Cales M. Sanuy (Balaguer, 1959), que no s’ha perdut mai cap edició de la
Bouesia, ens porta enguany el seu poemari LA CIUTAT I ELS HOMES, publicat exquisidament per La Breu edicions i amb una clara al•lusió a la poesia primigènia del poeta
Hesíode,
Els Treballs i els Dies.
Sanuy, periodista i pal de paller de l’activitat artística lleidatana (
Ponentades, tertúlies i recitals organitzats amb
Carles Hac Mor,
Els quaderns de Malhalta, edició de “plaquettes”), poeta de llarga trajectòria (
Història circular,1985;
Jardins d’Al-Balaqí,1987;
El vast desert,1991;
Ballo in maschera, llibre singular amb il•lustracions de
Benet Rossell 2000;
Els límits de la boira, 2004;
Àyera, 2006,
De les llacunes ermes, 2007;
Nadala 2007), suma amb LA CIUTAT I ELS HOMES un poemari geomètric (29 sonets), saborós i dens, que camina com l’home per la ciutat, si es que avui queda altre paisatge.
La poesia de LA CIUTAT I ELS HOMES transcorre de manera peripatètica conformant alhora una mirada distant, descarnada i crítica de l’home occidental i de la seva gran petjada, la ciutat. Tal com l’aranya teixeix la seva tela, LA CIUTAT I ELS HOMES es va fent EN CONSTRUCCIÓ. “En construcció” dóna títol al cos del poemari, ja que només en queden fora “Vocabilari bàsic” i una doble ENDREÇA, i es tanca amb un EPÍLEG. “En construcció” presenta una subdivisió en tres parts: URBS (12 sonets), ORBS (9) i ILERDAM VIDEAS (7). La llatinada dóna peu a relacionar-la amb “urbi et orbe”, la vocació papal adreçada als quatre vents des de la càtedra, a la ciutat i al món -des de la Seu. Tanmateix els poemes desenvolupen el seu transcurs per la ciutat visible, per la ciutat cega (orb, -a: mancat de vista, de claror: la misèria, els immigrants, les putes, els vells, la solitud...) i la ciutat simbòlica, la ciutat on som desterrats, “inhòspita i extrema”, “enmig d’enlloc, de tot arreu llunyana”. Així la poesia de Sanuy segrega una tela, nuada en sonets, i, amb destresa, converteix la forma ortoèdrica en expressió flexible i àgil, capaç capturar un saber, “l’exacte abast de les paraules”, “algunes certeses”. D’aquesta manera amb una llengua planera, col•loquial, però mai banal, canta l’home “sorrut i impertinent i murri”. Adreçant-se a la segona persona amb “quatre noms, només, que a penes / si ens contenen”, et fa sentir “sensat i descregut i escèptic“, i et posa a la butxaca una experiència vital dura que la ironia (1) o la sornegueria (2) no poden dissimular –“Un lèxic massa just”.
LES CIUTATS I ELS HOMES és també un poema dedicat a Feliu Formosa, “que ens va fer conèixer Brecht”:
És veritat que totes les ciutats
s’assemblen. Com també, de fet, els homes,
els uns als altres en el fons s’assemblen.
I també és cert que es tornen, amb el temps,
com les ciutats, els homes, i que es fan
amb la claror del dia lluminosos
i amples, i que després, com més avança
el vespre, semblen reclosos i hostils.
És veritat que s‘han fet, les ciutats,
inhòspites, perverses, i que els homes,
com elles, s’han tornat grisos i opacs.
Al capdavall, però, han estat els homes
qui han aixecat les ciutats i és així
que les ciutats tant als homes s’assemblen.
No me’n puc estar de relacionar-lo amb LA CIUTAT de
K. P. Kavafis, “La ciutat, on tu vagis anirà. Pels mateixos / carrers faràs el tomb... / t’envelliràs...” La mateixa ciutat que bastim ens constitueix. En Sanuy, però, la identificació és l’emoció intensa d’un buit, la civilització occidental esmicolant-se, “com una lletania, / se’n sent cruixir l’obsolet costellam”.
Sense patetismes ni gestos esgarrifats, la poesia de Sanuy ens empeny a viure i a pensar en mig dels horrors habituals: “...ens serà bo i prou de recordar / d’allà on venim o quina corda ens bressa”. Atent també als “plaers més petits”, “(...) el blau incert del mar d’en Guinovard, / la intensitat del groc de les collites...”, “...hem fet rebost d’amics per a l’hivern...”. Com diu
Guillem Viladot, “Una concentració límit on la impulsió i la intel•lectualització es transfiguren en pur fibló(3) que sacudeix la història i el protoplasma del lector”. LA CIUTAT I ELS HOMES no deixarà ningú indiferent.
J.C.
NOTES:
1: La tensió que s’estableix entre les dues endreces, DE COS PRESENT i ENCARA NO, “Encara no, no pots encara anar-te’n”, estira el diluir-se dins la presó efímera de la vida que es desfà irremediablement com un terronet de sucre (la Gàbia d’en Duchamp), i "...si penses / que és massa aviat encara per marxar, / és perquè saps que en el fons és la vida / prou justa i generosa...”, et permet la ironia i “la sana complaença de vetllar / els cadàvers de tots els fills de puta”.
2: “Benaurat sia l’ordre rectilini
dels carrers i les places (...)
I beneïts siguin els arquitectes,
i els contractistes, i exultats també
els sobrestants, paletes i guixaires,
i aquells que en diuen agents d’una tal
sagrada propietat immobiliària.
I que el Senyor els aculli ben aviat!” (LES BENAURANCES DEL RAVAL)
3: La col•lecció Alabatre de poesia segella cada volum amb un insecte significatiu. El poll, un ectoparàsit exclusiu dels éssers humans, és un gran encert.
Més informació:
La Breu Edicions:
http://labreu.wordpress.com/col%c2%b7leccio-alabatre/
%2Bcopia.jpg)
