Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Eduard Margalef. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Eduard Margalef. Mostrar tots els missatges

dimecres, 20 de maig del 2026

POST-BOUESIA POOS! PAS PES PIS PUS... VANDELLÒS, DISSABTE 23 DE MAIG DE 2026 A LES 19 hores



19 h:    REVISTA CAMINADA: LES GATONERES

SOPAR POPULAR de carmanyola als JARDINS DE CA LA TORRE

PROJECCIÓ DEL DOCUMENTAL VOLUNTAT CONTRA TEMPESTA sobre vida i obra de l'artista PACO DE MORALES 1949-2023

RE-SIDRAL A CAL BOU, sessió after Bouesia

DISSABTE 23 MAIG 2026 VANDELLÒS


foto JA, PACO MORALES AL TALLER TREBALLANT AMB L'ESCULTURA DEL PAPA ADRIÀ VI, 2010 (està plantada davant la Mediterrània a l'Ampolla)


El 2006 l’Escola Valdelors i el Centre d’Estudis de la Vall van organitzar el primer Festival de Poesia a Vandellòs amb la participació d’alumnes de l’Escola i altres veïns del poble. L’èxit de la iniciativa va deixar a tothom amb la mel a la boca. 

L’any 2007 es va dur a terme un canvi substancial fonent-se amb el Festival Bouesia que l’associació cultural Rabera de Bouetes havia iniciat el 2005 a les Terres de l’Ebre amb caràcter itinerant, trobant a Vandellòs un espai propici per desenvolupar iniciatives creatives, amb un públic entregat i obert a noves formes i llenguatges artístics i principalment amb l’alta participació d’alumnes de l’Escola Valdelors, Escola Municipal de Música, veïns amb inquietuds culturals i altres entitats locals que van donar suport i van col·laborar any rere any. 

 La Bouesia a Vandellòs es va realitzar de 2006 a 2016. 

 Després de deu anys, la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant, promou i organitza la Post-Bouesia

El dissabte, 23 de maig del 2026 a les 19:00 hores, a la plaça Drs. Gil Vernet de Vandellòs, es donarà el tret de sortida amb el pregó inaugural i l’inici de la revista caminada pels carrers del poble. Enguany el fil conductor son les gateres (gatoneres), que subsisteixen en algunes portes de les cases, on esdevindran les actuacions de poesia, música, performance… 

 En acabar el recorregut es farà un sopar popular, de carmanyola, als jardins de Ca la Torre amb la projecció d’un documental del Boueta traspassat Paco de Morales. 

Tot seguit començarà la sessió golfa amb la participació oberta de post-bouetes visitants i locals.

FRANK RODELL i EDUARD MARGALEF

 f: F.Rodell, 2026


dimecres, 28 de setembre del 2016

CRÀTER 3, BOUESIA 07: DE VIVA BOU A VANDELLÒS


Quan anirem a La Cava
Quan anirem a La Cava
ja no mos coneixeran,
se pensaran que som moros
que venim de Tetuan
(jota popular)

primera reproducció digital del traç del bou bouètic, Javier Caballero 2005
BOUESIA 2007. DE VANDELLÒS DE VIVA BOU

Com si fos la cosa més natural del món, la bouesia va fer cap  a Vandellòs. Va ser natural perquè estaven el fotògraf  Eduard Margalef i el poeta Javier Caballero; quan tenia 14 anys, Caballero va emigrar amb sons pares de la Cava a Miami- Mont-roig per muntar un restaurant (segons ell, van inventar el turisme a les nostres terres) i allí va conèixer a Margalef; juntament amb el pintor i escultor Paco Morales van formar el grup d’activisme artístic ‘Brokulo’, que va ser l’instigador de la mítica i famosa ‘Explosió Poètica’ al Bar Trinquet de la Cava, propietat de Morales, l’any 1979, autèntic germen del que passaria 26 anys després amb la bouesia.

Els pregons de cada any de Javier Caballero, Bou-oda al miracle que és la bouesia de Vandellòs; la Bou-revista Caminada com a passeig amb estacions de plaer i goig bouètic; el Bou-after a la seu permanent, Cal Bou, el bar de la plaça. I sobretot la gent de Vandellòs, quin munt de gent!. I sobretot la galeria de monstres-boueta que venen de tot arreu. Un Bou-carnaval.

A Deltebre, Pau Riba va encendre la plaça del Coliseum, Andreu Subirats i Diego Burián van dinamitar el Cafè Clàssic i Carles Hac Mor i Ester Xargay van petar la Revista Caminada a les barcasses.
Miquel Àngel Marín, Psicogeografía d’un festival 2005-2015, Ed. Això és com tot, 2015


Un moment DE VIVA VEU, Vandellòs, F: Eduard Margalef, 2007

BOUESIA 2007. LO TEIXIDOR I LA SEVA RONDALLA

El festival segueix creixent, s’amplia a cinc setmanes i arriba a celebrar setze esdeveniments artístics. El format és el mateix, actuacions musicals i escèniques i un cap de setmana final de trobada de bouetes i actuacions diverses, sota el títol de ‘La Gran Bouesia’.

Destacar la participació del cantador de jota Lo Teixidor i la seva Rondalla, durant la ‘revista caminada’ pels carrers de Deltebre i la presentació del documental dedicat al Teixidor, realitzat per Ester Xargay, Carles Hac Mor i Adolf Alcañiz, amb la col.laboració de Miquel Àngel Marín.

Destacar també, el recital amb més de 40 bouetes i el concert de Pau Riba i Mil Simones a la Plaça del Coliseum, el còctel silenciós de Tres al Cafè Universal i el recital d’Andreu Subirats al Cafè Clàssic.

La motivació central de la quarta edició de Bouesia, va ser celebrar i homenatjar l’art i la veu del cantador de jota de referència a les terres de l’Ebre i a Catalunya, Josep Guarch ‘Lo Teixidor’.

Bouetes participants: Andreu Subirats,Carles Hac Mor, Cinta Mulet, Carles M. Sanuy, Joan Todó, Francesc Gelonch, Ignasi Pàmies, Aitor Gilabert, Jordi Martí Font,Jordi Nopca, Llorenç Barber, Lo Teixidor, Antoni Sebastià, Jordi Prenafeta, Alícia González, Xavi Plana, Àlvar Bonet, Jordi Baiges, Priya Caballero, Ramon Humet, Sílvia Vidal, Roc Humet, Lluc Humet, Tomàs Fosch, Francesc Valls Calçada, Izaj Barber, Tziran Barber, Rondalla Teixidor, Ester Xargay, Oriol Aymat, Lenka Bartunkova, Andriy Antonovskiy, La Ferida (Gerard Gil i David Fernández 'Prudi), Xavier Maristany, Tres, Mari Chordà, Le Petit Ramon, Glòria Fandos, Miquel Àngel Marín, Jordi Prat, Iván Díaz, Rosa Comes, Xavier Xarles, Cristina Casanova, Miquel Izquierdo, Ivette Nadal, Hadramawts, Sariel Maler, Bernarda Quesada, Dafna String Quartet, Montserrat Palacios, Javier Caballero, Carme López, Catalina Girona, Eduard Margalef, Clara Franch, Frank Rodell, Rafel Rodell, Passabarrets Joglars, Joan Miquel Alfonso, Rafel Fors, Elisabet Augé, Dadà Ymbernon,Albert Arques, Patrícia Carles, Joan Vinuesa, Eduard Carmona, Lluís Figuerola, Santi Borrel, Uq Ros i les Ales, Eleuteri Arques, Roser Arques, Josep Arques ‘del Pas del Baló’, David Ymbernon, Paco Morales, Pau Riba, Mil Simones.

Miquel Àngel Marín, inèdit

Carles Hac Mor, Llorenç Baserber i Miquel Àngel Marín en la presentació de Lo Clarinet és l'Aixada, Ed. Cafè Central i Emboscall, 2007. Delta Hotel, Bouesia 07. F: JA

Rosa Comes i Gerard Gil, Bouesia 07 a dellà. F: JA
BOUESIA A LA PAELLA
Tercer aniversari bouètic. L’esdevenir constant de la paraulatura entre lo riu i la mar, generant l’arena fonamental. La rondalla de l’aixada i el rec fèrtil de Teixidor arrossejant la Terra del Bou i de la vaCa. El bramul del desig en el moment verd de Juliol. El Minotaure tirant l’arròs collit a la plaça rodona al bell mig de l’amfiteatre, on s’asseuen els gegants, Montsià i Caro, Coll de l’Alba i Cardó. El temps exquisit contra el gust publicitat i ordinari. Hom pot tombar la truita, i és recomanable. Però qui pot pegar-li la volta a una paella? I la paella d’enguany ja fa xup-xup. S’ensuma la Bouesia.

Javier Caballero Cid, 8/07/2007


Progrqama de mà, disseny: debonatinta
BOUESIA 2006

DE VIVA VEU
el riu constant de l’univers.
Bouetes a tota vela.
Núvols i llobarros
fan la volta de campana.
Repica l’aixada
el falset del canyar.
S’alça la lluna funàmbula.
S’arromanga una jota.
Emborna el videobouema
i tossa el clarinet pels carrers.
Correbouema.
Tornassol en dansa.
Cants de sirena.
Rauxa de versos.
Bramula el Minotaure
la paraulatura per la terra
de la Vaca i del Bou. 
Campanes al vol.

Javier Caballero Cid, aquest poema, en prosa, forma part del collage que conforma la portada del llibre Bouesia 2006. Regsexcital de Bouversos, Ed Arola, Tarragona 2006

Programació, progrma de mà, disseny: debonatinta

dijous, 8 de setembre del 2016

MOR I MUNTANYA 16, LA FONT DEL REGSEXCITAL, EN FOTOS -i 7


La Pista Roja

FONT DE CAL GARRUT.

La vera clau no cap en cap pany. (CHM)

L’avinguda bouètica torna a l’ordre laberíntic dels carrers. S’escola la cançó d’ Isaac P.A. , nen que surt de mena. I un altre boueta primerenc, Jordi Seviño s’atreveix amb un poema de’n Carles. Amb unes accions màgiques de David o Dani, hem fet gana i ens apleguem a la pista roja. Amanida, Mar i muntanya, saborosíssima i gelat.

Amb el cafè, s’obre la font del Regsexcital, gran plat planer que primer que res ens  serveix el concert de The Gourmets Vocal Quartet. Un cànter de quatre brocs vessen a galet harmonia i la força lliure contínua des del patiment profund cap al ritme, l’expressió, la llibertat.

El gospel tira el taulat. Pugen A Tomb de Vila i declara Mor i Muntanya espai gastro-bouètic, com a manera d'obtenir la sensibilitat per ser capaços d`entendre la poesia com un vincle necessari entre la vida i la mort, l`amor i el odi, la cultura i la mediocritat, el mar i la muntanya... A Tomb de Vila persisteix en la voluntat de continuar més enllà  la bouesia a Vandellòs. I proposa, com un vindicació més, fer de la propera edició una aportació sobre Cosé Herbetes, Josep de Poliol, personatge comú a les terres ebrenques i les muntanyes de Vandellòs i Tivissa, i així remarcar les seues vessants de trementinaire i performer, remeier de la xalera –si et vols xalar, vine a la bouesia.

La safata farcida amb cóc dolç del forn i Juan Pedro Santoro tocant d’aquella manera la guitarra com ja no es fa, salta amb una nova cançó escrita per a l’ocasió. És el tret dels versos cantats. Els Vals a destemps d’Ester Xargay. La jota a la Mare de Déu de a Cinta que Caballero trobà documentada a Juan Sebastià Arbó, i que és popular encara. El rap desimbolt de Vinilo, amb un francès exquisit. Rafel Rodell. Òscar Pino. Carles Andreu repassa tonades populars  en totes les parles de la Península ibèrica. Es fan duos. Trios. Una disbauxa que no oblida el recitat. El poeta creixent Sam Vila. Glòria Coll reflectint-se en el mirall dels seus versos... de manera que la nit fa tard. Els estels s’arrepleguen pel llençols de somnis.

I demà al matí esmorzar a Remullar, on els sòls regalimen horts –L’univers era el resultat d’un succés gratuït.

Carles Andreu

Vinilo

Sam Vila

Rafel Rodell i Òscar Pino

Màngel Marín

Dolors Miquel i Ester Xargay
FOTOS: EDUARD MARGALEF

dimecres, 7 de setembre del 2016

MOR I MUNTANYA 16, COLONOSCÒPIA DOBLE FONT I RIU LLASTRES, EN FOTOS-6

Procés colonoscòpic, plaça la Sort

Màngel, Miquel Àngel Marín, el boucèfal, fa de la processó budell i fisiologia, colonoscòpia, per ser alhora òrgan i cos i temptar-nos digeribles i digestió, mentre enfila, clarinet d’Hamelín, cap a les afores, ens evacua cap a la llera del riu Llastes, ens deposa a...

UNA DOBLE HÈLIX

... la Colonoscòpia de Màngel i la deposició al barranc, baix del pont. Explorar el carrer com si fos un budell. Menjat el banquet, el seguici és alhora cos individual i cadascuna de les menges deglutides que hom digereix aparell avall. Participants alhora participen de l’òrgan i la funció.

La cosa no és definible fàcilment. El mot no fa la cosa. Cadascú viu des d’ell mateix els fets i les coses, i, tanmateix, simultàniament. El procés flueix al seu ritme, les menges cauen, xoquen unes amb les altres, es transmuten, deriven en un desordre que crea l’òrgan. Passen coses, raja la música. Se’n parla. També, algú va començar per un vers i el passà a l’orella del següent. I aquest aforisme, les seves variacions de veu a boca, encadena el seguici amunt i avall diversos cops. Quan torna el proverbi ja és una altra parèmia. Una correntia de mil potes, una cuca, però.

I al cap, deposats fora del cos de la vila en un barranc, sec i abandonat, desordenat, salvatge. L’altra cara de la vila, la cara fosca. Allí, però, sobre la llera inestable i entre la malesa es van fer unes accions com el grafit i l’action painting en homenatge al poeta Hac Mor. El detritus, una presència invisible. Aquí ens ha portat el flabiol encisador de Màngel, a un no-res significant, que és participació simple i immediata del món. Té llarga vida aquest procés, torna cíclicament. 




Miquel Jordà i Màngel Marín

Pel davant del Rentador Públic


Riu Llastres, sota el pont de la C 44

GENERÓS


DAVALL DEL PONT.

 L’ enlloc som nosaltres mateixos. (CHM)

... deposats a la sequera, una avinguda de pedres, males herbes i trencadalles, mosquits amb picot d’alumini. El pont fa saltar la carretera de Mora per amagar el Llastres. Sota el pont la bouesia i graffitis. A Tomb de Vila aquest matí ha fet de la paret un llenç blanc per homenatjar l’infrapoeta. L’enlloc, la màquina, Hamlet... ser i no ser. Una continuació de l’art parietal des del neolític, la cabreta de l’anagrama del Centre d’Estudis de la Vall (dels Llorers). I el salt de la gasela, l’action painting de Joma, amb les antilitúrgies musicals de Màngel i Miquel Jordà. Cos i pensa de Joma, aguditzat en pinzell, moviment, espontaneïtat, intensitat: expressa el misteri, l’antihomenatge: GENERÓS –analogies místiques.
Encara Ester rebla el clau amb una antiHACció. La mesura del poeta. Mesura amb el fil vermell (d’Ariadna) dos bouetes, i no n’hi ha dos d’iguals –el que fa mesurar, una escala. 

La poesia fou allò indiscutiblement real
i aquest ve a ser el pinyol de la saviesa:
 això més poètic és sospitar que tot és llavor.
(CHM)

Cf.


FOTOS: EDUARD MARGALEF

dilluns, 5 de setembre del 2016

MOR I MUNTANYA 16, FONT DE L’ADROGUER o DE CAL COIXET, EN FOTOS-4


Alba Tor i Joaquima Nolla (en segon terme)

Raja la font i el tardet
I jo sóc tu i els meus jos i els jos de tots els vostres tus guarnits amb tutú i mantellina. (CHM)

Paulalba, canta poesia alada amb una veu encisadora.
Visc en una línia infinita  
que avança  
a fer-se, a esdevenir...
murmuri vertiginós de font, que es recolza amb el mòbil per refrescar els versos. I Ferran Rodell, petit i greu, recita tímid un text, correntia màgica dels mots.

Carles Andreu, per contrast, declama uns textos africans sorgits d’un seu viatge quixotesc i iniciàtic. El magre quixot del seixanta-vuit ens recorda l’acció LAPAU del carrer del costat, tan visitada al youtube (1033 visites fins avui).  I Alba Tor amb Miquel Jordà, ens conten i escenifiquen una caputxeta del nou mil·lenni.

Joaquima Nolla poleix batecs de mots i va calant, com cada bouesia, una pluja de sentiments que ens fertilitza l’emoció. 


Alba Tor i Miquel Jordà

Carles Andreu

Paulalba

Ferran Rodell
FOTOS: EDUARD MARGALEF

VIDEO LAPAO, YOUTUBE
CATCARRASQUET       Publicado el 7 jul. 2013

BOUESIA 2013 VANDELLÒS. Inauguració pel Governador Civil, acompanyat per l'alcalde, el capellà, la Guardia Civil, i un afí al regim, del carrer LAPAO (Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental). VII edició de la Bouesia. Vandellòs 6-7-2013

https://www.youtube.com/channel/UCaTEFu-4MGEKviWZKl_nKUA  

divendres, 19 d’agost del 2016

COLONOSCÒPIA (DE MIQUEL ÀNGEL MARÍN) A MOR I MUNTANYA


S’ha acabat la Bouesia a La Cava, un moviment ondulant, un riu que defineix la silueta del delta, un triangle d’al·luvió i la lluna creixent, negament constant que esdevé entusiasme del mot i ποιήσις, trasbals musical, mar de la literatura, ona sideral. L’endemà, però, més enllà, a Vandellòs, Mor i Muntanya és un simposium peripatètic, viatge a les fonts, l’ouroboros, un doll que trasbalsa la rutina de la vila i sobreïx el mot i fertilitza les canyes. Té llarga vida aquest entusiasme, torna cíclicament.

Difícil destacar un moment que sigui molècula cardinal, aigua i vista clara. Com que es tracta d’un banquet, em fixo en la Colonoscòpia de Màngel i la deposició al barranc, baix del pont. Explorar el carrer com si fos un budell. Menjat el banquet, el seguici és alhora cos individual i cadascuna de les menges deglutides que hom digereix aparell avall. Participants alhora participen de l’òrgan i la funció.

La cosa no és definible fàcilment. El mot no fa la cosa. Cadascú viu des d’ell mateix els fets i les coses, i, tanmateix, simultàniament. El procés flueix al seu ritme, les menges cauen, xoquen unes amb les altres, es transmuten, deriven en un desordre que crea l’òrgan. Passen coses, raja la música. Se’n parla. També, algú va començar per un vers i el passà a l’orella del següent. I aquest aforisme, les seves variacions de veu a boca, encadena el seguici amunt i avall diversos cops. Quan torna el proverbi ja és una altra parèmia. Una correntia de mil potes, una cuca, però.


I al cap, deposats fora del cos de la vila en un barranc, sec i abandonat, desordenat, salvatge. L’altra cara de la vila, la cara fosca. Allí, però, sobre la llera inestable i entre la malesa es van fer unes accions com el grafit i l’action painting en homenatge al poeta Hac Mor. El detritus, una presència invisible. Aquí ens ha portat el flabiol encisador de Màngel, a un no-res significant, que és participació simple i immediata del món. Té llarga vida aquest procés, torna cíclicament. (JC)









Fotografies: Eduard Margalef. Performance de Miquel Àngel Marín al Bouregsexcital de Mor i Muntanya. El gest alat de la música

dijous, 5 de juliol del 2012

EDUARD MARGALEF: ACCELERACIÓ DE PARTÍCULES, EL BOSÓ DE HIGGS, Bouesia 12, Amposta 2 vi 12


E. MARGALEF, diapositiva 044

          Ara, però, no s'hi reflexava l'home, sinó les geometries zoodiacals donant profunditat 
          als cercles celestials. I rumià quan fondo és el sentit de l'home, fins que la son li tancà 
          els ulls. Tanmateix les ales del somni el transportaren a una regió sense fi, on 
          s'amuntegaven milers i milers de grans d'or, que un ventijol movía fent i desfent 
          dunes, talment que es cregué en el centre d'un laberint on els murs eren l'aparent 
          multiplicació de les formes... Vuró Xaparlà, "El savi Algimet", xii 1992.

Ester Canals, Els sons de fusta, Eduard Ventura



Bouesia ha buscat enguany en les acceleracions el moment i la interacció dels correbouemes darrere LA CONSTRUCCIÓ DE LA CASA DEL BOU, un procés que no s’acaba mai. Eduard Margalef i el seu equip van presentar a Vandellòs i a Amposta ACCELERACIÓ DE PARTÍCULES, EL BOSÓ DE HIGGS, una acció/instal·lació que avui guanya valor profètic en haver-se confirmat l’evidència de la seva existència pels enginyers del CERN a Suïsa, tal com va succeir en “Les Vaques Magres” (2007) que van intuir l’arribada del peix tisora, confirmat definitivament a l’edició de 2009.

EDUARD MARGALEF, boueta i fotògraf ( Vid: http://bouesia2.blogspot.com.es/2012/05/bouesia-2012-la-construccio-de-la-casa.html) ens va oferir les seves DIAPOSITIVES EN MOVIMENT emmarcades en una vídeo-entrevista al científic JAVIER CASTELO, que explicava el quid del boisó diví i la música de dos instruments ancestrals, el txalaparta d’origen basc i el didgeridú, que ve dels aborígens australians. Vaig tenir goig en presentar “L’acceleració de partícules”. En preguntar què era una acceleració Miquel Àngel Marín respongué: “Un escenari és una acceleració”. Una transformació, una alquímia que ens remet al moll de la creació. I recordava el res previ al gran badall còsmic, khaos deien els grecs, a partir del qual l’obertura abismal oferí per primer cop un totum revolutum, dens, ràpid, indistint. S’inicia, pos, la música, el moviment, la declinació universal de partícules i els déus que conformaran l’ordre, la successió, les relacions i el punt de mira. S’inicia l’acció de l’equip de Margalef on simultàniament tenim imatges, imatges fixes i en el cantó oposat les diapositives en moviment, i al centre, embolcallant-ho tot, els músics que van a les antípodes antropològiques per traspassar l’avui cap a més enllà dels horitzons còsmics. Una espectacularitat que girava com les constel·lacions. (JC)
Ester Canals, Els sons de fusta, Frank Rodell i Enric Margalef

Diversos documents emprats en l’acció:

1.      Meditació o idea prèvia, Eduard Margalef
2.      ACCELERACIÓ DE PARTÍCULES, Guió, Eduard Margalef
3.      AIXA DE PALA, poema sobre els actors de l’acció, Frank Rodell
4.      “Arranca la búsqueda de la partícula de Dios”, Javier Sampedro, País 10 ix 2008
5.      Fotos: d’Ester Canals, Els sons de fusta, Facebook Bouesia, DS 2 vi 12
6.      Diapositives d’Eduard Margalef reproduïdes a l’”Acceleració de Partícules”

E. MARGALEF, diapositiva 037

MEDITACIÓ PRÈVIA

IDEA - ESSENCIALS CAMPS

1964 - EL BRITÀNIC  PETER HIGGS - Va suposar que tot l'univers està ocupat per un camp semblant al electromagnètics.

XIX - El concepte de "camp" introduït pel fisic anglès MICHAEL FARADAY, és un dels més importats de la física

En l'espai que ens envolta no només hi ha matèria.

Si poguéssim treure d'una habitació fins l'última partícula de pols i la última molècula de l'aire,
no podríem dir que aquí no hi queda res.

La proba palpable és que si hi llancem una pera, caurà a terra; hi ha quelcom que la fa caure,
 és lo que anomenem GRAVETAT.

Concretament, hi ha un camp gravitatori que és la causa del planeta que tenim sota els peus.
I no només això, si llancem en línia recta un electró i analitzem la seva trajectòria, notarem
que alguna cosa modifica el seu camí.

Aquest cosa només influeix en les partícules amb carga elèctrica; les neutres ni se n'assabenten.
És el camp electromagnètic . El seu origen és la suma del magnetisme terrestre, els efectes de les antenes, els televisors, els cablejats de la casa, els electrodomèstics...

EDUARD MARGALEF

E. MARGALEF, diapositiva 038

ACCELERACIÓ DE PARTÍCULES
EL BOSÓ DE HIGGS      ( LA PARTÍCULA DIVINA)
Es tracta d’una acció que té dues parts:
(En la primera part es projectarà un vídeo d’una classe de física)
La persona que imparteix la classe és el físic Javier Castelo (professor de la Universitat Autònoma de Barcelona) i divulgador de la ciència.
El físic farà una exposició d’uns deu minuts en la que explicarà el Bosó de Higgs i lo que representa aquesta investigació per la ciència.
Tot seguit…
En la segona part es projectaran diapositives “en moviment” en projectors analògics.
La segona part enllaçarà amb la primera amb imatges suggerents molt diverses en temes i tècniques experimentals.
La projecció visual s’enriquirà amb la participació de tres músics que en directe ompliran l’espai d’un camp màgic de so.

PARTICIPANTS EN L’ACCIÓ  “ACCELERACIÓ DE PARTÍCULES”
Imatge:
Magda Marzo     (projecció de vídeo i suport informàtic)
Adrià Margalef    (elaboració i projecció de diapositives) 
Sonorització de l’acció:
Miquel Àngel Marín, clarinet
Frank Rodell i Enric Margalef, txalaparta percussió
Eduard  Ventura, didgeridoo
Professor de física:          Javier Castelo                                                           
Idea de l’acció:    Eduard Margalef

E. MARGALEF, diapositiva 043


AIXA DE PALA
Tronc d’atzavara, so d’aborígens
Bufera de gent del Prat
Piula d’aixada en boca del Miquel Àngel
Com si la nit es volgués despertar
Bigues de La Molella
Serra de Cal Ventura
Caballets de l’Eduard
Bateig d’en Manel Pasiano
Mans de l’Enric i el Frank
Aixa de pala per acompanyar.

FRANK RODELL
E. MARGALEF, diapositiva 041
 El didjeridú és un instrument musical, tradicional dels aborígens australians. El consisteix en un tub de fusta d'un metre de llargària, normalment d'eucaliptus, que els tèrmits han buidat i que pot ser aprofitat per bufar-hi dins. Sol estar decorat amb els símbols tradicionals de la pintura aborigen australiana. Com a instrument tradicional que és, no havia tingut una afinació estàndard fins recentment; no obstant, les afinacions més tradicionals s'aproximaven al do o al re, encara que hi havia didjeridús afinats entre el la i el fa. El didjeridú s'utilitza com a instrument solista, però en realitat no pot fer melodies, ja que és un tub foradat i sols té una única obertura d'eixida del so. Per tant, és més valorat pel so envoltant que produeix. VIKIPÈDIA

E. MARGALEF, diapositiva 050
La txalaparta és un instrument de percussió tradicional basc amb un clar equivalent en el semantron o toacă de l'Església Ortodoxa. És possible que la txalaparta constitueixi l'únic vestigi entre la cristiandat occidental d'un ritual de cridada a la litúrgia anterior al Cisma d'Orient.
La txalaparta clàssica es compon generalment de dos suports (cistells, cadires, banquets, etc.), sobre aquests algun material aïllant (fulla de blat de moro, sacs vells enrotllats, herba seca, etc.) i sobre això un tauló que és copejat amb quatre pals (dos cada Txalapartari). Les fustes més utilitzades per al tauló han estat l'alnus, freixe, castanyer o altres del país. Encara que tradicionalment cada txalaparta solia tenir dos o tres taules de fusta, recentment és habitual trobar txalapartes formades per una dotzena de taules. VIKIPÈDIA
E. MARGALEF, diapositiva 053

Arranca la búsqueda de la 'partícula Dios',
El superacelerador de hadrones se pone hoy en marcha con el objetivo de hallar el bosón de Higgs - Es la última pieza del 'puzzle' subatómico y puede abrir por fin la ventana al Big Bang

JAVIER SAMPEDRO 10 SEP 2008 EL PAÍS
La sala de reuniones del partido tory está llena de militantes que charlan tranquilamente cuando, de pronto, la señora Thatcher entra por la puerta. A medida que Thatcher camina por la habitación, los militantes más cercanos forman corrillos a su alrededor y, en consecuencia, dificultan el movimiento de su líder.
E. MARGALEF, diapositiva 007
Los militantes representan el campo de Higgs, una forma de energía que impregna todo el espacio y confiere masa a las partículas (como Thatcher). Un protón, por ejemplo, no tendría masa si no fuera por el campo de Higgs. Sin ese campo misterioso, todos seríamos livianos como el fotón, y nos moveríamos, como él, a la velocidad de la luz.
La anterior parábola, debida al físico británico David Miller, es un pequeño clásico de la divulgación científica. En 1993, el ministro británico de Ciencia, William Waldegrave, reparó en que su departamento estaba gastando mucho dinero en la búsqueda de una cosa llamada "el bosón de Higgs", y lanzó el desafío: "No sé si financiaré la búsqueda del bosón de Higgs, pero le pago una botella de champán a quien logre explicarme qué es". Miller se ganó el champán con la historia de la señora Thatcher.
El Gran Colisionador de Hadrones (Large Hadron Collider, o LHC), que entra hoy en funcionamiento junto a Ginebra, tiene también otros objetivos, pero el principal es encontrar el bosón de Higgs, apodado "la partícula-Dios" por el premio Nobel Sheldon Glashow. Es una predicción central del modelo estándar con el que los físicos describen el mundo subatómico, y observarlo requiere las altas energías de colisión que alcanzará el LHC, un esfuerzo de 6.000 millones de euros.
Esas altas energías también han llevado a algunas personas a temer que el LHC pueda causar una catástrofe planetaria, mediante la creación de un agujero negro u otros fenómenos. Estos catastrofistas han llegado a presentar dos demandas judiciales contra el acelerador de Ginebra.
El grupo de físicos reunidos en el Consejo Asesor de Seguridad del LHC (LHC Safety Assessment Group, o LSAG) ha concluido, sin embargo, que "incluso si el acelerador llegara a producir microagujeros negros -una posibilidad contraria al modelo estándar de la física de partículas-, estos serían "incapaces de agregar materia en torno a ellos de una forma que resultara peligrosa para la Tierra".
El campo de Higgs -el conjunto de los militantes tories que llenan la habitación- fue postulado en 1963 por media docena de físicos, de los que el británico Peter Higgs ni siquiera era el más destacado (de hecho, hay quien prefiere llamarlo "campo de Higgs-Brout- Englert-Guralnik-Hagen-Kibble"). Pero fue Higgs el primero en hablar del "bosón de Higgs".
El campo de Higgs y el bosón de Higgs son dos formas de ver el mismo fenómeno. Esta dualidad se deriva de uno de los principios más desconcertantes -pero también mejor establecidos- de la física cuántica (la antiguamente llamada "dualidad onda-corpúsculo"). El caso más familiar es el de la doble naturaleza de la luz, que consiste a la vez en un campo electromagnético y en un chorro de partículas, o fotones.
El modelo estándar de la física subatómica divide las partículas en dos grandes grupos: las que constituyen la materia (fermiones, como los quarks) y las que transmiten las fuerzas (bosones, como el fotón). El propuesto bosón de Higgs, por tanto, sería una partícula, y eso es lo que los físicos esperan observar en el nuevo superacelerador de Ginebra.
En la parábola de Miller, el bosón de Higgs se puede visualizar así: imaginemos que, en vez de la señora Thatcher, lo que llega a la habitación es el mero rumor de que Thatcher va a venir. Los militantes más cercanos a la puerta forman un corrillo para oír la noticia. Luego pasan el rumor a los siguientes, que forman un corrillo, etcétera. Ese corrillo virtual que se propaga es el bosón de Higgs. También tiene masa, pero esta vez gracias a sí mismo.
Fue el físico teórico norteamericano Steven Weinberg quien encajó los campos de Higgs en el mismo centro neurálgico del modelo estándar de la física de partículas (o más bien creó con ellos el modelo estándar). El trabajo de Weinberg y sus colegas Abdus Salam y Sheldon Glashow tiene que ver con uno de los principales objetivos de la física actual: la unificación entre las fuerzas fundamentales de la naturaleza, es decir, la formulación de una teoría que explique todas esas fuerzas de una sola tacada.
Los grandes avances en la comprensión científica del mundo suelen consistir en unificaciones de ese tipo. La misma física en su conjunto recibió el impulso definitivo cuando Newton desarrolló el concepto de gravedad, que explicaba a la vez la órbita de la Luna, los movimientos de los planetas y el comportamiento de los objetos en tierra firme: una unificación.
La revolución de la energía eléctrica se debe al trabajo de Faraday y Maxwell, que comprendieron que dos fuerzas previamente percibidas como dispares, la electricidad y el magnetismo, eran en realidad dos formas de mirar a una única fuerza: el electromagnetismo. La gravedad y el electromagnetismo se convirtieron en las dos "fuerzas fundamentales" de la naturaleza conocidas a finales del siglo XIX.
Pero la exploración interna de la estructura del átomo reveló pronto otras dos "fuerzas fundamentales" más. Se llaman fuerza nuclear "fuerte" y "débil", y son las que mantienen unido el núcleo atómico y provocan los varios tipos de desintegración radiactiva. En total, cuatro fuerzas a unificar.
Cada una de estas fuerzas se asocia a una partícula mensajera (denominada bosón, como vimos antes). La partícula mensajera de la fuerza electromagnética es el fotón. Weinberg y sus colegas se dieron cuenta de que la fuerza nuclear débil podría explicarse mediante una partícula idéntica al fotón en todo excepto en su masa. El fotón no interactúa con el campo de Higgs, y como consecuencia no tiene masa. Pero el nuevo mensajero debía interactuar con el campo de Higgs adquiriendo una masa considerable (unas 90 veces la masa del protón).
Los mensajeros de la fuerza nuclear débil (los bosones W y Z) aparecieron poco después en los aceleradores de partículas, y tenían las propiedades predichas por Weinberg: idénticos al fotón en todo excepto en que tenían cerca de 90 veces la masa del protón.
Weinberg, Salam y Glashow recibieron el premio Nobel en 1979. Su teoría había unificado las fuerzas electromagnética y nuclear débil. El mismo tipo de idea se puede extender a otras partículas y fuerzas fundamentales. El campo de Higgs es por ello un elemento central del modelo estándar de la física de partículas.
Si el bosón de Higgs aparece en el LHC en los próximos años, la última pieza habrá encajado y el modelo estándar habrá recibido el espaldarazo definitivo. En caso contrario, habrá que modificar el modelo en sus fundamentos más básicos.
En la parábola de Miller, la "masa del protón" no es una sustancia que acompaña al protón en su desplazamiento: ahora son estos diez militantes y un segundo después son otros diez distintos. Pero siempre son diez, porque ése es el atractivo típico de la señora Thatcher. Por eso todos los protones tienen la misma masa.
E. MARGALEF, diapositiva 008
Y también por eso las distintas partículas tienen diferentes masas: porque su atractivo para el campo de Higgs tiene distinta magnitud. El físico teórico Brian Greene -un string theorist, o especialista en la "teoría de cuerdas" que aspira a unificar las cuatro fuerzas fundamentales, incluida la gravedad- lo ha explicado con una variante de la parábola de Miller en que los militantes tories son reemplazados por una turbamulta de paparazzi que esperan a la entrada de un estreno de Hollywood.
Si llega un coche y se baja Brad Pitt, los paparazzi se agregarán en torno a él y apenas le dejarán moverse: el actor habrá adquirido una gran masa. Pero si el que aparece es una vieja gloria de Hollywood de la que no se acuerda ni su agente artístico, los paparazzi le dejarán pasar sin apenas oponer resistencia. La masa de la vieja gloria será por tanto muy pequeña. Y uno puede imaginar todo un espectro de masas intermedias.
El bosón de Higgs es también un componente esencial de las actuales teorías sobre el origen del universo, conocidas genéricamente como "inflación cósmica" o "universo inflacionario". La inflación -el bang del big bang, en palabras de Greene- es una expansión cósmica rapidísima, más veloz que la velocidad de la luz, que según estos modelos ocurrió una fracción de segundo después del origen del cosmos.
La inflación parece una teoría extraña, pero es necesaria para explicar que el universo actual sea homogéneo a gran escala: es decir, que consista en todas partes del mismo tipo de agregados de galaxias y supercúmulos de galaxias, pese a que las regiones distantes del cosmos no han tenido ocasión de interactuar para ponerse de acuerdo sobre cuáles han de ser sus propiedades básicas.
La carrera de los físicos para experimentar en aceleradores de partículas cada vez más potentes puede verse como un viaje hacia atrás en el tiempo. Como el universo era en su origen inconcebiblemente pequeño y denso en energía, y a partir de ahí empezó a expandirse y enfriarse, cada nuevo acelerador emula al universo primigenio en una fase algo anterior de su evolución inicial.
Visto desde el prisma de la unificación de las fuerzas fundamentales, cada incremento en la energía de las colisiones en los aceleradores nos acerca un poco más a la época remota en que todas las fuerzas eran en realidad la misma: como la electricidad y el magnetismo son la misma fuerza en la actualidad, y como el electromagnetismo y la fuerza nuclear débil resultan ser lo mismo a las energías de colisión que se alcanzaron en los años setenta.
En el origen del universo, todas las partículas y todas las fuerzas eran iguales: los campos de fuerza estaban evaporados a aquellas altísimas temperaturas, y sólo se fueron condensando después (donde "después" significa una fracción de segundo).
El campo (o una serie de campos) de Higgs fue el primero en condensarse, y ello eliminó en cascada la simplicidad del universo primitivo: las partículas elementales adquirieron distintas masas, y también los bosones mensajeros, con lo que la única fuerza primordial se separó en las actuales fuerzas fundamentales.
Todas las partículas elementales conocidas tienen masas distintas. Los protones y los neutrones que constituyen el núcleo atómico no son partículas elementales, sino que están hechos de dos tipos de quarks, up y down (un protón consiste en dos quarks up y uno down; un neutrón consiste en dos down y un up). Esto es lo que había predicho la teoría, pero los aceleradores han revelado además otros cuatro tipos de quarks, y todos tienen masas distintas, que cubren un intervalo entre 0,05 y 190 veces la masa del protón.
Todas esas partículas gratuitas con masas tan disparatadas quedarán explicadas si los experimentos proyectados en el LHC logran encontrar el bosón de Higgs. Quizá el apodo de "partícula Dios" que le puso Lederman le quede un poco grande, pero ni siquiera el santo grial ha sido tan buscado en la historia.
E. MARGALEF, diapositiva 023