divendres, 20 de gener de 2012

MÚSICA ÉS ENXAMPAR MOSQUES, de MIQUEL ÀNGEL MARÍN -No se'l perdin si no volen caure en la perdició (V. OBIOLS)


MIQUEL ÀNGEL MARÍN: MÚSICA ÉS ENXAMPAR MOSQUES, Dietari de músic (1996 - 2007), Pròleg de Llorenç Barber, Introdució de Ferran Sáez Mateu i Epíleg de Carles Hac Mor

Arola Editors (Dàctil-Poesia) (Tarragona, 2011) ISBN: 978-84-15248-47-7 (12 euros)

“En el seu escriure, Marín hi vehicula una molt certa incomoditat per les rigideses i limitacions de l’anomenat ‘món musical’, que tapona i rebutja tants elements expressius i aprovats per molt distints i distants creadors al llarg de decennis i que ja constitueixen, per si mateixos, uns actius per a l’acostament efectiu a l’escoltar d’avui. D’aquí que Marín, obscuro modo, (deia Camus: si la manera fos clara no hi hauria art) postuli una desinhibició que, en els seus aspectes més limítrofs amb el desconegut, és revolucionària: altres maneres de relacionar-se amb ‘allò musical’ són no pas solament útils, sinó ja urgentment necessàries. Així és; Marín postula barra lliure al que és subjectiu, i ho fa al seu aire, ço és, sense grandiloqüència, adoptant el xiuxiueig, la reflexió íntima, aquest locus en el qual les ànimes es freguen i fins i tot s’ensumen, aquest estat més d’ànim i d’hàlit que no d’ordenança, llei i costum. D’aquí que els seus escrits constitueixin un rosari de calfreds d’intensitat variable segons persones o moments de lectura. Davant l’extens, li agrada l’accident minúscul que ens endinsa en un estat de crisi que és un femer. Simple reconditori.

Marín és un activista del dubte, de l’ínfim, de l’interstici: però aquesta metxa encén el pensar crític.” Llorenç Barber.
http://www.arolaeditors.com/index.asp?sc=ficha&isbn=978-84-15248-47-7

Xiular, sempre xiular.
Cap nom, si us plau, només xiular  (Miquel Àngel Marín)

Definitivament: la música és el territori
verge del preverbal, d'allò ínfim, del xiular;
cap nom, ni cap convenció, ni cap institució
embruta aquest espai, aquest art. (Miquel Àngel Marín)



LA PARAULA QUE VOLA, per Víctor Obiols
(publicat a ARA LLEGIM, 28 xii, 2011)


El músic (i antimúsic, segons Carles Hac Mor) Miquel Àngel Marín va estrenar-se com a escriptor-pensador amb Lo clarinet és l’aixada –dietari de músic (1994-1997), a black mountain, l’any 2007, i ara en presenta la continuació solapada, aquest esplèndid dietari de músic (1996-2007). La valentia és una qualitat admirable en un artista. La necessita per ser autèntic, per assolir fites personals, tècniques, d’aprovació social. Per interpretar i també per mostrar-se. Marín vol mostrar però no demostrar. La seva autenticitat el du al contracorrent, cosa que li atorga —oh paradoxa— fluïdesa per expressar-se amb lucidesa intel•ligent i sense concessions. Marín és la naturalitat feta súmmum. Són aforismes, pensaments, flux poètic o conceptual, nascuts de l’afany d’ordenar amb paraules les inquietuds que suscita la seva dialèctica amb la música i amb l’instrument, que n’és el canal escollit. Per a un músic, l’instrument —el clarinet en aquest cas— pot arribar a esdevenir una obsessió. I no podria ser altrament. Les hores i els anys de convivència el converteixen en una parella feta de carn i os i de banús, i el diàleg esdevé infinit. És honest aquest músic, perquè concep la pràctica artística com una aventura vital de coneixement i de plaer, no com una simulació, ni molt menys com una cursa de competitivitat i colzes, quelcom que el repugna per naturalesa. La problematització de la partitura té a veure amb un sentit profund de la música, una crítica a la institucionalització i a l’encartonament i una defensa de la llibertat inherent a l’acte creatiu de la música. La partitura, entesa per ell com ho fa el compositor afroamericà Cecil Taylor, no és més que una indicació, un registre imperfecte, perquè la música és una cosa física i màgica que només succeeix en el moment en què sona. De fet, per al Marín pensador la possibilitat d’articular les ànsies i les il•luminacions pot arribar a ser una teràpia, i la generositat de compartir-ho ja ens indica de quina pasta està fet l’autor. Els primeres espases que l'agombolen en el llibre ja diuen prou perquè puguem ser guiats convenientment en l'aventura de llegir-lo. Barber parla de com aquest gran “propositor sonor” ens contagia el seu “viure-perdent”, el seu “vigor airós”. Sáez fa un repàs imaginatiu del tarannà marinià, i descriu amb gràcia i rigor històric aquesta cosa a la qual “li direm clarinet”. L'oracle d'Hac Mor parla -amb molt més coneixement de causa que no pas nosaltres- sobre l'hàlit embruixat i poderós de MA Marín tot asseverant que “la música de la foguera de l'arraó s'haurà fet líquida...”. No se'l perdin si no volen caure en la perdició.

1. Portada
2. foto JA: Miquel Àngel Marín, Festival La Llunàtica, 2008