FESTA DE LA BOCA 2014, UN JARDÍ DELICIÓS

Foto: Domingo Mestre

 

La Cañada, Paterna. Entre les canyes un ventet i la remor del Cant del Cantó. I el cantó ens obre el jardí, el deler deliciós del sentir terrenal, el diàleg de bouetes, poetes visuals, sonors, fonètics, polipoetes, músics parlants, virtuosos, balladors, performance... un fer enaltidor que exalta la complexitat del real, el trencadís virolat d’allò quotidià. Hom constata que són moltes les músiques o la poesia. La tarda del catorze de juny esdevenia bigarrada orquestra:

Miquel Àngel Marín, Carles Hac Mor, Ester Xargay, Javier Caballero, Carles Andreu, Bartomeu Ferrando, Charly Efe, BANO (Urano Players), El hombre viento, Martaerre, Nathalie Gangnon i Yves Leduc (Groupe de Recherche en Sculpture et Art Sonore de Canadà), Maria Jesús García, Llúsia Peiró, Nelo Vilar, Eva Pez, El Colectibo, Miguel Molina, Álvaro Pichó, DeCo Nascimiento & Tatiana Travisani, Ferrer Molina, Anna Higueras, Nigella, Taïs Adani, Luis Blas, Jesús G, David Trashumante, Grup PC, Grup de Cambra L’ensemble, Mª José García Fort, Rafael Tormo, Boke Bazán, Pepa Úbeda, José Luis Albacete, Aitana Albacete, Izaj Barber Palacios, Tziran Barber Palacios, Mon Palacios, Llorenç Barber, Cristina Gómez, Andrei Bunaciu, Carmen Cortés, Javier, Daniel y Adrián Picazo, Cristina Domingo, Miguel A. Calero, Mº José García Fort, J. Vicente Moreno, Domingo Mestre, Pau Ballester, alumnos del C.S.M.V., Laboratorio de Valores...

Foto: Domingo Mestre

Emparada pel gran pi totèmic, endreçat -és un dir- per a l’ocasió amb escales i pinyes que s’obrien per deixar anar pinyons de saviesa, plaer, humor, l’orquestra desplega successivament aires, àries, notes, mots, sorolls, sospirs, cançons, tirabous... i convoca els grans intèrprets de la civilització: Tzara, García Calvo, Brossa, Yoko Ono... una mitologia cultural. Evoco a Pascal: l’home és una canya pensant. La canya esdevé Siringa. Amb el xiulet la platea infla bufetes, delícia dels xiquets, dels desitjos que s’arboren cap a l’horitzó de les constel·lacions. Esbocino un diari i l’atzar ens retorna vells titulars de l’actualitat passada: Las ayudas públicas comprometidas con la banca ascienden a 104.000 millones, o bé, El Roto fa dir a Cervantes Buscad mis huesos por las cunetas, donde acabaron muchos de los mejores. Convoco la màgia brossiana en la Decantació del buit, on el res, que sempre conté alguna cosa, esdevé l’infinit: 8 → ∞.
 
Miquel Àngel Marín escala el gran pi axial amb els refilets de la canya i el boufit del seu càntic es repicat pel raucar de les granotes a la bassa. El jardí és una experiència paradisíaca. La música a flor de pell i els llavis rojos inciten el bum-bum de l’elocució, del so preverbal, del mot esdevingut gest i dansa. L’instant és vida i la cultura temps.

Un entusiasme creixent la Festa de la Boca, i la Bouesia comença amb bons senyals.
 

Foto: Domingo Mestre

A MÉS CAL LLEGIR LLORENÇ BARBER, del 28 de junio de 2012:

Opus d' Irene Sanchís

 LA FIESTA DE LA BOCA, DE LA MELANCOLÍA A LO INOPINADO.

Dícese que el sonido es más veraz que las palabras. Bajo este concreto y hasta llamativo lema acaba de tener lugar entre nosotros un festival/marathón en el que la húmeda boca deviene versátil orquesta. Nace así – y con ganas de permanecer – una iniciativa que, ‘modo valenciano’, quiere poner al día cuanto hace ahora 25 años en “Tramesa d’art” se postuló, y que en boca de Enzo Minarelli dimos en llamar “Manifiesto de la Polipoesía” cuyos formantes son: tecnología, multipalabra, boca, montaje, lengua y sobre todo presencialidad.

De hecho “La Boca” arrancó con un bisbiseador Antonio Méndez al que sólo se le escuchaban pizcas de amplificadas sílabas mientras su voz llegaba cálida y electrónicamente grabada en viejo soporte de ‘cassette’. Presencia, labios en (supuesto) bisbiseo y tecnología en fraternal todo, relatando  un presente tergiversado que nos urge poéticamente a sintonizar con la ya anfibia y desbordada realidad en que discurre nuestra cotidianeidad. Tras ello, mas de veinte propuestas de poesía discursiva, fonética, performática, gestual, tachista, visual etc.

Y es este ‘clic’ polipoético -  que entre nosotros cantó el Cura Castillejo -  el que  en el libro “Dirección Única” de W. Benjamin se menta como una suerte de  “lenguaje rápido y directo” de las formas modestas y fragmentadas de comunicación, y  que no obstante superan en eficacia “el gesto pretencioso y universal del libro”.

Foto: Taïs Adaní

Y así ocurre con todas las artes sónicas, tan desbordadas, pues son tantas y tan asequibles las maneras de parafrasear, imitar, dialogar con almas, sonidos, sensibilidades  y contextos que las viejas palabras, composiciones y técnicas heredadas ya no cantan en solitario desde al parnaso de las academias de antaño – como pueden pretender los “contemporáneos” de manual -  sino que abandonando todo ‘gesto pretencioso y universal’ conviven boca a boca y hasta entran en ebriedad de arte vida. Urge pues salir de melancolías y revisar situaciones, categorías y utillería instrumental, para  desde ahí comprender las cualidades visuales, sonoras, táctiles, espaciales y contextuales de cuanto percibimos, sea repetido y cotidiano, sea único y singular. Vivir es la única fiesta que no falla.
                                                                                                                              LLORENÇ BARBER

FESTA DE LA BOCA 2013 A BOCA PLENA. El Cant del Cantó (La Canyada-Paterna), 22 juny

Mòbil, IRENE SANCHÍS, jardí El Cant del Cantó, La Canyada

A cop calent la Festa de la Boca m’ha deixat el cel fresc i l’alè de menta i plantes remeieres. Al Cant del Cantó, un jardí de casa, que s’obre de par en par a l’emoció i a l’expressió, va acollir amb la lleugeresa de les glicines de la mà pro-vocadora de Montserrat Palacios, Llorenç Barber i Irene Sanchís una nòmina virolada d’experimentadors de la paraula, del so i del gest i a més el pimer correbus de la Bouesia:

Miquel Molina, Josep Sou, Bartomeu Ferrando, Antonio Méndez, Llorenç Barber, Nathalie Gagnon, Yves Leduc, David Alarcón, Domingo Chinchilla, Paula Miralles, Martaerre Sobrecueva, Álvaro Pichó, Oscar Vidal, Inma Juan & Nigella, Montserrat Palacios, Anne-Françoise Raskín, Míguel Álvarez, Ferrer-Molina, Ernest Graves, Isabel Gómez, Lorena Izquierdo, Virgínia García, Esther Blázquez, Xavier Caballero, Juan Manuel Vera, Miquel Àngel Marín, Carles Andreu...

i els noms que van saltar des de l’alenada significativa del mot fins el so estirat cap a notes musicals o la música d’instruments insòlits i objectes que esdevenien micròfon i altaveu. El gest arrodonia els silencis i copiava la lluna magnífica que voltava pel paladar nocturn de València. I una emoció constant redoblava els batecs dels cors, repicats des de l’estany del fons pels magnetòfons de les granotes a capella. Sota la coparrassa del pi immens s’invertia a Gòmez de la Serna quan deia Poner notas a los libros es un atrevimiento como lo seria el retocar los quadros de una exposición. Temeritat que seduïa les palmeres agarrades a la melodia de la brisa dolça d’estiu. Vet ací l’acció de Ferrando, Barba, on els signes de les lletres penjaven de la pròpia barba de l’autor i dels fonemes emboetats del seu aparell vocàlic. O mira com el raspall de dens fa una simfonia metàl·lica sobre la safata de plata llunàtica.

Ni amb tots els dits de la mà tindria prou per nomenar els redobles i sensacions a la pell, als llavis, a la gola, a les dents. Testimoni silenciós fou la instal·lació de poesia visual que obria pas a l’escenari sonor (Nigella). Un calfred vingué amb el teatre de la veu de Carles Andreu, que gosà convertir en cançó i vol un cal·ligrama de Salvat-Papasseit, Formigues. La dansa de les canyes al so del “monocordi” i del Ciclop (Nathalie Gagnon, Yves Leduc). Els plats trencats de Inma Juan & Nigella. Els versos cubans del Jardí d’Epicur –“querer lo que necesitamos”. El qüestionament de l’escriptura, la taula, la cadira i l’instrument del boucèfal Miquel Marín. La maleta de poesia del Ja. Les accions, les veus i contraveus, els versos, els antiversos, els contraversos i altres tornades –Nos acordamos de las cosas de las que no nos acordamos nosostros, sino lo que nos rodea (Gómez de la Serna).

I encara em volta pel cap, no només la companyia –que l’amistat et fa veure la veritat- sinó també una desmemòria –no vaig poder recordar l’horaciana d’Andrés Estellés que hagués volgut recordar, el pebrot torrat i ecumènic rajant d’oli cru. Tanmateix el poeta fou reviscut pels versos irònics d’Oscar Vidal, lapidaris i esfèrics, i el seu cotxe de línea que convertí magistralment en poesia el rosari de pobles que travessa l’autobús per arribar a València: ¡Qué partida saca el tenor a un bostezo! (Gómez de la Serna).

Tot el domini màgic de la nit valenciana, qui té boca s’equivoca i qui té nas se moca, en boca de bocamolls irreductibles, tot i que no tenien prou estopes per tapar tantes males boques. (JC)