Carles Andreu va oferir a l’HORIGINAL
(18 vi 14), catedral de la poesia,
POLISÒNICA
CATALÀNICA (Les moltes parles del català).
Esplèndid recital que
recull les variacions del català en deu accents distints, portats per aquests
deu rapsodes d’arreu dels països catalans, amanits pels entremesos musicals de Víctor Bonet Arbolí: el mallorquí de Maria Antònia Massanet, el català central
de Misael Alerm, el rossellonès de Renada Portet, el menorquí de Madò Idò, l’alguerès de Odile
Arqué, el lleidatà de Víctor Verdú,
el valencià de Andreu Galan, el
barceloní de Joan Vinuesa. Per les
terres de l’Ebre havia de ser-hi Miquel Àngel Marín que em va demanar que el
suplantés. Magnífica nit de juny a la voreta de la Mediterrània catalana i
experiència plaent. Mano meu com xalo!
La meua participació va ser més o menys així:
DE LA CAVA, I AU
Parlo d’un
riu mític i remorós. Parlo tortosí. Un parlar de
transició entre el català lleidatà i nord-occidental i el valencià o
meridional. Abraça les comarques de l’antic bisbat de Tortosa que s’estenen cap
a l’Aragó i el Regne: Matarranya, Els Ports, Maestrat, La Plana de Castelló. Em
fa molt de goig defensar la meua parla, el cavero,
un tortosí que no volia ser tortosí. El tortosí és una llengua antiga i sàvia,
la porta d’Ibèria, que dóna nom al riu i a la península, per on van entrar el
grec i el cristianisme. En canvi, el cavero és un gentilici aplicat a la gent
de La Cava, avui Deltebre. Cavero, -era, -eros, -eres, s’aplica també a tots
els habitants del delta, fins i tot desbancant el de riberencs, de la Ribera. El
cavero és també un personatge típic dels acudits, èpic, el més valent de tots,
ingenu i, potser, de poc saber. Com aquell de l’espardenya. Havia pujat a
Tortosa a comparar-se unes espardenyes de l’òstia per a la Festa d’Agost i,
sense voler esperar-se al carrilet, s’enfila cap a baix per la voreta del
canal. I de seguida es treu les espardenyes i se les penja al muscle, per no
gastar-les. Xino xano fa camí, i per l’alçada de Soldevila ensopega un molló
duríssim que li fa miques el peu. Fot un renec i diu en veu alta: T’apareix,
mano, t’apareix, si arribo a portar les espardenyes posades! I vet ací la raó per la qual diuen a
la Ribera matacaveros a una mala
herba, la trencadalla. Clar, que com diu Andreu Subirats,
Al meu poble, lo més tonto apanya arràdios,
los del monton mingen baldanes cada dia,
i als espavilats, vés i busca que t’ha pegat.
Parlo d’un riu antic i nemorós. I llegeixo Una creu al delta, un text escrit per celebrar
les quatre carreteres, Bouhaus,
Bouesia 2011 ( http://bouesia2.blogspot.com.es/2011/07/una-creu-al-delta-contribucio-la.html
) És la descripció de les quatre carreteres, centre aglutinant d’un urbanisme d’al·luvió,
a partir d’un ell que es va criar al
poble, ara ja no hi viu, i professa que sempre tornarà. Cosa que em dóna ocasió
per cantar una joteta d’Agustí Ribes (2),
un enversador que ha fet un catàleg de malnoms d’allà baix en gairebé 200
versos, que es van publicar a la revista Tot Parc el 2009 i 2010. Ribes
també ens dóna l’exemple d’aquest exercici tan català de qüestionar-nos això de
la llengua:
Perquè hem de dir albergínia,
patates i pimentons,
tomàquet i bacallà
i els capellans són retons,
aborgingues i tomates,
patates i prementons.
Si sempre hem dit abadejo
perquè he de dir bacallà,
ni després ni aleshores
si he dit sempre anacabat,
perquè si seguim així
la parla nostra s’ha acabat.
Aquí m’hagués agradat explanar-me en alguns
termes com morrandes, busseres i
nasseres, però cal anar a temps, i acabo amb un poema de Subirats, A estudi, los xiquets fan callar al mestre,
ara sí, ara també, i un darrer poema de l’irònic tortosí Josep Maria Roig, Culebronada, amb una peculiar transcripció de la parla popular
tortosina, i amb barreja d’expressions castellanes (3):
Culebronada
Posellalidiu
Estoylocaporti
Ielllidiu
Dejamenpazdeunavez
Teodiovete
Perqueclaronastafartdella
Perquesemprelastaseguinsas
Iellnovol
Vritatperqueselastraexiqueta
Lotioiteaquellpronto
Losomenstat
Iallavonsbueno
Ellsenvaialcapdunsdies
Selatrobailidiu
Domesverela
Notequierovermas
Aixidesopeton
Iellamanameuaundisgust
Vaigadaltabaix
Unaixanglotiunsastremsquefa
Quedirasquesassucalmigdelcarre
Perquesposacomaistericasas
Quenolapodencontrola
Xiquetadecapdelesmeneres
Buenoallosafona
Perqueconta
Nouasvismai
Traunnervixica
Quesemblaquetingue
Laforçadunboudaon
Deunouvulguelespersones
Commostornem
Perqueliandeposaunsedanteitot
Peraquescalmemana
Perquesclaro
Astaboijapernellella
Latontaperocomestansossaella
Perquesaixismirriadetairrancia
Sasnoresunainfeliç
Contalamustia
Iellesmolguapoxiqueta
Vaigaquenoteresafe
Ladesgraciadaijesus
Iellaqueuveutat
Pobretapossasquefa
NOTES:
1.
Parlo d’un riu mític i remorós, poema de
Gerard Vergés, Tortosa 1931-2014, Long
Play per a una ànima trista (1986)
2.
Agustí Ribes, revista Tot Parc, 2009-2010. Les jotes transcrites pertanyen a “L’orgull
de la nostra parla”, de 96 versos.
3.
M. Carme Lleixà i Tal en “Cançons burlesques,
penjaments i renoms col·lectius a la comarca del Motsià recull:
De la Cava soy vingudo
y saltando los sequiolos
a la puerta de mi suegra
con fango hasta los ginollos.
Como somos novensanos,
y queremos dormir mollos,
no tenemos matalapos
ni coixinos
ni llançolos.
