V ENCONTRES APROXIMATIUS DE POSTBOUESIA, LO PATI, AMPOSTA 29 i 30 DE MARÇ 2025

 

Dissabte 29 de març a les 17:30h. Centre d'Art Lo Pati.

V ENCONTRES APROXIMATIUS DE POSTBOUESIA 

 LO POEMA AJUNTA PARAULES

 LO POEMA AJUNTA PERSONES

“Si nosaltres, però, ens poguéssim entendre amb el mosquit, advertiríem que també ell flota amb aquest pathos a través de la llum i sent que en ell vola el centre del món.”                                                                                                      Friedrich Nietzsche.

La imatge dels 5ens Encontres (sempre) Aproximatius de Postbouesia. Reverència versus irreverència. La relació de l’humor amb el plaer. Pau Casals a la Casa Blanca s’ajunta amb Wolf Vostell a la revista Fluxus ‘Dé-coll/age’. Video-acústica, una escenografia de televisors, els improvisadors lliures filmats i projectats: Luis Lamadrid i Paco Utray. Les esquerdes que sonen (per sort): David Picó. Les preguntes difícils quan els amics se’n van: Paco Morales, una pel·lícula que busca rastres d’una vida. Una colla d’espectadors emancipats aproximant-se a un auto-concert perpetrat per ells mateixos: ells no saben que van en un autobús conduït pel Col·lectiu Free’t i Arnau Millà. Una paella transicional que servirà per entrar en el “De sol a sol”. Lo poema ajunta paraules. Lo poema ajunta persones. Tota la nit sonant i ressonant. Un nocturn de campanes: Llorenç Barber i Montserrat Palacios.

 

Anne Dufourmantelle: Elogio del riesgo 

Corredor Mateos: Converses amb Pau Casals 

David Picó: Filosofía de la escucha: el concepto de música en el pensamiento de Nietzsche 

Dolors Miquel: Mata’m Psicosi

Ester Xargay: Trenca-sons

Francesc Tosquelles: Funció poètica i psicoteràpia. Una lectura d’ In Memoriam de Gabriel Ferrater

Harpo Marx: Harpo habla

Jacques Rancière: El espectador emancipado

Llorenç Barber: La ciudad y sus ecos

Montserrat Palacios: La estrategia doméstica 

Nelly Schnaith: Paradojas de la representación 

Paco Morales: Gairebé cent anys de soledat 

Peter Sloterdijk: Derrida, un egipcio 

Roland Barthes: El plaer del text 

Tristan Tzara: L’home aproximatiu 

Wolf Vostell: Dé – coll/age, butlletí d’idees actuals

 

PROGRAMA Dissabte i diumenge, 29 i 30 març.

17.30 h: VIDEOACÚSTICA- Luis Lamadrid, Paco Utray. Passi de maqueta i explicació del projecte.

18.30 h: VOLUNTAT CONTRA LA TEMPESTA: projecció del documental sobre l’artista Paco Morales amb Adolf Alcañiz i Miquel Àngel Marín (autors del documental), Javier Caballero, Mari Chordà, Àlvar Bonet, Eduard Carmona, Fermín Morales.

L’ESQUERDA QUE SONA: DES/CONCERT PER A INDIVIDU SOL: David Picó, concert parlat o parlament desconcertat.

L’ESPECTADOR EMANCIPAT: Col·lectiu Free’t, Epy Figueroa, Arnau Millà, concert d’espectadors, concertat i emancipat.

22.00 h: PAELLA DE TRANSICIÓ. Menjar per a continuar els encontres i aproximar-nos al llindar de la post

Bouesia a mitjanit.

23.30 h: Què és un “DE SOL A SOL”? Què vol dir sonar tota la nit? Introducció a la música nocturna. Llorenç Barber i Montserrat Palacios.

00.0      h: DE SOL A SOL: un nocturn de campanes, veus i sacs de dormir fins que surti el sol. Llorenç Barber i Montserrat Palacios.

Lamadrid-Utray, videoartistes reconeguts en l’àmbit internacional i radicats a Madrid, presenten el projecte Videoacústica, un treball sobre l’escena de la improvisació lliure a l’Estat Espanyol.

En un principi, Llorenç Barber va compondre un concert per a les dos bandes d’Amposta i no va funcionar, tot eren inconvenients, no es va poder fer. En segon terme, es va proposar a Llorenç i Montserrat Palacios de fer un concert de ciutat amb les campanes del campanar de l’església de l’Assumpció d’Amposta i tampoc va funcionar, tot eren inconvenients, no s’ha pogut fer. En darrer terme, Llorenç i Mont han optat per un “De sol a sol”, un passar-se la nit sonant campanes i instruments i veus al Centre d’Art Lo Pati. Natros venim del Fracassart, així que no ens ve de nou, l’escola de l’art és el fracàs. Però amb matisos. Igual com rebutgem l’èxit absolutista, tampoc no caurem en l’èpica del fracàs, tal com ensenyava Carles Hac Mor.

Llorenç Barber i Montserrat Palacios son dos dels grans desconstructors musicals del segle XX-XXI, al costat de grans artistes del so com Erik Satie, Kurt Schwitters, John Cage, Mauricio Kagel, Fluxus, ZAJ, Marianne Amacher, Conlon Nancarrow, Terry Riley, Eliane Radigue, Michael Nyman, Laurie Anderson, Carles Santos, Fatima Miranda, Brian Eno, Gavin Bryars, Heiner Goebbels...

Desconstrucció musical, en aquest cas, vol dir crear una música nova que adquireix significat sobre la base del seu context, i que reescriu i vivifica, de baix a dalt i de dalt a baix, la tradició.

Paco Morales és un artista de La Cava-Deltebre que ja no està entre nosaltres, va morir ara farà dos anys, als 74 anys. Amb una llarga trajectòria com a pintor i escultor, de la generació d’artistes relacionats amb el primer Llar i Mari Chordà, i amb escultura pública disseminada per les terres de l’Ebre. Quines “preguntes difícils” (Eva Franch) ens farem els amics que l’estimàvem a ell i al seu treball d’artista? Quin és el rastre que deixa Paco en aquest mon? Què és i què significa la memòria? Diuen que la memòria depèn del viu que està qui recorda. Quant més vius estiguem, més recordarem a Paco. Ell ens va animar en vida, ara l’animarem natros a ell.

David Picó és un artista de l’escriptura, la filosofia i la música. Davant de les estretors, les rigideses i els dogmatismes, a ell se li apareix la jovial poesia, els corrosius de la qual el porten al beneït humor. Paraula que sona i sonoritat que fuig per l’esquerda de la ironia que estova la insuportable duresa de la realitat imposada i impostada. I desfà el discurs pretesament inamovible. Canta sempre que pot, mut, sota l’aigua o a l’escenari: sembles un borinot dins d’un pot! Els textos poètics que deixa anar no aspiren ni a poemets ni a poemots, més aviat son poemuts: poemes  callats que parlen pels descosits o, millor, per les esquerdes del llenguatge. És autor d’un dels grans i pocs llibres escrits sobre Nietzsche i la música: “Filosofía de la escucha. El concepto de música en el pensamiento de Friedrich Nietzsche” (Crítica). David Picó és doctor en filosofia i ciències de l’educació per la Universitat de Barcelona. Discjòquei, músic (lidera tres projectes musicals), guionista i fan de l’escalivada.

Deixeu-lo sol a David amb l’esquerda que sona.

El Col·lectiu Free’t es pela de “free’t” a Lleida. Enmig d’un clima extrem com és el de la música catalana, tan unilateral, adotzenada i plena de manies puritanes, han sortit elles i ells amb ganes de  fusionar-se en temperatura de creació, d’intoxicar-se uns dels altres, d’abandonar-se i d’abandonar cadascú, encara que sigui per moments, el seu text disciplinari i crear a l’ensems un hipertext in-disciplinari, això és, una obra rabiosa que pega i fuig, que escapa de marcs mentals prefabricats i que, mai més ben dit, pixa fora de tes(x)t. Actrius, ballarines, músics, artistes plàstics pintant so i dibuixant gestos i escopinant paraules, on s’ha vist això en un escenari català? Des de fa un temps flirtegen amb el ‘happening’ que és el mateix que dir que es deixen seduir pel concepte d’espectador emancipat.

FOTO: JA. FREE'T FUSIONA L'ESPECTADOR EMANCIPAT, 2025

MONTSERRAT PALACIOS: UN TALLER DE MÀSCARES I VEUS EN TERRA DE MOSQUITS

El cartell de Encontres Aproximatius de postBouesia, dissenyat per l’artista reusenc Francesc Vidal, mostra amb exactitud les variacions geomètriques del vol del mosquit impertinent. A l’altra cara ens presenta el text de Montserrat Palacios que inspira el taller de veu i màscares de mosquits impartit per la pròpia Palacios i Miquel Àngel Marín, amb la col·laboració de Carme Domènech i els alumnes de quart d’ESO a l’Institut Deltebre, el maig de 2018.

UN TALLER DE MÀSCARES I VEUS EN TERRA DE MOSQUITS 

¿Quina relació tenen la veu, la màscara i el melic?

Som cos, som so i som veus. I aquest “ser” del “som”, és el que ens converteix en persones. Una persona, ho és, quan té consciència de si. L’etimologia de la paraula “persona” (per -sonare) ja institueix de per sí la nostra naturalesa sonora, i la nostra possibilitat no de ser un so, sinó molts sons. D’aquí també, el terme de màscara (careta) que ve del grec Prosopon (pros - davant, opos - cara). Aquestes màscares es portaven al teatre grec “per a sonar” i així amplificar la veu del “personatge”.

D’aquesta manera, la idea de màscara ens porta a la cultura, a la necessitat de transvestir el so originari a partir de les circumstàncies socials a les que el “personatge” ha de “plantar cara”, segons quina sigui l’escena d’aquest teatre que és el món.

La cultura mediatitza, orienta, coloreja i transforma els nostres sons, i poques vegades prenem consciència d’aquest fet. Així els castellans, per exemple han desenvolupat en la seva laringe 5 sons vocàlics, enfront als 11 sons del francès, o els 8 del català. Per la seva part, els xinesos no podran pronunciar el so “r”. És la nostra cultura la que moldeja la nostra laringe. Quan s’aprèn un llenguatge es sacrifiquen tots els sons potencials que ja solament podran realitzar-se, en el millor dels casos, per imitació.

Però més enllà de la nostra identitat col·lectiva-social es troba, en el centre del cos, una identitat del ser. El so primigeni que neix del melic, aquell so que sorgeix directament de l’emoció i que en el seu estat més pur, no té filtres: el crit, el gemec, el sospir, la respiració.

El melic és el nostre centre vital. El que va ser font d’alimentació durant el nostre període embrionari, seguirà sent allò que ens continuarà lligant a la vida. Els japonesos l’anomenen Hara, i és per això que el seu ritual d’autosacrifici, es coneix com Harakiri. La vida s’arrabassa des del ventre.

El melic (me - lic; me - lliga; om -b - ligo, en castellà) ens lliga al Tot; en sànscrit Om significa l’univers sencer, i l’Omphalos grec, és el centre del món. En grec, Om significa home, en el sentit d’humà[1] que unit al terme phalos constituïa un centre de poder, una pedra que marcaria allà on es trobés, el centre del món. El Delfos hel·lènic és el centre umbilical per excel·lència en el món clàssic, Delphús és l’úter, segons Hipòcrates i Aristòtil. El melic marca el lloc de la matriu i l’interior de la terra. Encara en molts pobles de Mèxic, al caure el melic, aquest s’enterra per a que el nen no oblidi d’on ve i així no perdi el seu centre. No obstant això, portarà en sí el record en forma de ferida, com una boca que respira al ritme del cosmos, i que constituirà el nucli del seu poder mentre visqui.

Per la seva part, l’umbilicus del llatí, (umbo - cabdill i umbi - ombra) ens recordarà que aquell Jo fundant té, com la lluna, un costat fosc. “Aquella cosa fosca que reconeixo meva” -deia Shakespeare-. La nostra ombra és espill que complementa la nostra “persona”. Així, del nábhi-stana dels vedas, regió del melic que produeix l’energia vital (prana), al melic de la lluna de Mèxic, cordó de foc i terra, ens trobem arrelats com una força fundamental, que resulta molt més transcendental, del que una simple cicatriu compartida podria significar.

Així, entre els sons primigenis “viscerals” nascuts del melic, i els sons apresos de les nostres màscares (caretes) socials, anem conformant la nostra identitat sempre canviant, mutant i transmutant; avui aquí, la transmutació es dona de bou a mosquit, de mosquit a aleteig i de cant a bufit.

A partir d’aquestes consideracions nasqué el “Taller de màscares i veus en terra de mosquits” en l’Institut de Deltebre, amb el protagonisme dels estudiant de 4rt d’ESO, la col·laboració de la professora d’arts visuals Carme Domènech, a iniciativa del músic Miquel Àngel Marín i amb el guiatge de Montserrat Palacios.

Aquestes màscares que ara veieu són el resultat dels riures, les reflexions, les complicitats, la vergonya i el sonar de 22 adolescents. Elles i ells estan vivint una etapa crucial en a conformació del seu sonar, que és el seu ser en el món. L’adolescència és l’estat de transmutació per excel·lència. El canvi de veu (muda de veu) que estan experimentant xiquetes i xiquets, és un moment privilegiat per prendre consciència del sonar propi en confrontació amb les màscares socials imposades. És l’edat crucial per a recuperar el melic del Jo que, falsament entès com a ego, intentem endebades sepultar, pensant que ens separa, quan justament és l’afirmació de la nostra individualitat, la que ens ajunta, la que ens uneix.

MONTSERRAT PALACIOS

Cantant, etnomusicòloga i artista sonora

---

[1] (per molt que no agradi a les fenimistes, és important recordar que el terme “home” no és un sinònim de masculí, el genèric home (homínid) té la seva accepció com a mascle i femella).

FOTO:
1. Fotograma de "Dadà és un mosquit", videobouema d' Adolf Alcañíz i Ester Xargai, 2018
2. Instal·lació de màscares de mosquit a Lo pati, Facebook, 2018

BOUCRÒNICA: TRANSMUTACIÓ DEL BOU EN MOSQUIT. ENCONTRES POST BOUESIA. AMPOSTA 2018

Magnífic retorn bouètic i puntual de la Bouesia. Lo Pati d’Amposta acull una programació minimalista on es traça una simultaneïtat de gèneres per transgredir-los amb improvisació, rigor, i humor -un mosquit punxenc.

La instal·lació Un taller de màscares i veus en terra de mosquits crea l’escenografia del festival que projecta els vídeos d’Adolf Alcañiz i Ester Xargai, Dadà és un mosquit i La transmutació del bou en mosquit. Un teló fluït que esdevé marc auri per a la conferència i els concerts. Alhora recull les evolucions i experiències del taller de veu i màscares de mosquit, impartit per Monserrat Palacios i Miquel Àngel Marín amb la col·laboració de Carme Domènech i els alumnes de quart d’ESO a l’Institut Deltebre. Alcañiz i Xargai escarxen aquest procés en què l’adolescència transmuta mitjançant màscara, boca i melic en mosquitam, cadència, ressonar i brunzit. Un bastiment màgic que vol contenir l’expansió bouètica. Un mosquit que vola content.

La conferència Sebastià Joan Arbó i Carles Santos en l’àmbit artístic, a càrrec del cantautor i poeta Josep Igual Febrer va voler respondre la qüestió bouètica, ¿Qui és Dadà i qui és un mosquit a les Terres de l’Ebre? L’escriptor i el músic omplen el segle XX. Igual els compara i situa, en la tradició de les avantguardes. Estudiós i coneixedor de l’obra del rapitenc autodidacta, en va destacar aspectes ocults i aspectes anecdòtics plens de significació -Terres de l’Ebre, epígraf que ha rebatejat aquella diòcesis dertosiana. Com que el llenguatge amè i directe d’en Igual ens encisava, va rematar la semblança del musicòleg amb la lectura del seu text publicat a Retrats de Butxaca (2006). Igual ens deixa dos mosquits impressionants i crítics, que han creat el nostre imaginari des de la realitat, una significació experimental que han arborat  cap als cels de la universalitat.

La transmutació del bou en mosquit és també pura improvisació. El laboratori Col·lectiu Free’t empra el Soundpainting, un llenguatge de més de mil signes per a la creació multidisciplinària. Avui, el guiatge enèrgic i juganer d’en Arnau Millà no sols conjuga les diferents virtuositats del grup, sinó que també integra la dansa aèria de Sol Picó, els jocs de la saxofonista Mireia Tejero, performer insurreccional, i l’homenatge en prosa als 80 anys del boueta  Carles Andreu, 80 anys de creació sense parar. De manera que l’acció va transcórrer delicada i exquisida, plena de lirismes i simultaneïtats, complicitats i coreografies, en un ritme ritual imprevisible, ben consonada i sensual.

Així fins l’apoteosi final on es trenca la quarta paret i tothom acaba en un ball ditiràmbic col·lectiu. Un núvol de mosquits. Pur plaer estètic.

Invertits i en dansa tots els valors, la traca final dels encontres la va posar Manu Louis, l’home-orquestra imprevisible i elèctric, a l’hora màgica del vermut. Rock, jazz, ritmes tradicionals, pop... acoblats en teclats, guitarra, sampler... es mostraren en una mixtura postmoderna i exòtica, entremesclades en efusions en anglès i/o francès pertinents, revoltades o humorístiques. Un mosquit impromtu, prolífic i experimental en el migdia solar de Lo Pati. Per tant, Dadà és un mosquit.

JC

ARTISTES DEL COL·LECTIU FREE’T

Joan Sancho i Maria Berengué – violins
Maria Mora, Laia Roset i Alba Vicario – dansa
Montse Piqué – veu
Rafel Esteve – contrabaix
Núria Andorrà – percusió
Miquel Ángel Marin – clarinet
Miquel Salla – electrònica
Jordina Millà – piano
Oriol Planes – actor
Montserrat Trepat – actriu
Maria Monseny – escenògrafia i visuals
Arnau Millà – Soundpainter i director

https://auditorienricgranados.cat/formacions-musicals/collectiu-freet/

FOTOS:
1. Lo Pati, Facebook, taller de màscares de mosquit i veu, 2018
2. Col·lectiu Free't, Facebook, Apoteosi i ball ditirambic, Lo Pati 2018

REFERÈNCIES:
Col·lectiu Free't: https://www.cfreet.com/
Manu Louis: http://www.louislouis.org/web/
Lo Pati, Amposta: https://www.lopati.cat/es/ 
Josep Igual: http://3x4.info/blocs/plancton-el-bloc-de-josep-igual/
Sol Picó: http://www.solpico.com/?lang=es
Mireia Tejero: http://www.mireiatejero.com/es/
Adolf Alcañiz: https://vimeo.com/adolfalcanyiz
Montserrat Palacios: http://montserrat-palacios.blogspot.com/

BOUCRÒNICA FLIXIS FLUXUS VIA BOVIS, FESTIVAL SIRGA, FLIX 14 VII 14

 

PACA I MONT AL CARRER DE LES BRUIXES

LLORENÇ BARBER A LA PLAÇA DE L'ESCLÈSIA

 

L’èxode ultralocal arriba en carrossa al Festival Sirga, un meandre de músiques de recerca i patrimoni. La Bouesia celebra pas a pas la fluïdesa de Fluxus, aquell impuls neodadaista i cagià del seixanta i setanta que feu de l’art un mestissatge i una hibridació viva d’arts i gèneres, d’acció i expectació: antiart contra l’objecte mercantil amb preu -qualsevol cosa pot ser art i qualsevol pot fer-ho (Maciunas,1965). A la porta del Molí d’Oriol comença el relat capicua. Passa dins del molí i el silenci esdevé pedra treballada, testimoni de l’esforç de destil·lar l’aigua bucòlica del riu en oli espès. Del miracle silenciós la veu màgica de Paca Rodrigo revela un escenari de refilets i l’aire sonor pren els colors irisats de la tarde i un estol de sensacions desperta el goig aeri dels darrers estols de grius i caderneres.

ANDREU CARRANZA I MARCEL BAGÈS A LA CANA

El present transita pel carrer de Catalunya. Passa l’hora a toc de campana. Interpel·la el Boucèfal a un boueta flixenc davant un indret popular, avui Bar 21, ahir ball, teatre, cine, discoteque... tocom que aplega ciutadans i converses. Carles Andreu amb veu de cobla punteja la comitiva un ritme anapèstic de camí o una cançó de treball. A la plaça de l’Església Llorenç Barber fa ballar el plateret amb l’ajut del xiular del seguici, i l’església estira la torre més amunt. Explota el xim-xim i l’entusiasme. Mont Palacios obre la veu des del dins del jo i, simultàniament, Paca replica el so. El duet multiplica sentits i emocions. L’exaltació és itinerari. A la plaça major el gitano blanc, Andreu Carranza declama una narració que reconstrueix la mesura, la cana, el perxis d’arcs de mig punt, el mercat, i fa aparèixer els fantasmes de la història. Ben acompanyat per la guitarra de Marcel Bagès continuaran improvisant jazz. Un boueta treu un poema de la memòria, perd el fil, i dóna el final. Però es desmenteix i reinicia sense èxit el poema. Segueix però la processó cap al carrer de les Bruixes on seran més fortes les cadències i la fosca. Miquel Àngel Marín farà un Mozart inestable sobre un coixí de vent. El boueta recita a cau d’orella el poema finalment recordat. Llorenç posa la nota musicològica. Improvisen i trenen el duet Mont i Paca, les dames de veu reverberant. La singladura pel casc antic és un pentagrama, però les notes volen i xalen saltant, de carrer en carrer, d’orella a orella, més enllà. Fins que un altre cop a la plaça major la jota aragonesa a capella de Carles Andreu i la tortosina de Boca de Bou i Andreu Subirats acompanyen la cloenda de Joan Bagès. Després de sopar Maria Pons poetitzarà les edats: Quan tu eres petita, jo era gran.

El tirabuixó del meandre del castell ens ha donat el dibuix i Flix la vila. Fluxus les excuses per transitar l’espiral i el laberint. Els bouetes i els flixencs, l’oli nou. Fugaç la tarde bouètica se’n du la carrossa de la nit, mentre el Festival Sirga desenvolupa l’aureola meravellosa de les arts sonores. Flixis Fluxus Via Bovis, oli de bou.

J.Caballero

FOTOGRAFIES FRANCESC VISA, facilitades per Bouesia

 

FRANCISCA RODRIGO AL MOLÍ D'ORIOL

MIQUEL ÀNGEL MARÍN, MOZART INESTABLE

 

FESTA DE LA BOCA 2013 A BOCA PLENA. El Cant del Cantó (La Canyada-Paterna), 22 juny

Mòbil, IRENE SANCHÍS, jardí El Cant del Cantó, La Canyada

A cop calent la Festa de la Boca m’ha deixat el cel fresc i l’alè de menta i plantes remeieres. Al Cant del Cantó, un jardí de casa, que s’obre de par en par a l’emoció i a l’expressió, va acollir amb la lleugeresa de les glicines de la mà pro-vocadora de Montserrat Palacios, Llorenç Barber i Irene Sanchís una nòmina virolada d’experimentadors de la paraula, del so i del gest i a més el pimer correbus de la Bouesia:

Miquel Molina, Josep Sou, Bartomeu Ferrando, Antonio Méndez, Llorenç Barber, Nathalie Gagnon, Yves Leduc, David Alarcón, Domingo Chinchilla, Paula Miralles, Martaerre Sobrecueva, Álvaro Pichó, Oscar Vidal, Inma Juan & Nigella, Montserrat Palacios, Anne-Françoise Raskín, Míguel Álvarez, Ferrer-Molina, Ernest Graves, Isabel Gómez, Lorena Izquierdo, Virgínia García, Esther Blázquez, Xavier Caballero, Juan Manuel Vera, Miquel Àngel Marín, Carles Andreu...

i els noms que van saltar des de l’alenada significativa del mot fins el so estirat cap a notes musicals o la música d’instruments insòlits i objectes que esdevenien micròfon i altaveu. El gest arrodonia els silencis i copiava la lluna magnífica que voltava pel paladar nocturn de València. I una emoció constant redoblava els batecs dels cors, repicats des de l’estany del fons pels magnetòfons de les granotes a capella. Sota la coparrassa del pi immens s’invertia a Gòmez de la Serna quan deia Poner notas a los libros es un atrevimiento como lo seria el retocar los quadros de una exposición. Temeritat que seduïa les palmeres agarrades a la melodia de la brisa dolça d’estiu. Vet ací l’acció de Ferrando, Barba, on els signes de les lletres penjaven de la pròpia barba de l’autor i dels fonemes emboetats del seu aparell vocàlic. O mira com el raspall de dens fa una simfonia metàl·lica sobre la safata de plata llunàtica.

Ni amb tots els dits de la mà tindria prou per nomenar els redobles i sensacions a la pell, als llavis, a la gola, a les dents. Testimoni silenciós fou la instal·lació de poesia visual que obria pas a l’escenari sonor (Nigella). Un calfred vingué amb el teatre de la veu de Carles Andreu, que gosà convertir en cançó i vol un cal·ligrama de Salvat-Papasseit, Formigues. La dansa de les canyes al so del “monocordi” i del Ciclop (Nathalie Gagnon, Yves Leduc). Els plats trencats de Inma Juan & Nigella. Els versos cubans del Jardí d’Epicur –“querer lo que necesitamos”. El qüestionament de l’escriptura, la taula, la cadira i l’instrument del boucèfal Miquel Marín. La maleta de poesia del Ja. Les accions, les veus i contraveus, els versos, els antiversos, els contraversos i altres tornades –Nos acordamos de las cosas de las que no nos acordamos nosostros, sino lo que nos rodea (Gómez de la Serna).

I encara em volta pel cap, no només la companyia –que l’amistat et fa veure la veritat- sinó també una desmemòria –no vaig poder recordar l’horaciana d’Andrés Estellés que hagués volgut recordar, el pebrot torrat i ecumènic rajant d’oli cru. Tanmateix el poeta fou reviscut pels versos irònics d’Oscar Vidal, lapidaris i esfèrics, i el seu cotxe de línea que convertí magistralment en poesia el rosari de pobles que travessa l’autobús per arribar a València: ¡Qué partida saca el tenor a un bostezo! (Gómez de la Serna).

Tot el domini màgic de la nit valenciana, qui té boca s’equivoca i qui té nas se moca, en boca de bocamolls irreductibles, tot i que no tenien prou estopes per tapar tantes males boques. (JC)

NITS D'AIELO XIV EDICIÓ: VALÈNCIA 14-18 DE MARÇ 2011

LES NITS D’AIELO, el festival de música experimental que organitzen entusiastes músics inspirats per la força tempestuosa de Llorenç Barber i Montserrat Palacios, els estudiosos de les avantguardes musicals i de les experiències sonores

(V. http://bouesia2.blogspot.com/search?q=la+mosca+tras+la+oreja ) ,

arriba amb més força a l’edició catorzena, donat que l’espirall de la crisi xucla fort i la crisi és la mar brava on es veuen els bons mariners. Sempre renovat, una tempesta sensorial que cada any arriba puntual a València, enguany i significativament s'intitula NITS DE DESHIELO I ART, amb la ferma destresa sonora i espacial de fondre els rictus hieràtics conmocionants per les noves regles econòmiques i obrir els sentits a la llibertat de sentir.

Vet ací la programació:

//////////////////////////////////////////////////////////////////////MARTES 15 // 18.30h //
instituto francés // calle moro zeit, 6 ///////

FALLA Y NO LLORES

// Montserrat Palacios / Acción vocal / Cantos al oído

// Ridina Amedova / Voz y sampler

// Rebeca Plana y Eduard Resbier (Re.rE) / Pieza multivocal con proyección / Horizonte de sucesos

// Rythm Girls / Ensemble de percusión / Del complejo y plural femenino

// Manuel M. Hervás Lino y Sonia y Gemma Cercós / Schwitteriana

// Orquestra de portátils de L´esmuc / US19337 y Rimandi

/////////////////////////////////////////////////////////////////////MIERCOLES 16 // 19h // muvim // calle guillem de castro, 8 ///////

SIMULTANEÍSMOS: ACCIONES Y SONES

// Nelo Vilar y Eva Pérez / Performance / Clemenvilla BDSM

// Irregularis Daniel Charles Orchestra / Músicas del deshIELO i ArT

// Alumnos de la Asignatura Performance y arte intermedia de la Facultad de BBAA de Valencia, prof. Bartolomé Ferrando / Fills d’acció

// Ulises Pistolo // Acción / 0=1

//////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////JUEVES 17 // 19h // sgae // calle blanquerías, 6 ///////

PREMIOS Y DESAFUEROS

// Llorenç Barber / Piano preparado / Interior timbric per a Llorenç Barber de ACTUM De Jordi Francés

// Edu Comelles / Paisaje sonoro / Orange Country

// Guillermo Castro Buendia / Cleaning. Improvisación libre para guitarra

// Miquel Angel Marín / Una música que no em demana res, per a clarinetista preparat

// Proyecto 23

// Premi Cura Castillejo al Propondre més foragitat, 4 any / Ceremonia de entrega a Miguel Álvarez Fernández

// R. Gutierrez, M. Alvarez, Ferrer Molina. Ahoratorio Castillejo / Op. 80 / Réquiem por la memoria de un visionario español

/////////////////////////////////////////////////////////////////////VIERNES 18 // 19h // la clínica mundana // calle del angel, 5 ///////

APOTEOSIS DEL CANTO ARMÓNICO

// Angela García / performance / Sin título

// VIVA Festival / Vídeos monocanal / Comisariado por Ana de Alvear

// Miquel Orminston y Candida Valentino / Concierto para voz difónica y multiinstrumentos mongoles



///////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////CURSOS////////

////////// RIDINA AMEDOVA // VOZ SAMPLER JAZZ-BLUES

////////// Horario: sábado 12 de marzo de 10 a 14h y de 17 a 20h / Domingo 13 de 10 a 14h

////////// Precio: 80 euros con café y comida incluida (paella, bebida y fruta)

////////// MIQUEL ORMINSTON Y CÁNDIDA VALENTINO // CANTO KÖÖMII (difónico o armónico)

////////// Horario: sábado 19 de 10 a 14h y de 17 a 20h / Domingo 20 de 10 a 14h

////////// Precio: 100 euros con café y comida incluida (paella, bebida y fruta)

////////// Plazas limitadas // Reserva / yomontesoy7@hotmail.com / campana.barber@gmail.com / tel 961323101

////////// Lugar // EL CANT DEL CANTÒ / calle 18 No. 16-2 / 46182 / La canyada-Paterna / Valencia

PER DESCARREGAR EL PROGRAMA I MÉS INFORMACIÓ: http://www.nitsdaieloiart.net/

LA MOSCA TRAS LA OREJA: LA BOUESIA EXPERIMENTAL I SONORA

LA BOUESIA EXPERIMENTAL I SONORA

“Una curiosa deriva de este vivir pronunciante al que nos referimos es el muy interdisciplinar festival titulado BOUESIA que pone en pie cada verano Miguel Ángel Marín desde 2005 convirtiendo en fiesta (semi)espontánea todo tipo de intercambios poéticos que los recitales itinerantes por calles, playas, noches o transcursos del ebrio río Ebro en su tramo final o delta producen. En un provocador contexto fluido se amontonan intervenciones accionales, fonéticas, performáticas, ecológicas, musicales, etc., unas escritas y planificadas, improvisadas y espontáneas otras, hijas y herederas de ésta todavía fértil tradición oral local, la de más allá, como por ejemplo atender la creatividad de ese versificador jotero local que se llama lo Teixidor, o ese retomar la olvidada “esquellada” o el campaneo con latas y demás trastos encontrados como intervención grupal, sea de aprobación o reprobación de determinados comportamientos, etc."

LLORENÇ BARBER y MONTSERRAT PALACIOS: La Mosca tras la oreja: de la música experimental al arte sonoro en España, Fundación Autor - Sociedad General de Autores y Editores, Madrid 2009, p.172

LA MOSCA TRAS LA OREJA és un colossal un llibre que repassa la història de la música experimental y de l’art sonor en la España des del segle passat fins a l’ara mateix que va esdevenint-se. Un treball començat el 2003, però que conjuga els textos escrits pels autors paral•lelament a la seva experiència musical: “una conjunción de los textos escritos durante los últimos treinta años en reunión con investigaciones, ensayos y reflexiones recientes...” Del seu abast l’índex n’és el millor testimoni:


I. Revisión histórica

1. Un vivir en excepción, o del concepto al placer (1968-1983)

2. La movida intransición (1983 a 1992)

3. El individuo, la interacción y los mass media, o los 90 y el ataque del modo (1992 a 2001)

4. Los buceos en el código. Sonido, digitalización y nuevas tecnologías (retomando los años noventa hasta 2007)

II. El parque y las parcelas. Construcción temática

1. Nescio nomen. La improvisación o el acto de ser libre oyendo y sonando

2. Las músicas habladas

3. De la poesía visual a los Vjs, pasando por la revista objeto, o las imágenes como sonidos

4. El paisaje sonoro. El anfibológico mal de Stendhal, o del soundscape y las escuchas reducidas

5. La acción como acto artístico

6. Las instalaciones sonoras o sobre el sonido expósito ese

7. Del arte en transmisión: la importancia de Ars Sonora

III. Reconstruyendo paradigmas

1. Por una musicología distinta

2. Universidades, conservatorios y espacios de formación

Para no concluir

Anexo 1

A. Textos, proclamas y manifiestos

B. Senderos para el 2000: mixtos y académicos

Anexo 2

Cronología provisional para una historia de las músicas experimentales españolas

Referencias bibliográficas

Índice onomástico

Listado de ejemplos sonoros

Per tant és un llibre que recull les diferents corrents de la música experimental presents en la diversa geografia espanyola. Ofereix un gresol de mirades, apropaments i perspectives musicals travessant més de 500 páginas, per on transiten noms fundamentals (Ramón Gómez de la Serna, José Val del Omar, Joan Brossa, Francisco López, Eduardo Polonio o Carles Santos, i més etcètera). En paraules de Llorenç Barber y Montserrat Palacios, el treball tantàlic és:

"El resultado es fruto de nuestro empeño. Deseábamos levantar acta de estos más de cien años de acercamientos en nuestro país a ´lo sonoro´, como materia artística o artistizable. El libro recoge manifiestos, eventos y todo tipo de propuestas concebidas y realizadas por músicos y, sobre todo, por no músicos (arquitectos, poetas, pintores, cineastas...) españoles". I afegeix: "La mosca tras la oreja pretende poner en pie una historia jamás contada; quizá porque, hasta ahora, nadie había creído en este tema tan suculento y atractivo, pero, a la vez, tan disperso y fragmentado”.

LA MOSCA TRAS LA OREJA, “...zumbido des-concertante que desvía toda escucha habitual hacia extrañas poiesis”, es resumida saborosament així a la solapa:

Hablar de La mosca tras la oreja es enfrentarse a un tránsito fundamental para entender el mundo radicalmente nuevo en el que vivimos: tránsito que va desde un concebir arte y música como recreo, virtuosismo o producto, sueño o especulación a otro, inconcreto y en perpetua disolución en que el énfasis ya nos se pone en componer sino en disponer, no en concebir sino en recibir, no en sonido en sí (un sonido son todas las maneras de ser escuchado), no en el instrumento, ni si quiera en el tiempo, sino en la situación creada y en todas las conexiones que tal situación es capaz de generar en quien se adentra en ella.

LA MOSCA TRAS LA OREJA porta un complement sonor, format majoritàriament per material “inédito, autogenerado y recién salido del ordenador”: 4 CD.

En la presentació d'aquesta panoràmica de la trajectòria de la música experimental a Espanya, el 7 IV 2010, a l’auditori del Macba, va comptar amb les paraules de Josep Manuel Berenguer, Carles Hac Mor, Rubén cLópez Cano, Víctor Nubla, Carmen Pardo i Ester Xargay, i amb les accions musicals de Llorenç Barber, Montserrat Palacios, Tres i Miguel Ángel Marín, cosa que va exemplificar la concepció oberta i interdisciplinar del fer artistic que estudiat en el llibre: un esdevenir constant en el que conflueixen músics i no-músics.

Un llibre que no té pèrdua, escrit en un estil que et porta per una lectura plaent. Imprescindible.

Foto: A. Estevez: Llorenç Barber, Pontevedra 2010, Vikipèdia

«Poètiques interconectades. Dels campanars a les xarxes socials d’Internet»

A les 20.30 h, Fundació Antoni Tàpies, (c. d’Aragó, 255)

Autors participants: Llorenç Barber: poeta fonètic, cantant i músic, Roser Bover: artista, Roger Costa-Pau: poeta, Kònic Thtr: Alain Baumann: músic, artista multimèdia i investigador de nous sistemes per produir so, Rosa Sánchez: artista multidisciplinària i multimèdia, performer i coreògrafa, Miquel Àngel Marín: músic i poeta, Montserrat Palacios: cantant, Carme Torrent: dansa i interpretació. Amb la col·laboració d’Adolf Alcañiz i d’Ester Xargay.

Recital interactiu amb comunicació telemàtica que, a manera de trencadís audiovisual, combina les actuacions simultànies de poetes, artistes i músics, dutes a terme en diversos escenaris. Aquests se sumen per conformar-ne un de sol —que Kònic Thtr ha dissenyat especialment per a aquest encontre—, en el qual cada poètica particular es difon i conjuga per revelar una altra realitat a través dels diferents llenguatges emprats.

Programa Barcelona Poesia 2010

Imatge: creaciodigital.upf.edu/web/es/conferencias.php

V: http://www.koniclab.info/