FESTA DE LA BOCA 2013 A BOCA PLENA. El Cant del Cantó (La Canyada-Paterna), 22 juny

Mòbil, IRENE SANCHÍS, jardí El Cant del Cantó, La Canyada

A cop calent la Festa de la Boca m’ha deixat el cel fresc i l’alè de menta i plantes remeieres. Al Cant del Cantó, un jardí de casa, que s’obre de par en par a l’emoció i a l’expressió, va acollir amb la lleugeresa de les glicines de la mà pro-vocadora de Montserrat Palacios, Llorenç Barber i Irene Sanchís una nòmina virolada d’experimentadors de la paraula, del so i del gest i a més el pimer correbus de la Bouesia:

Miquel Molina, Josep Sou, Bartomeu Ferrando, Antonio Méndez, Llorenç Barber, Nathalie Gagnon, Yves Leduc, David Alarcón, Domingo Chinchilla, Paula Miralles, Martaerre Sobrecueva, Álvaro Pichó, Oscar Vidal, Inma Juan & Nigella, Montserrat Palacios, Anne-Françoise Raskín, Míguel Álvarez, Ferrer-Molina, Ernest Graves, Isabel Gómez, Lorena Izquierdo, Virgínia García, Esther Blázquez, Xavier Caballero, Juan Manuel Vera, Miquel Àngel Marín, Carles Andreu...

i els noms que van saltar des de l’alenada significativa del mot fins el so estirat cap a notes musicals o la música d’instruments insòlits i objectes que esdevenien micròfon i altaveu. El gest arrodonia els silencis i copiava la lluna magnífica que voltava pel paladar nocturn de València. I una emoció constant redoblava els batecs dels cors, repicats des de l’estany del fons pels magnetòfons de les granotes a capella. Sota la coparrassa del pi immens s’invertia a Gòmez de la Serna quan deia Poner notas a los libros es un atrevimiento como lo seria el retocar los quadros de una exposición. Temeritat que seduïa les palmeres agarrades a la melodia de la brisa dolça d’estiu. Vet ací l’acció de Ferrando, Barba, on els signes de les lletres penjaven de la pròpia barba de l’autor i dels fonemes emboetats del seu aparell vocàlic. O mira com el raspall de dens fa una simfonia metàl·lica sobre la safata de plata llunàtica.

Ni amb tots els dits de la mà tindria prou per nomenar els redobles i sensacions a la pell, als llavis, a la gola, a les dents. Testimoni silenciós fou la instal·lació de poesia visual que obria pas a l’escenari sonor (Nigella). Un calfred vingué amb el teatre de la veu de Carles Andreu, que gosà convertir en cançó i vol un cal·ligrama de Salvat-Papasseit, Formigues. La dansa de les canyes al so del “monocordi” i del Ciclop (Nathalie Gagnon, Yves Leduc). Els plats trencats de Inma Juan & Nigella. Els versos cubans del Jardí d’Epicur –“querer lo que necesitamos”. El qüestionament de l’escriptura, la taula, la cadira i l’instrument del boucèfal Miquel Marín. La maleta de poesia del Ja. Les accions, les veus i contraveus, els versos, els antiversos, els contraversos i altres tornades –Nos acordamos de las cosas de las que no nos acordamos nosostros, sino lo que nos rodea (Gómez de la Serna).

I encara em volta pel cap, no només la companyia –que l’amistat et fa veure la veritat- sinó també una desmemòria –no vaig poder recordar l’horaciana d’Andrés Estellés que hagués volgut recordar, el pebrot torrat i ecumènic rajant d’oli cru. Tanmateix el poeta fou reviscut pels versos irònics d’Oscar Vidal, lapidaris i esfèrics, i el seu cotxe de línea que convertí magistralment en poesia el rosari de pobles que travessa l’autobús per arribar a València: ¡Qué partida saca el tenor a un bostezo! (Gómez de la Serna).

Tot el domini màgic de la nit valenciana, qui té boca s’equivoca i qui té nas se moca, en boca de bocamolls irreductibles, tot i que no tenien prou estopes per tapar tantes males boques. (JC)

BARTOMEU FERRANDO: EN LA FRONTERA DE LA VOZ

BARTOMEU FERRANDO, performer i poeta visual, professor titular a la Facultat de Belles Arts de València ( http://bferrando.net/index.html )publica EN LA FRONTERA DE LA VOZ, a Huerga y Fierro editorial .

Hom pot llegir a la solapa: Recorro espacios desiguales. Escucho sus ritmos y sus pausas. Veo a veces tambalearse el color de un objeto cuando el leve tallo que lo mantenía erguido empieza a adormecerse. Me aproximo a las cosas para verlas de cerca, y descubrir así algún detalle inapreciable. Las palabras se cruzan con otras en un sendero sembrado de silencios. A veces me dejo caer en el interior de mí mismo para tocar la voz. Sé que los actos tienen piel, como el lenguaje. Bebo sorbos de tiempo. Toco con las manos lo que carece de peso. Recorro espacios desiguales. Recorro espacios desiguales. (BF)

A la mateixa editorial publicà: LATIDOS,
amb aquesta presentació:
El abrazo de dos palabras distantes, alejadas o incompatibles entre si, hace brotar imágenes poéticas. Al instante, la realidad se cambia de vestimenta y se muestra otra, llena de misterio y de intensidad. Las imágenes se mueven, se desplazan y nos transportan a otro territorio invadido de imaginación. En ocasiones, varias de ellas se cruzan y atraviesan. Las palabras multiplican su sentido y se siembran a trozos. El lenguaje de los ojos se ha desbordado. Nido de sonidos y colores que tiene su origen en las huellas y vestigios dejados por Huidobro, Arp, Reverdy, Garfias y Boulanger, a quienes tanto aprecio. (BF)

Es troben a les llibreries o:
Editorial Huerga y Fierro
C/ Vizcaya 4
28045 Madrid
Tfno: 914676361

més informació al bloc BARTOMEU FERRANDO, AGOST 2008: http://bouesia2.blogspot.com/search?q=BARTOMEU+FERRANDO

foto: JA 2004, Home Caragol, bronze de Paco Morales

B. FERRANDO: POESIA DEL FER (BOUESIA 08)

Una de les experiències de la Bouesia ha estat la presència de Bartomeu Ferrando (1951), performer i poeta visual, professor titular a la Facultat de Belles Arts de València, http://bferrando.net/index.html. Les seves accions s’han realitzat en festivals per Europa, Canadà, Mèxic, Japó, Corea, Xile. Forma part dels grups Flatus Vocis Trío, Taller de Música Mundana y Rojo, dedicats al desenvolupament de pràctiques híbrides de música, poesia i art d’acció. Ha publicat Hacía una poesía del hacer i La mirada móvil, així com diverses gravacions en MC, LP, CD i vídeos de performance.

A la voreta del riu li vam veure executar una experiència a partir d’un silenci inicial, on la respiració va esdevenir so primigeni, anterior al llenguatge. De mica en mica Ferrando en carn i ossos es tornà instrument musical. Respirava vocalitzacions, els ritmes de laes quals ballaven en les nostres oïdes i es convertien en música. Una música concreta que es materialitzà en lletania i, les notes, en signe. Fou aleshores que es tragué de la butxaca de l’ànima una doble corxera nítida, cadència de neula. Amb el polze i l’índex alçà la forma i el concepte enlaire. Aleshores aclucà els ulls i la boca se l’empassà, com si el so i moviment, expressió del cos, en conformar-se, generés el propi aliment que ens constitueix. Per tant, poesia del fer, magnífica, mentre passava l’esdevenir constant del riu.
JC

FOTO: Priya, Bouesia 2008: B.Ferrando