HI SOU CONVIDATS TOTHOM
NOVES NORMES ANTICOVIT FAN SUSPENDRE L'EVENT
13 VII 2021
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Marta Darder. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Marta Darder. Mostrar tots els missatges
dilluns, 12 de juliol del 2021
dimecres, 7 de juliol del 2021
HACMORIADA, VINYOLS I ELS ARCS 25 VI 2021
ArtAMILL, galeria d’iniciatives culturals a la vila
coquetona de Vinyols i Arcs (Baix Camp), va acollir HACMORIANA, recital de
poesia d’acció. Es van disposar un parell de taules amb embalums, eines i
papers, un cavallet de pintor, megafonia mínima i cadires de tisora esparses per
la placeta, retallada en el jardí urbà. En una parava una exposició minimalista
amb retrats de Carles Hac Mor -destacava “L’amor de CHM per una cadira” (Joan Casellas).
Ester Xargay i Marta Darder porten l’auditori per versos
i postulats de Carles Hac Mor, Tothom és poeta, llavor expandida concretada
en escena, darrere la gran fàbrica de Santa Caterina. La sensació d’acció
estimula la percepció de certes qualitats donades als sentits. Així, la
sens-acció fa que hom, essent-hi, davant l’acció, senti la distinció entre
sensació i pensament en el si de l’acció. L’objectiu és no consolidar
res. Contra els cànons, canonades.
Joan Caselles ens sedueix parafrasejant la foto LA CADIRA
COM SEU (AL·LEGORIA DE L’OU COM BALLA): Així doncs, totes les cadires cultes
de Dalí a Kosuth i Ferrer, Cerdà, Canals, Brossa i Hac Mor són ecos de la
cadira de Charlie Rivel, cadira primigènia en l’àmbit de la comunicació en
acció. (Escritures Alçurades, :Rata, 2016, pp. 236-238).
Alhora Queralt Osorio aplica formes i colors a la tela amb
destresa au plein air. Sobre el blanc sobri aplica les emocions que
esdevindran el concret, el llenç.
Ester Xargai obre l’escena als dominis de l’antimàgia. Admiració
i interacció. Marta Darder posa jocs i fils, lletres i pedres, topònims. Conjunció
i intersecció de les arts visuals, plàstiques i poètiques. Hem superat
tots els límits; s’imposa un retorn al desordre!.
Intervé Mònica Dalmau -Escrit és crit. Un desplegable.
Paraula o crit que colpeix per inesperat. Descobriment sense artificis. A tant
fas, tanta casualitat és. I més
Restava en toll.
Avança per esquitx.
O bé,
La clau perseguida pel dau
que en fa les osques,
i naltros
que només desbarbem.
També Javier Caballero. Va entrar masticant l’homenatge a
CHM en una acció inspirada en Bartomeu Ferrando, emetre sons que després seran lletres.
Recita un parell de poemes de Si’t dol lo cap, posa’t la careta -el
que és evident no sempre és intel·ligible. I feu mutis pel fòrum amb
Paraules alades, poema acció que escarxa el xiulet del moixonet en un
refilar juganer i homèric.
Queralt Osorio rubrica l’home de la cadira davant la finestra.
Així, pos, passa l’HACMORIADA, se’n va el sol calent d’estiu pel ponent. Efímer el dia, es tard. Tots dalt de l’escena lligats amb fils de llana vermella, Oh! Una omega! Marta Darder fa ballar les lletres també vermelles coralment. Calcetí vermell -Avui, macarrons amb tomàquet.
dijous, 21 d’abril del 2016
PREMI JOAN FUSTER PER A CARLES HAC MOR
Celebrem el premi a Carles Hac Mor. Resprodueixo l'article de Montserrat Serra a Vilaweb, http://www.vilaweb.cat/noticies/xvi-premi-jaume-fuster-per-a-carles-hac-mor-lantipoeta-que-reivindicava-el-fracas/
XVI premi Jaume Fuster per a Carles Hac Mor, l’antipoeta que
reivindicava el fracàs
El
premi el concedeix l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) · És a
títol pòstum, perquè Hac Mor es va morir al gener
Per: Montserrat Serra
El poeta Carles Hac Mor (o potser caldria dir-ne antipoeta,
terme en què es trobava més bé) ha estat destacat amb el premi Jaume Fuster a
la seva trajectòria, tot i que es va morir el mes de gener. No hi ha cap
precedent de concessió pòstuma d’aquest premi, que atorga l’Associació
d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) després d’una votació dels socis, que
són, per tant, escriptors. Però com ja ha aclarit la presidenta de
l’associació, Bel Olid, les bases permeten de premiar un escriptor difunt en el
cas que al començament de les votacions encara fos viu, com és el cas. També
ésla primera vegada que un grup d’escriptors (Jordi Marrugat, Víctor Sunyol,
Jaume C. Pons Alorda…) impulsen la candidatura. Ho van fer perquè sabien que,
per la malaltia que tenia Hac Mor, només el podia obtenir enguany. I se n’han sortit.
Ha recollit el premi la companya i el fill d’Hac Mor, Ester
Xargay, i el seu fill, Carles Agustí. Bel Olid ha explicat que enguany hi haurà
una altra novetat: una festa on sonarà la poesia d’Hac Mor, cap a final de
maig, per retre-li homenatge. I s’editarà un volum de la col·lecció ‘Retrats’
dedicat a ell.
La poetessa Laia Martínez ha llegit un poema al començament
de l’acte i un altre a la cloenda, i Jordi Marrugat, estudiós de l’obra d’Hac
Mor, n’ha fet la glossa. Marrugat és autor del volum ‘La revolució com a origen
de l’escriptura de Carles Hac Mor i l’escriptura de Carles Hac Mor com a origen
de la revolució’ (Arola editors, 2009).
Jordi Marrugat ha destacat, d’entrada, la versatilitat d’un
premi com el Jaume Fuster, que té la capacitat de premiar el poeta Joan
Margarit l’any passat i que enguany destaca Carles Hac Mor, dos
escriptors que representen els extrems en la literatura catalana: ‘Davant la
passivitat de Margarit, la revolta d’Hac Mor; davant el populisme de Margarit,
l’avantguarda arrelada al poble d’Hac Mor; d’avant l’èxit de Margarit, la
reivindicació del fracàs d’Hac Mor. En aquest sentit, el premi Jaume Fuster
destaca enguany l’experimentació i la literatura dels marges.’
Marrugat ha explicat la trajectòria rupturista de la vida i
l’obra de Carles Hac Mor (Lleida, 1940 – Sant Feliu de Guíxols, 2016) per mitjà
d’un seguit de lemes que eren les columnes que sustentaven el seu pensament. La
seva obra va associada a la idea de revolta, subversió i revolució, i Marrugat
considera que, efectivament, la seva actitud artística radical implica un abans
i un després en la literatura. L’ha definit de Duchamp i Beuys de la
literatura, perquè va voler traspassar el rupturisme de les arts visuals a la
literatura, sempre més conservadora.
Marrugat ha explicat: ‘Situem Hac Mor en la poesia,
però ell mateix deia que feia antipoesia i després va dir que feia subpoesia i
encara després que feia infrapoesia, amb la voluntat de no quedar mai emmarcat.
Perquè Hac Mor fugia de tot allò establert, fins a les últimes conseqüències.
Ell deia que l’art el que ha de fer és fracassar, només així podrà ser art.’
Lema: «Hem superat tots els límits, s’imposa un retorn al
desordre.»
Segons Marrugat: ‘Com que hem superat tots els límits en
l’excés d’ordre, en l’excés de normes, de racionalitat, cal tornar al desordre.
Perquè aquest és un ordre que mata la vida.’
Lema: «Nihilisme creatiu, anarquisme creatiu.»
‘Per a crear hem de partir de la destrucció del que
existeix, perquè no podem dependre d’allò fet.’
Lema: «Que mori el sentit!»
‘Hac Mor va proposar una lluita titànica contra el sentit,
perquè el sentit és una imposició a la vida. El sentit és el llenguatge i el
llenguatge ens embolica en un món que no podem acabar de comprendre. Però matar
el sentit és impossible. Fer silenci, doncs? No, s’imposaria el sentit de
l’altre. Ell va utilitzar la llengua per matar el sentit, per matar la mateixa
llengua. Per això la seva obra és plena de paradoxes constants.»
Ester Xargay aclareix: ‘Però en Carles va fer un treball
constant i exhaustiu amb la llengua, cuidava el català moltíssim, era molt
exigent amb la llengua. Perquè per atacar la llengua cal saber-ne un munt. Va
fer una tasca lingüística ingent.’
Lema: «La perfecció és feixista (i l’excel·lència és
putrefacta).»
Continua Marrugat: ‘L’ideal de perfecció que se’ns imposa
condiciona la nostra manera de viure, que mai no és perfecta. La seva
avantguarda naixia de la tradició popular i d’algunes dites en feia lemes també.’
Com el que segueix:
Lema: «Lo pensar fa de curt.»
‘Cal defenestrar els mestres, deia, que no volia dir no
aprendre dels mestres, però també defenestrar-los. Perquè ell defensava una
obra sense norma.’
Lema: «L’única norma és la de no tenir-ne cap.»
Lema: «L’objectiu és no consolidar res.»
‘Perquè la consolidació és la mort de l’obra. Per això
l’obra requereix un canvi constant i una vida en canvi constant també.’
Lema: «El poeta és un ésser humà en procés d’esdevenir ca.»
Continua Marrugat: ‘Carles Hac Mor va contra el concepte
històric de poeta (ni àngel ni ocell ni déu ni home). No, el poeta és en procés
d’esdevenir ca, que és un animal inferior a l’home, que no és racional, que en
qualsevol moment et pot bordar i mossegar. I aquest lema fa una referència als cínics
grecs, que renunciaven al logos, a la vida civilitzada, i s’explica que fins i
tot algun d’aquests cínics va arribar a mossegar un ciutadà d’Atenes.’
I continua el lema anterior: «(per tal de qüestionar l’home
des del ca i el ca des de la paparra).»
I el lema més radical de tots: «Tothom és poeta, és a dir,
no pas tothom pot ser poeta, sinó que tothom ho és.»
‘És l’atac més fort que es pot fer a la literatura. I
aquest és el canvi radical que Beuys va introduir en el món l’art. Les
jerarquies desapareixen.’
‘Ell volia construir una obra lligada realment a la vida,
una obra que fos vida, que fos viva.’
Jordi Marrugat ha acabat recordant que aviat sortirà el
segon volum de l’obra completa de Carles Hac Mor, que publica Pagès editors;
també els llibres inèdits ‘Oferiment’ i ‘No ben bé’ (aquest últim a Tushita
edicions); i encara l’assaig ‘Escriptures aforades’ a l’editorial Rata, del
grup Enciclopèdia Catalana, que començarà a publicar a l’octubre. A més, les
cartes sortiran a la revista Poetari i encara hi ha texts inèdits, que aniran
arribant.
FOTOS Carmeta, del mòbil: 17 d'Abril 2016, CARLES HAC VIU, Les Corts, plaça de la Concòrdia. POETES I BANDABÒLIT en un poema acció de Marta Darder.
dimecres, 30 de maig del 2012
MARTA DARDER, BRONZES A L'ILLA D'ART
12a edició de l'exposció L'illa d'Art.
AMB MÉS DE 20 BRONZES DE MARTA DARDER
Pintura, fotografia, escultura...40 artistes i més de tres-centes obres d'art de totes les mides, tots els preus, tots els estils
Des del 29 de maig fins l'1 de juliol
(1r diumenge de rebaixes OBERT!)
Horari d'atenció al públic de 11 a 21 h.
L'acte inaugural serà dijous 31 de maig a les 12h del migdia. La Cia.
Vero Cendoya interpreta l'obra The Trust, una peça breu de dansa i
música .
Us esperem!
(Catàleg a la venda a l'exposició)
Galeria Safia
safia@galeriasafia.com
www.galeriasafia.com
diumenge, 28 de novembre del 2010
MARTA DARDER A VINÇON HIPERMERC'ART, FINS EL 8 I 11
dijous 25 N 2010
de 17 a 20h
a Vinçon Hipermerc'art
enguany:
poescultures meues en petit format en bronze com:
mansimànigues (bronze),
Fragments d'humor i poesia. Retorn al cos. Relaxar la raó. Flexió. Mimar les extremitats. Tactar-se. Córrer. Deixar-se anar. Volar. Ingravidesa volàtil. Llibertat.
Un núvol a la mà.
(MD)
Una vegada més, l'exposició HIPERMERC'ART obre les portes.
Per aquesta edició, tenim grans sorpreses: a més dels nous talents, hem convençut a artistes històrics perquè tornin a participar - Jordi Pintó, Perico Pastor, de Val, Àlvar Farré...
Mira't bé la llista i reserva't per a fer les millors adquisicions...perquè ja saps que els preus a l'HIPERMERC'ART no són el problema per a comprar...
...recomanem la web:
http://www.galeriasafia.com/
amb el catàleg de l'HIPERMERC'ART i tambè avançar-te i fer una previsió dels artistes i les obres que et poden interessar.
si veniu ens hi veiem!
(fins el 8 de gener de 2011)
divendres, 5 de novembre del 2010
imarRges: EXPOSICIÓ MARI CHORDÀ, VICENS MASCARELL, MARTA DARDER, AMPOSTA, 12 XI A 8 I 11
exposició de
Vicens Mascarell, Mari Chordà i Marta Darder
del 12N2010 al 8G2011
a la Biblioteca Comarcal Sebastià Juan Arbó, Amposta
Us convidem a
l'Olla barrejada
amb
Júlia Idiarte, Ester Xargay, Carles Hac Mor, Marta Darder, Vicens Mascarell i Mari Chordà
Divendres 12 de novembre a les 20 h
a la Biblioteca Comarcal Sebastià Juan Arbó
Amposta 2010
Imatge cedida per Mari Chordà, en la festa poètica de presentació: Mari Chordà, Javier Caballero, Marta Darder i Vicens Mascarell
ESCULTURA
a Vicens Mascarell
L'arbre del bé i del mal
esplèndit
es mira les arrels
"Són peus, beneit" respon
el vent.
(JC)
dilluns, 9 de març del 2009
MARI CHORDÀ: DIÀLEG I ACCIÓ ENTRE LES IMATGES VISUALS I LITERÀRIES.
MARI CHORDÀ (Amposta, 1942) és una artista meàndrica de diversa producció. L’acció artística i la pintura juntament amb l’escriptura no esgoten un pensament fluent també per l’escriptura, l’edició, la fotografia. Un flux constant que, alhora que creix individualment, és inseparable d’un desplegament social sovint desbordant, magmàtic i transformador.
Des d’on l’esdevenir constant de l’Ebre xoca amb el darrer roc ibèric, el castell d’Amposta, i es bifurca en corrents i illes sempre canviant, fins al pal i paller de la ciutat, Barcelona, Mari Chordà crida de matinada per tota aquesta casa tan gran (3)* a la recerca de nous horitzons i companys de viatge. És el que fa possible la invenció de dos espais, els noms dels quals són ben eloqüents: Llar (1968) i LaSal (1977).
Espais de expressions culturals heterogènies, Llar és el primer foc que posa llum a la negra dictadura. Aplega el jovent i la vida punyent no sols d’Amposta, sinó d’arreu de l’Ebre, porta l’inconformisme dels estudiants i dels qui viatgen per Europa i més enllà, els colors de les músiques de les flors que silenciava la ràdio oficial, la complicitat dels còmics i dels llibres, la revolta de l’instint contra la rutina d’un règim hipòcrita. Mari Chordà fa brollar una correntia encara subterrània:
Primer la formiga va dir:
“treu-me de
sobre aquesta pota enorme”.
L’elefant dormia
i ella va fer un túnel.
Aquí va començar la més increïble cultura
subterrània. (1)
A: Silenci, sèrie de fotografies subaquàtiques, 2006
A Barcelona, en els temps de la llarga mort del Dictador, maquina el Bar-Biblioteca Feminista La Sal, un lloc de trobada i de fòrums de debat cultural. El plaer de la conversa, la comunicació que desplega la subversió i la revolució contra l’arquetip de la dona sotmesa, mare i repòs del guerrer. I la fundació de les edicions de les dones, La Sal del món que obre las finestres tapiades del patriarcat a l’aire fresc de la diversitat de gènere –Què se n’ha fet dels nostres fruits? (2). Una tasca que esventa un llegat sentimental, intel•lectual i artístic desaparegut en el no res de la història oficial: treuen a la llum Aspàsia de Milet, Safo de Mitilene, Hipatia d’Alexandria, Heloïsa, Christine de Pizan, Olimpe de Gouges, Mri Wollstonecraft, Flora Tristan, Concepción Arenal, Clara Campoamor, Rosa Sensat, Federica Montseny, Maria Aurèlia Capmany... i tantes i tantes d’altres, que esperen la nostra mirada de reconeixement. Són dones que, quan les tenim entr nosaltres, ens porten altres dones i ens recorden que no estàvem soles...(Conxa Llinàs: 6). Un ventijol persistent que descobreix per sempre l’altra meitat de la humanitat –el naixement del subjecte femení per a la història de la humanitat.(Conxa Llinàs: 6). A partir d’ara les coses ja no seran mai més iguals. Neix la primera Agenda de la Dona de l’estat espanyol i una editorial expressió de les dones, les recuperades i les que treballen silenciosament -Algun dia / alçaran braços / i veus les silents (1).
I alhora es va construint i s’expandeix Mari Chordà: ... es defineix per tenir una perspectiva canviant i meàndrica, que afronta el risc del nou, del no comercial, que es manté cenyida a explorar pulsions internes ... expressió d’un mateix centre. Un centre representat per omphalus, “llombrígol” en grec, que Mari Chordà utilitza i tempta, i transforma. Es tracta del principi femení de l’univers, símbol del moviment constant, magmàtic, que és, alhora, expressió de l’origen de les energies transformadores... un concepte que no descriu un ordre progressiu lineal, sinó que avança en cercles concèntrics... (Lluïsa Julià: 6).
B: Colgada de un cuadro, 1972, oli sobre tela, 73 x 116 cm.
(...)
Ep, innocenta,
exercita’t los peus
no és fàcil d’esnegrir
la pròpia ombra,
baby.
Ara sé
–t’encanten los espills-
que pots apreciar
les paraules que et brollen,
i aquell matí
retrobar, en arribar a l’arrel,
que ens queda, net, l’amor.
(4: “Tanca”, fragment)
Créixer -Estic dintre d’un arbre i veig créixer les fulles (1)- des de l’arrel, però també des del desig -arrelada en la terra del més profund desig-. I l’arrel és també aigua i aire; els fonemes peculiars del dialecte, i l’horitzó deltaic: ...em diràs que és veritat tot lo que t’he contat i que ets muntanya rodejada de mar i de poblats de sal (2) –sento el Montsià damunt la geometria del delta i la sentor de les salines. Fidelitat al paisatge, encara que les formes orgàniques intentin escapar-se del suport per la seva pròpia puixança. Miro Colgada de un cuadro (1972) –il•lustració B-, imatge visual de cossos lluitant cap al món exterior: unas formas que se presentan como nacidas desde el interior del propio soporte y que evocan una vida posible dentro del mismo; formas que se autofecundan y dividen blandamente (Elsa Plaza Müller: 6). Dialèctica, doncs, entre la representació visual i l’expressió del pensat i sentit. No per construir un localisme naturalista o costumista, sinó per obrir les branques i les fulles cap a la immensitat còsmica.
Una vigoria tota acció, tal com es veu a Volcà (1973) –il•lustració C-, el cos i la sang de dona i de mare que s’estén cap al món exterior: l’epicentre ígnic, de l’interior de la terra dona erupciona, amb tota la seva força, roca, i foc i magma liquat, per donar expressió a la fecunditat dona, carn i sang i sexe, en el camí que s’enceta en relació a la filla (Lluïsa Julià: 6). L’obra fou també portada del llibre Umbilicals (2000), el tema del qual repensa el lligam, sang i carn, entre la mare i la filla, que no s’esgota en la contínua transformació del cos durant l’embaràs, sinó que va més enllà, per descobrir i viure la tendresa, mestrejar el propi cos, renunciar als atributs imposats (Lluïsa Julià: 6): Tallat l’umbilical / ens queda, net, l’amor, / filla.
C: Volcà, 1973, dibuix llapis litogràfic i sanguina, 40 x 33 cm.
Elsa Plaza comenta la lluita i el pensament de Mari Chordà contra el topos de la maternitat, essència de la dona. Fou fonamental l’interès que despertà El segundo sexo, de Simone de Beauvoir (1949): resignifica el cos femení, embarassat al•ludeix al límit entre naturalesa i cultura, entre biologia i llenguatge. També s’interroga sobre la continuïtat i diferència amb el cos en gestació. I afirma que en l’obra de Mari Chordà hom pot seguir el rastre dels dubtes, reflexions, rebuigs i amors que provoca el cos de dona en gestació, i com aporta cert distanciament per repensar el fenomen amb la finalitat de reconèixer el femení com allò múltiple i ple de possibilitats creatives, i no sols com a destí essencial de la dona. D’aquesta manera Elsa Plaza postula que l’obra plàstica de Mari Chordà és la huella de lo fluido sobre la materia. Expresión de una postura consciente contra la solidez de la cultura patriarcal.” I conclou: “La obra de Mari es blanda, amoldable a quien la toca y la mira, adopta la forma de la mirada afectuosa y se acomoda plácidamente (6).
A partir dels noranta el doll fluent de Mari Chordà devé mar, com criden els títols: Submarines, Cetàcies, Immerses, Sepiotomus,... fins i tot la mirada al real de Mari Chordà anota l’espiroqueta, protozou descobert al Delta de l’Ebre per Lynn Margulis al 2000.
Petits cossos larvats
generen planetes habitats,
forats desèrtics,
volcans de lava amiòtica,
làctia, feminal,
naufragis i cetacis;
sepiotomus. (5)
un bestiari màgic que configuren la dona en el paisatge aquós i lliure, transformada en animal marí (Lluïsa Julià: 6).
D: Sepiotomus, 1995, fons montip oli i llàpissos de color sobre cartulina satinada, 30 x 45 cm
Animal marí que salta l’horitzó marítim o es submergeix en la fotografia subaquàtica. Dones en una mar turquesa fressant el joc dels colls amb el dring solar: Poética de los reflejos que nos deja soñar con el encentro de la materia y lo sutil, de la vida y la imaginación (Elsa Plaza).
Mari Chordà, en síntesi, una dona que calà foc a la llar i, oh, benvinguts, passeu, passeu, va construint-se en un doll aquàtic que esdevé mar, alta mar, per obsequiar-nos amb sòlides cristalitzacions -la sal, el gust de la vida.
JC
*PUBLICACIONS:
1 ... i moltes altres coses (poesia i litografies), edició 1res. Jornades Catalanes de la Dona, 1976; 2a ed. LaSal, 1981; 3ª ed. Les Pumes, 2006
2 Quadern del cos i de l’aigua (amb dibuixos de M. Clavé), LaSal, 1981
3 Locomotora infidel del passat, Taller editorial Alta Fulla, 2000
4 Umbilicals, Taller editorial Alta Fulla, 2000; 2ª ed.: Les Pumes, 2000
5 Passar i traspassar, 1960-2000, publicació a l’exposició del mateix nom, Amposta-Barcelona, 2000
6 Vinc d’una zona humida, catàleg exposició, editat pel Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, amb textos de Mari Chordà, Marta Darder, Lluïsa Julià, Conxa Llinàs, Elsa Plaza, 2006
IL·LUSTRACIONS: OBRES DE MARI CHORDÀ
INFRA BLOC: BOUGESTACIÓ MAR DE SARDINES: http://bouesia2.blogspot.com/2008/05/bougestaci-de-mar-de-sardines.html
Des d’on l’esdevenir constant de l’Ebre xoca amb el darrer roc ibèric, el castell d’Amposta, i es bifurca en corrents i illes sempre canviant, fins al pal i paller de la ciutat, Barcelona, Mari Chordà crida de matinada per tota aquesta casa tan gran (3)* a la recerca de nous horitzons i companys de viatge. És el que fa possible la invenció de dos espais, els noms dels quals són ben eloqüents: Llar (1968) i LaSal (1977).
Espais de expressions culturals heterogènies, Llar és el primer foc que posa llum a la negra dictadura. Aplega el jovent i la vida punyent no sols d’Amposta, sinó d’arreu de l’Ebre, porta l’inconformisme dels estudiants i dels qui viatgen per Europa i més enllà, els colors de les músiques de les flors que silenciava la ràdio oficial, la complicitat dels còmics i dels llibres, la revolta de l’instint contra la rutina d’un règim hipòcrita. Mari Chordà fa brollar una correntia encara subterrània:
Primer la formiga va dir:
“treu-me de
sobre aquesta pota enorme”.
L’elefant dormia
i ella va fer un túnel.
Aquí va començar la més increïble cultura
subterrània. (1)
A: Silenci, sèrie de fotografies subaquàtiques, 2006
A Barcelona, en els temps de la llarga mort del Dictador, maquina el Bar-Biblioteca Feminista La Sal, un lloc de trobada i de fòrums de debat cultural. El plaer de la conversa, la comunicació que desplega la subversió i la revolució contra l’arquetip de la dona sotmesa, mare i repòs del guerrer. I la fundació de les edicions de les dones, La Sal del món que obre las finestres tapiades del patriarcat a l’aire fresc de la diversitat de gènere –Què se n’ha fet dels nostres fruits? (2). Una tasca que esventa un llegat sentimental, intel•lectual i artístic desaparegut en el no res de la història oficial: treuen a la llum Aspàsia de Milet, Safo de Mitilene, Hipatia d’Alexandria, Heloïsa, Christine de Pizan, Olimpe de Gouges, Mri Wollstonecraft, Flora Tristan, Concepción Arenal, Clara Campoamor, Rosa Sensat, Federica Montseny, Maria Aurèlia Capmany... i tantes i tantes d’altres, que esperen la nostra mirada de reconeixement. Són dones que, quan les tenim entr nosaltres, ens porten altres dones i ens recorden que no estàvem soles...(Conxa Llinàs: 6). Un ventijol persistent que descobreix per sempre l’altra meitat de la humanitat –el naixement del subjecte femení per a la història de la humanitat.(Conxa Llinàs: 6). A partir d’ara les coses ja no seran mai més iguals. Neix la primera Agenda de la Dona de l’estat espanyol i una editorial expressió de les dones, les recuperades i les que treballen silenciosament -Algun dia / alçaran braços / i veus les silents (1).
I alhora es va construint i s’expandeix Mari Chordà: ... es defineix per tenir una perspectiva canviant i meàndrica, que afronta el risc del nou, del no comercial, que es manté cenyida a explorar pulsions internes ... expressió d’un mateix centre. Un centre representat per omphalus, “llombrígol” en grec, que Mari Chordà utilitza i tempta, i transforma. Es tracta del principi femení de l’univers, símbol del moviment constant, magmàtic, que és, alhora, expressió de l’origen de les energies transformadores... un concepte que no descriu un ordre progressiu lineal, sinó que avança en cercles concèntrics... (Lluïsa Julià: 6).
B: Colgada de un cuadro, 1972, oli sobre tela, 73 x 116 cm.
(...)
Ep, innocenta,
exercita’t los peus
no és fàcil d’esnegrir
la pròpia ombra,
baby.
Ara sé
–t’encanten los espills-
que pots apreciar
les paraules que et brollen,
i aquell matí
retrobar, en arribar a l’arrel,
que ens queda, net, l’amor.
(4: “Tanca”, fragment)
Créixer -Estic dintre d’un arbre i veig créixer les fulles (1)- des de l’arrel, però també des del desig -arrelada en la terra del més profund desig-. I l’arrel és també aigua i aire; els fonemes peculiars del dialecte, i l’horitzó deltaic: ...em diràs que és veritat tot lo que t’he contat i que ets muntanya rodejada de mar i de poblats de sal (2) –sento el Montsià damunt la geometria del delta i la sentor de les salines. Fidelitat al paisatge, encara que les formes orgàniques intentin escapar-se del suport per la seva pròpia puixança. Miro Colgada de un cuadro (1972) –il•lustració B-, imatge visual de cossos lluitant cap al món exterior: unas formas que se presentan como nacidas desde el interior del propio soporte y que evocan una vida posible dentro del mismo; formas que se autofecundan y dividen blandamente (Elsa Plaza Müller: 6). Dialèctica, doncs, entre la representació visual i l’expressió del pensat i sentit. No per construir un localisme naturalista o costumista, sinó per obrir les branques i les fulles cap a la immensitat còsmica.
Una vigoria tota acció, tal com es veu a Volcà (1973) –il•lustració C-, el cos i la sang de dona i de mare que s’estén cap al món exterior: l’epicentre ígnic, de l’interior de la terra dona erupciona, amb tota la seva força, roca, i foc i magma liquat, per donar expressió a la fecunditat dona, carn i sang i sexe, en el camí que s’enceta en relació a la filla (Lluïsa Julià: 6). L’obra fou també portada del llibre Umbilicals (2000), el tema del qual repensa el lligam, sang i carn, entre la mare i la filla, que no s’esgota en la contínua transformació del cos durant l’embaràs, sinó que va més enllà, per descobrir i viure la tendresa, mestrejar el propi cos, renunciar als atributs imposats (Lluïsa Julià: 6): Tallat l’umbilical / ens queda, net, l’amor, / filla.
C: Volcà, 1973, dibuix llapis litogràfic i sanguina, 40 x 33 cm.
Elsa Plaza comenta la lluita i el pensament de Mari Chordà contra el topos de la maternitat, essència de la dona. Fou fonamental l’interès que despertà El segundo sexo, de Simone de Beauvoir (1949): resignifica el cos femení, embarassat al•ludeix al límit entre naturalesa i cultura, entre biologia i llenguatge. També s’interroga sobre la continuïtat i diferència amb el cos en gestació. I afirma que en l’obra de Mari Chordà hom pot seguir el rastre dels dubtes, reflexions, rebuigs i amors que provoca el cos de dona en gestació, i com aporta cert distanciament per repensar el fenomen amb la finalitat de reconèixer el femení com allò múltiple i ple de possibilitats creatives, i no sols com a destí essencial de la dona. D’aquesta manera Elsa Plaza postula que l’obra plàstica de Mari Chordà és la huella de lo fluido sobre la materia. Expresión de una postura consciente contra la solidez de la cultura patriarcal.” I conclou: “La obra de Mari es blanda, amoldable a quien la toca y la mira, adopta la forma de la mirada afectuosa y se acomoda plácidamente (6).
A partir dels noranta el doll fluent de Mari Chordà devé mar, com criden els títols: Submarines, Cetàcies, Immerses, Sepiotomus,... fins i tot la mirada al real de Mari Chordà anota l’espiroqueta, protozou descobert al Delta de l’Ebre per Lynn Margulis al 2000.
Petits cossos larvats
generen planetes habitats,
forats desèrtics,
volcans de lava amiòtica,
làctia, feminal,
naufragis i cetacis;
sepiotomus. (5)
un bestiari màgic que configuren la dona en el paisatge aquós i lliure, transformada en animal marí (Lluïsa Julià: 6).
D: Sepiotomus, 1995, fons montip oli i llàpissos de color sobre cartulina satinada, 30 x 45 cm
Animal marí que salta l’horitzó marítim o es submergeix en la fotografia subaquàtica. Dones en una mar turquesa fressant el joc dels colls amb el dring solar: Poética de los reflejos que nos deja soñar con el encentro de la materia y lo sutil, de la vida y la imaginación (Elsa Plaza).
Mari Chordà, en síntesi, una dona que calà foc a la llar i, oh, benvinguts, passeu, passeu, va construint-se en un doll aquàtic que esdevé mar, alta mar, per obsequiar-nos amb sòlides cristalitzacions -la sal, el gust de la vida.
JC
*PUBLICACIONS:
1 ... i moltes altres coses (poesia i litografies), edició 1res. Jornades Catalanes de la Dona, 1976; 2a ed. LaSal, 1981; 3ª ed. Les Pumes, 2006
2 Quadern del cos i de l’aigua (amb dibuixos de M. Clavé), LaSal, 1981
3 Locomotora infidel del passat, Taller editorial Alta Fulla, 2000
4 Umbilicals, Taller editorial Alta Fulla, 2000; 2ª ed.: Les Pumes, 2000
5 Passar i traspassar, 1960-2000, publicació a l’exposició del mateix nom, Amposta-Barcelona, 2000
6 Vinc d’una zona humida, catàleg exposició, editat pel Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, amb textos de Mari Chordà, Marta Darder, Lluïsa Julià, Conxa Llinàs, Elsa Plaza, 2006
IL·LUSTRACIONS: OBRES DE MARI CHORDÀ
INFRA BLOC: BOUGESTACIÓ MAR DE SARDINES: http://bouesia2.blogspot.com/2008/05/bougestaci-de-mar-de-sardines.html
Subscriure's a:
Missatges (Atom)