El dimecres 21 de setembre, comença la
temporada amb garrotins i garrofes, per celebrar la vida, l'obra i el record
d'en Benet Rossell (1937-2016) a l’HORIGINAL.
Agerenc universal, poeta i artista total, comparteixo a la voreta del riu un
moment únic amb Benet. La intervenció d’una nou a la pauma còncava de la mà
nega el color i el negre bescanvia les llums de la ribera per aspres transicions
entre plana i muntanya; veus alçar-se un tronc robust i capçada ampla i alta;
és un home –et dius- i és també l’eix axial que mou l’univers. Amb una nou
negra l’homenot deixa els bouetes amb els ulls oberts i l’esdevenir constant
passant.
HORIGINAL,
carrer Ferlandina, 29 (davant del MACBA), Barcelona, 21 IX 2016, 20 h.
Benet Rossell. Foto: Horiginal
EL GEST ÉS VIU
Cec sóc
i mut
i millor dir
només
el que cal dir.
Mut no ho sóc
i cec
tampoc
només sóc
el que sóc
nit de memòria.
I quan faig
qualsevol gest
d'aquests que també sóc
sempre acabo
trencant
un mirall mut.
Els qui es parlen
no es miren.
Els qui es miren
no es parlen.
Els miralls resten muts
i n'hi ha tantes de paraules cegues
que quan sóc cec
veig la memòria
sense embulls
i els muts
l'escolten
amb la punta dels dits.
(Benet Rossell.
Road Poetry)
PER LA CANAL DE L’EMBUT
Me n'aniré
Canal de l'embut enllà
L'aparença se'n va
Com una ploma
I roman
El vent germà
Que escampa les cendres
Memòria irremeiable
Vols nomenar la realitat?
La pura llum no es pot comprar
L'imaginari és màgia
I no cal de moment
Que la natura desaparegui
(Canal de l'embut. Benet Rossell. Encara no hi som tots.
Cafè Central 2004)
del recordatori. Foto Jordi Calafell
Poema premonitori d’en Benet, passió per la
imatge en moviment, novembre 2011 (recordatori):
Avui
Vint-i-u
Hora baixa
En arribar
Mort o viu
Em demanen l’entrada
Seqüència
Imatge
del video “A quattro mani”, realitzat per Benet Rossell i Adolf Alcañiz
REC:
1.BTV , programa
"Pantalles": els videos que BENET ROSSELL va mostrar dins la
retrospectiva que el Macba li va dedicar fa uns anys. http://www.btv.cat/pantalles/
2.
Imatge
del video “A quattro mani”, realitzat per Benet Rossell i Adolf Alcañiz
PAOLA MASI & BENET ROSELL "A QUATTRO MANI"
Exposició del 15 de setembre al 12 de novembre
del 2016.
A quattro mani”, ceràmica amb intervencions. L’intens
procés creatiu, el treball íntim i jocós entre quatre mans, Paola Masi (1967),
ceramista i Benet. Diàleg que es pot resseguir en el vídeo, realitzat per Benet
Rossell i Adolf Alcañiz, que es mostra a l'exposició.
Horari: de dimarts a dissabte, de 10.00 a
15.00 h. i de 16.00 a 20.00 Lloc: ÀMBIT Galeria d’Art, Consell de Cent, 282,
08007 Barcelona Tel.: (34) 93 488 1800 www.ambitgaleriaart.com
Imatge
del video “A quattro mani”, realitzat per Benet Rossell i Adolf Alcañiz
Lo Campanar de l’Església de la
Cava. La Plaça del Coliseum. 2006.
Fer
un concert de campanes al teu poble remou; a més, aquells dies s’havia mort un
familiar; la gent preguntava que si s’havia tornat boig el capellà o si s’havia
espatllat el sistema electrònic de les campanes; vam pensar en els familiars
mentre tocàvem; per la nit ens retronava el crani; ens va tocar fondo aquest
concert.
Érem
set persones dalt al campanar en un espai reduït, com en una mena de cabina
dels germans Marx: cinc tocant, un periodista del diari l’Ebre fent fotos i
escrivint i un videoartista filmant.
Sisa va fer un concert memorable a l’escenari
de la plaça del Coliseum, ell sol amb la guitarra va repassar els temes del
disc ‘El congrés dels solitaris’ i altres cançons emblemàtiques del seu
repertori; abans havien actuat Carles Robert i Joan Pineda acompanyant sengles
pel·lícules de cine mut. Es va celebrar la primera revista caminada per la vora
del riu i a les barcasses i un recital, tot amb més de seixanta poetes i
artistes diversos: Carles Hac Mor, Ester Xargay, Eduard Escoffet, Martí Sales,
Gerard Altaió, Josep Pedrals, Benet Rossell, Àngels Gregori...
Aquell
mateix any, lo Teixidor i la Rondalla i un estol de bouetes van inaugurar
‘Barcelona Poesia’ amb un impacte que encara ressona a les orelles dels que van
ser-hi. I es va publicar l’antologia poètica ‘Bouesia 2006’ (Arola), amb els
bouetes participants al festival.
MIQUEL ÀNGEL MARÍN, Psicogeografia
d’un festival 2005-2015.
BENET ROSSELL I CARLES HAC MOR, F. Paco Morales, 2016
BOUESIA 2006. LA PLAÇA DEL COLISEUM I LO
CAMPANAR DE L’ESGLÉSIA DE LA CAVA.
El festival s’organitzarà amb actuacions
musicals i algunes de circ o teatre, durant el mes de juliol, en diferents
emplaçaments de Deltebre i amb un cap de setmana final, en el que es celebra un
aplec de bouetes (poetes, artistes diversos), i en el que es posa èmfasi en
l’intercanvi d’experiències i en la hibridació de les arts.
Aquest any el
recital de l’Aplec es celebra en la Plaça del cine Coliseum, lloc emblemàtic
que recorda un dels antics cines de la Cava (Deltebre). Actuacions destacades foren
les de Llorenç Barber, des del campanar de la Cava, la de Jaume Sisa, solament
acompanyat de la seva guitarra, les actuacions de cine mut i música amb Carles
Robert i Joan Pineda i la del Teixidor i la seva rondalla.
Bouetes
participants: Andreu Subirats, Carles Hac Mor, Cinta Mulet, Carles M. Sanuy,
Benet Rossell, Josep Pedrals, Joan Todó, Francesc Gelonch, Ignasi Pàmies, Aitor
Gilabert, Jordi Martí Font, Jordi Nopca, Jaume Sisa, Francesca Llopis, Adolf
Alcañiz, Àngels Gregori, Ester Andorrà, Llorenç Barber, Eduard Escoffet, Lo
Teixidor i la seva Rondalla, Antoni Sebastià, Lisboa Zentral Cafè, Barcelona
Hot Angels, Laura Simó Trio, Jordi Prenafeta, Alícia González, Xavi Plana,
Àlvar Bonet, Martí Sales, Isabel Garcia Canet, Jordi Baiges, Javier Caballero,
Ramon Humet, Sílvia Vidal, Roc Humet, Lluc Humet, Sílvia Huertas, Tomàs Fosch,
Francesc Valls Calçada, Izaj Barber, Tziran Barber, Ester Xargay, Mari Chordà,
Glòria Fandos, Miquel Àngel Marín, Jordi Prat, Rosa Comes, Xavier Xarles,
Cristina Casanova, Miquel Izquierdo, Ivette Nadal, Montserrat Palacios, Javier
Caballero, Carme López, Clara Franch, Rafel Fors, Elisabet Augé, Dadà Ymbernon,
Albert Arques, Patrícia Carles, Joan Vinuesa, Eduard Carmona, Lluís Figuerola,
Eleuteri Arques, Roser Arques, David Ymbernon, Paco Morales, Carles Robert,
Joan Pineda.
MIQUEL ÀNGEL MARÍN, (text inèdit)
LLORENÇ BARBER I CAMPANES
TEIXIDOR I RONDALLA AL PORT NAÚTIC, F. Paco Morales, 2006
Deia ahir que volia reproduir
només el cartell i el text de Miquel Àngel Marín a Psicogeografia d’un festival 2005-2015,
pp 82 i ss. No ho va ser així al CRÀTER 1. Avui sí, però. També incloc un
text de Màngel que va desestimar, però aporta informacions interessants, com
ara la relació de bouetes participants. Ara bé, remenant arxius al bloc trobo
la ressenya que va fer Glòria Fandos i n’indico els enllaços.
A
Psicogeografia Roser
Royo fa una enquesta entre els bouetes sobre la Bouesia edició a edició. L’any
2006 Ester Andorrà, poeta i editora de La Breu edicions, recorda la rauxa
poètica prop d’un gran riu, i de la seva participació evoca Un recital
de poesia caminada on tots seguíem a Ester Xargay i una barcassa que ens servia
per creuar el riu.
Recupero
algunes fotografies de Paco Morales, avui al fons documental de Rabera de
Bouetes, per marcar moments memorables: Sisa, Teixidor i rondalla, i Benet Rosell
amb Carles Hac Mor. Pel que fa al concert de campanes, com que és tan difícil
de copsar el moment oportú, trobo per la xarxa una foto de Llorenç Barber del
2015, https://i.ytimg.com/vi/h-J_q0dDCfc/maxresdefault.jpg
Tinc una anècdota d’aquell tardet. Seia amb Benet Rosell i li va trucar Cristina.
El repic de les campanes tamborinejava i retopava arreu simultàniament. Un
baladreig, ritme i doble espiral, que no deixava sentir el fil de la veu
telefònica va fer que Benet em passés el mòbil: conta-li-ho. I allí em
vaig trobar radiant campanes i campanòlegs, el compàs eurítmic, la cadència
esvalotada –una aventura de la veu i dels carillons.
Llàstima
que no hagi trobat les fotos del cinema concert amb Carles Robert i Joan Pineda.
Perquè Joan Pineda (1935) és un gran compositor i intèrpret de partitures per a
cine mut (cal escoltar el CD “JUAN PINEDA A LA FILMOTECA. MÚSICA PER A CINEMA”,
2009). Amb un jove Carles Robert, Joan Pineda ens va fer viure en l’espai del
cine Coliseum una sessió de cine mut arqueològica i saborosa. No les he trobat, però les visc totes a la
memòria.
"L'home és un alfabet"
és una frase que Severo Saduny va atribuir a Benet Rossell i aquest ho va
aprovar, bo i ampliant-la: "el meu alfabet cal·ligràfic és obert a
l'infinit (...)". Amb la mort de l'artista i escriptor Benet Rossell, nascut
a Àger el 23 d'octubre 1937 -un dels principals representants de l'art
conceptual català, a qui el MACBA va dedicar la mostra retrospectiva
"Paral·lel Benet Rossell" el 2010-, ens quedem orfes d'un ésser
lliure, la immensa singularitat polifacètica del qual ens deixa com llegat la
llibertat creativa i colpidora que esborra les classificacions i les fronteres
que s'entesten a separar les pràctiques artístiques, literàries,
cinematogràfiques, teatrals, musicals i un extens etcètera, que Benet Rossell
prou s'encarregà d'allargar amb el seu afany d'experimentació. Hom recordarà
amb joia la seva mestria poètica a l'hora d'improvisar discursos, poemes,
accions, cançons o el que fos que li sortís de l'ànima de fer, amb la màgia, la
saviesa i l'humor del seu l'idiosincràtic savoir faire. Hom el podrà seguir
encara amb el seu art, amb els seus llibres de poemes o el seu teatre; tot un
univers personal que Benet Rossell ha anat configurant a manera de micromon
inabastable al llarg de la seva trajectòria, en el sí del qual tota mena de
signes, personatges i figures ballen al so de les paradoxes. Un micromon poètic
que els seus editors, Antoni Clapés i Víctor Sunyol, defineixen com: "
(...) revelador d'històries essencials, absurdes o conceptuals, impregnades
d'una llengua feta amb expressions populars i lèxic ponentí. (...) tot un
repertori gestual que ens atansa al misteri de la poesia". l'ELA,
l'Esclerosi Lateral Amiotròfica, s'ha endut Benet Rossell amb 78 anys, pocs
mesos després que en deixés, un altre escriptor ponentí, Carles Hac Mor. Ambdós
compartiren poètiques, llengua i territori, viatges i escenaris, obres, llibres
i publicacions, però sobretot compartiren "la manera més radical perquè
les teories i les normes introjectades no facin nosa a la llibertat" dit
en paraules d'Hac Mor. I Benet Rossell ens continua interpel·lant, amb aquests
versos: "he tancat els ulls per dintre / i no els puc pas obrir / la
combinació / qui la sàpiga que vingui (...)".
Ester Xargay
Benet Rossell al
seu estudi, Foto Ester Xargay
A LA MATEIXA WEB HAN RECORDAT UN ARTICLE DE CARLES HAC MOR A LA POESIA DE BENET ROSSELL i la improvisació, publicada al diari AVUI el 2006
LA POESIA
DE BENET ROSSELL, PER CARLES HAC MOR (DIARI AVUI, 2006)
La manera més radical perquè les
teories i les normes introjectades no facin nosa a la llibertat, en art, és
improvisar. Això amb el benentès que la improvisació pura no existeix i que
quan hi falla la inspiració apareixen els recursos, sempre dolents per a l'art,
entre els quals hi ha l'experiència acumulada, l'ofici. Altrament, és evident
que en qualsevol pràctica artística que no porti a un succedani d'art hi ha,
indefectiblement, algun grau d'improvisació.
La improvisació crida la
inspiració i és un requisit indispensable d'aquesta. La llibertat atorgada per
la improvisació sorprèn l'artista mateix i confereix al seu art una frescor
inaconseguible amb altres mitjans. En gran part, això és així per tal com, en
improvisar, hom invoca l'atzar i aquest hi acudeix per enriquir el procés de
treball.
Quan hi és barrada la intervenció
de l'atzar, l'art es vol acostar a una ciència i a una tècnica exactes i esdevé
un simulacre d'art. Les intencions espatllen les obres d'art. La voluntat és
enemiga de l'art. La llibertat i, doncs, la improvisació són immanents a l'art,
tot i que no suposen cap garantia de res.
Un exemple d'aquesta mena d'art, ho és el de Benet Rossell, així com la seva
poesia i les seves improvisacions parateatrals. La llibertat que ell es pren
per anar desenvolupant els seus diguem-ne monòlegs sense traves fa que aquests
es vagin articulant -d'unes maneres sorprenentment personals i irrepetibles-
davant els oients.
Aquests, gràcies a la
improvisació, tenen el privilegi d'assistir de viu en viu a l'aflorament d'una
concatenació -no comparable a res conegut- de raonaments, d'imatges, de
narracions, d'anècdotes, en fi, d'un discurs que fa de l'humor reflexiu una via
de coneixement màgica.
I tan gran singularitat, si té
tanta força és pel fet de ser molt fràgil. A més, és impossible de fer-ne un
gènere literari o teatral; no admeten cap fórmula. Es tracta de preliteratura,
de metaliteratura i de postliteratura. Les peroracions de Benet Rossell -que ni
tan sols poden ser transcrites sense ser greument desvirtuades-, ell no se les
ha plantejades mai com a monòlegs ni com a res. Neixen ad hoc i in situ, davant
el públic, com un impromptu, sense cap preparació prèvia i, per descomptat,
sense assajos; i creixen i acaben al cap de poc, però no moren mai,
prossegueixen calladament fins que tornen a sorgir algun dia impensat, en algun
acte multitudinari, transfigurats en una altra dissertació ben diferent.
Són tot el contrari d'un seguit
d'acudits; no tenen res a veure amb cap mena d'enginy, ni verbal ni conceptual;
són com un deliri que no ho acaba de ser perquè segreguen un humor
ultraracional, al costat del qual la raó fa riure. Només els profetes bíblics
són els predecessors de Benet Rossell en l'art de l'oratòria sense brida.
I emparentats tant amb aquests
monòlegs com amb el seu art, hi ha els seus poemes, espoletes o restes de tot
el desplegament oral ressenyat més amunt, guspires d'un desvari particularíssim
que calen foc en el lector.
Atesos els prejudicis, les
escales de valor, que tothom té en llegir poemes, podria ser perillós de dir
que els poemes de Benet Rosell brollen de la improvisació a ultrança (no pas de
l'automatisme en l'accepció surrealista), si no fos pel fet que totes les
convencions repressores són arraconades pels poemes mateixos.
Ho podeu comprovar al seu llibre
de poemes de carretera i manta que li acaba d'editar Pagès, editors, amb un
pròleg, extens, de Lydia Oliva, que, amb una inspiració que se'ns emporta,
aborda totes les facetes de Benet Rossell.
Mor Benet Rosell(Àger, 1937). Un artista polièdric que ha estat present a laBouesia, donant-li
empenta, des dels principis (Rexsexcital de
Bouversos Bouesia 2006, Arola editors). Home, poeta, performer (la nou negra), ens admira també la seva cal·ligrafia mínima, els
signes de la qual esdevenen personatge i narració. Una força que ens fa pensar
i fer.
Avui copiem
dos obituaris de la xarxa: la de ANTONI RIBAS TUR, al diari ARA, i la de JAUME
VIDAL, al PUNT. A la fi un vídeo resum que es troba al youtube del MACBA. I convidem
a repassar el bloc per trobar algunes garrofes memorables:
Benet Rossell (Àger, 1937 - Barcelona, 2016) desborda la definició
d’artista, per la multitud de llenguatges que va fer servir al llarg de la seva
trajectòria, des de la cal·ligrafia i el dibuix fins a l’art públic, passant
pel gravat, la ceràmica, el tapís, la pintura, l’escultura, laperformance, el teatre, el cinema experimental i la poesia. El
crític d’art Jean-Clarence Lambert el va definir com un “artor”, un terme
sorgit de la fusió d’unartistai unactor. Benet Rossell va morir ahir al matí als 78 anys a
casa seva, a Barcelona -la cerimònia de comiat serà avui, a les 12 hores, al
Tanatori de les Corts-, per les complicacions derivades de l’ELA (esclerosi
lateral amiotròfica) que li van diagnosticar al gener. Fa dos mesos Benet va
donar una punyent lliçó de vida deixant-se retratar en un estat de salut molt
delicat per donar visibilitat a aquesta malaltia degenerativa. Ja tenia les
facultats molt minvades, però va descriure els estralls de l’ELA amb un
llenguatge pròxim a la seva poètica, parlant d’idees com el “microtraç” i la
“pulsió mínima”.
“La seva personalitat era enorme i imparable. És impossible encasellar-lo
en un corrent determinat”, afirma Teresa Grandas, conservadora del Macba i
comissària, juntament amb Bartomeu Marí, de l’exposició que aquest museu li va
dedicar el 2010,Paral·lel Benet Rossell, que va repassar la
seva trajectòria des de les perspectives de la cal·ligrafia i el cinema
experimental. Va ser una exposició ambiciosa i Rossell no es va limitar a
celebrar que se li dediqués una gran mostra. “Va posar el museu contra les
cordes amb una obra que va fer expressament per a l’exposició: la instal·lacióPenso amb la punta del pinzellincloïa tota la seva
obra pictòrica, però les obres estaven embalades i només es podien percebre a
través de les fitxes tècniques”, recorda Grandas. L’esforç que va fer el museu
va tenir una bona recompensa: el 2012 es va exposar a la Biennal de São Paulo.
Dibuixos plens d’humor i ironia
Un dels trets destacats de l’obra de Benet Rossell és l’ús de l’humor i la
ironia. Els dibuixos que va exposar a la Galerie Bazarine de París l’any 1970,
coneguts com a “micrografies”, eren tan petits que s’havien de mirar amb una
lupa. De fet, els va anomenar “dibuixos de cec” perquè el públic corria el risc
de deixar-hi la vista. En aquesta línia del seu treball, “sembla que de vegades
hi vegis dos personatges barallant-se o un altre que està content”. “Són com
paraules gesticulants que es miren amb ironia determinades situacions i
comportaments humans”, afirma la historiadora de l’art i comissària
d’exposicions Pilar Parcerisas. Per al poeta i editor Antoni Clapés, que va fer
una desena de llibres a quatre mans amb Rossell, a més d’editar alguns dels seus
poemaris a l’editorial Cafè Central, “la seva obra s’ha d’entendre com
l’exploració de mons interiors, com si mirés el món a través d’un microscopi i
veiés els humans com bacils en moviment”. “Ell captava aquest moviment, i la
poesia era una extensió de la seva obra. Va ser el més Fluxus de tots, malgrat
que ell diria que no ho era”, subratlla Clapés.
En el camp de la poesia, Benet Rossell està situat en la línia de
l’antipoesia d’un altre lleidatà desaparegut recentment, Carles Hac Mor. De fet
Rossell va col·laborar en diverses ocasions amb ell i amb la seva companya, la
poeta Ester Xargay. “El Benet era una persona absolutament creativa. Els seus
poemes formaven part de l’art del seu art, i a l’hora d’escriure ho feia amb la
mateixa llibertat que quan feia servir el llenguatge plàstic, i també es pot
dir el mateix en el camp musical, ja que també va fer moltes peces d’art
sonor”, explica Xargay.
Benet Rossell “trobava històries als racons”. “Li interessaven molt les
coses petites. De casa al taller, trobava mil i un detalls que als altres ens
passarien desapercebuts i que eren una forma de nodrir-se”, afirma Teresa
Grandas. I, alhora, d’aquesta mirada microscòpica en podia sorgir una altra de
macroscòpica. Una altra de les peces de nova producció que Rossell va fer per a
l’exposició del Macba és un vídeo sobre la reforma d’El Molino, que reflecteix
la transformació urbanística del Paral·lel. “Quan li demanaves alguna cosa
concreta sobre la seva obra -afegeix la comissària-, la conversa s’allargava
durant dues hores i acabaves en un punt que no tenia res a veure amb la
pregunta i encara se seguien obrint més portes. Les explicacions les feia amb
una coreografia de gestos”, recorda Grandas. “Era capaç d’unir poesia, acció i
vida, tot en un mateix signe temporal”, subratlla Parcerisas.
Un economista descobreix l’art
Benet Rossell no només va ser polifacètic per la diversitat de llenguatges
de la seva obra. Abans va ser-ho en la seva formació, ja que va estudiar
economia, dret i sociologia, i pels treballs conjunts que va realitzar amb
artistes com Joan Rabascall, Antoni Miralda, amb qui va fer diferents
pel·lícules antimilitaristes, comLa Cumparsita, i Jaume Xifra, que
Alexandre Cirici Pellicer va batejar com el Grup de París. Va arribar a la
capital francesa amb un grup d’economistes per fer una conferència sobre el pla
Badajoz als primers anys 60 i es va quedar 15 anys a la ciutat. Ben aviat va
deixar l’economia i es va endinsar en el món de l’art: es va inscriure als
cursos de cinema del Comitè de Film Etnogràfic amb Jean Rouch i també va passar
per la Université du Théâtre des Nations. “La seva aportació al cinema
experimental és fonamental. Va documentar els cerimonials del Grup de París i
aquests films van ajudar a eclosionar el grup”, explica Parcerisas. Pel que fa
a la tasca de Rossell en el camp del cinema experimental, “és un referent
important, sobretot als anys 70, perquè es movia en diverses direccions”. “Cada
film era una peça diferent, i sempre fent servir la càmera i els estris dels 16
mil·límetres”, diu Eugeni Bonet, artista, comissari i escriptor. Després de
manipular el cel·luloide de totes les maneres imaginables, als anys 80 Rossell
es va decantar pel vídeo. I el seu treball cinematogràfic encara té un altre
vessant: “És significativa la relació que va tenir amb professionals ben
coneguts, sobretot amb Francesc Betriu [va col·laborar amb aquest cineasta i
Gustau Hernàndez en l’argument d’ Els fidels
serventsi el guió deLa plaça del Diamant]. I va fer el guió
d’un dels primers llargmetratges d’animació en català,Despertaferro”, diu Bonet.
“Era un dels artistes
catalans més intel·lectualment preparats, va viure molt bé la revolució de Maig
del 68 i va ser dels primers que va captar la clara influència de la cultura
oriental en l’art d’aquella època”, conclou el poeta Vicenç Altaió, que es va
trobar amb Rossell per primera vegada a París a finals dels 70.
La humanitat d'un gran
Mor l'artista
Benet Rossell, que va es va donar a conèixer en el moment de l'esclat
conceptual català, però que va tenir un tarannà artístic plural i obert
JAUME VIDAL - BARCELONA
“Ha
estat el més poètic, lúdic i ‘performàtic' del conceptual”, diu la crítica
Pilar Parcerisas
El febrer del 2013, tot just feia un any de la
mort d'Antoni Tàpies, en un article signat conjuntament amb Montse Frisach i
Maria Palau, em feia creus del menysteniment dels grans artistes catalans al
país tret de dos o tres noms –tres ja és estirar molt. “Els últims anys, per bé
que amb comptagotes, s'han recuperat noms fonamentals en l'art català dels
últims 40 anys: Benet Rossell, Perejaume, Joan Rabascall, Àngels Ribé, Pere
Noguera, Eugènia Balcells... Però encara queden noms tan fonamentals com ara
Antoni Llena, Frederic Amat i Francesc Abad, i talents per reivindicar amb més
força com ara Vicenç Viaplana, Joaquim Chancho i Sergi Aguilar, que no han
tingut fins ara una gran retrospectiva amb tots els ets i uts”, deia el text.
Catalunya té una gran carència: no cuidar prou bé els seus artistes. Tot i la
retrospectiva que li va dedicar el Macba el 2010, Benet Rossell, nascut a la
localitat lleidatana d'Àger el 1937 i mort ahir al matí a Barcelona a
conseqüència de les complicacions derivades de l'esclerosi lateral amiotròfica
(ELA) que patia, forma part d'un sòlid grapat d'artistes catalans, hereus de la
tradició avantguardista i autèntics fills del seu temps, que són lluny del
reconeixement popular. No ja el d'un Picasso, un Miró o un Dalí, ni un Tàpies,
sinó de tan sols un Jaume Plensa o un Miquel Barceló.
Per situar -lo en un territori delimitat, si
és que es pot parlar de delimitacions en la seva obra i actitud artística,
Rossell forma part de la força conceptual catalana que ha donat al país grans
artistes. A finals del anys seixanta, forma part d'un nucli en què es troben
Antoni Miralda, Jaume Xifra i Joan Rabascall. Entre el 1967 i el 1968, Rossell
va viatjar per l'Índia i el Nepal. Aquest sojorn va marcar una mirada en què es
barrejava la sobrietat de mitjans, el lirisme i una postura crítica davant les
injustícies de tota mena.
L'artista català va caminar per molts camins
de la creació. Com, per exemple, el cinema experimental, amb produccions de 16
mil·límetres que van ser el precedent d'una manera de tractar la imatge que
influiria creadors posteriors. Rossell va estudiar cinema al Comitè del Film
Etnogràfic de París, ciutat on s'havia instal·lat a principi dels seixanta per
estudiar teatre a la Universitat Internacional del Teatre. Tot això després de
completar estudis universitaris de dret, ciències econòmiques i sociologia.
L'experimentació cinematogràfica va estar
oberta als canvis tecnològics i, així, va ser dels primers artistes catalans
d'incorporar el vídeo en les seves instal·lacions o en propostes específiques.
No obstant la rellevància de la seva obra cinematogràfica i videogràfica,
Rossell, que va viure a Nova York, va realitzar escultura pública, com l'Arbre
paer, instal·lat l'any 1998 a la falda del turó de la Seu Vella. i L'ametlla
com balla, que es troba des del 1999 a la plaça de l'Escorxador, les dues a la
ciutat de Lleida.
En la seva obra plàstica, expressada en les micrografies,
Benet Rossell va reflectir el seu influx oriental, que intentava adaptar a la
seva naturalesa mediterrània. Per la crítica d'art PilarParcerisas, una de les grans estudioses de
l'art conceptual: “La seva gran aportació, a banda del cinema, han estat les
micrografies, exemple del seu sentit de la ironia i de la vida.” Per
l'especialista, “dins de la generació dels artistes conceptuals, ha estat el
més poètic, el més performàtic i el més lúdic, al costat del també
lleidatà Carles Hac Mor”. Parcerisas hi afeix: “Ha estat un dels més grans
artistes en el camp del cinema experimental. Els seus films van cohesionar el
grup d'artistes de París: Miralda, Rabascall, Xifra, Selz.”
Fons
#02 presenta un recorregut per la trajectòria de Benet Rossell, a través de
converses amb l'artista. Aquest vídeo és un extracte del llargmetratge
"Fons de documentació audiovisual. Benet Rossell" disponible per
consulta al Centre d'Estudis i Documentació.
L’empenta rebel, la poesia entusiasta, radiant i optimista de Salvat-Papasseit creix constantment. L’aventura poètica es transforma en l’exposició al Claustre d’Arts Santa Mònica:
L’exposició planteja un recorregut cronològic que permet reconstruir de manera visual el procés que conforma la biografia vital, intel•lectual i estètica del poeta català Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), assenyalant la seva aportació al caràcter ideològic de la primera avantguarda —literària i plàstica— a Catalunya.
L’exposició es vertebra en tres espais bàsics, a partir de la metàfora de les arquitectures simbòliques que representen l’evolució del poeta: L’ATENEU, lloc de formació i de col•lectivitat política que representa el temps del despertar de la consciència social i de la primera literatura periodística de Salvat; LA GALERIA, un àmbit de relació amb el món de l’art i els artistes a través de les Galeries Laietanes on treballa Salvat, espai de recepció de l’avantguarda europea; EL SANATORI, darrera arquitectura del poeta relacionada amb el temps de convalescència i reclusió física i estètica.
Cinc artistes contemporanis participen d’aquest recorregut realitzant una lectura personal sobre l’obra, el pensament ideològic i les relacions culturals del poeta: Francesc Abad, Isabel Banal-Jordi Canudas, Domènec i Eloi Puig han realitzat un projecte específic per l’exposició posant de relleu la vigència i la creativitat del poeta i la seva escriptura ètica.
Comissariat: Pilar Bonet i Maia Creus
Organitza: Arts Santa Mònica - Institució de les Lletres Catalanes Col•labora: Edicions 62
El creixement de Salvat-Papasseit es pot comprovar no només en les activitats programades, o en les versions constants escèniques, cantades o recitades, sinó amb aquest vídeo d’Ester Xargay: http://vimeo.com/16962961
Nit Benet Rossell (16/07/2010): "Amb el temps i una fanga"
S’inicia amb una intervenció de Carles Andreu posant en solfa el cal•ligrama “Columna vertebral: sageta de foc”.
El vídeo és un passeig per les sales de l'exposició"Paral•lel Benet Rossell", puntejat per actuacions teatrals, cançons i lectures de poemes, que és alhora un apropament a l'univers poètic de Benet Rossell i una constatació de la complicitat d'alguns dels seus amics en la seva activitat com a artista, performer i poeta.
Accions poètiques i musicals de Carles Andreu, Antoni Clapés, Francesc Fité, Cristina Gamiz, Carles Hac Mor, Miquel Àngel Marín, Joaquim Sala-Sanahuja, Carles Sanuy, Ester Xargay i Benet Rossell. Comissari: Antoni Clapés (Cafè Central)
Carles Andreu, a qui la Bouesia segueix de prop, ha posat veu i música a la poesia. També a Salvat-Papasseit, fins i tot en els seus cal•ligrames. Podem sentir aquesta experiència en els CDs recentment reeditats: “Carles Andreu canta Salvat-Papasseit i les paraules de Gaudí (1994-1998)”. Carles Andreu, un quixot magre de la franja, és un funàmbul que canta la vida sobre les cinc cordes del pentagrama per fer bons els versos de Papasseit (“L’ofici que més m’agrada”):
I encara hi ha un ofici que és l’ofici de festa el pintor de parets: si no canten abans, no et fan una sanefa; si la cançó és molt bella, deixen el pis més fresc: un pis que hom veu al sostre que el feien i el cantaven: tots porten bata llarga de colors a pleret.
JC
La foto ha esta manllevada de la web Arts Santa Mònica
Santi Borrell ha documentat en vídeo la Vetllada Poètica del Porcell, el kabaret literari de més llarga trajectòria dels països catalans http://poesiasantib.blogspot.com/2010/12/festival-de-poesia-dager-i.html . Any rere any, i ja són catorze, els uni(r)versos es citen en aquesta vila esplèndida, guarnida pel Montsec i per la col•legiata d’Arnau Mir de Tost, nogensmenys és també un observatori de l’univers. Els versos esdevenen meteorits, sota la batuta del poeta Carles M. Sanuy, i juguen als escacs per quallar les posicions de les constel•lacions constants. Per això Àger va coronar la magnífica acollida oferta als poetes amb l’obsequi d’un peó fatemí i octosil•làbic, còpia exacta de la que es trobà al castell de Mir de Tost.
En aquest bloc ressonen els versos encara disposats en fila cap al kabaret interestel•lar. Amat Baró, Javier Caballero, Josep Maria Reixac i Ferran de l’Horiginal. Són el tret de sortida. Caldrà estar a l’aguait del bloc per constatar els següents moviments poètics.
De Santi Borrel, l’autor i un activista poètic, afegiré res més que uns versos del seu poemari Els dies a les mans, publicat recentment per Edicions de Pedra, on l’amor és la força còsmica, el clinamen, que conforma l’uni(r)vers:
Dimarts 26 d’octubre, a les 19,30 hores, a l’Auditori del MACBA,
presentació del llibre
Tipus i contratipus de Benet Rossell ,
publicat per Eumo Editorial i Cafè Central a Jardins de Samarcanda
Amb la improvisació, la paradoxa i la llibertat creativa com a mètode de treball, la poesia de Rossell progressa a través d'un micromón de personatges —tipus i contratipus que poden ser Lacan, de Kooning o Cage, o bé l'home del sac o un ballarí de tangos— revelador d'històries essencials, absurdes o conceptuals, impregnades d'una llengua feta amb expressions populars i lèxic ponentí.
En aquest llibre els lectors trobaran poemes formals escrits en italià, diàlegs amb ningú o micropeces parateatrals; tot un repertori gestual que ens atansa al misteri de la poesia:
El cor no l'ha vist mai ningú
Com la ratlla del cul
Els espills mai no donen la cara
A l’acte de presentació participaran, a través de microponències, entre d’altres:
Juan Antonio Masoliver, Carles Andreu, Miquel Àngel Marín, Joaquim Sala-Sanahuja, Sonia Hernández , Teresa Grandas , Josep-Ramon Bach, Joaquim Pibernat, Andreu Clapés, Matthew Tree, Carles Maria Sanuy, Yamamoto, Lilyana Petrova, André Chedas, Andriy Andriy Antonovsky, Catalina Girona i etcètera
El MACBA dedica una exposició a l’ample, llarg i fondo, treball de Benet Rosell (Àger, 1937). Un artista polièdric que ha estat present a la Bouesia des dels principis (Rexsexcital de Bouversos Bouesia 2006, Arola editors). Coneixem l’home, el poeta i el performer (la nou negra), la seva cal·ligrafia, tanmateix al MACBA iniciem un viatge transmutador per una obra ingent construïda com un entramat de llenguatges i mitjans diferents, i en permanent construcció i transformació (Paral·lel, paral·lel , 2010). Una munió d’experiències que el mateix Benet Rosell explica així: “més a prop de la representació sígnica que no pas textual. Aquell contacte amb uns llenguatges els codis dels quals m’eren del tot desconeguts, per tant, llenguatges sense codi per a mi, em fascinaven i possiblement foren l’origen del llenguatge que he conreat durant tota la meva trajectòria d’artista i que parteix d’una infinitat de signes, d’icones, de micrografies o cal·ligrames o benigrames sense codi, irrepetits i irrepetibles, que conviuen, s’articulen i es manifesten d’una manera sempre única, sempre reinventada, i acaben conformant un microteatre o representació cal·ligràfica del gran microteatre del món [...]”[1]
Llenguatge i microteatre del món present ja en la seva investigació des dels inicis[2] que es va desenvolupant fins ara mateix, una activitat contínua que s’expandeix cap a demà (Paral·lel, paral·lel, 2010, un treball en procés sobre l’enderroc del Molino, la seva substitució, i les transformacions de l’artèria canalla, i que es pot accedir a http://blogs.macba.cat/paral·lel.paral·lel ). Un món que s’expressa especialment mitjançant el dibuix o la cal·ligrafia, les micrografies, les quals imprimeixen el seu segell sobre materials diversos que inclouen també la fotografia i els fotogrames -microteatre en cinema: “El cinema és per a Benet Rossell una possibilitat d’apropament a l’element humà, una manera de cal·ligrafiar el moviment”[3]. Aquest aspecte fílmic, tan fonamental en l'obra de Benet Rossell, constitueix en ella mateixa, una història del gènere, des de un cinema sense càmera, passant per la intervenció de diapositives i fotogrames, fins a les darreres creacions en video 3D (Framemant, 2009; Microfàcies, 2010).
"Pintar per concebre, perquè ara sé, de segur, que penso amb la punta del pinzell", ens diu Benet Rossell al text citat, on presenta la instal·lació que reprodueix una part del seu taller: “Va ser una brotxa de crin de cavall qui em va suggerir instal·lar el meu magatzem de pintura al Macba amb les obres degudament embolicades i referenciades, i posant l’inventari a disposició del públic per incidir en la idea per damunt de l’objecte, de la llibertat per damunt del consum i de les modes.
Preserva també el respecte degut al regardeur, qui acaba l’obra: el transforma en voyeur, persona que intenta veure per a pròpia satisfacció íntima i clandestina i per a la qual la percepció parcial d’un traç que transparenta serà més satisfactòria que el consum d’imatges. Gran amant del teatre, necessito mantenir-me a distància d’aquesta societat de l’espectacle banalitzadora, i per damunt dels grans foc d’artifici trio aquest enterrament de la sardina.”
En efecte, el viatge per la exposició ha estat plaent i ple de sorpreses, i ric en guanys, on no manca ni la ironia ni la crítica mordaç (Miserere, 1979; Vetlla, 2007). Coneixem un graó imprescindible de la nostra experiència i com es fa un home sencer a través de la seva acció, gestos microgràfics, ara bé, reveladors d’una gran humanitat. JC.
IL.LUSTRACIONS: 1. Benet Rossell "Off rideau i societat d'apuntadors", 1971, Macba: http://www.macba.cat/ 2. Foto: Jordi Calafell: contracoberta del catàleg Més informació sobre Benet Rosell: http://www.barcelonareview.com/
[1] Programa de mà. [2]La meva carrera artística comença a finals dels seixanta, però retrocedim 40.000 anys, i anem a parar a la terra, a les resines i als pigments... El Cogul i les seves pintures prehistòriques: homes, dones i animals però també grups de caçadors, i expressions abstractes realitzades a base de punts, traços, taques... “Penso amb la punta del pinzell”, Paral·lel Benet Rossell, catàleg de l’exposició, p.144 [3] Programa de mà. Benet Rossell a “Penso amb la punta del pinzell”ens explica també amb cites de François Cheng que vol dir cal·ligrafia: “la formación misma de los ideogramas acostumbró a los chinos a percibir las cosas concretas a través de los rasgos esenciales que las caracterizan”; la pintura: “ya no se conforma con reproducir el aspecto externo de las cosas, busca discernir sus líneas internas y fijar las relaciones ocultas que mantienen entre sí; i l’esperit: “no tiene forma propia; cobra forma a través de las cosas. Se trata entonces de trazar las líneas internas de las cosas mediante pinceladas habitadas por la sombra y la luz”. Cosa que ens porta a reflexionar –continua dient- “cap al paper que juga la verbalització en l’elaboració del pensament”.
