dimecres, 29 d’abril del 2009
CILICI I ELS ESTRIS DE LA LLUM. LORD ALORDA. HORIGINAL 29 IV 09, 20.30
a les 20:30
al BAR (h)ORIGINAL
carrer Ferlandina 29 BARCELONA
(davant el MACBA)
JAUME C. PONS ALORDA recita en solitari per primer cop al bar (h)ORIGINAL de Barcelona i ho fa acompanyat de tota una sèrie d'aparicions estelars i amb un CILICI a la mà per torturar la poesia i alguna cosa més...
Al final es repartirà vi i un petit piscolabis entre els assistents a manera de comunió amb la sang i la carn del vers sacrificat. Tothom i totdon convidats i convidades. Esteneu el missatge! Gràcies!
pòster és cortesia de Pau Vadell i Vallbona
CILICI és el darrer llibre publicat de Jaume Lord Alorda, premi Ciutat de Palma Joan Alcover 2008. Jo parlaré però de
Els estris de la llum (La Cantàrida, ed. Documenta Balear, 2008), de Lord Alorda, un noble audaç, http://bouesia2.blogspot.com/2009/01/la-breu-edicions-ocata-lord-alorda-i.html , és un pentagrama sexagesimal. 36 poemes distribuïts en 5 parts, amb 6 poemes cadascuna sota l’epígraf d’una substància elemental: des de la llum a la fosca passant per l’aigua, el mot, i la tendresa de la matèria. La matemàtica remarca la molla central, amb el doble de poemes, dedicada a la paraula, l’evidència del vers. Una poesia que mesura l’atmosfera de la sensació al sentiment, amb precisió i laconisme parèmic:
Ara que ens hem vist els ulls
coneixem el color de la veritat.
A El miracle de la llum, la primera part, el poeta descobreix en la llum del món una ombra acaronant-te l’esquena i sentencia: la buidor és l’ànima de les coses. Buscant el déu, en imatges noves i contundents, al costat dels matalassos blaus de la pena, invoca les abelles creadores no sols per tal que guardin la mel al meu cor, sinó per convertir la pròpia sang en abelles brunzents -ell, un incontinent eufòric. El miracle acaba en descobriment: no confiaràs, i epifania: Tot, excepte la llum és fals.
La segona part, la llum és liqua: El llibre d’aigua. Els signes d’aigua transporten les paraules a l’ànima. Permeten la resurrecció ordinària del poeta, un home entre dues cordes, un abisme que el justifica, per sobre del qual l’amor genera l’art de delirar. Malgrat la malfiança amb la Tècnica d’antimatèria, Deessa Botànica, ciència de incerteses d’un sol significat, el poeta confessa: No sóc res més que / una bossa de plàstic on ficar-hi una ànima.
Dodecafònica, La paraula màgica expressa el poeta: Jo he vist l’infinit davant mi, / I tenia el meu rostre. Tanmateix la paraula, una fruita tendra, ens ensenya tota la màgia dels llibres: aprendre a ser aprenent. Un art de modest en un món insuficient, un món miserable, on l’únic que ens salva és la paraula. Però, totes les paraules contenen la mort. Tanmateix
Pronunciar la paraula però
Sentir la mancança.
Tendresa de la matèria –sospesar la carn, on la llum, l’aigua, la paraula màgica, es solidifiquen. Les abelles es pensen que sóc una rosa. El sexe, la contradicció i l’esperança testimonien el misteri: tot m’incita a enamorar-me de tot. Ara bé el desig, i l’engany, Jo vaig estimar una pedra, ...la meva progènie són deserts histèrics, presagien l’altra cara de la llum. És la part de cloenda, El cor de la fosca, on tot adquireix contorn, i cada tenebra és un poema. L’ànima és una tomba. Però aquesta negror no és pessimista:
Voluntàriament invoco la no-llum,
tan sols armat amb la nuesa, a la
recerca de la soledat còsmica.
És el pesat fardell negre que el poeta porta a l’esquena des de la llum primigènia. Jove i valent, animós, penetra dins l’ombra fosca com un home que no té por. Com explica Àngel Terrón al pròleg: No hi ha millor manera per entendre la llum que esguardar les diverses tonalitats de les ombres. Lord Alorda és un funàmbul sobre l’abisme de l’infinit fornicant amb l’eternitat. En la seva proposta exorcitza el dolor i la por en una experiència de saber plaent:
Agafar paraules
De l’arbre de
Les paraules
Com una fruita tendra.
JC
dimecres, 22 d’abril del 2009
ROSA DE SANT JORDI
sabem que ara per Sant Jordi estau més que sobrecarregades i sobrecarregats
d'informació, d'activitats, de llibres, de roses, de presentacions, de piscines, de sobrassades i molta, moltíssima POESIA!
si tot i això encara teniu un poquet de temps
o si vos fa ganes
vos farem cinc cèntims d'algunes activitats que poden ser interessants
I JA DIA 23 D'ABRIL
LA REVOLTA TOTAL!!!
a BARCELONA:
- Pau Vadell i Vallbona i Laia Martinez i Lopez i altres folls follíssims
envairan els carrers de Barcelona amb els seus versos...
- Joan Vinuesa, Jordi Vintró, Pau Gener, Joan Todó, Daniel Busquets, Miquel Izquierdo, Anna Gual i Martí R. Electrique
estaran signant exemplars a la seva paradeta al Passeig de Gràcia, 15: LA BREU EDICIONS
a PALMA DE MALLORCA:
- signatura de llibres a Cort de Xavier Gimeno i Jaume C. Pons Alorda AL MATÍ
- signatura de llibres a la Plaça Major (AMB LA LLIBRERIA QUART CREIXENT) de Jaume C. Pons Alorda A LA TARDA
molta sort
i sí a tot
salut i poesia
eufòricament
es pinzell
JORDI ABELLÓ: ÈXODE. INTERVENCIÓ ALS ANTICS TRULLS, CELLER MASROIG, PRIORAT
www.prioratcentredart.cat
1-2-3 MAIG 2009
CELLER EL MASROIG
INTERVENCIÓ
ALS ANTICS TRULLS
PASSEIG DE L'ARBRE, 3
EL MASROIG [PRIORAT]
ÈXODE
JORDI ABELLÓ
www.jordiabello.com
http://www.tinet.org/portal/sheet-show.do?id=29924
PRESENTACIÓ
DEL NÚM. 3 DE LA PUBLICACIÓ
QUI A QUI. QUI AQUÍ?
Horari: de 10.30 a 13.30
Visites concertades - Tel.: 977 825 026
divendres, 17 d’abril del 2009
JOSEP IGUAL: QUADERNS DELTAICS, presentació a Amposta, dv 17 IV 09, 2/4 del vespre
Maria Josep Margalef presentarà el llibre de Josep Igual QUADERNS DELTAICS, premi Cristòfol Despuig, publicat per Cossetània edicions.
QUADERNS DELTAICS ofrenen literatura en estat pur, aquests quaderns, trenats des d’un jo o des de tota una assemblea d’ànimes, un relat en marxa on la trama no és cap altra que el pas dels dies i els sediments, fragmentaris i fràgils, que la voluntat del prosista va deixant-nos en la pàgina creativa i reflexiva. L’autor reuneix, amb destra cocteleria personal, tradicions i modernitats, certeses provisionals, perfils del do de gents, sabors, músiques… Aquests Quaderns deltaics apleguen les visions i plasticitats d’un escriptor de raça (Gerard Vergés dixit) que s’acull a l’eterna actualitat de l’humanisme.
dimecres, 15 d’abril del 2009
MIRADA EN CONSTRUCCIÓ, EXPOSICIÓ FOTOGRÀFICA,Centre de Cultura Francesca Bonnemaison des del 4 i fins el 30 d’abril de 2009
en horari de dilluns a dissabte d’11 a 14h i de dilluns a divendres de 17 a 20h.
Les autores són: Cristina Velásquez, Anouchk Ibacka, Gabriela González, Sandra Pabón, Gladys Manrique, Neide Catoira, María Isabel Ayala, Verónica Silva i María José Torres Costa.
Utilitzant la fotografia com a eina d’expressió, aquestes dones tracten temes com la recerca de feina, el dolor per la llunyania amb els fills i filles, la recerca d’un camí propi i les pors que això representa o la construcció d’una nova identitat com a dones immigrants, entre altres.
"La fotografía documental se basa en su compromiso con la realidad.
Las autoras “tomaron” las cámaras de uso masivo como herramienta de expresión para hablar a través de ellas y dar a conocer una mirada genuina sobre sus espacios cotidianos.
Universalmente el ser inmigrante implica un constante ir y venir, un Yo que se fabrica dentro de un marco de nuevas experiencias, prejuicios propios y ajenos, y a veces con la sensación de no pertenecer a ningún lugar.
Los trabajos aquí presentados se reconstruyen día a día como una muestra de autenticidad ante los mitos y tópicos mediáticos.
La luz y la realidad al servicio de la reflexión, un buen comienzo para la comprensión desde la inteligencia."
más información y fotos: http://www.acsur.org/-ACSUR-Catalunya-
Con las alas del alma desplegadas al viento Desentraño la esencia de mi propia existencia sin desfallecimiento.Y me digo que puedo, como en una constante. Y me muero de miedo, pero sigo adelante...
(Eladia Blazquez)
El objetivo de mi trabajo es dar a conocer, a través de mi experiencia como mujer inmigrante del tercer mundo en Catalunya, lo que significa la construcción de la identidad inmigrante de las mujeres. Las mujeres tomamos la iniciativa de emigrar en busca de mejores oportunidades, como ser: lograr mayor independencia, superar situaciones de pobreza, acceder a contextos culturales atractivos y estudios mejor cualificados que los del país de origen, entre otros. Estas oportunidades tan importantes para el crecimiento personal de las mujeres, compensarían las pérdidas que conlleva toda emigración al abrirnos un camino lleno de incertidumbres, dejando atrás espacios conocidos y familiares, vínculos y costumbres, conjuntamente con la pérdida de apoyos emocionales y materiales. Esta relación entre perdidas y ganancias no es directamente proporcional porque el proceso de reconstrucción de sujeto que las mujeres inmigrantes tenemos que hacer es tal, que muchas veces no conseguimos poder pensar siquiera en aprovechar cualquier oportunidad de crecimiento personal. Esto se da porque la necesidad básica más importante a cubrir es el trabajo y éste muchas veces va de la mano de un salario muy bajo, con sobrecarga de horas y la realización de una tarea poco cualificada, en relación a los estudios que estas mujeres poseen.
Pero esto solo es una desventaja de las tantas que existen para las mujeres inmigrantes, por ejemplo nos encontramos también con grandes desigualdades de género en relación a los hombres que emigran, enfrentando a las mujeres con nuevas y mas tenaces desventajas que en el país de origen; ya que por el solo hecho de ser mujer e inmigrante, tenemos asignado un lugar social marginado y estigmatizado. Esta marginalización deriva en la visión de que las mujeres inmigrantes fueron siempre, y aun hoy lo somos, pasivas e incapaces. Esto nos convierte a las mujeres inmigrantes, en objeto de alarma ciudadana que conlleva a que nos identifiquen como otras, como las ilegales sociales, las que están por fuera, las peligrosas, y las que no saben. Toda esta estigmatización da como resultado la pérdida de derechos laborales, el no derecho a utilizar espacios públicos, la presión mediática que trabaja para construir a la inmigración del tercer mundo en una otredad, en sujetos problema, dando como resultado la normalización de la privación de derechos legales y también de derechos esenciales.
Los inmigrantes es general son necesarios para la economía del país, y el objetivo no es acabar con estos sectores, sino convertirlos en invisibles para facilitar su explotación y controlarlos/las mejor. Este es un proceso de marginalización mas que de exclusión y se expresa como amenaza que está presente en todo momento.
Las fotografías que he tomado intentan reflejar la dura realidad que implica para una mujer que emigra, poner el reloj en cero y tener todo por construir, y si a eso le sumamos marginación social, el proceso se convierte en una profecía que se autocumple. La fotografía que he elegido como principal, refleja la pérdida que significa empezar todo de nuevo en un nuevo lugar, y es por eso que esta mujer pierde hasta su cuerpo; todo lo que vive es tan ajeno a ella, que la tarea más dura que tiene que realizar, es reconstruir su nueva identidad. Lo único que le queda es lo que tiene puesto, lo que trajo con ella.
Pero este proceso de pérdida del cuerpo, pasa desapercibido en una sociedad donde no importa nada más que lo que se lleva puesto, ya que el interior no resulta tan significativo. Lo que eres está reflejado en tu vestir y todo lo demás no importa porque no se ve. También intento mostrar que cualquier mujer y cualquier hombre puede ponerse en ese lugar, reflejarse en ese espejo, vestir esa ropa y ser también inmigrante, porque todos somos inmigrantes!
“Estar juntas las mujeres no era suficiente, éramos distintas. Estar juntas las mujeres gay no era suficiente, éramos distintas. Estar juntas las mujeres negras no era suficiente, éramos distintas. Cada una de nosotras teníamos nuestras propias necesidades y objetivos y alianzas muy diversas. La supervivencia nos advertía a algunas de nosotras que no nos podíamos permitir definirnos a nosotras mismas fácilmente, ni tampoco encerrarnos en una definición estrecha.Ha hecho falta un cierto tiempo para darnos cuenta de que nuestro lugar era precisamente la casa de la diferencia, mas que la seguridad de una diferencia en particular”. (André Lorde)
dilluns, 13 d’abril del 2009
CARLES HAC MOR: EL NAIXEMENT DE LA BOUESIA
Estem a les portes de la cinqueta edició del Festival de Bouesia. Bo serà fer memòria de la primera edició el 20 d'Agost de 2005. Vet ací el programa que es va confeccionar amb els participats. A més, el text de Carles Hac Mor publicat a l'Avui, que portava una magnífica fotografia d'Ester Xargay, on el Boucèfal Miquel Àngel Marín feia una improvisació amb el clarinet a la plaça de bous de la Festa Major. Com que no l'he pogut trobar, he penjat aquesta foto de Ja, Bou, 2005.
Els bouemes joglarescs de riu àcrata que riu i que se'n riu de qui no riu s'escampaven des de la Cava (topònim format amb la inversió sil·làbica de la Vaca) per tots els arrossars del Delta de l'Ebre mentre pel seu firmament immens uns nuvolots rojos i negres presagiaven un xàfec de bouversos disposats a acabar amb totes les sequeres líriques.
I així va ser: tot de composicions bouètiques abrandades van configurar una bouestética de la poca-solta que ni tan sols "lo Parnaso tortosí", ni el seu portaveu al Delta, el poeta de les postes de sol amb olor d’arròs, l'Andreu Subirats, van poder imaginar en els moments d'esplendor del Parnàs acolorit d'Albert Roig, durant els anys 80.
Bouesia és un mot híbrid i energètic inventat per Eduard Carmona, un boueta que probablement acabarà sent un referent per a tothom que, els anys vinents, vulgui fer sonar la lira elèctrica i electrònica, adjectius procedents d'Electra, aquella que electrocuta l'esperit dels que la volen seduir.
D'antuvi, l’ànima de la bouesia es va encarnar en la ictiobouetessa Clara Franch i Fosch, o Clara de Riets i de Xafandoles, biòloga especialista en peixos de riu, i concretament en "lo llopet de riu". La seva lectura d'un bouema seu va fer que tots els bouetes i bouetesses del Delta s'envolessin vers els colors anarquistes d'aquells núvols, que llavors van esdevenir com peixos de cel en zel que nedaven per l'inconscient de les bouestrofes dictades pel Bou primigeni al bell mig de la Cava i del Delta.
Tot això, i moltes coses més -com ara la projecció de videobouemes xargayans i com els bramuls versificats del mític "lo Bou de Juneda", en Francesc Gelonch, un boueta tan potent que amb la seva sola boupresència potencia ad infinitum la boupoesia- van enardir d'altres bouetistes que havien acudit al Delta, i que han de ser vistos in situ per poder copsar llur buf de llibertinatge, que transforma els mots en accions contrabouètiques.
L'ENUNCIAT DE LA BOUESIA
Tot plegat va esclatar a l'Aplec de Bouetes de la Cava, (l’hàbitat ancestral de la Vaca llegendària), un bourecital que segurament passarà a la historia sobretot per haver donat peu a l'enunciat de la bouesia, escrit pel savi d'aquelles terres xopes, Javier Caballero: La poesía com a bou.
En efecte, qualificar de bou la poesia equival a formular la teoria de la bourelativitat d'una bouesia que s'envesteix ella mateixa enmig de la cridòria i del silenci de l'Antiboueta, en Gerard Altaió, una bèstia de la postnatura que ja s'ha convertit en una traca eixordadora que acompanya totes les antologies de poetes reconsagrats a l’altar de la poesía.
L'esplet bouliterari de què parlem va ser anunciat a la riba més esquerrana de l'Ebre, l’Iber dels ibers, el riuàs que dóna nom a la península ibèrica i que va forjar l'epítet llibertari amb la suma de lliure, íber i tari, un sufix que en els parlars ibers volia dir "alé de foc dels bous". I el reclam va ser fet per aquest bufec a través del clarinet de Miquel Ángel Marín, per qui aquest instrument es com l’aixada que fa feina pels camps plantats d’arròs.
I Electra, en sentir l'alenada de bou de Marín en una gaita, va inspirar Constança Pallejà, una ballarina bàquica que, electritzada per corrents tel·lúrics, va recrear el moment de la concepció de la Cava, pel Bou i per la Vaca, com a Roma Imperial i Babilònia del Delta.
I aleshores, oh miracle!, per l'aixeta de la cervesa del cafè Nicanor, davant el qual declamaven els bouetes, hi va baixar un llobató de riu, que va ser ràpidament llançat a una sèquia. I es veu que, d’això darrer, el deltenc Aitor Gilabert en farà un bouema que serà la lletra de l'himne de la bouesia.
CARLES HAC MOR: ARA COM ARA: EL NAIXEMENT DE LA BOUESIA, CULTURA, AVUI 22 IX O5
dissabte, 11 d’abril del 2009
POECÓC. QUE SURTI COM VULGUI. TÀRREGA 25 IV 09
divendres, 10 d’abril del 2009
BRABOU 09, 9 DE MAIG: CALENTANT MOTORS
en el replanell
Los bous de Vandellòs ja estan embolats, a punt per sortir a la Plaça. Brabou 09 avança el següent programa:
REVISTA CAMINADA
SOPAR
SESSIÓ GOLFA A CAL BOU
DÉU RESSUCITÀ amb 1924 anys de retràs, el dia després del tercer de setembre a Burjassot, País Valencià. Ens tornà, amb escreix i com pertoca, la justa propina per la inescrutable dilació.
(D’una modèstia cristianíssima, gairebé ofensiva, l’Elegit només s’atribuí haver fet anotacions marginals a l’obra d’Aquell que es digué AUSIÀS MARCH.)
(...)
i ho demoraves, i ho deixaves per a
la nit de noces, a l’hotel, i tant
vaig insistir, enravenat, torpíssim,
que aquella nit te les llevares; fou
com si et traguesses el sostenedor.
Hi hagué un silenci estupefacte. Et veig
les mamelletes de les dioptries,
(...)
Només ens queda el consol, com prometé,
de la RESURRECCIÓ DE LA CARN!
HI HA l’esperança. Sempre
ens resta l’esperança.
Oh que dolces paraules!
(...)
(Sempre ens quedarà el MIRACLE DE CANNÀ: passeu, Tomàs, passeu, el roig del vi incriminarà pels segles dels segles el vostre dos-i-dos-són-quatre de gestor gestoritzant al compàs de les canes.
Us ho juro per MORALES!)
Us esperem!
ARNAU SABATÉ
El passat 24 de maig (2008), per quart cop, el Centre organitzà un festival bouètic pels carrers de Vandellòs. Poetes vinguts d’arreu dels Països Catalans ( Terres de l’Ebre, País Valencià, les Illes, Barcelona...) rivalitzaren amistosament amb una gernació de poetes i ràpsodes locals que, durant unes hores, feren les delícies del públic assistent. Caminant pels indrets més representatius del nostre poble (La Presó, la Biblioteca, l’Escola, la casa més vella...) anaren recitant poemes o tocant melodies amb els seus instruments, seguits per una engrescada comitiva d’unes 80 persones. Ja de nit, allà a quarts de deu, ens instalarem a la Plaça i, asseguts a les taules de Cal Macari, vam sopar tots junts. Un cop represes les forces, fou l’hora de la sessió més golfa, dins l’ambient cabaretil del Bar; fins i tot el “jabalí”, de tant en tant, movia l’orella. La vetllada s’allargassà fins ben entrada la matinada, entre bouesies, màquines imboussibles del Paco de Morales, jotes del Javier Caballero, bouemes i més bouemes, les diapositives psicodèliques de l’Eduard, el clarinet-aixada del Miquel Àngel Marín... Un any més, la màgia de la poesia, la realitat de l’impossible, calà foc als habitants de Vandellòs.
I, aquest any, Paco de Morales presenta la màquina que converteix l’aigua en vi... Si no van tenir la sort de ser a les bodes de Canà, vinguin el proper dia 25 d’abril. Tornarem a xalar!
BUTLLETÍ DEL CENTRE D’ESTUDIS LA VALL, 2, febrer 2009, Vandellòs
POESIA A LA CASA BARRAL 18-24 abril 09
MUSEU CASA BARRAL
DISSABTE 18 D'ABRIL
PEDRA FOGUERA, ANTOLOGIA DE POESIA JOVE DELS PAÏSOS CATALANS:
JAUME C. PONS ALORDA,
PAU VADELL, ANDREU GALAN,
LAIA MARTÍNEZ LÓPEZ
BLANCA-LLUM VIDAL.
LAIA MARTÍNEZ I PAU VADELL PRESENTEN ELS SEUS LLIBRES: ABC I AKBAR
EDICIONS DOCUMENTA BALEAR ES COMPLAU A CONVIDAR-VOS ALS SEGÜENTS RECITALS POÈTICS
PER A PRESENTAR ELS DOS DARRERS VOLUMS DE LA COL·LECCIÓ LA CANTÀRIDA
L'abc de Laia Martinez i Lopez
de Laia Martinez i Lopez
AKBAR
de Pau Vadell i Vallbona
GRAN TOUR POÈTIC DE LAIA MARTINEZ I LOPEZ I PAU VADELL I VALLBONA
(amb la participació d'altres poetes i el grup Cranc Pelut)
Divendres 3 d'abril a les 20.30h
LLIBRERIA ÀGORA
(C/ Jardí Botànic, 2. Palma)
Dilluns 6 d'abril a les 20h
ESPAI DE CULTURA CAN ALCOVER
(C/ Sant Alonso, 24. Palma)
-Amb la participació del grup Cranc Pelut-
Dimarts 7 d'abril a les 19h
CASA MUSEU LLORENÇ VILLALONGA
(C/ Bonaire, 25. Binissalem)
No vos ho podeu perdre!
Vos hi esperam!
-- Visita el bloc de La Cantàrida: http://lacantarida.blogspot.com/ ED. DOCUMENTA BALEAR
CICLE DE POESIA SANT SADURNÍ D’ANOIA 09 maig-juny
(programació provisional)
dissabte, 4 d’abril del 2009
POESIA ALS PARCS: LES VEUS DE LA NATURA, D'ABRIL A NOVEMBRE 2009
Versos cantats i xiulats
La poesia va néixer com a cançó i popular. I enguany el cicle “Poesia als parcs” reivindicarà la virtut de cantar, d’entonar, d’afinar versos agombolats pels sons que emanen dels espais silvestres.
Perquè hauríem de recordar que no fa pas gaire, o, si voleu, ja fa molt, massa i tot, tot i tothom cantava tothora i xiulava a tot arreu. Al camp, s’hi sentien pertot pastorel·les i virolais; a pagès les feines es feien bo i taral·lejant o frasejant gloses, balades i romances; les eres eren àgores de cantadisses de colles atrafegades, i pels camins la gent anava i venia amb l’esperó d’himnes a l’anar a peu; a la nit, les granotes i els grills es lliuraven a fragoroses batalles corals que es combinaven amb la música de les esferes; i a muntanya se sentien sempre les àries trinades pels cims més alts i que, ben cofoies, davallaven fi ns a les valls, d’on s’envolaven, ben bé fi ns al cel d’un blau cantaire, melodies, cobles i, segons com, gori-goris i àdhuc cavatines i antífones.
Els pobles eren curulls de veus que entonaven corrandes, complantes i, de tant en tant, alguna monodia de renecs que feien posar la pell de gallina. I, a ciutat, pels celoberts s’entrecreuaven tot de cançons de moda, afinades per les dones que fregaven plats o que espolsaven catifes, i, al carrer, s’hi podien sentir tota mena de refilets i de tonadetes, mentre els paletes aixecaven les cases a còpia de cantilenes i de xiulets; i, a plaça, les fruites, les viandes i el peix s’oferien amb el reclam de barcaroles i d’altres cantiris dolços i cridaners.
Als marrecs, se’ls bressolava amb espinguets poca-soltes, i tots els infants sabien un munt de cançonetes; als trens i autocars, cantar era gairebé obligatori, les revoltes i revolucions es feien a cop de càntics enardits, i les tavernes eren llocs de culte dels epicinis bramats col·lectivament. I en canvi, avui, això de posar-se a renillar en un espai públic fa lleig.
A hores d’ara és ben bé utòpic de pretendre que, posem per cas, els peixos tornin a enlairar els cantussols harmònics que sabien fer en l’antigor i fins a la l’edat mitjana, però encara som a temps de contribuir que els ocells continuïn solfejant.
Les màquines i postmàquines -des de la ràdio i la televisió fins a Internet i els molt diversos reproductors dels sons- ja han aconseguit de dominar-nos, com havia predit la ciència-ficció. Per això cal reclamar el renaixement, en tothom i pertot arreu, de les veus cantores, tant les més enfaristolades com les més casolanes.
Carles Hac Mor i Ester Xargay
foto: ja, siurell, 2008
Programa d’abril a novembre de 2009
Parc de la Serralada de Marina
Dissabte 18 d’abril, a les 19 h
Ermita de Sant Pere de Reixac (Montcada i Reixac)
Xavier Caballero, Elisa Riera, i un concert de la Coral Mare de Déu del Turó de Montcada
Parco di Montemarcello Magra (Ligúria, Itàlia)
Divendres 1 de maig
Parco delle Cinque Terre (Ligúria, Itàlia)
Dissabte 2 de maig
Xavier Garcia i Laia Martínez, amb Xavier Maristany (saxofon)
Parc de la Serralada Litoral
Dissabte 16 de maig, a les 19 h
Jaciment de Can Tacó, al turó d’en Roina (Montornès del Vallès)
Joan Carles González Pujalte i Rafael Vallbona
Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac
Diumenge 24 de maig, a les 12 h
El Marquet de les Roques (Sant Llorenç Savall)
Lambert Botey/Lara Ullod i Joaquim Sala-Sanahuja
Parc Natural del Montseny
Dissabte 4 de juliol, a les 19 h
Rectoria del Brull
Lluís Calvo i Jordi Valls
Parc Nationale de les Cévennes (França)
Dimarts 7 de juliol
Laia Noguera i Oriol Ponsatí-Murlà
Parc del Castell de Montesquiu
Diumenge 30 d’agost, a les 18 h
Castell de Montesquiu (Montesquiu)
En el marc del cicle “VersosBisaura 2009”
Pau Vadell i Amadeu Vidal Bonafont
Parco Nazionalle della Asinara (Sardenya, Itàlia)
Dijous 3 de setembre
Parco di Porto Conte (l’Alguer, Sardenya, Itàlia)
Dissabte 5 de setembre
Jordi Aligué i Biel Barnils, amb Arturo Blasco (guitarra)
Parc del Montnegre i el Corredor
Diumenge 27 de setembre, a les 12 h
Font del Pradelló (Olzinelles, Sant Celoni)
Pau Gener i Jordi Julià
Espai Natural de les Guilleries-Savassona
Diumenge 11 d’octubre, a les 12 h
Ermita de Sant Feliuet de Savassona (Tavèrnoles)
Enric Casasses i Blanca Llum Vidal, amb Ivette Nadal (guitarra)
Parc d’Olèrdola
Diumenge 18 d’octubre, a les 12 h
Conjunt Històric d’Olèrdola (Olèrdola)
Montserrat Abelló i Ricard Garcia
Parc del Foix
Diumenge 15 de novembre, a les 12 h
Plaça del Castell de Castellet (Castellet i la Gornal)
Andreu Galan i Jaume C. Pons Alorda
Parc del Garraf
Diumenge 22 de novembre, a les 12 h
Vallgrassa, Centre Experimental de les Arts (Begues)
Marc Romera i Benet Rossell
http://www.diba.cat/Parcsn/newsletter/fitxers/p00d043.pdf
MISALUBA AL CONVENT DE SANT AGUSTÍ
Club Hipersons
Misaluba i Amics
Convent de Sant Agustí.
C/Comerç, 36
Hola!
Després de Semana Santa, tenim un nou concert Hipersons.
En aquesta ocasió, no ha calgut que hi afegíssim gaire llenya per què el concert incorporés elements d'aventura, ja que el projecte Misaluba ja és inquiet de mena. Recerca, però a l'hora ganes de fer-se entendre, com quedarà palès.
Per poc que et cridi l'atenció, no t'ho perdis. Hi ha tanta matèria gris i emoció prèvia, que no pot sortir malament,
Equip d'Indigestió
Misaluba, un projecte musical de recent creació a càrrec d’en Lucas Quejido, en el que convidarà a participar a diferents músics amics i exposarà diferents textos explicatius sobre els aspectes més significatius de la proposta inherent al projecte.
Els convidats seran en Roger Aixut i la Laia Torrents de Cabo San Roque, Lluís Vallès al saxo tenor, Maya Fernandez a la flauta travessera i Yannis Papaïoannos a la guitarra elèctrica sense trastes.
Entre cançó i cançó, en Lucas Quejido explicarà el per què de l’estructura ABC de totes les cançons i quin és el sentit concret de cada part en el conjunt de cada tema, com també la seva teoria sobre “l’amanerament plural” en oposició a “l’amanerament únic”.
www.misaluba.blogspot.com/
video
Components de Misaluba:
·Lucas Quejido
·Agustí Martínez
·Miquel Àngel Marín
·Oriol Luna
·Roger Fortea
·Ignacio Lois
·Lucila Ciocoletto
Amb la participació especial de:
··Roger Aixut
··Laia Torrents
··Lluís Vallès
··Maya Fernandez
··Yannis Papaïoannos
http://www.indigestio.com/
FES-NOS MÉS INDEPENDENTS: FES-TE SOCI!
Subscriu-te a indigestio per 15€ a l'any i rebràs la revista NATIVA a casa.
+ info@indigestio.com
http://bouesia2.blogspot.com/2009/04/lucas-quejido-poeta-nueve-fresquissimos.html
Per ara no hi ha web disponible de Misaluba. Però podeu enviar aquests links als amics per escoltar un parell de temes:
http://www.goear.com/listen/4931b2d/la-llengua-universal-Misaluba-Septet http://www.goear.com/listen/28a6851/Record-non-stop-Misaluba-Septet
Apa!Lucas
"TU NO M'ESTIMES", PRESENTACIÓ DE VERSIÓ AUDIO, A L'FNAC D'ILLA DIAGONAL A BARCELONA
La versió audio de "Tu no m'estimes" ha estat editada per l'editorial Llibres de Veu, http://llibresdeveu.com/ dirigida per Dolors i Cristina Capellades. Es tracta del primer títol de la col·lecció de novel·la negra que han engegat. En l'acte, a banda de presentar-se la novel·la, les editores presentaran el projecte de la seva jove editorial, que ha apostat per especialitzar-se en l'edició en format d'audio de textos literaris.
Més notícies a http://tunomestimes.blogspot.com/
‘Pulp fiction’ a la catalana. Manel Barrera (Peñarroya, Córdoba, 1955) y Jordi Pijoan-López (Tortosa, 1970) firman a dúo la novela Tu no m'estimes (Llibres de l'Índex), un relato policiaco en clave satírica "sin detective". Su protagonista, Enric Soteras, militante de un partido extraparlamentario y directivo de comunicación de una empresa de autopistas, se verá inmerso en las cloacas del oasis catalán. "Las triquiñuelas de los partidos políticos y los poderes fácticos intervienen en esta trama, que es una especie de Pulp fiction a la catalana y en la que intentamos hacer crítica social con humor", dice Pijoan-López.
ROSA MARIA PIÑOL: Mossos de papel. La policía autonómica irrumpe en las nuevas novelas policiacas en catalán. La Vanguardia, Cultura- Barcelona - 05/02/2009
dijous, 2 d’abril del 2009
LUCAS QUEJIDO, POETA A NUEVE FRESQUÍSSIMOS D’ESPANYA
De tota la sensibilitat del llibre parlaré de Lucas Quejido, un músic que anima l’experiència del grup Misaluba, enèrgic, popular, instrumental i exquisit. Lucas Quejido va estar també al quart festival de Bouesia (2008). A la voreta del riu va cantar a cappella. La seva veu saltava com un llopet de riu apagant els brams juvenils de les ensordidores motos aquàtiques. Els bouetes i les canyes de l’altra banda, en xalar, picaven mans i esdevenien delta i geografia.
La poesia de Lucas Quejido és sorprenent i seductora amb un fil d’intriga que et transporta per uns versos carregats d’una tensió que et fa pensar. Disposa un recull de poemes intitulat La Edad de Oro. El lecho de Rumaykiyya (2005-2008), amb un poema introductori “Tecnología” que pertany al títol Parva. Crítica a la Mitología Industrial (1998-2005). Aquesta escriptura es presenta en diverses formes que van des del vers lliure fins a la prosa poètica. Endevino, pel que ens presenta el llibre, que som davant una selecció, ja que la numeració romana, que abasta de I al IX, es repeteix del II al VII, amb la disposició paral·lela de poema i poema en prosa, amb l’excepció del VII que tots dos tenen la forma tallada en versos.
Una grata aventura de llegir que roda pel desencant de la Tecnologia, que propicia l’ordre únic, vertical i piramidal amb els seus objectes produïts en sèrie, una caricatura,(...) La mueca de la perplejidad. I a partir d’aquí indaga el primordial, el traç de la necessitat (Necesidad que precede al avance técnico...), la consciència i la memòria, la pulsió amorosa –la voluntat.
La Edad de Oro comença amb “Tarija”, un terme que en diverses llengües mediterrànies, semites o gregues, declara un inici: caminar, camí, història. Les passes van de l’etimologia a la petjada lunar d’Armstrong: El astronauta es el pie inocente en la chistera del conocimiento. Vet aquí els termes còsmics d’aquesta aventura captivadora: Buscar allá para entender aquí i Llegar hasta el fondo del aquí para entender el allá. Una aventura laberíntica on la mística dels mites de cultures diverses no són religió incomprensible, sinó repte antropològic: ... y aunque en el reino de lo múltiple reconozco la temperatura de mi cerebro es en mi pecho donde se mecen las hojas (III b).
Una aventura i un camí cap a l’altre, ai amor!:
LA MOSQUITERA
Ni el oro ni el poder
(mucho menos el talento
a menudo superado)
envidiaba Ben Ammar
de su mentor, el rey al-Mutamid,
sino el lecho de Rumaykiyya
y el hecho de merecerlo. (II)
Rumaykiyya, Láquesis, Ariel, Calibán, Hisípila, Jasón, Godzilla, Pegaso, Yesod... són els arcans, on El individuo se añade (...) a un corpus social único que lo anula y protege (VII b). Aventura amb les seves bifurcacions i diàlegs: memòria i consciència, destí implacable o el terror: A la vuelta de la esquina estoy yo, con un manojo de crin blanca en el puño, aguardando la llegada del dia siguiente (VII B). I el diàleg del mirall: La voluntad de valer, quizás... (VIII)
La poesia de Lucas Quejido és una aventura, una emoció escollida, un camí llarg. Ben segur que arribarà a ports atents.
JC
NUEVE FRESQUÍSSIMOS D’ESPANYA, R. Atrofe et alii, Produccions Escopeta, ISBN: 978-84-936379-1-0, Març 2009.
Foto: JA: màscara, 2009