MIQUEL ÀNGEL MARÍN: "SI EL CLARINET ÉS L'AIXADA, L'ORQUESTRA LA FUSTERIA"

Ja que no ho vaig fer en el seu moment, “MIQUEL ÀNGEL MARIN PRESENTA "DEL CLARINET A L'AIXADA", http://bouesia2.blogspot.com/2008/09/miquel-ngel-marin-presenta-del-clarinet.html , en repassar els arxius he trobat aquests escrits que val la pena tornar a llegir:


Ferran Sáez Mateu, “Bufar i fer idees”, AVUI, 13 d'octubre del 2007.

J.Martí Font (Prendre la paraula), http://blocs.mesvilaweb.cat/jordimartif69 , 'Lo clarinet és l'aixada', 1 d'agost de 2007

Carles Hac Mor, MÚSICA I ÉSSER, http://www.barcelonareview.com/revista/05/chm.html

Bufar i fer idees
Ferran Sáez Mateu / ferransaez@hotmail.com

Agradable trobada amb el clarinetista Miquel Àngel Marín. Ens vam conèixer fa quatre o cinc anys en circumstàncies anòmales: jo era a l'escenari tocant el violoncel i ell estava entre el públic. Afortunadament per al món, per a l'ordre sonor del cosmos, això passa poques vegades. Miquel Àngel Marín em va regalar un llibre que acaba de publicar: Lo clarinet és l'aixada (dietari de músic, 1994-1997), amb un dens i magnífic pròleg de Carles Hac Mor. Està editat per Cafè Central / L'emboscall en un format insòlitament petit: genera ganes de tocar-lo, i això és un bon senyal (dit sigui molt de passada, crec que els editors actuals han deixat de banda el component tàctil dels llibres, que és fonamental).

La veritable sorpresa arriba amb el contingut. Jo m'esperava el que diu el subtítol -"un dietari de músic"- però aquest llibret és molt més que això. En primer lloc, mostra que Marín, a més d'un bon músic, és un escriptor excel•lent. Domina el llenguatge aforístic amb una fluïdesa poc habitual. En segon lloc, sap transmetre al lector el vertigen de l'intèrpret davant d'un instrument que, d'una banda, és una prolongació del seu cos, però també constitueix una pròtesi estranya: una adherència física impossible, gairebé antinatural.

Llegint el text de Miquel Àngel Marín, un constata que la interpretació musical és una complexa conjunció de tensió mental i de distensió corporal; d'aproximació extrema a una idea musical i, alhora, d'allunyament extrem de la seva mera representació visual (la partitura); de l'evanescència del so i del caràcter obstinadament material de l'instrument que el fa existir. Plaer i dolor: música. (FSM)


 
 'Lo clarinet és l'aixada'

Jordi Martí Font Prendre la paraula http://blocs.mesvilaweb.cat/jordimartif69
L'Avenir, dimecres, 1 d'agost de 2007

Teníem els “Moments viscuts” d’Enric Morera, l’“ Enciclopèdia Logicofobista de la Música Catalana ” de Pascal Comelade, el “John Cage” de Llorenç Barber, “La Ponència” per al III Encuentro Internacional de Composición Musical de Carles Santos, el “Diari d’un astre (intercomarcal)” de Quimi Portet i més. No són els únics però sí els que, fets per músics, parlen de la música catalana i mundial, que si fa no fa és el mateix.

Ara hi hem d’afegir “Lo clarinet és l’aixada” de Miquel Àngel Marín. Publicat per Emboscall i Cafè Central, el llibre de què parlem conté un pròleg de Carles Hac Mor que també es podria considerar de forma independent en aquesta llista que obre l’article. “Lo carinet” és l’obra d’un músic atrapat per la partitura que l’assumirà en el seu viatge formatiu a Alemanya i alhora l’estriparà a la vora del foc mentre llegeix Cage, el Cage mateix que reivindica Barber, Santos i, és clar, Hac Mor al pròleg. El Cage que il•lumina el camí dels sons inexplorats alhora que dinamita l’acadèmia on Miquel Àngel anava a formar-se. El músic assumirà l’excel•lència però en un procés dolorós en què Déu, família i institució musical seran centrifugats per la rentadora de la llibertat i, és clar, de l’alliberament.

Textos breus, reflexions, aforismes i forismes conformen aquest dietari personal d’una descoberta i d’un enderrocament del domini que arriba a través de l’instrument: “‘Cal dominar l’instrument’. Domini, poder sobre allò, violència” i d’assumir alhora la llibertat com a negació: “La definició de llibertat només pot ser negativa: no ser sotmès a cap poder”. El clarinet (del qual “només escoltar-ne el so ja és submissió”), la partitura (que “és perillosa perquè es pot prendre per una ordre”), la institució musical Musikhochschule (a on hi veu “massa obediència”) i les pròpies pors són vençudes per Miquel Àngel quan recupera la Cava, aquella Cava que havia estat tirana i ara esdevé seva, tal com abans havia fet seva l’escola de música a Alemanya. I l’osmosi entre els dos móns el porta a la placidesa final del llibre quan entén que “El tacte del clarinet recorda poderosament el tacte del mànec de l’aixada”.



MÚSICA I ÉSSER


Sobre el llibre Lo clarinet és l’aixada
de Miquel Àngel Marín (Ed. Cafè central)

Qualsevol so, qualsevol, és la música de l’ésser, ésser amb hom o sense hom. L’hom, o es, és un pronom no gens boumusical. La música de l’hom, com a objecte abjecte que fa de subjecte, subjuga l’ésser: hom ha de fer això i allò; s’ha de fer tal cosa i tal altra; cal fer això i no pas allò; hom, això, no ho pot fer pas; això és fa així i aixà; s’ha d’anar per aquí i no pas per allà; hi ha unes maneres correctes i unes altres d’incorrectes.

Alliberades de l’hom, de l’això i de la correcció, les notes de l’ésser, el noten, l’ésser, i l’ésser llavors s’escindeix en és i ser, tot essent ser un sinònim d’ésser. Tenim, doncs, és ésser, o sigui, la música sense hom és ésser, és la de l’ésser, igual, però, que ho és la música amb hom.

Per tant, tant l’hom tan omnipresent com l’absència de l’hom omplen l’ésser i li impedeixen de buidar-se, diríeu que per sort, perquè si l’ésser es buidés esdevindria no-ésser, el qual, tanmateix, es preferible a l’ésser. Tot amb tot, com que l’ésser no és i el no-ésser és, podem suposar que, buidat de l’hom, el músic ja no té mestres, ja no fa cas de l’hom, ja no segueix la partitura absoluta de la Llei, amb majúscula.

Net i cru, clar i net: clarinet, és a dir, l’hom és la màscara dels integrats entre els gats lliurats a una fenomenologia ontològica, o estudi o lògica de l’on, i l’on és l’ésser en grec.

I de l’on adverbi de lloc al pronom hom hi va una hac, que és la caplletra, o inicial o lletra muda i invisible, de gat i, per corrupció, de gas. La gasificació social passa per la música; i els no-integrats, i malgrat tot no pas desintegrats, els quals no-integrats no necessàriament són apocalíptics, pensen en l’antimúsica, a desgrat que aquesta també és música i que, de fet, la desintegració és impossible, per bé que és més desitjable que no acabar essent un funcionari de l’hom. Ara bé, no es tracta pas, en absolut, d’anar en contra dels integrats, de la música dels gats, perquè ho hauríem de fer des de la integració immanent a la socialització de l’ésser, la qual no és factible, mal que és, o, més ben dit, boués.

L’Àngel Miquel ha escrit: “Quan toques, hi ha massa pes, i el taller del músic no admet càrregues, crostes; és lleuger el que s’hi fa: xiular. El taller del músic és Eros, lleugeresa, fluïdesa. Lligat de peus i mans i punxat com un bou, perquè jo abaixi el cap i així pugui ser torejat i mort.”

I al plany de l’àngel, hi afegim, que, anihilat el taller en nom de la llibertat, en el camp de quatre gats el jo s’oposa al no-jo. Aquest, la negació del jo, sí que és ben bé lleuger, fluid, líquid, no gens solidificat ni coherent, i per això mateix s’escorre entre els intersticis no consolidats mai del jo impulsat pel no-jo.

La música del jo i la seva animeta, la poesia del jo, són, potser paradoxalment, conseqüència de la tirania de l’hom, del reialme del sentit sempre únic, de la significació absoluta, de la partitura, d’allò que no para de negar el bouésser. I mentrestant, el no-ésser i l’antiésser s’entortolliguen a fi de subvertir el concepte social que tenim de la subversió, i aleshores l’ésser, replegat en si mateix, fa com quan, per tal de superar el conflicte entre el que és racional i el que és irracional, Empèdocles es va suïcidar llançant-se al cràter de l’Etna.

En Miquel Àngel gairebé acaba el seu llibre amb una advertència:

“El que sobretot fa por del clarinet és la possibilitat que té de crear un discurs”.

Aquesta asserció tan suggeridora, la podem glossar bo i afirmant que la por que fa qualsevol instrument, de música o de qualsevulla altra cosa, és la paüra, el terror dels malpensants, d’esdevenir un professional, de ser, d’allò més, subjugat per l’hom, reconegut o adulat per l’hom, que vol dir allunyat de l’esser, brollat del no-jo, renyit amb el bouésser.

© Carles Hac Mor http://www.barcelonareview.com/revista/05/chm.html  

Fotos: JA: Miquel Àngel Marín
1 i 2, Tornabous, desembre 2010
3. Finançament, Bouesia 2011, Sant Jaume d’Enveja

MÚSICA ÉS ENXAMPAR MOSQUES, de MIQUEL ÀNGEL MARÍN -No se'l perdin si no volen caure en la perdició (V. OBIOLS)

MIQUEL ÀNGEL MARÍN: MÚSICA ÉS ENXAMPAR MOSQUES, Dietari de músic (1996 - 2007), Pròleg de Llorenç Barber, Introdució de Ferran Sáez Mateu i Epíleg de Carles Hac Mor

Arola Editors (Dàctil-Poesia) (Tarragona, 2011) ISBN: 978-84-15248-47-7 (12 euros)

“En el seu escriure, Marín hi vehicula una molt certa incomoditat per les rigideses i limitacions de l’anomenat ‘món musical’, que tapona i rebutja tants elements expressius i aprovats per molt distints i distants creadors al llarg de decennis i que ja constitueixen, per si mateixos, uns actius per a l’acostament efectiu a l’escoltar d’avui. D’aquí que Marín, obscuro modo, (deia Camus: si la manera fos clara no hi hauria art) postuli una desinhibició que, en els seus aspectes més limítrofs amb el desconegut, és revolucionària: altres maneres de relacionar-se amb ‘allò musical’ són no pas solament útils, sinó ja urgentment necessàries. Així és; Marín postula barra lliure al que és subjectiu, i ho fa al seu aire, ço és, sense grandiloqüència, adoptant el xiuxiueig, la reflexió íntima, aquest locus en el qual les ànimes es freguen i fins i tot s’ensumen, aquest estat més d’ànim i d’hàlit que no d’ordenança, llei i costum. D’aquí que els seus escrits constitueixin un rosari de calfreds d’intensitat variable segons persones o moments de lectura. Davant l’extens, li agrada l’accident minúscul que ens endinsa en un estat de crisi que és un femer. Simple reconditori.

Marín és un activista del dubte, de l’ínfim, de l’interstici: però aquesta metxa encén el pensar crític.” Llorenç Barber.

http://www.arolaeditors.com/index.asp?sc=ficha&isbn=978-84-15248-47-7

Xiular, sempre xiular.
Cap nom, si us plau, només xiular  (Miquel Àngel Marín)

Definitivament: la música és el territori
verge del preverbal, d'allò ínfim, del xiular;
cap nom, ni cap convenció, ni cap institució
embruta aquest espai, aquest art. (Miquel Àngel Marín)

LA PARAULA QUE VOLA, per Víctor Obiols
(publicat a ARA LLEGIM, 28 xii, 2011)

El músic (i antimúsic, segons Carles Hac Mor) Miquel Àngel Marín va estrenar-se com a escriptor-pensador amb Lo clarinet és l’aixada –dietari de músic (1994-1997), a black mountain, l’any 2007, i ara en presenta la continuació solapada, aquest esplèndid dietari de músic (1996-2007). La valentia és una qualitat admirable en un artista. La necessita per ser autèntic, per assolir fites personals, tècniques, d’aprovació social. Per interpretar i també per mostrar-se. Marín vol mostrar però no demostrar. La seva autenticitat el du al contracorrent, cosa que li atorga —oh paradoxa— fluïdesa per expressar-se amb lucidesa intel•ligent i sense concessions. Marín és la naturalitat feta súmmum. Són aforismes, pensaments, flux poètic o conceptual, nascuts de l’afany d’ordenar amb paraules les inquietuds que suscita la seva dialèctica amb la música i amb l’instrument, que n’és el canal escollit. Per a un músic, l’instrument —el clarinet en aquest cas— pot arribar a esdevenir una obsessió. I no podria ser altrament. Les hores i els anys de convivència el converteixen en una parella feta de carn i os i de banús, i el diàleg esdevé infinit. És honest aquest músic, perquè concep la pràctica artística com una aventura vital de coneixement i de plaer, no com una simulació, ni molt menys com una cursa de competitivitat i colzes, quelcom que el repugna per naturalesa. La problematització de la partitura té a veure amb un sentit profund de la música, una crítica a la institucionalització i a l’encartonament i una defensa de la llibertat inherent a l’acte creatiu de la música. La partitura, entesa per ell com ho fa el compositor afroamericà Cecil Taylor, no és més que una indicació, un registre imperfecte, perquè la música és una cosa física i màgica que només succeeix en el moment en què sona. De fet, per al Marín pensador la possibilitat d’articular les ànsies i les il•luminacions pot arribar a ser una teràpia, i la generositat de compartir-ho ja ens indica de quina pasta està fet l’autor. Els primeres espases que l'agombolen en el llibre ja diuen prou perquè puguem ser guiats convenientment en l'aventura de llegir-lo. Barber parla de com aquest gran “propositor sonor” ens contagia el seu “viure-perdent”, el seu “vigor airós”. Sáez fa un repàs imaginatiu del tarannà marinià, i descriu amb gràcia i rigor històric aquesta cosa a la qual “li direm clarinet”. L'oracle d'Hac Mor parla -amb molt més coneixement de causa que no pas nosaltres- sobre l'hàlit embruixat i poderós de MA Marín tot asseverant que “la música de la foguera de l'arraó s'haurà fet líquida...”. No se'l perdin si no volen caure en la perdició.

1. Portada
2. foto JA: Miquel Àngel Marín, Festival La Llunàtica, 2008

CARLES ANDREU: “LA INDIGNADURA DEL DRAGÓ-CONGA”, els dies 27 i 28 de gener 2012, a les 20.30 h NAU IVANOW

els dies 27 i 28 de gener 2012

a les 20.30 h


NAU IVANOW

- carrer Honduras 28-30 – metro Sagrera – LOCALITZACIÓ: http://maps.google.es/maps/place?hl=es&rlz=1T4SKPT_esES398ES399&gs_upl=0l0l0l11875lllllllllll0&um=1&ie=UTF-8&q=nau+ivanow&fb=1&gl=es&hq=nau+ivanow&hnear=0x12a4987126ed28f5:0x400fae021a40330,Barcelona&cid=9909478308718663864&ei=ltIRT9fELsWp-gbK9bHhAg&sa=X&oi=local_result&ct=map-marker-link&resnum=1&ved=0CCoQrwswAA


“LA INDIGNADURA DEL DRAGÓ-CONGA”
Artivisme Núm. 38 de Carles Andreu

( ...en català i diverses llengües... )

Es tracta de fer viure de forma artística -narració, música i cant- les vivències impressionants que mos han ofert los pobles mediterranis, primer los de la Riba Sud i acte seguit los de la Riba Nord: dits, fets, lemes, frases, idees, anècdotes…a través del relat d’un vell Dragó, Rebel amb Causa del Maig del 68 a París i reciclat a Barcelona, que fent un gran badall s’empassa tot d’una la centella tunisiana, revifa i surt disparat volant cap a la riba sud del Mediterrani on escolta, parla i canta a cada país vells cants de lluita que readapta a la nova realitat, i després ho fa a la riba nord i en diverses llengües. I, ja en turc, us dic: “Umut, Umut in sanda!” - “L’home, l’home i la llibertat!”.

Participants :

Carles Andreu : relat, adaptació dels cants i interpretació.
Miquel-Àngel Marín: clarinet i acordió,
Diego Burian: guitarra i trompeta;
“Els Camps del Cinabri” format per Lina Giralt, Montserrat Marfany, Joan Vinuesa, Francesc Diaz i Melis i Toni Alonso

que, com sempre, tocaran en la zona de l’imprevist, de l’improvisat i,

Elena Puig, que traduirà parts del relat en la bella llengua plàstica dels signes.

Es presentarà també el llibre ètic Ningú ens representa. Poetes emprenyats, publicat per edicions Setzevents arran de les assemblees d'indignats de la Plaça Catalunya, i que al desembre va ser presentat a L'Horiginal.

"En la pràctica activista el grup és sempre aleatori car depèn de les circumstàncies i de les afinitats. Cal una certa complicitat entre els diversos participants per realitzar actes que intenten posar la realitat en evidència a força de cops poètics. Som doncs, forçosament, un grup circumstancial. Tirem la pedra i amaguem el braç!". Carles Andreu

Preu: 5€ i 3€ pels Amics de la Nau Ivanow.
Durada: 2 hores aprox. amb entreacte
Venda d'entrades: Telentrada i 1h abans a taquilla

Carles Andreu, catalanoaragonès nascut a Sant Feliu de Llobregat, 1938, (Barcelona), es va instal•lar a París als anys seixanta i va estudiar a la Universitat del Teatre de les Nacions. Des de l'any setanta i tres practica una doble activitat musical i literària. Com a músic composa, canta i munta espectacles. En la seva activitat literària utilitza les seves tres llengües: català (de la Franja), espanyol i francès en obres de teatre, poesia, relats, traduccions i guions. Després del Maig del 68 participa en la fundació del col•lectiu cultural i artístic, collectif du 28 rue Dunois (París), forma el seu primer grup musical, Viva la Vida, i esdevé el cantant-improvisador d'un dels primers grups de fusió, L'Intercommunal Free Dance Music Orchestra, encapçalat pel pianista de free-jazz o ‘jazz lliure’, François Tusques. Vers 1984-85, troba la seva pròpia música en un llarg i apassionant treball de composició sobre poemes de César Vallejo. Una música feta d'una fusió de cant popular, de cante jondo, d'improvisació jazzística i de cant contemporani en un estil personal que certes persones han apropat al "Sprechgesang", el ‘cant parlat’ alemany. Actualment (2009) profunditza la seva coneixença del flamenc i composa sobre: "Tabacaria" (L'Estanc, o La tabaqueria, de Fernando Pessoa) del qual s'ha dit que era el més bell poema que s'ha escrit, esperant que li faci el do d'una nova revelació!

http://ca.wikipedia.org/wiki/Carles_Andreu  

FOTO: Ja: M.A.MARÍN I CARLES ANDREU, Mas Cremànimes, Bouesia 2011

NINGÚ NO ENS REPRESENTA

Dissabte 14-01-2012

FESTA

I

POETES EMPRENYATS

PRESENTEN L'ANTOLOGIA

NINGÚ NO ENS REPRESENTA

Francesc Gelonch, Enric Casasses, Blancallum Vidal, Andreu Subirats, Joan Tomàs Martínez Grimalt, Andreu Galán, Carles Rebassa, David Castillo, Ester Xargay, Carles Hac Mor i David Caño.

LA UNIÓ FA LA FORÇA, EL COMPROMÍS ENS ALLIBERA, IMAGINA-ACCIÓ ÉS PODER

…15 M / 27M / 19J / 15O / 18N /10E… DESOBEDIÈNCIA!

CELEBREM LA NOSTRA REBEL·LIA AMB ORGULL I ALEGRIA!

LLOC:

CSA Can Vies c/Jocs florals 40, Metro L1 i L5 Plaça de Sants

17h. XOCOLATADA

18h. “La Xixa Teatre” (Teatre Social)

& presentació col·lectiu R. Acció Art-i-vista de Sants

20h. Poetes emprenyats Presentació del llibre "Ningú no ens representa"

SOPAR amb varietat DE PINXOS... Prova’ls et lleparàs els dits! (els teus potser...)

21h. CONCERTS:

Carlitos kloun (Flamenko dub & roll)

Kayucos van (Bcn combat music)

PsiKoneurotiKs (Punk clàssic)

23 a 02h. DJ’S (DJ Polen, DJ Dani, DJ Jipitano) & Espectacles de circ amb: AnimaideA

Els beneficis són per la caixa de resistència de l’habitatge 18N.

Un altre objectiu d’aquesta trobada és impulsar la creació d’un grup artístic d’acció directa a Sants, interactuarem amb altres grups, en aquest cas amb “La Xixa teatre”, i proposarem l’extensió d’aquesta idea d’acció. (Propera reunió s’anunciarà el Dijous 12/01 a les 20h. a l’assemblea indignada de sants c/violant d’Hongria 71)

INFORMACIÓ ANTOLOGIA: Aquest llibre va néixer a partir del recital organitzat per una quinzena de poetes el dijous 19 de MAIG de 2011, a la Pça. Catalunya, en motiu del moviment del 15-M. El projecte editorial va néixer virtualment, arrel de la proposta de voler immortalitzar per escrit el moment. El projecte es va ampliar convidant a altres autors no presents al primer recital ni al primer mail. De la quinzena inicial, s'arribà als 71 poetes participants finals. S'inclouen uns dos-tres poemes per autor. Tota la coordinació es va fer per internet via mails. Una primera assemblea d'una desena de poetes va consensuar alguns temes com ara el títol o l'autoria. Es continuaren les assembles virtualment per a incloure el vot de tots aquells que no havien pogut assistir a l'assemblea presencial. Finalment es consensuà, en assamblea virtual via Doodle, el títol i l'autoria del llibre, així com el destí dels beneficis -que van destinats a algun projecte relacionat amb el moviment 15M, molt probablement cap a la universitat indignadaPoetes que formen part d'aquet recull:


Agnès Prats, Amat Baró, Andreu Galan, Andreu Subirats, Ángel Igelmo Segura, Anna Clarós i Sàbat, Anna Gual, Anna Miralpeix Llobet, Anne Bats, Antoni Clapés, Antònia Vicens, Arnau Pons, Bego Ricart Roca, Blanca Llum Vidal, Carles Andreu , Carles Hac Mor, Carles M. Sanuy, Carles Miralles, Carles Rebassa, David Caño, David Castillo, David Ymbernon, Dolors Miquel, Enric Casasses, Ester Xargay, Esteve Plantada, Francesc Gelonch, Francesc Josep Vélez, Gabriel Ventura, Isabel Garcia-Canet , Ivette Nadal, Jaume C. Pons Alorda, Javier Caballero, Joan Gener Barbany , Joan Josep Camacho Grau, Joan Tomàs Martínez Grimalt, Joan Vinuesa, Jordi Carulla-Ruiz, Jordi Prenafeta i Pàmpols , Jordi Valls, Josefa Contijoch, Josep Grifoll, Laia Carreras, Laia Martínez i Lopez, Lluís Calvo , Lucia Pietrelli, Mari Chordà, Maria Cabrera i Callís , Màrius Sampere, Marta Darder, Martí Sales, Martina Escoda, Meritxell Cucurella-Jorba, Miquel Samaranch, Mireia Calafell, Misael Alerm, Montserrat Costas, Núria Martínez-Vernis, Núria Miret, Orlando Guillén, Òscar Rocabert, Pau Vadell i Vallbona, Ramon Boixeda, Ricard Mirabete , Roc Casagran, Sebastià Perelló, Sònia Moya, Víctor Obiols, Víctor Sunyol, Víctor Verdú, Xavier Díez

http://setzevents.cat/autor_ningunoensrepresenta.html

MUNTANYS DE TIVISSA I VANDELLÒS

Al Centre d'Estudis de la Vall ens complau convidar-los a la presentació del llibre
"Muntanyes de Tivissa-Vandellòs. Guia d'excursionisme"
que tindrà lloc el proper dissabte dia 26 de novembre de 2011.

La presentació es farà a l'auditori deVandellòs a les 12h del migdia a càrrec de Joan Barril (periodista), i al Casal Cultural de Tivissa a les 19h de la tarda a càrrec d'Armand Ballart (escalador).


Aquest projecte va començar fa més de dos anys amb la iniciativa del Centre d'estudis de la Vall, gràcies a la il•lusió i empenta de persones molt vinculades al nostre territori i amb el suport del Programa Tu Ajudes de Catalunya Caixa i Editorial Piolet. Ara ja és una realitat i esperem compartir aquest treball amb tots plegats. Així com també desitgem que sigui una bona eina per a qui vulgui conèixer les nostres muntanyes i els seus recursos naturals, culturals, històrics i paisatgístics.

Us hi esperem,

Centre d'Estudis de la Vall

ARTIGA, ROGER CAPARÓ: BOUESIA ES DESPLAÇA AL CAMP

La revista ARTIGA, d’art i pensament contemporanis, treballada des de Tarragona, publica en el seu número d’Octubre 2011 (http://www.art-tarragona.com/artiga/Artiga14.pdf ) dos articles sobre les activitats de la Bouhaus, la Bouesia 2011. Llegim avui l’esplèndid article de Roger Caparó:


BOUESIA ES DESPLAÇA AL CAMP SEGUINT LA PISTA DE MIRÓ, GAUDÍ I JUJOL



Un dia tapat de juliol ens envolta durant l’anada a Vistabella. Un cop entrem a l’església, ens hi trobem un bon grup de persones assegut als bancs. Ens consta veure-ho, en silenci escoltem les paraules en la penombra que ofereixen els finestrals d’alabastre. Perejaume aprofita la il·luminació natural per anar descabdellant les explicacions que dirigeix envers elements de l’edifici amb l’ajuda d’una llanterna. D’aquesta manera ens explica la natura estructural de l’edifici, el recobriment ornamental de parets i murs, els elements originals que encara s’hi conserven i com Jujol esdevé l’arquitecte que pinta, que esculpeix, que executa detalls de fusteria i forja... anem vinclant el cap lentament mentre escoltem més que no pas mirem. Les paraules de Perejaume s’enfilen com l’estructura que ens envolta, que –ens diu- obeeix a una gran espiral que culmina sota el campanar. El plantejament estructura de l’edifici no és fortuït ni ocasional. En moltes sinó en totes les seves obres, hi podem apreciar un ordenament al voltat d’una gran hèlix que ens transporta, ens enfila i ens projecta en vertical. Dins l’ambient oliós de la penombra, diu que aquest afany d’erigir-se en busca de la vertical neix en l’esperit de Verdaguer, de qui també diu ser el primer del nostre poble que gosa posar-se dempeus i,  enfilant-se damunt d’uns Pirineus en flames, descriure el món horitzó enllà; el primer d’alçar-se d’un país acostumat a treballar cara a terra, agrari. Aquest testimoni d’enlairament el recull Gaudí que, al seu torn, el transmet a Jujol. En l’ímpetu genuí del seu esperit, Jujol aconsegueix resultats equiparables als més reconeguts plantejaments plàstics del segle XX. Però, si en la cultura d’avantguarda, aquests descobriments del mateix moment històric són ara venerats en els museus més destacats de tots els mars enllà, trobem, encara, a tocar de la mà i fent la funció per la que fóra pensat, el llum fet de cartró pintat, filferro i trossos de llauna doblegada. Quina havia de ser la trama social que promogué una avantguarda de caràcter rural? Quines les esperances que guiaren artistes i poble a confiar els uns amb els altres i a fer créixer, així, des de la tradició, una avantguarda espacial, paisatgística i arrelada? Es tracta de propostes agosarades no traslladables que plantegen amb una amplitud incomparable la relació local-universal. D’aquesta manera, Perejaume ens explica Jujol. Després d’obrir els llums i tafanejar tota l’obra, sortim. Perejaume acaba el discurs des de fora, fent-nos notar les escales i baranes que fan possible caminar per damunt de l’església fins a dalt del campanar. Quina havia de ser la intenció de Jujol sinó fer veure clar i transparent el topònim que dóna nom a l’església? I és que, per força, ha de ser bella la vista que ha d’oferir l’ascensió damunt l’església de Vistabella. (R.Caparó)

FOTOS: JA: BOUESIA 2011:

1. Interior de l'església de Vistabella

2i 3. Perejaume explicant un mur de pedra seca, tècnica que Jujol integra a la seva obra

L'ENCONTRE DE LES BARCASSES AL TARDET, DOS VÍDEOS

 L’ENCONTRE DE LES BARCASSES AL TARDET és possiblement un dels actes més recordats i significatius de la Bouesia. Era la sisena edició (2010) i Miquel Àngel Marín va conjugar el riu i el paisatge i dos músics excepcionals per a un concert de música ficció. Es tractava de celebrar un moment històric singular, l’arribada del pont, el nou passador, que s’emportaria les barcasses i la seva funció. Vilaweb recupera el testimoni sonor i les imatges de la Ferida Produccions, una dansa única i efímera de barcasses trenada amb les improvisacions de dos creadors excepcionals, Carles Santos i Llorenç Barber, i que per pirmer cop actuaven plegats.

Copiem el text de Vilaweb i l’enllaç de Vimeo per sentir el paissatge i l’horabaixa un altre cop.

http://www.vilaweb.cat/noticia/3915563/20110729/barcasses-lebre-quatre-carreteres-deltebre.html (Divendres 29.07.2011)

http://vimeo.com/moogaloop.swf?clip_id=27014938&server=vimeo.com&show_title=0&show_byline=0&show_portrait=0&color=ff9933&fullscreen=1&autoplay=0&loop=0  

A més afegim la nota de premsa amb la qual es presentava el projecte. Marca la distància entre la voluntat i l’experiència.


També afegim l’enllaç del reportatge de CANAL 56, televisió comarcal de Vinaròs, amb el seu text de presentació. http://vimeo.com/13876096  289. Encontre de les barcasses al tardet 300710 by canal56




De les 'barcasses' de l'Ebre a 'les quatre carreteres' de Deltebre

Comença el VIIè Aplec de Bouetes a Deltebre, que s'allargarà fins diumenge • Us oferim el fragment d'un documental on els músics Carles Santos i Llorenç Barber fusionen les seves músiques sobre les barcasses del delta de Ebre

L'any passat l'Aplec de Bouetes es va centrar en les 'barcasses' de l'Ebre, que eren a punt de desaparèixer arran de la inauguració del pont Lo Passador, que uneix Deltebre amb Sant Jaume d'Enveja. Els 'bouetes' no van perdre l'oportunitat d'invocar tots els esperits del riu per donar a les 'barcasses', i als tres barquers que tota la vida s'havien dedicat a transportar cotxes i gent entre les dues localitats, el reconeixement que es mereixien. Així doncs, van idear un espectacle protagonitzat pels músics Carles Santos i Llorenç Barber. L'espectacle es va enregistrar en vídeo i avui els organitzadors l'han volgut mostrar a VilaWeb.

'Els dos transbordadors del riu Ebre que encara uneixen els nuclis urbans de Deltebre i Sant Jaume d'Enveja es van convertir ahir en escenari i, alhora, platea de l'espectacle 'Encontre de les barcasses al tardet', un concert de música ficció únic i irrepetible, en el qual els músics i compositors valencians Carles Santos i Llorenç Barber van unir les seves músiques al mig del riu Ebre, amb una escenografia gairebé surrealista: Santos, amb el piano dalt del transbordador de la Cava, i Barber, amb les campanes al de Garriga, van sortir de banda i banda del riu per trobar-se al mig de l'Ebre, on les dues barcasses es van acabar fusionant', explicava el diari El Punt.

Enguany l'espai poetitzat al VIIè Aplec de Bouetes serà 'les quatre carreteres' de Deltebre, i en seran protagonistes el poeta i artista plàstic Perejaume; la ballarina Sol Picó; els cantants Mariona Sagarra i Carles Andreu; els músics Llorenç Barber, Miquel Àngel Marín, Josep Maria Comajuncosa i la Big Band Valona de Sant Pol de Mar; també la pallassa Pepa Plana i la poeta Ester Xargay, entre més (programació).

VILAWEB, (Divendres 29.07.2011)

LA BOUESIA VOL PASSAR EL RIU AMB BARCASSA. DIVENDRES 30 DE JULIOL.
La Revista Caminada té el fil del riu com a itinerari, enguany auscultat per l’ull de bou del Passador, el pont que obre el cor del Delta a l’abraçada de dos comarques i dels móns. Un bou del progrés que també devorarà les barcasses, institució que no han deixat mai de cosir les vores del riu i les gents. Les vaques magres devoraran les barcasses. Per això la seva reivindicació, Una vindicació bouètica en tres capítols, tres.

Primer: l’incommensurable energia del vell lluitador incansable, un cantaor parisenc arrelat a la Franja, posa en solfa, amb una munió de músics, la veu ibèrica i atlàntica de Fernando Pessoa (1888-1935), un exercici superlatiu d’arranjar el polimorfisme de la heteronímia: CARLES ANDREU CANTA PESSOA A LA BARCASSA amb Joan Saura, sampler; Miquel Àngel Marín, clarinet; Nacho Lois, guitarra; Carles Andreu, veu (19.00 h. Barcassa de José del Pas, Transbordador de La Cava)]

Segon i central: per primer cop en concert junts els músics més trencadors de l’art experimental i l’art sonor internacional: Carles Santos (Vinaròs, 1940) i Llorenç Barber (Aielo de Malferit, 1948). L'ENCONTRE DE LES BARCASSES AL TARDET. [Pas de barques de Garriga. 20.30 h]. Un concert de música-ficció, a partir d’una idea llargament covada de Miquel Àngel Marín. Tot és instrument musical i el paisatge com a partitura és el punt de partida de les intervencions de Carles Santos, “una autèntic devessall de matèria lingüística primigènia” (V. Altaió), i de Llorenç Barber, concertista dels sentits i compositor de les distàncies (cf. Músiques d’intempèrie: “El món ja és un auditori”). “L’ENCONTRE” converteix les barcasses en actors sobre l’horitzó del riu. Els transbordadors Garriga i La Cava, comandats pels capitans sonors Santos i Barber, amb la dotació singular de la Societat de Caçadors Sant Miquel de La Cava, solquen el riu en onades alveolars que es dirigeixen a la trobada, un concert-combat, tal com es busquen i troben al laberint Teseu i el Minotaure. La materialitat de la música vista per l’ull de bou del Passador evoca la fam de l’home rere l’aliment mòbil de les cabretes, els cérvols, les banyes en lluna creixent de l’immens brau de la vida. Des de l’inconscient genèsic de l’home representat a les nostres balmes i abrics (Art llevantí: Serra de la Pietat, Ulldecona; Cova de l’Escoda, Balma d’en Roc, Racó d’en Perdigó, Vandellòs; Cabra Feixet, Les Calobres, Perelló; ) la voluntat bouètica. Una dansa simfònica que es resol en una tronadora trabucada amb ressons de l’entusiasme desbordant de l’encontre de la Marededéu i Jesucrist en la processó del dia de Resurrecció. La resolució del misteri del xalar. El procés de degustació del plaer.

Tercer: El riu i la nit ens portaran per la música libanesa i el piano de Dzovinar Mikirditsian, el delta salpant mar endins cap a la llum daurada de llevant –ex oriente lux- i el món.
(dossier de premsa 2010. JC)

http://vimeo.com/13876096

289. Encontre de les barcasses al tardet 300710
by canal56

Els dos transbordadors del riu Ebre que encara uneixen els nuclis urbans de Deltebre i Sant Jaume d'Enveja es van convertir ahir en escenari i a l'hora platea de l'espectacle Encontre de les barcasses al tardet, un concert de música ficció “únic” i “irrepetible” per els músics i compositors valencians Carles Santos i Llorenç Barber l'espectacle, que forma part del festival d'estiu Bouesia de Deltebre, que enguany arriba a la sisena edició, va voler ser també un homenatge i un comiat a les barcasses del Delta, tocades de mort després de la construcció del nou pont que entrarà en funcionament a la tardor. Desenes de persones es van embarcar amb els dos músics per viure l'esdeveniment, no excessivament multitudinari, dins l'Ebre, i també a les dues ribes del riu alguns curiosos van poder gaudir del so barrejat del piano de Carles Santos i les campanes de Barber, mentre les dues barcasses semblaven ballar sota el pont.

FOTOS: JA: BOUESIA 2010

REC:

http://bouesia2.blogspot.com/2010/11/bouesia-10-lencontre-de-les-barcasses.html

SAM VILA: UN MAR DE POESIA

De les moltes trobades imprevistes de la Bouesia 2011 no és la més xicoteta el descobriment del boueta més jove, Sam Vila. Plantat amb fermesa davant de les seves llibretes plenes de versos aixeca la veu per destil·lar poesia marítima. Ens toquen les ones de versos i enfilem la travessia per “Un Mar de Poesia”. Per mostra aquest botó, que és un diamant fulgent.

DÉJÀ-VU

No saps mai

Si és ahir,

O si és avui.

Potser és un somni

Un somni d’avui.

Et despertes i ets ahir,

Potser un somni,

On el mar t’abraça,

T’estreny fins que es calma

I et deixa anar lentament.

No saps mai

Si és ahir,

O si és avui.

Una mar esplendent. Guspires de sal als llavis. L’aventura està servida.

FOTO: JA, Bouhaus, Mas Cremànimes, 2011

CARLES HAC MOR: FILACTERI D'INFRALLENGUA

Presentació del llibre de

Carles Hac Mor

Filacteri d'infrallengua,

amb coberta de Jesús Galdon

i publicat per Arola editors.

L'acte consistirà en la realització de dues infraaccions filactèriques.

Dimecres 26 d'octubre del 2011, a les 19h.

Arts Santa MònicaRambla de Santa Mònica, 7. Barcelona

MARTA PULCHRUM POEMES A CAU D’ORELLA

Marta Pulchrum recita poemes a cau d’orella, sublima la intimitat. Mentre la Bouhaus salta als ulls amb entusiasme i s’endu l’emoció arravatant els sentits, sutilment s’acosta la dolça veu carnal de Marta al teu pavelló auditiu i et vessa, gota a gota, una poesia confident que s’escola per les escales de l’ànima per tal de provocar ressons esclatants. Hàlit de calor i alè convoca torbament i plaer i la carn esdevé agitació ans que consciència. Al pèl la geografia de la pell és un tràngol, joncs despentinats pel vent, emoció de canyar. Has sentit el contrapunt minimalista de la Bouesia, una veu baixeta en majúscules.


http://bouesia2.blogspot.com/2011/09/boucronica-de-la-bouhaus.html

Foto JA: 1. Bouesia 2011, Marta Pulchrum i Joan Vinuesa, Mas Cremànimes
2. Marta Pulchrum, Bouesia 2011

FRANÇOIS TUSQUES I NOEL McGHIE A LA TRASKA TRUSKA DE MOLINS DE REI, 23 X 11

El diumenge 23 d’octubre, 19,30 h,  François Tusques (piano) i Noel McGhie (bateria) presentaran el seu disc Topolitologie a la Traska Truska de Molins de Rei, DALTABAIX 2011. Malgrat la proximitat i el nivell de qualitat dels músics francesos, no és gaire habitual la seva presència en les programacions del nostre país. Per al festival de músiques avançades, us proposem tot un clàssic de l’avantguarda jazzística.

Reproduïm íntegrament l’article aparegut a http://ciclecontrabaix.wordpress.com/2011/08/19/francois-tusques/  

no sols per la seva documentació acurada –a la web a més podeu gaudir d’informació gràfica- sinó per la seva qualitat musical.

François Tusques és un dels noms més destacats del jazz europeu. El pianista francès, que compta amb influències que van de Jerry Roll Morton, Bud Powell o Monk a Cecil Taylor, Bartock o Varese, va saber encendre la metxa del jazz continental més avantguardista en el seu disc Free jazz (Mouloudji, 1965 – In situ, 1991). Així va inaugurar uns anys fecunds d’intercanvi amb músics que arribaven a París per trobar-hi un acolliment i un respecte que sovint no tenien en els seus propis països d’origen. Per a Intercommunal Music (Shandar, 1967), François Tusques va comptar entre d’altres amb Sunny Murray (bateria) i Alan Silva (contrabaix), ambdós músics destacats dels primers grups de Cecil Taylor i amb una llarga carrera posterior. Per veure la importància de l’empremta de Tusques en el jazz actual, podem citar a Michel Portal, François Jeanneau, Barney Willen, J. F. Jenny Clark o Aldo Romano com a músics col•laboradors en els anys 60, als inicis de la carrera del pianista

“Agitador” inquiet, Tusques va intuir el perill de caure en l’elitisme i patir l’allunyament del públic amb que el free s’acabaria trobant i va insistir en la via de la interculturalitat des d’una perspectiva socialment combativa, seguint els moviments de canvi que el maig del 68 havia iniciat. Així comença la saga de col•laboracions amb la cantant Colette Magny, el col•lectiu Le Temps des cérises i la Intercommunal Free Dance Music Orquestra que, de l’any 1971 al 1982 recorreria centres culturals, vagues, actes per a immigrants i s’implicaria en iniciatives d’autogestió com la del local 28 Rue Dunois, als afores de París. El col•lectiu de músics de la Intercommunal provenia de diversos països d’Europa i del nord i centre d’Àfrica i la voluntat d’integrar les diferents cultures donava a l’orquestra un so molt particular basat en la rítmica de les percussions, amb un cert sentit hipnòtic en el llarg desenvolupament jazzístic de les peces i els sorprenents malabarismes vocals d’un cantant que improvisava en català i castellà.

Carles Andreu, nascut a Sant Feliu de Llobregat i auto-exhiliat a París fugint de la grisor del franquisme, és el lligam català de tota aquesta història. Va entrar a l’Intercommunal l’any 1977 a temps de participar en l’enregistrament del 3r disc, L’Atellier de jazz populaire (Vendémiaire, 1978); peces com ara “Blues pour Miguel Enriquez”, “Vet aquí que tenen por/Abrisme galanica” i “Mar jo cantar no fabia”, parlen de la lluita dels pobles sud-americans però també de l’obra de teatre La Torna i la prohibició dels Joglars i de la mort de Puig Antich a casa nostra. Seguirien un munt de concerts i enregistraments -editats o encara inèdits– amb peces clàssiques del repertori de l’orquestra com ara “Mazir”, “Le cheval”, “Quin dia”, “Soweto-Palestine”, “Le musichien”, “Les Amis d’Afrique” o la fantàstica “On est en vue de l’ille”, en les quals la veu potent de Carles Andreu barrejava l’herència familiar de la jota de la Franja de ponent amb el flamenc i altres músiques populars de la península. Una experiència en la que el cantant, segons les seves pròpies paraules, sempre va tenir al seu costat músics excepcionals i generosos com ara el mateix Tusques, Bernard Vitet, Jo Maka, Adolf Winkler, Beb Guerin, Jacques Thollot, Jacques Coursil, Sam Ateba, Silvain Kassap, Kilikus, i un llarg etc

La relació de Carles Andreu amb François Tusques s’ha mantingut des d’aleshores i el pianista ha participat en bona part de l’obra post-Intercomunal del cantant. Així, en l’any 1994, una petita gira els va portar per diverses poblacions del nostre país –amb Tusques, Danielle Dumas, Didier Petit i Denis Colin– presentant Arc Voltaïc sobre poemes de Salvat Papasseit (treball que no seria editat en disc fins l’any 2002 per In Situ).

Juntament amb una ja llunyana actuació en el Jazz Cava de Terrassa (a piano sol), l’entrevista de l’any 1983 a Ràdio Barcelona amb l’audició de “On est en vue de l’ille” i la participació més recent en el Festival Bouesia 2009 de La Cava (al Delta de l’Ebre i també a piano sol), aquestes han estat fins ara les úniques oportunitats d’escoltar en directe a François Tusques en el nostre país.

Tants anys d’activisme però han acabat passant una certa factura al pianista que, malgrat l’admiració i les nombroses referències a la seva obra, ha seguit una carrera apartat dels grans circuits. Tot i així, Le jardin des délices (In situ,1992), Octaèdre (Axolotl jazz, 1994), Blue Phèdre (Axolotl jazz, 1996), Blue suite (Transes europennes, 1998), les reedicions de Free jazz (In situ) i Piano Dazibao (Futura-Marge) o el darrer Topolitologie (Improvising Beings, 2010, amb el bateria Noel McGhie) han recollit exceŀlents crítiques i representen les baules més recents d’una cadena d’obres única i a recuperar urgentment. Una part important de la discografia de François Tusques i dels seus grups, editada originalment en petites discogràfiques independents i ara mítiques entre els aficionats –Mouloudji, Shandar, Le temps des cérises, Chant du Monde, Vendemiaire o Edizione Corsica– segueix inèdita en CD (i a preus de col•leccionista a internet).

François Tusques forma part de la memòria del jazz europeu i ningú com ell ha mantingut una actitud tant fidel als seus principis, que sovint s’inspiren en el cançoner de la Comuna de París, en els cants de la Guerra Civil espanyola, en l’esperit del maig del 68, en la lluita contra les dictadures d’arreu o en el rebuig que pateixen les successives immigracions que coincideixen a Europa. De les seves mans en surt una música sempre inquieta, compromesa i innovadora que mai ha oblidat però la necessitat de comunicació amb el seu temps i amb el públic.

Topolitologie, el disc que vénen a presentar a La Traska Truska, recull perfectament tant la trajectòria com la maduresa de dos músics que han compartit molts anys als escenaris. La peça que dóna nom al disc podria resumir practicament tota la història del jazz: de les aromes del rag –genial la má esquerra del pianista– als aires de la Comuna i de la remor de la sabana africana a les capes de so i les atmósferes repetitives que l’apropen a la música més contemporània. Poc més de 10 minuts per a explicar tota una vida.

La podeu escoltar a http://julienpalomo.bandcamp.com/track/topolitologie-extracts

MÉS INFORMACIÓ A: http://www.contrabaix.com/

CF. http://bouesia2.blogspot.com/2010/06/boucronica-09.html  , on hi ha informació gràfica i notícia del concert "Afterboujazz", i de la col·laboració de Tusques amb Carles Andreu amb "Autobiografia Cantada".

Foto: JA, Bouesia 09: F. Tusques i C. Andreu a l'Universal, La Cava, "Autobiografia Cantada"

L'ESTANC DE PESSOA A PARIS PER LA MÀ DE CARLES ANDREU

Encara que a misses dites bo és remarcar l’actualització de l’Estanc de Pessoa a la Sorbona de Paris, donat que la primera audició pública la vam escoltar a la Bouesia 2010, a la Barcassa del Baló.

UNIVERSITÉ PARIS-SORBONNE


Colloque international


10-11-12 octobre 2011

Les traductions vieillissent-elles ?

Colegio de España
7E Bd Jourdan • 75014 PARIS
RER B : Cité Universitaire

Mardi 11 octobre 2011

Retraduire les classiques
Traduire le catalan / Traduire en catalan
19 h

Concert de Carles Andreu :

«Càntic divers de la llengua catalana enamorada del poema “Estanc”
de Fernando Pessoa, poeta plural portuguès»
(Traduction de Carles Andreu)
Avec :
Carles Andreu, voix ;
Joan Saura, sampler ;
Miquel-Àngel Marín, clarinette
et Ignacio Lois, guitare.

rec:
http://bouesia2.blogspot.com/2010/10/carles-andreu-canta-pessoa-biblioteca.html
http://bouesia2.blogspot.com/2010/12/carles-andreu-i-la-bouesia-tomajazz.html

FOTO: Joan Saura, 2010