Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Josep Bo. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Josep Bo. Mostrar tots els missatges

dissabte, 26 d’abril del 2025

FESTIVAL DE MÚSIQUES JOSEP BO 26 i 27 D'ABRIL 2025 DELTEBRE

 


DISSABTE 26 20 h. SALA D’ACTES D’ARROSSAIRES DEL DELTA DE L’EBRE

Concert 

Orquestra de Cambra Catalana 

CLÀUDIA DUBÉ DIRECTORA

MIQUEL ÀNGEL MARIN CLARINET SOLISTA 

Banda Simfònica de la Societat Musical Espiga d’Or 

DENÍS CASANOVA DIRECTOR 

TOMÀS SIMÓN PIANO SOLISTA


DIUMENGE 27 11:30 h

AV. GOLES DE L’EBRE, 263  PLAÇA MOSSÈN GABRIEL ZAPATER

100 ANYS DEL NAIXEMENT DE JOSEP BO

Estrena d’una obra del compositor Llorenç Barber per a banda en moviment i campanes a partir de l’Himne de l’Espiga d’Or


Concert: 

RECORDANT XAVIER TURULL


Alfons Conde (1967) Adagio per a cordes

Carl Maria von Weber (1786-1826) Fantasia i Rondó, op. 34

Xavier Turull (1922-2000) Tríptic tonal

Edvard Grieg (1843-1907) Holberg Suite, op.40

I.                    Preludi (Allegro Vivace)

II.                 Sarabanda (Andante)

III.               Gavota (Allegretto)

IV.               Air (Andante religioso)

V.                 Rigodon (Allegro con brio)


MIQUEL ÀNGEL MARÍN CLARINET

Orquestra de Cambra Catalana

CLÀUDIA DUBÉ DIRECTORA


L'Adagio per a cordes del barceloní Alfons Conde és una obra exquisida, producte del talent d'un compositor dedicat fonamentalment a la música per cinema, i més conegut fora de les nostres fronteres que a casa nostra.

El clarinetista Miquel Marín ens ofereix una peça clàssica arranjada pel mateix autor per a clarinet i corda, al costat del Tríptic Tonal del mestre Turull, violinista, pedagog i compositor. Va ser professor i posteriorment director del Conservatori Superior de Música de Barcelona. Aquesta obra, composada al final de la seva producció i estrenada per l’Orquestra de Cambra Catalana en vida del compositor, exposa una música més introspectiva del que és habitual sense oblidar, però, la seva imprompta mediterrània.

El desembre de 1884 la ciutat de Bergen va celebrar el bicentenari del naixement de Ludvig Holberg, filòsof, escriptor i humorista danès. Edvard Grieg va composar per aquesta ocasió una cantata per a cor d’homes i una suite per a piano que va transcriure per a corda l’any següent, en ocasió d’un viatge a Berlin. Una obra delicada i sensible, un eco encantador d’un passat somniat que resulta tota una declaració d’intencions de caire neoclàssic. L’Holberg Suite és una de les obres més conegudes de l’autor i que, amb justícia, forma part del repertori habitual de les orquestres.

Orquestra de Cambra Catalana

Fundada per Joan Pàmies el 1986. Col·labora amb solistes novells del país i amb artistes consagrats. Ofereix l’oportunitat als joves intèrprets d’actuar al costat de professionals de prestigi. Dona als creadors de l’avantguarda musical la possibilitat d’estrenar les seves produccions. Treballa per la difusió de les obres dels mestres del passat. El seu repertori inclou totes les èpoques i compositors. Ha actuat als principals auditoris, cicles i festivals de música d’Espanya. També a Albània, França, Itàlia, Polònia, República Txeca, Argentina, Xile, Mèxic, Uruguai, Líban, Tunísia i Xina.

Claudia Dubé Oranías

Directora d’orquestra i cor de Mataró, formada a Barcelona, Huelva, Roma, Madrid, Asunción i Viena, amb el director internacional Gerardo Estrada Martínez com a mentor. Ha dirigit l’Orquestra Simfònica Nacional de Paraguay, la Wiener Possymphonie Orchestra, a Viena i l’Orquestra Filarmònica de Pontevedra, entre d’altres. L’any 2019, guanya el 3r Premi del Concurs Internacional de la “Cumbre Mundial de directores de orquesta”, a Huelva. Dirigeix com a directora invitada l’Orquestra de Cambra Catalana.

Miquel Àngel Marín Ribes

S’ha format com a clarinetista a Catalunya amb Antoni Sebastià (Societat Musical Espiga d’Or) i Juli Panyella (Conservatori Superior Municipal de Barcelona) i amb Wolfgang Meyer (Hochschule für Musik, Karlsruhe, Alemanya). Ha realitzat concerts a Alemanya, França, Portugal, Itàlia, Islàndia, Corea i Israel. Com a solista ha col·laborat amb les orquestres Polnische Kammerphilar monie, Bohuslav Martinu Zlin, Cambra de Brno, Cambra del Conservatori de Moscú, Cambra Leos Janacek Ostrava, Sori Orchestral Ensemble (Seul Arts Center) i Orquestra de València.


MÚSIQUES DE COMPOSITORS DEL SUD

Antonio Arnau (1955)

Terres d’arròs

Pasdoble

Tomàs Simón (1974)

Foscor a l’alba

Fantasia per a piano i banda

Jordi Bonilla (1972)

Suite Catalana

Selecció de temes populars catalans Josep Bo (1925-2011)

Arranj.: Antoni Sebastià

Espiga d'Or

Himne de la Societat Musical Espiga d'Or


TOMÀS SIMÓN PIANO

Banda Simfònica de la Societat Musical Espiga d’Or

DENÍS CASANOVA DIRECTOR


La proposta de l’Espiga d’Or en aquest 1r Festival de Músiques Josep Bo posa en valor la música original per a banda de música de compositors del territori. Terres d’arròs és un pasdoble del composi tor vinarossenc Antonio Arnau Munuera, escrit l’any 1984 i dedicat a la banda de música de l’Espiga d’Or.

Amb Foscor a l’alba, el compositor -i alhora solista-, ens convida a viure una experiència musical intensa, on la llum i la foscor dialoguen a través de melodies inspirades i profundament expressives. Creada fa dues dècades, aquesta fantasia és una obra que beu del llegat del Romanticisme, tant pel seu lirisme commovedor com per la seva estructura plena de contrastos i emocions.

L’Espiga d’Or conclou el seu concert amb la Suite Catalana, una vibrant selecció de melodies tradicionals i populars catalanes del compositor tortosí Jordi Bonilla, tot proposant un viatge musical per les cançons més emblemàtiques del nostre país.

Societat Musical Espiga d’Or

L’Espiga d’Or és la societat musical del municipi de Deltebre, fundada l’any 1979. En un primer moment, la Societat englobava una escola de música que formava al seu alumnat per al seu ingrés a la banda de música. Al llarg de la història, s’han anat ampliat les seves seccions fins arribar a les quatre actuals: escola de música, banda de música, cor i grup de música moderna, sent la banda la seva secció insigne. Tot i que l’activitat pedagògica és l’eix central de l’entitat, l’Espiga d’Or organitza tallers, xarrades, concerts i altres tipus d’esdeveniments per als seus socis i públic en general.

Denís Casanova Figueres

Natural de Deltebre, inicia els seus estudis musicals a l’escola de música de la Societat Musical Espiga d’Or, amb els professors Pepita Nieto i Agustí Roe. Acaba obtenint el Grau Superior de Música Clàssica i Contemporània en especialitat saxòfon a l’Escola Superior de Música de Catalunya. Com a intèrpret, ha quedat finalista al 1r Premi BBVA de Música al Talent Individual i ha obtingut el 2n Premi al XIIè Concurs de Música de Cambra “Higini Anglès”. Com a director, ha estat al capdavant de la banda de música de la Societat Cultural Lira Roquetense. Actualment és el director artístic de l’Agrupació Musical l’Emburgada del Perelló i de la Societat Musical Espiga d’Or de Deltebre

Tomàs Simón Plazas

Compositor eclèctic amb una trajectòria que abasta diversos gèneres musicals. La seva producció és especialment destacada en la música de banda. Les seves creacions han arribat a espais tant emblemàtics com l'Auditori de Barcelona, el Palau de la Música de València i l'Auditori Enric Granados de Lleida. Fins avui, ha enregistrat cinc discos compactes amb les seves composicions, consolidant la seva trajectòria. A més de la música de banda, ha explorat altres gèneres amb èxit, com la música per a orquestra simfònica, música de cambra, teatre musical i bandes sonores. A més, també ha posat música a documentals i anuncis televisius, demostrant la seva versatilitat i capacitat per adaptar-se a diversos formats creatius. La seva obra reflecteix un talent i una passió per la composició i interpretació musical.




JOSEP BO I L’ESPIGA D’OR

L’Espiga d’Or va nàixer gràcies a l’ajuda de la fundació Pere Borés, un dels dos amos de l’Illa de Buda. Amb els diners que generaven les accions de la Fundació, mossèn Gabriel, gran amant del teatre i de la música, es va posar a la feina per fer possible una Banda de Música amb majúscules.

El 10 de gener de 1979 van començar les classes amb els professors Antoni Amenós i Pepita Nieto. Posteriorment, en cessar el senyor Amenós per l’edat, mossèn Gabriel va contractar un xic de 18 anys, Antoni Ernest Sebastià Torrent qui va ensenyar tots els instruments i va ser el director de la banda durant més de vint anys. Avui en dia és un dels professors més valorats del Conservatori de Tarragona.

Mossèn Gabriel i Antoni Ernest, lo director, van ser lo pal de paller al voltant del qual es va formar l’Espiga d’Or, i l’ànima dels músics va ser Josep Bo, saxofonista i compositor qui va ser lo model, l’exemple en qui s’emmirallaven tota la joventut que ha conformat la banda. 

Endemés de saxofonista, Josep Bo és l’autor dels himnes de l’Espiga d’Or i la Federació Catalana de Societats Musicals, i Premi Enderrock 2011 al millor disc folk de Catalunya amb “Lo Carrilet de La Cava i les cançons de Josep Bo”, que és una recopilació de totes les seues cançons, història viva del poble.

Avui, Denís Casanova, músic nascut a la nostra Espiga d’Or, dirigirà el concert.

BALTASAR CASANOVA, cronista i escriptor


PER QUÈ ENS EMOCIONA TANT VEURE PASSAR PEL CARRER UNA BANDA DE MÚSICA? 

Potser perquè és una imatge de la vida, de la vida passant per davant dels nostres ulls, l’alegria que passa.

Josep Bo va passar per la vida estimant la música i la banda de tot cor. Era una persona bona i sensible.

La creació d’un festival de música clàssica té com a objectiu ampliar la formació musical que l’Espiga d’Or ofereix al municipi, i així enriquir la proposta pedagògica, promoure intercanvis, participar de la vida comunitària i ser una aportació significativa al context musical i artístic de Deltebre i les Terres de l’Ebre.

Aquest festival vol tenir cura del llegat de Josep Bo. Un llegat d’estimació per la música, de generositat i mentalitat oberta. Les seues cançons ja son de tothom. Com ell, volem estimar la música, ser un recer per als músics que creixen i defensar l’espai que es mereix a la societat.

El primer dia hi ha una amalgama de música d’orquestra de cambra amb la de banda simfònica. L’Espiga d’Or fa d’amfitriona del concert convidant a una de les grans orquestres de cambra del nostre país, l’Orquestra de Cambra Catalana.

El segon dia és dedicat a la memòria de Josep Bo, en el centenari del seu naixement. Després d’un acte a les portes del seu domicili, la banda de música estrena una obra de Llorenç Barber per a banda en moviment i campanes, composada a partir de l’Himne de l’Espiga d’Or. Tot això es viurà en cercavila fins al Saló Parroquial, seguint el recorregut que feia Josep Bo per anar a assajar.

És un gran regal i un gran esdeveniment que Llorenç Barber dediqui una obra a la nostra banda. És un compositor reconegut en l’àmbit internacional havent realitzat concerts de campanes en innumerables ciutats de tot el món i composant per a bandes de música des de fa més de 30 anys.

Miquel Àngel Marín CRONISTA I ESCRIPTOR MÚSICAL


díptic, FOTOS (UNSPLASH.COM): EAVONE JAZZMAN, BETH RUFENER

dimecres, 26 d’octubre del 2016

CRÀTER 5. BOUESIA 2009. FRACASSART I EL PEIX TISORA

Programa de mà
El cràter 5 es dedica al peix tisora, empescat al programa de la cinquena poesia –premonició de les retallades i de la crisi que ens devorarà. http://bouesia2.blogspot.com.es/2009/04/brabou-09-9-de-maig-calentant-motors.html  

Inclou els textos de
Miquel Àngel Marín, publicat a Psicogeografia i l’inèdit, resum del festival, amb la relació del bouetes que participaren.
Joan Todó, publicat a un bloc important, PESTA POÈTICA. Boucrònica de la Bouesia de Vandellòs, la tercera edició, Bouema. Remarca la pregnància i el desenvolupament que el festival adquireix per la participació i la implicació de la vila sencera i les seves associacions. Allí jo hi vaig assistir virtualment, gràcies a la insistència i perícia dels bouetes vandellosencs.
David Ymbernon, un text inèdit que analitzava la bouesia per no consolidar-la. Copiem un parell de fragments, donen una visió del festival i cerquen els futurs.
Serge Minnen, músic belga que conegué Vuró Xaparlà i formà part del grup Bròkulo: una imatge i l’enllaç de presentació a Un Laboratoire de Magie a sota d’una fotografia d’Eduard Carmona. El seu muntatge va ser possible per la tasca ingent de la fotògrafa Roser Arques, que va digitalitzar les goètiques d’en Serge i l’audiovisual.

Finalment, unes entrades del bloc que presenten alguns dels passos viscuts:

programa 

2
El Fracassart. 2009.

Un festival és un cràter, una zona calenta, una boca que igual canta com treu foc pels queixals.

Un lloc per fracassar, un lloc per perdre la por, una possibilitat d’escenari, d’escriptura, un possibilitat d’obrir món.

L’art cansat de fracassar ha inventat el fracassart, l’art de fer fracassar el mateix fracàs.
La presentació del llibre La mosca tres la oreja. De la música experimental al arte sonoro en España (SGAE) de Llorenç Barber i Montserrat Palacios; el cantant i compositor Carles Andreu i el pianista de free jazz François Tusques al Bar Universal; el cantador Pep Gimeno ‘Botifarra’ en l’homenatge a Josep Bo a la plaça Mossèn Gabriel; ‘Usted es un Colectivo’ a la barcassa de la Cava amb ‘In C’ de Terry Riley, peça fundacional del minimalisme americà; l’Esquellestric, revista caminada d’esquelles al pas de Garriga orquestrada per Llorenç Barber; Montserrat Palacios, cantant i compositora amb la performance musical ‘Coser y Cantar’ al Bar Clàssic; i el recital ‘Fracassart’ al Bar Clàssic amb Carles Hac Mor, Ester Xargay, Andriy Antonovskiy, Catalina Girona, Bel Olid, Carme López, Eduard Carmona, Javier Caballero, Andreu Subirats, Joan Todó, Leroy Cardwell, Omitsu...

Miquel Àngel Marín, Psicogeografía d’un festival 2005-2015, Ed. Això és com tot, 2015

progerama 

3
BOUESIA 2009. EL FRACASSART.

La cinquena edició de Bouesia porta a Deltebre dotze esdeveniments artístics durant un mes, amb el tradicional cap de setmana d’aplec de bouetes.

Destacar el concert de Pep Gimeno ‘Botifarra’ i la seva interpretació de ‘Dies de Festa’ de Josep Bo, com a homenatge a aquest músic, compositor i poeta de Deltebre, el concert de Carles Andreu i François Tusques a l’Universal, l’esquellada caminada (Esquellestric) de Llorenç Barber i els bouetes al pas de Garriga, la Revista Caminada pel passeig del riu, el concert a la barcassa del Baló de ‘Usted es un Colectivo’ amb ‘In C’ de Terry Riley, i el recital ‘Fracassart’ al Clàssic, conduït per Carles Hac Mor i Ester Xargay, amb la participació de 30 bouetes, entre d’altres Montserrat Palacios (‘Coser y cantar’, duo per a màquina de cosir i soprano), Andreu Galan, Omitsu i Leroy Cardwell, Carme López, Andreu Subirats, Lucas Quejido, David Ymbernon, Catalina Girona, Andriy Antonovsky, Eduard Carmona...

La motivació principal del festival va ser reflexionar, a través de diferents propostes artístiques, sobre la idea de fracàs, tant a nivell artístic i cultural, com individual i social.

i programa 4

BOUETES PARTICIPANTS:
Andriy Antonovskiy (poeta, rapsoda i artista visual);
Catalina Girona (poeta, rapsoda i performer);
Eduard Carmona (poeta i rapsoda);
Carme López (filòsofa);
Carles Andreu (músic, cantant, poeta, guionista i dramaturg);
Vanessa García (poesia);
Paco Morales (artista visual);
Llorenç Barber (músic campaner);
Montserrat Palacios (músic cantant);
David Ymbernon (artista visual);
Carles Hac Mor (poeta);
Ester Xargay (poeta);
Javier Caballero (poeta);
Benet Rossell (artista visual);
Iolanda Cañardo (artista visual);
Emit Snake-Beings (artista visual);
Andreu Subirats (poeta);
Joan Todó (poeta);
Andreu Galán (poeta);
Miquel Àngel Marín (músic);
Omitsu (poeta);
Leroy Cardwell (poeta);
Francesc Gelonch (poeta);
Violant Papell (poeta);
Iván Telefunkez (músic);
Roger Fortea (músic);
Usted es un Colectivo (grup d'activisme artístic);
Ramon Faura, Le Petit Ramon (músic);
Joan Miquel Alfonso (músic);
Serge Minnen (músic);
François Tusques (pianista free jazz).

Miquel Àngel Marín, inèdit


4
PESTA POÈTICA, EL BLOC

dimarts 12 de maig de 2009
Per a Javier Caballero
Jo, de tota la vida, sóc una persona de poca veu. Em cansa parlar, inspirar i expirar, articular els fonemes amb el joc de gola, llengua, dents. Per això quan vaig arribar a Vandellós i em van dir: "Ara recitarem poemes pel carrer", és a dir, quan em va explicar que anàvem a fer una Revista Caminada, dos petits glòbuls, habitualment situats més avall, van anar ascendint, tràquea amunt, fins a situar-se al bell mig de la meua gola, a banda i banda de la nou.
La citada Revista Caminada alternava poetes locals (alguns d'ells xiquets; aleshores em vaig preguntar "per què a mi de menut no em feien fer estes coses? ara ho tindria més per mà!") amb poetes de fora (és a dir, locals, però d'una altra localitat). Un mestre de cerimònies els introduïa llegint fragments de Salvat-Papasseit. A banda d'aquests, va començar Andriy Antonovskiy, amb la seua veu de Max
Cavalera; de Txernobil a Vandellós, com ell mateix va assenyalar (jo més aviat pensava en Springfield). I a continuació Francesc Gelonch, amb els seus poetes romanesos. Com si Miquel Àngel Marín, MC improvisat, hagués volgut establir (sàviament) un llistó de partida.

De lloc en lloc, anàvem acompanyats per grallers. I ara una confessió autobiogràfica: jo, durant quinze anys, vaig ser dolçainer. Tocava, de fet, les mateixes cançons que ells. Però no tan bé (ara: jo les tocava de memòria: ells duien partitures). És com nedar: quan pilles el ritme de passeig lent que imposen estos passacarrers, el pilles per a tota la vida. Andreu Subirats ens va dur al camp de futbol del poble, i allà va explicar que al seu poble el més tonto apanya arràdios i que el rap té més boca que no cap.

Tercera parada: Marín em fa sortir a mi. Al mateix lloc on l'any passat Lord Alorda va fer una acció que encara es recorda. I recordin el que deia al principi sobre la veu i els ovets a la gola: per tant, per curar-me en salut, vaig dir que estava constipat, i vaig recordar quan era petit i estudiava solfeig i em deien que tot el secret rau en el diafragma. Qui m'acompanyava diu que es va entendre tot, però no m'ho crec. Quarta parada, cinquena parada: vaig calmant-me. Baixant. Un noi recita Ferrater i Carner. Tinc la sensació que sóc l'únic que riu quan recita allò de "ara han marxat les dones, i ja podem ser tots amics". Eduard Carmona s'hi posa en plan Jim Morrison, mentre jo penso que caldria canviar el suc de les olives. Miquel Àngel Marín ens fa acudir a tots a un raconet (i quan pregunta si hi han estat mai, una del poble salta: "ui, si ell sabés!") i toca músiques alemanyes.

A la plaça, davant del bar, hi ha un enorme dimoni amb una enorme
espasa de Damocles, en expressió de Jordi Prenafeta, obligat a recitar amb allò a l'esquena. Anem a sopar, tot i que espurneja. La gent del poble ho disposa tot sota l'ajuntament. Francesc Gelonch em parla sobre el sentit de l'idioma de Salvat-Papasseit; Andreu Subirats i Eduard Carmona comencen a discutir sobre pronoms febles. I després, un espectacle de correfocs on les bastonades les reben Maria de la Pau Chanel i Dan Brown.

Passem a dins del bar. He oblidat dir que, aquell dia, condueixo. I que vaig acompanyat. Res de beure, doncs. Bueno, dos carajillos de Maria i tres gots de vi. El bar és ple. Van desfilant els bouetes. Primer que res, la màquina miraculosa de Paco Morales (que ja no hi pot perdre cap dent perque les du postisses). Gelonch busca París. Eduard Carmona fa pública una polèmica fins ara privada: un tal Todó escriu com Martí i Pol i, per postres, com Ferrater; a banda d'això, llig Estellés. Concretament, un poema sobre un lleó. El tal Todó contraataca amb Ferrater i el calamar. I amb lentitud. Andreu Subirats recontraataca amb la llengua primmirada ferrateriana; i, quan recorda que ell ha viscut a la Fresneda, un del públic, del costat de la barra, salta: "La Fresneda!!! Hi ha molt de
cànem, per allà!!!". Javier Caballero fa una aparició estelar (semblant a les que feia Lou Reed als shows d'U2 de fa uns anys). Arnau Sabaté llegeix les restes del naufragi; li han robat l'obra completa. Prenafeta recorda Enric Duran. Paco Morales reincideix en Estellés, i quasi li provoca un infart a una senyora del públic. Una de les cambreres, mentrestant, recorda que ella havia treballat en un bar a Barcelona on s'hi feien lectures, i la gent les feia de memòria: en canvi estos d'avui tenen tots el paper en mà, i van llegint. Andreu Subirats es pica, i ell i Eduard Carmona comencen a recitar de memòria. Estellés, naturalment.
I en això, com que tenim una hora i mitja de viatge, jo i qui m'acompanya ens n'anem. Pel camí, mentre Morrissey recorda que hi ha una llum que mai no s'apaga, m'adono que el cap de senglar tunejat que, segons Miquel Àngel Marín, és un bou, no és un bou. És un bou senglar.

Retallo també uns comentaris:
Deixat anar perJoan Todóa les13:16http://img2.blogblog.com/img/icon18_edit_allbkg.gif
Etiquetes de comentaris:bouesia
5 comentaris:

Eduard ha dit...
Visca la crònica!
Apunts:

1. El poeta recitat de memòria amb en Sito és Josep Ramon Roig.
2. La polèmica Todó-Pol és basa en un estudi superficialment profund, mentre que la polèmica Ferrater-Todó en un de profundament superficial.
3. La la relació Jim Morrisson/aigua de les olives fa pensar, sí.

Mil gràcies, Joan.
Javier Caballero Cid ha dit...
M’han contat moltes coses del Bouema de Vandellòs, totes incidint en l’entusiasme i l’alegria d’ocupar la vila i el paisatge en un poema-trencadís on cada fragment de rajoleta és expressió d’una vida particular, una persona qualsevol, en el llenguatge comú del gest, la paraula, la música, el posat singular, lluny de les convencions de la vida rutinària. Ara bé, ningú m’ho ha contat amb aquesta precisió i exactitud, amic Joan, pos a "L’ombra del bou senglar" traspua la quarta dimensió de la poesia. Gràcies per tan bella dedicatòria. Gairebé ploro (bé, em cauen llagrimots, només) pres encara de l’emoció de participar-hi des de la meua bombolla d’antiinflamatoris i calmants. Fer-la petar: FLAP. I convertir-me en ona sideral gràcies a les arts de Magda Marzo i els seus escortes tecnològics, l’Adrià, els amics i amigues -els joves valents de Centre d’Estudis La Vall, amb la Rut Domènech al capdavant, els Dimonis...- , entestats tota la tarde en fer-ho possible. I a més, aconseguir-ho: estar i no estar alhora, com el mirall d’Anís Mor, a Can Macari, la Casa Bou. Una experiència excepcional.
Excepcional perquè ve de lluny, de la meua amistat amb Eduard Margalef, fotògraf. Amb ell he après moltes coses. També a mirar. Des de l’experiència de la ceguesa de la caverna i del quarto fosc a la màgia de les imatges desvetllades pel foc de la llum vermella. Des de la impressió de paper sensible amb una caixa fe Farias a la manipulació de negatius amb substàncies químiques. Des de l’enquadrament del motiu a la recerca del moviment del subjecte. L’Eduard és la història de la fotografia i el que ha vingut després, el color, el cine, el vídeo, la fotografia digital. Ell va ser el primer en posar en marxa una televisió a l’Hospitalet de l’Infant. I ara ha estat al darrera de la primera videoconferència a Vandellòs, un espill més a Cal Bou, un verset més al trencadís de Bouema 09.
Joan Todó ha dit...
benvolgut edu,
ja deia que és una crònica fragmentària; perquè vaig marxar abans que s'acabés (i quan encara no feia pinta d'acabar). per tant, el poema del Roig no el vaig sentir.ara vós hauríeu de fer l'epíleg, si es pot explicar :P
benvolgut ja,
gràcies.
Lord Alorda ha dit...
Cagondei, i noltros mos ho vam perdre... Sona tan èpic com l'any passat, fins i tot millor, l'any que ve no se'ns escapa!!! Todó, t'has revelat com a millor cronista que no pas qui et parla ara mateix, la meva èpica feia exagerada qualsevol cosa, el teu tot ens transmet proximitat, en llegir-te he pensat HI ÉREM... Gràcies, i tu Ja, cura't prest conyo, que això no pot ser!

Joan Todó ha dit...
gràcies, milord!

Lord Alorda ha dit...
VISCA JA!
VISCA LO BO!
VISCA TOT!!!
Lord Alorda ha dit...
VISCA LO BO I LO BOU!!!
hehehehe



cartell rebutjat de DAVID YMBERNON

5
He trobat  un curiós text de David Ymbernon “Estudi de reforma de la Bouesia” 2005. La bouesia mor d’èxit, però té crítiques severes: és caòtica, s’ho passen molt bé, horaris endarrerits, poca informació... Ymbernon en fa una anàlisi i unes propostes. Copiem els punts introductoris, que miren el passat i traça uns objectius més nous, no consolidar res. Algunes d’aquestes propostes Miquel Àngel les anirà incorporant, com la implicació de més i distintes arts en el festival. Ara bé, el boucèfal modelava la bouesia durant tot l’any, parlant aquí i allà, implicant tothom que es posés a tiro, i estirant els límits de les edicions fins arribar a la materialització de l’impossible. Un cop el bou a la corda, els bouetes eren funàmbuls per la corda fluixa de la improvisació.

Cal constatar, tanmateix , que la Bouesia sempre ha estat distinta una de l’altra, i ha tingut bona premsa... arreu, encara que no ha gaudit mai de bona acollida a La Cava, com s’ha evidenciat any rere any amb menys dotació,  menys mitjans, més indiferència per part de l’Ajuntament i de les Empreses. Però també es veritat que s’han guanyat col·laboracions i complicitats de persones i algunes  associacions. De manera que no és estrany que aquesta edició de 2009 girés entorn de fracàs. Va ser un fracàs que s’imposés des de la regidoria un cartell estiuenc i que es rebutgés l’obra que havia dissenyat precisament David Ymbernon, reproduïda a http://bouesia2.blogspot.com.es/2009/07/bouesia-09-descarregueu-el-programa.html 

De manera que els bouetes descobreixen el peix tisora i profetitzen la cris, que serà també del país i d’Europa.

BOUREFORMA, per David Ymbernon

BOUESIA Festival de Poesia de Deltebre

Estudi de reforma de la Bouesia, 5è Aniversari (2009)


de
per a
Miquel Àngel Marín


Els bouetes també serveixen per a llaurar

Reforma
Penso (o pensem) que aquesta "boureforma" ha de ser humil i no pretendre ser una salvació desarrelada, però també ha de ser, i és, positivament ambiciosa.

El que vaig (o anem) a exposar dona un gir important i total respecte a les edicions anteriors, però manté i vol mantenir l'esperit amb que Miquel Àngel Marín, va impulsar i fundar la Bouesia (2004) en companyia de Carles Hac Mor i Ester Xargay.


Sobre les edicions anteriors
Per a mi (o per a nosaltres), la principal característica d'aquest esperit recau en el singular criteri amb que Miquel Àngel Marín (juntament amb Hac Mor-Xargay) confecciona cada any –així ho ha fet fins ara– la programació del cartell, on veiem edició darrera edició que tots els artistes que participen son amics o coneguts d'ell i entre si.

I aquest fet, evidentment, ha conduït a construir un festival d'amics, d'amics bouetes millor dit.

Penso  (o pensem) que això és una característica positiva, doncs que sigui un festival amigable fa que sigui un festival engrescador i regenerador pels amics que hi participen i pels que s'hi fan.

I això provoca que la Bouesia duri efervescent tot l'any per molts motius en molts racons de Catalunya (sigui per les presentacions dels propis llibres editats per Arola Editors a posteriori, per les parelles artístiques i no artístiques sorgides de la Bouesia, etcètera).

I és un fet incontestable que la convivència durant els dies de la Bouesia esdevé única i no podria donar-se en ningun altre context (gràcies –insisteixo– a aquest esperit del Miquel Àngel amb l’efecte del Carles i l’Ester) perquè, posem per cas, en la majoria de festivals de Catalunya, els professionals que hi participen actuen i se'n van sense conèixer l'harmonia del territori i sense conviure entre ells ni –encara menys– amb la gent local, i a la  Bouesia sí.

Però dit això, ara cal donar un cop de timó important, i fer autocrítica en benefici de construir una nova etapa, no de destruir-ne la feta fins ara.

Així veig (o veiem) que caldria no pintar les pròximes Bouesies només amb colors amics, perquè aquests colors acabarien sent sempre els mateixos, així evitaríem caure en un fons endogàmic i autocomplaent que taparia la pròpia Bouesia sota un sol color gris resultat de la dissolució de tots els altres entre ells.

I per evitar això en benefici d'una qualitat cromàtica ben entesa, ampliaria (o ampliaríem) els registres de la poesia en totes les seves disciplines (o colors) per mitjà d’artistes emergents i d'altres artistes emergits o per emergir del tot, si es el cas (sense obviar els colors amics acumulats).

I sobretot, així doncs, val a dir que encerclaria (o encerclaríem) la Bouesia en un espai de trobada emergent, de plataforma d'artistes emergents amb llum i sirena d'emergència, i –fent un joc de paraules– d'artistes amb un esperit encès de contínua emergència emergent, sense acotacions per edats ni classes i sense tancar portes de cap mena a cap color.


Objectius
La Bouesia hauria de merèixer merescudament ser el punt de trobada de la poesia contemporània catalana, i em refereixo (o ens referim) a la poesia en totes les seves manifestacions, no només escrita.

El teatre, la dansa, el cinema, el vídeo, les arts plàstiques i la música també estarien acollides en la seva vessant més poètica.

El festival centraria esforços en propostes i artistes –com deia (o dèiem) abans– emergents i s'encaminaria a presentar propostes heterogènies amb una potent càrrega poètica, valorant minuciosament la experimentació i la capacitat màgica de sorprendre l'espectador, sense per això obviar artistes consolidats d'aquesta òrbita que treballen en la mateixa direcció.

I es procuraria cosir cada any una edició sorprenent d'acord a l'exigència marcada per la direcció, mimant la qualitat de la programació que esdevindria un factor principal pel que lluitar (la qualitat d'una cosa és la característica o el grup de característiques que fan que sigui bona o dolenta, i això és del tot subjectiu i discutible, d'acord, sí, però si un aliment és de mala qualitat ens pot fer mal. Cuinar segons el criteri de l'estómac ens apunta una bona digestió).
David Ymbernon
SERGE MINNEN, Un Laboratoire de Magie, F: EDUARD CARMONA 
Serge Minnen, músic belga que conegué Vuró Xaparlà i formà part del grup Bròkulo: una imatge i l’enllaç de presentació a Un Laboratoire de Magie a sota d’una fotografia d’Eduard Carmona. El seu muntatge va ser possible per la tasca ingent de la fotògrafa Roser Arques, que va digitalitzar les goètiques d’en Serge i l’audiovisual.

divendres, 22 de juliol del 2011

EL PUNT: BOUHAUS I BOUESIA

EL PUNT VA PUBLICAR AHIR AQUEST DOS ARTICLES:


SETENA EDICIÓ DEL CERTAMEN BOUESIA


La Bouhaus fusiona poesia i urbanisme a Deltebre


Es concentren en un sol cap de setmana els actes del festival, en què actuaran, entre d'altres, Sol Picó i Pepa Plana


També s'homenatjarà Josep Bo i ‘lo Teixidor'

21/07/11 02:00 - DELTEBRE - ROSER ROYO

Enllaços relacionats • http://labouhaus.blogspot.com/

La cultura en majúscules i a l'abast de tothom tornarà a esclatar al cor del Delta els dies 29, 30 i 31 de juliol amb motiu de la setena edició del certamen Bouesia, el festival d'estiu de Deltebre, que enguany es concentrarà en un sol cap de setmana i que, amb el nom de La Bouhaus, provarà de fusionar dues disciplines aparentment allunyades: la poesia i l'urbanisme o la música i l'arquitectura. La idea d'aquesta fusió sorgeix a partir del disc Les paraules de Gaudí, de Carles Andreu, un dels participants en el certamen d'enguany, i també del llibre Ludwig Jujol, de Perejaume. De fet, aquesta particular edició de la Bouesia es deslocalitzarà el primer dia, divendres 29, i s'encetarà amb una visita guiada a càrrec de Perejaume a l'església de Vistabella, a la Secuita, obra de Jujol, i continuarà amb un dinar i una migdiada filosòfica al Mas de Ceremines de Riudoms, propietat de familiars de Gaudí, on hi haurà recitals musicats al voltant d'aquestes dues grans figures de l'arquitectura catalana de finals del segle XIX i principis del XX.

Les Quatre Carreteres

Després d'això, la Bouesia tornarà a Deltebre per recuperar un espai públic de l'urbanisme local: les Quatre Carreteres. “Fins als anys 70 va ser el centre històric del barri de la Cava. Hi havia un cinema, una pista de ball modernista, tres bars, la cambra agrària, una barberia i una carnisseria. No hi havia cap plaça però generava vida social. Ara només hi queda el bar del sindicat, i a les altres tres cantonades hi ha un banc, una caixa i una immobiliària”, explica Miquel Àngel Marín, ideòleg de la Bouesia i membre de Rabera de Bouetes, el col•lectiu que, amb el suport de diverses institucions, organitza el certamen. Amb la Bouesia d'enguany, aquest espai públic es recuperarà. Es muntarà una exposició a la sala Ramon Calvo que recrea, a escala, un tros de la trama urbana de les Quatre Carreteres amb fotos des dels anys 40 fins als 60. Bona part de les actuacions es faran allí: l'actuació de la coreògrafa Sol Picó o l'homenatge cantat a Josep Bo i lo Teixidor.

Una paella cuinada al mig del carrer

Una de les actuacions més espectaculars de la Bouesia d'enguany serà la de la coreògrafa i ballarina valenciana Sol Picó, que juntament amb la cantant Mariona Segarra presentaran l'espectacle Matar al bicho. Totes dues, amb l'ajuda d'un cuiner vestit de negre, Xavier Caballero, faran una paella en un escenari muntat al mig de les Quatre Carreteres. A l'organització els han donat el llistat d'ingredients, entre els quals hi ha un conill i un pollastre morts i pelats. També és destacable l'espectacle De pe a pa, de la pallassa vallenca Pepa Plana, que fa un recorregut de preguntes a través de la poesia universal.

Hi haurà recital de Bouj's (poetes-discjòqueis), també a les Quatre Carreteres, i hi haurà una Revista aminada ultrasònica, en què s'utilitzaran aparells per captar els sons dels rat-penats. Al marge de l'homenatge al músic i compositor de Deltebre, Josep Bo, i al cantador de jotes, Josep Guarch, lo Teixidor, també es farà un homenatge a Fermín Llambrich, propietari del transbordador Garriga, mort recentment, poc després de l'obertura del nou pont sobre l'Ebre.

Publicat a • El Punt Camp de Tarragona i Terres de l'Ebre 21-07-2011 Pàgina 10


Josep Bo-Bou-Bouesia


21/07/11 02:00 - POETA - JAVIER CABALLERO
El 17 de maig massat va traspassar Josep Bo, als 86 anys. Uns dies abans, 25 de març, ho feia lo Teixidor. Lo Teixidor és el riu de la jota, natural, corrent, i lo Sifonero la cançó, la música i la lletra. Dos fars de la Bouesia, el festival de poesia de Deltebre que arriba cada juliol. La rauxa peripatètica de la Bouesia aflueix amb el paisatge i marca els llocs on es convoquen passat, present i futur: la plaça de l'Església, amb Llorenç Barber dalt del campanar esventant la música de les campanes (2006); el riu cantant al pont amb la dansa de les barcasses, de Carles Santos i Ll. Barber (2010). O bé, enguany els dies 29, 30 i 31, la setena Bouesia festeja l'arquitecte Gaudí amb Carles Andreu, Jujol amb Perejaume, i una cruïlla, les Quatre Carreteres, cercant un centre al nostre urbanisme d'al•luvió. I vet aquí els fars, fites de la nostra geometria. El far, solitari i expansiu, centrífug, que va tan enllà, més enllà. De lo Teixidor ja va parlar aquí mateix Miguel Àngel Marín. De manera que avui farem cinc cèntims de lo Sifonero.

Josep Bo (1925), saxofonista i poeta, canta l'orgull del cavero vanant-se d'haver aixecat èpicament casa, nissaga, i posa en solfa l'univers del poble. Col•laborà en la revista Antena (1951-1953), testimoni de la recerca del nostre imaginari a partir de l'actualitat i la guspira del moviment de segregació, Poble a Part, de l'Ajuntament de Tortosa. Funda la Societat Musical Espiga d'Or (1980). Xiulant, xiulant, basteix la banda sonora del Delta com els cullerots, bernats, xarxets: prepara el carro ben entoldat, cavall o egua, ben adornat.

Bàsic i fonamental, com els canyars i les basses, el seu llegat musical i poètic ha estat recollit a Lo carrilet de la Cava i les cançons de Josep Bo. Un paisatge musical per al Delta de l'Ebre, per Gemma Bo, Elena Fabra i Arturo Gaya (Cossetània Edicions, 2009); llibre-CD, recull lletra i música de 20 cançons de la seva mà i interpretades per La Carrau, Pep Gimeno “Botifarra”, els Quicos, Terrer Roig, Andreu Rifé, Montse Castellà, Josep Maria Bonet i Juno (millor disc folk dels Enderrock 2011). Abans del llibre, les seves cançons són repetides de viva veu i traspassen el delta. Lo Carrilet de la Cava s'ha cantat i es canta en estils diversos, també pels Telstar. Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries el fan còsmic de bracet amb la lluita antitransvasament: “Ai! Carrilet, tan poc a poc que anaves (...) a la ribera, ja no et podrem oblidar”.

Nostàlgia centellejant, sembla. Tanmateix, vindica el present, el millor no és el que s'ha perdut, sinó el temps que recupera: “Avui que fa tan bon hora, i el dia es presenta clar, mos farem una paella a la vora de la mar. Portarem un feix de llenya, la guitarra i un porró, i com tots estem de festa, passarem un dia bo”.

Josep Bo, un riu que passa cap a la mar de la literatura. El far, saber que fecunda la terra d'arròs, terra de fang. Noli, obsecro, istum disturbare.

Publicat a • El Punt Camp de Tarragona i Terres de l'Ebre 21-07-2011 Pàgina 10
http://www.elpunt.cat/deltebre.html

foto: PRIYA