 |
| Programa de mà |
El cràter 5
es dedica al peix tisora, empescat al programa de la cinquena poesia
–premonició de les retallades i de la crisi que ens devorarà. http://bouesia2.blogspot.com.es/2009/04/brabou-09-9-de-maig-calentant-motors.html
Inclou els
textos de
Miquel Àngel Marín, publicat a Psicogeografia i
l’inèdit, resum del festival, amb la relació del bouetes que participaren.
Joan Todó, publicat a un bloc important, PESTA POÈTICA. Boucrònica de la Bouesia de Vandellòs,
la tercera edició, Bouema. Remarca la pregnància i el desenvolupament
que el festival adquireix per la participació i la implicació de la vila
sencera i les seves associacions. Allí jo hi vaig assistir virtualment, gràcies
a la insistència i perícia dels bouetes vandellosencs.
David Ymbernon, un text inèdit que analitzava la
bouesia per no consolidar-la. Copiem un parell de fragments, donen una visió
del festival i cerquen els futurs.
Serge Minnen, músic belga que conegué Vuró Xaparlà i formà part del
grup Bròkulo: una imatge i l’enllaç de presentació a Un Laboratoire de
Magie a sota d’una fotografia
d’Eduard Carmona. El seu muntatge va ser possible per la tasca ingent de la
fotògrafa Roser Arques, que va digitalitzar les goètiques d’en Serge i
l’audiovisual.
Finalment, unes entrades del
bloc que presenten alguns dels passos viscuts:
 |
| programa |
2
El Fracassart. 2009.
Un
festival és un cràter, una zona calenta, una boca que igual canta com treu foc
pels queixals.
Un
lloc per fracassar, un lloc per perdre la por, una possibilitat d’escenari,
d’escriptura, un possibilitat d’obrir món.
L’art
cansat de fracassar ha inventat el fracassart, l’art de fer fracassar el mateix
fracàs.
La
presentació del llibre La mosca tres la
oreja. De la música experimental al arte sonoro en España (SGAE) de Llorenç
Barber i Montserrat Palacios; el cantant i compositor Carles Andreu i el
pianista de free jazz François Tusques al Bar Universal; el cantador Pep Gimeno
‘Botifarra’ en l’homenatge a Josep Bo a la plaça Mossèn Gabriel; ‘Usted es un
Colectivo’ a la barcassa de la Cava amb ‘In C’ de Terry Riley, peça fundacional
del minimalisme americà; l’Esquellestric,
revista caminada d’esquelles al pas de Garriga orquestrada per Llorenç
Barber; Montserrat Palacios, cantant i compositora amb la performance musical
‘Coser y Cantar’ al Bar Clàssic; i el recital ‘Fracassart’ al Bar Clàssic amb
Carles Hac Mor, Ester Xargay, Andriy Antonovskiy, Catalina Girona, Bel Olid,
Carme López, Eduard Carmona, Javier Caballero, Andreu Subirats, Joan Todó,
Leroy Cardwell, Omitsu...
Miquel Àngel Marín, Psicogeografía d’un festival
2005-2015, Ed. Això és com tot, 2015
 |
| progerama |
3
BOUESIA 2009. EL FRACASSART.
La cinquena edició
de Bouesia porta a Deltebre dotze esdeveniments artístics durant un mes, amb el
tradicional cap de setmana d’aplec de bouetes.
Destacar el concert
de Pep Gimeno ‘Botifarra’ i la seva interpretació de ‘Dies de Festa’ de Josep
Bo, com a homenatge a aquest músic, compositor i poeta de Deltebre, el concert
de Carles Andreu i François Tusques a l’Universal, l’esquellada caminada (Esquellestric)
de Llorenç Barber i els bouetes al pas de Garriga, la Revista Caminada pel
passeig del riu, el concert a la barcassa del Baló de ‘Usted es un Colectivo’
amb ‘In C’ de Terry Riley, i el recital ‘Fracassart’ al Clàssic, conduït per
Carles Hac Mor i Ester Xargay, amb la participació de 30 bouetes, entre
d’altres Montserrat Palacios (‘Coser y cantar’, duo per a màquina de cosir i
soprano), Andreu Galan, Omitsu i Leroy Cardwell, Carme López, Andreu Subirats,
Lucas Quejido, David Ymbernon, Catalina Girona, Andriy Antonovsky, Eduard
Carmona...
La motivació
principal del festival va ser reflexionar, a través de diferents propostes
artístiques, sobre la idea de fracàs, tant a nivell artístic i cultural, com
individual i social.
 |
| i programa 4 |
BOUETES PARTICIPANTS:
Andriy Antonovskiy
(poeta, rapsoda i artista visual);
Catalina Girona
(poeta, rapsoda i performer);
Eduard Carmona
(poeta i rapsoda);
Carme López
(filòsofa);
Carles Andreu
(músic, cantant, poeta, guionista i dramaturg);
Vanessa García
(poesia);
Paco Morales
(artista visual);
Llorenç Barber
(músic campaner);
Montserrat
Palacios (músic cantant);
David Ymbernon
(artista visual);
Carles Hac Mor
(poeta);
Ester Xargay
(poeta);
Javier Caballero
(poeta);
Benet Rossell
(artista visual);
Iolanda Cañardo
(artista visual);
Emit Snake-Beings
(artista visual);
Andreu Subirats
(poeta);
Joan Todó
(poeta);
Andreu Galán
(poeta);
Miquel Àngel
Marín (músic);
Omitsu (poeta);
Leroy Cardwell (poeta);
Francesc Gelonch (poeta);
Violant Papell
(poeta);
Iván Telefunkez
(músic);
Roger Fortea
(músic);
Usted es un
Colectivo (grup d'activisme artístic);
Ramon Faura, Le Petit Ramon (músic);
Joan Miquel
Alfonso (músic);
Serge Minnen
(músic);
François Tusques (pianista free jazz).
Miquel Àngel Marín, inèdit
4
PESTA
POÈTICA, EL BLOC
dimarts 12
de maig de 2009
Per a Javier
Caballero
Jo, de tota la vida, sóc una persona de poca veu. Em cansa parlar, inspirar
i expirar, articular els fonemes amb el joc de gola, llengua, dents. Per això
quan vaig arribar a Vandellós i em van dir: "Ara recitarem poemes pel
carrer", és a dir, quan em va explicar que anàvem a fer una Revista
Caminada, dos petits glòbuls, habitualment situats més avall, van anar
ascendint, tràquea amunt, fins a situar-se al bell mig de la meua gola, a banda
i banda de la nou.
La citada Revista Caminada alternava poetes locals (alguns d'ells xiquets; aleshores em vaig preguntar "per què a mi de menut no em feien fer estes coses? ara ho tindria més per mà!") amb poetes de fora (és a dir, locals, però d'una altra localitat). Un mestre de cerimònies els introduïa llegint fragments de Salvat-Papasseit. A banda d'aquests, va començar Andriy Antonovskiy, amb la seua veu de Max Cavalera; de Txernobil a Vandellós, com ell mateix va assenyalar (jo més aviat pensava en Springfield). I a continuació Francesc Gelonch, amb els seus poetes romanesos. Com si Miquel Àngel Marín, MC improvisat, hagués volgut establir (sàviament) un llistó de partida.
La citada Revista Caminada alternava poetes locals (alguns d'ells xiquets; aleshores em vaig preguntar "per què a mi de menut no em feien fer estes coses? ara ho tindria més per mà!") amb poetes de fora (és a dir, locals, però d'una altra localitat). Un mestre de cerimònies els introduïa llegint fragments de Salvat-Papasseit. A banda d'aquests, va començar Andriy Antonovskiy, amb la seua veu de Max Cavalera; de Txernobil a Vandellós, com ell mateix va assenyalar (jo més aviat pensava en Springfield). I a continuació Francesc Gelonch, amb els seus poetes romanesos. Com si Miquel Àngel Marín, MC improvisat, hagués volgut establir (sàviament) un llistó de partida.
De lloc en lloc, anàvem acompanyats per grallers. I ara una confessió autobiogràfica: jo, durant quinze anys, vaig ser dolçainer. Tocava, de fet, les mateixes cançons que ells. Però no tan bé (ara: jo les tocava de memòria: ells duien partitures). És com nedar: quan pilles el ritme de passeig lent que imposen estos passacarrers, el pilles per a tota la vida. Andreu Subirats ens va dur al camp de futbol del poble, i allà va explicar que al seu poble el més tonto apanya arràdios i que el rap té més boca que no cap.
Tercera parada: Marín em fa sortir a mi. Al mateix lloc on l'any passat Lord Alorda va fer una acció que encara es recorda. I recordin el que deia al principi sobre la veu i els ovets a la gola: per tant, per curar-me en salut, vaig dir que estava constipat, i vaig recordar quan era petit i estudiava solfeig i em deien que tot el secret rau en el diafragma. Qui m'acompanyava diu que es va entendre tot, però no m'ho crec. Quarta parada, cinquena parada: vaig calmant-me. Baixant. Un noi recita Ferrater i Carner. Tinc la sensació que sóc l'únic que riu quan recita allò de "ara han marxat les dones, i ja podem ser tots amics". Eduard Carmona s'hi posa en plan Jim Morrison, mentre jo penso que caldria canviar el suc de les olives. Miquel Àngel Marín ens fa acudir a tots a un raconet (i quan pregunta si hi han estat mai, una del poble salta: "ui, si ell sabés!") i toca músiques alemanyes.
A la plaça, davant del bar, hi ha un enorme dimoni amb una enorme espasa de Damocles, en expressió de Jordi Prenafeta, obligat a recitar amb allò a l'esquena. Anem a sopar, tot i que espurneja. La gent del poble ho disposa tot sota l'ajuntament. Francesc Gelonch em parla sobre el sentit de l'idioma de Salvat-Papasseit; Andreu Subirats i Eduard Carmona comencen a discutir sobre pronoms febles. I després, un espectacle de correfocs on les bastonades les reben Maria de la Pau Chanel i Dan Brown.
Passem a dins del bar. He oblidat dir que, aquell dia, condueixo. I que vaig acompanyat. Res de beure, doncs. Bueno, dos carajillos de Maria i tres gots de vi. El bar és ple. Van desfilant els bouetes. Primer que res, la màquina miraculosa de Paco Morales (que ja no hi pot perdre cap dent perque les du postisses). Gelonch busca París. Eduard Carmona fa pública una polèmica fins ara privada: un tal Todó escriu com Martí i Pol i, per postres, com Ferrater; a banda d'això, llig Estellés. Concretament, un poema sobre un lleó. El tal Todó contraataca amb Ferrater i el calamar. I amb lentitud. Andreu Subirats recontraataca amb la llengua primmirada ferrateriana; i, quan recorda que ell ha viscut a la Fresneda, un del públic, del costat de la barra, salta: "La Fresneda!!! Hi ha molt de cànem, per allà!!!". Javier Caballero fa una aparició estelar (semblant a les que feia Lou Reed als shows d'U2 de fa uns anys). Arnau Sabaté llegeix les restes del naufragi; li han robat l'obra completa. Prenafeta recorda Enric Duran. Paco Morales reincideix en Estellés, i quasi li provoca un infart a una senyora del públic. Una de les cambreres, mentrestant, recorda que ella havia treballat en un bar a Barcelona on s'hi feien lectures, i la gent les feia de memòria: en canvi estos d'avui tenen tots el paper en mà, i van llegint. Andreu Subirats es pica, i ell i Eduard Carmona comencen a recitar de memòria. Estellés, naturalment.
I en això, com que tenim una hora i mitja de viatge, jo i qui m'acompanya ens n'anem. Pel camí, mentre Morrissey recorda que hi ha una llum que mai no s'apaga, m'adono que el cap de senglar tunejat que, segons Miquel Àngel Marín, és un bou, no és un bou. És un bou senglar.
Retallo també uns comentaris:
Visca la crònica!
Apunts:
1. El poeta recitat de memòria amb en Sito és Josep Ramon Roig.
2. La polèmica Todó-Pol és basa en un estudi superficialment profund, mentre que la polèmica Ferrater-Todó en un de profundament superficial.
3. La la relació Jim Morrisson/aigua de les olives fa pensar, sí.
Mil gràcies, Joan.
Apunts:
1. El poeta recitat de memòria amb en Sito és Josep Ramon Roig.
2. La polèmica Todó-Pol és basa en un estudi superficialment profund, mentre que la polèmica Ferrater-Todó en un de profundament superficial.
3. La la relació Jim Morrisson/aigua de les olives fa pensar, sí.
Mil gràcies, Joan.
M’han contat moltes coses del
Bouema de Vandellòs, totes incidint en l’entusiasme i l’alegria d’ocupar la
vila i el paisatge en un poema-trencadís on cada fragment de rajoleta és
expressió d’una vida particular, una persona qualsevol, en el llenguatge comú
del gest, la paraula, la música, el posat singular, lluny de les convencions de
la vida rutinària. Ara bé, ningú m’ho ha contat amb aquesta precisió i
exactitud, amic Joan, pos a "L’ombra del bou senglar" traspua la
quarta dimensió de la poesia. Gràcies per tan bella dedicatòria. Gairebé ploro
(bé, em cauen llagrimots, només) pres encara de l’emoció de participar-hi des
de la meua bombolla d’antiinflamatoris i calmants. Fer-la petar: FLAP. I
convertir-me en ona sideral gràcies a les arts de Magda Marzo i els seus
escortes tecnològics, l’Adrià, els amics i amigues -els joves valents de Centre
d’Estudis La Vall, amb la Rut Domènech al capdavant, els Dimonis...- ,
entestats tota la tarde en fer-ho possible. I a més, aconseguir-ho: estar i no
estar alhora, com el mirall d’Anís Mor, a Can Macari, la Casa Bou. Una
experiència excepcional.
Excepcional perquè ve de lluny, de la meua amistat amb Eduard Margalef, fotògraf. Amb ell he après moltes coses. També a mirar. Des de l’experiència de la ceguesa de la caverna i del quarto fosc a la màgia de les imatges desvetllades pel foc de la llum vermella. Des de la impressió de paper sensible amb una caixa fe Farias a la manipulació de negatius amb substàncies químiques. Des de l’enquadrament del motiu a la recerca del moviment del subjecte. L’Eduard és la història de la fotografia i el que ha vingut després, el color, el cine, el vídeo, la fotografia digital. Ell va ser el primer en posar en marxa una televisió a l’Hospitalet de l’Infant. I ara ha estat al darrera de la primera videoconferència a Vandellòs, un espill més a Cal Bou, un verset més al trencadís de Bouema 09.
Excepcional perquè ve de lluny, de la meua amistat amb Eduard Margalef, fotògraf. Amb ell he après moltes coses. També a mirar. Des de l’experiència de la ceguesa de la caverna i del quarto fosc a la màgia de les imatges desvetllades pel foc de la llum vermella. Des de la impressió de paper sensible amb una caixa fe Farias a la manipulació de negatius amb substàncies químiques. Des de l’enquadrament del motiu a la recerca del moviment del subjecte. L’Eduard és la història de la fotografia i el que ha vingut després, el color, el cine, el vídeo, la fotografia digital. Ell va ser el primer en posar en marxa una televisió a l’Hospitalet de l’Infant. I ara ha estat al darrera de la primera videoconferència a Vandellòs, un espill més a Cal Bou, un verset més al trencadís de Bouema 09.
benvolgut edu,
ja deia que és una crònica fragmentària; perquè vaig marxar abans que s'acabés (i quan encara no feia pinta d'acabar). per tant, el poema del Roig no el vaig sentir.ara vós hauríeu de fer l'epíleg, si es pot explicar :P
benvolgut ja,
gràcies.
ja deia que és una crònica fragmentària; perquè vaig marxar abans que s'acabés (i quan encara no feia pinta d'acabar). per tant, el poema del Roig no el vaig sentir.ara vós hauríeu de fer l'epíleg, si es pot explicar :P
benvolgut ja,
gràcies.
Cagondei, i noltros mos ho vam
perdre... Sona tan èpic com l'any passat, fins i tot millor, l'any que ve no
se'ns escapa!!! Todó, t'has revelat com a millor cronista que no pas qui et
parla ara mateix, la meva èpica feia exagerada qualsevol cosa, el teu tot ens
transmet proximitat, en llegir-te he pensat HI ÉREM... Gràcies, i tu Ja, cura't prest
conyo, que això no pot ser!
gràcies, milord!
VISCA
JA!
VISCA LO BO!
VISCA TOT!!!
VISCA LO BO!
VISCA TOT!!!
VISCA
LO BO I LO BOU!!!
hehehehe
hehehehe
 |
| cartell rebutjat de DAVID YMBERNON |
5
He trobat un curiós text de David Ymbernon “Estudi de
reforma de la Bouesia” 2005. La bouesia mor d’èxit, però té crítiques severes:
és caòtica, s’ho passen molt bé, horaris endarrerits, poca informació...
Ymbernon en fa una anàlisi i unes propostes. Copiem els punts introductoris,
que miren el passat i traça uns objectius més nous, no consolidar res. Algunes d’aquestes propostes Miquel Àngel les
anirà incorporant, com la implicació de més i distintes arts en el festival.
Ara bé, el boucèfal modelava la bouesia durant tot l’any, parlant aquí i allà,
implicant tothom que es posés a tiro, i estirant els límits de les edicions
fins arribar a la materialització de l’impossible. Un cop el bou a la corda,
els bouetes eren funàmbuls per la corda fluixa de la improvisació.
Cal constatar,
tanmateix , que la Bouesia sempre ha estat distinta una de l’altra, i ha tingut
bona premsa... arreu, encara que no ha gaudit mai de bona acollida a La Cava,
com s’ha evidenciat any rere any amb menys dotació, menys mitjans, més indiferència per part de
l’Ajuntament i de les Empreses. Però també es veritat que s’han guanyat
col·laboracions i complicitats de persones i algunes associacions. De manera que no és estrany que
aquesta edició de 2009 girés entorn de fracàs. Va ser un fracàs que s’imposés
des de la regidoria un cartell estiuenc i que es rebutgés l’obra que havia
dissenyat precisament David Ymbernon, reproduïda a http://bouesia2.blogspot.com.es/2009/07/bouesia-09-descarregueu-el-programa.html
De manera que els
bouetes descobreixen el peix tisora i profetitzen la cris, que serà també del país
i d’Europa.
BOUREFORMA, per David
Ymbernon
BOUESIA Festival de Poesia de Deltebre
Estudi de reforma de la Bouesia, 5è Aniversari (2009)
de
per a
Miquel Àngel Marín
Els bouetes també serveixen per a llaurar
Reforma
Penso (o pensem) que aquesta "boureforma" ha de ser humil i no
pretendre ser una salvació desarrelada, però també ha de ser, i és,
positivament ambiciosa.
El que vaig (o anem) a exposar dona un gir important i total respecte a les
edicions anteriors, però manté i vol mantenir l'esperit amb que Miquel Àngel
Marín, va impulsar i fundar la Bouesia (2004) en companyia de Carles
Hac Mor i Ester Xargay.
Sobre les edicions anteriors
Per a mi (o per a nosaltres), la principal característica d'aquest esperit
recau en el singular criteri amb que Miquel Àngel Marín (juntament amb Hac
Mor-Xargay) confecciona cada any –així ho ha fet fins ara– la
programació del cartell, on veiem edició darrera edició que tots els artistes
que participen son amics o coneguts d'ell i entre si.
I aquest fet, evidentment, ha conduït a construir un festival d'amics,
d'amics bouetes millor dit.
Penso (o pensem) que això és una
característica positiva, doncs que sigui un festival amigable fa que sigui un
festival engrescador i regenerador pels amics que hi participen i pels que s'hi
fan.
I això provoca que la Bouesia duri efervescent tot l'any per molts motius
en molts racons de Catalunya (sigui per les presentacions dels propis llibres
editats per Arola Editors a posteriori, per les parelles artístiques i no
artístiques sorgides de la Bouesia, etcètera).
I és un fet incontestable que la convivència durant els dies de la Bouesia
esdevé única i no podria donar-se en ningun altre context (gràcies –insisteixo–
a aquest esperit del Miquel Àngel amb l’efecte del Carles i l’Ester)
perquè, posem per cas, en la majoria de festivals de Catalunya, els
professionals que hi participen actuen i se'n van sense conèixer l'harmonia del
territori i sense conviure entre ells ni –encara menys– amb la gent local, i a
la Bouesia sí.
Però dit això, ara cal donar un cop de timó important, i fer autocrítica en
benefici de construir una nova etapa, no de destruir-ne la feta fins ara.
Així veig (o veiem) que caldria no pintar les pròximes Bouesies només amb
colors amics, perquè aquests colors acabarien sent sempre els mateixos, així
evitaríem caure en un fons endogàmic i autocomplaent que taparia la pròpia Bouesia
sota un sol color gris resultat de la dissolució de tots els altres entre ells.
I per evitar això en benefici d'una qualitat cromàtica ben entesa,
ampliaria (o ampliaríem) els registres de la poesia en totes les seves
disciplines (o colors) per mitjà d’artistes emergents i d'altres artistes
emergits o per emergir del tot, si es el cas (sense obviar els colors amics
acumulats).
I sobretot, així doncs, val a dir que encerclaria (o encerclaríem) la
Bouesia en un espai de trobada emergent, de plataforma d'artistes emergents amb
llum i sirena d'emergència, i –fent un joc de paraules– d'artistes amb un
esperit encès de contínua emergència emergent, sense acotacions per edats ni
classes i sense tancar portes de cap mena a cap color.
Objectius
La Bouesia hauria de merèixer
merescudament ser el punt de trobada de la poesia contemporània catalana, i em
refereixo (o ens referim) a la poesia en totes les seves manifestacions, no
només escrita.
El teatre, la dansa, el cinema, el
vídeo, les arts plàstiques i la música també estarien acollides en la seva
vessant més poètica.
El festival centraria esforços en
propostes i artistes –com deia (o dèiem) abans– emergents i s'encaminaria a
presentar propostes heterogènies amb una potent càrrega poètica, valorant minuciosament
la experimentació i la capacitat màgica de sorprendre l'espectador, sense per
això obviar artistes consolidats d'aquesta òrbita que treballen en la mateixa
direcció.
I es procuraria cosir cada any una
edició sorprenent d'acord a l'exigència marcada per la direcció, mimant la
qualitat de la programació que esdevindria un factor principal pel que lluitar
(la qualitat d'una cosa és la característica o el grup de característiques que
fan que sigui bona o dolenta, i això és del tot subjectiu i discutible,
d'acord, sí, però si un aliment és de mala qualitat ens pot fer mal. Cuinar
segons el criteri de l'estómac ens apunta una bona digestió).
David Ymbernon
 |
| SERGE MINNEN, Un Laboratoire de Magie, F: EDUARD CARMONA |
Serge Minnen, músic belga que conegué Vuró Xaparlà i formà part del grup Bròkulo: una imatge i l’enllaç de presentació a Un Laboratoire de Magie a sota d’una fotografia d’Eduard Carmona. El seu muntatge va ser possible per la tasca ingent de la fotògrafa Roser Arques, que va digitalitzar les goètiques d’en Serge i l’audiovisual.
