La PostBouesia festeja el 80 anys de creació sense
parar de Carles Andreu, boueta
genèsic que imprimeix al festival una manera singular d’expressió i
experimentació. L’homenatge s’integra en la video-performance-concert La transmutació del bou en mosquit, que
transmuta Lo Pati en un paisatge extraordinari.
Així ho vaig contar a la boucrònica:
La transmutació del bou en
mosquit és també pura improvisació. El laboratori Col·lectiu Free’t empra
el Soundpainting, un llenguatge de més de mil signes per a la creació
multidisciplinària. Avui, el guiatge enèrgic i juganer d’en Arnau Millà no sols
conjuga les diferents virtuositats del grup, sinó que també integra la dansa
aèria de Sol Picó, els jocs de la saxofonista Mireia Tejero,
performer insurreccional, i l’homenatge en prosa als 80 anys del boueta Carles
Andreu, 80 anys de creació sense parar. De manera que l’acció va
transcórrer delicada i exquisida, plena de lirismes i simultaneïtats,
complicitats i coreografies, en un ritme ritual imprevisible, ben consonada i
sensual. Així fins l’apoteosi final on es trenca
la quarta paret i tothom acaba en un ball ditiràmbic col·lectiu. Un núvol de
mosquits. Pur plaer estètic.
Ara presento el text a partir del
qual vaig improvisar la meva contribució a l’acció. Entonades les frases
triades, eren represes per Arnau Millà i, simultànianiament, remarcades,
acolorides, refilades pel Col·letiu Free’t, de manera que es creava una interpretació
polièdrica i concordada.
El text celebra la música peculiar
de Carles Andreu en relació amb la Bouesia, l’aliatge de cançó popular, cante jondo, improvisació jazzística...
i la veu sonora del vat, del pregoner, de l’enversador. Postula que en les dues
primeres edicions Carles Andreu examina els orígens propis, el Teatre de la Veu
i el Free-jazz, des dels quals tempta nous muntatges, nous poetes (Pessoa),
noves lluites indomables (indignats, primavera àrab...), nous exercicis d’interculturalitat.
Un funàmbul sobre les cinc cordes del pentagrama.
BOUHOMENATGE: 80 ANYS DE
CARLES ANDREU, CREACIÓ SENSE PARAR, per Javier Caballero
Carles
Andreu, 80 anys. Celebro este quixot magre de la Franja, este funàmbul que
canta la vida sobre les 5 cordes del pentagrama -indomable, rebel.
80 anys, quatre vegades jove de 20 anys. Celebro
i admiro esta força que posa veu i ales a la poesia.
Commemoro
este pilar màgic de la Bouesia. A la Bouesia va venir per
primer cop com a Teatre de la Veu (2008). Venia amb Annie Andreu-Laroche, i va cantar, va
recitar, va declamar i salmodiar, des del pou fondo de la tradició, la
insubmissió i la vindicació d’un món millor i més igualitari. Un toc
francès de liberté, égalité, fraternité. Un perfum del 68, bohèmia de subsistència. Le chansonnière. Umut, umut in sanda, l’home, l’home i la
llibertat, crida en turc.
A l’any següent ens va fer dos regals. Amb l’Autobiografia cantada i
parlada, menat pel piano malabar del seu amic constant François Tusques va proposar les cançons i ritmes de la seva vida:
qui som?, d’on venim?, on anem? Amb rigor estètic el seu estil
peculiar escenificava una interculturalitat combativa, armada també per la
improvisació gresolada en el free-jazz.
De manera que, podríem dir, de bell antuvi, el
seu cant exalta una pluralitat de veus i formes, d’heterogeneïtats sense vel·leïtats
-un anti-estil. Un anti-estil que es forma en les lluites obreres, en
l’antifranquisme, i els poetes César Vallejo i altres sudamericans,
Salvat-Papaseit, Gaudí... també Pessoa. Una música peculiar que amalgama cançó popular, cante jondo, improvisació jazzística
(Sprechgesang) i la defensa,
sobretot, de la utopia i dels exclosos ,
dels perdedors, dels més marginats. Una veu sonora, la del vat i la del pregoner i la de l’enversador
de jotes. (REC: Lo prohibido, LP 1974)
Permeteu-me una joteta, la del duro.
Carles Andreu fonamenta
la Bouesia, com a mostra un fragment del
TEXTICLE DE CARLES ANDREU
Te preparen una enfilada d'actes desgarbats i no jerarquitzats o molt poquet, com ha de ser, i te van omplin lo pas del temps d'un moviment sempre
elàstic! Això no ho fa qualquere! Què no! Això se fa tot solet per la
manera de ser i d'estar en este territori on bufe un vent d'esperit
localitzador i alhora externalitzaor sempre amb uns brots espontanis d'humor
provocatiu.
Esta redempció de l'actuació de l'art celebrada pels de les afores
del cenacle ciutadà té un
vigor que me complau, que
me done ganetes de fer això i allò, actes diversos de creació amb minúscula, París 2010.
Sent així aquesta liaison Andreu-Bouesia, no sorprendrà que alguns dels
seus muntatges musicals tinguin una primera formulació en el nostre festival. El 2010 en presentà el reeixit Càntic divers de la llengua Catalana
enamorada del poema Estanc de Fernando Pessoa, el poeta plural. Els versos
inicials bé responen a qui som?, d’on
venim?, on anem?
NO SÓC RES. MAI NO SERÉ RES. NO PUC VOLER SER RES. A PART
D’AIXÒ TINC TOTS ELS SOMNIS DEL MÓN.
Per acabar voldria
remarcar l’esforç per la
interculturalitat que està imbricat en la defensa de la llengua, especialment de la
llengua parlada. Dues cites de l’assaig LA MORT DEL PAREIMARE, Calaceit 2004;
que encara que mediti
sobre la mort i la constatació de la soletat en què ens sumeix la pèrdua dels
pares, no serem mai més fills, sinó la responsabilitat del pare, la dignitat de
l’avi, li serviràn al poeta per celebrar la llengua -català i castellà- i de la
seva banda sonora, la jota:
Al moment de morir només
mos quede la llengua materna (cita Hanna Arent) que és aquella
amb la que mos parlen a l’interior al llarg de tota la vida. Tos heu fixat que la llengua és doble, la llengua que
parlem i la llengua que mos parle? Què m’ha dixat los pares de Montroig? Fora de la llengua, no res.
Menteixco. M’han deixat la jota i la jota se cante en castellà,
d’aquí ve que no m’hai sentit mai com els calans de soca-rel. p 79-80
Ara anirà bé recordar el muntatge poètic i musical POLISÒNICA
CATALANA 2014. Esplèndid recital
que recull les variacions del català en deu accents distints, portats per aquests deu rapsodes
d’arreu dels països catalans, amanits pels entremesos musicals
Passió per la llengua que es fa extensible a les llengües peninsulars i també a les llengües mediterrànies. Parlo
per la passió per la interculturalitat.
A Ningú ens representa
(p.84 ss, 2011), antologia editada pels poetes emprenyats -més intens encara
que indignats, s’hi pot trobar un esbós del muntatge teatral DRAGÓ-CONGA, un cabaret fruit de l’interès per la
Primavera Àrab i la revolta dels indignats.
Realitzat amb el col·lectiu Els Camps del Cinabri i altres artistes parla de la
guspira que traça una gran conga per
aplegar el gran moviment de canvi a tota la mediterrània:
proverbis en àrab, cants turcs, sevillanes, sagetes i altres pals
flamencs , cançonetes de la Franja, mallorquines, italianes, portugueses...
Que saltó la centella,
que la centella saltó
Que saltó la centella de
Mohamed Buazizi
Que saltó la centella!
I que de plaça en plaça
Se la endugué la
ventolera
EN FI, la Bouesia ha guanyat amb CA el Teatre de la
Veu. El so, el fonema, element i
personatge fonamental de les situacions bouètiques. No només interessa el
ritme, l’entonació, la melodia, sinó el referent, l’escenografia del pensament,
signe blanc i moviment constant, per terra mar i aire. Per això, res millor que cloure l’elogi dels 80 anys cantats i
sonants amb paraules de Màngel:
1
I ell
canta el que vol, el que li agrada, allò que estima: Gaudí, Salvat-Papasseit,
Vallejo, Pessoa, filòsofs… ho canta tot perquè tot ha de ser cantat. I els
ritmes ballables, què, negre de la Franja?
Perquè tot ha de ser ballat. Caminar, caminar diu Carles Andreu, perquè
tot ha de ser caminat.
2
Un home
en lluita amb si mateix, va dir Carles Andreu: d’aquesta contradicció naix la
música, la festa del diàleg amb un mateix i els altres, els concerts, la
composició musical, els assajos.
3
La seva tendresa, que és ser escoltador, o sigui, un
músic.
4
Jo vull cantar com C. A.! : per la llibertat del seu
cant, quin art més majo! Tan nou que sembla improvisat, tan bo i bonic que sembla
música.
No sap solfa, és igual, millor que no en
sàpiga.
No patixques Carles per no saber solfa,
els que patim som natros que en sabem
5
Esta
música que fa no te explicació
com totes les músiques que ho són de veritat.
D’on surt este doll? Pregunta totalitària.
Surt de Carles Andreu i prou.
consultar: http://carlos-andreu.com/
FOTOS: 1. Carles Andreu, http://carlos-andreu.com/
2. Carles Andreu i François Tusques,
3 TABACARIA, BOUESIA 2010, amb Joan Saura, Carles Andreu, Miquel Àngel Marín, Nacho Lois
2i 3 publicats a https://ciclecontrabaix.wordpress.com/2013/05/19/carles-andreu-del-baix-llobregat-al-paris-de-la-revolta-i-iv/
en aquesta adreça hi ha articles fonamentals de Josep Bergadà per saber de Carles Andreu.
