Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mari Chordà. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mari Chordà. Mostrar tots els missatges

dimarts, 13 de juliol del 2021

MARÍ CHORDÀ A ARCO 2021

ROBERTA BOSCO, “Arco, el reino de las mujeres”, escrivia ahir al País un article sobre ARCO 2021

De las olvidadas a las emergentes: las galerías catalanas apostaron en la feria madrileña por las artistas y acertaron

i citava a MARÍ CHORDÀ:

“Otra presentación relevante llegó de Mayoral, que dedicó caseta a Mari Chordà, pintora, poeta y activista feminista de Amposta, que apareció a mediados de los 60 con representaciones pictóricas abstractas de la sexualidad femenina, precursoras de la vanguardia feminista de los 70. Tras mantenerse en los márgenes artísticos por su personalidad ecléctica y su compromiso con los movimientos políticos, su importancia es reconocida desde que la Tate de Londres le dedicó una muestra y grandes museos la integraron en sus colecciones. Es el caso del MNAC, que posee las únicas tres obras que se conservan de su serie Autorretratos embarazada.

COMPLETEM L’ENTRADA AMB UNA NOTA CRÍTICA DE CHUS MARTÍNES SOBRE L’OBRA DE MARÍ CHORDÀ: “La obra de Mari Chordà explora la relación entre forma y color, la potencialidad de elementos simples para crear imágenes poderosas, eróticas, sexuales, incluso, en la mente de quien las observa.”

 

La pintura es movimiento. Utiliza la mente como si fuese tecnología y el ojo como la interfaz dinámica que dota a cada imagen de ritmo, de dinámica. Por eso no debe extrañarnos que una artista como Mari Chordà utilizase este medio para adentrarse en las cuestiones de género, en la percepción de determinados órganos, en el universo sensorial que comienza en el entendimiento de uno mismo, y que se adentra en el Océano de las interpretaciones culturales, las determinaciones sociales, las limitaciones legales que definen quienes somos, como debemos comportarnos, nuestro deseo, nuestra perpetuación como especie… La obra de Mari Chordà explora la relación entre forma y color, la potencialidad de elementos simples para crear imágenes poderosas, eróticas, sexuales, incluso, en la mente de quien las observa. La pintura, en ese momento, se siente como la mujer misma. Vista desde sí misma todo parece natural, simple. Fuera, por el contrario, se libra una batalla. Dominar el territorio ajeno-- sea la tierra o sea el cuerpo-- es la función principal del patriarcado.

El lenguaje visual de Mari Chordà parece fluir orgánicamente del lienzo. Sus formas brotan. Si uno mira detenidamente sus formas, el mundo se abre ante nuestros ojos. Una apertura genital, cósmica, Pop, pero también clásica, entretenida en nuestra afición a interpretar y proyectar, a ver adentros y afueras en la relación entre línea y superficie. Por esa misma razón su obra, poco conocida para la mayoría, puede verse reducida a verse como un modelo de trabajo particular, que tiende a ser leída de una manera particular. Precisamente por su afinidad intelectual y sentimental con la igualdad de género, con las preguntas del movimiento feminista, es aún más importante declinar de mil modos distintos la interpretación de la obra. Una obra que se relaciona con la recepción del arte Pop, pero también con un contexto mucho más amplio y que el mundo de hoy parece estar descubriendo y al que pertenecen muchas mujeres artistas: Hilma Af Klimt, Emma Kunz, Georgia O’ Keefe por citar algunas muy cercanas. En las relaciones personales, y las complejas cuestiones de genero e identidad pertenecen a este universo, nos empujan a movemos dentro y fuera del habla y de la representación. Las narrativas visuales y no visuales se encuentran bajo tales presiones emocionales, que hace imposible cualquier índice comprehensivo o clasificación aceptada. Se supone que la pintura abstracta es a un tiempo universal y privada, colectiva e individual. Mari Chordà echa mano del almacén preexistente y disponible de formas y estructuras. Elabora con ellos un idioma en relación proporcional con nuestras capacidades mentales, perceptivas, desarrolla un “idiolecto” más o menos eficiente, es decir, un código de medios sintácticos y léxicos abiertos para su interpretación. Al mirarlo debemos recorDar: todo lenguaje es por sí y para sí políglota. Contiene mundos.

Su interés por la forma no es más que la expresión de su pasión por la vida.

 

Chus Martínez


"...I MOLTES ALTRES COSES. 1976, (M REINA SOFIA)

SECRESIONS, 1968, cera sobre paper, 65 x 50,3 cm
Secrecions és una obra representativa del període Pop de Mari Chordà. La singularitat d'aquesta artista rau en la representació de la sexualitat femenina de manera directa i corporal. Chordà esdevindria, als anys setanta, una de les més importants impulsores del moviment feminista a l nostra país, éssent fundadora de l'espai La Sal. MNAC

diumenge, 4 de setembre del 2016

MOR I MUNTANYA 16, FONT DE LA PLAÇA DE DALT, EN FOTOS -3

Dona del cànter, en bronze, darrere del banc expectant
 FONT DE LA PLAÇA DE DALT. Tot hi és intel·ligible en l’instant en què hom comprèn que al seu magí no li convé més febre. (CHM)

La font del fòrum amb les institucions dels poders establerts, l’Església i l’Ajuntament. La dona del cànter recupera en bronze l’estampa d’altre temps, l’aiguadera. Sisqueta de la Mariana, la història. Com es van portar les aigües al poble i es van fer les fonts. També amb els abeuradors per als animals. Era el 1912, per coincidir amb el naixement de John Cage o amb l’obertura del Canal de l’Esquerra de l’Ebre. Ester Xargay, una saviesa per sortejar l’atzucac, ens il·lustra també els inicis de les revistes caminades, i pren l’aigua molt alta.  Francesc Gelonch poua versos de La mandra no és un ocell amb poder escènic: Hi ha un pam de mar al desert / i el vaixell bufa la vela. / L‘aigualida immensitat glabrallenguada / salada marejada a marrameus escampant-se per l’infinit, / i el vaixell bufa la vela.
Ester Xargay, Ventura, Sisqueta de Mariana
Magda Guillén i David
Mari Chordà amb el pregó de 1984
Vinilo
Fraancesc Gelonch
Dolors Miquel
Ester Xargay

Potser, esperonada per aquestes ones, Dolors Miquel es fa aigua i la seva veu vindica la força verbal i el radicalisme social de Miquel Bauçà. Senyora de la font i de l’auditori impreca la sequera: Aigua, aigua, deu-mos aigua / deu-mos aigua, malparit! / Fill de puta, deu-mos aigua, / que mos falta dia i nit. Encativadora Dolors Miquel, fresca com una poma, singular, magnífica, ens pren com una dona d’aigua.

Els vèrtex insòlits de Magda Guillén és com beure aigua en dejú. Arranquen l’aigua dolça del seguici i dóna l’alternativa a Vinilo, jove poeta que trenca aigües sobre l’arena. Mari Chordà, meàndrica de flux constant, ens va recuperar una carnavalina, la primera reina de carnaval, l’enterrament de la sardina, l’any que va fer pregó dels carnavals de 1984 a Barcelona.

FOTOS: EDUARD MARGALEF 

diumenge, 22 de novembre del 2015

NO TENÍEM RES, NOMÉS LO SENTIMENT DE SER DONES. MARI CHORDÀ

copiem una saborosa entrevista de G.Tramullas a Mari Chordà de la darrera pàgina d'El Periódico: onades d'espiroqueta i dialecte.

Mari Chordà: «No teníem res, només lo sentiment de ser dones»

D'Amposta a Londres. La Tate Modern descobreix aquesta artista de 73 anys ignorada a Catalunya.

GEMMA TRAMULLAS

EL PERIÓDICO DISSABTE, 21 DE NOVEMBRE DEL 2015


Als Estats Units encara no havien ajuntat les paraules art i feminista quan Mari Chordà (Amposta, 1942) ja pintava vulves i úters habitats davant l'estupefacció general. Però més enllà de les Terres de l'Ebre i dels cercles feministes, l'obra d'aquesta pintora, poeta i activista és molt poc coneguda. Només el Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison li ha dedicat una exposició a Barcelona. Ara la Tate Modern de Londres ha elegit dues obres seves per a la mostra col·lectiva The world goes pop. Són La gran vagina (1966) i Coitus pop (1968). La primera és propietat d'un col·leccionista; la segona hauria d'anar directa al Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba).

-El 1955 va pintar una Anunciació en què apareix una dona escombrant. ¿La data és correcta? ¡Si tot just tenia 13 anys!
-És correcta, sí. La meva mare em va demanar que li pintés una mare de Déu per al seu sant i em va sortir esta dona agranant les serradures i els encenalls del taller de sant Josep sota la mirada atenta d'un àngel amb careta de dimoni.
-Més que la maternitat de Maria, aquest quadro anunciava el feminisme de la diferència. ¿Com el va poder fer? En ple franquisme, en un poble, ¿amb quins referents?
-No teníem res, només lo sentiment de ser dones. Jo crec que això se sent, s'hi neix amb això.

-Era filla de botiguers, de la famosa Casa Chordà, i va estudiar en un internat.
-Però els meus pares eren especials, no eren castradors, i a l'internat de seguida li vaig trobar la gràcia. La meva primera mestra de vida va ser una dona més gran que jo que es deia Marisol Panisello. Agafava l'autobús tota sola per anar a pintar i a banyar-se a la platja. Deien que era més moderna que les dones de poble i jo m'hi vaig enganxar.
-Va estudiar Belles Arts a Barcelona i aquí tampoc es va quedar callada.
-Un grup de noies ens vam plantar perquè a classe d'anatomia les models dones anaven despullades però los hòmens es cobrien amb un tapanaps. Fins que ells no se'l traguessin, no tornaríem a entrar a classe. Al final, lo professor va decidir que no destaparia els senyors però taparia les senyores. ¿És que los hòmens s'avergonyeixen del seu sexe?
-Va convertir el cos femení en paisatge i el sexe en inspiració. ¿Quina reacció provocaven les seves obres?
-Fa poc he trobat a casa els meus pares una vagina feta amb cartolina i ceres ¡del 1964! Allò no ho entenia ningú, però jo passava.

-El 1965 va marxar al París prerevolucionari. ¿Allà millor, no?
-Va ser decebedor. Col·laborava amb la cèl·lula del Quartier Latin del Partit Comunista d'Espanya. Aquells tios no tenien ni idea de l'Espanya real, no ens donaven la paraula a les dones i no deixaven espai per dissentir. Teníem un grup de teatre i, quan em vaig quedar embarassada, la directora (¡una dona!) me'n va fer fora. Allà es va acabar la meva col·laboració amb lo PCE.

-A finals dels anys 70 cofunda a Barcelona dos espais feministes: el bar-biblioteca LaSal i l'editorial de dones.
-Allò va ser sensacional. La força que dóna la unió de dones, teixir relacions per fer tirar endavant projectes i transformar les coses és, amb el naixement de la meva filla, una de les experiències més importants de la meva vida.
-El reconeixement li ha arribat al final via Londres. ¿Quina importància té per vostè veure les seves obres a la Tate Modern?
-Al llarg de la meva vida m'he preocupat molt poc per estes coses, la veritat és que pensava que no era important. Però amb el temps he anat entenent quant important per a les dones i les nenes és tenir una història i unes models en què poder emmirallar els seus desitjos i possibilitats.

diumenge, 24 de juny del 2012

MARI CHORDÀ a "Genealogías feministas en el arte español: 1960-2010"


MUSAC, Avda Reyes Leoneses, 24. 24008, León

INAUGURACIÓN
SÁBADO, 23 DE JUNIO DE 2012, A PARTIR DE LAS 12:30 H.

23 de junio / 9 de septiembre de 2012


Fina Miralles: Petjades, acción realizada en Sabadell en enero de 1976, 1976. Cortesía Ajuntament de Sabadell, Museu d’Art de Sabadell.
La exposición Genealogías feministas en el arte español: 1960-2010, comisariada por Juan Vicente Aliaga y Patricia Mayayo, quiere subrayar la importancia que han tenido los discursos sobre el género y las identidades sexuales en la producción artística española desde los años sesenta del siglo pasado. La muestra parte de la necesidad de restaurar la memoria borrada de los saberes, prácticas y genealogías feministas en nuestro país: es importante recuperar y hacer visible la obra de artistas (algunos hombres, pero sobre todo mujeres) injustamente desdeñadas u olvidadas; pero más importante aún es releer la historia reciente del arte español desde un lugar distinto, con otras claves y otras miradas. El legado de los feminismos ha sido infravalorado no sólo en la historiografía más tradicional, sino también en muchos de los relatos sobre la creación artística en España que se dicen más rupturistas o renovadores.

El término “genealogías” alude a la diversidad de sensibilidades y posiciones ideológicas que atraviesan el universo feminista, transfeminista, transgénero y queer; también apunta a las peculiaridades y singularidades del desarrollo de las políticas feministas en el Estado español, que no puede ser interpretado extrapolando, mecánicamente, modelos anglosajones. Mientras que la emergencia del denominado “arte feminista” en Estados Unidos y Gran Bretaña suele situarse a finales de la década de los sesenta, en España hubo que esperar a la década de los noventa para que los discursos de género empezasen a tener mayor proyección pública en las galerías e instituciones artísticas (lo cual no quiere decir que no existiesen, sino que se habían arrinconado e invisibilizado). Por otra parte, a diferencia de sus coetáneas británicas o estadounidenses, las artistas feministas “de los noventa” en España se nutrirán fundamentalmente de referentes extranjeros: sus modelos artísticos y teóricos provenían del ámbito francófono y anglosajón y en pocas ocasiones tuvieron ocasión de entablar un diálogo (ya fuese vital o intelectual) con sus predecesoras españolas. ¿Cómo explicar esta fractura generacional? ¿Por qué nos enfrentamos a una historia trabada de omisiones, fallas y discontinuidades?


Se pueden aventurar algunas hipótesis que expliquen el desconocimiento que las artistas surgidas en la década de los noventa tenían de la obra de las pioneras de los años sesenta y setenta. Con la llegada de la democracia en España se produce una creciente despolitización de los discursos artísticos: desde la cultura oficial, se promueve el olvido de las prácticas artísticas que en el Tardofranquismo y la primera Transición habían articulado una crítica a las normas sociales y sexuales de la dictadura, y muy en particular de aquellas que cuestionaban el machismo y el patriarcado. A lo largo de la década de los ochenta, la necesidad de la incipiente institución-arte de homologarse al contexto europeo e internacional favorece el auge de manifestaciones formalistas y comerciales adaptadas a la demanda del mercado, en detrimento de un arte más crítico en el que la mirada feminista podría haber encontrado su sitio.


La estructura de la exposición responde a la voluntad de propiciar ese diálogo entre generaciones que no pudo ser; de tejer una malla de complicidades y disidencias; de provocar una conversación entre obras y artistas de edades y contextos diferentes, pero unidas ─quizá─ por un malestar compartido frente a las estructuras y códigos (hetero)patriarcales. Las salas no se ordenan siguiendo un recorrido cronológico, porque no hay una única historia que contar: son muchas las voces y las experiencias que aquí se entretejen. No obstante, la presencia de una nutrida selección de revistas, panfletos, fotografías y documentos de época nos permite entender las obras en su contexto, reflejando los cambios históricos y sociales que van teniendo lugar a lo largo del tiempo.


A través de toda esa riqueza y diversidad, hay una serie de temas o ejes de reflexión que reaparecen en el transcurso de los años y que articulan las distintas secciones de la muestra: la producción de genealogías femeninas y feministas; la división sexual del trabajo y las condiciones laborales de las mujeres; la maternidad y los trabajos de cuidados atribuidos al sexo femenino; la opresión ejercida por modelos estéticos y patrones de belleza normativa que, incluso en nuestros días, se siguen transmitiendo de forma machacona a través de la publicidad, el cine, la televisión e Internet; la experiencia de los cuerpos y la diversidad sexual; la militancia y las estrategias de lucha colectiva; la mascarada y la performatividad de género; la violencia sexista; el papel de las mujeres en la Historia; la relación entre la cultura popular y la construcción de las identidades sexuales. La última sección de la exposición está dedicada a la emergencia reciente de un conjunto de prácticas artísticas y activistas conocidas con el nombre de “transfeminismos” o “nuevos feminismos”: partiendo de un rechazo del binarismo sexual y de las aproximaciones esencialistas, los “transfeminismos” proponen un uso imaginativo y provocador de la performance y las nuevas tecnologías, que actúa como revulsivo frente a los discursos más domesticados del feminismo institucional.


www.musac.es (on trobar més informacions i activitats)

MARI CHORDÀ: Vaginal 1 1966. Cera sobre cartulina 46 x60 cm Cortesía de la artista


Pilar Albarracín, Xoán Anleo/Uqui Permui, Pilar Aymerich, Eugènia Balcells, Cecilia Barriga, María José Belbel, Miguel Benlloch, Itziar Bilbao Urrutia, Esther Boix, Cabello/Carceller, Mónica Cabo, Mar Caldas, Carmen Calvo, Nuria Canal, Anxela Caramés/Carme Nogueira/Uqui Permui, Ana Casas Broda, Castorina, Mari Chordà, Montse Clavé, María Antonia Dans, Lucía Egaña Rojas, Itziar Elejalde, Equipo Butifarra, Erreakzioa-Reacción, Eulàlia (Eulàlia Grau), Esther Ferrer, Alicia Framis, Carmela García, Ángela García Codoñer, María Gómez, Miguel Gómez/Javier Utray, Marisa González, Gabriela y Sally Gutiérrez Dewar, Yolanda Herranz, Juan Hidalgo, ideadestroyingmuros, María Llopis/Girlswholikeporno, Eva Lootz, LSD, Cristina Lucas, Jesús Martínez Oliva, Chelo Matesanz, Medeak, Miralda, Fina Miralles, Mau Monleón, Begoña Montalbán, Paz Muro, Paloma Navares, Ana Navarrete, Carmen Navarrete, Marina Núñez, Itziar Okariz, Isabel Oliver, O.R.G.I.A., Carlos Pazos, Uqui Permui, Ana Peters, Olga L. Pijoan, Núria Pompeia, Post-Op, Precarias a la deriva, Joan Rabascall, Amèlia Riera, Elena del Rivero, María Ruido, Estibaliz Sadaba, Simeón Saiz Ruiz, Dorothée Selz, Carmen F. Sigler, Diana J. Torres AKA Pornoterrorista, Laura Torrado, Eulàlia Valldosera, Video-Nou/José Pérez Ocaña, Azucena Vieites, Virginia Villaplana, Isabel Villar. 

dimarts, 28 de febrer del 2012

ACCIONS I REINVENCIONS, presentació 1 III 12: 19.30 LLIBRERIA ALBIRI



PRESENTACIÓ: DIJOUS 1 de Març 2012, a les 19,30

LLIBRERIA ALBIRI, BALMES 26, Barcelona

Accions i reinvencions. Cultures lèsbiques a la Catalunya del tombat de segle XX-XXI

Meri Torras (ed.)
ISBN 84-939545-0-0/ 978-84-939545-0-5

Sota l’etiqueta lesbiana (i sovint en rebel•lia contra d’ella) hi conviuen un ventall d’existències. La reinvenció del món passa per reinventar el terme, sense oblidar no obstant la seva genealogia, o el seu paper en d’altres genealogies (que ja no poden ser, per tant, tan altres). Sense memòria, qui sóc? Com podem (auto)representar l’existència lesbiana en l’arena de combat dels llenguatges? Quins codis ens són propis? La visibilitat és la nostra fita? Concebem Accions i reinvencions. Cultures lèsbiques a la Catalunya del tombant del segle xx-xxi com un laboratori de re/escriptures textuals-sexuals del terme lesbiana en el context català i el seu poder (de) dir el món, de dir-se en el món.

http://cositextualitat.uab.cat/?p=1302

INDEX

Ser, estar, semblar i esdevenir son verbs copulatius: actuar per reinventar el mon
(o de la in/visibilitat)
Meri Torras i Frances

Genealogies
Plomes de paper: Representació de les lesbianes en la nostra literatura recent
MaAngels Cabre
“Patchwork lèsbic”
Mercè Otero
Apunts per anar reconstruint lo passat més immediat (que, com que no s’ha considerat
La Història, ja va ser oblidat abans d’ahir)
Mari Chorda Recasens
De la burgesia a l’okupacio. Breu genealogia de la reescriptura del desig femeni a
la cultura barcelonesa
Maria Castrejon

Politiques
Entre vulnerables, absents i interseccionals. Una analisi de les politiques
d’igualtat centrals, d’Andalusia, Catalunya, Madrid i el Pais Basc
Raquel (Lucas) Platero
L’etiqueta i la correccio sexual. Darrere les persianes
Carme Porta Abad

Representacions
Viratges, visibilitats i reminiscencies de Maria‐Merce Marcal
Rafael M. Merida Jimenez
Victimisme i palimpsest lesbia a la narrativa de Carme Riera i Montserrat Roig
Angie Simonis
Vides lesbianes: l’espai propi i compartit sota la mirada del sistema
Nora Almada
Desig en trànsit: amor, desamor i erotisme lesbià a Habitación de hotel, de Cristina
Peri Rossi
Elena Castro
Una presencia essencial: lesbianes, representacio, televisio (i una mica
d’educacio)
Aina Perez Fontdevila
Re/Construccions dels Cossos Lesbians: aspirem a un “Circuit” post-pornogràfic?
Marisela Montenegro, Joan Pujol i Nagore Garcia
Re/presentacions del desig lèsbic a Sévigné (Júlia Berkowitz), de Marta Batllebò-Coll
Noemi Acedo Alonso

Art Les, Queer i Trans... en català!
Elina Norandi
Espais virtuals i reinscripcions corporals: l’ús de l’estereotip al fotobloc La tortillería
Jéssica Faciabén Lago

Ficcions
La carta
Josefa Contijoch
Envers un Elogi del happy end
Isabel Franc
En primera persona plural. Conversa a tres veus
Noemi Acedo, Jessica Faciaben i Aina Perez

divendres, 5 de novembre del 2010

imarRges: EXPOSICIÓ MARI CHORDÀ, VICENS MASCARELL, MARTA DARDER, AMPOSTA, 12 XI A 8 I 11

imarges


exposició de

Vicens Mascarell, Mari Chordà i Marta Darder

del 12N2010 al 8G2011

a la Biblioteca Comarcal Sebastià Juan Arbó, Amposta



Us convidem a

l'Olla barrejada

amb

Júlia Idiarte, Ester Xargay, Carles Hac Mor, Marta Darder, Vicens Mascarell i Mari Chordà

Divendres 12 de novembre a les 20 h

a la Biblioteca Comarcal Sebastià Juan Arbó



Amposta 2010
Imatge cedida per Mari Chordà, en la festa poètica de presentació: Mari Chordà, Javier Caballero, Marta Darder i Vicens Mascarell


ESCULTURA
 a Vicens Mascarell

L'arbre del bé i del mal
esplèndit
es mira les arrels
"Són peus, beneit" respon
el vent.


(JC)

dilluns, 9 de març del 2009

MARI CHORDÀ: DIÀLEG I ACCIÓ ENTRE LES IMATGES VISUALS I LITERÀRIES.

MARI CHORDÀ (Amposta, 1942) és una artista meàndrica de diversa producció. L’acció artística i la pintura juntament amb l’escriptura no esgoten un pensament fluent també per l’escriptura, l’edició, la fotografia. Un flux constant que, alhora que creix individualment, és inseparable d’un desplegament social sovint desbordant, magmàtic i transformador.

Des d’on l’esdevenir constant de l’Ebre xoca amb el darrer roc ibèric, el castell d’Amposta, i es bifurca en corrents i illes sempre canviant, fins al pal i paller de la ciutat, Barcelona, Mari Chordà crida de matinada per tota aquesta casa tan gran (3)* a la recerca de nous horitzons i companys de viatge. És el que fa possible la invenció de dos espais, els noms dels quals són ben eloqüents: Llar (1968) i LaSal (1977).

Espais de expressions culturals heterogènies, Llar és el primer foc que posa llum a la negra dictadura. Aplega el jovent i la vida punyent no sols d’Amposta, sinó d’arreu de l’Ebre, porta l’inconformisme dels estudiants i dels qui viatgen per Europa i més enllà, els colors de les músiques de les flors que silenciava la ràdio oficial, la complicitat dels còmics i dels llibres, la revolta de l’instint contra la rutina d’un règim hipòcrita. Mari Chordà fa brollar una correntia encara subterrània:

Primer la formiga va dir:
“treu-me de
sobre aquesta pota enorme”.
L’elefant dormia
i ella va fer un túnel.
Aquí va començar la més increïble cultura
subterrània. (1)

A: Silenci, sèrie de fotografies subaquàtiques, 2006

A Barcelona, en els temps de la llarga mort del Dictador, maquina el Bar-Biblioteca Feminista La Sal, un lloc de trobada i de fòrums de debat cultural. El plaer de la conversa, la comunicació que desplega la subversió i la revolució contra l’arquetip de la dona sotmesa, mare i repòs del guerrer. I la fundació de les edicions de les dones, La Sal del món que obre las finestres tapiades del patriarcat a l’aire fresc de la diversitat de gènere –Què se n’ha fet dels nostres fruits? (2). Una tasca que esventa un llegat sentimental, intel•lectual i artístic desaparegut en el no res de la història oficial: treuen a la llum Aspàsia de Milet, Safo de Mitilene, Hipatia d’Alexandria, Heloïsa, Christine de Pizan, Olimpe de Gouges, Mri Wollstonecraft, Flora Tristan, Concepción Arenal, Clara Campoamor, Rosa Sensat, Federica Montseny, Maria Aurèlia Capmany... i tantes i tantes d’altres, que esperen la nostra mirada de reconeixement. Són dones que, quan les tenim entr nosaltres, ens porten altres dones i ens recorden que no estàvem soles...(Conxa Llinàs: 6). Un ventijol persistent que descobreix per sempre l’altra meitat de la humanitat –el naixement del subjecte femení per a la història de la humanitat.(Conxa Llinàs: 6). A partir d’ara les coses ja no seran mai més iguals. Neix la primera Agenda de la Dona de l’estat espanyol i una editorial expressió de les dones, les recuperades i les que treballen silenciosament -Algun dia / alçaran braços / i veus les silents (1).

I alhora es va construint i s’expandeix Mari Chordà: ... es defineix per tenir una perspectiva canviant i meàndrica, que afronta el risc del nou, del no comercial, que es manté cenyida a explorar pulsions internes ... expressió d’un mateix centre. Un centre representat per omphalus, “llombrígol” en grec, que Mari Chordà utilitza i tempta, i transforma. Es tracta del principi femení de l’univers, símbol del moviment constant, magmàtic, que és, alhora, expressió de l’origen de les energies transformadores... un concepte que no descriu un ordre progressiu lineal, sinó que avança en cercles concèntrics... (Lluïsa Julià: 6).

B: Colgada de un cuadro, 1972, oli sobre tela, 73 x 116 cm.

(...)
Ep, innocenta,
exercita’t los peus
no és fàcil d’esnegrir
la pròpia ombra,
baby.

Ara sé
–t’encanten los espills-
que pots apreciar
les paraules que et brollen,
i aquell matí
retrobar, en arribar a l’arrel,
que ens queda, net, l’amor.
(4: “Tanca”, fragment)


Créixer -Estic dintre d’un arbre i veig créixer les fulles (1)- des de l’arrel, però també des del desig -arrelada en la terra del més profund desig-. I l’arrel és també aigua i aire; els fonemes peculiars del dialecte, i l’horitzó deltaic: ...em diràs que és veritat tot lo que t’he contat i que ets muntanya rodejada de mar i de poblats de sal (2) –sento el Montsià damunt la geometria del delta i la sentor de les salines. Fidelitat al paisatge, encara que les formes orgàniques intentin escapar-se del suport per la seva pròpia puixança. Miro Colgada de un cuadro (1972) –il•lustració B-, imatge visual de cossos lluitant cap al món exterior: unas formas que se presentan como nacidas desde el interior del propio soporte y que evocan una vida posible dentro del mismo; formas que se autofecundan y dividen blandamente (Elsa Plaza Müller: 6). Dialèctica, doncs, entre la representació visual i l’expressió del pensat i sentit. No per construir un localisme naturalista o costumista, sinó per obrir les branques i les fulles cap a la immensitat còsmica.

Una vigoria tota acció, tal com es veu a Volcà (1973) –il•lustració C-, el cos i la sang de dona i de mare que s’estén cap al món exterior: l’epicentre ígnic, de l’interior de la terra dona erupciona, amb tota la seva força, roca, i foc i magma liquat, per donar expressió a la fecunditat dona, carn i sang i sexe, en el camí que s’enceta en relació a la filla (Lluïsa Julià: 6). L’obra fou també portada del llibre Umbilicals (2000), el tema del qual repensa el lligam, sang i carn, entre la mare i la filla, que no s’esgota en la contínua transformació del cos durant l’embaràs, sinó que va més enllà, per descobrir i viure la tendresa, mestrejar el propi cos, renunciar als atributs imposats (Lluïsa Julià: 6): Tallat l’umbilical / ens queda, net, l’amor, / filla.

C: Volcà, 1973, dibuix llapis litogràfic i sanguina, 40 x 33 cm.

Elsa Plaza comenta la lluita i el pensament de Mari Chordà contra el topos de la maternitat, essència de la dona. Fou fonamental l’interès que despertà El segundo sexo, de Simone de Beauvoir (1949): resignifica el cos femení, embarassat al•ludeix al límit entre naturalesa i cultura, entre biologia i llenguatge. També s’interroga sobre la continuïtat i diferència amb el cos en gestació. I afirma que en l’obra de Mari Chordà hom pot seguir el rastre dels dubtes, reflexions, rebuigs i amors que provoca el cos de dona en gestació, i com aporta cert distanciament per repensar el fenomen amb la finalitat de reconèixer el femení com allò múltiple i ple de possibilitats creatives, i no sols com a destí essencial de la dona. D’aquesta manera Elsa Plaza postula que l’obra plàstica de Mari Chordà és la huella de lo fluido sobre la materia. Expresión de una postura consciente contra la solidez de la cultura patriarcal.” I conclou: “La obra de Mari es blanda, amoldable a quien la toca y la mira, adopta la forma de la mirada afectuosa y se acomoda plácidamente (6).

A partir dels noranta el doll fluent de Mari Chordà devé mar, com criden els títols: Submarines, Cetàcies, Immerses, Sepiotomus,... fins i tot la mirada al real de Mari Chordà anota l’espiroqueta, protozou descobert al Delta de l’Ebre per Lynn Margulis al 2000.

Petits cossos larvats
generen planetes habitats,
forats desèrtics,
volcans de lava amiòtica,
làctia, feminal,
naufragis i cetacis;
sepiotomus. (5)

un bestiari màgic que configuren la dona en el paisatge aquós i lliure, transformada en animal marí (Lluïsa Julià: 6).


D: Sepiotomus, 1995, fons montip oli i llàpissos de color sobre cartulina satinada, 30 x 45 cm

Animal marí que salta l’horitzó marítim o es submergeix en la fotografia subaquàtica. Dones en una mar turquesa fressant el joc dels colls amb el dring solar: Poética de los reflejos que nos deja soñar con el encentro de la materia y lo sutil, de la vida y la imaginación (Elsa Plaza).

Mari Chordà, en síntesi, una dona que calà foc a la llar i, oh, benvinguts, passeu, passeu, va construint-se en un doll aquàtic que esdevé mar, alta mar, per obsequiar-nos amb sòlides cristalitzacions -la sal, el gust de la vida.

JC

*PUBLICACIONS:
1 ... i moltes altres coses (poesia i litografies), edició 1res. Jornades Catalanes de la Dona, 1976; 2a ed. LaSal, 1981; 3ª ed. Les Pumes, 2006
2 Quadern del cos i de l’aigua (amb dibuixos de M. Clavé), LaSal, 1981
3 Locomotora infidel del passat, Taller editorial Alta Fulla, 2000
4 Umbilicals, Taller editorial Alta Fulla, 2000; 2ª ed.: Les Pumes, 2000
5 Passar i traspassar, 1960-2000, publicació a l’exposició del mateix nom, Amposta-Barcelona, 2000
6 Vinc d’una zona humida, catàleg exposició, editat pel Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, amb textos de Mari Chordà, Marta Darder, Lluïsa Julià, Conxa Llinàs, Elsa Plaza, 2006

IL·LUSTRACIONS: OBRES DE MARI CHORDÀ

INFRA BLOC: BOUGESTACIÓ MAR DE SARDINES: http://bouesia2.blogspot.com/2008/05/bougestaci-de-mar-de-sardines.html

dimarts, 27 de maig del 2008

BOUGESTACIÓ DE MAR DE SARDINES








IDEA I REALITZACIÓ DE MARI CHORDÀ I PACO DE MORALES. (24.vi.08, Miami)