Dues videocreacions d’Adolf Alcañiz Rodríguez, dos videobouemes exactes estenen la
postBouesia més enllà de Lo Pati per les sàrsies siderals. Alcañíz està present
i futur en la Bouesia des de les primeres passes, especialment amb
col·laboració d’Ester Xargay i Carles Hac Mor. Les podem trobar a
Dues màscares fluint. Cadència, ressonar i brunzit, dos mosquits que volen contents.
Dadà és un mosquit i Free't Deltebre OK
Afegim a més una breu nota biogràfica d'Adolf Alcañíz i un article d'Ester Xargai que comenta i descriu la tasca i l'obra, la mirada i el muntatge, la videopoesia. Es troben a FLUX, Festival de Vídeo d'autor, 2016
http://artssantamonica.gencat.cat/ca/detall/FLUX-2016.-Festival-de-video-dautor
Dadà és un mosquit
https://vimeo.com/279584973
Text: Miquel Àngel Marín
Veu: Sam Vila
So: Montserrat Palacios
Imatges: Adolf Alcañíz i Ester Xargai
SEBASTIÀ JUAN ARBÓ I CARLES SANTOS EN UN ÀMBIT ARTÍSTIC.
DADÀ ÉS UN MOSQUIT. SEBASTIÀ JUAN ARBÓ NO ÉS UN DADÀ PERÒ SÍ QUE ÉS UN MOSQUIT. CARLES SANTOS ÉS UN DADÀ I ÉS UN MOSQUIT. JOSEP IGUAL ÉS UN DADÀ I ÉS UN MOSQUIT. MONTSERRAT PALACIOS ÉS UNA DADÀ I ÉS UNA MOSQUITA. ESTER XARGAY ÉS UNA DADÀ I ÉS UNA MOSQUITA. ADOLF ALCAÑIZ ÉS UN DADÀ I ÉS UN MOSQUIT. JOAN GÀBIA O JOHN CAGE ÉS UN DADÀ I ÉS UN MOSQUIT. RENÉ MAGRITTE ÉS UN DADÀ I ÉS UN MOSQUIT. ¿QUI ÉS DADÀ I QUI ÉS MOSQUIT A LES TERRES DE L’EBRE?
I EL MOSQUIT VA VOLAR DE LA GÀBIA DE PENTAGRAMES, DE FANG I DE BARROTS DE DEBÒ.
L’ALUMINI ÉS UN MATERIAL IGUAL COM ÉS UN MATERIAL LA TEMOR, LA POR.
UNA SENTÈNCIA: L’OBRA DE SEBASTIÀ JUAN ARBÓ IGUAL QUE L’OBRA DE CARLES SANTOS NAIXEN DE LA POR, DE LA TEMOR.
QUANTA MÉS POR MÉS POESIA, MÉS OBRA, MÉS METAMORFOSI, MÉS MOSQUIT.
PER A PICAR, PER A MOLESTAR, PER A INCOMODAR, PER A SOMIAR, PER A XUCLAR, PER A NO TOCAR DE PEUS EN TERRA, PER A VOLAR, PER A PESAR POC, PER A SER PERSEGUIT I MENYSPREAT I MENYSTINGUT, PER A SER ADMIRAT I DEFENSAT, PER A SALVAR-NOS DEL TURISTA MASSIFICAT QUE NO DEL VIATGER, PER A VIURE A L’INFRAMON, PER A SER UN INFRA-ANIMAL, PER A SER UN POETA.
SANTOS I ARBÓ: ENCARA ARA SOU UNS MOSQUITS, ELS MORTS SOU MOSQUITS. I VENIU PER LA NIT I MOS PIQUEU I MOS XUCLEU LA SANG I NATROS US PERSEGUIM I US MATEM I TORNEU A RESSUSCITAR COM A MOSQUITS.
L’ANIMAL ENDÈMIC, EL POETA ENDÈMIC.
Miquel Àngel Marín 2018
DADÀ ÉS UN MOSQUIT. SEBASTIÀ JUAN ARBÓ NO ÉS UN DADÀ PERÒ SÍ QUE ÉS UN MOSQUIT. CARLES SANTOS ÉS UN DADÀ I ÉS UN MOSQUIT. JOSEP IGUAL ÉS UN DADÀ I ÉS UN MOSQUIT. MONTSERRAT PALACIOS ÉS UNA DADÀ I ÉS UNA MOSQUITA. ESTER XARGAY ÉS UNA DADÀ I ÉS UNA MOSQUITA. ADOLF ALCAÑIZ ÉS UN DADÀ I ÉS UN MOSQUIT. JOAN GÀBIA O JOHN CAGE ÉS UN DADÀ I ÉS UN MOSQUIT. RENÉ MAGRITTE ÉS UN DADÀ I ÉS UN MOSQUIT. ¿QUI ÉS DADÀ I QUI ÉS MOSQUIT A LES TERRES DE L’EBRE?
I EL MOSQUIT VA VOLAR DE LA GÀBIA DE PENTAGRAMES, DE FANG I DE BARROTS DE DEBÒ.
L’ALUMINI ÉS UN MATERIAL IGUAL COM ÉS UN MATERIAL LA TEMOR, LA POR.
UNA SENTÈNCIA: L’OBRA DE SEBASTIÀ JUAN ARBÓ IGUAL QUE L’OBRA DE CARLES SANTOS NAIXEN DE LA POR, DE LA TEMOR.
QUANTA MÉS POR MÉS POESIA, MÉS OBRA, MÉS METAMORFOSI, MÉS MOSQUIT.
PER A PICAR, PER A MOLESTAR, PER A INCOMODAR, PER A SOMIAR, PER A XUCLAR, PER A NO TOCAR DE PEUS EN TERRA, PER A VOLAR, PER A PESAR POC, PER A SER PERSEGUIT I MENYSPREAT I MENYSTINGUT, PER A SER ADMIRAT I DEFENSAT, PER A SALVAR-NOS DEL TURISTA MASSIFICAT QUE NO DEL VIATGER, PER A VIURE A L’INFRAMON, PER A SER UN INFRA-ANIMAL, PER A SER UN POETA.
SANTOS I ARBÓ: ENCARA ARA SOU UNS MOSQUITS, ELS MORTS SOU MOSQUITS. I VENIU PER LA NIT I MOS PIQUEU I MOS XUCLEU LA SANG I NATROS US PERSEGUIM I US MATEM I TORNEU A RESSUSCITAR COM A MOSQUITS.
L’ANIMAL ENDÈMIC, EL POETA ENDÈMIC.
Miquel Àngel Marín 2018
https://vimeo.com/279738778
Soudpainting és el llenguatge universal de senyals per a la composició multidisciplinària en viu
ADOLF ALCAÑÍZ RESENYA BIOGRÀFICA
ADOLF ALCAÑIZ
Constantí, Tarragona, 1961. Videoartista i fotògraf.
Treballa en l’experimentació videogràfica i conjuga aquesta pràctica amb
diferents disciplines en les seves nombroses col·laboracions amb artistes,
músics i escriptors, amb els quals tracta, sovint, la interactivitat en directe
de la imatge i el so. Va dirigir el laboratori de vídeo Metrònom Lab de
Barcelona (2000-2006), i també ha realitzat la videodocumentació de les
exposicions de l’espai Metrònom de Barcelona i del Tinglado 2 de Tarragona.
El 1999 va obtenir el premi a la millor obra
realitzada en CD-ROM, ex aequo, a la setena edició del Concurso de Creación
Audiovisual de Navarra per la programació de Paraparèmies;
desplaçaments; cosificacions de Carles Hac Mor, Ester Xargay, Adolf
Alcañiz i Barbara Held. I el 2000 va rebre la menció honorífica en la categoria
de multimèdia en el 27è Concurs Internacional de música i art sonor
Electroacustic Bourges 2000 (França) per la imatge i programació del
CD-ROM The Well de Barbara Held i Adolf Alcañiz.
http://www.fluxfestival.org/16/projAAlcaniz.htm
Adolf Alcañiz, de la videocreació a
l’art de videodocumentar l’art
ESTER XARGAY
Dissertar sobre el treball d’Adolf Alcañiz –videoartista
i fotògraf– implica referir-se a l’obra d’un bon reguitzell d’artistes que
conformen el panorama de l’art actual a Catalunya i a l’Estat Espanyol, amb els
quals aquest mestre de l’art videogràfic fa anys que col·labora. Parlem de
Francesc Abad, Francesc Torres, Pere Noguera, Benet Rossell, Mabel Palacín,
Jordi Colomer, Eva Lootz, Luis Bisbe, Chema Alvargonzález, Alicia Framis,
Mireya Masó, Javier Peñafiel, Toni Giró, Francesca Llopis, Carles Pazos, Àngels
Ribé i Kònic Thtr, entre molts altres, per als quals Alcañiz fa de càmera, de
realitzador i, tot sovint, s’encarrega de fer la videodocumentació de llurs
exposicions. També col·labora amb músics i escriptors com, posem per cas,
Barbara Held, Àngel Pereira, Xavier Maristany, Carles Hac Mor i amb qui això
escriu.
La particularitat d’Alcañiz més valorada pels artistes
amb qui treballa és la
seva immersió incondicional en l’obra de cadascun d’aquests i el seu afany i cura
per portar-la, sense deixar-hi cap mena de petja personal, al camp de la
recerca audiovisual, tot aportant-li un valor afegit. Si entenem el
valor afegit de la creació com el fet que diferencia l’extraordinari del que és
comú, doncs, poden afirmar que els treballs videogràfics que passen per les
mans d’Adolf Alcañiz adquireixen la suma dels valors addicionals que aporta la
seva traça pel que fa al domini
de la tècnica i la seva incomparable capacitat camaleònica de saber captar i
tractar l’obra de cadascun dels artistes amb qui col·labora. És en
aquesta conjunció que l’obra suma qualitat en la dimensió audiovisual que Adolf
Alcañiz sap conferir-li. És en aquest procés de producció conjunta que rau la
suma de valors, estètics, tècnics i reflexius que, combinats amb la perícia
d’Alcañiz, atorguen aquesta volada artística i professional, sense perdre ni la
més ínfima genuïnitat del llenguatge propi de cada autor.
Ben segur que aquest art camaleònic, tan valorat pels col·laboradors
d’Alcañiz, és fruit de molts anys de labor videodocumentalista d’exposicions,
de la seva passió per l’art, de la curiositat ingent per les coses i el deler
per transmetre l’immens ventall de peculiaritats que Alcañiz sap intuir en tot
allò que filma, en tot allò que li exigeix aguditzar la mirada i l’enginy,
sigui darrere la càmera o a la sala d’edició.
Val a dir que, com ell mateix precisa, l’origen d’aquest do li ve dels
seus inicis, pel fet d’haver de canviar contínuament el registre de la
mirada, quan treballava de fotògraf comercial a la botiga del seu oncle
fotògraf. I, més tard, quan va ser soci fundador de la corresponsalia de
TVE-Tarragona, on va fer de càmera i muntador de notícies per als diferents
informatius de TVE, durant cinc anys. Alcañiz destaca, d’aquests anys, que feia
de càmera de tota mena de programes com ara: 135 Escons, Panorama, Informe Semanal, Quién
sabe dónde, Atac
i Gol, Tele-2,
programes especials d’eleccions, Bona
cuina i un llarg etcètera. És, doncs, en la freqüència d’haver de passar d’una cosa a
una altra, bo i resolent la imatge en tota mena de situacions, amb l’afany de
no perdre l’encís, ni la frescor de la mirada encuriosida, que Alcañiz
ha sabut desenvolupar aquesta habilitat camaleònica.
Als frondosos anys noranta (1991-1995), Adolf Alcañiz va
videodocumentar les exposicions del Tinglado 2 de Tarragona, dirigides per
Chantal Grande i Glòria Malé, així com les de la Fundació Rafael Tous-Metrònom,
Barcelona (1993-2006), on va dirigir l’espai de creació audiovisual Metrònom
Lab (2000-2006). I també es va fer càrrec de videodocumentar les mostres de
l’Espai 13 de la Fundació Miró, Barcelona (2003-2005), a cura de Montse Badia.
Totes les exposicions filmades i editades per Adolf
Alcañiz mantenen el
discurs i potencien el llenguatge de cada artista. Posem per cas, a la
mostra El continent de
cristall de Francesc Torres al Tinglado 2 de Tarragona (1994),
Alcañiz no escatima ni un sol detall suggeridor a l’hora de documentar-la. El
vídeo d’Alcañiz fa palesa la força que Francesc Torres desenvolupa per crear estratègies que involucren i
interpel·len l’espectador en relació als sistemes de poder i l’artifici de les
institucions polítiques. Així mateix, Alcañiz, ho grava tot,
minuciosament, fins i tot el muntatge previ, per tal de mostrar l’evolució de
tots els elements emprats. Al vídeo, l’obra de Francesc Torres no perd ni un
sol àtom del potencial de radicalitat i d’escepticisme que la caracteritzen; en
aquest cas, enfocat en un dur qüestionament d’Europa, el qual, vist ara,
resulta esfereïdorament premonitori.
Les obres gravades per Alcañiz transmeten quelcom més
enllà del seu semblant i, per mà del muntatge, creen una concatenació d’elements que comporten els
plantejaments formals i les reflexions estètiques que l’artista proposa
amb cada peça. En aquesta mena de documentació de l’obra que fa Alcañiz, el
contingut conceptual no es perd, sinó que el discurs implícit de l’obra es fa encara més latent en
la manera com ens presenta les imatges.
Hom pot avaluar perfectament aquesta manera de fer, al
vídeo de l’exposició Pin-pan-pum, que
Luis Bisbe va concebre especialment per a l’Espai 13 de la Fundació Miró
(2003), en la qual Alcañiz també va col·laborar amb l’artista a l’hora de
confeccionar les imatges que s’hi projectaven. Una mostra que feia ballar el
cap, pel joc d’arquitectures
desencaixades pròpies del treball amb l’espai que realitza aquest
artista. Com fer palesa la tensió que l’obra de Luis Bisbe proposava, entre el
món, la realitat i l’espai tractat? La clau d’Alcañiz és la seva obstinació per
mostrar més enllà del que s’exposa. És a dir, posar èmfasi en aquest efecte destarotador, en l’espai i
els visitants que hi transiten i el contemplen. Luis Bisbe, amb la
col·laboració d’Alcañiz, va duplicar
la realitat a fi de qüestionar la nostra percepció i la memòria del lloc. Pin-pan-pum replicava
dos fragments de l’arquitectura de l’Espai 13, on es reconeixien els pilars,
les finestres, les escales i altres elements característics, per després
projectar-los a l’espai original. Les dues projeccions, d’aquests elements
reconstruïts, contraposades sobre els elements arquitectònics reals, produïen un equívoc entre
l’objecte i la seva imatge. La rèplica, a escala 1:1, una escala que
contradiu la noció de representació i reforça la idea d’una arquitectura
duplicada, recompon la imatge de la realitat, al mateix temps que accentua la
naturalesa equívoca dels límits i, per tant, la relació ambigua entre art i
realitat.
Adolf Alcañiz sap com transmetre el contingut d’una obra que ha deixat de tenir
un format concret, d’aquest art expandit que Pilar Parcerisas descriu
com: “un sistema de
representació sense format, en què les coordenades espai-temps es fonen amb el
procés, després d’haver superat totes les disciplines específiques i fins i tot
la instal·lació, un primitiu sistema expandit de l’obra d’art entorn de la qual
la confusió és avui considerable; un art que amb l’ajut de les noves
tecnologies es materialitza generalment en imatge, fotografia, vídeo o
documental cinematogràfic, a projectar o, simplement, a fer-los circular per la
xarxa.”
Hom ho pot apreciar al vídeo d’Alcañiz que documenta
l’exposició Fotosíntesi,
Metrònom (2004), de la parella d’artistes britànics Heather Ackroyd i Dan
Harvey, en el qual Alcañiz efectua un treball excepcional de seguiment i
muntatge del procés de realització de les fotoescultures d’herba, que aquests artistes
descriuen amb la reflexió següent: “L’art fotogràfic d’imprimir imatges sobre una pel·lícula fotosensible,
l’hem adaptat a la fotosensibilitat de milers de brins d’herba, que creixen en
condicions controlades”. En aquest cas Alcañiz també va jutjar
imprescindible seguir, pas a pas, tota l’evolució de la plantació, de la
il·luminació i del conseqüent creixement de l’herba. Alcañiz ens ofereix una
informació crucial per poder entendre les imatges de l’exposició que el
visitant veurà, i ens mostra, amb precisió, com les obres d’aquests fotògrafs
clorofíl·lics neixen amb l’herba que els fa de suport i com la parella les
conrea. Alcañiz ens fa veure com va apareixent la imatge amb el creixement de
l’herba, i com és la fotosíntesi que la va conformant. Dins un tancat de foscor
total, els artistes projecten –mitjançant un focus de llum molt potent– les
fotografies sobre un gran plafó on s’han preparat les llavors. L’herba, sotmesa
a aquestes condicions, creix en groc i verd, groga als llocs on la projecció no
deixa rastre de llum, i verda quan la llum projectada permet que s’hi efectuï
la fotosíntesi.
Un altre repte, que Adolf Alcañiz sap resoldre amb
mestria, és el de videodocumentar
la complexitat que suposen els espectacles en xarxa, efímers i canviants, dels
artistes multimèdia Kònic Thtr, experts a cercar, amb el desenvolupament
de les noves tecnologies, escenaris nous, interactius, amb connexió via
internet i a temps real, en els quals combinen dansa, música, imatge en directe
i videomapping. Alcañiz té la capacitat d’enfocar la mirada i d’executar un muntatge que ens permet
endinsar-nos i gaudir de la riquesa creativa d’aquestes múltiples coreografies
de dansa i tecnologia teledistribuïdes, dirigides a un públic presencial
i a un públic remot alhora, on l’acció escènica es produeix simultàniament i a
temps real entre diversos països, i en els quals els ballarins interactuen amb
usuaris convidats que participen des de les seves cases mitjançant la webcam. I
cal afegir que Alcañiz també col·labora amb Kònic Thtr a l’hora de concebre les
imatges que es projecten al llarg de l’obra.
Cal destacar també, de l’obra d’Adolf Alcañiz, les
col·laboracions fetes a quatre mans, com ara els treballs realitzats amb Benet Rossell. Són
unes creacions conjuntes que conformen una sèrie de videoaccions excepcionals.
Aquestes peces ens aboquen a tot un repertori gestual, amb intervencions
d’artistes, músics, ballarins i tota mena de personatges i figures que ballen
al so de les paradoxes benetianes. Es tracta d’una vintena de petites joies
videogràfiques, trenades amb entrevistes que versen sobre les singularitats i
la trajectòria d’aquest artista tan polifacètic. Aquesta fusió de registres va
configurant un documental insòlit, de llarga durada, amb el qual es reafirma la creació videogràfica com a
eina de recerca. Cada peça neix d’un món creatiu que ambdós
comparteixen, en el qual batega la llibertat que esborra les classificacions i
les fronteres que s’entesten a separar les pràctiques artístiques, literàries,
cinematogràfiques, teatrals, musicals i un extens etcètera, que Benet Rossell
prou s’encarregà de desencasellar amb el seu afany d’experimentació. En aquest
documental l’art d’Alcañiz ens branda un Benet Rossell, exuberant i colpidor,
que domina amb mestria la poètica de la improvisació, amb la màgia, la saviesa
i l’humor del seu idiosincràtic savoir
faire.
En aquesta línia de treball compartit, no voldria acabar
sense fer esment del CD-ROM Paraparèmies;
Desplaçaments; Cosificacions.(1999), obra amb la qual vaig iniciar
les incomptables, sempre reeixides i fructíferes, col·laboracions amb Adolf
Alcañiz. Va ser un treball laboriós que vam dur a terme amb l’Adolf, en Carles
Hac Mor, la compositora Barbara Held i jo mateixa. Alcañiz va fer-ne tota la
programació, ell és l’artífex del seu disseny i va concebre la joiosa interfície interactiva
d’entra-i-surts, que permetia navegar per tot un univers visual, poètic
i sonor, que combinava una constel·lació de creacions nostres.
FLUX 2016
IMATGES
1. Fotograma de "Dadà és un mosquit"
2.3. Fotos de la "Transmutació del bou en mosquit", intervenció del COL·LECTIU FREE'T, Lo Pati, 2018
3,4 Fotos FLUX 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada