dimecres, 27 de maig de 2020

VERTÍGEN, TERESA MORALO, UCMAN i PACO MORALES


Freud negava el sentiment oceànic. Però els romàntics s’extasien davant la naturalesa ciclòpia desbordant. Veig Friedrich (1774-1840). Veig el viatger davant la mar de boira (1818). I davant Vertígen de Teresa Moralo, i, a més, tot passa quan fem una altra cosa. Tenim la terrassa abismal, amb una tanca poc segura, abocada a la mar pètria, geològica, inabastable; i la taula de còmodes poltrones vermellones. Testimoni de la nostra incertesa incòmoda, l’oi de por que puja estómac amunt -què poca cosa som! Avui mateix vivim com amb molts mitjans i la naturalesa, meravella que impressiona, amb un mínimum ens fa anar de cap.
Tornem a pujar al cim, tornem a mirar-la amb els ulls de Teresa Moralo, i li posarem veu a dos poemes, semblants i distints, còmodament asseguts


TERESA MORALO, VERTÍGEN, 100 X 150 cm

en aquest enllaç podem mirar Vertígen i escoltar la veu de Javier Caballero amb els poemes
https://www.facebook.com/teresam.munoz.18/videos/3313476315331429/

El primer poema que llegirem es va incloure en un projecte amb PACO MORALES, artista torrencial i polifacètic de 1981, UCMAN. Reprodueixo la pàgina:

Segon poema:

EL GOLCO, Alpujarras, Garanada

                        Por Odettte et Paul, de la maison
                        de la Sirèn avec affection.

La terra és cònica pendent, gratada
Pels immensos barrancs braus; feréstega
Distància, però, permet l’existència
D’unes oliveres, una caseta, ametllers,
Els ramats, el pastor, les esquelles.
Hom sent el cric cric en espiralls
Trencades i l’escalfor blau de l’estiu.
D’ací estant, se succeeix la quotidiana
Rutina, esmorzar, alenar el present
Íntim, de l’estómac, certa insatisfacció
Que ha d’acabar més que en un cim
Més baix a la fi de la pendent.
Ara bé, ¿quin turó serà la maduresa?
Hi haurà un dia en què ja no caldrà
La renúncia, amb les forces justes
Per al gaudi que reconforta com un saborós
Vi vermell, com la bellesa o el saber.
Mentre se’n va per la pendent l’horitzó
I en el blau s’esmorteix la por.

2001-

Un poema estimat, que gairebé no he recitat mai. Em porta aventures i l'amistat amb el músic belga Serge Minnen. Em va ensenyar molt a escoltar música. Especialment música medieval, però també de músiques esquisites, com les minimalistes. Serge em va fer escoltar per primer cop a Philipe Glass (1937).Vam anar plegats a veure a Barcelona Koyaanisqatsi, que em va impresionar moltíssim. O la Penguin Cafe Orchestra.

Caspar David Friedrich, Der Wanderer über dem Nebelmeer, 1818 (oli sobre llenç, 98,5 cm x 75 cm)

Pel que fa al sentiment oceànic, terme encunyat per Romain Rolland i popularitzat per Freud a L'avenir d'una il·lusió (El malestar en la cultura), en criticar la sensació oceànica d'infinitat. Rolland feia d'aquest sentiment la font de tota energia religiosa. En canvi, Freud considera que, d'existir, és el primitiu sentiment d'ego que precedeix a la creació del jo, el qual sorgeix quan la mare deixa d'alletar el fill. El nadó encara no té un concepte del jo, més aviat viu en el tot, que és part de sí mateix. https://momentulum.blogspot.com/2008/09/freud-el-jo-ho-inclou-tot-desprs-dell.html

dijous, 21 de maig de 2020

TERESA MORALO I TERRASSETA VALENCIANA I VEU DE JAVIER CABALLERO


Teresa Moralo em provoca amb els colors del record, tan fràgil el duem a la pell prop dels ulls i dels llavis prop. Hem compartit joventut, complicitats, paisatge.  Potser l’accent gairebé. Som corda i poal. Em diu: vine a la terrasseta valenciana; aquella tarda acolorida amb gust de mar i alfàbrega, amb la cadira de pelar la pava, el verd exuberant, el vermell i el groc de pomes i el codony. Cantirellet d’aigua fresca a l’ombra del parral, plàcida serenor mediterrània. I jo de retruc, de viva veu, li llegiré AMPOSTA, CINC DE NOVEMBRE DE 1978 i dos més, mitològics, d’aquells anyets tendrets.

A veure si ho podem escoltar i mirar la terrasseta alhora: 

AMPOSTA, CINC DE NOVEMBRE DE 1978

Carrer amb flors,
curt, estret, tort.
Una velleta.
Mocador negre.
Llençols blanc verge.
Fila l’agulla

la llum de sempre.
AFRODITA CORRENTS

Presumida i bonica somrius
en passar i una mirada teva
genera les roses de carrer i l’estiu.
Com i de quina manera
es pregunta la jove, la mare, la vella
i els hòmens, adolescents furtius
envermelleixen i, ja captius,
es tornen poetes de la lluna plena,
cantant com es banya al riu
o amaga als canyars ta nuesa,
com, presumida i bonica, somrius
i obres les roses del carrer i l’estiu.

MIRATGES, 1987, p 18

SIRENES
                                   A Lola Soler

Venien del nord,
Venien del nord,
Cap a la terra
De la meravella.
Venien del nord
Per la flor de taronger
I el dolç de les moreres.
Tocaven l’Albufera,
La canya i la senillera.
A la nit eixien,
A la nit eixien,
Buscaven la finestra
Amb llum elèctrica.
A la nit eixien,
A la nit eixien,
Cercant les ànimes
S’enduien les mirades
Més enllà del mar,
Més enllà del mar
I del llac Estigi,
S’enduien les mirades
I un buit deixaven
Aquelles aus foràstiques
Aquelles aus foràstiques
Amb veu de xeringa,
Amb veu de dolçaina,
Amb dolça harmonia,
Amb ulls de pubilla,
Amb somriure de lluna.
I un buit deixaven,
I un buit deixaven...
Per això ploren els poetes.

CIRCUMSTÀNCIES I PRODIGIS 1990, P.39



dijous, 14 de maig de 2020

BOUESIA DE CONFINAMENT 1 SAFO: LA COSA MÉS BONICA DEL MÓN

Des del 28 de març cada dia he llegit un poema per enviar-lo als amics via guatxap. El Consejo de Ministros havia decretat el confinament dels espanyols el 14 de Març. Només es parlava de pandèmia. Es respirava por i tensió per una pesta que omplia i desbordava els establiments de salut i provocava morts irrecuperables.

No hi havia cura, encara no n’hi ha. Passat els primers dies de tribulació i amb els carrers i activitats tancades, vaig començar a trucar amics i familiars per sostenir-nos i combatre l’aïllament. Vam descobrir-nos parlant per videotrucades i ens consolavem cara a cara repartits en quadrets per la pantalla de l’ordinador i del mòbil. Va ser quan se’m va ocórrer la idea. Recitar poemes m’imposava una tasca i mantenia el contacte amb els estimats. A més era un deler personal, la poesia. I la dimensió sonora li donava cert aire bouètic en sortir per camins virtuals. Després va venir la gratificació dels amics que van aprovar la idea.

Ara vull veure què puc recuperar d’aquesta experiència de 44 dies seguits, fins que el diumenge passat, 10 de maig, vaig recitar poemes meus.
Per això començaré pel primer poema, de Safo de Mitilene, poeta lírica grega de l’època arcaica que va viure a cavall dels segles VII-VI aC.

La poesia lírica expressa sentiments, emocions, pensaments que manifesten el món afectiu, intern del poeta, malgrat que també pot tocar sentiments col·lectius. El mot lírica prové de l’adjectiu λιρικς, “relatiu a la lira”, i, per extensió a qualsevol instrument de corda (lira, fòrmix, cítara). És una poesia destinada a ser cantada, i, sovint, ballada.

El recitat l’acompanyava amb aquesta imatge extreta de l’impagable repertori de la ceràmica grega. Flautista  i dansaire, i cítara en figures vermelles sobre fons negre per posar un contrapunt visual als versos que giraven entorn de la bellesa, allò que més estimo, tòpic de l’excel·lència, Helena de Troia, la més bella, i l’amor absent. 
Flautista, dansaire i cítara

SAFO            
LA COSA MÉS BONICA DEL MÓN                     
a cavall del VII-VI aC

Hi ha qui diu que un exèrcit, o una tropa
de cavallers, o una flota, és la cosa
més bonica del món; per mi, en canvi,
és el que estimes.

És fàcil fer que qualsevol ho entengui:
Hèlena, que en bellesa avantatjava
tots els mortals, va abandonar el seu home
distingidíssim

i travessant la mar va arribar a Troia,
i ja no va pensar en la seva filla
ni en els seus pares estimats, sinó que
va esgarriar-la,
[no pas a contracor, la dea Cipris].
. . . . . .
[Ella] ara d’Anactòria, que és fora,
fa que em recordi:

voldria veure el seu pas adorable
i l’espurneig radiant dels seu rostre
molt més que els carros lidis i el soldats amb
totes les armes.
Traducció de Jordi Cornudella

Bé, volia incloure l'arxiu sonor, però, no ho he sabut fer de cap manera. malaguanyada intenció que contribuirà a empedrar l'infern.