dilluns, 22 d’agost del 2016

MOR BENET ROSSELL, Barcelona 21 VIII 2016

Mor Benet Rosell (Àger, 1937). Un artista polièdric que ha estat present a la Bouesia, donant-li empenta, des dels principis (Rexsexcital de Bouversos Bouesia 2006, Arola editors). Home, poeta, performer (la nou negra), ens admira també la seva cal·ligrafia mínima, els signes de la qual esdevenen personatge i narració. Una força que ens fa pensar i fer.

Avui copiem dos obituaris de la xarxa: la de ANTONI RIBAS TUR, al diari ARA, i la de JAUME VIDAL, al PUNT. A la fi un vídeo resum que es troba al youtube del MACBA. I convidem a repassar el bloc per trobar algunes garrofes memorables:


L'AMETLLA COM BALLA, foto VIKIPÈDIA
Mor als 78 anys Benet Rossell, el creador total de l’art català
El seu llegat s’estén des del dibuix i la pintura fins al cinema experimental i la poesia
ANTONI RIBAS TUR Barcelona 

 Benet Rossell (Àger, 1937 - Barcelona, 2016) desborda la definició d’artista, per la multitud de llenguatges que va fer servir al llarg de la seva trajectòria, des de la cal·ligrafia i el dibuix fins a l’art públic, passant pel gravat, la ceràmica, el tapís, la pintura, l’escultura, laperformance, el teatre, el cinema experimental i la poesia. El crític d’art Jean-Clarence Lambert el va definir com un “artor”, un terme sorgit de la fusió d’un artista i un actor. Benet Rossell va morir ahir al matí als 78 anys a casa seva, a Barcelona -la cerimònia de comiat serà avui, a les 12 hores, al Tanatori de les Corts-, per les complicacions derivades de l’ELA (esclerosi lateral amiotròfica) que li van diagnosticar al gener. Fa dos mesos Benet va donar una punyent lliçó de vida deixant-se retratar en un estat de salut molt delicat per donar visibilitat a aquesta malaltia degenerativa. Ja tenia les facultats molt minvades, però va descriure els estralls de l’ELA amb un llenguatge pròxim a la seva poètica, parlant d’idees com el “microtraç” i la “pulsió mínima”.
“La seva personalitat era enorme i imparable. És impossible encasellar-lo en un corrent determinat”, afirma Teresa Grandas, conservadora del Macba i comissària, juntament amb Bartomeu Marí, de l’exposició que aquest museu li va dedicar el 2010, Paral·lel Benet Rossell, que va repassar la seva trajectòria des de les perspectives de la cal·ligrafia i el cinema experimental. Va ser una exposició ambiciosa i Rossell no es va limitar a celebrar que se li dediqués una gran mostra. “Va posar el museu contra les cordes amb una obra que va fer expressament per a l’exposició: la instal·lació Penso amb la punta del pinzell incloïa tota la seva obra pictòrica, però les obres estaven embalades i només es podien percebre a través de les fitxes tècniques”, recorda Grandas. L’esforç que va fer el museu va tenir una bona recompensa: el 2012 es va exposar a la Biennal de São Paulo.
Dibuixos plens d’humor i ironia
Un dels trets destacats de l’obra de Benet Rossell és l’ús de l’humor i la ironia. Els dibuixos que va exposar a la Galerie Bazarine de París l’any 1970, coneguts com a “micrografies”, eren tan petits que s’havien de mirar amb una lupa. De fet, els va anomenar “dibuixos de cec” perquè el públic corria el risc de deixar-hi la vista. En aquesta línia del seu treball, “sembla que de vegades hi vegis dos personatges barallant-se o un altre que està content”. “Són com paraules gesticulants que es miren amb ironia determinades situacions i comportaments humans”, afirma la historiadora de l’art i comissària d’exposicions Pilar Parcerisas. Per al poeta i editor Antoni Clapés, que va fer una desena de llibres a quatre mans amb Rossell, a més d’editar alguns dels seus poemaris a l’editorial Cafè Central, “la seva obra s’ha d’entendre com l’exploració de mons interiors, com si mirés el món a través d’un microscopi i veiés els humans com bacils en moviment”. “Ell captava aquest moviment, i la poesia era una extensió de la seva obra. Va ser el més Fluxus de tots, malgrat que ell diria que no ho era”, subratlla Clapés.
En el camp de la poesia, Benet Rossell està situat en la línia de l’antipoesia d’un altre lleidatà desaparegut recentment, Carles Hac Mor. De fet Rossell va col·laborar en diverses ocasions amb ell i amb la seva companya, la poeta Ester Xargay. “El Benet era una persona absolutament creativa. Els seus poemes formaven part de l’art del seu art, i a l’hora d’escriure ho feia amb la mateixa llibertat que quan feia servir el llenguatge plàstic, i també es pot dir el mateix en el camp musical, ja que també va fer moltes peces d’art sonor”, explica Xargay.
Benet Rossell “trobava històries als racons”. “Li interessaven molt les coses petites. De casa al taller, trobava mil i un detalls que als altres ens passarien desapercebuts i que eren una forma de nodrir-se”, afirma Teresa Grandas. I, alhora, d’aquesta mirada microscòpica en podia sorgir una altra de macroscòpica. Una altra de les peces de nova producció que Rossell va fer per a l’exposició del Macba és un vídeo sobre la reforma d’El Molino, que reflecteix la transformació urbanística del Paral·lel. “Quan li demanaves alguna cosa concreta sobre la seva obra -afegeix la comissària-, la conversa s’allargava durant dues hores i acabaves en un punt que no tenia res a veure amb la pregunta i encara se seguien obrint més portes. Les explicacions les feia amb una coreografia de gestos”, recorda Grandas. “Era capaç d’unir poesia, acció i vida, tot en un mateix signe temporal”, subratlla Parcerisas.
Un economista descobreix l’art
Benet Rossell no només va ser polifacètic per la diversitat de llenguatges de la seva obra. Abans va ser-ho en la seva formació, ja que va estudiar economia, dret i sociologia, i pels treballs conjunts que va realitzar amb artistes com Joan Rabascall, Antoni Miralda, amb qui va fer diferents pel·lícules antimilitaristes, com La Cumparsita, i Jaume Xifra, que Alexandre Cirici Pellicer va batejar com el Grup de París. Va arribar a la capital francesa amb un grup d’economistes per fer una conferència sobre el pla Badajoz als primers anys 60 i es va quedar 15 anys a la ciutat. Ben aviat va deixar l’economia i es va endinsar en el món de l’art: es va inscriure als cursos de cinema del Comitè de Film Etnogràfic amb Jean Rouch i també va passar per la Université du Théâtre des Nations. “La seva aportació al cinema experimental és fonamental. Va documentar els cerimonials del Grup de París i aquests films van ajudar a eclosionar el grup”, explica Parcerisas. Pel que fa a la tasca de Rossell en el camp del cinema experimental, “és un referent important, sobretot als anys 70, perquè es movia en diverses direccions”. “Cada film era una peça diferent, i sempre fent servir la càmera i els estris dels 16 mil·límetres”, diu Eugeni Bonet, artista, comissari i escriptor. Després de manipular el cel·luloide de totes les maneres imaginables, als anys 80 Rossell es va decantar pel vídeo. I el seu treball cinematogràfic encara té un altre vessant: “És significativa la relació que va tenir amb professionals ben coneguts, sobretot amb Francesc Betriu [va col·laborar amb aquest cineasta i Gustau Hernàndez en l’argument d’ Els fidels servents i el guió de La plaça del Diamant ]. I va fer el guió d’un dels primers llargmetratges d’animació en català, Despertaferro ”, diu Bonet.
“Era un dels artistes catalans més intel·lectualment preparats, va viure molt bé la revolució de Maig del 68 i va ser dels primers que va captar la clara influència de la cultura oriental en l’art d’aquella època”, conclou el poeta Vicenç Altaió, que es va trobar amb Rossell per primera vegada a París a finals dels 70.

La humanitat d'un gran
 Mor l'artista Benet Rossell, que va es va donar a conèixer en el moment de l'esclat conceptual català, però que va tenir un tarannà artístic plural i obert
JAUME VIDAL - BARCELONA
“Ha estat el més poètic, lúdic i ‘performàtic' del conceptual”, diu la crítica Pilar Parcerisas

El febrer del 2013, tot just feia un any de la mort d'Antoni Tàpies, en un article signat conjuntament amb Montse Frisach i Maria Palau, em feia creus del menysteniment dels grans artistes catalans al país tret de dos o tres noms –tres ja és estirar molt. “Els últims anys, per bé que amb comptagotes, s'han recuperat noms fonamentals en l'art català dels últims 40 anys: Benet Rossell, Perejaume, Joan Rabascall, Àngels Ribé, Pere Noguera, Eugènia Balcells... Però encara queden noms tan fonamentals com ara Antoni Llena, Frederic Amat i Francesc Abad, i talents per reivindicar amb més força com ara Vicenç Viaplana, Joaquim Chancho i Sergi Aguilar, que no han tingut fins ara una gran retrospectiva amb tots els ets i uts”, deia el text. Catalunya té una gran carència: no cuidar prou bé els seus artistes. Tot i la retrospectiva que li va dedicar el Macba el 2010, Benet Rossell, nascut a la localitat lleidatana d'Àger el 1937 i mort ahir al matí a Barcelona a conseqüència de les complicacions derivades de l'esclerosi lateral amiotròfica (ELA) que patia, forma part d'un sòlid grapat d'artistes catalans, hereus de la tradició avantguardista i autèntics fills del seu temps, que són lluny del reconeixement popular. No ja el d'un Picasso, un Miró o un Dalí, ni un Tàpies, sinó de tan sols un Jaume Plensa o un Miquel Barceló.
Per situar -lo en un territori delimitat, si és que es pot parlar de delimitacions en la seva obra i actitud artística, Rossell forma part de la força conceptual catalana que ha donat al país grans artistes. A finals del anys seixanta, forma part d'un nucli en què es troben Antoni Miralda, Jaume Xifra i Joan Rabascall. Entre el 1967 i el 1968, Rossell va viatjar per l'Índia i el Nepal. Aquest sojorn va marcar una mirada en què es barrejava la sobrietat de mitjans, el lirisme i una postura crítica davant les injustícies de tota mena.
L'artista català va caminar per molts camins de la creació. Com, per exemple, el cinema experimental, amb produccions de 16 mil·límetres que van ser el precedent d'una manera de tractar la imatge que influiria creadors posteriors. Rossell va estudiar cinema al Comitè del Film Etnogràfic de París, ciutat on s'havia instal·lat a principi dels seixanta per estudiar teatre a la Universitat Internacional del Teatre. Tot això després de completar estudis universitaris de dret, ciències econòmiques i sociologia.
L'experimentació cinematogràfica va estar oberta als canvis tecnològics i, així, va ser dels primers artistes catalans d'incorporar el vídeo en les seves instal·lacions o en propostes específiques. No obstant la rellevància de la seva obra cinematogràfica i videogràfica, Rossell, que va viure a Nova York, va realitzar escultura pública, com l'Arbre paer, instal·lat l'any 1998 a la falda del turó de la Seu Vella. i L'ametlla com balla, que es troba des del 1999 a la plaça de l'Escorxador, les dues a la ciutat de Lleida.
En la seva obra plàstica, expressada en les micrografies, Benet Rossell va reflectir el seu influx oriental, que intentava adaptar a la seva naturalesa mediterrània. Per la crítica d'art Pilar Parcerisas, una de les grans estudioses de l'art conceptual: “La seva gran aportació, a banda del cinema, han estat les micrografies, exemple del seu sentit de la ironia i de la vida.” Per l'especialista, “dins de la generació dels artistes conceptuals, ha estat el més poètic, el més performàtic i el més lúdic, al costat del també lleidatà Carles Hac Mor”. Parcerisas hi afeix: “Ha estat un dels més grans artistes en el camp del cinema experimental. Els seus films van cohesionar el grup d'artistes de París: Miralda, Rabascall, Xifra, Selz.”


YOU TOUBE

Fons #02: Benet Rossell, 11:14’


 Actualizado el 28 oct. 2010
Fons #02 presenta un recorregut per la trajectòria de Benet Rossell, a través de converses amb l'artista. Aquest vídeo és un extracte del llargmetratge "Fons de documentació audiovisual. Benet Rossell" disponible per consulta al Centre d'Estudis i Documentació.