CARLES ANDREU PRESENTA POLISÒNICA CATALÀNICA

 

Carles Andreu va oferir a l’HORIGINAL (18 vi 14), catedral de la poesia, 

POLISÒNICA CATALÀNICA (Les moltes parles del català).

Esplèndid recital que recull les variacions del català en deu accents distints, portats per aquests deu rapsodes d’arreu dels països catalans, amanits pels entremesos musicals de Víctor Bonet Arbolí: el mallorquí de Maria Antònia Massanet, el català central de Misael Alerm, el rossellonès de Renada Portet,  el menorquí de Madò Idò, l’alguerès de Odile Arqué, el lleidatà de Víctor Verdú, el valencià de Andreu Galan, el barceloní de Joan Vinuesa. Per les terres de l’Ebre havia de ser-hi Miquel Àngel Marín que em va demanar que el suplantés. Magnífica nit de juny a la voreta de la Mediterrània catalana i experiència plaent. Mano meu com xalo!

La meua participació va ser més o menys així:

DE LA CAVA, I AU

Parlo d’un riu mític i remorós. Parlo tortosí. Un parlar de transició entre el català lleidatà i nord-occidental i el valencià o meridional. Abraça les comarques de l’antic bisbat de Tortosa que s’estenen cap a l’Aragó i el Regne: Matarranya, Els Ports, Maestrat, La Plana de Castelló. Em fa molt de goig defensar la meua parla, el cavero, un tortosí que no volia ser tortosí. El tortosí és una llengua antiga i sàvia, la porta d’Ibèria, que dóna nom al riu i a la península, per on van entrar el grec i el cristianisme. En canvi, el cavero és un gentilici aplicat a la gent de La Cava, avui Deltebre. Cavero, -era, -eros, -eres, s’aplica també a tots els habitants del delta, fins i tot desbancant el de riberencs, de la Ribera. El cavero és també un personatge típic dels acudits, èpic, el més valent de tots, ingenu i, potser, de poc saber. Com aquell de l’espardenya. Havia pujat a Tortosa a comparar-se unes espardenyes de l’òstia per a la Festa d’Agost i, sense voler esperar-se al carrilet, s’enfila cap a baix per la voreta del canal. I de seguida es treu les espardenyes i se les penja al muscle, per no gastar-les. Xino xano fa camí, i per l’alçada de Soldevila ensopega un molló duríssim que li fa miques el peu. Fot un renec i diu en veu alta: T’apareix, mano, t’apareix, si arribo a portar les espardenyes  posades! I vet ací la raó per la qual diuen a la Ribera matacaveros a una mala herba, la trencadalla. Clar, que com diu Andreu Subirats,

Al meu poble, lo més tonto apanya arràdios,

los del monton mingen baldanes cada dia,

i als espavilats, vés i busca que t’ha pegat.

Parlo d’un riu antic i nemorós. I llegeixo Una creu al delta, un text escrit per celebrar les quatre carreteres, Bouhaus, Bouesia 2011 ( http://bouesia2.blogspot.com.es/2011/07/una-creu-al-delta-contribucio-la.html ) És la descripció de les quatre carreteres, centre aglutinant d’un urbanisme d’al·luvió, a partir  d’un ell que es va criar al poble, ara ja no hi viu, i professa que sempre tornarà. Cosa que em dóna ocasió per cantar una joteta d’Agustí Ribes (2), un enversador que ha fet un catàleg de malnoms d’allà baix en gairebé 200 versos, que es van publicar a la revista Tot Parc el 2009 i 2010. Ribes també ens dóna l’exemple d’aquest exercici tan català de qüestionar-nos això de la llengua:

Perquè hem de dir albergínia,

patates i pimentons,

tomàquet i bacallà

i els capellans són retons,

aborgingues i tomates,

patates i prementons.

Si sempre hem dit abadejo

perquè he de dir bacallà,

ni després ni aleshores

si he dit sempre anacabat,

perquè si seguim així

la parla nostra s’ha acabat.

Aquí m’hagués agradat explanar-me en alguns termes com morrandes, busseres i nasseres, però cal anar a temps, i acabo amb un poema de Subirats, A estudi, los xiquets fan callar al mestre, ara sí, ara també, i un darrer poema de l’irònic tortosí Josep Maria Roig, Culebronada, amb una peculiar transcripció de la parla popular tortosina, i amb barreja d’expressions castellanes (3):

Culebronada

Posellalidiu

Estoylocaporti

Ielllidiu

Dejamenpazdeunavez

Teodiovete

Perqueclaronastafartdella

Perquesemprelastaseguinsas

Iellnovol

Vritatperqueselastraexiqueta

Lotioiteaquellpronto

Losomenstat

Iallavonsbueno

Ellsenvaialcapdunsdies

Selatrobailidiu

Domesverela

Notequierovermas

Aixidesopeton

Iellamanameuaundisgust

Vaigadaltabaix

Unaixanglotiunsastremsquefa

Quedirasquesassucalmigdelcarre

Perquesposacomaistericasas

Quenolapodencontrola

Xiquetadecapdelesmeneres

Buenoallosafona

Perqueconta

Nouasvismai

Traunnervixica

Quesemblaquetingue

Laforçadunboudaon

Deunouvulguelespersones

Commostornem

Perqueliandeposaunsedanteitot

Peraquescalmemana

Perquesclaro

Astaboijapernellella

Latontaperocomestansossaella

Perquesaixismirriadetairrancia

Sasnoresunainfeliç

Contalamustia

Iellesmolguapoxiqueta

Vaigaquenoteresafe

Ladesgraciadaijesus

Iellaqueuveutat

Pobretapossasquefa

NOTES:

1.    Parlo d’un riu mític i remorós, poema de Gerard Vergés, Tortosa 1931-2014, Long Play per a una ànima trista (1986)

2.    Agustí Ribes, revista Tot Parc, 2009-2010. Les jotes transcrites pertanyen a “L’orgull de la nostra parla”, de 96 versos.

3.    M. Carme Lleixà i Tal en “Cançons burlesques, penjaments i renoms col·lectius a la comarca del Motsià recull:

              De la Cava soy vingudo

y saltando los sequiolos

a la puerta de mi suegra

con fango hasta los ginollos.

Como somos novensanos,

y queremos dormir mollos,

no tenemos matalapos

ni coixinos ni llançolos.

http://www.onomastica.cat/sites/onomastica.cat/files/07_lleixa.PDF

PISSIGANYA, REVISTA DE POESIA PER A XIQUETS I XIQUETES

Amics del seny i de la rauxa,


La Martina Escoda i un servidor (Andreu Galan) acabem de crear Pissiganya.cat Revista de poesia per a xiquets i xiquetes de 0 a 100 anys.
Tot aquest projecte va tenir el seu origen ara fa 2 anys, concretament a Caldes d'Estrac, quan la Martina i jo, pocs minuts després d'haver-nos conegut, vam decidir que faríem alguna cosa junts adreçada als infants, però sense saber llavors encara EL QUÈ. Finalment ens arribà la inspiració i ara, per fi, us presentem el nostre projecte.

http://www.pissiganya.cat/ 
es tracta d'un web adreçat, d'una banda, als nens de les escoles de primària d'arreu dels Països Catalans i, de l'altra, als mestres i pares interessats a treballar la didàctica de la poesia.

La part del web adreçat als xiquets es compon de diverses seccions:

- Els teus versos, on pengem els poemes escrits i il·lustrats pels nens.

- Brossa nova, on pengem poemes visuals, cal·ligrames i altres tipus de continguts de caire més artístic relacionats amb la poesia.

- L'entrevista, que en aquest cas ha estat feta a Miquel Desclot.

- Enlairant versos, on penjarem vídeos de nens recitant els seus poemes (Aquesta secció està en preparació).

La part adreçada als adults es compon de:

Recursos per a mestres

- Compromís pissiganya

- Biblioteca

- Experiències d'aula

No dubteu a fer-hi una ullada i, sobretot, si us ve de gust, a afegir-nos al facebook de la revista http://www.facebook.com/pages/wwwpissiganyacat/305390324662 , ja que com més serem més riurem.

Au, au, esperem que us agrade i, sobretot, que difongueu la nostra nova proposta, que no cal dir que ens ha costat alguns esforços i hores de son que ara, tot d'una, comencen a paréixer-nos llunyans amb el caliu de les primeres visites i, sobretot, amb la recepció i difusió dels poemes que ens van arribant de les escoles d'aquesta nostra nació del BON DIA.

salut i versos!

Martina Escoda i Andreu Galan

IL.LUSTRACIÓ: POEMA de la secció Brossa Nova, LA JOTA escrit per Júlia, 6è, CEIP Orlandai, Barcelona

ANDREU GALAN: CANSAT DE DIUMENGES. BOUESIA 2010

Andreu Galan i Martí (Alboraia, l’horta de València, 1980) és un boueta excepcional i entusiasta ( http://bouesia2.blogspot.com/2008/10/andreu-galn-i-mart-lhoriginal.html  : SECRETS DE L'ALQUÍMIA BOUÈTICA). Encara defensa l’escola com a faedora del despertar poètic de xiquets, per això ha endegat amb amb la poetessa Martina Escoda, Pissiganya. Revista de poesia per a xiquets de 0 a 100 anys (http://www.pissiganya.cat/ ), que és un web dirigit a infants, pares i educadors i que té la funció d’estimular la creació poètica infantil i mostrar les creacions poètiques fetes per i per a xiquets. Tal l’hem vist a VANDEBOUS, el Festival de Poesia de Vandellòs, el poble més poètic del món on Apol•lo escollia els llorers per coronar els poetes (http://bouesia2.blogspot.com/2010/05/vandebous-incessant.html on trobareu les referències fotogràfiques i, fins i tot, el reportatge de la Televisió de Vandellòs, magnífic, de l’Eduard Margaleff). Però, avui parlarem de la seva poesia impresa, disparada a partir de ser un dels antologats a PEDRA FOGUERA –“La realitat és un incendi; la poesia consisteix a preservar-ne les flames”: http://bouesia2.blogspot.com/search?q=PEDRA+FOGUERA&updated-max=2008-05-14T22%3A11%3A00%2B02%3A00&max-results=20. A la sisena Bouesia, enguany, presentarà CANSAT DE DIUMENGES, en edició cuidada de La Breu Edicions, Col•lecció Alabatre. Barcelona, 2009. ISBN. 9788493715250) amb un interessant pròleg d’Antoni Artigues, ànima viva de la excel•lent web de literatura catalana, http://www.mallorcaweb/magteatre/


CANSAT DE DIUMENGES sedueix per un gràcia rítmica i un llenguatge que sembla senzill i, tanmateix, et posa la “gallina de piel”. Des de la cotilla del sonet a la llibertat formal, els temes esdevenen poesia amb facilitat estellessiana, si bé amb una passió sintètica i sentenciosa que traspassa les avantguardes i el surrealisme.

Com a mostra copiaré PARLEN LES COSES:

Sent cantar les motoserres
i em demane què deu passar a ciutat.
Ara mateix el vell del parc
observa el seu reflex en l’asfalt,
s’hi mira embadalit
resseguint la línia estràbica
de la constel•lació del si-no-fos,
però només hi troba estridències del gairebé,
qualls arnats de joventut,
qui sap si els algoritmes més confusos del pànic...
L’om més vell de la plaça,
assegut al vell mig d’ell mateix,
s’interroga sobre la seva vocació naturalista,
el perquè de tanta pressa per ser, definitivament,
un arbre més entre els arbres i no un om transvestit
en figuera o baladre confús i eixordador.
Un xiquet que nom Miquel es pregunta,
insistent, sobre la possibilitat de demanar
als Reis el pantone de l’infinit
i poder tirar-se pel tobogan i despertar-se
tot d’una sabent-se formiga processionària
enmig d’un vers de Papasseit,
i no comprèn per què hom només
beu aigua quan té set si el set
no veu aigua quan beu el vuit.
I els teuladins, ai las, es demanen què hi pinten,
les motoserres en tot això.

L’he triat entre altres raons perquè surten un parell de referències constants al llarg del poemari. L’arbre i els xiquets. El poema s’ho val per ell mateix. Interessant descripció de l’idíl•lic parc romàntic aquí tatxat pel soroll absurd de la motosserra postmoderna que el devora, si més no, devora el silenci dels teuladins astorats. El vell com un acròbata entre el “si no fos” i el “gairebé”, reflectint-se al mirall de l’asfalt. L’arbre de ribera sense pressa per ser, una constant com em dit que es planta davant de l’incendi de l’existència, pintada en els sonets anteriors amb tintes de tedi –“Quan ja res commou, de sordidesa... sents bategar un arbre dins del pit”. El xiquet, somni i joc, com la imatge de la formiga en processó pel vers d’en Papasseit, o el joc fonètic dels versos finals anteriors a la conclusió dels teuladins.

Joc de la llengua i amb la llengua, una altra constant en el llibre: “Història de la llengua” (que acaba significativament amb un mot transcrit fonèticament), “Llenguatge”, “Es fa tard en paraules”, “Parlen les coses”, per exemple, només en allò tocant als títols. Perquè el joc i joguina dels mots deixen brollar el transformer dansant pels alvèols d’un sentit arravatament vital:

T’enyore des del present d’enyorar.
I des del futur, des de l’imperfet,
des de la flexió verbal i les persones del verb.
(...)
T’enyore amb paraules, versos,
Amb el Fabra i sense.
T’enyore en síl•labes i acords, en metro
I en autobús, en bicicleta i ala delta.
(...)

Bo seria contrastar “Parlen les coses” amb aquell altre poema que, sense títol, s’obre amb una cita de la jove poetessa Blanca Llum (p.43): “Et sé la veu quan parles amb les fulles”. Però aquí mirarem l’amor, per amor, un amor tendríssim:

“Et sé en l’alè de pi, veu de pinassa.
Et sé un arbre content que juga i dansa.
Et sé quan tot no és prou i res no em cansa;
quan ets l’excés de tots que ens ultrapassa” (...)

I és amor de debò el del poema breu de la pàg 32, una perla, el dring de la mirada enamorada:

Si et mire,
si et pense,
no em demanes que siga objectiu:
tampoc no em demanes que siga subjectiu.


Tot això no trau cap a res,
perquè si et mire,
si et pense,
puc ser una cosa:
                            adjectiu.

Amor transparent, preciós, com aquell de José Salinas que deia, més o menys, "para cristal te quiero, / nítida i clara eres. / para mirar el mundo a través de ti, puro, / de hollín o de belleza, / como lo invente el dia";  fins a tal punt que diríem també “Tot és massa pur per a pensar-hi massa”, com qui no es conforma en sentir-ho.

Sentiment, “...la incontinència de sentir i no comprendre, / el desig de fer anar el desig, / la immediatesa de saber-se cert en la incertesa;...” I vitalitat: “A casa només sóc això: / un pronom que rebota contra les parets/ (...) / Sóc l’eix d’un món que es basteix (...) en la mesura que tu em mires, / m’anomenes i em demanes (...). Sentiment i vitalitat, realitat matèrica de “la incontinència del sentir i no comprendre”, estranya remor que “et deixa sol i arnat com un captaire”. L’alcohol fa estralls i el tedi creix, “Fa por haver de caure en el barranc... en el caire del qual tot just romanc...” Cal decidir-se, encara que tot està escrit i la vida és avui “un arbre que remuga amb veu escassa / plorant sobre el dimarts d’un transeünt”. Malgrat tot –llegeixo les terribles “Visions d’un home”- s’albira “un bri de brasa / que va creuant quaderns i algún apunt”, i “Òbric la mà i n’ix una rosa”, “va naixent d’escrit en crit. / I en ella cresc grapat d’espines.” Andreu Galan sent que “Es fa tard en les paraules / i vol ploure tota la nit”. En les parets del lavabo universal medita o dialoga amb el xiquet: “Psiquiatria, ¿capital? / Malestar.” Per això li cansen els diumenges, cosa que a mi em recorden Catul, quan es diu: L’oci, Catul et neguiteja; en l’oci t’exaltes i t’excites massa. L’oci, en altres temps, va perdre reis i ciutats florents”. Tanmateix deixa parlar les coses, la llengua, dubta o estima, cau o cerca unes ales, puja als límits del subconscient o “Mosegue el vers com un epilèptic”, de manera que basteix els móns, que són també els nostres, on el poeta juga: “i deixe que les paraules em diguen”.

CANSAT DE DIUMENGES és una arravatada introspecció, una arbòria vocació de lluita amb la llengua per paladejar èpicament la vida intransferible, i un anhel incontenible que demana calma i paciència: “Per això sé que mentre ara escric / hi ha tres mil versos dient-se a través meu (...)”.

JC

Foto: Andreu Galán a BRAVOU 08, Festival de Poesia  de Vandellòs: http://gallery.me.com/cedelavall 

MÉS INFORMACIÓ:

http://www.mallorcaweb.com/magteatre/pedrafoguera/galan.andreu.html

http://labreu.wordpress.com/col%C2%B7leccio-alabatre/http://labreu.wordpress.com/col%C2%B7leccio-alabatre/  

http://poesiasantib.blogspot.com/2010/01/andreu-galan-cansat-de-diumenge.html  

LA BREU EDICIONS A OCATA: LORD ALORDA I ANDREU MARTÍN

Per rematar les festivitats muntem recital a la vinateria
Vins i Divins d'Ocata
serà dimarts 6 de gener a les vuit del vespre amb dos poetes que ben segur us revifaran, l'Ocata team de gener:


Andreu Galan i Jaume C.Pons


Jaume C. Pons Alorda va néixer a Caimari l'any 1984. Està llicenciat en Filologia Anglesa per la UIB i actualment està cursant el doctorat de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la UAB amb una tesi envers Miquel Bauçà. Ha publicat poemes i articles a S'Encruïa, S'Esclop, Lluc, Reduccions i Pèl capell, de la qual forma part del consell editorial. És autor dels volums de poesia publicats Exercicis aristocràtics (dins Els (in)continents eufòrics amb Pere Perelló i Nomdedéu i Emili Sánchez-Rubio), Les deixalles del desig, El cercle del triangle (amb Pau Vadell i Vallbona), La victòria de la dona lluna, Avi Pau Julio Tonico Zabato (amb Pesta Poètica) i Llibre del silenci. Al 2009 publicarà Cilici a Labreu Edicions. Ha estat antologat dins Enganxa't a la poesia, Pedra foguera: antologia de poesia jove dels Països Catalans i No anam de verbes: antologia de joves narradors de Mallorca. El seu títol nobiliari és el de Lord Alorda.


Andreu Galan i Martí. Nascut el 1980 a Alboraia, un asfaltat poble de l'horta de València. Diplomat en Magisteri (especialitat musical) i a tir de pedra d'acabar Filologia Catalana (si Fabra vol). És mestre de primària a Barcelona. I li agrada (de moment, diu, s'ho passa bé). Només ha publicat 6 poemes en la seua vida: 4 en Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels països catalans i 2, involuntàriament, en la revista Pèl capell, però n'ha recitat uns quants més arreu dels PP.CC. Apassionat per la poesia infantil, això és, per la POESIA, i l'enorme quantitat de recursos vitals, teatrals i pedagògics que se'n deriven, de moment, està capficat en l'entrellat de la seua didàctica. Somnia truites força saboroses i pretén despertar un exèrcit de poetes en el seu dia a dia a l'aula (i a fora!). Actualment prepara Cansat de diumenges, el seu primer poemari, amb Labreu Edicions, així com un llibre de poemes per a xiquets. Creu en la paraula, diu, quan aquesta val alguna cosa.



http://labreu.wordpress.com

MAR DE SARDINES A LA CATEDRAL DE LA POESIA, L'HORIGINAL, I UN TEXT D'ANDREU GALÀN

MOMENTS ENSARDINATS A L'HORIGINAL: vegeu aquesta i altres fotos al bloc de l'Horiginal: http://horinal.blogspot.com/2008/10/moments-ensardinats.html

Fou festa grossa. Carles Hac Mor mostrà la primera sardina longitudinal amb un verb fresc i marítim. Una munió de bouetes obriren la mar i feren saltar sardines: Ester Xargay, Anna Aguilar Amat, Helena Porteros, Catalina Girona, Rut Domenech, David Ymbernon, Eduard Carmona, Eduard Margalef, Francesc Gelonch, El Bruixot, Juan Todó, Pau Vadell, lord Alorda, Paco Morales, Miquel Àngel Marín, Andriy Antonovskiy, Andru Galan, i que em perdonin els oblidats

L'Andreu Galàn recità poemes de Mar de Sardines i aquest text, on parla també de Bouesia i de la màquina quimèrica de Paco Morales:


SECRETS DE L'ALQUÍMIA BOUÈTICA


La màquina genial. Déu ha tornat. És de La Cava i batejat amb aigua de l'Ebre. Tan a prop i no ho sabíem. Un anunci que diu: “Bega Cristovella”: aigua en vi, aigua en vi! Vi i cervesa? No, viceversa! Paco Morales, l'inefable per autèntic, un cop més esbudella -i ens escudella- l'infinit amb impunitat i bouesia per mostrar-nos lo més gran misteri: la baluerna genial, lo fòtil del futur, l'andròmina perfecta, això és: la màquina quimèrica; l’enginy dotat del més gran poder: transformar l'aigua en vi. La revolució industrial ha arribat a la bíblia; terratrèmol de 4 graus en l'autopista cap al cel; crack a la borsa del Vaticà. Les empreses de vi de missa se'n van en orris, estols de rectors se suïciden des de llurs campanars: el socialisme de la Cristovella (made in La Cava) arrasa amb la màquina que tant va somiar Doc, el desficaciat inventor de Regreso al futuro. ¡Camarades, ha arribat la revolta! Però...ep, tenim una baixa: Dionís ha mort sota els efectes d'un coma etílic...

I és que aquest home-déu vingut de la Cava prenya lo món d'escultures, de tendresa, de cànem, d'autoretrats, de místiques, quimèriques i alquímiques rampoines: unes formes que ens revelen la interioritat de l'artista d'una peça; els esguits d'una humanitat que travessa subconscients, weblogs, prejudicis, universitats, facebooks, acadèmies a ritme de vertigen tot fent-nos sentir més homes amagats dins de les dones (“tot cos és dona”, diu J.Pons Alorda; “la carn, crec, també és amor”, diu un tal Pau Vadell), a través de tendríssims lectors de l'Odissea abocats a una Mar de sardines des d'on llunyà s'albira l'esguard d'Ulisses, i ens fa sentir més paraula sense pell, menys caspeta postmorderna, més excés al remat d'ell mateix: punt i principi d'una humanitat que expressa llur grandesa des del seu ofici de viure, l'abnegada condició de saber-se un entre tants. I un retall de diari, la dona que mor sota les mans de la bèstia, empalma amb el següent en una escultura que emociona i esfereeix a parts iguals. Aneu a l'exposició de les drassanes; sentiu l'emoció d'admirar la poesia feta carn.

Prô els bouetes ja leviten: mireu quines cames, és la Laia Martínez beneint-nos des del cel de les adúlteres. Que se desnude la vocalista! Al·leluia! Sona fort Paquito el Chocolatero; paraula, sí, paraula de boueta. Oh, Miquel Àngel Marín, capità dels bouetes. Oh, capità, meu capità, lo clarinet és l'aixada, el blues del Delta de l'Ebre o, fet i fet, lo riu és vida. Que lo riu és birra? No, viceversa. Això és: vi i cervesa. Eduard Carmona-Gitanillo del Delta, per l'amor d'Estellés, no em dixes sol. Patrícia Carles dansa sobre la boina de Durruti per fer-nos veure que els camps d'arròs són i seran la mar més verda que mai penetrarà en uns ulls. David Yimbernon pinta el poema visual que Dadà imagina mentre somia amb la Daida. Bouesia a tort i a dret. Andreu Subirats, amb l’ajuda de llurs superpoders, es llança al canal en un rampell de baptisme esperitat i travessa lo riu dotant-lo de vida: el superheroi tortosí se’n surt, i amb escreix. Lo teixidor canta Knocking on heavens doors amb melismes del delta. Carreteres de terra, la corrua de cotxes bouètics es desplaça sense aturador. Açò sembla Mad Max 3. I no, we don’t need another hero!

I més vida. Ma mare al·lucina; mon pare somriu: som a l'estiu, la Bouesia reverbera. Núria i Ferran, sants vius de la poesia, beneeixens els bouetes amb horiginalitat. Foc a la poca roba! Boca de bou s'encarna a través del mèdium Javier Caballero que, pres per la devoció jotera, li deixa joiós sa mística i apersonada còrpora de boueta. L'exorcisme és a punt d'acomplir-se, però alto: un tsunami de sardines inunda lo delta mentre al capdamunt d'una ona Carmeta la riallera balla una jota, i “de roquetes vinc, de roquetes vinc” mentre Pria Caballero, somriu amb llur somriure made in Bolliwood. I ara només queda la mar, que “s’ho empassa tot”, una mar de sardines que tota d’un glop engolix el delta de l’Ebre. I és que la maltempsada, diuen, prompte arribarà a l’horta de València…

Andreu Galan i Martí, 22 d’octubre de 2008.

Foto: Carles Hac Mor i Javier Caballero