Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Miquel Àngel Marín. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Miquel Àngel Marín. Mostrar tots els missatges

dimecres, 25 de març del 2026

VOLUNTAT CONTRA TEMPESTA A LA RAMPOINA DJ 26 DE MARÇ 2026 A LES 19 h



AUCA DE LES DROGUES, PACO MORALES (firmat BROKULO), BUTLLETÍ TARRAGONA MUNICIPAL 1984

Amb la intenció de contextualitzar l'escultura en paper L'ENGANXAT, motiu del cartell de La Rampoina amb fotografia i disseny d'Adolf Alcañiz, afegim dos documents:

L'auca de les drogues, 1984, on Morales recorre el motiu per les vint-i-quatre hores d'un dia amb un dibuix de línia clara sobre fons negre. El motiu droga s'empra en una accepció ampla emplenant les activitats habituals, segons el seu ús, sense distinció sobre la seva legalitat: Substància estupefaent o narcòtica capaç de crear dependència (DIEC2, 3). Una funció predominant fosca, com correspon a la qüestió del tabú que representa, topa amb la llibertat individual i la col·lectiva, amb les rutines diàries, les petites generositats de la vida i la llarga ombra de l’addicció. El tic tac de les vinyetes puja a un exprés del que es feixuc abaixar-se. Els anys vuitanta i noranta van estar sacsejats per una pujada en el consum del cavall i l'aparició de la SIDA. Dos esdeveniments que van cruixir la generació perduda
 



AMOR INSÒLIT

 

Breu és la vida, com el record

Que deies quan no sabia res

I et mirà aprenent la pell,

La força o els llavis i l’horitzó.

 

Bonica com erets, cinc cèntims

No eren encara l’economia,

I el somni o el goig del delit

Eren flassades orejant-se al vent.

 

Perquè li vas demanar diners

I generós volia semblar-te

No sabé negar, dir-te no,

I més que pensaments, rodà el temps,

La ciutat del tornillo i dels alls

Presumia d’església, d’ajuntament,

Valenta la gent et feu mala dona

Tant com erets graciosa o cruel.

 

Altres perquès el feren créixer guineu,

Nocturn, atrevit, vanitós, fort,

Sempre que et tenia a prop.

Llavors tu, exòtica i pèrfida,

Vas fer de la distància figa verda

I tot el seu horitzó penyora teva,

Els llavis vermells, la seva vena.

 

Per això no vas soltar mai penyora,

Ni un instant còncau el pensament

Passà pel record, i la vida és breu,

I mai reconeixerà que ho ha après

Malgrat que escrit ho porta a la pell.

 

Javier Caballero: CIRCUMSTÀNCIES I PRODIGIS, 1990



Els anys setanta, vuitanta i noranta van estar sacsejats per una pujada en el consum del cavall i l'aparició de la SIDA. 

FOTO I CARTELL D'ADOLF ALCAÑIZ, 2026

1.          El volum representa un home caigut (105 x 68 x 41 cm). El cos tombat, vençut, encara es manté aferrat al terra per la cama dreta arronsada sobre el sòl i la falca del braç dret recolzant l’avantbraç al terra. Malparat, no abatut ni anorreat del tot, pos, la cama esquerra encara treu força com per incorporar-s’hi, tot i que el cap es venç a la seva dreta amb una immensa ganyota d’esglai i ulls descentrats. I aquest propòsit de refer-se impulsa el braç esquerre amunt i obrint-se dits enllà en una mà suplicant.

Aquesta mirada es veu sotmesa a l’impacte que provoca la presentació de l’escultura que determina el punt de mira: l’observador cau a una perspectiva obligada; la mà oberta suplica la primera atenció, després el braç, marcat per una filera de punxades que ressegueixen una de les venes. Tota la resta del cos es va empetitint, minimitzant, desvalorant.

2.          A la representació de l’home vençut remarquem com a elements plàstics el braç de mida considerable i la mà oberta mendicant.

3.          La tècnica del modelatge consisteix en la manipulació de paper de diari mesclat amb aglutinant aplicada sobre una estructura ferma de fusta. El resultat és un cos humà realista, però, deformat per l’exageració d’oferir una perspectiva impactant. Després de l’assecat, hom aplica un vernís transparent mat.

4.          De cop se’ns mostra el clam d’una immensa mà suplicant. Pel braç superb que sosté la mà, comprovem el testimoni de les punxades que marquen les venes, i anorreen la resta del cos. No hi ha dubte que es tracta de la representació d’un home enganxat als estupefaents, tal com suggereix el títol. La seua datació és propera al bronze de El Maltractat, 1987. Perquè el model per al rostre del pagès va preterir en aquella malaurada passa del cavall i de la sida -també el poema Amor insòlit (1990), n’és contemporani. Morales va tractar sovint el tema la caiguda de l’home (Ícar, Pierrot, Home que cau...). Aquí però és un manifest sociològic d’aquestes coses que ens passen i ens deixen la boca torçada.

JC

 

MEMENTO: …por dependencia de la heroína estaban en tratamiento 30.146 personas en España en 1991, cifra que subió a 46.635 en 1996, el máximo histórico, para bajar desde entonces progresivamente hasta las 7.585 de 2022: EL PAÍS, 09/02/2025,  Santiago F. Reviejo “Así han evolucionado las adicciones en España: de la epidemia de la heroína al juego desbocado”


I LA COL·LABORACIÓ ESTELAR DE ISABEL CORULLÓN

Mi concepto musical tiene un componente fuertemente orgánico, pues la voz es mi instrumento. Para mí, cantar es ir hacia dentro, sondear mis espacios internos para encontrar sonoridades. Mi música se basa en las texturas y colores que encuentro. Estas sonoridades se realimentan por el propio impacto que tienen en mis oídos al salir al exterior. El brillo y el color me conduce a otros sonidos. Las emisiones largas pueden combinarse con sonidos rápidos y cortados. Lo que es un ejercicio de carácter orgánico y acústico, lleva siempre, aunque no se quiera, una carga de elementos del subconsciente. A veces puede surgir la melodía al final.

La música es escucha hacia dentro, pero también hacia fuera. Es interacción con los sonidos que me rodean, jugando a crear colores, vibraciones y ritmos.

IMATGE I TEXT AFUSELLATS DE LA XARXA, però, més informació

dijous, 12 de març del 2026

VOLUNTAT CONTRA TEMPESTA A LA RAMPOINA, BARCELONA 26 III 2026


DISSENY: ADOLF ALCAÑIZ

CENTRE CULTURAL LA RAMPOINA

Carrer VILADOMAT, 132

BARCELONA

26 DE MARÇ DE 2026

a les 19 h.

PRESENTA 

LA VOLUNTAT CONTRA LA TEMPESTA

amb els seus realitzadors

Adolf Alcañiz i Miquel Àngel Marín

una intervenció musical a càrrec de 

Isa Coru, veu i Miquel Àngel Marín, clarinet

i una introducció de Javier Caballero 


VOLUNTAT CONTRA TEMPESTA,

documental sobre l’obra i vida de PACO DE MORALES, artista polièdric i tumultuós de les Terres de l’Ebre. Els seus realitzadors, ADOLF ALCAÑIZ i MIQUEL ÀNGEL MARÍN recuperen, investiguen, recullen l’obra i documenten vida i trajectòria de l’escultor d’Adrià VI i de L’oncle Nelo. No sols es mostren imatges de l’exposició PACO MORALES, ARTISTA POLIÈDRIC I TUMULTUÓS (1949-2023), la mostra més ampla que s’ha fet mai, sinó que ens il·lustren tota la seva obra pública sembrada per les Terres de l’Ebre, i escorcollen la documentació inèdita de l’arxiu de l’artista. És una immersió incondicional en una correntia emocional i psicològica que fa surar l’art contemporani europeu. I, tanmateix, ens apropa a l’home amb les paraules dels seus amics, Eduard Carmona, Joan Rovira, Àlvar Bonet, Fermín Morales, Miquel Àngel Marín, Javier Caballero, Mari Chordà -tres generacions:

Crec que, al cap i a la fi, és un documental que parla del valor de l'amistat. Els amics ens animem. Paco a mi em va animar i jo el vaig animar a ell. Quan els amics se’n van, els hem d'animar. Recrear-los i mantenir-los vius. (M. Marín)


Suggerim: 

https://bouesia2.blogspot.com/2025/06/paco-morales-la-rampoina-bcn-6-de-juny.html

 


dissabte, 5 d’abril del 2025

VOLUNTAT CONTRA TEMPESTA: UNIVERSAL, LA CAVA 5 ABRIL 2025

 

disseny: Riti

SEGON ANIVERSARI DE L'UNIVERSAL 

Carrer Trinquet, 54, 43580 Deltebre, Tarragona

A PARTIR DE LES 18 h


foto: MARISA, 2024


L’UNIVERSAL, Carrer Trinquet, 54, 43580 Deltebre, Tarragona

 

El segon aniversari de la nova etapa de l'UNIVERSAL ve amb una FESTA GROSSA.

Però, sens dubte, el plat fort és la projecció de  

VOLUNTAT CONTRA TEMPESTA,

documental sobre la vida de PACO DE MORALES, fundador de l’Universal. Realitzat per ADOLF ALCAÑIZ i MIQUEL ÀNGEL MARÍN. Recuperen, investiguen, recullen l’obra i documenten vida i trajectòria de l’escultor d’Adrià VI i de L’oncle Nelo. No sols es mostren imatges de l’exposició PACO MORALES, ARTISTA POLIÈDRIC I TUMULTUÓS (1949-2023), la mostra més ampla que s’ha fet mai, sinó que ens mostren tota la seva obra pública sembrada per les Terres de l’Ebre, i escorcollen la documentació inèdita de l’arxiu de l’artista. És una immersió incondicional que fa surar l’art contemporani europeu. I, tanmateix, ens apropa a l’home amb les paraules dels seus amics, Eduard Carmona, Joan Rovira, Àlvar Bonet, Fermín Morales, Miquel Àngel Marín, Javier Caballero, Mari Chordà -tres generacions:

Crec que, al cap i a la fi, és un documental que parla del valor de l'amistat. Els amics ens animem. Paco a mi em va animar i jo el vaig animar a ell. Quan els amics se’n van, els hem d'animar. Recrear-los i mantenir-los vius. (M. Marín)


EL VIDEO-DOCUMENTAL VOLUNTAT CONTRA TEMPESTA ES PASSARÀ A LES 23 h


Més informació, Bouesia2:

Foto JA, L'ENGANXAT de Paco Morales, Deltebre 2024

https://bouesia2.blogspot.com/2024/03/paco-morales-artista-poliedric-i.html?m=1 PACO MORALES, ARTISTA POLIÈDRIC I TUMULTUÓS (1949-2023).

ADOLF ALCAÑIZ:

https://bouesia2.blogspot.com/2018/07/adof-alcaniz-dos-videobouemes-dos.html  Nota biogràfica d'Adolf Alcañíz i un article d'Ester Xargai que comenta i descriu la tasca i l'obra, la mirada i el muntatge, la videopoesia. 

https://bouesia2.blogspot.com/2012/05/ester-xargay-carles-hac-mor-adolf.html

https://bouesia2.blogspot.com/2016/09/benet-rossell-lhoriginal-21-ix-2016-20-h.html

https://bouesia2.blogspot.com/2018/07/boucronica-transmutacio-del-bou-en.html Miquel Àngel Marín: "Volem deixar que la nit vagi entrant" ANNA ZAERA, SURTDECASA.CAT

 


dimarts, 8 de juny del 2021

MUSEU DEL MOSQUIT

MONTSE FANDO 2016 EL BOUCÈFAL MIQUEL ÀNGEL MARÍN I JA. BARCELONA PENSA

SALUDEM L'ARRIBADA DEL MUSEU DEL MOSQUIT AMB AQUESTES DUES IMATGES EXTRETES DEL BLOC BOUESIA

Quina intervenció de LandArt més genial. Meravellosa màgia de la

 coetera que fa volar mosquits! 

GENIAL

De l'espiroqueta a les voltes helicoidals dels extraterrestres que es gronxen pel cosmos imitant la dansa mortal de la mosquiteta abans d'entrar a picar!


MIQUEL ÀNGEL MARÍN, COHETERA, BOUESIA 2013

ARTICLE A IMAGINA RÀDIO:
 

Un artista “construeix” al mig del Delta un misteriós Museu del mosquit

La peça critica la massificació turística i el control de l'ésser humà

perRedacció Imagina Ràdio 7 juny 2021

“El Museu del mosquit” és un obra recent que es pot trobar al mig del Delta de l’Ebre. Just al principi de la platja del Trabucador hi ha una nova senyalització que indica la direcció cap al “Museu del mosquit”, just davant d’una de les coeteres abandonades del Delta de l’Ebre i es pot visitar a través d’un QR que està situat a prop.

La localització no ha estat escollida a l’atzar, ja que a més de remarcar la importància del mosquit en l’ecosistema i la biodiversitat del Delta vol criticar el paper de l’ésser humà en l’entorn. Per aquest motiu, a través del codi es desplega una recreació de la coetera en realitat augmentada, el qual eleva la figura del mosquit fins al punt que l’artista, que vol mantenir-se en l’anonimat, afirma que “quan et pica un mosquit estàs beneït”.

En definitiva, els mosquits son imprescindibles per a l’equilibri del Delta de l’Ebre. Segons l’artista, “quan un mosquit et pica, milions de mosquits han contribuït a la sostenibilitat del medi ambient del Delta. Abans que ell, ous, larves, pupes i mosquits han fet possible la vida de milers d’animals. Representa una gran part de la biomassa, s’alimenta de sàvia i nèctar vegetal, necessita sang animal per a obtenir una proteïna essencial per a la reproducció. Són uns dels majors pol·linitzadors del Delta de l’Ebre”.


https://www.imaginaradio.cat/un-artista-construeix-al-mig-del-delta-un-misterios-museu-del-mosquit/ 


PER AMPLIAR:

https://bouesia2.blogspot.com/2013/06/bouesia-2013-la-vaca-que-xiula.html

https://bouesia2.blogspot.com/2018/07/boucronica-transmutacio-del-bou-en.html

RECORDEM EL QUE VAM ESCRIURE A PROPÒSIT DE LA TRANSMUTACIÓ DEL BOU EN MOSQUIT:

Magnífic retorn bouètic i puntual de la Bouesia. Lo Pati d’Amposta acull una programació minimalista on es traça una simultaneïtat de gèneres per transgredir-los amb improvisació, rigor, i humor -un mosquit punxenc.

La instal·lació Un taller de màscares i veus en terra de mosquits crea l’escenografia del festival que projecta els vídeos d’Adolf Alcañiz i Ester Xargai, Dadà és un mosquit i La transmutació del bou en mosquit. Un teló fluït que esdevé marc auri per a la conferència i els concerts. Alhora recull les evolucions i experiències del taller de veu i màscares de mosquit, impartit per Monserrat Palacios i Miquel Àngel Marín amb la col·laboració de Carme Domènech i els alumnes de quart d’ESO a l’Institut Deltebre. Alcañiz i Xargai escarxen aquest procés en què l’adolescència transmuta mitjançant màscara, boca i melic en mosquitam, cadència, ressonar i brunzit. Un bastiment màgic que vol contenir l’expansió bouètica. Un mosquit que vola content.

La transmutació del bou en mosquit és també pura improvisació. El laboratori Col·lectiu Free’t empra el Soundpainting, un llenguatge de més de mil signes per a la creació multidisciplinària. Avui, el guiatge enèrgic i juganer d’en Arnau Millà no sols conjuga les diferents virtuositats del grup, sinó que també integra la dansa aèria de Sol Picó, els jocs de la saxofonista Mireia Tejero, performer insurreccional, i l’homenatge en prosa als 80 anys del boueta  Carles Andreu, 80 anys de creació sense parar. De manera que l’acció va transcórrer delicada i exquisida, plena de lirismes i simultaneïtats, complicitats i coreografies, en un ritme ritual imprevisible, ben consonada i sensual.

Així fins l’apoteosi final on es trenca la quarta paret i tothom acaba en un ball ditiràmbic col·lectiu. Un núvol de mosquits. Pur plaer estètic.

https://bouesia2.blogspot.com/2018/07/boucronica-transmutacio-del-bou-en.html


diumenge, 22 de juliol del 2018

LA POSTBOUESIA CELEBRA ELS 80 ANYS DE CARLES ANDREU




La PostBouesia festeja el 80 anys de creació sense parar de Carles Andreu, boueta genèsic que imprimeix al festival una manera singular d’expressió i experimentació. L’homenatge s’integra en la video-performance-concert La transmutació del bou en mosquit, que transmuta Lo Pati en un paisatge extraordinari.

Així ho vaig contar a la boucrònica:

La transmutació del bou en mosquit és també pura improvisació. El laboratori Col·lectiu Free’t empra el Soundpainting, un llenguatge de més de mil signes per a la creació multidisciplinària. Avui, el guiatge enèrgic i juganer d’en Arnau Millà no sols conjuga les diferents virtuositats del grup, sinó que també integra la dansa aèria de Sol Picó, els jocs de la saxofonista Mireia Tejero, performer insurreccional, i l’homenatge en prosa als 80 anys del boueta  Carles Andreu, 80 anys de creació sense parar. De manera que l’acció va transcórrer delicada i exquisida, plena de lirismes i simultaneïtats, complicitats i coreografies, en un ritme ritual imprevisible, ben consonada i sensual. Així fins l’apoteosi final on es trenca la quarta paret i tothom acaba en un ball ditiràmbic col·lectiu. Un núvol de mosquits. Pur plaer estètic.

Ara presento el text a partir del qual vaig improvisar la meva contribució a l’acció. Entonades les frases triades, eren represes per Arnau Millà i, simultànianiament, remarcades, acolorides, refilades pel Col·letiu Free’t, de manera que es creava una interpretació polièdrica i concordada.

El text celebra la música peculiar de Carles Andreu en relació amb la Bouesia, l’aliatge de cançó popular, cante jondo, improvisació jazzística... i la veu sonora del vat, del pregoner, de l’enversador. Postula que en les dues primeres edicions Carles Andreu examina els orígens propis, el Teatre de la Veu i el Free-jazz, des dels quals tempta nous muntatges, nous poetes (Pessoa), noves lluites indomables (indignats, primavera àrab...), nous exercicis d’interculturalitat. Un funàmbul sobre les cinc cordes del pentagrama.



BOUHOMENATGE: 80 ANYS DE CARLES ANDREU, CREACIÓ SENSE PARAR, per Javier Caballero

Carles Andreu, 80 anys. Celebro este quixot magre de la Franja, este funàmbul que canta la vida sobre les 5 cordes del pentagrama -indomable, rebel.

80 anys, quatre vegades jove de 20 anys. Celebro i admiro esta força que posa veu i ales a la poesia.
Commemoro este pilar màgic de la Bouesia. A la Bouesia va venir per primer cop com a Teatre de la Veu (2008). Venia amb Annie Andreu-Laroche, i va cantar, va recitar, va declamar i salmodiar, des del pou fondo de la tradició, la insubmissió i la vindicació d’un món millor i més igualitari. Un toc francès de liberté, égalité, fraternité. Un perfum del 68, bohèmia de subsistència. Le chansonnière. Umut, umut in sanda, l’home, l’home i la llibertat, crida en turc.

A l’any següent ens va fer dos regals. Amb l’Autobiografia cantada i parlada, menat pel piano malabar del seu amic constant François Tusques va proposar les cançons i ritmes de la seva vida: qui som?, d’on venim?, on anem?  Amb rigor estètic el seu estil peculiar escenificava una interculturalitat combativa, armada també per la improvisació gresolada en el free-jazz.
De manera que, podríem dir, de bell antuvi, el seu cant exalta una pluralitat de veus i formes, d’heterogeneïtats sense vel·leïtats -un anti-estil. Un anti-estil que es forma en les lluites obreres, en l’antifranquisme, i els poetes César Vallejo i altres sudamericans, Salvat-Papaseit, Gaudí... també Pessoa. Una música peculiar que amalgama cançó popular, cante jondo, improvisació jazzística (Sprechgesang) i la defensa, sobretot, de la utopia  i dels exclosos , dels perdedors, dels més marginats. Una veu sonora, la del vat i la del pregoner i la de l’enversador de jotes. (REC: Lo prohibido, LP 1974)

Permeteu-me una joteta, la del duro.

Carles Andreu fonamenta la Bouesia, com a mostra un fragment del

TEXTICLE DE CARLES ANDREU
Te preparen una enfilada d'actes desgarbats i no jerarquitzats o molt poquet, com ha de ser, i te van omplin lo pas del temps d'un moviment sempre elàstic! Això no ho fa qualquere! Què no! Això se fa tot solet per la manera de ser i d'estar en este territori on bufe un vent d'esperit localitzador i alhora externalitzaor sempre amb uns brots espontanis d'humor provocatiu. Esta redempció de l'actuació de l'art celebrada pels de les afores del cenacle ciutadà té un vigor que me complau, que me done ganetes de fer això i allò, actes diversos de creació amb minúscula, París 2010.

Sent així aquesta liaison Andreu-Bouesia, no sorprendrà que alguns dels seus muntatges musicals tinguin una primera formulació en el nostre festival. El 2010 en presentà el reeixit Càntic divers de la llengua Catalana enamorada del poema Estanc de Fernando Pessoa, el poeta plural. Els versos inicials bé responen a qui som?, d’on venim?, on anem?

NO SÓC RES. MAI NO SERÉ RES. NO PUC VOLER SER RES. A PART D’AIXÒ TINC TOTS ELS SOMNIS DEL MÓN.



Per acabar voldria remarcar l’esforç per la interculturalitat que està imbricat en la defensa de la llengua, especialment de la llengua parlada. Dues cites de l’assaig LA MORT DEL PAREIMARE, Calaceit 2004;
que encara que mediti sobre la mort i la constatació de la soletat en què ens sumeix la pèrdua dels pares, no serem mai més fills, sinó la responsabilitat del pare, la dignitat de l’avi, li serviràn al poeta per celebrar la llengua -català i castellà- i de la seva banda sonora, la jota:

Al moment de morir només mos quede la llengua materna (cita Hanna Arent) que és aquella amb la que mos parlen a l’interior al llarg de tota la vida. Tos heu fixat que la llengua és doble, la llengua que parlem i la llengua que mos parle? Què m’ha dixat los pares de Montroig? Fora de la llengua, no res. Menteixco. M’han deixat la jota i la jota se cante en castellà, d’aquí ve que no m’hai sentit mai com els calans de soca-rel. p 79-80              

Ara anirà bé recordar el muntatge poètic i musical POLISÒNICA CATALANA 2014. Esplèndid recital que recull les variacions del català en deu accents distints, portats per aquests deu rapsodes d’arreu dels països catalans, amanits pels entremesos musicals
Passió per la llengua que es fa extensible a les llengües peninsulars i també a les llengües mediterrànies. Parlo per la passió per la interculturalitat.

A Ningú ens representa (p.84 ss, 2011), antologia editada pels poetes emprenyats -més intens encara que indignats, s’hi pot trobar un esbós del muntatge teatral DRAGÓ-CONGA, un cabaret fruit de l’interès per la Primavera Àrab i la revolta dels indignats. Realitzat amb el col·lectiu Els Camps del Cinabri i altres artistes parla de la guspira que traça una gran conga per aplegar el gran moviment de canvi a tota la mediterrània:
proverbis en àrab, cants turcs, sevillanes, sagetes i altres pals flamencs , cançonetes de la Franja, mallorquines, italianes, portugueses...

Que saltó la centella, que la centella saltó
Que saltó la centella de Mohamed Buazizi
Que saltó la centella!
I que de plaça en plaça
Se la endugué la ventolera

EN FI, la Bouesia ha guanyat amb CA el Teatre de la Veu. El so, el fonema, element i personatge fonamental de les situacions bouètiques. No només interessa el ritme, l’entonació, la melodia, sinó el referent, l’escenografia del pensament, signe blanc i moviment constant, per terra mar i aire.  Per això, res millor que cloure l’elogi dels 80 anys cantats i sonants amb paraules de Màngel:

1
I ell canta el que vol, el que li agrada, allò que estima: Gaudí, Salvat-Papasseit, Vallejo, Pessoa, filòsofs… ho canta tot perquè tot ha de ser cantat. I els ritmes ballables, què, negre de la Franja?  Perquè tot ha de ser ballat. Caminar, caminar diu Carles Andreu, perquè tot ha de ser caminat.

2
Un home en lluita amb si mateix, va dir Carles Andreu: d’aquesta contradicció naix la música, la festa del diàleg amb un mateix i els altres, els concerts, la composició musical, els assajos.

3
La seva tendresa, que és ser escoltador, o sigui, un músic.

4
Jo vull cantar com C. A.! : per la llibertat del seu cant, quin art més majo! Tan nou que sembla improvisat, tan bo i bonic que sembla música.
No sap solfa, és igual, millor que no en sàpiga.
No patixques Carles per no saber solfa,
els que patim som natros que en sabem

5
Esta música que fa no te explicació
com totes les músiques que ho són de veritat.
D’on surt este doll? Pregunta totalitària.
Surt de Carles Andreu i prou.




FOTOS: 1. Carles Andreu, http://carlos-andreu.com/
2. Carles Andreu i François Tusques, 
3 TABACARIA, BOUESIA 2010, amb Joan Saura, Carles Andreu, Miquel Àngel Marín, Nacho Lois


en aquesta adreça hi ha articles fonamentals de Josep Bergadà per saber de Carles Andreu.

4. Face Miquel Àngel Marín: Javier Caballero en l'Homenatge a Carles Andreu, Lo Pati, 2018

divendres, 20 de juliol del 2018

MONTSERRAT PALACIOS: UN TALLER DE MÀSCARES I VEUS EN TERRA DE MOSQUITS


El cartell de Encontres Aproximatius de postBouesia, dissenyat per l’artista reusenc Francesc Vidal, mostra amb exactitud les variacions geomètriques del vol del mosquit impertinent. A l’altra cara ens presenta el text de Montserrat Palacios que inspira el taller de veu i màscares de mosquits impartit per la pròpia Palacios i Miquel Àngel Marín, amb la col·laboració de Carme Domènech i els alumnes de quart d’ESO a l’Institut Deltebre, el maig de 2018.



UN TALLER DE MÀSCARES I VEUS EN TERRA DE MOSQUITS 

¿Quina relació tenen la veu, la màscara i el melic?

Som cos, som so i som veus. I aquest “ser” del “som”, és el que ens converteix en persones. Una persona, ho és, quan té consciència de si. L’etimologia de la paraula “persona” (per -sonare) ja institueix de per sí la nostra naturalesa sonora, i la nostra possibilitat no de ser un so, sinó molts sons. D’aquí també, el terme de màscara (careta) que ve del grec Prosopon (pros - davant, opos - cara). Aquestes màscares es portaven al teatre grec “per a sonar” i així amplificar la veu del “personatge”.

D’aquesta manera, la idea de màscara ens porta a la cultura, a la necessitat de transvestir el so originari a partir de les circumstàncies socials a les que el “personatge” ha de “plantar cara”, segons quina sigui l’escena d’aquest teatre que és el món.

La cultura mediatitza, orienta, coloreja i transforma els nostres sons, i poques vegades prenem consciència d’aquest fet. Així els castellans, per exemple han desenvolupat en la seva laringe 5 sons vocàlics, enfront als 11 sons del francès, o els 8 del català. Per la seva part, els xinesos no podran pronunciar el so “r”. És la nostra cultura la que moldeja la nostra laringe. Quan s’aprèn un llenguatge es sacrifiquen tots els sons potencials que ja solament podran realitzar-se, en el millor dels casos, per imitació.

Però més enllà de la nostra identitat col·lectiva-social es troba, en el centre del cos, una identitat del ser. El so primigeni que neix del melic, aquell so que sorgeix directament de l’emoció i que en el seu estat més pur, no té filtres: el crit, el gemec, el sospir, la respiració.

El melic és el nostre centre vital. El que va ser font d’alimentació durant el nostre període embrionari, seguirà sent allò que ens continuarà lligant a la vida. Els japonesos l’anomenen Hara, i és per això que el seu ritual d’autosacrifici, es coneix com Harakiri. La vida s’arrabassa des del ventre.
El melic (me - lic; me - lliga; om -b - ligo, en castellà) ens lliga al Tot; en sànscrit Om significa l’univers sencer, i l’Omphalos grec, és el centre del món. En grec, Om significa home, en el sentit d’humà[1] que unit al terme phalos constituïa un centre de poder, una pedra que marcaria allà on es trobés, el centre del món. El Delfos hel·lènic és el centre umbilical per excel·lència en el món clàssic, Delphús és l’úter, segons Hipòcrates i Aristòtil. El melic marca el lloc de la matriu i l’interior de la terra. Encara en molts pobles de Mèxic, al caure el melic, aquest s’enterra per a que el nen no oblidi d’on ve i així no perdi el seu centre. No obstant això, portarà en sí el record en forma de ferida, com una boca que respira al ritme del cosmos, i que constituirà el nucli del seu poder mentre visqui.

Per la seva part, l’umbilicus del llatí, (umbo - cabdill i umbi - ombra) ens recordarà que aquell Jo fundant té, com la lluna, un costat fosc. “Aquella cosa fosca que reconeixo meva” -deia Shakespeare-. La nostra ombra és espill que complementa la nostra “persona”. Així, del nábhi-stana dels vedas, regió del melic que produeix l’energia vital (prana), al melic de la lluna de Mèxic, cordó de foc i terra, ens trobem arrelats com una força fundamental, que resulta molt més transcendental, del que una simple cicatriu compartida podria significar.

Així, entre els sons primigenis “viscerals” nascuts del melic, i els sons apresos de les nostres màscares (caretes) socials, anem conformant la nostra identitat sempre canviant, mutant i transmutant; avui aquí, la transmutació es dona de bou a mosquit, de mosquit a aleteig i de cant a bufit.

A partir d’aquestes consideracions nasqué el “Taller de màscares i veus en terra de mosquits” en l’Institut de Deltebre, amb el protagonisme dels estudiant de 4rt d’ESO, la col·laboració de la professora d’arts visuals Carme Domènech, a iniciativa del músic Miquel Àngel Marín i amb el guiatge de Montserrat Palacios.

Aquestes màscares que ara veieu són el resultat dels riures, les reflexions, les complicitats, la vergonya i el sonar de 22 adolescents. Elles i ells estan vivint una etapa crucial en a conformació del seu sonar, que és el seu ser en el món. L’adolescència és l’estat de transmutació per excel·lència. El canvi de veu (muda de veu) que estan experimentant xiquetes i xiquets, és un moment privilegiat per prendre consciència del sonar propi en confrontació amb les màscares socials imposades. És l’edat crucial per a recuperar el melic del Jo que, falsament entès com a ego, intentem endebades sepultar, pensant que ens separa, quan justament és l’afirmació de la nostra individualitat, la que ens ajunta, la que ens uneix.

MONTSERRAT PALACIOS
Cantant, etnomusicòloga i artista sonora




[1] (per molt que no agradi a les fenimistes, és important recordar que el terme “home” no és un sinònim de masculí, el genèric home (homínid) té la seva accepció com a mascle i femella).



FOTO:
1. Fotograma de "Dadà és un mosquit", videobouema d' Adolf Alcañíz i Ester Xargai, 2018
2. Instal·lació de màscares de mosquit a Lo pati, Facebook, 2018

dijous, 19 de juliol del 2018

BOUCRÒNICA: TRANSMUTACIÓ DEL BOU EN MOSQUIT. ENCONTRES POST BOUESIA. AMPOSTA 2018




Magnífic retorn bouètic i puntual de la Bouesia. Lo Pati d’Amposta acull una programació minimalista on es traça una simultaneïtat de gèneres per transgredir-los amb improvisació, rigor, i humor -un mosquit punxenc.

La instal·lació Un taller de màscares i veus en terra de mosquits crea l’escenografia del festival que projecta els vídeos d’Adolf Alcañiz i Ester Xargai, Dadà és un mosquit i La transmutació del bou en mosquit. Un teló fluït que esdevé marc auri per a la conferència i els concerts. Alhora recull les evolucions i experiències del taller de veu i màscares de mosquit, impartit per Monserrat Palacios i Miquel Àngel Marín amb la col·laboració de Carme Domènech i els alumnes de quart d’ESO a l’Institut Deltebre. Alcañiz i Xargai escarxen aquest procés en què l’adolescència transmuta mitjançant màscara, boca i melic en mosquitam, cadència, ressonar i brunzit. Un bastiment màgic que vol contenir l’expansió bouètica. Un mosquit que vola content.

La conferència Sebastià Joan Arbó i Carles Santos en l’àmbit artístic, a càrrec del cantautor i poeta Josep Igual Febrer va voler respondre la qüestió bouètica, ¿Qui és Dadà i qui és un mosquit a les Terres de l’Ebre? L’escriptor i el músic omplen el segle XX. Igual els compara i situa, en la tradició de les avantguardes. Estudiós i coneixedor de l’obra del rapitenc autodidacta, en va destacar aspectes ocults i aspectes anecdòtics plens de significació -Terres de l’Ebre, epígraf que ha rebatejat aquella diòcesis dertosiana. Com que el llenguatge amè i directe d’en Igual ens encisava, va rematar la semblança del musicòleg amb la lectura del seu text publicat a Retrats de Butxaca (2006). Igual ens deixa dos mosquits impressionants i crítics, que han creat el nostre imaginari des de la realitat, una significació experimental que han arborat  cap als cels de la universalitat.

La transmutació del bou en mosquit és també pura improvisació. El laboratori Col·lectiu Free’t empra el Soundpainting, un llenguatge de més de mil signes per a la creació multidisciplinària. Avui, el guiatge enèrgic i juganer d’en Arnau Millà no sols conjuga les diferents virtuositats del grup, sinó que també integra la dansa aèria de Sol Picó, els jocs de la saxofonista Mireia Tejero, performer insurreccional, i l’homenatge en prosa als 80 anys del boueta  Carles Andreu, 80 anys de creació sense parar. De manera que l’acció va transcórrer delicada i exquisida, plena de lirismes i simultaneïtats, complicitats i coreografies, en un ritme ritual imprevisible, ben consonada i sensual.


Així fins l’apoteosi final on es trenca la quarta paret i tothom acaba en un ball ditiràmbic col·lectiu. Un núvol de mosquits. Pur plaer estètic.

Invertits i en dansa tots els valors, la traca final dels encontres la va posar Manu Louis, l’home-orquestra imprevisible i elèctric, a l’hora màgica del vermut. Rock, jazz, ritmes tradicionals, pop... acoblats en teclats, guitarra, sampler... es mostraren en una mixtura postmoderna i exòtica, entremesclades en efusions en anglès i/o francès pertinents, revoltades o humorístiques. Un mosquit impromtu, prolífic i experimental en el migdia solar de Lo Pati. Per tant, Dadà és un mosquit.

JC

ARTISTES DEL COL·LECTIU FREE’T

Joan Sancho i Maria Berengué – violins
Maria Mora, Laia Roset i Alba Vicario – dansa
Montse Piqué – veu
Rafel Esteve – contrabaix
Núria Andorrà – percusió
Miquel Ángel Marin – clarinet
Miquel Salla – electrònica
Jordina Millà – piano
Oriol Planes – actor
Montserrat Trepat – actriu
Maria Monseny – escenògrafia i visuals
Arnau Millà – Soundpainter i director
https://auditorienricgranados.cat/formacions-musicals/collectiu-freet/

FOTOS:
1. Lo Pati, Facebook, taller de màscares de mosquit i veu, 2018
2. Col·lectiu Free't, Facebook, Apoteosi i ball ditirambic, Lo Pati 2018

REFERÈNCIES:
Col·lectiu Free'thttps://www.cfreet.com/
Manu Louishttp://www.louislouis.org/web/
Lo Pati, Amposta: https://www.lopati.cat/es/ 
Josep Igualhttp://3x4.info/blocs/plancton-el-bloc-de-josep-igual/
Sol Picóhttp://www.solpico.com/?lang=es
Mireia Tejerohttp://www.mireiatejero.com/es/
Adolf Alcañizhttps://vimeo.com/adolfalcanyiz
Montserrat Palacioshttp://montserrat-palacios.blogspot.com/