Eduard Margalef em va enviar un grapat de fotos que no sé ben bé com gestionar. Provaré de penjar algunes imatges en capítols, font a font, per tal que no es faci massa llarg. Afegiré sota el capítol corresponent de la Boucrònica, per no tenir que pujar i baixar per la pàgina. Veurem el resultat.
Gospel de The Gourmets Vocal Quartet
El boueta Frank Rodell fa cantar la font
Bando inaugural per Ja Caballero
Emoció compartida. En primer terme el boucèfal Màngel
FONT
DE LA PLAÇA DE BAIX.
A l’hora convinguda la plaça
dels Drs Gil-Vernet està plena i animada. A la font quatre veus, sentiment i
ritme ragen conjuntades. Un cant profund centra miraments. S’ha obert la font
de la plaça de baix. Remor d’aigües –doll de bouesia. Amb el pregó comença a
caminar Mor i Muntanya. El seguici
cerca en la font, les fonts de Vandellòs, la seducció, el misteri, el miracle,
la salvació, l’aigua fresca... –la manera de pensar dels homes és el seu destí
(Heràclit el Fosc). Participació simple i immediata del món per celebrar també
l’hac, l’obra de Carles Hac Mor, poeta del bon temps, del no res i de la canya:
Vaig anar a la festa de fi de curs de ma filla, Creació de Números De Clow, impartit per Caroline Dream I
Alex Navarro, a la Nau Ivanow (Sala Andy Warhol). Un curs
de quatre dies, i la cirereta, presentar els guanys assolits aquella mateixa
tarda davant del públic convidat i fidel. Comèdia, l’altra cara de la Tragèdia,
personatges que no són ni déus ni burgesos de bona família sinó mortals, sovint
vulgars i mal endreçats, a la recerca del happy
end, per fer riure, allò que els mites expliquen amb la imatge de la riota
inabastable dels déus, i que tan molesta als sèniors quan la sofrim davant de la
rialla inextingible dels adolescents. Realitat quotidiana i gent de casa feta
espectacle i divertimento.
Dos nassos
vermells a la porta, signe que marca el desplaçament, ja ens aixeca els llavis.
En abandonar el real dos grums escandalosament rojos improvisen el control
d’embarcament a l’altra banda (riu el
públic), on ens espera una màscara negra i dos ulls que il·luminen el terra
buit: l’escena (espectació).
Per aquesta boca
oberta brolla Kecho (Alejandro), caracterització estrambòtica amb trossa
descomunal, condueix el viatge. Pallassades, Kecho patina o llisca sobre la
tarima (rialles a dojo), informa les previsions de vol, anuncia les
circumstàncies. Qüestió d’art, ens prepara –potser art actual i tot.
Dues criatures (Ester
i Jaume) s’emboliquen amb l’atrezzo: el cavallet de pintor. L’artista (Mayra)
fa el darrer toc de llum a una obra important, que s’exposarà a la Galeria de
la Història. Els dos ajudants potiners amb poques llums, però, troben
que cal arrodonir La Gioconda, i
apomen amb colors i pinzells la labor. Però la pintura esdevé taca que s’estén
avall esborronant el quadre. Gestos i cares de l’artista posen el crit al cel.
Riem el públic. Soluciona l’estrall la pintora fent-la passar per una obra contemporània.
Mentre l’embalum
es tret d’estudi, el tenista (Javi) fa malabars amb pilota, raqueta, rialles.
Teatre facial. També el gest obscè de Nadal estirant-se els calçotets es
desenvolupa en un embolic hilarant on la mà del tenista queda enganxada d’alguna
manera (imaginem: com alliberarà la mà?) a la ratlla del cul. Aquella mà negra,
tanmateix, perd l’habilitat i fuig la pilota d’escena. Gatzara i picar de mans.
El personatge
(Ana) que entra per treure la bossa esportiva que s’ha deixat el tenista, fa
mala cara i surt esparverada. Salten dos àrabs a escena que ens evidencien la
parella còmica. Embolic fonamentalista amb els desequilibris de la bomba. Tot i
l’atreviment de presentar un tema tan sensible i actual, es riu amb ganes. Més
quan el tenista rere la pilota ens porta a l’altre número.
Una lírica
enamoradissa (Priya) apareix tocant el violí. Seduït pel vol del Titànic, surt
Luca. Enamorat festeja la noia indiferent. Abans de caure en els afalacs
d’amor, un altre pretendent (Paco) s’hi embolica. La violinista va d’un a
l’altre sense saber resoldre el dilema. La solució que troba és una competició.
Ràpidament cadascú mostra les seves virtuts –el violí és una mosca que els
entabana. Ella però és contundent. Duel a mort. Garbuix amb les pistoles
–música intrigant repetitiva gairebé gest. El tenista desfà la tensió buscant
la pilota. La violinista fuig darrera. Els pretendents en desbandada darrera
d’ella deixen l’escena en mans de la jocositat ambiental.
Per darrere
entra la núvia (Eva) en el dia de la seva boda. Magnífics jocs i gestos amb el
vestit de núvia. Fins i tot engendra i balla el nadó trufant-se per terra amb
l’enriolament públic. Passen els terroristes buscant hurís. Anna, disfressada
de Kecho, presenta el fabulós “rockero” Cotsy.
Cotsy Glamour és
un altre duet (Sergi i Joan) que rifen el número. Cotsy és un “divo” petulant i
exigent. Satisfà totes les seves demandes hiperbòliques l’impertorbable
carablanca, mentre augmenta la riota de la platea.
Ara la situació
la crea l’art màgic de Luca. Fa aparèixer del llençol blanc carregat de mans
per , sense pólvores màgiques ni abracadabres, violà, la consulta del psiquiatra (Alejandro).
Rep primer un pacient. I amb els pacients surten malentesos, jocs de mots i
embolics –el caçador caçat, cau en una depre el psiquiatra-, que fan riure pels
colzes. La darrera pacient mastega la pilota antiestrès. És la pilota que
persegueix l’esportista i, en els escarafalls, s’escapa seguida pel tenista.
Segueixen darrera corrent els terroristes que s’enduen el mobiliari cap al seu
paradís.
I comença una riallejant carrera de tots els personatges
amb regust de cine mut. Traspassa el tenista per la pilota fugissera. Se
dispara la violinista al seu darrere. La segueixen un, dos pretendents. I la
disfressa de Kecho proclama l’escena final. Maletes, amb les quals una irritada
divorciada (Ana) conta el drama de la separació matrimonial amb sornegueria
esclatant.
Així cauen sota
l’escena els setze pallassos que han trobat l’actor. Vinclant els caps al
públic sobirà arranquen bisos a cor que vols. Es giren d’esquena els actors i es
treuen els nassos. Sense màscares tots tornem a la quotidianitat rutina,
sospirant com ens hem petat de riure.
La cura pel vestuari i la caracterització no amaga el
gest fresc dels pallassos encara no endurit per la tècnica. Sense enfilar
globus ni veritats absolutes han desplegat l’atmosfera d’allò còmic. L’àgil vol ben trenat per la comicitat
que em viscut, és mèrit de Caroline Dream i Alex Navarro, destres en
destapar pallassos -The Clown in you / El
payaso que hay en tí, és un llibre d’ofici firmat per la Caroline; per
ofici i per l’ofici Àlex Navarro creà la web de referència CLOWNPLANET.COM
El joc, la
broma, el riure, han jugat amb l’insòlit, el ridícul, el burlesc, el quid pro quo,
els estereotips... lacònicament. Pantagruèlicament els espectadors han xalat de
valent.
CARLES ROBERT,
composició i piano, i MIQUEL ÀNGEL MARÍN, clarinet.
En la passada
edició del Festival van triomfar amb "Llums de la ciutat" de
l'immortal Charles Chaplin i ara Carles Robert i Miquel Àngel Marín tornen amb
un nou clàssic del cinema mut com és "The Cameraman" de Buster
Keaton. Una pel·lícula que és, per si mateixa, una obra d'art i que, amb
l'acompanyament en directe de dos dels músics més acostumats a la pràctica de
vestir amb música les ombres del cinema més primigeni i essencial, encara es
torna més enlluernador. Pura poesia visual i sonora regada d'una bona dosi
d'humor i de seqüències memorables. (masimas.com)
JAMBOREE
Plaça
Reial 17
08002 Barcelona
Tel. 93 319 17 89
Fax. 93 315 02 21
The Cameraman és una
pel·lícula muda nord-americana interpretada i co-dirigida perBuster Keatonque es va estrenar el 22 de setembre de 1928.The Cameramanva ser la primera pel·lícula que Buster Keaton va fer per a laMetro-Goldwyn-Mayeri és considerada una de les seves millors pel·lícules. En aquesta
pel·lícula Keaton va tenir una llibertat d’acció inusual dins de la productora
però que li va permetre tenir un control sobre el guió i la direcció.[1]Ha estat traduïda al català amb el títol "El cameraman".[2]
ARGUMENT
Luke
Shannon és un fotògraf de carrer que es guanya la vida fent fotos als carrers
deNova York. Un dia la seva feina es veu
interrompuda per una celebració multitudinària que és filmada per molts
reporters. Entre ells, Luke coneix a Sally i se n'enamora. Quan descobreix que
Sally treballa al departament de notícies de la Metro-Goldwyn-Mayer, logra
fer-se contractar com a càmera després canviar la seva càmera fotogràfica per
una de cinema.
Sally per la seva part li recomana que
filmi tan com pugui i a més li dónai informacions per tal que pugui tenir la
primícia en diferents notícies. De totes maneres, les seves primeres grabacions
són molt dolentes i semblen montatges avantguardistes, cosa que provoca la
burla de la resta de professionals de l'empresa. Malgrat el fracàs, Sally
accepta una cita amb Luke i junts va a la piscina. Allà ell ha de fer front a
nombrosos inconvenients. Sortint de la piscina, la parella es troba amb Harold
Stagg, un altre reporter de la companyia, que s'ofereix a portar a Sally en el
seu cotxe. La jove accepta i Luke puja al seient de darrera però queda ben moll
degut a un ruixat.
L'endemà Sally l'envia a filmar la festa
del barri xinès, doncs sembla que ha de succeir quelcom important, notícia que
només explica a ell. Camí cap allà xoca accidentalment amb un músic de carrer i
suposadament mata el seu mico. Un policia que es presenta en l'incident obliga
Luke a pagar pel mico i li ordena que s'endugui el cos de l'animal. Poc després
el mico recobra el coneixement i acompanya Luke.
Un cop al barri xinès es produeix una lluita
entre clans rivals que ell pot anar filman. Quan és acorralat pels membres d'un
dels clans es rescatat pels policies que arrestan als que es barallen. Luke
torna l'oficina però descobreix que la càmera no té película i que ha perdut
tot el que havia filmat. Quan el seu cap descobreix que Sally havia donat la
notícia a algú tan inexpert l'esbronca i Luke decideix plegat per evitar
problemes a la noia.
Luke torna a la seva antiga feina però
continua filmant com a entreteniment. Un dia decideix anar a enregistrar una
regata i en ella participen Sally i el seu promès. Aleshores descobreix que el
seu mico li havia robat la pel·lícula sense que ell se n'adonés. Aquest, per
tal d'impressionar la seva companya pren riscos innecessaris que acaben fent
volcar la barca. Harold logra nadar fins a la platja sense pensar en cap moment
en la noia que no pot sortir ja que la barca va donant voltes al voltant seu.
Luke se n'adona i es llença a l'aigua per salvar-la. Quan aconsegueix portar-la
a la platja, Sally està inconscient i Luke corre vers una farmàcia per cercar
quelcom per reanimar-la. Mentrestant Harold pren el seu lloc i quan Sally es
desperta es convenç que ha estat Harold qui l'ha salvat. Quan Luke torna els
veu com s'allunyen per la platja.
Luke envia l'escena de l'enfrontament al
barri xinès a la companyia de notícies i el seu ex-cap l'examina en presència
de Sally i Harold. El cap queda impressionat per l'enregistrament de Luke dient
que és la millor feina que ha vist en anys. A continuació del metratge troba a
més la filmació de l'accident de Sally: el petit mico, volent imitar el seu
amo, ha grabat tota l'escena del salvament. Sally descobreix la impostura de
Harold i que el seu veritable heroi és en Luke i decideix anar a buscar-lo. Li
explica que allà l'esperen per fer-li una gran rebuda. Mentre van pel carrer,
es troben amb una desfilada en honor de l'aviadorCharles Lindbergh i Luke creu que en
realitat és per a ell.
"L'home és un alfabet"
és una frase que Severo Saduny va atribuir a Benet Rossell i aquest ho va
aprovar, bo i ampliant-la: "el meu alfabet cal·ligràfic és obert a
l'infinit (...)". Amb la mort de l'artista i escriptor Benet Rossell, nascut
a Àger el 23 d'octubre 1937 -un dels principals representants de l'art
conceptual català, a qui el MACBA va dedicar la mostra retrospectiva
"Paral·lel Benet Rossell" el 2010-, ens quedem orfes d'un ésser
lliure, la immensa singularitat polifacètica del qual ens deixa com llegat la
llibertat creativa i colpidora que esborra les classificacions i les fronteres
que s'entesten a separar les pràctiques artístiques, literàries,
cinematogràfiques, teatrals, musicals i un extens etcètera, que Benet Rossell
prou s'encarregà d'allargar amb el seu afany d'experimentació. Hom recordarà
amb joia la seva mestria poètica a l'hora d'improvisar discursos, poemes,
accions, cançons o el que fos que li sortís de l'ànima de fer, amb la màgia, la
saviesa i l'humor del seu l'idiosincràtic savoir faire. Hom el podrà seguir
encara amb el seu art, amb els seus llibres de poemes o el seu teatre; tot un
univers personal que Benet Rossell ha anat configurant a manera de micromon
inabastable al llarg de la seva trajectòria, en el sí del qual tota mena de
signes, personatges i figures ballen al so de les paradoxes. Un micromon poètic
que els seus editors, Antoni Clapés i Víctor Sunyol, defineixen com: "
(...) revelador d'històries essencials, absurdes o conceptuals, impregnades
d'una llengua feta amb expressions populars i lèxic ponentí. (...) tot un
repertori gestual que ens atansa al misteri de la poesia". l'ELA,
l'Esclerosi Lateral Amiotròfica, s'ha endut Benet Rossell amb 78 anys, pocs
mesos després que en deixés, un altre escriptor ponentí, Carles Hac Mor. Ambdós
compartiren poètiques, llengua i territori, viatges i escenaris, obres, llibres
i publicacions, però sobretot compartiren "la manera més radical perquè
les teories i les normes introjectades no facin nosa a la llibertat" dit
en paraules d'Hac Mor. I Benet Rossell ens continua interpel·lant, amb aquests
versos: "he tancat els ulls per dintre / i no els puc pas obrir / la
combinació / qui la sàpiga que vingui (...)".
Ester Xargay
Benet Rossell al
seu estudi, Foto Ester Xargay
A LA MATEIXA WEB HAN RECORDAT UN ARTICLE DE CARLES HAC MOR A LA POESIA DE BENET ROSSELL i la improvisació, publicada al diari AVUI el 2006
LA POESIA
DE BENET ROSSELL, PER CARLES HAC MOR (DIARI AVUI, 2006)
La manera més radical perquè les
teories i les normes introjectades no facin nosa a la llibertat, en art, és
improvisar. Això amb el benentès que la improvisació pura no existeix i que
quan hi falla la inspiració apareixen els recursos, sempre dolents per a l'art,
entre els quals hi ha l'experiència acumulada, l'ofici. Altrament, és evident
que en qualsevol pràctica artística que no porti a un succedani d'art hi ha,
indefectiblement, algun grau d'improvisació.
La improvisació crida la
inspiració i és un requisit indispensable d'aquesta. La llibertat atorgada per
la improvisació sorprèn l'artista mateix i confereix al seu art una frescor
inaconseguible amb altres mitjans. En gran part, això és així per tal com, en
improvisar, hom invoca l'atzar i aquest hi acudeix per enriquir el procés de
treball.
Quan hi és barrada la intervenció
de l'atzar, l'art es vol acostar a una ciència i a una tècnica exactes i esdevé
un simulacre d'art. Les intencions espatllen les obres d'art. La voluntat és
enemiga de l'art. La llibertat i, doncs, la improvisació són immanents a l'art,
tot i que no suposen cap garantia de res.
Un exemple d'aquesta mena d'art, ho és el de Benet Rossell, així com la seva
poesia i les seves improvisacions parateatrals. La llibertat que ell es pren
per anar desenvolupant els seus diguem-ne monòlegs sense traves fa que aquests
es vagin articulant -d'unes maneres sorprenentment personals i irrepetibles-
davant els oients.
Aquests, gràcies a la
improvisació, tenen el privilegi d'assistir de viu en viu a l'aflorament d'una
concatenació -no comparable a res conegut- de raonaments, d'imatges, de
narracions, d'anècdotes, en fi, d'un discurs que fa de l'humor reflexiu una via
de coneixement màgica.
I tan gran singularitat, si té
tanta força és pel fet de ser molt fràgil. A més, és impossible de fer-ne un
gènere literari o teatral; no admeten cap fórmula. Es tracta de preliteratura,
de metaliteratura i de postliteratura. Les peroracions de Benet Rossell -que ni
tan sols poden ser transcrites sense ser greument desvirtuades-, ell no se les
ha plantejades mai com a monòlegs ni com a res. Neixen ad hoc i in situ, davant
el públic, com un impromptu, sense cap preparació prèvia i, per descomptat,
sense assajos; i creixen i acaben al cap de poc, però no moren mai,
prossegueixen calladament fins que tornen a sorgir algun dia impensat, en algun
acte multitudinari, transfigurats en una altra dissertació ben diferent.
Són tot el contrari d'un seguit
d'acudits; no tenen res a veure amb cap mena d'enginy, ni verbal ni conceptual;
són com un deliri que no ho acaba de ser perquè segreguen un humor
ultraracional, al costat del qual la raó fa riure. Només els profetes bíblics
són els predecessors de Benet Rossell en l'art de l'oratòria sense brida.
I emparentats tant amb aquests
monòlegs com amb el seu art, hi ha els seus poemes, espoletes o restes de tot
el desplegament oral ressenyat més amunt, guspires d'un desvari particularíssim
que calen foc en el lector.
Atesos els prejudicis, les
escales de valor, que tothom té en llegir poemes, podria ser perillós de dir
que els poemes de Benet Rosell brollen de la improvisació a ultrança (no pas de
l'automatisme en l'accepció surrealista), si no fos pel fet que totes les
convencions repressores són arraconades pels poemes mateixos.
Ho podeu comprovar al seu llibre
de poemes de carretera i manta que li acaba d'editar Pagès, editors, amb un
pròleg, extens, de Lydia Oliva, que, amb una inspiració que se'ns emporta,
aborda totes les facetes de Benet Rossell.
Mor Benet Rosell(Àger, 1937). Un artista polièdric que ha estat present a laBouesia, donant-li
empenta, des dels principis (Rexsexcital de
Bouversos Bouesia 2006, Arola editors). Home, poeta, performer (la nou negra), ens admira també la seva cal·ligrafia mínima, els
signes de la qual esdevenen personatge i narració. Una força que ens fa pensar
i fer.
Avui copiem
dos obituaris de la xarxa: la de ANTONI RIBAS TUR, al diari ARA, i la de JAUME
VIDAL, al PUNT. A la fi un vídeo resum que es troba al youtube del MACBA. I convidem
a repassar el bloc per trobar algunes garrofes memorables:
Benet Rossell (Àger, 1937 - Barcelona, 2016) desborda la definició
d’artista, per la multitud de llenguatges que va fer servir al llarg de la seva
trajectòria, des de la cal·ligrafia i el dibuix fins a l’art públic, passant
pel gravat, la ceràmica, el tapís, la pintura, l’escultura, laperformance, el teatre, el cinema experimental i la poesia. El
crític d’art Jean-Clarence Lambert el va definir com un “artor”, un terme
sorgit de la fusió d’unartistai unactor. Benet Rossell va morir ahir al matí als 78 anys a
casa seva, a Barcelona -la cerimònia de comiat serà avui, a les 12 hores, al
Tanatori de les Corts-, per les complicacions derivades de l’ELA (esclerosi
lateral amiotròfica) que li van diagnosticar al gener. Fa dos mesos Benet va
donar una punyent lliçó de vida deixant-se retratar en un estat de salut molt
delicat per donar visibilitat a aquesta malaltia degenerativa. Ja tenia les
facultats molt minvades, però va descriure els estralls de l’ELA amb un
llenguatge pròxim a la seva poètica, parlant d’idees com el “microtraç” i la
“pulsió mínima”.
“La seva personalitat era enorme i imparable. És impossible encasellar-lo
en un corrent determinat”, afirma Teresa Grandas, conservadora del Macba i
comissària, juntament amb Bartomeu Marí, de l’exposició que aquest museu li va
dedicar el 2010,Paral·lel Benet Rossell, que va repassar la
seva trajectòria des de les perspectives de la cal·ligrafia i el cinema
experimental. Va ser una exposició ambiciosa i Rossell no es va limitar a
celebrar que se li dediqués una gran mostra. “Va posar el museu contra les
cordes amb una obra que va fer expressament per a l’exposició: la instal·lacióPenso amb la punta del pinzellincloïa tota la seva
obra pictòrica, però les obres estaven embalades i només es podien percebre a
través de les fitxes tècniques”, recorda Grandas. L’esforç que va fer el museu
va tenir una bona recompensa: el 2012 es va exposar a la Biennal de São Paulo.
Dibuixos plens d’humor i ironia
Un dels trets destacats de l’obra de Benet Rossell és l’ús de l’humor i la
ironia. Els dibuixos que va exposar a la Galerie Bazarine de París l’any 1970,
coneguts com a “micrografies”, eren tan petits que s’havien de mirar amb una
lupa. De fet, els va anomenar “dibuixos de cec” perquè el públic corria el risc
de deixar-hi la vista. En aquesta línia del seu treball, “sembla que de vegades
hi vegis dos personatges barallant-se o un altre que està content”. “Són com
paraules gesticulants que es miren amb ironia determinades situacions i
comportaments humans”, afirma la historiadora de l’art i comissària
d’exposicions Pilar Parcerisas. Per al poeta i editor Antoni Clapés, que va fer
una desena de llibres a quatre mans amb Rossell, a més d’editar alguns dels seus
poemaris a l’editorial Cafè Central, “la seva obra s’ha d’entendre com
l’exploració de mons interiors, com si mirés el món a través d’un microscopi i
veiés els humans com bacils en moviment”. “Ell captava aquest moviment, i la
poesia era una extensió de la seva obra. Va ser el més Fluxus de tots, malgrat
que ell diria que no ho era”, subratlla Clapés.
En el camp de la poesia, Benet Rossell està situat en la línia de
l’antipoesia d’un altre lleidatà desaparegut recentment, Carles Hac Mor. De fet
Rossell va col·laborar en diverses ocasions amb ell i amb la seva companya, la
poeta Ester Xargay. “El Benet era una persona absolutament creativa. Els seus
poemes formaven part de l’art del seu art, i a l’hora d’escriure ho feia amb la
mateixa llibertat que quan feia servir el llenguatge plàstic, i també es pot
dir el mateix en el camp musical, ja que també va fer moltes peces d’art
sonor”, explica Xargay.
Benet Rossell “trobava històries als racons”. “Li interessaven molt les
coses petites. De casa al taller, trobava mil i un detalls que als altres ens
passarien desapercebuts i que eren una forma de nodrir-se”, afirma Teresa
Grandas. I, alhora, d’aquesta mirada microscòpica en podia sorgir una altra de
macroscòpica. Una altra de les peces de nova producció que Rossell va fer per a
l’exposició del Macba és un vídeo sobre la reforma d’El Molino, que reflecteix
la transformació urbanística del Paral·lel. “Quan li demanaves alguna cosa
concreta sobre la seva obra -afegeix la comissària-, la conversa s’allargava
durant dues hores i acabaves en un punt que no tenia res a veure amb la
pregunta i encara se seguien obrint més portes. Les explicacions les feia amb
una coreografia de gestos”, recorda Grandas. “Era capaç d’unir poesia, acció i
vida, tot en un mateix signe temporal”, subratlla Parcerisas.
Un economista descobreix l’art
Benet Rossell no només va ser polifacètic per la diversitat de llenguatges
de la seva obra. Abans va ser-ho en la seva formació, ja que va estudiar
economia, dret i sociologia, i pels treballs conjunts que va realitzar amb
artistes com Joan Rabascall, Antoni Miralda, amb qui va fer diferents
pel·lícules antimilitaristes, comLa Cumparsita, i Jaume Xifra, que
Alexandre Cirici Pellicer va batejar com el Grup de París. Va arribar a la
capital francesa amb un grup d’economistes per fer una conferència sobre el pla
Badajoz als primers anys 60 i es va quedar 15 anys a la ciutat. Ben aviat va
deixar l’economia i es va endinsar en el món de l’art: es va inscriure als
cursos de cinema del Comitè de Film Etnogràfic amb Jean Rouch i també va passar
per la Université du Théâtre des Nations. “La seva aportació al cinema
experimental és fonamental. Va documentar els cerimonials del Grup de París i
aquests films van ajudar a eclosionar el grup”, explica Parcerisas. Pel que fa
a la tasca de Rossell en el camp del cinema experimental, “és un referent
important, sobretot als anys 70, perquè es movia en diverses direccions”. “Cada
film era una peça diferent, i sempre fent servir la càmera i els estris dels 16
mil·límetres”, diu Eugeni Bonet, artista, comissari i escriptor. Després de
manipular el cel·luloide de totes les maneres imaginables, als anys 80 Rossell
es va decantar pel vídeo. I el seu treball cinematogràfic encara té un altre
vessant: “És significativa la relació que va tenir amb professionals ben
coneguts, sobretot amb Francesc Betriu [va col·laborar amb aquest cineasta i
Gustau Hernàndez en l’argument d’ Els fidels
serventsi el guió deLa plaça del Diamant]. I va fer el guió
d’un dels primers llargmetratges d’animació en català,Despertaferro”, diu Bonet.
“Era un dels artistes
catalans més intel·lectualment preparats, va viure molt bé la revolució de Maig
del 68 i va ser dels primers que va captar la clara influència de la cultura
oriental en l’art d’aquella època”, conclou el poeta Vicenç Altaió, que es va
trobar amb Rossell per primera vegada a París a finals dels 70.
La humanitat d'un gran
Mor l'artista
Benet Rossell, que va es va donar a conèixer en el moment de l'esclat
conceptual català, però que va tenir un tarannà artístic plural i obert
JAUME VIDAL - BARCELONA
“Ha
estat el més poètic, lúdic i ‘performàtic' del conceptual”, diu la crítica
Pilar Parcerisas
El febrer del 2013, tot just feia un any de la
mort d'Antoni Tàpies, en un article signat conjuntament amb Montse Frisach i
Maria Palau, em feia creus del menysteniment dels grans artistes catalans al
país tret de dos o tres noms –tres ja és estirar molt. “Els últims anys, per bé
que amb comptagotes, s'han recuperat noms fonamentals en l'art català dels
últims 40 anys: Benet Rossell, Perejaume, Joan Rabascall, Àngels Ribé, Pere
Noguera, Eugènia Balcells... Però encara queden noms tan fonamentals com ara
Antoni Llena, Frederic Amat i Francesc Abad, i talents per reivindicar amb més
força com ara Vicenç Viaplana, Joaquim Chancho i Sergi Aguilar, que no han
tingut fins ara una gran retrospectiva amb tots els ets i uts”, deia el text.
Catalunya té una gran carència: no cuidar prou bé els seus artistes. Tot i la
retrospectiva que li va dedicar el Macba el 2010, Benet Rossell, nascut a la
localitat lleidatana d'Àger el 1937 i mort ahir al matí a Barcelona a
conseqüència de les complicacions derivades de l'esclerosi lateral amiotròfica
(ELA) que patia, forma part d'un sòlid grapat d'artistes catalans, hereus de la
tradició avantguardista i autèntics fills del seu temps, que són lluny del
reconeixement popular. No ja el d'un Picasso, un Miró o un Dalí, ni un Tàpies,
sinó de tan sols un Jaume Plensa o un Miquel Barceló.
Per situar -lo en un territori delimitat, si
és que es pot parlar de delimitacions en la seva obra i actitud artística,
Rossell forma part de la força conceptual catalana que ha donat al país grans
artistes. A finals del anys seixanta, forma part d'un nucli en què es troben
Antoni Miralda, Jaume Xifra i Joan Rabascall. Entre el 1967 i el 1968, Rossell
va viatjar per l'Índia i el Nepal. Aquest sojorn va marcar una mirada en què es
barrejava la sobrietat de mitjans, el lirisme i una postura crítica davant les
injustícies de tota mena.
L'artista català va caminar per molts camins
de la creació. Com, per exemple, el cinema experimental, amb produccions de 16
mil·límetres que van ser el precedent d'una manera de tractar la imatge que
influiria creadors posteriors. Rossell va estudiar cinema al Comitè del Film
Etnogràfic de París, ciutat on s'havia instal·lat a principi dels seixanta per
estudiar teatre a la Universitat Internacional del Teatre. Tot això després de
completar estudis universitaris de dret, ciències econòmiques i sociologia.
L'experimentació cinematogràfica va estar
oberta als canvis tecnològics i, així, va ser dels primers artistes catalans
d'incorporar el vídeo en les seves instal·lacions o en propostes específiques.
No obstant la rellevància de la seva obra cinematogràfica i videogràfica,
Rossell, que va viure a Nova York, va realitzar escultura pública, com l'Arbre
paer, instal·lat l'any 1998 a la falda del turó de la Seu Vella. i L'ametlla
com balla, que es troba des del 1999 a la plaça de l'Escorxador, les dues a la
ciutat de Lleida.
En la seva obra plàstica, expressada en les micrografies,
Benet Rossell va reflectir el seu influx oriental, que intentava adaptar a la
seva naturalesa mediterrània. Per la crítica d'art PilarParcerisas, una de les grans estudioses de
l'art conceptual: “La seva gran aportació, a banda del cinema, han estat les
micrografies, exemple del seu sentit de la ironia i de la vida.” Per
l'especialista, “dins de la generació dels artistes conceptuals, ha estat el
més poètic, el més performàtic i el més lúdic, al costat del també
lleidatà Carles Hac Mor”. Parcerisas hi afeix: “Ha estat un dels més grans
artistes en el camp del cinema experimental. Els seus films van cohesionar el
grup d'artistes de París: Miralda, Rabascall, Xifra, Selz.”
Fons
#02 presenta un recorregut per la trajectòria de Benet Rossell, a través de
converses amb l'artista. Aquest vídeo és un extracte del llargmetratge
"Fons de documentació audiovisual. Benet Rossell" disponible per
consulta al Centre d'Estudis i Documentació.
S’ha
acabat la Bouesia a La Cava, un moviment ondulant, un riu que defineix la
silueta del delta, un triangle d’al·luvió i la lluna creixent, negament
constant que esdevé entusiasme del mot i ποιήσις, trasbals musical, mar de la
literatura, ona sideral. L’endemà, però, més enllà, a Vandellòs, Mor i Muntanya
és un simposium peripatètic, viatge a les fonts, l’ouroboros, un doll que
trasbalsa la rutina de la vila i sobreïx el mot i fertilitza les canyes. Té llarga
vida aquest entusiasme, torna cíclicament.
Difícil
destacar un moment que sigui molècula cardinal, aigua i vista clara. Com que es
tracta d’un banquet, em fixo en la Colonoscòpia de Màngel i la deposició al
barranc, baix del pont. Explorar el carrer com si fos un budell. Menjat el
banquet, el seguici és alhora cos individual i cadascuna de les menges
deglutides que hom digereix aparell avall. Participants alhora participen de l’òrgan
i la funció.
La
cosa no és definible fàcilment. El mot no fa la cosa. Cadascú viu des d’ell
mateix els fets i les coses, i, tanmateix, simultàniament. El procés flueix al
seu ritme, les menges cauen, xoquen unes amb les altres, es transmuten, deriven
en un desordre que crea l’òrgan. Passen coses, raja la música. Se’n parla. També,
algú va començar per un vers i el passà a l’orella del següent. I aquest aforisme,
les seves variacions de veu a boca, encadena el seguici amunt i avall diversos
cops. Quan torna el proverbi ja és una altra parèmia. Una correntia de mil
potes, una cuca, però.
I
al cap, deposats fora del cos de la vila en un barranc, sec i abandonat,
desordenat, salvatge. L’altra cara de la vila, la cara fosca. Allí, però, sobre
la llera inestable i entre la malesa es van fer unes accions com el grafit i l’action
painting en homenatge al poeta Hac Mor. El detritus, una presència invisible. Aquí
ens ha portat el flabiol encisador de Màngel, a un no-res significant, que és
participació simple i immediata del món. Té llarga vida aquest procés, torna
cíclicament. (JC)
Fotografies: Eduard Margalef. Performance de Miquel Àngel Marín al Bouregsexcital de Mor i Muntanya. El gest alat de la música.
El suplement literari de El país, Babelia (13.08.2016),
recordava que el 18 d’agost del trenta-sis Federico García Lorca era executat, nocturna
i impunement, en l’horitzó de la insurrecció contra la República dita Guerra
Civil. 10 textos breus i saborosos dibuixen en deu etiquetes el polifacètic
poeta de Granada: MITE, per Agustín Sánchez Vidal; POPULAR, per Mario
Hernández; MODERN, per Luís García Montero; FLAMENC, per Pedro G. Romero;
DRAMÀTIC, per Lluís Pasqual; DIBUIXANT, per Juan Manuel Bonet; CINÈFIL, per
Román Gubern; AMERICÀ, per Reina Rofflé; UNIVERSAL, per Laura García Lorca;
MORT, per Ian Gibson; savis lorquians.
Per fer boca cap a la seva lectura copio el mite: Una llegenda en vida... El seu assassinat tancà files entorn de la seva memòria... A les dues dècades del seu fusellament, ja era una qüestió d’Estat. I la mort: ...encara, 80 anys després del crim, no sabem on estan les seves restes... màxim símbol de l’horror de la repressió feixista i de les més de les 100.000 víctimes que, per vergonya d’Espanya, encara jeuen en cunetes i fosses comunes.
Dos dibuixos de García Lorca, que resumeixen la seva poesia i el poema de Machado "El crimen fue en Granada", per continuar.
Muerto, porIan Gibson
“Se le vio caminar…”. Antonio Machado había seguido con asombro
y regocijo la fulgurante carrera de Federico García Lorca desde su primer
encuentro en Baeza en 1916. Diecisiete años más tarde salió conmovido deBodas de sangrey le felicitó en una breve nota. Sabía
—lo dice en su famosa elegía— que la muerte daba el hielo al estro del
granadino. Por ello hace que le acompañe en su paseo final y escuche, atenta,
su requiebro.
El túmulo a García Lorca en la Alhambra que pedía Machado no se
ha labrado. Tampoco hay abajo, en la ciudad, calle principal o plaza con su
nombre, lo cual constituye casi una excepción nacional. El Ayuntamiento del
Partido Popular solo quitó el monumento a José Antonio Primo de Rivera en el
último momento, requerido por la ley. Y todavía, 80 años después del crimen,no sabemos dónde están los
restos del desaparecido más famoso y más llorado del mundo, máximo
símbolo del horror de la represión fascista y de los más de 100.000 víctimas
que, para vergüenza de España, aún yacen en cunetas y fosas comunes.
¿Fueron trasladados a los pocos días por los sublevados
—conscientes del magno “error” cometido— a un paradero secreto? ¿Podría ser
cierto, como se rumorea a menudo en Granada, que el régimen de Franco los
exhumara en una fecha posterior? ¿Aparecieron en 1986, cuando la Diputación
Provincial vallaba el parque de Alfacar que lleva el nombre del poeta, y se
ocultaron ilegalmente en otro rincón del paraje? Me parece que no es bueno para
nadie que persistan tantas preguntas, tanta incertidumbre. Muchos de los que
estamos en deuda con García Lorca, el hombre y su obra, queremos saber por una
vez dónde, exactamente, descansan sus despojos mortales. Ojalá haya pronto
noticias.
Mito, porAgustín Sánchez Vidal
Lorca fue una leyenda en vida. Su
obra sólo es un pálido reflejo del aura que irradiaba el personaje. Él mismo
tenía un fuerte sentido del mito, un certero instinto para acuñarlo. Y son esas
raíces primigenias las que lo hacen tan universal. Buñuel y Dalí, que le
reprocharon su “costumbrismo”,no calibraron ese entramado
que subyace bajo el fulgor de las metáforas, ni el pasadizo hacia la
modernidad inaugurado por el ciclo neoyorquino.
El asesinato hizo cerrar filas en torno a su memoria a séniors
como Antonio Machado, a sus compañeros de la generación de 1927 o a sucesores
como Miguel Hernández, quien tenía en la celda donde murió un ejemplar delRomancero gitano.
El mito no dejó de crecer. Cuando el presidente Eisenhower
visitó España en diciembre de 1959, en su entrevista con Franco puso el nombre
de Lorca sobre la mesa. Le informó del manifiesto publicado por intelectuales
estadounidenses, acusándolo de tender la mano a los asesinos del poeta. El
Caudillo atribuyó su muerte a incontrolados, y el primer mandatario
norteamericano lo dejó en evidencia indicándole detalles muy precisos,
proporcionados por sus servicios secretos. A las dos décadas de su fusilamiento,
ya era una cuestión de Estado.
Il:lustracions de Federico García Lorca, manllevades de http://artetierrahuella.blogspot.com.es
EL
CRIMEN FUE EN GRANADA: A FEDERICO GARCÍA LORCA
1. El crimen
Se le vio,
caminando entre fusiles,
por una calle larga,
salir al campo frío,
aún con estrellas de la madrugada.
Mataron a Federico
cuando la luz asomaba.
El pelotón de verdugos
no osó mirarle la cara.
Todos cerraron los ojos;
rezaron: ¡ni Dios te salva!
Muerto cayó Federico
—sangre en la frente y plomo en las entrañas—
... Que fue en Granada el crimen
sabed —¡pobre Granada!—, en su Granada.
2. El poeta y la
muerte
Se le vio caminar
solo con Ella,
sin miedo a su guadaña.
—Ya el sol en torre y torre, los martillos
en yunque— yunque y yunque de las fraguas.
Hablaba Federico,
requebrando a la muerte. Ella escuchaba.
«Porque ayer en mi verso, compañera,
sonaba el golpe de tus secas palmas,
y diste el hielo a mi cantar, y el filo
a mi tragedia de tu hoz de plata,
te cantaré la carne que no tienes,
los ojos que te faltan,
tus cabellos que el viento sacudía,
los rojos labios donde te besaban...
Hoy como ayer, gitana, muerte mía,
qué bien contigo a solas,
por estos aires de Granada, ¡mi Granada!»
3.
Se le vio
caminar...
Labrad, amigos,
de piedra y sueño en el Alhambra,
un túmulo al poeta,
sobre una fuente donde llore el agua,
y eternamente diga:
el crimen fue en Granada, ¡en su Granada!
Pantagruèlic Mar i Muntanya a la pista roja de Vandellòs. F: E.MARGALEF
La proclama enunciada per A TOMB DE VILA:
MOR I
MUNTANYA
En
la mitologia Romana el Deu Saturn, devorava als seus fills per evitar la seva pròpia destrucció i ser substituït per un d’aquells plançons que ell
mateix arrencava del ventre de la seva dona Rea. Es l’antropofàgia humana la
que històricament ens planteja rebuig i temors, la visió escatològica d`un cos desbudellat i sanguinolent cruspit
sense remordiment per individus
de la mateixa espècie en la única pretensió de apropiar-se del seu esperit i de
la seva força provoca el pitjor dels malsons coneguts, però, en la actualitat
patim un canibalisme pitjor encara, un canibalisme socialen el que no és la carn ni
els budells el que estan al menú; les idees, la cultura, l`enginy, la sensibilitat que neix de les entranyes dels
poetes, volen ser devorades per psicòpates amb intencions antropofàgiques amb la terrorífica intenció
de desvincular al éssers humans de la no menys terrorífica pèrdua de la nostra
identitat cultural i intel·lectual. És per això que A Tomb de Vila, ha proposat per aquesta X edició de la BOUESIA a
Vandellòs un espai gastro-bouètic, que s’ha anomenat MOR I MUNTANYA, un espai
de confluència entre la poesia i la gastronomia, un espai de canibalisme ritual
i metafòric del sacrifici humà de Carles Har Mor, ofrena a la intel·lectualitat
com a manera d'obtenir la sensibilitat per ser capaços d`entendre la poesia com
un vincle necessari entre la vida i la mort, l`amor i el odi, la cultura i la
mediocritat , el mar i la muntanya...
L'associació cultural A TOMB DE VILA està composta entre altres per Eduard Margalef, Frank Rodell, Ferran Cerviño, Óscar Pino Vandellòs, Salvador Saladie.
