Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bouesia 09. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bouesia 09. Mostrar tots els missatges

dimecres, 26 d’octubre del 2016

CRÀTER 5. BOUESIA 2009. FRACASSART I EL PEIX TISORA

Programa de mà
El cràter 5 es dedica al peix tisora, empescat al programa de la cinquena poesia –premonició de les retallades i de la crisi que ens devorarà. http://bouesia2.blogspot.com.es/2009/04/brabou-09-9-de-maig-calentant-motors.html  

Inclou els textos de
Miquel Àngel Marín, publicat a Psicogeografia i l’inèdit, resum del festival, amb la relació del bouetes que participaren.
Joan Todó, publicat a un bloc important, PESTA POÈTICA. Boucrònica de la Bouesia de Vandellòs, la tercera edició, Bouema. Remarca la pregnància i el desenvolupament que el festival adquireix per la participació i la implicació de la vila sencera i les seves associacions. Allí jo hi vaig assistir virtualment, gràcies a la insistència i perícia dels bouetes vandellosencs.
David Ymbernon, un text inèdit que analitzava la bouesia per no consolidar-la. Copiem un parell de fragments, donen una visió del festival i cerquen els futurs.
Serge Minnen, músic belga que conegué Vuró Xaparlà i formà part del grup Bròkulo: una imatge i l’enllaç de presentació a Un Laboratoire de Magie a sota d’una fotografia d’Eduard Carmona. El seu muntatge va ser possible per la tasca ingent de la fotògrafa Roser Arques, que va digitalitzar les goètiques d’en Serge i l’audiovisual.

Finalment, unes entrades del bloc que presenten alguns dels passos viscuts:

programa 

2
El Fracassart. 2009.

Un festival és un cràter, una zona calenta, una boca que igual canta com treu foc pels queixals.

Un lloc per fracassar, un lloc per perdre la por, una possibilitat d’escenari, d’escriptura, un possibilitat d’obrir món.

L’art cansat de fracassar ha inventat el fracassart, l’art de fer fracassar el mateix fracàs.
La presentació del llibre La mosca tres la oreja. De la música experimental al arte sonoro en España (SGAE) de Llorenç Barber i Montserrat Palacios; el cantant i compositor Carles Andreu i el pianista de free jazz François Tusques al Bar Universal; el cantador Pep Gimeno ‘Botifarra’ en l’homenatge a Josep Bo a la plaça Mossèn Gabriel; ‘Usted es un Colectivo’ a la barcassa de la Cava amb ‘In C’ de Terry Riley, peça fundacional del minimalisme americà; l’Esquellestric, revista caminada d’esquelles al pas de Garriga orquestrada per Llorenç Barber; Montserrat Palacios, cantant i compositora amb la performance musical ‘Coser y Cantar’ al Bar Clàssic; i el recital ‘Fracassart’ al Bar Clàssic amb Carles Hac Mor, Ester Xargay, Andriy Antonovskiy, Catalina Girona, Bel Olid, Carme López, Eduard Carmona, Javier Caballero, Andreu Subirats, Joan Todó, Leroy Cardwell, Omitsu...

Miquel Àngel Marín, Psicogeografía d’un festival 2005-2015, Ed. Això és com tot, 2015

progerama 

3
BOUESIA 2009. EL FRACASSART.

La cinquena edició de Bouesia porta a Deltebre dotze esdeveniments artístics durant un mes, amb el tradicional cap de setmana d’aplec de bouetes.

Destacar el concert de Pep Gimeno ‘Botifarra’ i la seva interpretació de ‘Dies de Festa’ de Josep Bo, com a homenatge a aquest músic, compositor i poeta de Deltebre, el concert de Carles Andreu i François Tusques a l’Universal, l’esquellada caminada (Esquellestric) de Llorenç Barber i els bouetes al pas de Garriga, la Revista Caminada pel passeig del riu, el concert a la barcassa del Baló de ‘Usted es un Colectivo’ amb ‘In C’ de Terry Riley, i el recital ‘Fracassart’ al Clàssic, conduït per Carles Hac Mor i Ester Xargay, amb la participació de 30 bouetes, entre d’altres Montserrat Palacios (‘Coser y cantar’, duo per a màquina de cosir i soprano), Andreu Galan, Omitsu i Leroy Cardwell, Carme López, Andreu Subirats, Lucas Quejido, David Ymbernon, Catalina Girona, Andriy Antonovsky, Eduard Carmona...

La motivació principal del festival va ser reflexionar, a través de diferents propostes artístiques, sobre la idea de fracàs, tant a nivell artístic i cultural, com individual i social.

i programa 4

BOUETES PARTICIPANTS:
Andriy Antonovskiy (poeta, rapsoda i artista visual);
Catalina Girona (poeta, rapsoda i performer);
Eduard Carmona (poeta i rapsoda);
Carme López (filòsofa);
Carles Andreu (músic, cantant, poeta, guionista i dramaturg);
Vanessa García (poesia);
Paco Morales (artista visual);
Llorenç Barber (músic campaner);
Montserrat Palacios (músic cantant);
David Ymbernon (artista visual);
Carles Hac Mor (poeta);
Ester Xargay (poeta);
Javier Caballero (poeta);
Benet Rossell (artista visual);
Iolanda Cañardo (artista visual);
Emit Snake-Beings (artista visual);
Andreu Subirats (poeta);
Joan Todó (poeta);
Andreu Galán (poeta);
Miquel Àngel Marín (músic);
Omitsu (poeta);
Leroy Cardwell (poeta);
Francesc Gelonch (poeta);
Violant Papell (poeta);
Iván Telefunkez (músic);
Roger Fortea (músic);
Usted es un Colectivo (grup d'activisme artístic);
Ramon Faura, Le Petit Ramon (músic);
Joan Miquel Alfonso (músic);
Serge Minnen (músic);
François Tusques (pianista free jazz).

Miquel Àngel Marín, inèdit


4
PESTA POÈTICA, EL BLOC

dimarts 12 de maig de 2009
Per a Javier Caballero
Jo, de tota la vida, sóc una persona de poca veu. Em cansa parlar, inspirar i expirar, articular els fonemes amb el joc de gola, llengua, dents. Per això quan vaig arribar a Vandellós i em van dir: "Ara recitarem poemes pel carrer", és a dir, quan em va explicar que anàvem a fer una Revista Caminada, dos petits glòbuls, habitualment situats més avall, van anar ascendint, tràquea amunt, fins a situar-se al bell mig de la meua gola, a banda i banda de la nou.
La citada Revista Caminada alternava poetes locals (alguns d'ells xiquets; aleshores em vaig preguntar "per què a mi de menut no em feien fer estes coses? ara ho tindria més per mà!") amb poetes de fora (és a dir, locals, però d'una altra localitat). Un mestre de cerimònies els introduïa llegint fragments de Salvat-Papasseit. A banda d'aquests, va començar Andriy Antonovskiy, amb la seua veu de Max
Cavalera; de Txernobil a Vandellós, com ell mateix va assenyalar (jo més aviat pensava en Springfield). I a continuació Francesc Gelonch, amb els seus poetes romanesos. Com si Miquel Àngel Marín, MC improvisat, hagués volgut establir (sàviament) un llistó de partida.

De lloc en lloc, anàvem acompanyats per grallers. I ara una confessió autobiogràfica: jo, durant quinze anys, vaig ser dolçainer. Tocava, de fet, les mateixes cançons que ells. Però no tan bé (ara: jo les tocava de memòria: ells duien partitures). És com nedar: quan pilles el ritme de passeig lent que imposen estos passacarrers, el pilles per a tota la vida. Andreu Subirats ens va dur al camp de futbol del poble, i allà va explicar que al seu poble el més tonto apanya arràdios i que el rap té més boca que no cap.

Tercera parada: Marín em fa sortir a mi. Al mateix lloc on l'any passat Lord Alorda va fer una acció que encara es recorda. I recordin el que deia al principi sobre la veu i els ovets a la gola: per tant, per curar-me en salut, vaig dir que estava constipat, i vaig recordar quan era petit i estudiava solfeig i em deien que tot el secret rau en el diafragma. Qui m'acompanyava diu que es va entendre tot, però no m'ho crec. Quarta parada, cinquena parada: vaig calmant-me. Baixant. Un noi recita Ferrater i Carner. Tinc la sensació que sóc l'únic que riu quan recita allò de "ara han marxat les dones, i ja podem ser tots amics". Eduard Carmona s'hi posa en plan Jim Morrison, mentre jo penso que caldria canviar el suc de les olives. Miquel Àngel Marín ens fa acudir a tots a un raconet (i quan pregunta si hi han estat mai, una del poble salta: "ui, si ell sabés!") i toca músiques alemanyes.

A la plaça, davant del bar, hi ha un enorme dimoni amb una enorme
espasa de Damocles, en expressió de Jordi Prenafeta, obligat a recitar amb allò a l'esquena. Anem a sopar, tot i que espurneja. La gent del poble ho disposa tot sota l'ajuntament. Francesc Gelonch em parla sobre el sentit de l'idioma de Salvat-Papasseit; Andreu Subirats i Eduard Carmona comencen a discutir sobre pronoms febles. I després, un espectacle de correfocs on les bastonades les reben Maria de la Pau Chanel i Dan Brown.

Passem a dins del bar. He oblidat dir que, aquell dia, condueixo. I que vaig acompanyat. Res de beure, doncs. Bueno, dos carajillos de Maria i tres gots de vi. El bar és ple. Van desfilant els bouetes. Primer que res, la màquina miraculosa de Paco Morales (que ja no hi pot perdre cap dent perque les du postisses). Gelonch busca París. Eduard Carmona fa pública una polèmica fins ara privada: un tal Todó escriu com Martí i Pol i, per postres, com Ferrater; a banda d'això, llig Estellés. Concretament, un poema sobre un lleó. El tal Todó contraataca amb Ferrater i el calamar. I amb lentitud. Andreu Subirats recontraataca amb la llengua primmirada ferrateriana; i, quan recorda que ell ha viscut a la Fresneda, un del públic, del costat de la barra, salta: "La Fresneda!!! Hi ha molt de
cànem, per allà!!!". Javier Caballero fa una aparició estelar (semblant a les que feia Lou Reed als shows d'U2 de fa uns anys). Arnau Sabaté llegeix les restes del naufragi; li han robat l'obra completa. Prenafeta recorda Enric Duran. Paco Morales reincideix en Estellés, i quasi li provoca un infart a una senyora del públic. Una de les cambreres, mentrestant, recorda que ella havia treballat en un bar a Barcelona on s'hi feien lectures, i la gent les feia de memòria: en canvi estos d'avui tenen tots el paper en mà, i van llegint. Andreu Subirats es pica, i ell i Eduard Carmona comencen a recitar de memòria. Estellés, naturalment.
I en això, com que tenim una hora i mitja de viatge, jo i qui m'acompanya ens n'anem. Pel camí, mentre Morrissey recorda que hi ha una llum que mai no s'apaga, m'adono que el cap de senglar tunejat que, segons Miquel Àngel Marín, és un bou, no és un bou. És un bou senglar.

Retallo també uns comentaris:
Deixat anar perJoan Todóa les13:16http://img2.blogblog.com/img/icon18_edit_allbkg.gif
Etiquetes de comentaris:bouesia
5 comentaris:

Eduard ha dit...
Visca la crònica!
Apunts:

1. El poeta recitat de memòria amb en Sito és Josep Ramon Roig.
2. La polèmica Todó-Pol és basa en un estudi superficialment profund, mentre que la polèmica Ferrater-Todó en un de profundament superficial.
3. La la relació Jim Morrisson/aigua de les olives fa pensar, sí.

Mil gràcies, Joan.
Javier Caballero Cid ha dit...
M’han contat moltes coses del Bouema de Vandellòs, totes incidint en l’entusiasme i l’alegria d’ocupar la vila i el paisatge en un poema-trencadís on cada fragment de rajoleta és expressió d’una vida particular, una persona qualsevol, en el llenguatge comú del gest, la paraula, la música, el posat singular, lluny de les convencions de la vida rutinària. Ara bé, ningú m’ho ha contat amb aquesta precisió i exactitud, amic Joan, pos a "L’ombra del bou senglar" traspua la quarta dimensió de la poesia. Gràcies per tan bella dedicatòria. Gairebé ploro (bé, em cauen llagrimots, només) pres encara de l’emoció de participar-hi des de la meua bombolla d’antiinflamatoris i calmants. Fer-la petar: FLAP. I convertir-me en ona sideral gràcies a les arts de Magda Marzo i els seus escortes tecnològics, l’Adrià, els amics i amigues -els joves valents de Centre d’Estudis La Vall, amb la Rut Domènech al capdavant, els Dimonis...- , entestats tota la tarde en fer-ho possible. I a més, aconseguir-ho: estar i no estar alhora, com el mirall d’Anís Mor, a Can Macari, la Casa Bou. Una experiència excepcional.
Excepcional perquè ve de lluny, de la meua amistat amb Eduard Margalef, fotògraf. Amb ell he après moltes coses. També a mirar. Des de l’experiència de la ceguesa de la caverna i del quarto fosc a la màgia de les imatges desvetllades pel foc de la llum vermella. Des de la impressió de paper sensible amb una caixa fe Farias a la manipulació de negatius amb substàncies químiques. Des de l’enquadrament del motiu a la recerca del moviment del subjecte. L’Eduard és la història de la fotografia i el que ha vingut després, el color, el cine, el vídeo, la fotografia digital. Ell va ser el primer en posar en marxa una televisió a l’Hospitalet de l’Infant. I ara ha estat al darrera de la primera videoconferència a Vandellòs, un espill més a Cal Bou, un verset més al trencadís de Bouema 09.
Joan Todó ha dit...
benvolgut edu,
ja deia que és una crònica fragmentària; perquè vaig marxar abans que s'acabés (i quan encara no feia pinta d'acabar). per tant, el poema del Roig no el vaig sentir.ara vós hauríeu de fer l'epíleg, si es pot explicar :P
benvolgut ja,
gràcies.
Lord Alorda ha dit...
Cagondei, i noltros mos ho vam perdre... Sona tan èpic com l'any passat, fins i tot millor, l'any que ve no se'ns escapa!!! Todó, t'has revelat com a millor cronista que no pas qui et parla ara mateix, la meva èpica feia exagerada qualsevol cosa, el teu tot ens transmet proximitat, en llegir-te he pensat HI ÉREM... Gràcies, i tu Ja, cura't prest conyo, que això no pot ser!

Joan Todó ha dit...
gràcies, milord!

Lord Alorda ha dit...
VISCA JA!
VISCA LO BO!
VISCA TOT!!!
Lord Alorda ha dit...
VISCA LO BO I LO BOU!!!
hehehehe



cartell rebutjat de DAVID YMBERNON

5
He trobat  un curiós text de David Ymbernon “Estudi de reforma de la Bouesia” 2005. La bouesia mor d’èxit, però té crítiques severes: és caòtica, s’ho passen molt bé, horaris endarrerits, poca informació... Ymbernon en fa una anàlisi i unes propostes. Copiem els punts introductoris, que miren el passat i traça uns objectius més nous, no consolidar res. Algunes d’aquestes propostes Miquel Àngel les anirà incorporant, com la implicació de més i distintes arts en el festival. Ara bé, el boucèfal modelava la bouesia durant tot l’any, parlant aquí i allà, implicant tothom que es posés a tiro, i estirant els límits de les edicions fins arribar a la materialització de l’impossible. Un cop el bou a la corda, els bouetes eren funàmbuls per la corda fluixa de la improvisació.

Cal constatar, tanmateix , que la Bouesia sempre ha estat distinta una de l’altra, i ha tingut bona premsa... arreu, encara que no ha gaudit mai de bona acollida a La Cava, com s’ha evidenciat any rere any amb menys dotació,  menys mitjans, més indiferència per part de l’Ajuntament i de les Empreses. Però també es veritat que s’han guanyat col·laboracions i complicitats de persones i algunes  associacions. De manera que no és estrany que aquesta edició de 2009 girés entorn de fracàs. Va ser un fracàs que s’imposés des de la regidoria un cartell estiuenc i que es rebutgés l’obra que havia dissenyat precisament David Ymbernon, reproduïda a http://bouesia2.blogspot.com.es/2009/07/bouesia-09-descarregueu-el-programa.html 

De manera que els bouetes descobreixen el peix tisora i profetitzen la cris, que serà també del país i d’Europa.

BOUREFORMA, per David Ymbernon

BOUESIA Festival de Poesia de Deltebre

Estudi de reforma de la Bouesia, 5è Aniversari (2009)


de
per a
Miquel Àngel Marín


Els bouetes també serveixen per a llaurar

Reforma
Penso (o pensem) que aquesta "boureforma" ha de ser humil i no pretendre ser una salvació desarrelada, però també ha de ser, i és, positivament ambiciosa.

El que vaig (o anem) a exposar dona un gir important i total respecte a les edicions anteriors, però manté i vol mantenir l'esperit amb que Miquel Àngel Marín, va impulsar i fundar la Bouesia (2004) en companyia de Carles Hac Mor i Ester Xargay.


Sobre les edicions anteriors
Per a mi (o per a nosaltres), la principal característica d'aquest esperit recau en el singular criteri amb que Miquel Àngel Marín (juntament amb Hac Mor-Xargay) confecciona cada any –així ho ha fet fins ara– la programació del cartell, on veiem edició darrera edició que tots els artistes que participen son amics o coneguts d'ell i entre si.

I aquest fet, evidentment, ha conduït a construir un festival d'amics, d'amics bouetes millor dit.

Penso  (o pensem) que això és una característica positiva, doncs que sigui un festival amigable fa que sigui un festival engrescador i regenerador pels amics que hi participen i pels que s'hi fan.

I això provoca que la Bouesia duri efervescent tot l'any per molts motius en molts racons de Catalunya (sigui per les presentacions dels propis llibres editats per Arola Editors a posteriori, per les parelles artístiques i no artístiques sorgides de la Bouesia, etcètera).

I és un fet incontestable que la convivència durant els dies de la Bouesia esdevé única i no podria donar-se en ningun altre context (gràcies –insisteixo– a aquest esperit del Miquel Àngel amb l’efecte del Carles i l’Ester) perquè, posem per cas, en la majoria de festivals de Catalunya, els professionals que hi participen actuen i se'n van sense conèixer l'harmonia del territori i sense conviure entre ells ni –encara menys– amb la gent local, i a la  Bouesia sí.

Però dit això, ara cal donar un cop de timó important, i fer autocrítica en benefici de construir una nova etapa, no de destruir-ne la feta fins ara.

Així veig (o veiem) que caldria no pintar les pròximes Bouesies només amb colors amics, perquè aquests colors acabarien sent sempre els mateixos, així evitaríem caure en un fons endogàmic i autocomplaent que taparia la pròpia Bouesia sota un sol color gris resultat de la dissolució de tots els altres entre ells.

I per evitar això en benefici d'una qualitat cromàtica ben entesa, ampliaria (o ampliaríem) els registres de la poesia en totes les seves disciplines (o colors) per mitjà d’artistes emergents i d'altres artistes emergits o per emergir del tot, si es el cas (sense obviar els colors amics acumulats).

I sobretot, així doncs, val a dir que encerclaria (o encerclaríem) la Bouesia en un espai de trobada emergent, de plataforma d'artistes emergents amb llum i sirena d'emergència, i –fent un joc de paraules– d'artistes amb un esperit encès de contínua emergència emergent, sense acotacions per edats ni classes i sense tancar portes de cap mena a cap color.


Objectius
La Bouesia hauria de merèixer merescudament ser el punt de trobada de la poesia contemporània catalana, i em refereixo (o ens referim) a la poesia en totes les seves manifestacions, no només escrita.

El teatre, la dansa, el cinema, el vídeo, les arts plàstiques i la música també estarien acollides en la seva vessant més poètica.

El festival centraria esforços en propostes i artistes –com deia (o dèiem) abans– emergents i s'encaminaria a presentar propostes heterogènies amb una potent càrrega poètica, valorant minuciosament la experimentació i la capacitat màgica de sorprendre l'espectador, sense per això obviar artistes consolidats d'aquesta òrbita que treballen en la mateixa direcció.

I es procuraria cosir cada any una edició sorprenent d'acord a l'exigència marcada per la direcció, mimant la qualitat de la programació que esdevindria un factor principal pel que lluitar (la qualitat d'una cosa és la característica o el grup de característiques que fan que sigui bona o dolenta, i això és del tot subjectiu i discutible, d'acord, sí, però si un aliment és de mala qualitat ens pot fer mal. Cuinar segons el criteri de l'estómac ens apunta una bona digestió).
David Ymbernon
SERGE MINNEN, Un Laboratoire de Magie, F: EDUARD CARMONA 
Serge Minnen, músic belga que conegué Vuró Xaparlà i formà part del grup Bròkulo: una imatge i l’enllaç de presentació a Un Laboratoire de Magie a sota d’una fotografia d’Eduard Carmona. El seu muntatge va ser possible per la tasca ingent de la fotògrafa Roser Arques, que va digitalitzar les goètiques d’en Serge i l’audiovisual.

dimarts, 8 de juny del 2010

BOUCRÒNICA 09

1: Foto-partitura de la sortida del bouet de la Bouesia 09 riu amunt.

La cinquena Bouesia ha estat un bidellet negre i ulls punyents saltant de la mar i corrent per la sorra taronja perseguit pels terribles i malèfics peix-tisora blancs i rojos. 3 nits amb els seus 3 dies intensos, plens d’emocionants experiències trasbalsant la quotidianitat triangular del Delta, gratificant i lliures entre dos aigües sempre, híbrides, com la darrera llum del dia i lúcids estels trenant la xarxa de les constel·lacions.

2. Omitsu i Leroy Cardwell, a l’Esquellestric.

El dijous 23 la Bouesia va fer bullir l’olla amb la poesia de Leroy Cardwell, “un captaire educat” i les il·lustracions d’Omitsu; una parella de caminants infatigables que van amanir la presentació del poemari bilingüe Gorrió a la farina, Sparrow in the Baker’s Dust (Ed. Cantàrida, Palma, Illes Balears) amb el gest precís del seu Teatre Ambulant, les notes de Blues, o els ritmes tradicionals japonesos emmirallant-se a l’arròs verd de l’entorn.


3. Xiquets i grans en “couretà” inventen eines sonores i sorolls diversos.

El goig plaent planava per la xafagor ambiental, quan Joan Marc Clofent, plantejà el seu happening. Una sèrie de fotografies colpidores amb un codi numèric ens van fer pensar per trobar el secret amagat a la caixa dels set panys. Hiroshima en fou la clau, per no oblidar la destresa de la ciència en el seu progrés de por i destrucció.

4. Veu difònica de Llorenç Barber al pas d’Olmos.

Més tard Llorenç Barber i Montserrat Palacios ens van avançar el contingut enciclopèdic de La mosca tras la oreja. De la música experimental al arte sonoro en España (amb la inclusió de 4 CD, ed. SGAE, Madrid). Una història de la música que ningú ha volgut contar des de les avantguardes de principis del XX fins avui, i que demostra que la vida sona ininterrompudament i les tradicions s’elaboren contínuament i, com el brunzit de la mosca, són una permanent realitat palpable que ningú pot controlar, per molt que es silenciïn.

5. L’aranya contextual trena la sàrsia de la nit sobre el do de Terry Riley.

L’olla coïa amb tres elements fonamentals que adobarien tota la Bouesia: la poesia, el pensament, la música. I el divendres encengué els “faros”. Encara hi havia sol quan el compositor belga Serge Minnen ens oferí la seva performance, Une laboratoire de magie, on oiríem les seves composicions polifòniques i experimentals, amb textos propis i il·lustrades amb els talismans geomètrics musicals, veritables claus de volta d’una estètica simbòlica que aprofundeix “una realitat misteriosa profunda i totalment desconeguda”.


6. Carles Andreu al jardí de l’Universal.

Amb un registre més proper Carles Andreu ens presentà l’Autobiografia cantada i parlada, acompanyat al piano per François Tusques. L’incommensurable energia del vell lluitador incansable, magre com un Quixot, va desgranar les cançons de la seva vida, la jota, el flamenc, el sefardí, el turc, ritmes brasilers, sons tradicionals mallorquins... i, especialment, els poetes Gaudí, César Vallejo i Salvat Papasseit: memorable el fet de cantar un poema visual. Qui és mestre d’amor / del guany ja pot viure. Va acabar amb una crida a la solidaritat en tant que a la Barceloneta “no volen pobres davant la mar”.

7. Nebulosa a la barcassa de Terry Riley, pas del Baló.

Encara, però, havia de venir l’acte més emotiu de la jornada. Lo Butifarra, Pep Gimeno, de Xàtiva, devia avivar el far fèrtil de Teixidor, el degà de la jota de les Terres de l’Ebre. I a fe de déu que va encendre els aplaudiments més nombrosos del festival amb les albaes i desgranant les fulles del folk valencià. La seva veu potent i la seva gràcia natural, admirables, van ser reconegudes a la plaça de Nicanor. I va fer plorar l’auditori quan va destapar la sorpresa de la nit: va cantar una cançó del poeta i saxofonista José Bo (1925), i l’anunci d’una col·laboració amb el llibre-disc que prepara la Regidoria de Cultura en reconeixement i homenatge al Sifonero. Jose Bo, lo Sifonero, és un foc constant en la lluita per l’experiència. Basteix, amb les seves cançons i els seus himnes, la banda sonora del Delta. Bàsic i fonamental, celebra el treball arduós dels homes i dones ,/ tots van al camp, / aigua als genolls, / mig estacats; canta els Dies de Festa, La Carretera del Córrer; i fa memòria de l’esdevenir constant de l’univers. Que no li manqui honor i glòria!

8. François Tusques acompanya Carles Andreu.
Una nit tan plena d’emocions punyents no podia acabar amb la pell de gallina. François Tusques, amb Afterboujazz va posar les notes del piano precises per retornar les constel·lacions al seu ritme pausat i constant. Infatigable músic que va convertir la terrassa florida de l’Universal en un somni d’estiu, refilets de mojitos, revolts exòtics de caipiriñas.

9. Esquellestric, Llorenç Barber.

I al tercer dia els bouetes ressuscitaren ànims amb uns arrossos ben cuinats a Can Figueres, a la Marquesa, on pràcticament començà la Revista Caminada. Bé Carles Hac Mor, bé Miquel Àngel Marín, bé l’espontaneïtat del jo també, amenitzaven la complicitat amb intervencions parlades, declamades, escenificades o cantades. I van empènyer l’hora de l’Esquellestric, la revista d’esquelles. Llorenç Barber introduí l’esquellada en parlar de l’ús atàvic i recent en la memòria per martiritzar parelles sancionades com contra-naturals (vet ací un vidu i una separada, o altra combinació). Però aviat narrà la gènesi mitològica de l’event en remuntar-se al terrible poder antic que devora els fills, Saturn, i l’enginy de Demèter o Gea per salvar el nou poder naixent, Júpiter, que va requerir l’ajut dels κουρῆτες.

10. Ester Xargay, els nans i la campaneta del riu de Llorenç Barber, pas d'Olmos.

De manera que es tractava d’una “curetà”, sonar esquelles i percussions a l’atzar per foragitar el vell poder amb l’actualitat del caos, del rebombori, de la festa. I ens exhortà a no seguir cap ritme constant, ni el del cor, a fi de fer el major i divers escàndol possible. I així començà l’expansió de la revista caminada per la vora del riu, urbanitzada, i amb els senyals del pont nou. Xiquets i grans rivalitzaven en el desori, però els turistes ho fotografiaven tot i els vianants s’apuntaven a la gresca. Del pas de Garriga al d’Olmos, on ens obriren amablement la barcassa i es produïren algunes intervencions bouètiques. Fins arribar al pas del Baló, on Josep del Pas ens acollí per a la travessia. 25 músics i no-músics, coordinats per Usted no es un colectivo o l’orquestra Nebulosa va fer ballar el do, In C de Terry Riley, amb el paisatge. Sobre el riu l’aigua fonamental apagava el dia mentre teixia l’aranya minimalista la nit estelada i la lluna passejada. Bategava la respiració i la música i del caos s’esdevingué l’harmonia sota la geometria de les constel·lacions en una explosió final apoteòsica i ditiràmbica –un crescendo emocional de la Bouesia 09.

11. Andreu Galán a l’Esquellestric, pas de Garriga.

I fèiem tard al Fracassart. El Regsexcital de bouetes a la paella. El Clàssic obria l’escenari amb Eixida al sostre, d’Ester Xargay, acompanyada de les improvisacions de Miquel Àngel Marín. Montserrat Palacios continuà amb l’experiment Coser y cantar, duo per màquina de cosir Singer i soprano, l’esglai de la tasca callada de la dona al taller i a casa amb veu punyent i respiració de la filosa industrial.

12. Nebulosa a la barcassa de Terry Riley.

I Carles Hac Mor i Miquel Àngel Marín despresentaren els ridículums, l’anticurrículum de més de 50 bouetes i demanaren xiular als que ho fessin bé i aplaudir les errades. Impossible contar-ho tot. Si dic que Eduard Carmona va cantar els seus poemes, com oblidar Sito Subirats presentant la seva traducció de Villon, doblat en l’original per Carles Andreu. O l’excepcional actuació de l’Andreu Galán, la fabulosa sàtira valleinclanesca del dictador sud-americà de Lucas Quejido, els poemes ucrainians de l’artista plàstic Andry Antonovsky, el tango d’Isabel Juanpera, Omitsu, Ymbernon, Catalina Girona... una llista i un llistó alt com la nit. No es van llegir, en canvi, les comunicacions dels que volien estar i no podien. D’aquí que millor plegar amb el parlament filosòfic de Carme López que ens introduí Wittgenstein, “d’allò que no es pot parlar, millor callar”, “si no pensem el món, què pensem, doncs?”. Carles Andreu, amagat rere la paumera, repicava al to de saeta: “El món és la totalitat dels fets, no de les coses”, “la formulació dels problemes filosòfics s’aguanta sobre una mala comprensió de la nostra llengua”, mostrant com allò inexpressable està contingut inexpressablement en allò expressat. El fracàs, indubtablement. El Fracassart va allargar tant la nit que encara s’escolta al foscant el bram de videllet:

Eixa és la copla
Dels mariners
Que no agafen res
Que no agafen res
I no agafen res...
Trago de vi, xiquets!
J. Caballero, agost 2009.


13. Ditirambe final a la barcassa del Baló.

FOTOS: JA: Bouesia Contextual, 2009.

diumenge, 28 de juny del 2009

BOUESIA 09: PEP GIMENO, "BUTIFARRA", DV 24VII 09, PLAÇA MOSSÉN GABRIEL, 23 H

El bouet de la Bouesia serà celebrat amb les albaes de Pep Gimeno, Butifarra, batecs genèsics de la Vall d’Abaida i La Costera. La Bouesia enguany no té la rondalla de l’aixada i el rec fèrtil de Teixidor arrossejant la Terra del Bou i de la vaCa, el cant fundacional que ens acompanya dels de la primera Bouesia al Museu Marès de Barcelona. L’inexorable riu i els canyars ufanosos corren cap a la mar de la literatura. Tremola el cor. La vida tossa i et dessagna.

PEP GIMENO (Xàtiva, 1962) és l’espontaneïtat dels cantaors valencians. Si es posa a cantar, immediatament surten els ressons i el diàleg amatent amb una llarga tradició: la tia Rosario de Canals, la tia Blanca la resaora, la tia Milieta de Barxeta, el tio Vicent el Moreno de Torrella, la tia Estrela d'Alboi, la tia Delfina del Genovés, la tia Nievetes, la tia Leonor, la seua pròpia àvia: Otília Borredà, de Benigànim...

Si es posa a cantar, fulleja el vell arbre del folk al vent de les danses del Grup Sarau (La Llosa de Ranes), de l'Escola de Danses de Xàtiva, del grup Canyamars (Canals), del Grup de Danses Sant Jordi, d'Alcoi, de Ròtova, Cocentaina, Alzira, Carlet i Ontinyent, de Ròtova, Cocentaina, Alzira, Carlet i Ontinyent.

Si es posa a cantar amb Ball a banda, de L'Olleria, el carrer s’omple d’alvaes i improvisacions per a delícia de grans i joves, i una emoció compartida llaura la joia de viure. Com diuen els papers, La seva veu potent i eficaç, la seva extrema naturalitat escènica i la seva enorme gràcia per introduir les cançons amb recursos populars divertidíssims, l'han convertit en una figura de referència de la cançó dels Països Catalans.

“Botifarra” està aconseguint moltes coses que pareixien impossibles: ha fet que les cançons tradicionals de La Costera i La Vall d’Albaida, que només recordaven el més vells de cada poble, tornen a ser cantades per joves i xiquets; que gent de corbata pague 24 € a Torroella de Montgrí per escoltar un cant de batre (si aquells pobres llauradors alçaren el cap!); que un disc de música tradicional en valencià porte venudes més de 6.000 còpies; que el buscador d’internet Google done més 50.000 enllaços al teclejar Pep Gimeno Botifarra; o que els seus videos penjats a You tube hagen estat visionats més de 200.000 vegades.

El 2006 enregistra Si em pose a cantar cançons (Cambra Records, 2006). Ara està treballant amb Te’n cantaré més de mil.

dijous, 25 de juny del 2009

BOUESIA 2009, DISSABTE 27 DE JUNY: MERIDIANA: MÚSIQUES DEL MÓN



FESTIVAL D'ESTIU
BOUESIA 2009 DISSABTE 27 DE JUNY
23.00 H.

MÚSIQUES DEL MÓN. MERIDIANA
PLAÇA DEL BARRACOT

“Lo Delta fecunda la mar i neix un bouet”. Miquel Àngel Marín dispara el tret de sortida de la Bouesia 2009 presentant la primera celebració del FESTIVAL D'ESTIU BOUESIA 2009. El DISSABTE 27 DE JUNY a les 23 h. a la PLAÇA DEL BARRACOT actuació de
MERIDIANA: MÚSIQUES DEL MÓN.
El bouet es rebut amb les cadències marítimes de

NEILA BENBEY veu
JORDI RATLLO taula tarang
LUIGI CABANACH guitarra.

La llarga experiència de Luigi Cabanach, guitarrista de grups que van transformar la Barcelona dels 60 i la de Jordi Rallo amb les taules melòdiques de l'Índia, instrument que ha introduït en molt diversos estils musicals, ha generat un elixir, nascut de la llavor que junts van plantar el 1985 fundant MERIDIANA. L'Alquímia d'aquests dos músics, al costat de la càlida veu de Neila Benbey, ha destil·lat nèctar fermentat lentament sota la llum de la Mediterrània.

Luigi Cabanach: S'inicia al Conservatori del Liceu de Barcelona . Estudis de flamenc a Granada, Còrdova i Sevilla . Cofundador del grup Màquina!. Forma part de l'Orquestra Mira-Sol . Cofundador del grup Música Urbana. Colabora amb Gato Pérez als seus dos primers discs. Actuacions amb Joan Manuel Serrat. Composició d'un estil mediterrani d'autor. Colabora amb Mª del Mar Bonet (Gavines i Dragons). Fundació del grup MERIDIANA.

Jordi Rallo: Set taules afinades. Estudia taules amb el mestre Utam-das en Rishikesh (India). En els últims 25 años, introdueix aquest instrument en diferents gèneres musicals: Mª del Mar Bonet (Mediterránea), Els trovadors (mediaval), Etérea (experimental), Nas Marrakech (gnaua), Maram (jazz) Gani Mirzo (Kurdistán), Orkestina (Balcanes), Ginesa Ortega (flamenco), Albert Vidal (teatro), Comediants (teatre), Jackson Brown (cantautor), etc., fent gires i col·laborant en una trentena d'enregistraments. Amb el grup MERIDIANA, desenvolupa una nova de taules afinades, obtenint amb sis taules agudes, les dotze notes de l'escala occidental (dues notes per cada taula), enriquint les possibilitats de l'instrument que a més de marcar el ritme, també interpreta melodies.

Neila Benbey: El seu art neix bevent de la cultura algeriana que posteriorment desenvolupa a Barcelona, connectant amb diferents músics, Gani Mirzo (llaüt), Mariona Segarra (cantant), el grup Suk (producció del taller de músics) i Comediants (1001 nits). Col·labora amb el pianista i creador Carlos Santos en la lectura del poema Tristan i Isolda . Té el seu propi grup de música popular algeriana. Amb el gup MERIDIANA canta en Àrab, Francès, Castellà, Català i Anglès i és autora de algunes lletres del repertori.

http://www.myspace.com/meridianatrio

BOUESIA 09:

ACTES PRINCIPALS
Festival d'estiu Bouesia 2009

Dissabte 27 de juny
23.00 h. Músiques del món. Meridiana (Plaça del Barracot)
Diumenge 5 de juliol
19.00 h. Espectacle de circ amb Passabarrets Joglars (Plaça Coliseum)
Dissabte 18 de juliol
23.00 h. Jazz amb Joan Robles Trio (Delta-Hotel)
Dissabte 1 d'agost
Música clàssica amb Juan Miguel Alonso i el Quartet de Girona (Cambra Agrària de Jesús i Maria)
Del 23 al 25 de juliol
V Aplec de Bouetes

Taller de dansa de Roberto Olivan
Dilluns 29 de juny
22.00 h. Espectacle d'obertura: Lantern show
Dissabte 4 de juliol
12.00 h. Casament contemporani amb contact-impro en un camp d'arròs

Foto i il.lustració: MERIDIANA

divendres, 19 de juny del 2009

BOUESIA 09: UNE LABORATOIRE DE MAGIE


AVANÇ DEL PROGRAMA DEL RECITAL CONCERT DE SERGE MINNEN: UN LABORATOIRE DE MAGIE
Bouesia 09
divendres 24 de juliol 09
Bar Universal
1) Incantation
2) Deimos
3) Sublimation
4) Le tombeau de Diphante
5) Serpens Ignis
6) Mar de la Sérénité
Serge Minnen (Brussel·les, 1952) és un poeta i compositor alquimista: la seva obra en mots de Peter Pelckmans és l’exploració d’un univers musical que revela una realitat misteriosa liminar i totalment desconeguda (Blaazuit, 1996).

Format musicalment a Bèlgica (Premi de la Société Liégeoise de Musicologie), té una relació cardinal amb Catalunya. Estudià guitarra i viola amb Lopàtegui, i Composició i Contrapunt amb Josep Soler. Visqué a la finca familiar davant la mar de Montroig del Camp, on trobà un dels llocs màgics de la seva inspiració, el santuari de la Mare de Déu de la Roca (1993, Concert amb Solange Labbé, soprano).

Tot passant pel conceptualisme i el minimalisme, SM és essencialment inspirat pels músics de l'Edat Mitjana i del Renaixement, privilegiant en la seva escriptura contrapuntística el sistema diatònic modal, situant-se en una perspectiva de tornada a l'edat d'or de la polifonia franco-flamenca, una «World Music belga sàvia». Atorgant un lloc particular al text, del qual és sovint l'autor, Serge Minnen compon una música essencialment vocal. Casa les veus amb els sons del llaüt, del clavecí, de la viola i de l'orgue positiu. Fenomen que accentua per l’ús freqüent del segell «androgin» de la veu de contretenor.

El 1984 composà la primera versió de Sublimation (CD: Tamgram, 1996) per posar la banda sonora a una adaptació cinematogràfica de La Rosa de Paracelso de J.L. Borges (amb l’actor Jean-Roger Causimon). Punt d’inflexió que el portà a l’estudi i l’aprofundiment de l'alquímia, la càbala o, fins i tot, de la psicologia profunda. Sistematitza en la seva investigació formal certs procediments ocultistes tal com l'aritmosofia (simbologia dels nombres) i la guematrià («simbologia de les lletres»), creant obres on estructura i text interactuen per la simetrització dels símbols: les línies contrapuntístiques resoludament melodioses porten l'auditor cap als arquetipus de l'inconscient i participa en el poder màgic del verb.

Seguint un concepte de la seva invenció, Goètica, SM ha creat igualment sèries de grafismes musicals. Fundades sobre les propietats dels «quadres màgics», sèries de formes poden ser engendrades ad infinitum. (JC)
Il.lustració: MAR DE LA SERENITAT, goètica per Serge Minnen