divendres, 20 de juliol de 2018

MONTSERRAT PALACIOS: UN TALLER DE MÀSCARES I VEUS EN TERRA DE MOSQUITS


El cartell de Encontres Aproximatius de postBouesia, dissenyat per l’artista reusenc Francesc Vidal, mostra amb exactitud les variacions geomètriques del vol del mosquit impertinent. A l’altra cara ens presenta el text de Montserrat Palacios que inspira el taller de veu i màscares de mosquits impartit per la pròpia Palacios i Miquel Àngel Marín, amb la col·laboració de Carme Domènech i els alumnes de quart d’ESO a l’Institut Deltebre, el maig de 2018.



UN TALLER DE MÀSCARES I VEUS EN TERRA DE MOSQUITS 

¿Quina relació tenen la veu, la màscara i el melic?

Som cos, som so i som veus. I aquest “ser” del “som”, és el que ens converteix en persones. Una persona, ho és, quan té consciència de si. L’etimologia de la paraula “persona” (per -sonare) ja institueix de per sí la nostra naturalesa sonora, i la nostra possibilitat no de ser un so, sinó molts sons. D’aquí també, el terme de màscara (careta) que ve del grec Prosopon (pros - davant, opos - cara). Aquestes màscares es portaven al teatre grec “per a sonar” i així amplificar la veu del “personatge”.

D’aquesta manera, la idea de màscara ens porta a la cultura, a la necessitat de transvestir el so originari a partir de les circumstàncies socials a les que el “personatge” ha de “plantar cara”, segons quina sigui l’escena d’aquest teatre que és el món.

La cultura mediatitza, orienta, coloreja i transforma els nostres sons, i poques vegades prenem consciència d’aquest fet. Així els castellans, per exemple han desenvolupat en la seva laringe 5 sons vocàlics, enfront als 11 sons del francès, o els 8 del català. Per la seva part, els xinesos no podran pronunciar el so “r”. És la nostra cultura la que moldeja la nostra laringe. Quan s’aprèn un llenguatge es sacrifiquen tots els sons potencials que ja solament podran realitzar-se, en el millor dels casos, per imitació.

Però més enllà de la nostra identitat col·lectiva-social es troba, en el centre del cos, una identitat del ser. El so primigeni que neix del melic, aquell so que sorgeix directament de l’emoció i que en el seu estat més pur, no té filtres: el crit, el gemec, el sospir, la respiració.

El melic és el nostre centre vital. El que va ser font d’alimentació durant el nostre període embrionari, seguirà sent allò que ens continuarà lligant a la vida. Els japonesos l’anomenen Hara, i és per això que el seu ritual d’autosacrifici, es coneix com Harakiri. La vida s’arrabassa des del ventre.
El melic (me - lic; me - lliga; om -b - ligo, en castellà) ens lliga al Tot; en sànscrit Om significa l’univers sencer, i l’Omphalos grec, és el centre del món. En grec, Om significa home, en el sentit d’humà[1] que unit al terme phalos constituïa un centre de poder, una pedra que marcaria allà on es trobés, el centre del món. El Delfos hel·lènic és el centre umbilical per excel·lència en el món clàssic, Delphús és l’úter, segons Hipòcrates i Aristòtil. El melic marca el lloc de la matriu i l’interior de la terra. Encara en molts pobles de Mèxic, al caure el melic, aquest s’enterra per a que el nen no oblidi d’on ve i així no perdi el seu centre. No obstant això, portarà en sí el record en forma de ferida, com una boca que respira al ritme del cosmos, i que constituirà el nucli del seu poder mentre visqui.

Per la seva part, l’umbilicus del llatí, (umbo - cabdill i umbi - ombra) ens recordarà que aquell Jo fundant té, com la lluna, un costat fosc. “Aquella cosa fosca que reconeixo meva” -deia Shakespeare-. La nostra ombra és espill que complementa la nostra “persona”. Així, del nábhi-stana dels vedas, regió del melic que produeix l’energia vital (prana), al melic de la lluna de Mèxic, cordó de foc i terra, ens trobem arrelats com una força fundamental, que resulta molt més transcendental, del que una simple cicatriu compartida podria significar.

Així, entre els sons primigenis “viscerals” nascuts del melic, i els sons apresos de les nostres màscares (caretes) socials, anem conformant la nostra identitat sempre canviant, mutant i transmutant; avui aquí, la transmutació es dona de bou a mosquit, de mosquit a aleteig i de cant a bufit.

A partir d’aquestes consideracions nasqué el “Taller de màscares i veus en terra de mosquits” en l’Institut de Deltebre, amb el protagonisme dels estudiant de 4rt d’ESO, la col·laboració de la professora d’arts visuals Carme Domènech, a iniciativa del músic Miquel Àngel Marín i amb el guiatge de Montserrat Palacios.

Aquestes màscares que ara veieu són el resultat dels riures, les reflexions, les complicitats, la vergonya i el sonar de 22 adolescents. Elles i ells estan vivint una etapa crucial en a conformació del seu sonar, que és el seu ser en el món. L’adolescència és l’estat de transmutació per excel·lència. El canvi de veu (muda de veu) que estan experimentant xiquetes i xiquets, és un moment privilegiat per prendre consciència del sonar propi en confrontació amb les màscares socials imposades. És l’edat crucial per a recuperar el melic del Jo que, falsament entès com a ego, intentem endebades sepultar, pensant que ens separa, quan justament és l’afirmació de la nostra individualitat, la que ens ajunta, la que ens uneix.

MONTSERRAT PALACIOS
Cantant, etnomusicòloga i artista sonora




[1] (per molt que no agradi a les fenimistes, és important recordar que el terme “home” no és un sinònim de masculí, el genèric home (homínid) té la seva accepció com a mascle i femella).



FOTO:
1. Fotograma de "Dadà és un mosquit", videobouema d' Adolf Alcañíz i Ester Xargai, 2018
2. Instal·lació de màscares de mosquit a Lo pati, Facebook, 2018

dijous, 19 de juliol de 2018

BOUCRÒNICA: TRANSMUTACIÓ DEL BOU EN MOSQUIT. ENCONTRES POST BOUESIA. AMPOSTA 2018




Magnífic retorn bouètic i puntual de la Bouesia. Lo Pati d’Amposta acull una programació minimalista on es traça una simultaneïtat de gèneres per transgredir-los amb improvisació, rigor, i humor -un mosquit punxenc.

La instal·lació Un taller de màscares i veus en terra de mosquits crea l’escenografia del festival que projecta els vídeos d’Adolf Alcañiz i Ester Xargai, Dadà és un mosquit i La transmutació del bou en mosquit. Un teló fluït que esdevé marc auri per a la conferència i els concerts. Alhora recull les evolucions i experiències del taller de veu i màscares de mosquit, impartit per Monserrat Palacios i Miquel Àngel Marín amb la col·laboració de Carme Domènech i els alumnes de quart d’ESO a l’Institut Deltebre. Alcañiz i Xargai escarxen aquest procés en què l’adolescència transmuta mitjançant màscara, boca i melic en mosquitam, cadència, ressonar i brunzit. Un bastiment màgic que vol contenir l’expansió bouètica. Un mosquit que vola content.

La conferència Sebastià Joan Arbó i Carles Santos en l’àmbit artístic, a càrrec del cantautor i poeta Josep Igual Febrer va voler respondre la qüestió bouètica, ¿Qui és Dadà i qui és un mosquit a les Terres de l’Ebre? L’escriptor i el músic omplen el segle XX. Igual els compara i situa, en la tradició de les avantguardes. Estudiós i coneixedor de l’obra del rapitenc autodidacta, en va destacar aspectes ocults i aspectes anecdòtics plens de significació -Terres de l’Ebre, epígraf que ha rebatejat aquella diòcesis dertosiana. Com que el llenguatge amè i directe d’en Igual ens encisava, va rematar la semblança del musicòleg amb la lectura del seu text publicat a Retrats de Butxaca (2006). Igual ens deixa dos mosquits impressionants i crítics, que han creat el nostre imaginari des de la realitat, una significació experimental que han arborat  cap als cels de la universalitat.

La transmutació del bou en mosquit és també pura improvisació. El laboratori Col·lectiu Free’t empra el Soundpainting, un llenguatge de més de mil signes per a la creació multidisciplinària. Avui, el guiatge enèrgic i juganer d’en Arnau Millà no sols conjuga les diferents virtuositats del grup, sinó que també integra la dansa aèria de Sol Picó, els jocs de la saxofonista Mireia Tejero, performer insurreccional, i l’homenatge en prosa als 80 anys del boueta  Carles Andreu, 80 anys de creació sense parar. De manera que l’acció va transcórrer delicada i exquisida, plena de lirismes i simultaneïtats, complicitats i coreografies, en un ritme ritual imprevisible, ben consonada i sensual.


Així fins l’apoteosi final on es trenca la quarta paret i tothom acaba en un ball ditiràmbic col·lectiu. Un núvol de mosquits. Pur plaer estètic.

Invertits i en dansa tots els valors, la traca final dels encontres la va posar Manu Louis, l’home-orquestra imprevisible i elèctric, a l’hora màgica del vermut. Rock, jazz, ritmes tradicionals, pop... acoblats en teclats, guitarra, sampler... es mostraren en una mixtura postmoderna i exòtica, entremesclades en efusions en anglès i/o francès pertinents, revoltades o humorístiques. Un mosquit impromtu, prolífic i experimental en el migdia solar de Lo Pati. Per tant, Dadà és un mosquit.

JC

ARTISTES DEL COL·LECTIU FREE’T

Joan Sancho i Maria Berengué – violins
Maria Mora, Laia Roset i Alba Vicario – dansa
Montse Piqué – veu
Rafel Esteve – contrabaix
Núria Andorrà – percusió
Miquel Ángel Marin – clarinet
Miquel Salla – electrònica
Jordina Millà – piano
Oriol Planes – actor
Montserrat Trepat – actriu
Maria Monseny – escenògrafia i visuals
Arnau Millà – Soundpainter i director
https://auditorienricgranados.cat/formacions-musicals/collectiu-freet/

FOTOS:
1. Lo Pati, Facebook, taller de màscares de mosquit i veu, 2018
2. Col·lectiu Free't, Facebook, Apoteosi i ball ditirambic, Lo Pati 2018

REFERÈNCIES:
Col·lectiu Free'thttps://www.cfreet.com/
Manu Louishttp://www.louislouis.org/web/
Lo Pati, Amposta: https://www.lopati.cat/es/ 
Josep Igualhttp://3x4.info/blocs/plancton-el-bloc-de-josep-igual/
Sol Picóhttp://www.solpico.com/?lang=es
Mireia Tejerohttp://www.mireiatejero.com/es/
Adolf Alcañizhttps://vimeo.com/adolfalcanyiz
Montserrat Palacioshttp://montserrat-palacios.blogspot.com/

dimecres, 18 de juliol de 2018

EBRE DIGITAL: REPORTATGE POSTBOUESIA AL PATI


Encontres aproximatius a la postbouesia a Lo Pati d’Amposta 17 de juliol de 2018ebredigital.tv
FOTO: Roman Aixendri, Instal·lació Talleer de Màscares i Veus, Postbouesia, 2018
La postbouesia aterra a Lo Pati amb una exposició sobre la identitat i reflexions al voltant de Sebastià Juan Arbó i Carles Santos. Encontres Aproximatius de Postbouesia inclourà també una potent performance del Col·lectiu Free’t amb Sol Picó i Mireia Tejero dirigits per Arnau Millà



dilluns, 16 de juliol de 2018

POSTBOUESIA: SURT DE CASA ENTREVISTA MIQUEL ÀNGEL MARÍN


Miquel Àngel Marín: "Nosaltres som unes guerrilles que volem evitar que la cultura es consideri només una cosa seriosa"
Sol Picó i Ester Xaragay participaran del 13 al 15 de juliol al Centre d’Art Lo Pati dels 'Encontres aproximatius postbouètics'


La ressaca de la Bouesia continua i la reflexió poètica que abans es feia al voltant de la figura bovina, ara s'ha transmutat en una dissertació del mosquit, una altra espècie endèmica local que per les seves característiques proposa una sèrie de debats al voltant del que és efímer, de la cultura que vola i "no toca de peus a terra", de les espècies incòmodes. Diuen els organitzadors que han volgut parlar d'"encontres" per fugir de la idea de festivalització. "Un encontre seria quan et trobes algú inesperadament pel carrer; aquí no hi ha càlcul, ni estratègia, ni tàctica, ni premeditació, passen les coses 'perquè han de passar'". De la mateixa manera, utilitzen la paraula "aproximatius" perquè no pretenen fixar, ni definir, ni tancar, ni acabar, ni concloure, ni especificar... Diuen que una aproximació és "un saber que no pesa". Hem parlat amb el seu organitzador, Miquel Àngel Marín, que del 13 al 15 de juliol proposa unes jornades d'art experimental a Lo Pati a partir d'un taller realitzat amb els alumnes de 4t d'ESO de l'Institut de Deltebre. Els tallers han estat impartits per l'artista sonora i cantant mexicana Montserrat Palacios i pel mateix Marín. Ester Xargay i Sol Picó seran algunes de les artistes que participaran en les diverses activitats performatives organitzades a Lo Pati.
"A les novel·les d'Arbó hi ha pensament, llavors el que volem és explorar si aquestes idees encara ens serveixen. Volem treure'l d'aquest context literari"
- Després del punt final al festival la Bouesia el 2016, heu decidit continuar amb aquesta herència amb unes trobades que anomeneu "postbouètiques"...
Sí, continuem amb aquesta simbologia de transmutació de bou en mosquit. Volem parlar d'aquesta pèrdua de pes. En el sentit que ens hem aprimat, ja que no podem fer el festival que fèiem abans, tota aquella moguda que durava un mes.
- Què fareu ara?
Bàsicament un cap de setmana centrat en una qüestió més pedagògica. La idea és no ser tan monumental, sinó basar-nos en els "encontres", que sigui una trobada efímera, volàtil. I això no vol dir que no tingui procés. Perquè de fet, aquest cap de setmana és el resultat d'un taller de màscares de mosquit fet amb els alumnes de l'Institut de Deltebre.
- Quines connotacions té el mosquit que us permet articular un discurs i una poètica concreta?
Igual que el tema del bou va ser un motiu de poesia, explorant les possibilitats que ens donava el nom, ara el que hem volgut és explorar el mosquit com a imatge des de molts punts de vista. Volíem construir aquestes màscares a partir dels rostres dels alumnes, però també treballar amb el so, ja que els mosquits són insectes que fan un soroll determinat. Per això, amb l'artista mexicana Montserrat Palacios, vam treballar la veu amb els alumnes i jo vaig fer un taller de so i paraules. Això va ser una primera manera de treballar el mosquit, i després vam continuar a través de textos. Hem anat desenvolupant el mosquit com a símbol, donant-li lectures, proposant el mosquit com a artista, o l'artista com a mosquit.
- Què suggereix el mosquit?
El mosquit com a infraanimal, que no té prestigi, que ningú vol. No hi ha cap consorci de defensa del mosquit, més aviat consorcis per a eliminar-lo. També com a animal molest que podria ser una bona imatge del pensament crític. A més, potser gràcies a ell el Delta s'ha salvat de la massificació turística.
- Més coses?
És un animal que muta, que és endèmic, que no hi ha manera d'extingir-lo. És molt suggerent en aquest sentit. I ens serveix per a seguir girant al voltant d'aquest pensament crític. Som crítics també amb "el saber" petulant. El món de la cultura té com una crosta pesada. I nosaltres volem seguir lluitant per aquest inframón. Tu parles del mosquit en un entorn cultural seriós i no queda massa bé. Però nosaltres volem tornar a les estratègies de baixar i no caure en transcendentalismes. La Bouesia feia això. Introduïa el prefix bou a les paraules per introduir l'humor al món de l'art i la literatura. Nosaltres som unes guerrilles que volem evitar que la cultura es consideri només una cosa seriosa.
- Utilitzar el prefix de "post" significa que el festival Bouesia segueix viu?
Volíem crear aquest nexe, que la gent ens identifiqui, som els mateixos i seguim vius.
- En aquest cas, parleu de Carles Santos i Carles Hac Mor com havieu fet en anteriors ocasions, però també recupereu la figura de Sebastià Juan Arbó per tornar-la a fer contemporània...
Sí, és interessant recuperar Arbó, que ha estat un artista que ha estat clausurat en els seus llibres. Volem que el seu pensament s'aixequi de la pàgina horitzontal del llibre i prengui vida. A les novel·les d'Arbó hi ha pensament, llavors el que volem és explorar si aquestes idees encara ens serveixen. Volem treure'l d'aquest context literari. Un centre d'art pot ser un espai per mostrar-lo? Per què ha de ser rar? Els centres d'art haurien de ser espais de coneixement. Volem descontextualitzar aquests artistes que han estat massa limitats als seus àmbits. I el fet de situar a Carles Santos i Carles Hac Mor és precisament perquè sempre han estat artistes híbrids, com la majoria dels artistes de les avantguardes, han anat més enllà de les seves disciplines. I tot per no malmetre les seves habilitats narratives. Són artistes que van fer de la hibridació una naturalesa pròpia.
- Quin programa heu preparat pels dies 13 i 15 de juliol?
La inauguració de l’exposició 'Un taller de màscares i veus en terra de mosquits' amb les 22 màscares fetes pels alumnes a partir dels seus rostres. També hi haurà la conferència a dos veus 'Sebastià Juan Arbó i Carles Santos en l’àmbit artístic' amb Josep Igual Febrer i el Col·lectiu Free’t i el visionat del vídeo 'Dadà és un mosquit' d’Adolf Alcañiz i Ester Xargay, a partir del taller de veu i construcció de màscares. Hem convidat als artistes Sol Picó, Mireia Tejero, Carles Andreu, Javier Caballero, Adolf Alcañiz, Ester Xargay per participar en aquest 
soundpainting experimental. Diumenge 15 de juliol hi haurà el concert de postbouesia amb Manu Louis, un artista belga molt interessant.  
- Com artista i gestor cultural, com veus el panorama de la cultura a les Terres de l'Ebre?
No veig que hi hagi una política clara cultural. Hi ha polítiques agràries i polítiques de dinamització econòmica a partir del turisme, però no se sent parlar d'una política cultural. Ha faltat un personatge com Roser Vernet al Priorat, un personatge aglutinador. Una persona que en cap moment ha estat al servei del seu gremi, sinó que ha tingut una idea de territori, cap on anar i sobretot fer sentir a la gent una mica acollida. Jo crec que això ens ha fet sentir a tots una mica orfes. Aquí ens ha faltat parlar de "paisatge cultural", un concepte que crec que és molt interessant. Normalment a les Terres de l'Ebre parlem de "paisatge natural"
 però sovint buscant la instrumentalització per l'explotació turística.

https://surtdecasa.cat/ebre/arts/miquel-angel-marin-bouesia
3 VII 2018


FOTO: Imatges del vídeo Dadà és un mosquit d'Adolf Alcañiz i Ester Xargay
cartell de Encontres Aproximatius de PostBouesia 2018, disseny de FRANCESC VIDAL

divendres, 13 de juliol de 2018

ANNA ZAERA: MOSQUITS CONTRA LA FESTIVALITZACIÓ, VILAWEB


UN BON ARTICLE SOBRE BOUESIA

Mosquits per a combatre la festivalització

«El cap de setmana vinent, els dies 13 i 15 de juliol, aquest esdeveniment que havia arribat a portar el nom de 'festival', renaixerà precisament per atacar les entranyes de la festivalització»



Arriba l’estiu i comença l’allau de festivals a les nostres cartelleres culturals. Escenaris i mons possibles encaixats en un cartell de disseny. Ara fins i tot amb furgoteques (les famoses foodtrucks). Sembla que hi ha una promesa d’utopia en tot festival, i això en part ens atreu.

Hi ha un esdeveniment, del qual em confesso adepta, que alguns considerem l’antifestival. Un espai lluny del glamur, de la planificació de producte, de la distribució i l’art promocional, que s’havia atrevit a néixer passat l’any 2000 en una perifèria com el Delta de l’Ebre i que oferia un univers semàntic propi. Una trobada poètica que elevava l’asfalt d’una plaça rodona o una paella compartida a material de reflexió filosòfica. Així va convertir recitals en bourecitals, concerts en bouconcerts, performances en bouperformances.

La Bouesia va desaparèixer l’estiu del 2016, coincidint atzarosament amb la mort del poeta Carles Hac Mor, un dels seus pares espirituals. La Bouesia (també) Hac Mor, deien. Els seus impulsors, el músic i artista Miquel Àngel Marín i l’artista valencià Rafael Tormo, van considerar que havien de tancar la paradeta després de l’esgotament físic de dotze anys d’història, de l’escanyament econòmic i d’una espècie d’incomprensió generalitzada que anava de les administracions fins al públic mateix. Allò que proposaven era massa rar, massa quotidià, massa poc espectacular.
Després d’aquesta mort, el novembre del 2016, el festival de filosofia Barcelona Pensa repescava aquesta iniciativa perifèrica per proposar-li un enterrament digne amb un ritual de Divendres Sant al voltant del CCCB. Tant adeptes del festival com urbanites fascinats pel fenomen traginaven sobre les espatlles un enorme mosquit fet de farina i sucre. El seguici culminaria en un acte a la plaça del Macba amb les masses d’adolescents skaters deglutint aquell mosquit pintat de colors, però amb interior de xocolata i nata.

El cap de setmana vinent, els dies 13 i 15 de juliol, aquest esdeveniment que havia arribat a portar el nom de ‘festival’, renaixerà precisament per atacar les entranyes de la festivalització. Reviurà ara amb un format de ‘encontre aproximatiu’ per retre tribut a un dels fonaments del seu ideari: ‘L’important és no consolidar res. Desmaterialitzar-se i foc i fum.’

Lluny de la cultura de la festivalització, veuen aquest ‘encontre’ com una trobada efímera, volàtil. ‘Un encontre seria quan et trobes algú inesperadament pel carrer; quan no hi ha càlcul, ni estratègia, ni tàctica, ni premeditació, passen les coses “perquè han de passar”.’ De la mateixa manera, ‘aproximatiu’ demostra aquesta negació a fixar, a definir, a tancar, a concloure, a especificar… Diuen que una aproximació és ‘un saber que no pesa’.
Ens costa de sortir dels discursos tecnòcrates també en el món cultural. Aquell pensament de dissenyar plans i resoldre problemes de manera –suposadament– eficaç i proclamar que ‘cal fer-ho bé’ i dedicar els diners a coses útils. L’ideal dels despatxos que arracona allò que és espontani, desordenat i incomprensible. A les ànimes bouètiques, aquesta tecnocràcia les ha deixades orfes.

I sí, no hi ha res tan bo com un mosquit per a il·lustrar aquesta posició. Un animal que representa allò que és efímer, de la cultura que vola i no toca de peus a terra, de les espècies incòmodes. Com diuen els organitzadors, el mosquit com a infraanimal, que no té prestigi, que no vol ningú. També com a animal molest que podria ser una bona imatge del pensament crític. Un mosquit lleig però que també ha salvat el Delta de la saturació turística.

És cert que hi ha una promesa d’utopia en tot festival. Però la utopia de la Bouesia encara és més gran, el desafiament de fugir de l’ordre i del lèxic. El potencial és tan gran que no cabrà mai en un cartell vistós ni potser mai cap periodista cultural no l’inclourà en la llista dels festivals de l’estiu.

https://www.vilaweb.cat/noticies/mosquits-per-combatre-la-festivalitzacio-anna-zaera/

FOTO, JA, mosquit de Bcn Pensa. 18 xi 2016

divendres, 6 de juliol de 2018

Encontres Aproximatius de Postbouesia, LO PATI, AMPOSTA 13-15 JULIOL 2018


Encontres Aproximatius de Postbouesia, amb una exposició sobre la identitat i reflexions al voltant de Sebastià Juan Arbó i Carles Santos, a més d'una potent performance del Col·lectiu Free’t amb Sol Picó i Mireia Tejero dirigits per Arnau Millà.
Horari: 
Divendres i dissabte: de 17 a 20h
Diumenge: d'11 a 14h
 
Inauguració: 
Divendres 13 de juliol, a les 18:30h.


Sinopsi: 
Tot i que ha deixat d’existir com a festival d’acció poètica, l’esperit de la Bouesia continua viu amb les mateixes ganes de reivindicar i subvertir el concepte artístic.
Programa: 
Divendres 13 de juliol:
18:30h |        Inauguració de l’exposició 'Un taller de màscares i veus en terra de mosquits'.

18:45h |        Conferència a dos veus 'Sebastià Juan Arbó i Carles Santos en l’àmbit artístic'. Amb Josep Igual Febrer i el Col·lectiu Free’t

19:30h |        Àudio-visionat del vídeo 'Dadà és un mosquit' d’Adolf Alcañiz i Ester Xargay, a partir del taller de veu i construcció de màscares de mosquit impartit per Montserrat Palacios i Miquel Àngel Marín a estudiants de 4rt d’ESO de l’Institut de Deltebre, el mes de maig de 2018.

20:00h | Vídeo-performance-concert 'La transmutació del bou en mosquit' amb Arnau Millà, Sol Picó, Mireia Tejero, Carles Andreu, Javier Caballero, Adolf Alcañiz, Ester Xargay i el Col·lectiu Free’t.

Diumenge 15 de juliol:
12:00h | Concert de postbouesia-vermut amb Manu Louis (Bèlgica)
Preu: 
Entrada lliure i gratuïta.
Organitza: 
Associació Rabera de Bouetes i Lo Pati.
https://surtdecasa.cat/ebre/agenda/2018/encontres-aproximatius-de-postbouesia/111814 

Fotos, Barcelona Pensa 2016, Facebou

dijous, 8 de desembre de 2016

HACSSEMBLEA INDISCIPLINÀRIA, 14 XII 2016, La Calders, BCN



HACSSEMBLEA INDISCIPLINÀRIA
amb motiu de la presentació del llibre 
ESCRIPTURES ALÇURADES de CARLES HAC MOR,
:Rata_ edicions.

Dimecres 14 de desembre, a dos quarts de vuit del vespre a la
Llibreria La Calders.
Passatge de Pere Calders, 9, 08015 Barcelona.

DissertHACions, contrHACdiccions, recitHACions, HACcions, reHACcions
reflexions, lectures, silencis, soliloquis, proclames i etcètera.

Amb
Iolanda Batallé, editora de Rata_,

els prologuistes del llibre:
Àlex Broch, Joan Casellas, Jordi Marrugat, 
Dolors Miquel, Jordi Nopca, 
Jaume Pons Alorda, Ester Xargay,
i 
Adolf Alcañiz, Vicenç Altaió, Andrii Antonovsky, Eugènia Balcells, Mireia Calafell, David Castillo, Antoni Clapés, Marta Darder, Eduard Escoffet, Jordi Florit, Jesús Galdon, Ferran García Sevilla, Francesc Gelonch, Catalina Girona, Manel Guerrero, Anna Pantinat, Pilar Parcerisas,  Paulalba, David Picó, Max Porter, Carles Poy, Ricard Ripoll, Elena Sixto, Joaquin Sala-Sanahuja, Dolors Udina, Patricio Vélez, Vicenç Viaplana, Joan Vinuesa, David Ymbernon, Mireia Zantop.
i tothom que s'hi vulgui afegir.



Escriptures alçurades

Escriptures alçurades és un crit. Un bram tempestuós que busca un oïdor. Un text complex, visceral i a voltes turmentat que busca un lector. És un diàleg de sords que diuen més del que xerren. Un tour de force que no deixarà indiferent el lector que s'hi endinsi sense prejudicis i que hagi deixat enrere formalismes, convencionalismes, etiquetes i tot el que hagi après. Cal entrar-hi despullat, nu, embrionari, perquè el que s'hi diu és tan sublim que es nega ell mateix. 


Cap precisió ni eficàcia. Si no volem anar enlloc, qualsevol camí ens hi portarà, però ens ho podem estalviar: l’enlloc som nosaltres mateixos. Hom pot forçar els mots i després deixar-los anar, a raig, i hom els pot deixar venir i anotar-los sense interrompre llur cursa aigua avall. Ara podem anar més lluny en la destrucció, envers la destrucció del teatre, del llenguatge, de l’art, de l’escola. L’art és un perill per a l’art. L’ensenyament és un perill absolut per a l’individu. El sentit del ridícul és un dels pitjors obstacles per a la llibertat. Tota convicció és una malaltia.


XVI PREMI JOAN FUSTER
Carles Hac Mor guanya a títol pòstum el premi Jaume Fuster
Mort a finals de gener als 75 anys, el poeta, assagista i artista ha estat reconegut per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
JORDI NOPCA
Carles Hac Mor (Lleida, 1940–Sant Feliu de Guíxols, 2016) ha estat reconegut pòstumament amb el premi Jaume Fuster a la trajectòria que cada any concedeix l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. És la primera vegada que el guardó distingeix un autor mort.
L’obra d’Hac Mor va néixer amb l’impuls subversiu de Tristan Tzara però va ampliar horitzons incorporant-hi altres avantguardes i models culturals i teòrics que van experimentar amb el llenguatge a partir de la dècada dels 70, com ara el textualisme. A partir del Grup de Treball, que va agrupar artistes tan diversos com Carles Santos, Francesc Abad, Àngels Ribé i Antoni Muntadas, Carles Hac Mor va cosignar una sèrie d’articles a 'Tele/eXpres' sota el pseudònim Ignasi Ubach, “base teòrica que connecta l’art conceptual amb la poesia que escriuria més endavant”, recorda Jordi Marrugat, que el 2009 va publicar l’assaig 'La revolució com a origen de l’escriptura de Carles Hac Mor i l’escriptura de Carles Hac Mor com a origen de la revolució' (Arola).
El 1977 va arribar el seu debut, 'Tu’m és no m’s. Desig/enuig. Escalaborns', que continuaria amb títols importants com 'Anar i tornar' (Empòrium, 1979) -en col·laboració amb l’artista visual Eugènia Balcells-, 'De tranuita' (Albert Ferrer, 1983) i l'indispensable 'S’ha rebentat l’hospici' (Cafè Central, 1992). Aquell mateix any publicava 'Un pedrís de mil estones' (El Mèdol, 1992), primera de les col·laboracions amb Ester Xargay, parella i coautora de l’antinovel·la eròtica 'Carbassa a tot drap, o amor lliure, ús i abús' (Pagès, 2001), 'Zooflèxia' (March, 2007) i una gran quantitat de peces visuals, a més de coorganitzadora d’una gran quantitat de recitals a partir de mitjans de la dècada dels 90. Entre els seus últims títols destaquen 'Sí fa que sí' (Lleonard Muntaner, 2011) i 'Dietari del pic de l'estiu' (Edicions 62, 2012), que va guanyar el premi Jocs Florals. Aquesta tardor, el nou segell d'Enciclopèdia Catalana Rata publicarà l'últim títol inèdit d'Hac Mor, 'Escriptures alçurades'.
Un premi amb setze anys de trajectòria
El Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana és un guardó destinat a posar en relleu el conjunt de l'obra d'un escriptor o escriptora de la literatura catalana. És un premi a la trajectòria, a la repercussió i a la divulgació que ha tingut la seva obra, i té especial rellevància pel fet de ser escollit a través de les votacions dels companys d'ofici socis de l'AELC. En aquesta setzena edició, els finalistes han estat Carles Hac Mor, Jordi Pàmias i Antoni Vidal Ferrando.
En anteriors ocasions l'han guanyat autors com Quim Monzó, Carme Riera, Maria Barbal, Montserrat Abelló, Feliu Formosa, Josep Vallverdú i Joan Margarit.
Carles Hac Mor, XVI Premi Jaume Fuster
19 d'abril de 2016
LLUÍS ALABERN, AntiHomenatge Paraparèmic a Carles Hac Mor Lleidatà Universal, BCN POESIA 2016


Els escriptors en llengua catalana donen el Premi Jaume Fuster a Carles Hac Mor com a homenatge a títol pòstum
Amb aquest premi, la literatura catalana reconeix l'experimentació literària
Aquest migdia ha tingut lloc la roda de premsa de lliurament i anunci del XVI Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana, que ha guanyat Carles Hac Mor. La roda de premsa ha tingut lloc a Barcelona, a l'Aula dels Escriptors de la seu de l'AELC.
Carles Hac Mor va ser autor d'una obra heterodoxa, a través de la qual va explorar els límits de l'expressió amb l'experimentació del llenguatge, l'inconscient i la transgressió de la norma.

Les bases del Premi Jaume Fuster diuen, textualment «Els candidats són tots els escriptors en llengua catalana, vius en el moment de convocar el premi i que no hagin estat guardonats amb aquest premi». Com que Carles Hac Mor va morir el 27 de gener de 2016 als setanta-cinc anys, dues setmanes després de convocar-se el premi, els escriptors en llengua catalana l'han volgut homenatjar a títol pòstum. És la primera vegada que aquest guardó reconeix la trajectòria d'un autor a títol pòstum.

A la roda de premsa hi han assistit Bel Olid, presidenta de l'AELC; la poeta i videoartista Ester Xargay, companya de Carles Hac Mor, que ha recollit el guardó acompanyada del fill del poeta, Carles Agustí. El crític literari Jordi Marrugat ha glossat la trajectòria de Carles Hac Mor, i la poeta Laia Martinez i Lopez n'ha recitat alguns poemes.
La presidenta de l'AELC, Bel Olid, ha destacat que Carles Hac Mor sempre va estar al costat de les generacions joves, i va actuar en tot moment com un pont intergeneracional, entre els artistes.

El fill de Carles Hac Mor, Carles Agustí, ha agraït als escriptors que hagin reconegut amb aquest premi la trajectòria del seu pare, del qual ha comentat que sempre va tenir dues famílies, «la biològica, i la família d'artistes i escriptors, que ara ha demostrat com l'estimaven».

Ester Xargay ha volgut agrair al col·lectiu d'escriptors aquest reconeixement. Ha comentat que «tot i que a ell no li interessaven els premis, crec que se'l mereix i que li hauria agradat rebre'l, especialment aquest, que el decideixen els propis escriptors». Al mateix temps, Xargay ha destacat que és important que la literatura catalana reconegui també un altre tipus de literatura, la que practicava Carles Hac Mor, aquest «espai de llibertat immens que és l'experimentació literària».

En el mateix sentit s'ha expressat el crític i historiador de la literatura Jordi Marrugat, que ha glossat la trajectòria d'Hac Mor. Amb aquest premi, ha dit «la literatura catalana es reivindica en la seva riquesa, reivindica els seus extrems», referint-se al fet que l'han rebut autors d'obra i trajectòria tant diversa com Joan Margarit o Carles Hac Mor. La literatura, ha dit Marrugat, és més conservadora que les arts plàstiques, però amb Carles Hac Mor «hi ha un abans i un després en l'experimentació i la transgressió literària, no només en l'àmbit de la literatura catalana, sinó de la literatura en general». Carles Hac Mor, ha dit, «defensava una obra que fos viva, i molts dels seus poemes atacaven la literatura que s'entén com a una cosa separada de la vida».
Jordi Marrugat ha dit, també, que està previst que el nou segell d'Enciclopèdia Catalana «Rata» publiqui l'últim títol d'Hac Mor,  l'assaig Escriptures alçurades, i properament el poemari No ben bé, i ha comentat que espera que aquest premi sigui un revulsiu per acabar de publicar l'obra completa de l'autor, de la qual de moment hi ha el primer volum.

L'AELC editarà, també, un volum de la col·lecció «Retrats», dedicat a Carles Hac Mor, a cura del mateix Marrugat.

La poeta Laia Martinez i Lopez ha encetat i tancat la roda de premsa recitant els poemes «El temporal de les faves» i «Pujar-se'n al cel», de Carles Hac Mor.

Per acabar, Bel Olid ha anunciat que l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana organitzarà, d'aquí a unes setmanes, amb l'ajuda d'Ester Xargay, una festa dedicada a Carles Hac Mor.

També ha explicat la iniciativa de l'AELC d'imprimir punts de llibre amb el poema «Podries», que han cedit els hereus de Joana Raspall i amb una il·lustració de Mercè Canals, perquè els autors reparteixin el dia de Sant Jordi, en una acció simbòlica per expressar la indignació amb els governs europeus respecte de l'actuació amb les persones que fugen de la guerra [més informació].

Carles Hac Mor –Carles Hernández i Mor– (Lleida, 1940 - Sant Feliu de Guíxols, 2016). Estudià dret, filosofia i periodisme, al qual es dedicà professionalment. Col·laborà en revistes i diaris (Tele-Exprés, El País, Diari de Lleida, Segre, Diari de Barcelona, Avui) i en guions cinematogràfics. Durant els anys setanta i vuitanta cofundà les revistes d’art i poesia TecstualAmpit i L’avioneta, i n'impulsà d’altres. Del 1973 al 1975 practicà l’art conceptual amb el «Grup de Treball». Exercí la crítica d'art, fou autor de centenars de textos per a catàlegs d’exposicions i practicà l'acció artística. En aquest vessant de teòric de l'art, el 1988 rebé el premi Espais i publicà l'assaig Ut poesis pictura, i posteriorment d'altres sobre la creació artística en general, com La comèdia d'un incest (1989), Despintura del jo (2000, premi Joan Fuster d'assaig 1999) i Enderroc i reconstrucció(2007). Cal esmentar, també, els escrits amb Ester Xargay Zooflèxia (2006) i Fissura (2008).

És autor d'una obra literària heterodoxa i anticonvencional que explora els límits de l'expressió a través de l'experimentació amb el llenguatge, l'inconscient i la transgressió de la norma. Publicà obres en prosa, qualificables de manera aproximada com a “novel·les” (La fi del món, 1994; Carbassa a tot drap o Amor lliure, ús i abús, 2001), però el seu vehicle principal fou la poesia, entesa en una concepció molt propera a l'art conceptual, la performance, el collage, o altres modalitats artístiques. Inventà subgèneres com ara l'escalaborn, la paraparèmia i l'hiposeptimí. La seva obra poètica publicada comprèn els reculls Tu'm és no'ms (1977), Anar i tornar (1979, amb Eugènia Balcells), Agoc (1981), De tranuita (1983), Un pedrís de mil estones (1992) i S'ha rebentat l'hospici (1992). Continuà la seva obra amb els llibres de poesia El desvari de la raó (1995), Epítom infra nu o no: ombres de poemes de Marcel Duchamps (amb E. Xargay, 1997), Hi ha un diari sota l'estora (2000), No em cap al cap(2001), Fer safor (2001), Cabrafiga (2002), Metafonia (Deslectura de Paul Celan) (2003), M'he menjat una cama (2004, premi Rosa Leveroni 2003), Com aquell qui diu (2004), Ad libitum (2004), Ho he fet fer (2005), Coma induït (2007), Regoc(2009), Himnes del no-ésser (2009), Filacteri d'infrallengua (2011) i Si fa que sí (2012). El 2011 publicà un primer volum de l’Obra completa punt u –a cura de Xavier Garcia López amb pròleg de Jordi Marrugat–, i el 2012 guanyà els Jocs Florals de Barcelona amb el poemari Dietari del pic de l'estiu. Publicà també l'obra dramàtica Llevant, pluja al davant (1990) i dos volums de Converses (2006) i el de correspondència Fer les cartes (2011), tots tres amb el poeta Antoni Clapés. [FONT: Gran Enciclopèdia Catalana]

El Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana és un guardó destinat a posar en relleu el conjunt de l'obra d'un escriptor o escriptora de la literatura catalana. És un premi a la trajectòria, a la repercussió i a la divulgació que ha tingut la seva obra, i té especial rellevància pel fet de ser escollit a través de les votacions dels companys d'ofici socis de l'AELC. El sistema és el següent: en una primera ronda, els socis poden escollir qualsevol escriptor o escriptora –viu en el moment de convocar el premi i que no l'hagi rebut abans– i en una segona ronda, la votació es fa entre els tres noms més repetits.

Els escriptors distingits en les edicions anteriors han estat Víctor Mora, Joaquim Carbó, Andreu Martín ('Memorial Jaume Fuster'), Jesús Moncada, Quim Monzó, Jaume Cabré, Maria Antònia Oliver, Carme Riera, Feliu Formosa, Joan-Francesc Mira, Montserrat Abelló, Maria Barbal, Màrius Sampere, Emili Teixidor, Josep Vallverdú, Isabel-Clara Simó, Jaume Pérez Montaner i el darrer, Joan Margarit.

 
JESÚS GALDÓN, AntiHomenatge Paraparèmic a Carles Hac Mor Lleidatà Universal, BCN POESIA 2016
EL TEMPORAL DE LES FAVES

Com que l’escriptura la voldria
retallada, descosida, sargida, apedaçada,
foradada i ratada, vaig fent com si no hi fos,
deixo que ragi, tot i que no les tinc totes
mentre, ben decidit, esmotxo, desmanego,
aparraco, desgasto i faig culcosits i badadures
fins que jo mateix acabo tot retallat, descosit,
amb tomàquets i pedaços, clivellat i rosegat.

Llavors, tu t’ho emprovaries, i, atorrollat
i empipat, amb la fatxa que faries, m’engrescaries
a enllestir-ho: et trauries la rampoina
i, juntament amb el meu barret,
la llençaria al foc, m’hi escalfaria,
i et tornaria el teu vestit havent-lo fet bocins:
aquests esquinçalls, socarrimats per les cendres
vives d’aquells parracs, foren els meus poemes,
no tan informes com voldria amb la dèria que tinc
de passejar-me per la boira de Ponent,
no tan descordats com resultarien
si no els haguessis de llegir.


PUJAR-SE’N AL CEL

En aquesta tanka,
com la proa amb les ones,
uns mots en fila
van netejant els vidres.
Hem fet cap a on érem.
19-04-16



dimarts, 29 de novembre de 2016

BARCELONA PENSA: RESILIÈNCIA BOUÈTICA




MONTSE FANDO
MÀNGEL i el Bou-mosquit. F: Facebook Bouesia

La lenta mort de la Bouesia tanca el Barcelona Pensa, el discurs filosòfic com un bé comú i compartit. Amb una giragonsa més la Bouesia mastega i s’empassa l’alfa i l’omega del Delta, el cos bouètic de Carles Hac Mor, boucèfal peripatètic i infrapoeta de la cadira com seu, i el terrible mosquit, transmutació del bou genèsic. Una correntia envaeix el Pati Manning.  Rafa Tormo, Fernando Paniagua, Andreu Meixide, Zoraida Roselló, una munió de bouetes, transiten amb l'ofrena corpòria, el viure que ens repensa cosa entre les coses, carn, vianda, taula. Travessa la facultat de filosofia, el pati de les dones, el CCCB, el MACBA. Concorren en el seguici participants i squatters i el carrer esdevé marc de mots i discussió festiva, on borina el pastís, el clarinet com corifeu, el responsori coral i la lletania dels quatre gustos cardinals. Engegat el baptisme social (M. Delgado), la processó engoleix l’experiència bouètica, passa pels budells de la digestió i excreta el fràgil turment alat de la performace. Vet aquí Alba Torn, Màngel Marín, Javier Caballero, l’imprevist Roc i el traç pregnant de Montse Fando, que mira i camina, i a les fosques aplica els colors del que hi ha, barreja ciutadans i bouetes. Una cercavila decanta i tomba el vuit a l’infinit, ziga zaga, zum zum, el saber no pesa. El mosquit lleuger fibla punyent el cos concret de la ciutat. Rere l’skyline la plata llunàtica es desfà en boirina pixanera. Resiliència bouètica. 

MÀNGEL I JA

ALBA TORN
BOUPREGÓ DE MIQUEL ÀNGEL MARÍN

CINC VOCALS

Bouesia és una paraula híbrida: bou i poesia, arena i recital, escenari i possibilitat del món.
I que conté les cinc vocals.
El prefix bou :
A tomb de vila bou - Aboupocalipsys - Aboupocalíptica - Antibouesia antiboueta - Autobiobougrafia - Bou vent i barca nova - Bouafter- Bou-app - Bouascèsi - Bouca -  Boucapital - Boucapítol -  Boucasa -  Boucèfal - Bouceroles - Boucloenda - Boucòctel silenciós - Boucomençament  - Boucomposició - Bouconcepte - Bouconcert - Bouconclusió -Bouconferència - Bouconjunció - Boucosa - Boucremat - Boucrònica - Boucura - Boudistància - Bouema - Bouèresi - Bouescàndol - Bouesia -  Bouespectador - Bouésser - Bouestrofes - Boueta - Boueta en cap - Boueta Major - bouetam - Bouetarro - Bouetessa - Bouètic - Boufesta - Boufí -Bouforagitat - Boufracàs - Boufregit - Bouhaus - Bouimatge - Bouinauguració - Bouintervenció - Bouística - Bouj’z - Boulansteri - Boulector -Boullengua - Boullit -  Boullum - Boullywood - Bouluntat pròpia - Boumanera - Boumiracle -  Boumisteri - Bounica - Bounopresó - Bouoli en un llum - Bouparafrasejant - Boupas - Boupilota - Boupoètic - Boupoètica - Boupopular - Boupossible - Bouprefix - Boupreludi - Bourevista caminada - Bourima - Bouritme -Bouromeria - Bousaducea - Bousalutació - Bousenglar - Boustriptease - Bousubstància -  Bouteoria - Boutiga - Boutornar -Bouversos - Brabou - Cabrabou - Cal bou - De viva Bou - Desboulocalització - Deu al bou - Perbouformance - Protoboueta - Rotonda vacaboumba - Tornabous - Totbou - Vacabous - Via bovis - Videobouesia

El prefix bou : una cunya en el concepte de poesia, concepte exacerbat, foradat, fer saltar -o ballar- la referència. (Derrida)
Urbà i rural, oral i escrit, concret i abstracte, baixa i alta cultura, interiors i exteriors.
¿Dadà és de La Cava? ¿Fluxus és de Deltebre?
El Delta de l’Ebre: un lloc té caràcter; un espai no té caràcter (Neuhaus). L’última societat agrícola de la Mediterrània. Una marca de l’ecologia turística.
Una relació dilatada i profunda amb l’animal. El bou i el cavall, el gat i el gos, les gallines i les oques, el tossino i la cabra, la mosca i el mosquit, la granota i l’anguila.
Aixada i instrument de música, treball i festa, bou i poesia: Bouesia.
MIQUEL ÀNGEL MARÍN

ROC EN VERSOS POLILINGÜÍSTICS

PARAULES D'HOMER. J.CABALLERO



FOTOS: FACEBOOK BOUESIA
IL·LUSTRACIONS: MONTSE FANDO