Teresa Moralo em provoca amb els colors del record, tan
fràgil el duem a la pell prop dels ulls i dels llavis prop. Hem compartit
joventut, complicitats, paisatge. Potser
l’accent gairebé. Som corda i poal. Em diu: vine a la terrasseta valenciana;
aquella tarda acolorida amb gust de mar i alfàbrega, amb la cadira de pelar la
pava, el verd exuberant, el vermell i el groc de pomes i el codony. Cantirellet
d’aigua fresca a l’ombra del parral, plàcida serenor mediterrània. I jo de
retruc, de viva veu, li llegiré AMPOSTA, CINC DE NOVEMBRE DE 1978 i dos
més, mitològics, d’aquells anyets tendrets.
A veure
si ho podem escoltar i mirar la terrasseta alhora:
AMPOSTA, CINC DE NOVEMBRE DE 1978
Carrer amb flors,
curt, estret, tort.
Una velleta.
Mocador negre.
Llençols blanc verge.
Fila l’agulla
la llum de sempre.
AFRODITA CORRENTS
Presumida i bonica somrius
en passar i una mirada teva
genera les roses de carrer i
l’estiu.
Com i de quina manera
es pregunta la jove, la mare, la
vella
i els hòmens, adolescents
furtius
envermelleixen i, ja captius,
es tornen poetes de la lluna plena,
cantant com es banya al riu
o amaga als canyars ta nuesa,
com, presumida i bonica, somrius
i obres les roses del carrer i
l’estiu.
MIRATGES, 1987, p 18
SIRENES
A
Lola Soler
Venien del nord,
Venien del nord,
Cap a la terra
De la meravella.
Venien del nord
Per la flor de taronger
I el dolç de les moreres.
Tocaven l’Albufera,
La canya i la senillera.
A la nit eixien,
A la nit eixien,
Buscaven la finestra
Amb llum elèctrica.
A la nit eixien,
A la nit eixien,
Cercant les ànimes
S’enduien les mirades
Més enllà del mar,
Més enllà del mar
I del llac Estigi,
S’enduien les mirades
I un buit deixaven
Aquelles aus foràstiques
Aquelles aus foràstiques
Amb veu de xeringa,
Amb veu de dolçaina,
Amb dolça harmonia,
Amb ulls de pubilla,
Amb somriure de lluna.
I un buit deixaven,
I un buit deixaven...
Per això ploren els poetes.
CIRCUMSTÀNCIES I PRODIGIS 1990,
P.39
