1970 XAVIER VIDAL: CONVERSA AMB EN FRANCESC MORALES CENTRE LECTURA REUS

 

La sàrsia m’ha permès recuperar una entrevista a Paco de Morales:  Xavier Vidal, Conversa amb Francesc Morales, 1970, publicada a la Revista del Centre de Lectura, núm. 218, Reus, Octubre 1970. És l’entrevista més antiga, crec. Es refereix a la primera etapa dominada pel dibuix i pel surrealisme (1967-1975). Una etapa en què va exposar a Barcelona, Amposta, Reus, La Ràpita, Girona, Tarragona.

La conversa ens revela la seva formació autodidacta,

“Vaig començar jugant amb el fang de les ribes de l’Ebre com qualsevol xaval de la meva edat, fins que un dia em vaig adonar que podia dibuixar allò que abans havia emmotllat. Paral·lelament a l’evolució personal, he anat perfeccionant la meva tècnica a força de moltes hores de treball...

Per sort o per desgràcia no he passat per cap Escola d’Art ni he tingut professor.”

 Va il·lustrada amb aquest dibuix a tinta xina sobre paper amb vuit màscares. Vidal ens descriu així la seva obra,

 “Els seus personatges són misteriosos, fantàstics. Tema predilecte: la soledat, i l’aïllament. Per aconseguir una major penetració psicològica en les seves composicions, ens enfronta amb perspectives angoixoses i rostres quasi tràgics. Es interessant l’expressivitat que aconsegueix donar al cos humà mitjançant positures, mutilacions, contraccions musculars o esquematitzant situacions d’esclavitud i alienació. Amb el seu acurat surrealisme intenta —crec que ho assoleix— fer-nos comprendre la seva filosofia existencialista, d’una manera simple, quasi primitiva.”

En efecte, la làmina aplega una agrupació de personatges definits per una variació de pelusseres i, sobre tot, per les seves mirades, L’agrupació és forçada per encabir tal variació, i els ulls oberts, sortits, tancats u orbs, ens inquieten, ens desconcerten,  reflecteixen incomunicació i, per tant, soledat (com diu Vidal). No et deixen indiferent, et toquen, et fan pensar. I més si sabem que Morales dibuixa d'esma: "Dibuixo directament sense passar pel llapis".

 L’entrevista, saborosa, es rebla amb ironia mordaç:

“Francesc Morales és un artista excepcionalment dotat. Alguns dels seus dibuixos estan al nivell de les obres més importants del surrealisme i malgrat això en ven molt pocs. (...) Francesc Morales és molt probable que triomfi a l’estranger.”

                                                                                                            J.C. 

foto de la il·lustració publicada

CONVERSA AMB EN FRANCESC MORALES per Xavier Vidal

De l’onze al vint de setembre Francesc Morales exposà al Centre de Lectura de Reus. Aquest pintor català va néixer a la Cava fa vint-i-un anys. Allí realitzà els seus estudis primaris. Confirmada des de molt jove la seva vocació artística, marxà a Barcelona, on va crear la major part de la seva obra. Actualment i per necessitats econòmiques, treballa a Amposta, vora la seva ciutat (el seu poble) natal.

 

—He exposat abans a Barcelona, a la sala Aquitània, col·lectivament amb Pijoan, Tharrats i d’altres; al Collegi Major Sant Jordi, on agradà molt la meva obra, però on no vaig vendre cap dibuix; al bar Taita; a la Llar d’Amposta; a Sant Carles de la  Ràpita, etc.

 

Francesc Morales ha fet poca propaganda de la seva exposició. Ens diu que té certa prevenció cap a les situacions falses i esnobismes portades moltes vegades per una propaganda sistemàtica. Creu que la cosa realment important ha estat l’oportunitat d’oferir la seva obra a tots aquells als quals pugui interessar.

—La teva formació artística?

—Vaig començar jugant amb el fang de les ribes de l’Ebre com qualsevol xaval de la meva edat, fins que un dia em vaig adonar que podia dibuixar allò que abans havia emmotllat. Paral·lelament a l’evolució personal, he anat perfeccionant la meva tècnica a força de moltes hores de treball.

 

—Autodidacta?

—Sí. Per sort o per desgràcia no he passat per cap Escola d’Art ni he tingut professor.

Veiem que tots els dibuixos són fets a la ploma, amb gran habilitat i domini de l’ombrejat.

—Dibuixo directament sense passar pe1 llapis.

 

Els seus personatges són misteriosos, fantàstics. Tema predilecte: la soledat, i l’aïllament. Per aconseguir una major penetració psicològica en les seves composicions, ens enfronta amb perspectives angoixoses i rostres quasi tràgics. Es interessant l’expressivitat que aconsegueix donar al cos humà mitjançant positures, mutilacions, contraccions musculars o esquematitzant situacions d’esclavitud i alienació. Amb el seu acurat surrealisme intenta —crec que ho assoleix— fer-nos comprendre la seva filosofia existencialista, d’una manera simple, quasi primitiva.

 —Projectes?

—M’agradaria realitzar aquestes composicions amb vidre. Conec la tècnica però no disposo de les costoses instal·lacions pròpies d’aquest treball. He pensat il·lustrar un guió cinematogràfic. L’any 1969 ja vaig intentar donar forma visual a les poesies de Francesc Camino, director de la desapareguda revista “Siglo XX”. Camino s’expressava amb termes surrealistes. La seva mort tràgica acabà la tasca que realitzàvem junts.

 

Francesc Morales és un artista excepcionalment dotat. Alguns dels seus dibuixos estan al nivell de les obres més importants del surrealisme i malgrat això en ven molt pocs. Francesc Morales treballa i gairebé no disposa de temps per a la seva tasca artística. Francesc Morales és molt probable que triomfi a l’estranger.

 Revista del Centre de Lectura de Reus: 1970: Núm.: 218 Cuarta Época, Octubre

file:///C:/Users/jcaba/Downloads/139004-Text%20de%20l'article-247517-1-10-20100520%20(1).pdf 

https://raco.cat/index.php/Suports/article/view/101903 

https://raco.cat/index.php/RevistaCLR/article/view/139004 

MIQUEL ÀNGEL MARÍN, ENTREVISTAT A LA VEU DE L'EBRE, per SÍLVIA BERBIS

La contraportada del setmanari de la vegueria de les Terres de l’Ebre ens ofereix una saborsa entrevista amb el boucèfal Miquel Àngel Marín, clarinetista i director del Festival Bouesia, que el propers 30 de Juny i 1 de Juliol tanca la vuitena edició a Amposta, Xerta, Tivenys i Tortosa.

La Veu de l''Ebre, 22 vi 12, contraportada

 "NO HI VEIG JERARQUIA CULTURAL ENTRE UN POEMA I UN BOU"


Què és més cultura, un bou o un poema?

No hi veig jerarquia cultural entre un bou i un poema, hi veig analogia.

I entre un bou i un piano, quina analogia hi podem trobar?

Per exemple, que un piano pot tossar igual o més fort que un bou (al músic, en aquest cas)

Què sent quan veu embolar un bou? I quan Carlos Santos s’embola amb la música?

Respecte, emoció, ganes d’arrancar a córrer si estic baix a la plaça. Carlos Santos és un model de músic per a mi i sento goig quan s’embola amb la música.

Fins a quin punt l’art ha de ser provocació?

Malament rai si l’artista té intencions, siga de provocar o de qualsevol tipus. Les intencions bloquegen.

Com va nàixer el festival Bouesia i quin penseu que és fins ara el seu principal llegat o fita aconseguida?

Va nàixer del desig que la pràctica artística, com qualsevol altra pràctica, formés part de la realitat del Delta i de les Terres de l’Ebre. Hi ha passat més de dos-cents artistes i més d’un centenar no havien mostrat mai el seu treball aquí al nostre territori.

El paisatge és art o simplement el condiciona?

El paisatge canta, balla, xiula, escolta, parla, és un material més en mans de qui vulga.

Si estés a les seues mans, el modificaria? I si és així, què voldria que expressés?

Està a les meues mans i ja el modifico; enguany amb la Bouesia ens hem fixat en el canal de l’esquerra a Tortosa: no forma part del glamur tortosí, és la Tortosa pagesa o la Tortosa dels terratinents que el van projectar. Potser això és modificar el paisatge, mirar el que ningú mira.

A banda de cent anys, John Cage i el canal de l’Esquerra de l’Ebre tenen en comú que van ser revolucionaris. Quina és la revolució que va fer cadascú?

La revolució de John Cage va ser múltiple: va ensenyar que la música és un codi obert a les altres disciplines artístiques i a la vida en la seua totalitat. Va crear amb el que tenia més a mà (per exemple el soroll) i ens va mostrar que el prejudici pel concret ens aïlla a uns dels altres. El canal de l’esquerra va significar la revolució agrícola més important del segle XX a Europa, la del delta de l’Ebre.

Quina revolució ens aniria bé fer ara a l’Ebre?

La de sempre i la de cada dia: agafar el bou per les banyes i no deixar que tosse gaire.

Per què creu que la poesia costa tant d’arribar a la gent?

La poesia és moltes coses, no només l’escrita en un llibre. La poesia va caure als peus de la pàgina escrita quan es va inventar la impremta, al segle XV, llavors va ser quan es va separar de la música, ja que sempre havien anat unides. No sé per què costa arribar la poesia de llibre a la gent; no sé si és problema del llibre o de la gent.

Per entendre els bouetes, cal obrir la ment o simplement deixar-se fluir?

No cal entendre els bouetes. Tal com va dir la ballarina i performer Sònia Gómez, haurien de fer-se bouesies tot l’any; llavors els bouetes formarien part del paisatge comú ebrenc i ningú els preguntaria què volen dir aquesta gent.

LA VEU DE L’EBRE, 22 VI 12: http://www.ebredigital.cat/ 

Miquel Àngel Marín a la inauguració de la Bouesia a Vandellòs: ANÍS MOR A CAL BOU 1 vi 12 (foto JA)