Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris John Cage. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris John Cage. Mostrar tots els missatges

dimecres, 7 de setembre del 2016

MOR I MUNTANYA 16, COLONOSCÒPIA DOBLE FONT I RIU LLASTRES, EN FOTOS-6

Procés colonoscòpic, plaça la Sort

Màngel, Miquel Àngel Marín, el boucèfal, fa de la processó budell i fisiologia, colonoscòpia, per ser alhora òrgan i cos i temptar-nos digeribles i digestió, mentre enfila, clarinet d’Hamelín, cap a les afores, ens evacua cap a la llera del riu Llastes, ens deposa a...

UNA DOBLE HÈLIX

... la Colonoscòpia de Màngel i la deposició al barranc, baix del pont. Explorar el carrer com si fos un budell. Menjat el banquet, el seguici és alhora cos individual i cadascuna de les menges deglutides que hom digereix aparell avall. Participants alhora participen de l’òrgan i la funció.

La cosa no és definible fàcilment. El mot no fa la cosa. Cadascú viu des d’ell mateix els fets i les coses, i, tanmateix, simultàniament. El procés flueix al seu ritme, les menges cauen, xoquen unes amb les altres, es transmuten, deriven en un desordre que crea l’òrgan. Passen coses, raja la música. Se’n parla. També, algú va començar per un vers i el passà a l’orella del següent. I aquest aforisme, les seves variacions de veu a boca, encadena el seguici amunt i avall diversos cops. Quan torna el proverbi ja és una altra parèmia. Una correntia de mil potes, una cuca, però.

I al cap, deposats fora del cos de la vila en un barranc, sec i abandonat, desordenat, salvatge. L’altra cara de la vila, la cara fosca. Allí, però, sobre la llera inestable i entre la malesa es van fer unes accions com el grafit i l’action painting en homenatge al poeta Hac Mor. El detritus, una presència invisible. Aquí ens ha portat el flabiol encisador de Màngel, a un no-res significant, que és participació simple i immediata del món. Té llarga vida aquest procés, torna cíclicament. 




Miquel Jordà i Màngel Marín

Pel davant del Rentador Públic


Riu Llastres, sota el pont de la C 44

GENERÓS


DAVALL DEL PONT.

 L’ enlloc som nosaltres mateixos. (CHM)

... deposats a la sequera, una avinguda de pedres, males herbes i trencadalles, mosquits amb picot d’alumini. El pont fa saltar la carretera de Mora per amagar el Llastres. Sota el pont la bouesia i graffitis. A Tomb de Vila aquest matí ha fet de la paret un llenç blanc per homenatjar l’infrapoeta. L’enlloc, la màquina, Hamlet... ser i no ser. Una continuació de l’art parietal des del neolític, la cabreta de l’anagrama del Centre d’Estudis de la Vall (dels Llorers). I el salt de la gasela, l’action painting de Joma, amb les antilitúrgies musicals de Màngel i Miquel Jordà. Cos i pensa de Joma, aguditzat en pinzell, moviment, espontaneïtat, intensitat: expressa el misteri, l’antihomenatge: GENERÓS –analogies místiques.
Encara Ester rebla el clau amb una antiHACció. La mesura del poeta. Mesura amb el fil vermell (d’Ariadna) dos bouetes, i no n’hi ha dos d’iguals –el que fa mesurar, una escala. 

La poesia fou allò indiscutiblement real
i aquest ve a ser el pinyol de la saviesa:
 això més poètic és sospitar que tot és llavor.
(CHM)

Cf.


FOTOS: EDUARD MARGALEF

dissabte, 23 de juny del 2012

MIQUEL ÀNGEL MARÍN, ENTREVISTAT A LA VEU DE L'EBRE, per SÍLVIA BERBIS

La contraportada del setmanari de la vegueria de les Terres de l’Ebre ens ofereix una saborsa entrevista amb el boucèfal Miquel Àngel Marín, clarinetista i director del Festival Bouesia, que el propers 30 de Juny i 1 de Juliol tanca la vuitena edició a Amposta, Xerta, Tivenys i Tortosa.
La Veu de l''Ebre, 22 vi 12, contraportada
 "NO HI VEIG JERARQUIA CULTURAL ENTRE UN POEMA I UN BOU"


Què és més cultura, un bou o un poema?

No hi veig jerarquia cultural entre un bou i un poema, hi veig analogia.

I entre un bou i un piano, quina analogia hi podem trobar?

Per exemple, que un piano pot tossar igual o més fort que un bou (al músic, en aquest cas)

Què sent quan veu embolar un bou? I quan Carlos Santos s’embola amb la música?

Respecte, emoció, ganes d’arrancar a córrer si estic baix a la plaça. Carlos Santos és un model de músic per a mi i sento goig quan s’embola amb la música.

Fins a quin punt l’art ha de ser provocació?

Malament rai si l’artista té intencions, siga de provocar o de qualsevol tipus. Les intencions bloquegen.

Com va nàixer el festival Bouesia i quin penseu que és fins ara el seu principal llegat o fita aconseguida?

Va nàixer del desig que la pràctica artística, com qualsevol altra pràctica, formés part de la realitat del Delta i de les Terres de l’Ebre. Hi ha passat més de dos-cents artistes i més d’un centenar no havien mostrat mai el seu treball aquí al nostre territori.

El paisatge és art o simplement el condiciona?

El paisatge canta, balla, xiula, escolta, parla, és un material més en mans de qui vulga.

Si estés a les seues mans, el modificaria? I si és així, què voldria que expressés?

Està a les meues mans i ja el modifico; enguany amb la Bouesia ens hem fixat en el canal de l’esquerra a Tortosa: no forma part del glamur tortosí, és la Tortosa pagesa o la Tortosa dels terratinents que el van projectar. Potser això és modificar el paisatge, mirar el que ningú mira.

A banda de cent anys, John Cage i el canal de l’Esquerra de l’Ebre tenen en comú que van ser revolucionaris. Quina és la revolució que va fer cadascú?

La revolució de John Cage va ser múltiple: va ensenyar que la música és un codi obert a les altres disciplines artístiques i a la vida en la seua totalitat. Va crear amb el que tenia més a mà (per exemple el soroll) i ens va mostrar que el prejudici pel concret ens aïlla a uns dels altres. El canal de l’esquerra va significar la revolució agrícola més important del segle XX a Europa, la del delta de l’Ebre.

Quina revolució ens aniria bé fer ara a l’Ebre?

La de sempre i la de cada dia: agafar el bou per les banyes i no deixar que tosse gaire.

Per què creu que la poesia costa tant d’arribar a la gent?

La poesia és moltes coses, no només l’escrita en un llibre. La poesia va caure als peus de la pàgina escrita quan es va inventar la impremta, al segle XV, llavors va ser quan es va separar de la música, ja que sempre havien anat unides. No sé per què costa arribar la poesia de llibre a la gent; no sé si és problema del llibre o de la gent.

Per entendre els bouetes, cal obrir la ment o simplement deixar-se fluir?

No cal entendre els bouetes. Tal com va dir la ballarina i performer Sònia Gómez, haurien de fer-se bouesies tot l’any; llavors els bouetes formarien part del paisatge comú ebrenc i ningú els preguntaria què volen dir aquesta gent.

LA VEU DE L’EBRE, 22 VI 12: http://www.ebredigital.cat/ 

Miquel Àngel Marín a la inauguració de la Bouesia a Vandellòs: ANÍS MOR A CAL BOU 1 vi 12 (foto JA)