dimarts, 8 de juny del 2010

BOUCRÒNICA 09

1: Foto-partitura de la sortida del bouet de la Bouesia 09 riu amunt.

La cinquena Bouesia ha estat un bidellet negre i ulls punyents saltant de la mar i corrent per la sorra taronja perseguit pels terribles i malèfics peix-tisora blancs i rojos. 3 nits amb els seus 3 dies intensos, plens d’emocionants experiències trasbalsant la quotidianitat triangular del Delta, gratificant i lliures entre dos aigües sempre, híbrides, com la darrera llum del dia i lúcids estels trenant la xarxa de les constel·lacions.

2. Omitsu i Leroy Cardwell, a l’Esquellestric.

El dijous 23 la Bouesia va fer bullir l’olla amb la poesia de Leroy Cardwell, “un captaire educat” i les il·lustracions d’Omitsu; una parella de caminants infatigables que van amanir la presentació del poemari bilingüe Gorrió a la farina, Sparrow in the Baker’s Dust (Ed. Cantàrida, Palma, Illes Balears) amb el gest precís del seu Teatre Ambulant, les notes de Blues, o els ritmes tradicionals japonesos emmirallant-se a l’arròs verd de l’entorn.


3. Xiquets i grans en “couretà” inventen eines sonores i sorolls diversos.

El goig plaent planava per la xafagor ambiental, quan Joan Marc Clofent, plantejà el seu happening. Una sèrie de fotografies colpidores amb un codi numèric ens van fer pensar per trobar el secret amagat a la caixa dels set panys. Hiroshima en fou la clau, per no oblidar la destresa de la ciència en el seu progrés de por i destrucció.

4. Veu difònica de Llorenç Barber al pas d’Olmos.

Més tard Llorenç Barber i Montserrat Palacios ens van avançar el contingut enciclopèdic de La mosca tras la oreja. De la música experimental al arte sonoro en España (amb la inclusió de 4 CD, ed. SGAE, Madrid). Una història de la música que ningú ha volgut contar des de les avantguardes de principis del XX fins avui, i que demostra que la vida sona ininterrompudament i les tradicions s’elaboren contínuament i, com el brunzit de la mosca, són una permanent realitat palpable que ningú pot controlar, per molt que es silenciïn.

5. L’aranya contextual trena la sàrsia de la nit sobre el do de Terry Riley.

L’olla coïa amb tres elements fonamentals que adobarien tota la Bouesia: la poesia, el pensament, la música. I el divendres encengué els “faros”. Encara hi havia sol quan el compositor belga Serge Minnen ens oferí la seva performance, Une laboratoire de magie, on oiríem les seves composicions polifòniques i experimentals, amb textos propis i il·lustrades amb els talismans geomètrics musicals, veritables claus de volta d’una estètica simbòlica que aprofundeix “una realitat misteriosa profunda i totalment desconeguda”.


6. Carles Andreu al jardí de l’Universal.

Amb un registre més proper Carles Andreu ens presentà l’Autobiografia cantada i parlada, acompanyat al piano per François Tusques. L’incommensurable energia del vell lluitador incansable, magre com un Quixot, va desgranar les cançons de la seva vida, la jota, el flamenc, el sefardí, el turc, ritmes brasilers, sons tradicionals mallorquins... i, especialment, els poetes Gaudí, César Vallejo i Salvat Papasseit: memorable el fet de cantar un poema visual. Qui és mestre d’amor / del guany ja pot viure. Va acabar amb una crida a la solidaritat en tant que a la Barceloneta “no volen pobres davant la mar”.

7. Nebulosa a la barcassa de Terry Riley, pas del Baló.

Encara, però, havia de venir l’acte més emotiu de la jornada. Lo Butifarra, Pep Gimeno, de Xàtiva, devia avivar el far fèrtil de Teixidor, el degà de la jota de les Terres de l’Ebre. I a fe de déu que va encendre els aplaudiments més nombrosos del festival amb les albaes i desgranant les fulles del folk valencià. La seva veu potent i la seva gràcia natural, admirables, van ser reconegudes a la plaça de Nicanor. I va fer plorar l’auditori quan va destapar la sorpresa de la nit: va cantar una cançó del poeta i saxofonista José Bo (1925), i l’anunci d’una col·laboració amb el llibre-disc que prepara la Regidoria de Cultura en reconeixement i homenatge al Sifonero. Jose Bo, lo Sifonero, és un foc constant en la lluita per l’experiència. Basteix, amb les seves cançons i els seus himnes, la banda sonora del Delta. Bàsic i fonamental, celebra el treball arduós dels homes i dones ,/ tots van al camp, / aigua als genolls, / mig estacats; canta els Dies de Festa, La Carretera del Córrer; i fa memòria de l’esdevenir constant de l’univers. Que no li manqui honor i glòria!

8. François Tusques acompanya Carles Andreu.
Una nit tan plena d’emocions punyents no podia acabar amb la pell de gallina. François Tusques, amb Afterboujazz va posar les notes del piano precises per retornar les constel·lacions al seu ritme pausat i constant. Infatigable músic que va convertir la terrassa florida de l’Universal en un somni d’estiu, refilets de mojitos, revolts exòtics de caipiriñas.

9. Esquellestric, Llorenç Barber.

I al tercer dia els bouetes ressuscitaren ànims amb uns arrossos ben cuinats a Can Figueres, a la Marquesa, on pràcticament començà la Revista Caminada. Bé Carles Hac Mor, bé Miquel Àngel Marín, bé l’espontaneïtat del jo també, amenitzaven la complicitat amb intervencions parlades, declamades, escenificades o cantades. I van empènyer l’hora de l’Esquellestric, la revista d’esquelles. Llorenç Barber introduí l’esquellada en parlar de l’ús atàvic i recent en la memòria per martiritzar parelles sancionades com contra-naturals (vet ací un vidu i una separada, o altra combinació). Però aviat narrà la gènesi mitològica de l’event en remuntar-se al terrible poder antic que devora els fills, Saturn, i l’enginy de Demèter o Gea per salvar el nou poder naixent, Júpiter, que va requerir l’ajut dels κουρῆτες.

10. Ester Xargay, els nans i la campaneta del riu de Llorenç Barber, pas d'Olmos.

De manera que es tractava d’una “curetà”, sonar esquelles i percussions a l’atzar per foragitar el vell poder amb l’actualitat del caos, del rebombori, de la festa. I ens exhortà a no seguir cap ritme constant, ni el del cor, a fi de fer el major i divers escàndol possible. I així començà l’expansió de la revista caminada per la vora del riu, urbanitzada, i amb els senyals del pont nou. Xiquets i grans rivalitzaven en el desori, però els turistes ho fotografiaven tot i els vianants s’apuntaven a la gresca. Del pas de Garriga al d’Olmos, on ens obriren amablement la barcassa i es produïren algunes intervencions bouètiques. Fins arribar al pas del Baló, on Josep del Pas ens acollí per a la travessia. 25 músics i no-músics, coordinats per Usted no es un colectivo o l’orquestra Nebulosa va fer ballar el do, In C de Terry Riley, amb el paisatge. Sobre el riu l’aigua fonamental apagava el dia mentre teixia l’aranya minimalista la nit estelada i la lluna passejada. Bategava la respiració i la música i del caos s’esdevingué l’harmonia sota la geometria de les constel·lacions en una explosió final apoteòsica i ditiràmbica –un crescendo emocional de la Bouesia 09.

11. Andreu Galán a l’Esquellestric, pas de Garriga.

I fèiem tard al Fracassart. El Regsexcital de bouetes a la paella. El Clàssic obria l’escenari amb Eixida al sostre, d’Ester Xargay, acompanyada de les improvisacions de Miquel Àngel Marín. Montserrat Palacios continuà amb l’experiment Coser y cantar, duo per màquina de cosir Singer i soprano, l’esglai de la tasca callada de la dona al taller i a casa amb veu punyent i respiració de la filosa industrial.

12. Nebulosa a la barcassa de Terry Riley.

I Carles Hac Mor i Miquel Àngel Marín despresentaren els ridículums, l’anticurrículum de més de 50 bouetes i demanaren xiular als que ho fessin bé i aplaudir les errades. Impossible contar-ho tot. Si dic que Eduard Carmona va cantar els seus poemes, com oblidar Sito Subirats presentant la seva traducció de Villon, doblat en l’original per Carles Andreu. O l’excepcional actuació de l’Andreu Galán, la fabulosa sàtira valleinclanesca del dictador sud-americà de Lucas Quejido, els poemes ucrainians de l’artista plàstic Andry Antonovsky, el tango d’Isabel Juanpera, Omitsu, Ymbernon, Catalina Girona... una llista i un llistó alt com la nit. No es van llegir, en canvi, les comunicacions dels que volien estar i no podien. D’aquí que millor plegar amb el parlament filosòfic de Carme López que ens introduí Wittgenstein, “d’allò que no es pot parlar, millor callar”, “si no pensem el món, què pensem, doncs?”. Carles Andreu, amagat rere la paumera, repicava al to de saeta: “El món és la totalitat dels fets, no de les coses”, “la formulació dels problemes filosòfics s’aguanta sobre una mala comprensió de la nostra llengua”, mostrant com allò inexpressable està contingut inexpressablement en allò expressat. El fracàs, indubtablement. El Fracassart va allargar tant la nit que encara s’escolta al foscant el bram de videllet:

Eixa és la copla
Dels mariners
Que no agafen res
Que no agafen res
I no agafen res...
Trago de vi, xiquets!
J. Caballero, agost 2009.


13. Ditirambe final a la barcassa del Baló.

FOTOS: JA: Bouesia Contextual, 2009.