Fou festa grossa. Carles Hac Mor mostrà la primera sardina longitudinal amb un verb fresc i marítim. Una munió de bouetes obriren la mar i feren saltar sardines: Ester Xargay, Anna Aguilar Amat, Helena Porteros, Catalina Girona, Rut Domenech, David Ymbernon, Eduard Carmona, Eduard Margalef, Francesc Gelonch, El Bruixot, Juan Todó, Pau Vadell, lord Alorda, Paco Morales, Miquel Àngel Marín, Andriy Antonovskiy, Andru Galan, i que em perdonin els oblidats
L'Andreu Galàn recità poemes de Mar de Sardines i aquest text, on parla també de Bouesia i de la màquina quimèrica de Paco Morales:
SECRETS DE L'ALQUÍMIA BOUÈTICA
La màquina genial. Déu ha tornat. És de La Cava i batejat amb aigua de l'Ebre. Tan a prop i no ho sabíem. Un anunci que diu: “Bega Cristovella”: aigua en vi, aigua en vi! Vi i cervesa? No, viceversa! Paco Morales, l'inefable per autèntic, un cop més esbudella -i ens escudella- l'infinit amb impunitat i bouesia per mostrar-nos lo més gran misteri: la baluerna genial, lo fòtil del futur, l'andròmina perfecta, això és: la màquina quimèrica; l’enginy dotat del més gran poder: transformar l'aigua en vi. La revolució industrial ha arribat a la bíblia; terratrèmol de 4 graus en l'autopista cap al cel; crack a la borsa del Vaticà. Les empreses de vi de missa se'n van en orris, estols de rectors se suïciden des de llurs campanars: el socialisme de la Cristovella (made in La Cava) arrasa amb la màquina que tant va somiar Doc, el desficaciat inventor de Regreso al futuro. ¡Camarades, ha arribat la revolta! Però...ep, tenim una baixa: Dionís ha mort sota els efectes d'un coma etílic...
I és que aquest home-déu vingut de la Cava prenya lo món d'escultures, de tendresa, de cànem, d'autoretrats, de místiques, quimèriques i alquímiques rampoines: unes formes que ens revelen la interioritat de l'artista d'una peça; els esguits d'una humanitat que travessa subconscients, weblogs, prejudicis, universitats, facebooks, acadèmies a ritme de vertigen tot fent-nos sentir més homes amagats dins de les dones (“tot cos és dona”, diu J.Pons Alorda; “la carn, crec, també és amor”, diu un tal Pau Vadell), a través de tendríssims lectors de l'Odissea abocats a una Mar de sardines des d'on llunyà s'albira l'esguard d'Ulisses, i ens fa sentir més paraula sense pell, menys caspeta postmorderna, més excés al remat d'ell mateix: punt i principi d'una humanitat que expressa llur grandesa des del seu ofici de viure, l'abnegada condició de saber-se un entre tants. I un retall de diari, la dona que mor sota les mans de la bèstia, empalma amb el següent en una escultura que emociona i esfereeix a parts iguals. Aneu a l'exposició de les drassanes; sentiu l'emoció d'admirar la poesia feta carn.
Prô els bouetes ja leviten: mireu quines cames, és la Laia Martínez beneint-nos des del cel de les adúlteres. Que se desnude la vocalista! Al·leluia! Sona fort Paquito el Chocolatero; paraula, sí, paraula de boueta. Oh, Miquel Àngel Marín, capità dels bouetes. Oh, capità, meu capità, lo clarinet és l'aixada, el blues del Delta de l'Ebre o, fet i fet, lo riu és vida. Que lo riu és birra? No, viceversa. Això és: vi i cervesa. Eduard Carmona-Gitanillo del Delta, per l'amor d'Estellés, no em dixes sol. Patrícia Carles dansa sobre la boina de Durruti per fer-nos veure que els camps d'arròs són i seran la mar més verda que mai penetrarà en uns ulls. David Yimbernon pinta el poema visual que Dadà imagina mentre somia amb la Daida. Bouesia a tort i a dret. Andreu Subirats, amb l’ajuda de llurs superpoders, es llança al canal en un rampell de baptisme esperitat i travessa lo riu dotant-lo de vida: el superheroi tortosí se’n surt, i amb escreix. Lo teixidor canta Knocking on heavens doors amb melismes del delta. Carreteres de terra, la corrua de cotxes bouètics es desplaça sense aturador. Açò sembla Mad Max 3. I no, we don’t need another hero!
I més vida. Ma mare al·lucina; mon pare somriu: som a l'estiu, la Bouesia reverbera. Núria i Ferran, sants vius de la poesia, beneeixens els bouetes amb horiginalitat. Foc a la poca roba! Boca de bou s'encarna a través del mèdium Javier Caballero que, pres per la devoció jotera, li deixa joiós sa mística i apersonada còrpora de boueta. L'exorcisme és a punt d'acomplir-se, però alto: un tsunami de sardines inunda lo delta mentre al capdamunt d'una ona Carmeta la riallera balla una jota, i “de roquetes vinc, de roquetes vinc” mentre Pria Caballero, somriu amb llur somriure made in Bolliwood. I ara només queda la mar, que “s’ho empassa tot”, una mar de sardines que tota d’un glop engolix el delta de l’Ebre. I és que la maltempsada, diuen, prompte arribarà a l’horta de València…
Andreu Galan i Martí, 22 d’octubre de 2008.
Foto: Carles Hac Mor i Javier Caballero
foto: J.M.Tibau, 2007
