divendres, 5 de novembre del 2010

imarRges: EXPOSICIÓ MARI CHORDÀ, VICENS MASCARELL, MARTA DARDER, AMPOSTA, 12 XI A 8 I 11

imarges


exposició de

Vicens Mascarell, Mari Chordà i Marta Darder

del 12N2010 al 8G2011

a la Biblioteca Comarcal Sebastià Juan Arbó, Amposta



Us convidem a

l'Olla barrejada

amb

Júlia Idiarte, Ester Xargay, Carles Hac Mor, Marta Darder, Vicens Mascarell i Mari Chordà

Divendres 12 de novembre a les 20 h

a la Biblioteca Comarcal Sebastià Juan Arbó



Amposta 2010
Imatge cedida per Mari Chordà, en la festa poètica de presentació: Mari Chordà, Javier Caballero, Marta Darder i Vicens Mascarell


ESCULTURA
 a Vicens Mascarell

L'arbre del bé i del mal
esplèndit
es mira les arrels
"Són peus, beneit" respon
el vent.


(JC)

diumenge, 24 d’octubre del 2010

BENET ROSSELL: TIPUS I CONTRATIPUS, presentació AUDITORI del MACBA

Dimarts 26 d’octubre, a les 19,30 hores, a l’Auditori del MACBA,
presentació del llibre


Tipus i contratipus de Benet Rossell ,

publicat per Eumo Editorial i Cafè Central a Jardins de Samarcanda


Amb la improvisació, la paradoxa i la llibertat creativa com a mètode de treball, la poesia de Rossell progressa a través d'un micromón de personatges —tipus i contratipus que poden ser Lacan, de Kooning o Cage, o bé l'home del sac o un ballarí de tangos— revelador d'històries essencials, absurdes o conceptuals, impregnades d'una llengua feta amb expressions populars i lèxic ponentí.

En aquest llibre els lectors trobaran poemes formals escrits en italià, diàlegs amb ningú o micropeces parateatrals; tot un repertori gestual que ens atansa al misteri de la poesia:



El cor no l'ha vist mai ningú

Com la ratlla del cul

Els espills mai no donen la cara



A l’acte de presentació participaran, a través de microponències, entre d’altres:

Juan Antonio Masoliver, Carles Andreu, Miquel Àngel Marín, Joaquim Sala-Sanahuja, Sonia Hernández , Teresa Grandas , Josep-Ramon Bach, Joaquim Pibernat, Andreu Clapés, Matthew Tree, Carles Maria Sanuy, Yamamoto, Lilyana Petrova, André Chedas, Andriy Andriy Antonovsky, Catalina Girona i etcètera


Foto: Ja: Carrer de Priego, Serrania de Conca, juliol 2010

divendres, 22 d’octubre del 2010

BIG DRAW. LA FESTA DEL DIBUIX


Artistes, il•lustradors, dissenyadors i altres creadors que utilitzen el dibuix per fer el seu treball proposen tallers que volen oferir un nou coneixement a través d’aquesta eina.

Tothom hi pot participar per dibuixar de forma lliure, espontània i gratuïta!

HORARIS Tot el dia!

Tallers oberts d’11 a 18 h.


No cal portar cap material: només ens faltes tu!

MÉS INFORMACIÓ: TALLERS I ESPAIS:

 
 
Taller a càrrec de: DAVID YMBERNON


Títol: “Dibuix sense títol, dibuix i poesia”

Espai: PLAÇA DE JOAN CAPRI

Pl. de Joan Capri (darrere del Mercat de Santa Caterina)

Proposta d’investigació i experimentació amb els materials artístics que són propis del dibuix,

en un taller per a tota mena de públics que vol potenciar l’atzar i l’espontaneïtat del traç, tot

inventant maneres singulars de “reutilitzar” les eines clàssiques del dibuix.

diumenge, 17 d’octubre del 2010

CARLES ANDREU CANTA A PESSOA, BIBLIOTECA JAUME FUSTER, 20 X 2010, 19 h

CARLES ANDREU (París / la Barcelonaeta)
DIMECRES 20 D'OCTUBRE
19 h
AUDITORI DE LA BIBLIOTECA JAUME FUSTER
PLAÇA LESSEPS

ENTRADA GRATUÏTA


Qui acostuma a remullar-se els sentits amb versos assegura que La Tabacaria de Fernando Pessoa és un dels poemes més bells mai escrits. I aquest convenciment és el que anima el projecte de CARLES ANDREU, músic, poeta i activista que amb el seu periple vital (amb exili a París inclòs i que manté avui en dia) dóna significació a conceptes tan masegats com els de compromís i memòria històrica. Per a donar cos, volada i música a aquest poema, la seva veu s’armarà en el Càntic divers de la llengua catalana enamorada del poema “Estanc” de Fernando Pessoa poeta plural portuguès amb les aportacions de Joan Saura (sampler), Miquel Àngel Marín (clarinets) i Ignacio Lois (guitarres). Un viatge als ressons de la paraula, al cromatisme emocional de la música i a les diverses memòries de qui tots, en siguem o no conscients, formem part.


www.ca.wikipedia.org/wiki/Carles_Andreu_Sancho



Dimecres que ve, a les 19.00 h, dins del Festival Lem, a la biblioteca Jaume Fuster de Gràcia, biblioteca feta pel gran arquitecte i poeta Josep Llinàs, de Castelló (poeta també de la restauració del Teatre Metropol de Tarragona, obra de Jujol), concert de la llengua catalana enamorada del poema Tabacaria de Fernando Pessoa, a càrrec del cantador Carles Andreu i dels guerrillers de la subjectivitat Joan Saura, Miquel Àngel Marín i Nacho Lois. La tarda-nit segurament serà bonica, així que mos agradaria que estesseu tots els que haguesseu d'estar.


El cantador Carles Andreu ha fet una música que gairebé no és música de tant viva i pròpia que és, un miracle, en poques paraules; no sap llegir l'alfabet de les notes, però és bo per a tots que no en sapigue, això que ha guanyat, la seva orella s'ha mantingut al marge de les codificacions de la música escrita, així que, visca Carles Andreu!

MM

PROGRAMACIÓ LEM 2010:
http://www.gracia-territori.com/lem/2010/lem2010_programme.htm

Fotos: JA: Bouesia, 2010: dos moments de Carles Andreu i els guerrillers de la subjectivitat fent volar Pessoa des de la baracassa del Baló sobre l'Ebre

divendres, 9 de juliol del 2010

LA MOSCA TRAS LA OREJA: LA BOUESIA EXPERIMENTAL I SONORA

LA BOUESIA EXPERIMENTAL I SONORA

“Una curiosa deriva de este vivir pronunciante al que nos referimos es el muy interdisciplinar festival titulado BOUESIA que pone en pie cada verano Miguel Ángel Marín desde 2005 convirtiendo en fiesta (semi)espontánea todo tipo de intercambios poéticos que los recitales itinerantes por calles, playas, noches o transcursos del ebrio río Ebro en su tramo final o delta producen. En un provocador contexto fluido se amontonan intervenciones accionales, fonéticas, performáticas, ecológicas, musicales, etc., unas escritas y planificadas, improvisadas y espontáneas otras, hijas y herederas de ésta todavía fértil tradición oral local, la de más allá, como por ejemplo atender la creatividad de ese versificador jotero local que se llama lo Teixidor, o ese retomar la olvidada “esquellada” o el campaneo con latas y demás trastos encontrados como intervención grupal, sea de aprobación o reprobación de determinados comportamientos, etc."

LLORENÇ BARBER y MONTSERRAT PALACIOS: La Mosca tras la oreja: de la música experimental al arte sonoro en España, Fundación Autor - Sociedad General de Autores y Editores, Madrid 2009, p.172


LA MOSCA TRAS LA OREJA és un colossal un llibre que repassa la història de la música experimental y de l’art sonor en la España des del segle passat fins a l’ara mateix que va esdevenint-se. Un treball començat el 2003, però que conjuga els textos escrits pels autors paral•lelament a la seva experiència musical: “una conjunción de los textos escritos durante los últimos treinta años en reunión con investigaciones, ensayos y reflexiones recientes...” Del seu abast l’índex n’és el millor testimoni:


I. Revisión histórica

1. Un vivir en excepción, o del concepto al placer (1968-1983)

2. La movida intransición (1983 a 1992)

3. El individuo, la interacción y los mass media, o los 90 y el ataque del modo (1992 a 2001)

4. Los buceos en el código. Sonido, digitalización y nuevas tecnologías (retomando los años noventa hasta 2007)

II. El parque y las parcelas. Construcción temática

1. Nescio nomen. La improvisación o el acto de ser libre oyendo y sonando

2. Las músicas habladas

3. De la poesía visual a los Vjs, pasando por la revista objeto, o las imágenes como sonidos

4. El paisaje sonoro. El anfibológico mal de Stendhal, o del soundscape y las escuchas reducidas

5. La acción como acto artístico

6. Las instalaciones sonoras o sobre el sonido expósito ese

7. Del arte en transmisión: la importancia de Ars Sonora

III. Reconstruyendo paradigmas

1. Por una musicología distinta

2. Universidades, conservatorios y espacios de formación

Para no concluir

Anexo 1

A. Textos, proclamas y manifiestos

B. Senderos para el 2000: mixtos y académicos

Anexo 2

Cronología provisional para una historia de las músicas experimentales españolas

Referencias bibliográficas

Índice onomástico

Listado de ejemplos sonoros

Per tant és un llibre que recull les diferents corrents de la música experimental presents en la diversa geografia espanyola. Ofereix un gresol de mirades, apropaments i perspectives musicals travessant més de 500 páginas, per on transiten noms fundamentals (Ramón Gómez de la Serna, José Val del Omar, Joan Brossa, Francisco López, Eduardo Polonio o Carles Santos, i més etcètera). En paraules de Llorenç Barber y Montserrat Palacios, el treball tantàlic és:

"El resultado es fruto de nuestro empeño. Deseábamos levantar acta de estos más de cien años de acercamientos en nuestro país a ´lo sonoro´, como materia artística o artistizable. El libro recoge manifiestos, eventos y todo tipo de propuestas concebidas y realizadas por músicos y, sobre todo, por no músicos (arquitectos, poetas, pintores, cineastas...) españoles". I afegeix: "La mosca tras la oreja pretende poner en pie una historia jamás contada; quizá porque, hasta ahora, nadie había creído en este tema tan suculento y atractivo, pero, a la vez, tan disperso y fragmentado”.

LA MOSCA TRAS LA OREJA, “...zumbido des-concertante que desvía toda escucha habitual hacia extrañas poiesis”, es resumida saborosament així a la solapa:

Hablar de La mosca tras la oreja es enfrentarse a un tránsito fundamental para entender el mundo radicalmente nuevo en el que vivimos: tránsito que va desde un concebir arte y música como recreo, virtuosismo o producto, sueño o especulación a otro, inconcreto y en perpetua disolución en que el énfasis ya nos se pone en componer sino en disponer, no en concebir sino en recibir, no en sonido en sí (un sonido son todas las maneras de ser escuchado), no en el instrumento, ni si quiera en el tiempo, sino en la situación creada y en todas las conexiones que tal situación es capaz de generar en quien se adentra en ella.

LA MOSCA TRAS LA OREJA porta un complement sonor, format majoritàriament per material “inédito, autogenerado y recién salido del ordenador”: 4 CD.

En la presentació d'aquesta panoràmica de la trajectòria de la música experimental a Espanya, el 7 IV 2010, a l’auditori del Macba, va comptar amb les paraules de Josep Manuel Berenguer, Carles Hac Mor, Rubén cLópez Cano, Víctor Nubla, Carmen Pardo i Ester Xargay, i amb les accions musicals de Llorenç Barber, Montserrat Palacios, Tres i Miguel Ángel Marín, cosa que va exemplificar la concepció oberta i interdisciplinar del fer artistic que estudiat en el llibre: un esdevenir constant en el que conflueixen músics i no-músics.

Un llibre que no té pèrdua, escrit en un estil que et porta per una lectura plaent. Imprescindible.

Foto: A. Estevez: Llorenç Barber, Pontevedra 2010, Vikipèdia

dijous, 8 de juliol del 2010

ANDREU GALAN: CANSAT DE DIUMENGES. BOUESIA 2010


Andreu Galan i Martí (Alboraia, l’horta de València, 1980) és un boueta excepcional i entusiasta ( http://bouesia2.blogspot.com/2008/10/andreu-galn-i-mart-lhoriginal.html  : SECRETS DE L'ALQUÍMIA BOUÈTICA). Encara defensa l’escola com a faedora del despertar poètic de xiquets, per això ha endegat amb amb la poetessa Martina Escoda, Pissiganya. Revista de poesia per a xiquets de 0 a 100 anys (http://www.pissiganya.cat/ ), que és un web dirigit a infants, pares i educadors i que té la funció d’estimular la creació poètica infantil i mostrar les creacions poètiques fetes per i per a xiquets. Tal l’hem vist a VANDEBOUS, el Festival de Poesia de Vandellòs, el poble més poètic del món on Apol•lo escollia els llorers per coronar els poetes (http://bouesia2.blogspot.com/2010/05/vandebous-incessant.html on trobareu les referències fotogràfiques i, fins i tot, el reportatge de la Televisió de Vandellòs, magnífic, de l’Eduard Margaleff). Però, avui parlarem de la seva poesia impresa, disparada a partir de ser un dels antologats a PEDRA FOGUERA –“La realitat és un incendi; la poesia consisteix a preservar-ne les flames”: http://bouesia2.blogspot.com/search?q=PEDRA+FOGUERA&updated-max=2008-05-14T22%3A11%3A00%2B02%3A00&max-results=20. A la sisena Bouesia, enguany, presentarà CANSAT DE DIUMENGES, en edició cuidada de La Breu Edicions, Col•lecció Alabatre. Barcelona, 2009. ISBN. 9788493715250) amb un interessant pròleg d’Antoni Artigues, ànima viva de la excel•lent web de literatura catalana, http://www.mallorcaweb/magteatre/


CANSAT DE DIUMENGES sedueix per un gràcia rítmica i un llenguatge que sembla senzill i, tanmateix, et posa la “gallina de piel”. Des de la cotilla del sonet a la llibertat formal, els temes esdevenen poesia amb facilitat estellessiana, si bé amb una passió sintètica i sentenciosa que traspassa les avantguardes i el surrealisme.

Com a mostra copiaré PARLEN LES COSES:

Sent cantar les motoserres
i em demane què deu passar a ciutat.
Ara mateix el vell del parc
observa el seu reflex en l’asfalt,
s’hi mira embadalit
resseguint la línia estràbica
de la constel•lació del si-no-fos,
però només hi troba estridències del gairebé,
qualls arnats de joventut,
qui sap si els algoritmes més confusos del pànic...
L’om més vell de la plaça,
assegut al vell mig d’ell mateix,
s’interroga sobre la seva vocació naturalista,
el perquè de tanta pressa per ser, definitivament,
un arbre més entre els arbres i no un om transvestit
en figuera o baladre confús i eixordador.
Un xiquet que nom Miquel es pregunta,
insistent, sobre la possibilitat de demanar
als Reis el pantone de l’infinit
i poder tirar-se pel tobogan i despertar-se
tot d’una sabent-se formiga processionària
enmig d’un vers de Papasseit,
i no comprèn per què hom només
beu aigua quan té set si el set
no veu aigua quan beu el vuit.
I els teuladins, ai las, es demanen què hi pinten,
les motoserres en tot això.

L’he triat entre altres raons perquè surten un parell de referències constants al llarg del poemari. L’arbre i els xiquets. El poema s’ho val per ell mateix. Interessant descripció de l’idíl•lic parc romàntic aquí tatxat pel soroll absurd de la motosserra postmoderna que el devora, si més no, devora el silenci dels teuladins astorats. El vell com un acròbata entre el “si no fos” i el “gairebé”, reflectint-se al mirall de l’asfalt. L’arbre de ribera sense pressa per ser, una constant com em dit que es planta davant de l’incendi de l’existència, pintada en els sonets anteriors amb tintes de tedi –“Quan ja res commou, de sordidesa... sents bategar un arbre dins del pit”. El xiquet, somni i joc, com la imatge de la formiga en processó pel vers d’en Papasseit, o el joc fonètic dels versos finals anteriors a la conclusió dels teuladins.

Joc de la llengua i amb la llengua, una altra constant en el llibre: “Història de la llengua” (que acaba significativament amb un mot transcrit fonèticament), “Llenguatge”, “Es fa tard en paraules”, “Parlen les coses”, per exemple, només en allò tocant als títols. Perquè el joc i joguina dels mots deixen brollar el transformer dansant pels alvèols d’un sentit arravatament vital:

T’enyore des del present d’enyorar.
I des del futur, des de l’imperfet,
des de la flexió verbal i les persones del verb.
(...)
T’enyore amb paraules, versos,
Amb el Fabra i sense.
T’enyore en síl•labes i acords, en metro
I en autobús, en bicicleta i ala delta.
(...)

Bo seria contrastar “Parlen les coses” amb aquell altre poema que, sense títol, s’obre amb una cita de la jove poetessa Blanca Llum (p.43): “Et sé la veu quan parles amb les fulles”. Però aquí mirarem l’amor, per amor, un amor tendríssim:

“Et sé en l’alè de pi, veu de pinassa.
Et sé un arbre content que juga i dansa.
Et sé quan tot no és prou i res no em cansa;
quan ets l’excés de tots que ens ultrapassa” (...)

I és amor de debò el del poema breu de la pàg 32, una perla, el dring de la mirada enamorada:

Si et mire,
si et pense,
no em demanes que siga objectiu:
tampoc no em demanes que siga subjectiu.


Tot això no trau cap a res,
perquè si et mire,
si et pense,
puc ser una cosa:
                            adjectiu.

Amor transparent, preciós, com aquell de José Salinas que deia, més o menys, "para cristal te quiero, / nítida i clara eres. / para mirar el mundo a través de ti, puro, / de hollín o de belleza, / como lo invente el dia";  fins a tal punt que diríem també “Tot és massa pur per a pensar-hi massa”, com qui no es conforma en sentir-ho.

Sentiment, “...la incontinència de sentir i no comprendre, / el desig de fer anar el desig, / la immediatesa de saber-se cert en la incertesa;...” I vitalitat: “A casa només sóc això: / un pronom que rebota contra les parets/ (...) / Sóc l’eix d’un món que es basteix (...) en la mesura que tu em mires, / m’anomenes i em demanes (...). Sentiment i vitalitat, realitat matèrica de “la incontinència del sentir i no comprendre”, estranya remor que “et deixa sol i arnat com un captaire”. L’alcohol fa estralls i el tedi creix, “Fa por haver de caure en el barranc... en el caire del qual tot just romanc...” Cal decidir-se, encara que tot està escrit i la vida és avui “un arbre que remuga amb veu escassa / plorant sobre el dimarts d’un transeünt”. Malgrat tot –llegeixo les terribles “Visions d’un home”- s’albira “un bri de brasa / que va creuant quaderns i algún apunt”, i “Òbric la mà i n’ix una rosa”, “va naixent d’escrit en crit. / I en ella cresc grapat d’espines.” Andreu Galan sent que “Es fa tard en les paraules / i vol ploure tota la nit”. En les parets del lavabo universal medita o dialoga amb el xiquet: “Psiquiatria, ¿capital? / Malestar.” Per això li cansen els diumenges, cosa que a mi em recorden Catul, quan es diu: L’oci, Catul et neguiteja; en l’oci t’exaltes i t’excites massa. L’oci, en altres temps, va perdre reis i ciutats florents”. Tanmateix deixa parlar les coses, la llengua, dubta o estima, cau o cerca unes ales, puja als límits del subconscient o “Mosegue el vers com un epilèptic”, de manera que basteix els móns, que són també els nostres, on el poeta juga: “i deixe que les paraules em diguen”.

CANSAT DE DIUMENGES és una arravatada introspecció, una arbòria vocació de lluita amb la llengua per paladejar èpicament la vida intransferible, i un anhel incontenible que demana calma i paciència: “Per això sé que mentre ara escric / hi ha tres mil versos dient-se a través meu (...)”.
JC

Foto: Andreu Galán a BRAVOU 08, Festival de Poesia  de Vandellòs: http://gallery.me.com/cedelavall 

MÉS INFORMACIÓ:



diumenge, 4 de juliol del 2010

YMBERNON: EL FIL DE LATUNG LA LA. GREC 2010 (II)

DEL DIJOUS 8, DV 9, DS, 10, I DIUMENGE 11 DE JULIOL



DE COM ES DESCAPDELLA EL FIL


per CARLES HAC MOR

El fil de Latung La La va eixamplant ràpidament l’escenari tot abocant-lo a l’escena primigènia, la que no té límits i que, per això mateix, permet d’observar com el cap del fil ha brollat de tres cops de cap simultanis, els de les tres Las de Latung La La.

En efecte, cap al començament el fil es lliura a una dansa del ventre. D’aquesta, però, l’espectador tot just en clissarà una metàfora, la qual serpenteja per un rerafons albirat com de molt lluny, per bé que els seus detalls insòlits són copsats diríeu que amb una lupa.

Tot amb tot, ben aviat el ventre en dansa farà tornar tothom a la realitat, la qual tanmateix haurà estat convertida oníricament, per la primera La, en un seguit de realitzacions que, bo i desemmascarant la postrema representació de l’ histrionisme shakeasperià, deixarà veure, escoltar i imaginar els batecs, tremolosos d’emoció, de la poesia més ictòpica.

Mentrestant, la segona La ha anat estirant el fil, fins a l’extrem que la tercera La ha fet poar nervioses totes les perspectives inspirades en unes agulles d’estendre la roba que emanen de la visualització de les eines, radicalment ymbernonianes, del primogènit Tung. I aleshores, aquest desenvolupa el La La La en forma de ritme marcial d’unes majorettes.

I al cap d’una estona, un exfutbolista serà engrescat per un estritease poligenèric que, a poc a poc, es transformarà en una remor de fulles seques, preludi de la desfilada d’una banda de música dirigida per les tres La, ben abans que un peixerot sigui cosit per un mainadera que pesa figues.

Així, deslliurats de la pesantor del sostre, que s’ha enlairat per l’embat de les notes silvestres d’un acordió, els infants hi poden fer la seva, que és una manifestació més de peterpanisme, un paradigma de conreu de situacions hipnagògiques en un mar en calma, en un silenci tan serè que sembla un llençol a punt de ser plegat.

Ara bé, de cop i volta, quan tota la roba planxada ja ha estat desada a l’armari, dels seus prestatges enormes i virtuals, hi és expel•lida la màgia de l’art de fer que tot d’elements lírico-òptics vagin de dreta a esquerra, quan, de fet, ho fan d’esquerra a dreta, és a dir, travessen de gairell el camp tàctil d’un món inexistent, tot i que ben visible, de la intimitat de l’altre cap del fil.

MÉS FIL DE LATUNG LA LA:

http://bouesia2.blogspot.com/2010/06/david-ymbernon-el-fil-de-latung-la-la.html  

foto: Francesch Gelonch: David Ymbernon, Turó de la Pleta, Arbeca 2008

dijous, 1 de juliol del 2010

PINTORS DE LLORET, del 3 al 25 de Juliol 2010


SALA D'EXPOSICIONS DE L'ANTI SINDICAT

C/Sant Pere 26, 1r pis

Telèfon / Fax: 972 361835 - 972 360897
Adreça elect.: cultura@lloret.org

Horari: Cada dia al matí de 10 h a 13 h i a la tarda de 16 h a 19 h.

Horari d'estiu: A partir del 26/06/07, de 10 h a 13 h i de 17 h a 20 h de dimarts a diumenge.

Dilluns tancat.

EN EL CARTELL OBRES DE NEUS DALMAU, SUSO MONTES I MONTSE FANDO.
 
El nu de l'obra de Montse Fando conté també un poema de Javier Caballero:
 
Mirant a fons l’esdevenir

constant, els estels i la fosca,
s’apila a l’esquena heroica
i els dies. Tot el que sap,
pesant i fràgil, tot el cos,
gest indòmit, nuesa bella.

dijous, 24 de juny del 2010

CARLES M. SANUY: LES CIUTATS I ELS HOMES

Cales M. Sanuy (Balaguer, 1959), que no s’ha perdut mai cap edició de la Bouesia, ens porta enguany el seu poemari LA CIUTAT I ELS HOMES, publicat exquisidament per La Breu edicions i amb una clara al•lusió a la poesia primigènia del poeta Hesíode, Els Treballs i els Dies.



Sanuy, periodista i pal de paller de l’activitat artística lleidatana (Ponentades, tertúlies i recitals organitzats amb Carles Hac Mor, Els quaderns de Malhalta, edició de “plaquettes”), poeta de llarga trajectòria (Història circular,1985; Jardins d’Al-Balaqí,1987; El vast desert,1991; Ballo in maschera, llibre singular amb il•lustracions de Benet Rossell 2000; Els límits de la boira, 2004; Àyera, 2006, De les llacunes ermes, 2007; Nadala 2007), suma amb LA CIUTAT I ELS HOMES un poemari geomètric (29 sonets), saborós i dens, que camina com l’home per la ciutat, si es que avui queda altre paisatge.

La poesia de LA CIUTAT I ELS HOMES transcorre de manera peripatètica conformant alhora una mirada distant, descarnada i crítica de l’home occidental i de la seva gran petjada, la ciutat. Tal com l’aranya teixeix la seva tela, LA CIUTAT I ELS HOMES es va fent EN CONSTRUCCIÓ. “En construcció” dóna títol al cos del poemari, ja que només en queden fora “Vocabilari bàsic” i una doble ENDREÇA, i es tanca amb un EPÍLEG. “En construcció” presenta una subdivisió en tres parts: URBS (12 sonets), ORBS (9) i ILERDAM VIDEAS (7). La llatinada dóna peu a relacionar-la amb “urbi et orbe”, la vocació papal adreçada als quatre vents des de la càtedra, a la ciutat i al món -des de la Seu. Tanmateix els poemes desenvolupen el seu transcurs per la ciutat visible, per la ciutat cega (orb, -a: mancat de vista, de claror: la misèria, els immigrants, les putes, els vells, la solitud...) i la ciutat simbòlica, la ciutat on som desterrats, “inhòspita i extrema”, “enmig d’enlloc, de tot arreu llunyana”. Així la poesia de Sanuy segrega una tela, nuada en sonets, i, amb destresa, converteix la forma ortoèdrica en expressió flexible i àgil, capaç capturar un saber, “l’exacte abast de les paraules”, “algunes certeses”. D’aquesta manera amb una llengua planera, col•loquial, però mai banal, canta l’home “sorrut i impertinent i murri”. Adreçant-se a la segona persona amb “quatre noms, només, que a penes  / si ens contenen”, et fa sentir “sensat i descregut i escèptic“, i et posa a la butxaca una experiència vital dura que la ironia (1) o la sornegueria (2) no poden dissimular –“Un lèxic massa just”.

LES CIUTATS I ELS HOMES és també un poema dedicat a Feliu Formosa, “que ens va fer conèixer Brecht”:

És veritat que totes les ciutats
s’assemblen. Com també, de fet, els homes,
els uns als altres en el fons s’assemblen.
I també és cert que es tornen, amb el temps,
com les ciutats, els homes, i que es fan
amb la claror del dia lluminosos
i amples, i que després, com més avança
el vespre, semblen reclosos i hostils.
És veritat que s‘han fet, les ciutats,
inhòspites, perverses, i que els homes,
com elles, s’han tornat grisos i opacs.
Al capdavall, però, han estat els homes
qui han aixecat les ciutats i és així
que les ciutats tant als homes s’assemblen.

No me’n puc estar de relacionar-lo amb LA CIUTAT de K. P. Kavafis, “La ciutat, on tu vagis anirà. Pels mateixos / carrers faràs el tomb... / t’envelliràs...” La mateixa ciutat que bastim ens constitueix. En Sanuy, però, la identificació és l’emoció intensa d’un buit, la civilització occidental esmicolant-se, “com una lletania, / se’n sent cruixir l’obsolet costellam”.

Sense patetismes ni gestos esgarrifats, la poesia de Sanuy ens empeny a viure i a pensar en mig dels horrors habituals: “...ens serà bo i prou de recordar / d’allà on venim o quina corda ens bressa”. Atent també als “plaers més petits”, “(...) el blau incert del mar d’en Guinovard, / la intensitat del groc de les collites...”, “...hem fet rebost d’amics per a l’hivern...”. Com diu Guillem Viladot, “Una concentració límit on la impulsió i la intel•lectualització es transfiguren en pur fibló(3) que sacudeix la història i el protoplasma del lector”. LA CIUTAT I ELS HOMES no deixarà ningú indiferent.
J.C.


NOTES:
1:  La tensió que s’estableix entre les dues endreces, DE COS PRESENT i ENCARA NO, “Encara no, no pots encara anar-te’n”, estira el diluir-se dins la presó efímera de la vida que es desfà irremediablement com un terronet de sucre (la Gàbia d’en Duchamp), i "...si penses / que és massa aviat encara per marxar, / és perquè saps que en el fons és la vida / prou justa i generosa...”, et permet la ironia i “la sana complaença de vetllar / els cadàvers de tots els fills de puta”.
2:  “Benaurat sia l’ordre rectilini
dels carrers i les places (...)
I beneïts siguin els arquitectes,
i els contractistes, i exultats també
els sobrestants, paletes i guixaires,
i aquells que en diuen agents d’una tal
sagrada propietat immobiliària.
I que el Senyor els aculli ben aviat!” (LES BENAURANCES DEL RAVAL)

3: La col•lecció Alabatre de poesia segella cada volum amb un insecte significatiu. El poll, un ectoparàsit exclusiu dels éssers humans, és un gran encert.



Més informació:

La Breu Edicions: http://labreu.wordpress.com/col%c2%b7leccio-alabatre/

dimecres, 23 de juny del 2010

HORIGINAL: NOVETATS POÈTIQUES A LA COL·LECCIÓ ALABATRE

LaBreu trenca el setge de l'Horiginal i presenta les novetats poètiques d'estiu al menjador!

Així, doncs,
el dimarts 29 de juny, a l'HORIGINAL,

presentarem i llegirem i beurem, salut i poesia!:

EL CARNISSER DEL FRED de Marc Masdeu

CARN VOL DIR DESAPARICIONS de Jaume C. Pons Alorda

MINOTAURE de Friedrich Dürrenmatt

LES TENEBROSES de Rafel Nogueras

Grans llibres que us convidem a conèixer el proper dimarts 29 i que ja podeu comprar a la vostra llibreria si sou impacients llegidors

MÉS INFORMACIÓ SOBRE ELS LLIBRES

diumenge, 20 de juny del 2010

LLIBRE DELS ERRORS, EDUARD CARMONA


La Bouesia dedica una secció a la petjada impresa. Dels quatre autors i bouetes que presenten els seus llibres celebro avui EL LLIBRE DELS ERRORS, del jove i valent EDUARD CARMONA, publicat per la col•lecció La Cantàrida, de Documenta Balear, l’editorial que va antologar la poesia catalana del futur. Les guspires de Pedra Foguera ja són un foc ardent.

Eduard Carmona (Deltebre 1982), boueta major, perquè és l’inventor del terme Bouesia i un dels seus organitzadors, és un poeta fet en escenaris de viva veu i cos present: citarem l’homenatge Encén Estellés a l’Horiginal (març 08), Corall Romput amb Joan Rovira, gran músic de vent i corda (Barcelona Poesia 08), les múltiples activitats amb el dinàmic grup Pèl Capell, les intervencions a la Poesia als Parcs, o la darrera experiència agosarada de portar la poesia a a domicili (El País: “Rapsodes a domicili”, Ferran Sales, 25 II 10; vegeu un vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=fJhI_jE8zL4&NR=1 ). Ara també en lletra impresa EL LLIBRE DELS ERRORS en transmet la seva veu poètica vital i entusiasta.
El LLIBRE DELS ERRORS, amb un pròleg i un epíleg, de Carles Hac Mor i Andreu Subirats, té quatre parts on es reparteixen més d’una cinquantena de poemes.

EXISTENSIÓ és la primera i la més extensa (19 poemes). Dividida també en dues parts dissímils ( 8 i 11 poemes) a partir de les cites de Sartre (nàusea a les mans i rodar per París o veure cares noves), presenta una forma singular –cada poema comença amb el mot o mots finals en què acaba l’anterior -cosa que afavoreix sentir l’esforç i l’angoixa de l’home caminant cap a allò altre i cap al futur.
Ja el mateix títol ens situa davant d’un mot híbrid i nou, un dilema entre la existència i la extensió, o millor la polisèmia que floreix entre la tensió existencial i l’ex-tensió de l’existència: ...entenc clarament / cóm sóc qui ets què som... som mites que es moren... els incerts embalums del nostre fosquíssim paper regal. Una tensió que és passió i no es resol amb el recorregut per la gratuïtat de viure, ja que porta al no-res: ...una espiral que em portava al no-ser i allí no m’he volgut conèixer mai.” Una passió inútil –la poma sartriana que duu el cuc a dintre. Ex- tensió, una tensió cap a fora, cap al món (“Un dia em vull tornar pensament...) constata que l’home és accident, una pedra en el camí: Jo sóc, i: un rastre ben bé inútil / que esdevindrà /sí / esdevindrà / l’únic zenit de mi mateix. Si bé Res no és res (amb els regust de Parmènides: el que és, és i el que no és, no és) en aquest bulevard topem amb aquest rigor d’existir de les coses i, en dir-ho, aquesta veu poètica vehement no es deixa enganyar: ...uns cosos: significacions.
UTILITAT DELS TELS, la segona part (16 poemes) té com a frontissa dos parèntesis (cursa animal dels somni, i setembre rural del delta) i una cita de Salvat-Papasseit, sentir el goig en copsar el bé de la blasfèmia –...per l’amargor de les delícies... El tel és un agregat de partícules o gotetes finíssimes, adherides formant una capa tenuíssima, que cobrint quelcom en lleva la transparència. Els poemes, més lliures ara, són els tels d’una realitat més fragmentada, però cerquen el motlle intern de cada moviment extern (H. Melville): Dansa per a mi... quan t’escorris. Cal erotitzar, i la dona pren protagonisme per la inversa salvatgina del desig:

tota tu t’encens
de mi t’encens de tu
...
s’encén un mort
i el foc no el crema

Passió en llibertat, llibertat d’imaginar. La bellesa és l’arrel veritable del desig... t’estimo i no crec en la vida. Les imatges són més agosarades i llampants: la magrana: el tall sagnant del bis de l’amor. I el pensament no és res davant l’altre:

si haguéssim de pensar
la mirada
tot
seria teoria de vida

Utilitat dels tels és la consciència de la lliure dignitat moral:

no has desitjat el pecat
però el pecat et cerca
perquè el desitgis

IMMOBILIÀRIA, la tercera (11 poemes), en què l’aventura pel bulevard ens porta a la ironia, a l’humor (Cartell penjat a l’escala). I a l’absurd de les situacions veïnals, per on desfila la fauna ciutadana. Un veí que es poeta introdueix una reflexió sobre els antecedents: pesen tant els nostres clàssics / que són frens de locomotora / als dits del poeta. Al veí del costat ...la mosca del vi / li puja al nas massa sovint, la seva companya crida i plora

la matarà algun dia?
                                   vull dir
                                               la mosca

Desenfadada i molt lliure aquests versos són feliços però contundents: una corda amb condons rentats.

La quarta part, LLIBRE DELS ERRORS (8 poemes), dóna nom al llibre. Dues cites sobre l’error, el matemàtic i el de les mesures passen la pàgina. Escepticisme: totes les mesures estan afectades en algun grau per un error experimental. O la perfecció és feixista, com diu Carles Hac Mor. Entorn de la poesia, la més gran puta -moral torta:

vols ser poeta
però t’espanta
tanta ciutat:
no estàs segur
de viure el món
que t’han contat

Tal com aprenc em desaparec... Per què les paraules? en cita de Vinyoli: fer-me invisible. O bé, La pena es fa dura -els himnes són per aquells que estan sota terra (Vinyoli). Dies de cada dia que no surten a la tele. I també: has tocat fang al fons del pou. Els temes tornen, es reprenen, fan el bulevard. Vet ací el futur, el més enllà: Faràs els versos / com els fa un déu . Em recorden Catul, el poema on tradueix el de Safo desfullant la primera passió amorosa: em sembla igual a un déu aquell que davant teu s’asseu i et pren, mentre jo empal•lideixo i moro com el paisatge. Eduard Carmona és aquest déu obert i projectat cap a tu, poesia voluble, i també el primer lector sofrent d’aquest triangle de límits imprecisos -No tinc clar que sigui un port / allò que brilla a la ratlla- per on el jo transcorre incògnit. I, tanmateix, la poesia divina esdevé al mateix temps que es viu

...
em raja
una tinta
com si fos fang
i per l’ull de bou que queda obert
puc entreveure la meva forma
un calamar
...

(publicat a Pedra Foguera)

Celebro, doncs, la poesia del LLIBRE DELS ERRORS, una pedra que basteix la vida poètica del segle XXI, el futur present. Una emoció forta que surt de la mateixa existència per ser, més que mots, poesia, on el vi fort de la vida fa el seus passos irreversibles per esdevenir carn i ossos d’aquest home que nada i nada per l’immens buit còsmic amb energia furient inesgotable. Un viatge interessant que caldrà revisitar i rellegir amb cura per arribar a les escorrialles, perquè el gust del tast encara m’omple la llengua i en vull més.

J.C.



Més informació:

http://habitacio101.bloc.cat/  bloc tancat de l’Eduard Carmona

http://nohihadeque.blogspot.com/  bloc actiu de l’Eduard Carmona

http://www.documentabalear.cat/cataleg.php?id=439  Documenta Balear: Carmona

http://poesiasantib.blogspot.com/2010/02/eduard-carmona-el-llibre-dels-errors.html  bloc de Santi Borrell: Llibre dels Errors

dissabte, 19 de juny del 2010

BOUESIA 2010: PROGRAMACIÓ


17 de juliol 2010 23.00 h. Bar Universal.DIEGO BURIÁN DUO.
Varietats musicals d’aquest gran artista que és Diego Burián, trompetista, guitarrista, cantant, showman…Ve de tocar amb Juán Perro…

24 juliol 2010 23.00 h. Plaça Mn. Gabriel Zapater.VIVIAN AMARANTE.
Música del Brasil. Nascuda a Sao Paulo, Vivian Amarante ens ofereix les seves músiques, plenes d’influències de la seva terra , però també del flamenc i d’altres músiques.


VI APLEC DE BOUETES. PLOU SOBRE BANYAT.
DIVENDRES, 30 DE JULIOL.
SEMBLA QUE LES VAQUES MAGRES PORTARAN A L’EXTINCIÓ DE LES BARCASSES. DIADA REIVINDICATIVA DE LES NOSTRES BARCASSES.

LA BOUESIA VOL PASSAR EL RIU AMB LA BARCASSA

19.00 h. Transbordador de La Cava. Pas del Baló.Carles Andreu canta Pessoa a La Barcassa.Joan Saura, sampler. Nacho Lois, guitarra. Miquel Àngel Marín, clarinet. Carles Andreu, veu.

20.30 h. Pas de Garriga.L’Encontre de les Barcasses al Tardet.Un Concert de Música ficció, a partir d'una idea de Miquel Àngel Marín.
Llorenç Barber, Carles Santos, la Societat de Caçadors Sant Miquel de La Cava, els Transbordadors Garriga i La Cava.

23.00 h Pas de Garriga.Dzovinar Mikirditsian.Música libanesa amb piano.

DISSABTE 31 DE JULIOL.
LA BOUESIA ÉS POPULAR, FORMA PART DEL PAISATGE DEL DELTA DE L’EBRE I SEGUIRÀ CANTANT, BALLANT I RECITANT.

19.00 h. Restaurant Paca. Riumar.Presentació dels llibres de Paca Bonet, Eduard Carmona, Andreu Galán i Carles Maria Sanuy.
Presentació de Javier Caballero i els autors.

23.00 h. Bar Clàssic

REGSEXCITAL DELS BOUETES.

MISALUBA QUINTET DE FUSTA (Lucas Quejido, Roger Fortea, Nacho Lois, Miquel Àngel Marín) I CARLES HAC MOR I UNA MULTITUD DE BOUETES:
Eduard Carmona,
Carles Maria Sanuy,
Andreu Galán,
Javier Caballero,
Carme López,
Ester Xargay,
Andriy Antonovsky,
Catalina Girona,
David Ymbernon,
Dadà Ymbernon,
Aitor Gilabert,
Jordi "Basco",
Joan Casanova,
Carles Andreu,
Annie Andreu,
Llorenç Barber,
Montserrat Palacios,
Gerard Jacquet,
Mari Chordà,
Cinta Mulet
Priya Irene Caballero,
Francesc Gelonch,
Santi Borrell,
Gerard Gil,
Prudi,
Andreu Subirats,
Roger Fortea,
Nacho Lois,
Miquel Àngel Marín,
... i no els hem anomenat tots.