaig vendre cap dibuix; al bar Taita; a la Llar d’Amposta; a Sant Carles de la  Ràpita, etc.

 

Francesc Morales ha fet poca propaganda de la seva exposició. Ens diu que té certa prevenció cap a les situacions falses i esnobismes portades moltes vegades per una propaganda sistemàtica. Creu que la cosa realment important ha estat l’oportunitat d’oferir la seva obra a tots aquells als quals pugui interessar.

—La teva formació artística?

—Vaig començar jugant amb el fang de les ribes de l’Ebre com qualsevol xaval de la meva edat, fins que un dia em vaig adonar que podia dibuixar allò que abans havia emmotllat. Paral·lelament a l’evolució personal, he anat perfeccionant la meva tècnica a força de moltes hores de treball.

 

—Autodidacta?

—Sí. Per sort o per desgràcia no he passat per cap Escola d’Art ni he tingut professor.

Veiem que tots els dibuixos són fets a la ploma, amb gran habilitat i domini de l’ombrejat.

—Dibuixo directament sense passar pe1 llapis.

 

Els seus personatges són misteriosos, fantàstics. Tema predilecte: la soledat, i l’aïllament. Per aconseguir una major penetració psicològica en les seves composicions, ens enfronta amb perspectives angoixoses i rostres quasi tràgics. Es interessant l’expressivitat que aconsegueix donar al cos humà mitjançant positures, mutilacions, contraccions musculars o esquematitzant situacions d’esclavitud i alienació. Amb el seu acurat surrealisme intenta —crec que ho assoleix— fer-nos comprendre la seva filosofia existencialista, d’una manera simple, quasi primitiva.

 —Projectes?

—M’agradaria realitzar aquestes composicions amb vidre. Conec la tècnica però no disposo de les costoses instal·lacions pròpies d’aquest treball. He pensat il·lustrar un guió cinematogràfic. L’any 1969 ja vaig intentar donar forma visual a les poesies de Francesc Camino, director de la desapareguda revista “Siglo XX”. Camino s’expressava amb termes surrealistes. La seva mort tràgica acabà la tasca que realitzàvem junts.

 

Francesc Morales és un artista excepcionalment dotat. Alguns dels seus dibuixos estan al nivell de les obres més importants del surrealisme i malgrat això en ven molt pocs. Francesc Morales treballa i gairebé no disposa de temps per a la seva tasca artística. Francesc Morales és molt probable que triomfi a l’estranger.

 Revista del Centre de Lectura de Reus: 1970: Núm.: 218 Cuarta Época, Octubre

file:///C:/Users/jcaba/Downloads/139004-Text%20de%20l'article-247517-1-10-20100520%20(1).pdf 

https://raco.cat/index.php/Suports/article/view/101903 

https://raco.cat/index.php/RevistaCLR/article/view/139004