Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Teresa Moralo Muñoz. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Teresa Moralo Muñoz. Mostrar tots els missatges

divendres, 10 de juliol del 2020

TERESA MORALO ENERGIA VERSUS OPRESSIÓ


Abrivat, el vermell surt impetuós, clivella la crosta pètria i tenallada de forces acerades que imposen l’establert, rígid, pesant, sòlid. In media res ens col·loca Teresa Moralo en el moment previ de la creació. Encara l’ou no és ou i ja per les esquerdes pugna el làtex mal·leable, l’energia flexible que brolla com la deu d’un gran doll que esdevindrà corrent, mar, món. ENERGIA VERSUS OPRESSIÓ recrea la tensió, la lluita de matèria i forma. I el moviment esdevé so. I així llegim un poema, LLIBRE, sobre el mite dels orígens; i un segon, breu, que dibuixa el temps de l’home, IL PENSIERO, de Javier Caballero.


ENERGIA VS OPRESSIÓ, 90 X 116 cm, tècnica mixta, acrílic amb textures

CLICA EN L'ENLLAÇ PER VEURE I ESCOLTAR EL VÍDEO https://m.facebook.com/story.php?story_fbid=3430482776964115&id=100000072800584


LLIBRE

Conta’m, llibre i mestre, les cosmogonies
D’aquell món on encara estava tot en el moment
Previ al gran badall, khaos, qual l’obertura
Abismal oferí per primer cop un totum
Revolutum, dens i ràpid, indistint.
Conta’m quins van ser els llinatges divins
Que ens van permetre l‘ordre, la successió,
Les relacions i el punt de mira. Com aquell home
Ardit es dreçà i mirà al cel i aixecà una gleva,
Perquè no tenia cap roc a mà, i la llançà
Contra l’encanteri immutable dels treballs
I els dies. En trencar l’esplèndid mirall,
L’home engendrà amb la seva estimada
Els fills i la utopia sense témer l’oracle terrible.
“Perquè aquí on regnaren els déus –digué-
Construirem l’hort, i al davant la caseta cara sol,
I des del pedrís guaitarem dels estels el tomb.”
Com el fat revoltà el fill contra el pare
I així esdevingué fundador de la ciutat i l’imperi.
No van ser fàcils les coses, no, però, per això,
No retornà mai el caos, sinó un perill pitjor,
Monstre terrible de cent mil boques per les que
Una llarga llengua partida parla pels colzes
I multiplica amb la seducció de la gresca
Els relats feliços del paradís terrenal.
Conta’m, llibre, i ensenya’m el truc d’Ariadna
Per enfilar el laberint i la rutina, els dies mil.

2001-


IL PENSIERO
...ese horrible pensador de Auguste Rodin, que está en una actitud mucho más propia de la defecación que de la creación artística o filosófica
                                                                                                                                             Dalí, 1976, entrevistat per MRR, El País

S’hi va posar a pensar
a l’alba

I així va estar tot el temps.

A l’ocàs
ja era vell.

2012 - 2013

dimecres, 27 de maig del 2020

VERTÍGEN, TERESA MORALO, UCMAN i PACO MORALES


Freud negava el sentiment oceànic. Però els romàntics s’extasien davant la naturalesa ciclòpia desbordant. Veig Friedrich (1774-1840). Veig el viatger davant la mar de boira (1818). I davant Vertígen de Teresa Moralo, i, a més, tot passa quan fem una altra cosa. Tenim la terrassa abismal, amb una tanca poc segura, abocada a la mar pètria, geològica, inabastable; i la taula de còmodes poltrones vermellones. Testimoni de la nostra incertesa incòmoda, l’oi de por que puja estómac amunt -què poca cosa som! Avui mateix vivim com amb molts mitjans i la naturalesa, meravella que impressiona, amb un mínimum ens fa anar de cap.
Tornem a pujar al cim, tornem a mirar-la amb els ulls de Teresa Moralo, i li posarem veu a dos poemes, semblants i distints, còmodament asseguts


TERESA MORALO, VERTÍGEN, 100 X 150 cm

en aquest enllaç podem mirar Vertígen i escoltar la veu de Javier Caballero amb els poemes
https://www.facebook.com/teresam.munoz.18/videos/3313476315331429/

El primer poema que llegirem es va incloure en un projecte amb PACO MORALES, artista torrencial i polifacètic de 1981, UCMAN. Reprodueixo la pàgina:

Segon poema:

EL GOLCO, Alpujarras, Garanada

                        Por Odettte et Paul, de la maison
                        de la Sirèn avec affection.

La terra és cònica pendent, gratada
Pels immensos barrancs braus; feréstega
Distància, però, permet l’existència
D’unes oliveres, una caseta, ametllers,
Els ramats, el pastor, les esquelles.
Hom sent el cric cric en espiralls
Trencades i l’escalfor blau de l’estiu.
D’ací estant, se succeeix la quotidiana
Rutina, esmorzar, alenar el present
Íntim, de l’estómac, certa insatisfacció
Que ha d’acabar més que en un cim
Més baix a la fi de la pendent.
Ara bé, ¿quin turó serà la maduresa?
Hi haurà un dia en què ja no caldrà
La renúncia, amb les forces justes
Per al gaudi que reconforta com un saborós
Vi vermell, com la bellesa o el saber.
Mentre se’n va per la pendent l’horitzó
I en el blau s’esmorteix la por.

2001-

Un poema estimat, que gairebé no he recitat mai. Em porta aventures i l'amistat amb el músic belga Serge Minnen. Em va ensenyar molt a escoltar música. Especialment música medieval, però també de músiques esquisites, com les minimalistes. Serge em va fer escoltar per primer cop a Philipe Glass (1937).Vam anar plegats a veure a Barcelona Koyaanisqatsi, que em va impresionar moltíssim. O la Penguin Cafe Orchestra.

Caspar David Friedrich, Der Wanderer über dem Nebelmeer, 1818 (oli sobre llenç, 98,5 cm x 75 cm)

Pel que fa al sentiment oceànic, terme encunyat per Romain Rolland i popularitzat per Freud a L'avenir d'una il·lusió (El malestar en la cultura), en criticar la sensació oceànica d'infinitat. Rolland feia d'aquest sentiment la font de tota energia religiosa. En canvi, Freud considera que, d'existir, és el primitiu sentiment d'ego que precedeix a la creació del jo, el qual sorgeix quan la mare deixa d'alletar el fill. El nadó encara no té un concepte del jo, més aviat viu en el tot, que és part de sí mateix. https://momentulum.blogspot.com/2008/09/freud-el-jo-ho-inclou-tot-desprs-dell.html

dijous, 21 de maig del 2020

TERESA MORALO I TERRASSETA VALENCIANA I VEU DE JAVIER CABALLERO


Teresa Moralo em provoca amb els colors del record, tan fràgil el duem a la pell prop dels ulls i dels llavis prop. Hem compartit joventut, complicitats, paisatge.  Potser l’accent gairebé. Som corda i poal. Em diu: vine a la terrasseta valenciana; aquella tarda acolorida amb gust de mar i alfàbrega, amb la cadira de pelar la pava, el verd exuberant, el vermell i el groc de pomes i el codony. Cantirellet d’aigua fresca a l’ombra del parral, plàcida serenor mediterrània. I jo de retruc, de viva veu, li llegiré AMPOSTA, CINC DE NOVEMBRE DE 1978 i dos més, mitològics, d’aquells anyets tendrets.

A veure si ho podem escoltar i mirar la terrasseta alhora: 

AMPOSTA, CINC DE NOVEMBRE DE 1978

Carrer amb flors,
curt, estret, tort.
Una velleta.
Mocador negre.
Llençols blanc verge.
Fila l’agulla

la llum de sempre.
AFRODITA CORRENTS

Presumida i bonica somrius
en passar i una mirada teva
genera les roses de carrer i l’estiu.
Com i de quina manera
es pregunta la jove, la mare, la vella
i els hòmens, adolescents furtius
envermelleixen i, ja captius,
es tornen poetes de la lluna plena,
cantant com es banya al riu
o amaga als canyars ta nuesa,
com, presumida i bonica, somrius
i obres les roses del carrer i l’estiu.

MIRATGES, 1987, p 18

SIRENES
                                   A Lola Soler

Venien del nord,
Venien del nord,
Cap a la terra
De la meravella.
Venien del nord
Per la flor de taronger
I el dolç de les moreres.
Tocaven l’Albufera,
La canya i la senillera.
A la nit eixien,
A la nit eixien,
Buscaven la finestra
Amb llum elèctrica.
A la nit eixien,
A la nit eixien,
Cercant les ànimes
S’enduien les mirades
Més enllà del mar,
Més enllà del mar
I del llac Estigi,
S’enduien les mirades
I un buit deixaven
Aquelles aus foràstiques
Aquelles aus foràstiques
Amb veu de xeringa,
Amb veu de dolçaina,
Amb dolça harmonia,
Amb ulls de pubilla,
Amb somriure de lluna.
I un buit deixaven,
I un buit deixaven...
Per això ploren els poetes.

CIRCUMSTÀNCIES I PRODIGIS 1990, P.39