BOUCRÒNICA: TRANSMUTACIÓ DEL BOU EN MOSQUIT. ENCONTRES POST BOUESIA. AMPOSTA 2018

Magnífic retorn bouètic i puntual de la Bouesia. Lo Pati d’Amposta acull una programació minimalista on es traça una simultaneïtat de gèneres per transgredir-los amb improvisació, rigor, i humor -un mosquit punxenc.

La instal·lació Un taller de màscares i veus en terra de mosquits crea l’escenografia del festival que projecta els vídeos d’Adolf Alcañiz i Ester Xargai, Dadà és un mosquit i La transmutació del bou en mosquit. Un teló fluït que esdevé marc auri per a la conferència i els concerts. Alhora recull les evolucions i experiències del taller de veu i màscares de mosquit, impartit per Monserrat Palacios i Miquel Àngel Marín amb la col·laboració de Carme Domènech i els alumnes de quart d’ESO a l’Institut Deltebre. Alcañiz i Xargai escarxen aquest procés en què l’adolescència transmuta mitjançant màscara, boca i melic en mosquitam, cadència, ressonar i brunzit. Un bastiment màgic que vol contenir l’expansió bouètica. Un mosquit que vola content.

La conferència Sebastià Joan Arbó i Carles Santos en l’àmbit artístic, a càrrec del cantautor i poeta Josep Igual Febrer va voler respondre la qüestió bouètica, ¿Qui és Dadà i qui és un mosquit a les Terres de l’Ebre? L’escriptor i el músic omplen el segle XX. Igual els compara i situa, en la tradició de les avantguardes. Estudiós i coneixedor de l’obra del rapitenc autodidacta, en va destacar aspectes ocults i aspectes anecdòtics plens de significació -Terres de l’Ebre, epígraf que ha rebatejat aquella diòcesis dertosiana. Com que el llenguatge amè i directe d’en Igual ens encisava, va rematar la semblança del musicòleg amb la lectura del seu text publicat a Retrats de Butxaca (2006). Igual ens deixa dos mosquits impressionants i crítics, que han creat el nostre imaginari des de la realitat, una significació experimental que han arborat  cap als cels de la universalitat.

La transmutació del bou en mosquit és també pura improvisació. El laboratori Col·lectiu Free’t empra el Soundpainting, un llenguatge de més de mil signes per a la creació multidisciplinària. Avui, el guiatge enèrgic i juganer d’en Arnau Millà no sols conjuga les diferents virtuositats del grup, sinó que també integra la dansa aèria de Sol Picó, els jocs de la saxofonista Mireia Tejero, performer insurreccional, i l’homenatge en prosa als 80 anys del boueta  Carles Andreu, 80 anys de creació sense parar. De manera que l’acció va transcórrer delicada i exquisida, plena de lirismes i simultaneïtats, complicitats i coreografies, en un ritme ritual imprevisible, ben consonada i sensual.

Així fins l’apoteosi final on es trenca la quarta paret i tothom acaba en un ball ditiràmbic col·lectiu. Un núvol de mosquits. Pur plaer estètic.

Invertits i en dansa tots els valors, la traca final dels encontres la va posar Manu Louis, l’home-orquestra imprevisible i elèctric, a l’hora màgica del vermut. Rock, jazz, ritmes tradicionals, pop... acoblats en teclats, guitarra, sampler... es mostraren en una mixtura postmoderna i exòtica, entremesclades en efusions en anglès i/o francès pertinents, revoltades o humorístiques. Un mosquit impromtu, prolífic i experimental en el migdia solar de Lo Pati. Per tant, Dadà és un mosquit.

JC

ARTISTES DEL COL·LECTIU FREE’T

Joan Sancho i Maria Berengué – violins
Maria Mora, Laia Roset i Alba Vicario – dansa
Montse Piqué – veu
Rafel Esteve – contrabaix
Núria Andorrà – percusió
Miquel Ángel Marin – clarinet
Miquel Salla – electrònica
Jordina Millà – piano
Oriol Planes – actor
Montserrat Trepat – actriu
Maria Monseny – escenògrafia i visuals
Arnau Millà – Soundpainter i director

https://auditorienricgranados.cat/formacions-musicals/collectiu-freet/

FOTOS:
1. Lo Pati, Facebook, taller de màscares de mosquit i veu, 2018
2. Col·lectiu Free't, Facebook, Apoteosi i ball ditirambic, Lo Pati 2018

REFERÈNCIES:
Col·lectiu Free't: https://www.cfreet.com/
Manu Louis: http://www.louislouis.org/web/
Lo Pati, Amposta: https://www.lopati.cat/es/ 
Josep Igual: http://3x4.info/blocs/plancton-el-bloc-de-josep-igual/
Sol Picó: http://www.solpico.com/?lang=es
Mireia Tejero: http://www.mireiatejero.com/es/
Adolf Alcañiz: https://vimeo.com/adolfalcanyiz
Montserrat Palacios: http://montserrat-palacios.blogspot.com/

SOL PICÓ I MARIONA SAGARRA: MATAR AL BICHO

DISSABTE 30



LES QUATRE GOLES DEL BOU.


HOMENATGE A LES QUATRE CARRETERES.


21.00 h. 'Matar el Bicho'. Sol Picó i Mariona Sagarra. Dansa i música. Quatre Carreteres.

MATAR AL BICHO, fou la performace per celebrar els 15 anys de trajectòria de La companyia Sol Pico (Centre Arts Santa Mònica, 2010: celebració, llibre i exposició). La performance fou interpretada per Sol Picó, Pia Mazuela i la cantant Mariona Sagarra.

La performance consistia en una paella cuinada per la Mariona i dues peculiars ajudants de cuina: una Sol vestida d’aranya i la seva “mascota” Pia Mazuela, que trinxaven el conill i el pollastre mentre la cuinera recitava el conegut text “Et desitjo” de Victor Hugo: “Et desitjo primer que estimis, i que estimant t’estimin”.

Sol Picó ha estat molt premiada, només enguany els MAX, per la millor Coreografia i per la millor Intèrpret Femenina de Dansa, amb “El Ball” (2011),


Sol Picó és una companyia professional de dansa contemporània creada el 1994 per Sol Picó (1967 a Alcoy, Alacant), ballarina i coreògrafa que li va donar el seu nom. Des del inicis, el seu treball s’ha inscrit en una línia de mestissatge on interactuen diversos gèneres. La seva tècnica madurada alia força, precisió i dinamisme, sota el tractament orgànic de les seves creacions. Constantment dinamitzades per l’humor, les obres tenen un segell propi sense concessions ni manual d’instruccions. Allò que semblava un repte s’ha convertit en una dinàmica de treball. Allò que semblava una proposta arriscada i insostenible s’ha transformat en la matèria prima de les seves propostes.


A la fi i al cap, la meta no és aportar respostes sinó plantejar preguntes a través dels sentits, de l’experimentació, de la vivència. No es tracta de construir un discurs sinó de qüestionar allò establert. La seva narrativa no és estructura sinó més aviat una eina. Les obres s’apropen més a una experiència vital que a la teatralització de temes essencials.


Sol Picó construeix ponts entre mons antagònics fent quallar elements aparentment irreconciliables: el flamenc ballat amb puntes, els vestuaris d’estil bèl•lic sobre arquetips femenins o el volum de les seves escenografies cohabitant amb l’organicitat del seu treball. La música dels seus espectacles és una altra de les eines utilitzades per a reforçar la barreja d’estils; ja sigui per mitjà d’uns arranjaments arriscats en directe o bé amb temes impresos en la nostra memòria.


La transformació de l’espai quotidià en un paisatge extraordinari, tant en els seus espectacles de carrer com de sala, mai són allò que esperàvem i sempre van més enllà del que és tangible. El component de festivitat, omnipresent però adoptant formes diverses segons la producció, sempre acaba transmetent una sensació d’espontaneïtat gràcies a la seva tècnica impecable.


En totes les seves creacions, Sol Picó utilitza elements de la cultura popular, construint una iconografia pròpia, on les referències culturals s’inscriuen en la nostra història personal. La seva proposta és un clar exemple de la relació entre mite i memòria, ja sigui individual com col•lectiva.


I Sol Picó ens dóna l’oportunitat de viure-ho.


Viure-ho des de dins a través de l’emoció.


Més vivència que narració.


Més experiència que representació.


Una catarsi.


Catherine Amette / Pia Mazuela

http://www.solpico.com 

MARIONA SAGARRA col•labora amb Sol Picó des de fa molt temps i a més condueix una llarga trajectòria per la veu, la música, la poesia. Performer i cantant (amb 3 discs a l’abast) amb una sòlida formació musical, experimenta amb distintes formes d’aplicar la veu a l’àmbit de la música o de la pedagogia. Durant un any i mig ha estat dirigint i presentant el programa radiofònic setmanal VOX POPULI a l’entorn del mon de la veu a l’emissora Catalunya Música:


“Els ulls de la mariona són fondos, arrossega una ombra escorredissa i segurament s'enrojola quan llegeix això. no sap obrir la boca sense paladejar el buit, ni tancar-la sense deixar-hi un regust de boniquesa a fora. quan la vaig conèixer, em va aparentar de debò una estranya forma de vida, però ara és una part més de mi, com una parpella o una cassoleta del genoll, bellugadissa i protectora. podria dir que estima encara millor que canta, però no goso temptar la sort, per si m'erro, que de música no en sé prou. per fort que caigui el xàfec sempre esbossa el somriure dels savis, tot i que em desaprovarà si ho dic. m'és ben bé igual. és tard: m'ha demanat aquest pròleg i jo l'hi escric. el compacte, de fet, li hem fet entre tots, a pedaços, tota una colla de personatges, aviciant per aquí, estovant per allà, i ella s'ho ha deixat fer. després ha cantat una mica per sobre, com acotxant-nos tots amb la manta de les moixaines, perquè li vaga sempre de dir-te bona nit i fer-te un petó i tu enfiles els somnis un pèl més serè, o més exaltat, si més no més replet d'emocions que repiquen com cascabells quan les fas ballar. de nit, quan tot put a negror, et canta a cau d'orella, i tu et refàs de la malícia del món i et lleves i emprens la feixuguesa i la transparència dels dies, com us ho diria... guarit, joliu, diferent.


YANNICK GARCIA

http://www.marionasagarra.com 

YANNICK GARCIA (Amposta, 1979) http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/92940

estarà a la voreta del riu el diumenge, juntament amb Anna Maluquer i la Big Bang Valona (POESIA ALS PARCS):

DIUMENGE 31
L’ÚLTIM VIATGE.
19.00 h.


Recital: Poesia als Parcs: amb Yannick Garcia, Anna Maluquer i la Big Bang Valona. Barcassa de Garriga i pont Lo Passador. Co-organitzat amb la Diputació de Barcelona i el Parc Natural del Delta de l'Ebre.