Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris bouesia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris bouesia. Mostrar tots els missatges

dilluns, 10 de setembre del 2012

LLETRES EBRENQUES UN BLOC IMPRESCINDIBLE

Lletres ebrenques és un gran bloc de síntesi i documentació sobre la creació literària a les terres de l’Ebre. Imprescindible, el treball d’Emigdi Subirats, (cf: http://bouesia2.blogspot.com.es/2012/06/emigdi-subirats-la-bouesia.html ) posa al dia rigorosament una riuada de lletres, obres, autors, editorials, llibreries, aplecs... Organitzat per temes, Emigdi fa un arqueig exhaustiu des dels inicis de Turtusha (http://lletresebrenque.blogspot.com.es/2011/12/abu-bakr-al-turtuixi.html) i les homilies de Tortosa fins a l’actualitat més rabiosa dels mitjans de comunicació, l’Ebresfera, els còmics o la cançó popular (http://lletresebrenque.blogspot.com.es/2012/01/unitat-49-la-canco-popular-i-literaria.html), la literatura en majúscula i en minúscula. Admiració i agraïment constant i visites mereix el bloc.
Com a il·lustració copiem la
Unitat 43: Galeria de poetes

Bouesia 2012, disseny D. Ymbernon


Unitat 43: Galeria de poetes

En la unitat anterior hem fet cinc cèntims de la trajectòria de diversos poetes que han fet una interessant carrera poètica i literària en diverses ciutats grans del país. En aquesta ens centrarem en tota una sèrie de veus poètiques, igualment de gran qualitat, que s'han distingit com a importants activistes literaris a les nostres terres. Alguns d'ells són professors de literatura en diversos instituts. El poeta Josep Igual ja el vam analitzar en l'apartat de la novel·la. A partir dels anys 1980, amb la posada en funcionament de l'escolarització en la llengua de la terra i la immersió lingüística, s'ha incrementat notablement l'ús del català entre els i les nostres autors/es. Podem resaltar que al voltant del 95% dels i de les escriptors/es de les Terres de l'Ebre conreen el català literàriament, la qual cosa no s'aconsegueix en cap altre territori dels Països Catalans. Aquesta xifra no s'aconsegueix, però, entre els literats de la banda sud del riu Sènia. Ens és difícil resumir tota la varietat de literats/es que ens trobem en l'àmbit de la poesia, l'obra de molts i moltes dels i de les quals mereixerien una anàlisi molt més acurada.

1. TERRA DE BONS POETES

Comptem amb poetes autodidactes i d'altres amb formació acadèmica, procedent de poblacions ben diverses que Formen part de generacions literàries amb interessos poètics igualment diversos. 

1.1 ELS MÉS VETERANS
 
Rosa Sànchez (Xàtiva, 1934) va ser mestra i resideix a Tortosa. Ha estat una activa dinamitzadora cultural i afeccionada a la poesia i a les lletres en general. Va publicar poemes als dos històrics reculls pioners al territori ebrenc: 1er Certamen de Poesia Ciutat de Tortosa (1976) i Mostra de poesia Tortosa (1980), del qual va tenir cura. Ha publicat el poemari Homenatge(1977) i els llibres de narrativa Nano(1989) i Remeiets (2009). Col·laboradora de ràdio i premsa, acostumava a recitar els seus poemes al programa radiofònic La Veu dels jubilats, a ràdio Tortosa.

Josep Miquel Gràcia Zapater (La Codonyera, 1941), resideix a Esplugues de Llobregat des de 1980. Economista de formació i professió, és president de l’Associació Cultural del Matarranya a partir de 2007. Ha editat els poemaris Davall d’una olivera (2002), Reflexions i abstraccions. XXXIII poemes (2005), Vers a vers a Barcelona (2005) —premi Guillem Nicolau de 2004—, Fets i temps de la Codonyera (2005), Dietari en groc (2008) ) —premi Guillem Nicolau de 2007—, Si les pedres parlaren / Si la piedras hablasen (2008) i Pasqual Andreu, lo Florit (2010). Presentà el 2004 l’exposició —i catàleg— Finestrons i finestretes, conjunt de peces plàstiques on es fusionen textos poètics, fotografies i fustes velles; i el 2007 De la cuina al marc, fusió de pintura i estris sobre fusta. Col·labora habitualment com a articulista a Temps de Franja —en ocasions amb el pseudònim Lluís Roig— i, formant part del col·lectiu Lo Cresol, en català al Diario de Teruel. Ha col·laborat en les revistes locals Lo Portal, La Comarca i Kalat-Zeyd. Manté el bloc Lo finestró del Gràcia.

Mari Chordà (Amposta, 1942) és Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. Va ser Cofundadora de laSal, Biblioteca feminista de Barcelona el 1977 i l'any següent de laSal, edicions de les dones. És autora dels poemaris ...i moltes altres coses, carpet de poesia feminista (1976), Quadern del cos i de l'aigua, poemes i contes, amb dibuixos de Montse Clavé (2000), Locomotora infidel pel passat, Umbilicals. Coautora de l'Agenda de les dones del 1978 al 2004.

Explosió Poètica de Vuró Xaparlà, Disseny Paco de Morales, 1979

 1.2 LA GENERACIÓ DEL POSTFRANQUISME

Josep Ramon Roig (Tortosa, 1956), germà del poeta Albert Roig, pertany a la poesia de tradició oral que arriba al públic a través de la recitació. Coherent amb aquest plantejament, és autor d'un únic llibre en solitari, Malbé (1999), que va ser distingit amb el Premi de Poesia Ciutat de Palma. En canvi, ha realitzat nombrosos recitals, performances i cabarets poètics. La parla tortosina marca la cadència i el ritme de la seua poesia, considerada com a irònica, àcida i d'arrel popular.

Antoni Bengochea Lombarte (Calaceit, 1958) és llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat de Saragossa i professor de música a Saragossa a l’ensenyament secundari. Va donar-se a conèixer com a rapsode el 1986 en el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana; conforma amb M. Sasot el Duo Recapte i ha estat redactor ocasional de Sorolla’t, Temps de Franja —sovint amb els pseudònims Josep Anton Llovet Lombarte i José A./Martín Bielsa Zapater— i de la revista local Kalat-Zeyd. Recita els textos de l’enregistrament discogràfic Qüento va, qüento vingue (10 contes tradicionals del Matarranya) (1998) i els poemes de Desideri Lombarte en Ataüllar el món des del Molinar. Antologia lírica (2000). Forma part com a articulista de l’equip Lo Cresol.

Cinta Mulet (Horta de Sant Joan, 1958) és mestra i llicenciada en Filologia Catalana. Col·labora habitualment en mitjans de comunicació, i en revistes científiques i culturals com: El Punt, Diari de Tarragona, d'Ard i Cavall Fort. Ha col·laborat en els volums: Terres d'aigua, Onze poetes a la Vaqueria 2004, Nit de la poesia 2000, Nihil obstat imprimatur, Cambrils, La ciutat pels carrers, 27 mirades sobre Tarragona. És autora dels llibres: Paraula de dona (2001), Poemes del sud (2004), Poemes, pomes i altres verins (2005), Aigua dolça, poesia per a xiquets (2008, Contrapunt & Amors d'aire i aigua (2008). També ha publicat el drama Qui ha mort una poeta (2007).

Tomàs Camacho i Molina (Ponferrada, 1960) resideix a Alcanar. És un apassionat poeta i un dinàmic agent cultural. És llicenciat en Geografia i història, tot i que treballa com a professor de llengua castellana a l'Institut Sòl del riu d'Alcanar, en el qual realitza nombroses tasques de difusió literària. És autor d'una interessant obra tant en català com en castellà, així com també s'ha mostrat actiu dintre del camp de la poesia visual. Ha rebut diferents guardons per reculls poètics. La seua obra més coneguda és Ikebanes d'aire. També ha publicat Tons i Temps, Poema para inundar de agua un pasadizo de fantasmas, i va prendre part a Poesía visual española al nuevo milenio. D'altra banda, amb col·laboració amb Adrià Grau, va escriure Els Reguers.
És l'anima mater de la Mostra de poesia d'Alcanar i de la publicació del llibre corresponent. És membre de la direcció del Moviment de mestres per la renovació pedagògica. Aquest col·lectiu ha organitzat en els darrers anys dos jornades d'homenatge a dos grans escriptors de l'Ebre: Jesús Moncada i Artur Bladé i Desumvila.

Marià Lleixà (Mas de Barberans, 1964) és llicenciat en filologia catalana per la Universitat de Barcelona i professor de llengua i literatura catalana a l'Institut Roquetes (Baix Ebre). Ha estat guardonat en nombroses ocasions en els darrers anys. Se'ns va descobrir com a poeta amb el poemari Si véns abans de l'alba (1992). La poètica de Marià Lleixà es caracteritza pel seu impecable i sobri domini de la llengua i la forma. En principi, es tracta d'una poesia de figuració que gosaríem enquadrar dintre del realisme. Després es precipita cap a una lectura més profunda del món i de la vida. Finalment, encara es projecta cap a l'exploració d'allò inconegut, a partir de l'ús d'imatges i metàfores que ultrapassen el llenguatge discursiu. Els seus poemes sorgeixen mitjançant un magnífic punt d'equilibri entre l'afany personal per aprofundir en el coneixement moral de la vida humana, i la seua inclinació natural cap a un intens lirisme de tipus remembratori.

Camins d'escata: cal·ligrafia d'una absència(1995), el segon poemari, és una autèntica obra mestra, que està dividit en dos parts, que ens presenten un diàleg impossible. La relació difícil entre aquestes dos parts independents ens arriba a través d'un referent clàssic, tal com senyala l'editor Emili Rosales al pròleg: No descobrirem res d'excessivament amagat si advertim que cadascuna d'aquestes dos parts correspon a una veu: Etern rosec que em crema sorgeix de la veu de Penèlope, que veu marxar el seu amor i n'espera febrosament el retorn; El desfici del boomerang és general per la veu d'Ulisses, que viu alhora l'engrescament de l'aventura i l'agulló de l'enyorança
També és autor del poemari Sac de gemecs (2001) i va participar en el recull col·lectiu Terra d'Aigua (2002). La seua lectura ens portarà a la recerca de l'amor i de la història. Seguim el viatge:"Tan lluny de mi entelats els somnis es deformen/ configurant l'espai on habites i ignores/ timó, vaixell i rumb. Les ones esborraren/ el camí de retorn i aquell gust de bes i algues./ Hauràs begut, potser, àmfores de vi ranci/ guarint-te de l'enyor i arraconant desitjos./ A l’àmbit clar-obscur de quina lenta història/ t'has instal·lat, absent, i has aturat el temps". 



1.3 POETES DEL TOMBANT DEL SEGLE XXI

Albert Guiu (Flix, 1972) és una de les veus poètiques més impactants de les Terres de l'Ebre. És un poeta bilingüe, que composa una poesia d'un caire força sentimental, mitjançant el qual aconsegueix que cada paraula tingui un espai determinat en la funció poètica. Demostra tenir una gran capacitat de lligar les trames amb l'ús del llenguatge poètic, a partir d'un fil conductor al qual sap conferir-li magistralment un sentit en tot moment. La seua obra veu, sobretot, de temes com l'intimisme. La perfecció tècnica i la pulcritud lèxica i semàntica fan que l'estil imposi el seu protagonisme. Els seus poemes es converteixen en veritables signes de la seua vigorositat i bon quefer poètics i literaris. Amb Els versos de la prostituta va guanyar el XXVII premi Marià Manent. El poeta flixanco reconeix la influència de Goytisolo, Gil de Biedma i Gabriel Celaya. Es tracta d'un poema social en primera persona sobre les vivències crues i, malauradament habituals, d'una prostituta africana que treballa a casa nostra. És un retrat poètic sobre la prostitució, segons el mateix poeta: “una professió molt poètica a la qual es veuen abocades moltes dones immigrants especialment les africanes, dels països de l'est i sudamericanes- que arriben al nostre país i acaben treballant en clubs d´alterne de baixa condició social”. Albert Guiu ens vol fer saber que les prostitutes compleixen un paper important en la societat, “com a heroïnes que salven de la solitud moltes persones”. També vol denunciar “la hipocresia d´una societat que no fa res o ben poc per evitar aquestes situacions”.

Amb De la mà de la meua filla va aconseguir guanyar el premi Miquel Martí Pol de poesia a Roda de Ter. El poeta ens introdueix directament en el món més íntim d'uns nostàlgics sentiments familiars. Ell mateix ens en fa cinc cèntims en la introducció: Aquest poemari no surt directament de mi, bé si que en surt, de l'observació inconscient d'un nen que veu un plor perenne en el rostre de la seva iaia. la vertiable protagonista del llibre és ella, la meva iaia Magdalena... L'absent era la meva tieta Magda, la filla de ma iaia, morta als quatre anys, l'any 1940.... Des de la mirada plena de solcs de dolor de ma iaia, morta l'any noranta, m'ha arribat aquest poemari. 26 poemes i un epíleg de recerca dels sentiments. No deixa de ser una llarga elegia envers el dolor que la seua iaia va arrossegar durant la resta de dies de la seua vida, a partir del traspàs de la seua xiqueta de quatre anys. Albert Guiu ens recupera sensacionalment tots els sentiments de la seua iaia (íntims i closos en sí mateixa) i els reivindica amb un llenguatge subtil i extremadament eficaç. Ens vol demostrar que les paraules poden descriure el dolor i revitalitzar tots els sentiments amagats en un ésser humà. 

Juli Micolau Burgués (La Freixneda, 1971), de formació autodidacta, ha treballat el camp i la rabera i actualment viu i treballa a l’Alt Penedès. Ha publicat els reculls poètics Manoll (1997) —premi Guillem Nicolau de 1997— i Esfera. Traspunt en la serena (2001) —premi Pedro Saputo de 2002— i el 2008 obtingué per segona vegada el premi Guillem Nicolau amb el recull D’un sol esclop. Va col·laborar a l’última etapa de Sorolla’t, i a les revistes locals Kalat-Zeyd, Plana Rasa i L’Eixam, i ha estat redactor esporàdic i col·laborador habitual a Temps de Franja —en ocasions amb el pseudònim Tonet Pallarés. Formà part —d’abril a novembre de 1999–—del col·lectiu d’articulistes Viles i Gents.

Rafel Haro i Sancho (Amposta, 1967) és llicenciat en Filosofia i en Ciències de l’Educació i treballa com a professor de Secundària. Com a escriptor ha aconseguit diversos guardons literaris. L’any 1992 va publicar Història d’un mediocre (El Mèdol), premi de narrativa curta Sebastià Juan Arbó. L’any següent guanyava el premi de poesia Guspira de la Cova del Drac. I ja més recentment, amb els poemaris «Llibre de mirades» i «La tristesa dels tarongers», el premi Sant Jordi de la Vila de Santa Bàrbara dels anys 2006 i 2009 respectivament. En prosa va ser guardonat amb el premi Marcel Sentís dels Jocs Florals de Torroja del Priorat de l’any 2005, amb el premi literari de Constantí del mateix any i amb el premi Sant Andreu de la Barca del 2009. Des del 2001 col·labora amb l’Institut d’Estudis Comarcals del Montsià i és secretari del premi literari de teatre La Carrova. Amb Els crisantems, primer llibre de poemes que publica en solitari, ha obtingut el premi de poesia Joan Perucho Vila d’Ascó de 2010.

Andreu Subirats i Aleyxendri (Tortosa - 1968) és llicenciat en Filologia romànica, professor de català a l'institut Eugeni d'Ors de Badalona, i autor del poemari L'ull entorn (2007). També ha participat en reculls col·lectius històrics a les Terres de l'Ebre com L'illa dels bous (1988) i L'orgull de ser pocs (1993).

Joan Todó Cortiella (La Sénia, 1977) ha publicat dos llibres, el recull de poemes Los fòssils (al ras) (2007) i el recull de relats A butxacades (2011). Ha col·laborat també en diverses revistes literàries, com Paper de Vidre, Quadern, Pèl Capell, El Tacte que té, Reduccions i Caràcters.

Yannick Garcia (Amposta, 1979) es va descobrir en l'àmbit poètic el 2003 en ser guardonat amb el premi de poesia Gabriel Ferrater, a Sant Cugat del Vallès, amb l'obra De dalt i de baix, un dels més ben dotats econòmicament del panorama literari català actual. El poeta ampostí demostra bon domini de la llengua catalana i un savoir faire poètic impecable. Posteriorment, Yannick també va publicar un petit recull en una obra col·lectiva, Terra d'aigua. Llicenciat en Traducció i interpretació per la Universitat Pompeu Fabra, ha traduït al català igualment nombroses obres de literatura juvenil.
De dalt i de baix és una obra força original, que corrobora el fet que encara no ha estat tot descrit i narrat de totes les maneres possibles, i que encara hi ha un llarg camí per aprofundir en la creativitat de l'idioma. L'obra ha quedat dividida en cinc parts, que agafen el simbolisme del desenvolupament de la lluna durant totes les seues hores de regnat, des del quart creixent fins al trenc d'alba. El poeta es mostra com a un rigorós treballador del llenguatge, de la forma, en permanent lluita amb la paraula, sempre preocupat per treure'n el màxim partit del vers, tot i que aquest esforç no sempre es percep darrera l'aparença senzilla d'alguns dels poemes. Sap ser líric mitjançant les tècniques que l'anomenada poètica de la modernitat ha anat desenvolupant. Són abundants els recursos fònics, al·literacions, jocs de sons, que rara vegada són gratuïts, ja que es tracta de subratllar d'una manera molt específica el missatge directe a comunicar. No menys abundants són les reiteracions, els paral·lelismes i els contrastos.




2. LA POESIA VISUAL

José Carlos Beltran (Benicarló) ha estat un dels poetes visuals més prolífic de les nostres comarques. Va publicar a: Poesía visual española ante el nuevo milenio ( 1999), Poesía visual valenciana (2001), La mirada llegida. Antologia de poesia visual valenciana / J. Ricart (2002), Antología de la poesía visual / Pozanco, Víctor (ed.)(2005), Vi(r)us (2005) i Poesía Visual Española (Antología incompleta).
Actualment Albert Aragonés, Cristian Porres i Tomàs Camacho són tres noms que destaquen en aquest àmbit poètic, els quals han pres part en important certàmens i han publicat llibres d'interès.

Albert Aragonés (Tortosa, 1962) ha tingut una llarga trajectòria en l'àmbit de la poesia visual amb la publicació de la seua obra en reculls col·lectius: L'illa dels bous (1989), Dels trobadors a la poesia actual. Antologia i guia didàctica (1992), L'orgull de ser pocs (1939), Poesia Experimental (1994), V Premi Internacional d'investigacions poètiques 1995, Only for Poets, testimonio (19959, XV Festival de Teatre de Tortosa (1999), Una mostra d'art postal a Alcanar (20009, Per una nova cultura de l'aigua NUC 2005. Poesía Visual Española (2008).Lletres de casa. Antologia de poetes ebrencs al Serret Blog (2009). 

Cristian Porres (Tortosa, 1965) és dissenyador gràfic. Ha publicat en els reculls:Poemes visuals, L'illa dels bous (1989), Logotrips (2006) i Poesia Visual (Recull de poemes visuals 1986-2006). Va guanyar el VIII Premi de Poesia Experimental, que convoca el Departamento de Publicaciones de la Diputación de Badajoz, con l'obra Demostració empírica de l'existència de Déu. Tira endavant el bloc Visionàrium.

Un altre poeta visual és
Francesc X. Forés, autor de: Lo Vespertí d'un Signe (1995) iCamí de Còdols (1997).



 3. MÉS VEUS POÈTIQUES

Els llibres 1r Certamen de poesia de Tortosa (1976), Mostra de poesia de Tortosa (1980) i L'orgull de ser pocs van ser els primers que van antologar els poetes tortosins de la Transició. Al segle XXI, Terres d'aigua (2002), editada a redòs de la lluita contra el Pla Hidrològic nacional, i l'antologia Lletres de Casa (2009), a cura d'Emigdi Subirats, i editada per March Editors i la llibreria Serret, apleguen nombrosos poetes que estan publicant actualment.

Altres autors que han editat reculls poètics d'interès són: Valeri Boet (Amb la mà als ulls), Toni Alvarado (Esclat de sentiments), Alexandra Crespo (Somnis, un cant a la soledat). L'ampostina Núria Martin ha guanyat diversos guardons poètics; Imma Penna (Els Guiamets), mestra resident a Móra la Nova, ha publicat en reculls col·lectius i ha vist musicat algun dels seus poemes; Lluís Martin Santos és un dels habituals conferenciants sobre literatura ebrenca i ben entès en poesia, que ha publicat en nombrosos reculls col·lectius. 
El rapitenc Jon Gras és una jove veu poètica que ha publicat Ascrúpol, i manté també una web amb el mateix nom per difondre el seu ideari poètic. Es tracta d'un recull avantguardista, amb l'ús de la varietat dialectal nostra, que intenta ser trencador i colpidor tant en el llenguatge com en les imatges.



5. ELS GRUPS POÈTICS

Han sorgit durant la darrera dècada uns quants grups poètics, marcats pel voluntarisme, que s'han mostrat molt actius en la seua participació pública: Trobadors de l'Ebre, Poetes de l'Ebre, amics i poesia. Han aplegat la seua producció en nombrosos reculls col·lectius. Entre els principals impulsors d'aquests grups destacarem: Miquel Accensi, Gregori Gàsquez, Francesc Favà, Celta Paz Espino, Francesc Mayor "Paco del fruto" i Nina Pagà. Alguns/es dels seus membres també han publicat de manera individual.

Glòria Fandos Gracia ha publicat sis reculls de poesia, dos de relats (el darrer, La Sirena de l’Ebre), una biografia (Lo Nostre Teixidor) i una novel·la curta. Ha rebut reconeixements, com ara el Frater d’article d’opinió; en narrativa, el Sant Jordi d’Ulldecona, i el Cid i Mulet de Jesús; guanyadora en poesia del Premi Internacional Fèile Filiochta (Dublín, Irlanda), del Grup Luz de Luna, de la Menció d’Honor de Ca l’Avi i quatre vegades del Premi de Poesia Grup de Dones del Vendrell. Presidenta del grup Poetes de l’Ebre i membre del Club dels Poetes Desconeguts d'Els Matins de TV3.

Bendi Suàrez ha conreat poesia (Quan parla el cor), narrativa curta (Annabel i altres narracions) i novel·la (El joc de la veritat i La maldat oculta). Ha disposat de diversos programes radiofònics i televisius de caire literari i cultural.

L'ampostí Eusebi J. Cañellas és autor dels llibres de poesia En propia piel (dedicat al seu fill disminuït psíquic) i Reflexiones en voz baja, i coautor de llibres com I nosaltres els altres ampostins, Amb les mans obertes, Per un futur sense llagrimes, Recull de poemes trobadors de l'Ebre o Quaderns de poesia. Ha rebut alguns guardons poètics

Maria José Fernández (Santa Bàrbara, 1969) és autora de dos reculls poètics, Per la llum i la paraula i Amb els cinc sentits. Vinculada durant anys a Trobadors de l'Ebre, va ser l'ànima mater de la publicació de diversos reculls del col·lectiu i també dels reculls benèfics Amb les mans obertes i Per un futur sense llàgrimes.

Emili Bonet (Amposta, 1930) és un veterà artista amb una obra escultòrica i pictòrica de gran nivell. De la seua faceta literària, destaca el fet que va ser el dissenyador de la revista Amposta circular de información, als anys 1960, on publicava il·lustracions molt destacables. És autor de diverses novel·les il·lustrades i de poesia.

Janin Tomàs (La Ràpita, 1978) és membre de Poetes de l'Ebre i ha publicat cinc llibres de gèneres diversos: Hermosos años, Un món ple de contes, La niña perdida, poemas de amor y vida i El árbol de las colinas.


 6. EL FESTIVAL BOUESIA

Bouesia
 se celebra a Deltebre (Baix Ebre) durant el mes de juliol des de l'any 2005. El festival s'organitza amb la pretensió de poetitzar espais determinats, considerant que sempre hi ha un centre d'interès sorgit del paisatge, i hi participen músics, poetes i artistes plàstics d'arreu del país. Tal com explica el músic Miquel Àngel Marín: Hi ha qui diu que un artista és algú que desenterra morts i els fa parlar. Doncs és això el que nosaltres fem: portar els artistes als nostres llocs i el que els hi proposem és que poetitzin, transformin aquests llocs, els facin parlar. S'ha convertit en un festival transformador que potencia els espectacles avantguardistes. Entre els poetes impulsors destacarem: Javier Caballero, Eduard Carmona i l'esmentat Miquel Àngel Marin.

Miquel Àngel Marín (Deltebre, 1966) compta amb una llarga trajectòria com a músic. És autor del poemari, Lo clarinet és l'aixada. De caire i format avantguardista, sap lligar els sentiments poètics i musicals i reivindica, justament, el paper de la música en la creació poètica.

Eduard Carmona (Deltebre, 1982) és poeta i ràpsode. Ha publicat El Llibre dels errors, dividit en quatre parts (Existenció, Utilitat dels tels, Immobiliària, Llibre dels errors), mitjançant la quotidianeïtat pretén reflexionar sobre l'existència, amb la presentació de situacions grotesques i jocs lingüístics.



JA: FOTOGRAFIES DELS CARTELLS:  EXPOSICIÓ: ACCELERACIÓ BOUHAUS (1912-2012), Centre d’Art Lo Pati, Juny - Juliol 2012, Amposta

diumenge, 17 de juny del 2012

BOUESIA A TERRES MAGAZINE


Un esplèndid MAGAZINE


ofereix entre fotos magnífiques, reportatges, vídeos i notícies. En el número 02 platanus x hispanica trobem un document imprescindible sobre la Bouesia i el seu recorregut en aquests 8 anys: un collage que inclou una sèrie de vídeos històrics, no sols per aquells que no puguin assistir a l’exposició La construcció de la casa del bou, a la qual el Centre d’Art LO PATI d’Amposta dedica el seu espai aquest mes de Juny de 2012, sinó també a tots els amants de les expressions artístiques: 

Pàg. 62-67 Retalls de premsa sobre Bouesia, collage

Pàg. 68-69
Vídeo de Miquel Àngel Marín i Ester Xargay
Microdances, 2012, 6:41 m
Ósmosis I, II, 2004

Pàg. 70-71
Concert de Llorenç Barber i Carlos Santos: L’encontre de les barcasses al tardet (2010), 31:46 m

Pàg. 72-73
Vídeo de David Fernández i Gerard Gil, La Ferida: Bouesia (2007), 31:46 m

En el número 00 olea europaea hi ha també un article dedicat a la instal·lació de Patrícia Carles, pàg. 50 i ss:

 Les quatre carreteres són un espai còsmic objectiu?

de Patrícia Carles


PATRÍCIA CARLES, 4 carreteres

La peça Les quatre carreteres són un espai còsmic objectiu? segueix el discurs que plantejaven dos treballs anteriors: la instal·lació Les quatre carreteres són quatre carreteres (catàleg d'incidències), de Joan Bonet i Patrícia Carles (Sala d'Exposicions Municipal Ramon Calvo, 2011), i la intervenció en l'espai públic Paisatge útil, de Joan Bonet, Juan José Oriol i Patrícia Carles, consistent en el tapament de tres cantonades del centre urbà del mateix municipi. Els dos treballs posaven l'atenció en un mateixa tema: els canvis que s'han produït en la morfologia del centre urbà de la Cava i el conseqüent debilitament de les funcions d'aquest espai com a centre urbà o plaça pública.

A la Cava (Deltebre), la cruïlla coneguda com "les quatre carreteres" ha desenvolupat fins fa aproximadament 20 anys les funcions que sovint s'associen a una plaça pública: la gent vivia aquest espai, i aquesta, a través de la seva experiència quotidiana, li donava el significat de centre urbà. Amb les intervencions urbanístiques que s'hi han dut a terme al llarg dels anys, els edificis que havien tingut una funció social i cultural rellevant han anat desapareixent, i la funció de centre urbà s'ha anat desdibuixant fins a arribar a l'estat actual, en què els elements del paisatge de "les quatre carreteres" són dues caixes, un banc i una immobiliària.

El debilitament de "les quatre carreteres" com a centre urbà és un cas d'àmbit local que respon, però, a un fenomen urbanístic de caràcter general: la crisi de l'espai públic, on és
cada vegada més difícil trobar espais amb un alt contingut simbòlic que representin emocions i esdeveniments del passat, el present i el futur. En l'imaginari dels habitants de Deltebre, "les quatre carreteres" segueixen sent el centre urbà, però l'ús real d'aquest espai està totalment dominat per la circulació de vehicles de motor. Només queda el contacte sonor provinent dels clàxons. I el contacte visual, sempre fugaç. La pèrdua de l'hàbit de treure les cadires al carrer per prendre la fresca és també un indicador de com l'espai públic deixa de ser un espai de relació entre les persones.

Si, posem per cas, durant 9 hores experimentéssim aquest espai sense la circulació de vehicles de motor, i, si posem per cas, deixéssim aleshores que la peculiaritat de l'espai es mostrés a partir d'ell mateix, amb què ens trobaríem? Com s'esdevé l'espai durant aquest període de temps? O com s'esdevé el temps durant aquest període d'espai? Seria un espai buit i prou? Però què és el buit de l'espai? El buit potser és l'origen de tot o potser no és res, però tampoc no és una falta; és més aviat un produir que busca i projecta llocs.

La peça Les quatre carreteres són un espai còsmic objectiu? projecta una nova dramatúrgia d'aquest espai a través de la interacció d'Anita Àstrid, ballarina, i el relat oral de Teresa Giménez i Soledad Fornós, dues dones que han viscut des de sempre a "les quatre carreteres" i de les poques veïnes que segueixen traient les cadires al carrer per prendre la fresca i fer la xerrada.


Agost - Desembre 2011 CENTRE D’ART LO PATI, AMPOSTA
http://lopati.cat/pagina.asp?id=106&i=ca&title=Les-quatre-carreteres-son-un-espai-cosmic-objectiu?-de-Patricia-Carles

dissabte, 15 de gener del 2011

LA BOUESIA, TEXTICLE de CARLES ANDREU


Lo Festival de la Bouesia a la Cava ja va nàixer tot armat amb los peus al fang dels arrosars i la mollera al vent per a captar les novetats de la vila, que si en temps passats sempre arribaven dos segles en retard, avui en dia, a voltes, los tremperes del Deltebre, fins i tot se posen al davant i tiren del carricotxe sense escrúpols! Qui ho havie de dir! A mi no m'estranye! Agarren les situacions i les actuacions amb aquella distància humorística que me xifle, sí! S'endinsen sense pour en lo motor de l'intel•lectualització ciutadana i tira que tiraràs mos fan córrer a tots com los fan córrer a n'ells los bous. D'aquí "La Bouesia", segons jo, clar! Te preparen una enfilada d'actes desgarbats i no jerarquitzats o molt poquet, com ha de ser, i te van omplin lo pas del temps d'un moviment sempre elàstic! Això no ho fa qualquere! Què no! Això se fa tot solet per la manera de ser i d'estar en este territori on bufe un vent d'esperit localitzador i alhora externalitzaor sempre amb uns brots espontanis d'humor provocatiu. Esta redempció de l'actuació de l'art celebrada pels de les afores del cenacle ciutadà té un vigor que me complau, que me done ganetes de fer això i allò, actes diversos de creaciò amb minúscula, com qui en un sol dia esmorze, dine, brene i sope i encara desprès se'n va xino xano fins al bar a prendre una copa amb los "reconeguts" a fi de cloure la jornada com cal per a poder descansar la màquina i dixar crear als somnis.

CARLES ANDREU, Paris, gener 2010

Foto: Ja, Carles Andreu canta Pessoa al pas del Baló, Bouesia 2010

diumenge, 12 de desembre del 2010

EXTER XARGAY Y LA VIDEOPOESIA


La polièdrica poetessa Ester Xargay ens mostra la faceta videopoètica al FLUX 2010: FLUX SUBAQUÀTIC (2009-2010). Durant 5:36 minuts ens submergeix en l’animació del poema “Ser malversat”. De manera que, abocat a la “Capsa-flux”, hom pot veure com els versos i les ones són i no són des de l’aigua amniòtica original un esdevenir constant d’emocions que fan trobar-te com el peix a l’aigua. Magnífic.


Segueixo amb entusiasme l’obra d’Ester Xargay, capacitat apassionada per erigir la poesia en una manera de ser i estar sempre fluint. La pròpia Bouesia no existiria sense la seva disciplina i el seu recolzament. Múltiplement obligat, vull mostrar un enllaç on es pot veure la seva tasca videogràfica: http://vimeo.com/10291856 . I, què triar? Des de Autoretrat a Osmosi podrem admirar plecs i batecs.

Màgica creació poètica, el treball videogràfic d’Ester Xargay s’ocupa també del documental i del reportatge. Cal així recordar LO TEIXIDOR, LA VEU DE LA JOTA DEL DELTA DE L’EBRE, el qual, més que un document, és un estudi de la poesia improvisada protagonitzada per l’enversador degà, Lo Teixidor, darrera fita d’una tradició que s’aprenia exercint-la en la “quadratura” de la jota i la rondalla. Xargay ressegueix els passos de la Jota i la veu de Lo Teixidor en els moments propicis de la festa, tant si és major com privada, i documenta el primer cop que el Festival de Poesia de Barcelona va acollir la resposta immediata i en vers d'aquest art arrelat en les fondàries de la memòria col·lectiva. El resultat és d’una veracitat emocionant.

FOTO: Autoretrat, d'Ester Xargay

divendres, 9 de juliol del 2010

LA MOSCA TRAS LA OREJA: LA BOUESIA EXPERIMENTAL I SONORA

LA BOUESIA EXPERIMENTAL I SONORA

“Una curiosa deriva de este vivir pronunciante al que nos referimos es el muy interdisciplinar festival titulado BOUESIA que pone en pie cada verano Miguel Ángel Marín desde 2005 convirtiendo en fiesta (semi)espontánea todo tipo de intercambios poéticos que los recitales itinerantes por calles, playas, noches o transcursos del ebrio río Ebro en su tramo final o delta producen. En un provocador contexto fluido se amontonan intervenciones accionales, fonéticas, performáticas, ecológicas, musicales, etc., unas escritas y planificadas, improvisadas y espontáneas otras, hijas y herederas de ésta todavía fértil tradición oral local, la de más allá, como por ejemplo atender la creatividad de ese versificador jotero local que se llama lo Teixidor, o ese retomar la olvidada “esquellada” o el campaneo con latas y demás trastos encontrados como intervención grupal, sea de aprobación o reprobación de determinados comportamientos, etc."

LLORENÇ BARBER y MONTSERRAT PALACIOS: La Mosca tras la oreja: de la música experimental al arte sonoro en España, Fundación Autor - Sociedad General de Autores y Editores, Madrid 2009, p.172


LA MOSCA TRAS LA OREJA és un colossal un llibre que repassa la història de la música experimental y de l’art sonor en la España des del segle passat fins a l’ara mateix que va esdevenint-se. Un treball començat el 2003, però que conjuga els textos escrits pels autors paral•lelament a la seva experiència musical: “una conjunción de los textos escritos durante los últimos treinta años en reunión con investigaciones, ensayos y reflexiones recientes...” Del seu abast l’índex n’és el millor testimoni:


I. Revisión histórica

1. Un vivir en excepción, o del concepto al placer (1968-1983)

2. La movida intransición (1983 a 1992)

3. El individuo, la interacción y los mass media, o los 90 y el ataque del modo (1992 a 2001)

4. Los buceos en el código. Sonido, digitalización y nuevas tecnologías (retomando los años noventa hasta 2007)

II. El parque y las parcelas. Construcción temática

1. Nescio nomen. La improvisación o el acto de ser libre oyendo y sonando

2. Las músicas habladas

3. De la poesía visual a los Vjs, pasando por la revista objeto, o las imágenes como sonidos

4. El paisaje sonoro. El anfibológico mal de Stendhal, o del soundscape y las escuchas reducidas

5. La acción como acto artístico

6. Las instalaciones sonoras o sobre el sonido expósito ese

7. Del arte en transmisión: la importancia de Ars Sonora

III. Reconstruyendo paradigmas

1. Por una musicología distinta

2. Universidades, conservatorios y espacios de formación

Para no concluir

Anexo 1

A. Textos, proclamas y manifiestos

B. Senderos para el 2000: mixtos y académicos

Anexo 2

Cronología provisional para una historia de las músicas experimentales españolas

Referencias bibliográficas

Índice onomástico

Listado de ejemplos sonoros

Per tant és un llibre que recull les diferents corrents de la música experimental presents en la diversa geografia espanyola. Ofereix un gresol de mirades, apropaments i perspectives musicals travessant més de 500 páginas, per on transiten noms fundamentals (Ramón Gómez de la Serna, José Val del Omar, Joan Brossa, Francisco López, Eduardo Polonio o Carles Santos, i més etcètera). En paraules de Llorenç Barber y Montserrat Palacios, el treball tantàlic és:

"El resultado es fruto de nuestro empeño. Deseábamos levantar acta de estos más de cien años de acercamientos en nuestro país a ´lo sonoro´, como materia artística o artistizable. El libro recoge manifiestos, eventos y todo tipo de propuestas concebidas y realizadas por músicos y, sobre todo, por no músicos (arquitectos, poetas, pintores, cineastas...) españoles". I afegeix: "La mosca tras la oreja pretende poner en pie una historia jamás contada; quizá porque, hasta ahora, nadie había creído en este tema tan suculento y atractivo, pero, a la vez, tan disperso y fragmentado”.

LA MOSCA TRAS LA OREJA, “...zumbido des-concertante que desvía toda escucha habitual hacia extrañas poiesis”, es resumida saborosament així a la solapa:

Hablar de La mosca tras la oreja es enfrentarse a un tránsito fundamental para entender el mundo radicalmente nuevo en el que vivimos: tránsito que va desde un concebir arte y música como recreo, virtuosismo o producto, sueño o especulación a otro, inconcreto y en perpetua disolución en que el énfasis ya nos se pone en componer sino en disponer, no en concebir sino en recibir, no en sonido en sí (un sonido son todas las maneras de ser escuchado), no en el instrumento, ni si quiera en el tiempo, sino en la situación creada y en todas las conexiones que tal situación es capaz de generar en quien se adentra en ella.

LA MOSCA TRAS LA OREJA porta un complement sonor, format majoritàriament per material “inédito, autogenerado y recién salido del ordenador”: 4 CD.

En la presentació d'aquesta panoràmica de la trajectòria de la música experimental a Espanya, el 7 IV 2010, a l’auditori del Macba, va comptar amb les paraules de Josep Manuel Berenguer, Carles Hac Mor, Rubén cLópez Cano, Víctor Nubla, Carmen Pardo i Ester Xargay, i amb les accions musicals de Llorenç Barber, Montserrat Palacios, Tres i Miguel Ángel Marín, cosa que va exemplificar la concepció oberta i interdisciplinar del fer artistic que estudiat en el llibre: un esdevenir constant en el que conflueixen músics i no-músics.

Un llibre que no té pèrdua, escrit en un estil que et porta per una lectura plaent. Imprescindible.

Foto: A. Estevez: Llorenç Barber, Pontevedra 2010, Vikipèdia

dijous, 8 de juliol del 2010

ANDREU GALAN: CANSAT DE DIUMENGES. BOUESIA 2010


Andreu Galan i Martí (Alboraia, l’horta de València, 1980) és un boueta excepcional i entusiasta ( http://bouesia2.blogspot.com/2008/10/andreu-galn-i-mart-lhoriginal.html  : SECRETS DE L'ALQUÍMIA BOUÈTICA). Encara defensa l’escola com a faedora del despertar poètic de xiquets, per això ha endegat amb amb la poetessa Martina Escoda, Pissiganya. Revista de poesia per a xiquets de 0 a 100 anys (http://www.pissiganya.cat/ ), que és un web dirigit a infants, pares i educadors i que té la funció d’estimular la creació poètica infantil i mostrar les creacions poètiques fetes per i per a xiquets. Tal l’hem vist a VANDEBOUS, el Festival de Poesia de Vandellòs, el poble més poètic del món on Apol•lo escollia els llorers per coronar els poetes (http://bouesia2.blogspot.com/2010/05/vandebous-incessant.html on trobareu les referències fotogràfiques i, fins i tot, el reportatge de la Televisió de Vandellòs, magnífic, de l’Eduard Margaleff). Però, avui parlarem de la seva poesia impresa, disparada a partir de ser un dels antologats a PEDRA FOGUERA –“La realitat és un incendi; la poesia consisteix a preservar-ne les flames”: http://bouesia2.blogspot.com/search?q=PEDRA+FOGUERA&updated-max=2008-05-14T22%3A11%3A00%2B02%3A00&max-results=20. A la sisena Bouesia, enguany, presentarà CANSAT DE DIUMENGES, en edició cuidada de La Breu Edicions, Col•lecció Alabatre. Barcelona, 2009. ISBN. 9788493715250) amb un interessant pròleg d’Antoni Artigues, ànima viva de la excel•lent web de literatura catalana, http://www.mallorcaweb/magteatre/


CANSAT DE DIUMENGES sedueix per un gràcia rítmica i un llenguatge que sembla senzill i, tanmateix, et posa la “gallina de piel”. Des de la cotilla del sonet a la llibertat formal, els temes esdevenen poesia amb facilitat estellessiana, si bé amb una passió sintètica i sentenciosa que traspassa les avantguardes i el surrealisme.

Com a mostra copiaré PARLEN LES COSES:

Sent cantar les motoserres
i em demane què deu passar a ciutat.
Ara mateix el vell del parc
observa el seu reflex en l’asfalt,
s’hi mira embadalit
resseguint la línia estràbica
de la constel•lació del si-no-fos,
però només hi troba estridències del gairebé,
qualls arnats de joventut,
qui sap si els algoritmes més confusos del pànic...
L’om més vell de la plaça,
assegut al vell mig d’ell mateix,
s’interroga sobre la seva vocació naturalista,
el perquè de tanta pressa per ser, definitivament,
un arbre més entre els arbres i no un om transvestit
en figuera o baladre confús i eixordador.
Un xiquet que nom Miquel es pregunta,
insistent, sobre la possibilitat de demanar
als Reis el pantone de l’infinit
i poder tirar-se pel tobogan i despertar-se
tot d’una sabent-se formiga processionària
enmig d’un vers de Papasseit,
i no comprèn per què hom només
beu aigua quan té set si el set
no veu aigua quan beu el vuit.
I els teuladins, ai las, es demanen què hi pinten,
les motoserres en tot això.

L’he triat entre altres raons perquè surten un parell de referències constants al llarg del poemari. L’arbre i els xiquets. El poema s’ho val per ell mateix. Interessant descripció de l’idíl•lic parc romàntic aquí tatxat pel soroll absurd de la motosserra postmoderna que el devora, si més no, devora el silenci dels teuladins astorats. El vell com un acròbata entre el “si no fos” i el “gairebé”, reflectint-se al mirall de l’asfalt. L’arbre de ribera sense pressa per ser, una constant com em dit que es planta davant de l’incendi de l’existència, pintada en els sonets anteriors amb tintes de tedi –“Quan ja res commou, de sordidesa... sents bategar un arbre dins del pit”. El xiquet, somni i joc, com la imatge de la formiga en processó pel vers d’en Papasseit, o el joc fonètic dels versos finals anteriors a la conclusió dels teuladins.

Joc de la llengua i amb la llengua, una altra constant en el llibre: “Història de la llengua” (que acaba significativament amb un mot transcrit fonèticament), “Llenguatge”, “Es fa tard en paraules”, “Parlen les coses”, per exemple, només en allò tocant als títols. Perquè el joc i joguina dels mots deixen brollar el transformer dansant pels alvèols d’un sentit arravatament vital:

T’enyore des del present d’enyorar.
I des del futur, des de l’imperfet,
des de la flexió verbal i les persones del verb.
(...)
T’enyore amb paraules, versos,
Amb el Fabra i sense.
T’enyore en síl•labes i acords, en metro
I en autobús, en bicicleta i ala delta.
(...)

Bo seria contrastar “Parlen les coses” amb aquell altre poema que, sense títol, s’obre amb una cita de la jove poetessa Blanca Llum (p.43): “Et sé la veu quan parles amb les fulles”. Però aquí mirarem l’amor, per amor, un amor tendríssim:

“Et sé en l’alè de pi, veu de pinassa.
Et sé un arbre content que juga i dansa.
Et sé quan tot no és prou i res no em cansa;
quan ets l’excés de tots que ens ultrapassa” (...)

I és amor de debò el del poema breu de la pàg 32, una perla, el dring de la mirada enamorada:

Si et mire,
si et pense,
no em demanes que siga objectiu:
tampoc no em demanes que siga subjectiu.


Tot això no trau cap a res,
perquè si et mire,
si et pense,
puc ser una cosa:
                            adjectiu.

Amor transparent, preciós, com aquell de José Salinas que deia, més o menys, "para cristal te quiero, / nítida i clara eres. / para mirar el mundo a través de ti, puro, / de hollín o de belleza, / como lo invente el dia";  fins a tal punt que diríem també “Tot és massa pur per a pensar-hi massa”, com qui no es conforma en sentir-ho.

Sentiment, “...la incontinència de sentir i no comprendre, / el desig de fer anar el desig, / la immediatesa de saber-se cert en la incertesa;...” I vitalitat: “A casa només sóc això: / un pronom que rebota contra les parets/ (...) / Sóc l’eix d’un món que es basteix (...) en la mesura que tu em mires, / m’anomenes i em demanes (...). Sentiment i vitalitat, realitat matèrica de “la incontinència del sentir i no comprendre”, estranya remor que “et deixa sol i arnat com un captaire”. L’alcohol fa estralls i el tedi creix, “Fa por haver de caure en el barranc... en el caire del qual tot just romanc...” Cal decidir-se, encara que tot està escrit i la vida és avui “un arbre que remuga amb veu escassa / plorant sobre el dimarts d’un transeünt”. Malgrat tot –llegeixo les terribles “Visions d’un home”- s’albira “un bri de brasa / que va creuant quaderns i algún apunt”, i “Òbric la mà i n’ix una rosa”, “va naixent d’escrit en crit. / I en ella cresc grapat d’espines.” Andreu Galan sent que “Es fa tard en les paraules / i vol ploure tota la nit”. En les parets del lavabo universal medita o dialoga amb el xiquet: “Psiquiatria, ¿capital? / Malestar.” Per això li cansen els diumenges, cosa que a mi em recorden Catul, quan es diu: L’oci, Catul et neguiteja; en l’oci t’exaltes i t’excites massa. L’oci, en altres temps, va perdre reis i ciutats florents”. Tanmateix deixa parlar les coses, la llengua, dubta o estima, cau o cerca unes ales, puja als límits del subconscient o “Mosegue el vers com un epilèptic”, de manera que basteix els móns, que són també els nostres, on el poeta juga: “i deixe que les paraules em diguen”.

CANSAT DE DIUMENGES és una arravatada introspecció, una arbòria vocació de lluita amb la llengua per paladejar èpicament la vida intransferible, i un anhel incontenible que demana calma i paciència: “Per això sé que mentre ara escric / hi ha tres mil versos dient-se a través meu (...)”.
JC

Foto: Andreu Galán a BRAVOU 08, Festival de Poesia  de Vandellòs: http://gallery.me.com/cedelavall 

MÉS INFORMACIÓ:



dimarts, 20 de maig del 2008

ROSER I EL SEU BLOC


La boueta i fotògrafa Roselavy té un bloc jove i atrevit http://www.lomillorpuestoparainspirarte.blogspot.com/
Aquesta boufoto en dóna testimoni de les Bouesies pretèrites, dels cants dels ocells, de l'escala del coneixement... però jo voldria parlar d'aquesta:

Magnífica fotografia d’actualitat –la decadència de l’Imperi Universal. Meravella com la tarda encara viva ofusca un habitatge apuntalat i amagat darrere les restes de la bandera de la nació més poderosa del món. La construcció tancada i potser buida manté en canvi la dignitat. Closa sobre sí mateixa, exhibeix una reixa, que no ha conegut la soldadura, i una porta dèbil sàviament encolada per un fuster. Però clausura el temps íntim i acabat dels totxos massissos que s’escolen per una escletxa. Després va venir l’arrebossat que sostingué l’expansió americana, el cine, el folk, els vaqueros, els McDonnalds... Es mantenen alguns estels dels somnis que portà Mr. Marshall, però, el blanc del símbol està tacat de roig i cau a trossos. És la terrible imatge d’un Poder que al segle XXI arrabassa el lloc on va nàixer l’escriptura. L’objectiu discretament testimonia que no hi ha estètica sense ètica. Enhorabona. JC.