Mor Benet Rosell (Àger, 1937). Un artista polièdric que ha estat present a la Bouesia, donant-li
empenta, des dels principis (Rexsexcital de
Bouversos Bouesia 2006, Arola editors). Home, poeta, performer (la nou negra), ens admira també la seva cal·ligrafia mínima, els
signes de la qual esdevenen personatge i narració. Una força que ens fa pensar
i fer.
Avui copiem
dos obituaris de la xarxa: la de ANTONI RIBAS TUR, al diari ARA, i la de JAUME
VIDAL, al PUNT. A la fi un vídeo resum que es troba al youtube del MACBA. I convidem
a repassar el bloc per trobar algunes garrofes memorables:
 |
| L'AMETLLA COM BALLA, foto VIKIPÈDIA |
Mor als 78 anys Benet Rossell, el creador total de l’art català
El seu llegat s’estén
des del dibuix i la pintura fins al cinema experimental i la poesia
ANTONI RIBAS TUR Barcelona
“La seva personalitat era enorme i imparable. És impossible encasellar-lo
en un corrent determinat”, afirma Teresa Grandas, conservadora del Macba i
comissària, juntament amb Bartomeu Marí, de l’exposició que aquest museu li va
dedicar el 2010, Paral·lel Benet Rossell, que va repassar la
seva trajectòria des de les perspectives de la cal·ligrafia i el cinema
experimental. Va ser una exposició ambiciosa i Rossell no es va limitar a
celebrar que se li dediqués una gran mostra. “Va posar el museu contra les
cordes amb una obra que va fer expressament per a l’exposició: la instal·lació Penso amb la punta del pinzell incloïa tota la seva
obra pictòrica, però les obres estaven embalades i només es podien percebre a
través de les fitxes tècniques”, recorda Grandas. L’esforç que va fer el museu
va tenir una bona recompensa: el 2012 es va exposar a la Biennal de São Paulo.
Dibuixos plens d’humor i ironia
Un dels trets destacats de l’obra de Benet Rossell és l’ús de l’humor i la
ironia. Els dibuixos que va exposar a la Galerie Bazarine de París l’any 1970,
coneguts com a “micrografies”, eren tan petits que s’havien de mirar amb una
lupa. De fet, els va anomenar “dibuixos de cec” perquè el públic corria el risc
de deixar-hi la vista. En aquesta línia del seu treball, “sembla que de vegades
hi vegis dos personatges barallant-se o un altre que està content”. “Són com
paraules gesticulants que es miren amb ironia determinades situacions i
comportaments humans”, afirma la historiadora de l’art i comissària
d’exposicions Pilar Parcerisas. Per al poeta i editor Antoni Clapés, que va fer
una desena de llibres a quatre mans amb Rossell, a més d’editar alguns dels seus
poemaris a l’editorial Cafè Central, “la seva obra s’ha d’entendre com
l’exploració de mons interiors, com si mirés el món a través d’un microscopi i
veiés els humans com bacils en moviment”. “Ell captava aquest moviment, i la
poesia era una extensió de la seva obra. Va ser el més Fluxus de tots, malgrat
que ell diria que no ho era”, subratlla Clapés.
En el camp de la poesia, Benet Rossell està situat en la línia de
l’antipoesia d’un altre lleidatà desaparegut recentment, Carles Hac Mor. De fet
Rossell va col·laborar en diverses ocasions amb ell i amb la seva companya, la
poeta Ester Xargay. “El Benet era una persona absolutament creativa. Els seus
poemes formaven part de l’art del seu art, i a l’hora d’escriure ho feia amb la
mateixa llibertat que quan feia servir el llenguatge plàstic, i també es pot
dir el mateix en el camp musical, ja que també va fer moltes peces d’art
sonor”, explica Xargay.
Benet Rossell “trobava històries als racons”. “Li interessaven molt les
coses petites. De casa al taller, trobava mil i un detalls que als altres ens
passarien desapercebuts i que eren una forma de nodrir-se”, afirma Teresa
Grandas. I, alhora, d’aquesta mirada microscòpica en podia sorgir una altra de
macroscòpica. Una altra de les peces de nova producció que Rossell va fer per a
l’exposició del Macba és un vídeo sobre la reforma d’El Molino, que reflecteix
la transformació urbanística del Paral·lel. “Quan li demanaves alguna cosa
concreta sobre la seva obra -afegeix la comissària-, la conversa s’allargava
durant dues hores i acabaves en un punt que no tenia res a veure amb la
pregunta i encara se seguien obrint més portes. Les explicacions les feia amb
una coreografia de gestos”, recorda Grandas. “Era capaç d’unir poesia, acció i
vida, tot en un mateix signe temporal”, subratlla Parcerisas.
Un economista descobreix l’art
Benet Rossell no només va ser polifacètic per la diversitat de llenguatges
de la seva obra. Abans va ser-ho en la seva formació, ja que va estudiar
economia, dret i sociologia, i pels treballs conjunts que va realitzar amb
artistes com Joan Rabascall, Antoni Miralda, amb qui va fer diferents
pel·lícules antimilitaristes, com La Cumparsita, i Jaume Xifra, que
Alexandre Cirici Pellicer va batejar com el Grup de París. Va arribar a la
capital francesa amb un grup d’economistes per fer una conferència sobre el pla
Badajoz als primers anys 60 i es va quedar 15 anys a la ciutat. Ben aviat va
deixar l’economia i es va endinsar en el món de l’art: es va inscriure als
cursos de cinema del Comitè de Film Etnogràfic amb Jean Rouch i també va passar
per la Université du Théâtre des Nations. “La seva aportació al cinema
experimental és fonamental. Va documentar els cerimonials del Grup de París i
aquests films van ajudar a eclosionar el grup”, explica Parcerisas. Pel que fa
a la tasca de Rossell en el camp del cinema experimental, “és un referent
important, sobretot als anys 70, perquè es movia en diverses direccions”. “Cada
film era una peça diferent, i sempre fent servir la càmera i els estris dels 16
mil·límetres”, diu Eugeni Bonet, artista, comissari i escriptor. Després de
manipular el cel·luloide de totes les maneres imaginables, als anys 80 Rossell
es va decantar pel vídeo. I el seu treball cinematogràfic encara té un altre
vessant: “És significativa la relació que va tenir amb professionals ben
coneguts, sobretot amb Francesc Betriu [va col·laborar amb aquest cineasta i
Gustau Hernàndez en l’argument d’ Els fidels
servents i el guió de La plaça del Diamant ]. I va fer el guió
d’un dels primers llargmetratges d’animació en català, Despertaferro ”, diu Bonet.
“Era un dels artistes
catalans més intel·lectualment preparats, va viure molt bé la revolució de Maig
del 68 i va ser dels primers que va captar la clara influència de la cultura
oriental en l’art d’aquella època”, conclou el poeta Vicenç Altaió, que es va
trobar amb Rossell per primera vegada a París a finals dels 70.
La humanitat d'un gran
Mor l'artista
Benet Rossell, que va es va donar a conèixer en el moment de l'esclat
conceptual català, però que va tenir un tarannà artístic plural i obert
JAUME VIDAL - BARCELONA
“Ha
estat el més poètic, lúdic i ‘performàtic' del conceptual”, diu la crítica
Pilar Parcerisas
El febrer del 2013, tot just feia un any de la
mort d'Antoni Tàpies, en un article signat conjuntament amb Montse Frisach i
Maria Palau, em feia creus del menysteniment dels grans artistes catalans al
país tret de dos o tres noms –tres ja és estirar molt. “Els últims anys, per bé
que amb comptagotes, s'han recuperat noms fonamentals en l'art català dels
últims 40 anys: Benet Rossell, Perejaume, Joan Rabascall, Àngels Ribé, Pere
Noguera, Eugènia Balcells... Però encara queden noms tan fonamentals com ara
Antoni Llena, Frederic Amat i Francesc Abad, i talents per reivindicar amb més
força com ara Vicenç Viaplana, Joaquim Chancho i Sergi Aguilar, que no han
tingut fins ara una gran retrospectiva amb tots els ets i uts”, deia el text.
Catalunya té una gran carència: no cuidar prou bé els seus artistes. Tot i la
retrospectiva que li va dedicar el Macba el 2010, Benet Rossell, nascut a la
localitat lleidatana d'Àger el 1937 i mort ahir al matí a Barcelona a
conseqüència de les complicacions derivades de l'esclerosi lateral amiotròfica
(ELA) que patia, forma part d'un sòlid grapat d'artistes catalans, hereus de la
tradició avantguardista i autèntics fills del seu temps, que són lluny del
reconeixement popular. No ja el d'un Picasso, un Miró o un Dalí, ni un Tàpies,
sinó de tan sols un Jaume Plensa o un Miquel Barceló.
Per situar -lo en un territori delimitat, si
és que es pot parlar de delimitacions en la seva obra i actitud artística,
Rossell forma part de la força conceptual catalana que ha donat al país grans
artistes. A finals del anys seixanta, forma part d'un nucli en què es troben
Antoni Miralda, Jaume Xifra i Joan Rabascall. Entre el 1967 i el 1968, Rossell
va viatjar per l'Índia i el Nepal. Aquest sojorn va marcar una mirada en què es
barrejava la sobrietat de mitjans, el lirisme i una postura crítica davant les
injustícies de tota mena.
L'artista català va caminar per molts camins
de la creació. Com, per exemple, el cinema experimental, amb produccions de 16
mil·límetres que van ser el precedent d'una manera de tractar la imatge que
influiria creadors posteriors. Rossell va estudiar cinema al Comitè del Film
Etnogràfic de París, ciutat on s'havia instal·lat a principi dels seixanta per
estudiar teatre a la Universitat Internacional del Teatre. Tot això després de
completar estudis universitaris de dret, ciències econòmiques i sociologia.
L'experimentació cinematogràfica va estar
oberta als canvis tecnològics i, així, va ser dels primers artistes catalans
d'incorporar el vídeo en les seves instal·lacions o en propostes específiques.
No obstant la rellevància de la seva obra cinematogràfica i videogràfica,
Rossell, que va viure a Nova York, va realitzar escultura pública, com l'Arbre
paer, instal·lat l'any 1998 a la falda del turó de la Seu Vella. i L'ametlla
com balla, que es troba des del 1999 a la plaça de l'Escorxador, les dues a la
ciutat de Lleida.
En la seva obra plàstica, expressada en les micrografies,
Benet Rossell va reflectir el seu influx oriental, que intentava adaptar a la
seva naturalesa mediterrània. Per la crítica d'art Pilar Parcerisas, una de les grans estudioses de
l'art conceptual: “La seva gran aportació, a banda del cinema, han estat les
micrografies, exemple del seu sentit de la ironia i de la vida.” Per
l'especialista, “dins de la generació dels artistes conceptuals, ha estat el
més poètic, el més performàtic i el més lúdic, al costat del també
lleidatà Carles Hac Mor”. Parcerisas hi afeix: “Ha estat un dels més grans
artistes en el camp del cinema experimental. Els seus films van cohesionar el
grup d'artistes de París: Miralda, Rabascall, Xifra, Selz.”
YOU TOUBE
Fons #02: Benet Rossell, 11:14’
Actualizado el 28
oct. 2010
Fons
#02 presenta un recorregut per la trajectòria de Benet Rossell, a través de
converses amb l'artista. Aquest vídeo és un extracte del llargmetratge
"Fons de documentació audiovisual. Benet Rossell" disponible per
consulta al Centre d'Estudis i Documentació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada