 |
| Foto: Facebook Bouesia, Amposta 2012 |
Gran esdeveniment bouètic, el que hem viscut el dissabte 30 de Juny al Pati
d’Amposta. La ballarina i performer Sònia Gómez ens va regalar l’acceleració
FESTEJAR UN CENTRE D’ART. Totes les parts del seu cos per expressar Els Amants (1971) de Vicent Andrés
Estellés sobre el fil de la música i la veu, sempre plaent, d’Ovidi Montllor. Una acròbata de la vivència
i la passió que ens arranca un delerós Ja
no ens alimenten molles, volem el pa sencer (OM). Els rebolcons bruscs i
salvatges d’aquest poema d’amor esdevenen una acceleració. Els moviments de
Sònia Gómez, expressió de la millor dansa contemporània, esdevenen laberint de passió,
una exaltació molt alta, batega el cor, batega la terra, batega el pensament.
(JC)
REC: Infra, Sònia Gómez entrevistada per Anna Zaera.
Vídeo (2'43): FESTEJAR UN CENTRE D'ART
ELS
AMANTS
La carn vol carn.
Ausiàs March
"No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com
nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs."
 |
| Sònia i sa mare (foto web Sònia Gòmez) |
SÒNIA
GÓMEZ, 1973
Estudia
Dansa Contemporànea i Coreografia a l'Institut del Teatre(Barcelona)
i a P.A.R.T.S (Performing Arts Research and
Training Studios) Brussel.les, Bèlgica.
Ha treballat amb General Elèctrica , La
Carniceria Teatro i La
Fura del Baus.
Ha col.laborat amb Joan Morey , Juanjo
Sáez , Chicks
on speed, Txell Miras, Sergi Fäustino, Carles Salas i Àlex Brahim.
Com a creadora a realitzat: “ Americana'00 ”, “ Yo
nací en Barcelona hace 29 años y siempre he vivido aquí ‘01 ”, “ Yo
estoy en este mundo porque tiene que haber de todo'02 ”, “ Yo
no soy nadie, pero me cago en tu puta madre'03 ” i “ Yo
no hablo inglés, pero a veces me lo paso bien'04”.
Els tres últims títols formen part de la Trilogia
Egomotion.
Les performances “Mi madre y yo ‘04” i “Las
Vicente matan a los hombres'06” amb Rosa Vicente
Gargallo, mare de Sònia Gómez.
La sèrie de solo performances en exteriors “ I
will never stop dancing'05 ”
i “Madrid, HAB303'07”
El concert visual “ Bass, concert per a animals'05 ” (estrena L'Espai, Barcelona);
l'Espectacle Natural 2 : “ Me
gustan tus huesos, tu alma y tu cerebro, conversaciones con animales'06” (estrena 19 d'Octubre, Mercat
de les Flors) ; La conferència: “Experiències amb un desconegut'07”(Festival
de Dansa o no,,,Barcelona)
2007 PREMI FAD SEBESTIÀ GASCH DE LES ARTS PARATEATRALS
La versió escènica “Experiències amb un descononegut
Show'08/09”(estrena 22 Novembre'08 CAER, Reus i estrena a
Barcelona 5 Febrer'09, Mercat de les Flors)
Desde el 2009 col.labora en el programa “Extraradi” de ComRàdio.
Actualment en gira amb “Experiències amb un descononegut
Show i
preparant la versió televisiva “Experiències amb un descononegut TV
Show” amb
nous desconeguts.
Viu i traballa a Barcelona.
 |
| Foto: web Sònia Gómez |
SÒNIA
GÒMEZ: LA BOUESIA NO ÉS UN FESTIVAL EVIDENT, NO ÉS EL JOAN
PERA
Aquesta
ballarina de La Sénia afincada a Barcelona actua a la Bouesia
El primer cop que
la vaig trucar per concertar l’entrevista comunicava. Salta el contestador i
escolto pacient la salutació. “Hola, has llamado
a Sonia Gomez…” Fins aquí tot normal. “… puedes dejar tu mensaje… pero si te
llamas Vanesa, no hace falta que lo dejes”.
Què?? Sense conèixer-la, ja em faig una lleugera idea de com és aquesta
ballarina de La Sénia que porta més de deu anys triomfant i transgredint als
escenaris alternatius de la capital catalana.
Enguany Gómez
participa al festival Bouesia, on farà un espectacle ballant damunt d'una sola
cama al Centre d’Art Lo Pati d’Amposta.
Abans
de tot, m’agradaria que m’expliquesses què et passa amb les Vanesses.
Quan era estudiant
hi havia vàries Vanesses que em robaven nòvios. Tinc aquest contestador des de
fa més de deu anys. Un dia vaig provar de canviar-ho i no me’n vaig sortir…
He
vist per Internet els teus espectacles i em fa ràbia no haver-te conegut abans.
Explica’m què fas…
Jo barrejo les arts
escèniques amb el moviment i el moviment amb la performance. Podríem dir que pertanyo
al corrent dels artistes conceptuals. Faig espectacles on es creen diàlegs, atmosferes
i relacions amb el públic…
A
l’escenari, experimentes improvisant i establint diàlegs amb altres persones,
moltes d’elles, anònimes…
Sí, m’agrada
introduir persones no professionals a escena perquè aporten molta energia i
molta frescor. Fins i tot has fet un espectacle on estableixes un diàleg amb
la teua mare a la vida real…
Sí, va ser un gran
descobriment. Crec que ma mare, en unes altres circumstàncies, s’hagués dedicat
a això. Sempre ha tingut una vis còmica molt forta, a més són molts minuts de
vida a la seva esquena i això aporta molta riquesa a l’espectacle.
També
has creat espectacles convidant a escena un desconegut… Quin tipus de gent
s’arriscava a posar-se sobre l’escenari?
Gent que tenien
pendent confrontar-se amb coses íntimes en públic. Jo havia de proposar-li a la
persona fer coses que no tenien res a veure amb la seva vida. És com un invent
per passar-ho bé, com un joc…
Devia
ser un còctel de sensacions per a vosaltres i per al públic…
Sí, era barrejar
una sèrie d’elements intencionadament per produir efectes, però sense deixar de
ser nosaltres mateixos.
Segur
que ja de petita t’agradava imaginar-te en situacions inversemblants…
Doncs sí. Em
tancava a una habitació i tenia una espècie de vida imaginària. I al final,
mira, he acabat fent el mateix a dalt d’un escenari.
Sempre
acaba sortint la nostra personalitat vertadera…
Sí, a més recordo
que sempre jugava o sola o amb una sola persona. I en els meus espectacles faig
el mateix. Si t’hi fixes, sempre estic només amb una persona. M’agrada fer algo
de tu a tu, sense multituds.
Què
tens pensat fer a partir d’ara?
M’agafes en un
moment de transició. He estat mare i després de l’espectacle amb la meva pròpia
mare i de les experiències amb un desconegut, no tinc més ganes de fer
espectacles autobiogràfics.
I
què faràs?
Tinc ganes de fer
un procés d’investigació en el món del moviment.
En
quin sentit?
La gent no està
acostumada a veure espectacles amb gent movent-se. Això és un mal que ve dels espectacles
del finals dels vuitanta i noranta, els ballarins es van dedicar a fer grans
espectacles de dansa contemporània, però s’anaven allunyant del públic. S’han
d’intentar descodificar els moviments i tornar a connectar amb el públic.
Cap
on van ara les arts escèniques…?
La naturalitat s’ha
imposat i cada cop hi ha menys efectes de llum, de muntatges audiovisuals. Les
noves generacions estan fugint dels efectes. Tenen menys por a mostrar la seva
personalitat sense artificis.
Es
pot viure fent el que tu fas?
Ara és difícil. Se
m’han tancat un 80% de les portes degut a la crisi. El meu marit és alemany i podríem
anar a viure allà, però sempre he pensat que és important que l’art es quedi
aquí.
Creus
que a la gent d’aquí li pot semblar estrany el que fas?
Si hi haguessin més Bouesies a
les Terres de l’Ebre durant l’any, no els hi semblaria. La Bouesia és com un
festival turístic, de cap de setmana. Turístic per als espectadors, i turístic
per als artistes. Ens serveix per apropar-nos, però no n’hi ha prou per
descobrir-nos en profunditat.
La Bouesia no és un
festival evident, no és el Joan Pera. Jo crec que és l’ànima de Miquel Àngel
Marín. Darrere d’aquestes iniciatives sempre hi ha una ànima.
ANNA ZAERA
