 |
| Domingo Mestre: Màngel en acció, Festival de la Boca, La Cañada 2014 |
- Únicament
el desenvolupament de les noves tecnologies marcarà el progrés de la
poesia sonora: els mitjans electrònics i l'ordinador són i seran els
veritables protagonistes.
- L'objecte
"llengua" ha de ser indagat en les seus mínims i màxims
segments: la paraula, element bàsic de l'experimentació sonora, assumeix
les connotacions de multiparaula, penetrada en el seu interior i
redefinida en el seu exterior. La paraula ha de poder alliberar la seva
polivalent sonoritat.
- L'elaboració
del so no vol límits, ha de ser empesa cap al llindar del sorollisme pur,
un sorollisme significant: l'ambigüitat sonora, tant lingüística com oral,
agafa sentit si s'explota al màxim l'aparell instrumental de la boca.
- La
recuperació de la sensibilitat del temps (el minut, el segon), ha d'anar
més enllà dels cànons de l'harmonia o de la disharmonia,
perquè només el muntatge és el paràmetre just de la síntesi i de
l'equilibri.
- La
llengua és ritme i els valors tonals són els veritables vectors del
significat: primer l'acte racional i després l'emotiu.
- La
Polipoesia és concebuda i realitzada per a l'espectacle en viu; té com
"prima donna" la poesia sonora, que serà el punt de partida que
interrelacionarà entre:
- la
musicalitat (acompanyament o línia rítmica),
- la
mímica, el gest, la dansa (interpretació, ampliació, integració del tema
sonor),
- la
imatge (televisiva o per diapositiva, com a associació, explotació,
redundància o alternativa),
- la
llum, l'espai,
- els
vestits i els objectes.
ENZO
MINARELLI: Tramesa
d'Art, València 1987
Article “Polipoesia”,
Vikipèdia, manllevat el 24 vi 14: http://ca.wikipedia.org/wiki/Polipoesia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada