CARLES ANDREU PRESENTA POLISÒNICA CATALÀNICA

 

Carles Andreu va oferir a l’HORIGINAL (18 vi 14), catedral de la poesia, 

POLISÒNICA CATALÀNICA (Les moltes parles del català).

Esplèndid recital que recull les variacions del català en deu accents distints, portats per aquests deu rapsodes d’arreu dels països catalans, amanits pels entremesos musicals de Víctor Bonet Arbolí: el mallorquí de Maria Antònia Massanet, el català central de Misael Alerm, el rossellonès de Renada Portet,  el menorquí de Madò Idò, l’alguerès de Odile Arqué, el lleidatà de Víctor Verdú, el valencià de Andreu Galan, el barceloní de Joan Vinuesa. Per les terres de l’Ebre havia de ser-hi Miquel Àngel Marín que em va demanar que el suplantés. Magnífica nit de juny a la voreta de la Mediterrània catalana i experiència plaent. Mano meu com xalo!

La meua participació va ser més o menys així:

DE LA CAVA, I AU

Parlo d’un riu mític i remorós. Parlo tortosí. Un parlar de transició entre el català lleidatà i nord-occidental i el valencià o meridional. Abraça les comarques de l’antic bisbat de Tortosa que s’estenen cap a l’Aragó i el Regne: Matarranya, Els Ports, Maestrat, La Plana de Castelló. Em fa molt de goig defensar la meua parla, el cavero, un tortosí que no volia ser tortosí. El tortosí és una llengua antiga i sàvia, la porta d’Ibèria, que dóna nom al riu i a la península, per on van entrar el grec i el cristianisme. En canvi, el cavero és un gentilici aplicat a la gent de La Cava, avui Deltebre. Cavero, -era, -eros, -eres, s’aplica també a tots els habitants del delta, fins i tot desbancant el de riberencs, de la Ribera. El cavero és també un personatge típic dels acudits, èpic, el més valent de tots, ingenu i, potser, de poc saber. Com aquell de l’espardenya. Havia pujat a Tortosa a comparar-se unes espardenyes de l’òstia per a la Festa d’Agost i, sense voler esperar-se al carrilet, s’enfila cap a baix per la voreta del canal. I de seguida es treu les espardenyes i se les penja al muscle, per no gastar-les. Xino xano fa camí, i per l’alçada de Soldevila ensopega un molló duríssim que li fa miques el peu. Fot un renec i diu en veu alta: T’apareix, mano, t’apareix, si arribo a portar les espardenyes  posades! I vet ací la raó per la qual diuen a la Ribera matacaveros a una mala herba, la trencadalla. Clar, que com diu Andreu Subirats,

Al meu poble, lo més tonto apanya arràdios,

los del monton mingen baldanes cada dia,

i als espavilats, vés i busca que t’ha pegat.

Parlo d’un riu antic i nemorós. I llegeixo Una creu al delta, un text escrit per celebrar les quatre carreteres, Bouhaus, Bouesia 2011 ( http://bouesia2.blogspot.com.es/2011/07/una-creu-al-delta-contribucio-la.html ) És la descripció de les quatre carreteres, centre aglutinant d’un urbanisme d’al·luvió, a partir  d’un ell que es va criar al poble, ara ja no hi viu, i professa que sempre tornarà. Cosa que em dóna ocasió per cantar una joteta d’Agustí Ribes (2), un enversador que ha fet un catàleg de malnoms d’allà baix en gairebé 200 versos, que es van publicar a la revista Tot Parc el 2009 i 2010. Ribes també ens dóna l’exemple d’aquest exercici tan català de qüestionar-nos això de la llengua:

Perquè hem de dir albergínia,

patates i pimentons,

tomàquet i bacallà

i els capellans són retons,

aborgingues i tomates,

patates i prementons.

Si sempre hem dit abadejo

perquè he de dir bacallà,

ni després ni aleshores

si he dit sempre anacabat,

perquè si seguim així

la parla nostra s’ha acabat.

Aquí m’hagués agradat explanar-me en alguns termes com morrandes, busseres i nasseres, però cal anar a temps, i acabo amb un poema de Subirats, A estudi, los xiquets fan callar al mestre, ara sí, ara també, i un darrer poema de l’irònic tortosí Josep Maria Roig, Culebronada, amb una peculiar transcripció de la parla popular tortosina, i amb barreja d’expressions castellanes (3):

Culebronada

Posellalidiu

Estoylocaporti

Ielllidiu

Dejamenpazdeunavez

Teodiovete

Perqueclaronastafartdella

Perquesemprelastaseguinsas

Iellnovol

Vritatperqueselastraexiqueta

Lotioiteaquellpronto

Losomenstat

Iallavonsbueno

Ellsenvaialcapdunsdies

Selatrobailidiu

Domesverela

Notequierovermas

Aixidesopeton

Iellamanameuaundisgust

Vaigadaltabaix

Unaixanglotiunsastremsquefa

Quedirasquesassucalmigdelcarre

Perquesposacomaistericasas

Quenolapodencontrola

Xiquetadecapdelesmeneres

Buenoallosafona

Perqueconta

Nouasvismai

Traunnervixica

Quesemblaquetingue

Laforçadunboudaon

Deunouvulguelespersones

Commostornem

Perqueliandeposaunsedanteitot

Peraquescalmemana

Perquesclaro

Astaboijapernellella

Latontaperocomestansossaella

Perquesaixismirriadetairrancia

Sasnoresunainfeliç

Contalamustia

Iellesmolguapoxiqueta

Vaigaquenoteresafe

Ladesgraciadaijesus

Iellaqueuveutat

Pobretapossasquefa

NOTES:

1.    Parlo d’un riu mític i remorós, poema de Gerard Vergés, Tortosa 1931-2014, Long Play per a una ànima trista (1986)

2.    Agustí Ribes, revista Tot Parc, 2009-2010. Les jotes transcrites pertanyen a “L’orgull de la nostra parla”, de 96 versos.

3.    M. Carme Lleixà i Tal en “Cançons burlesques, penjaments i renoms col·lectius a la comarca del Motsià recull:

              De la Cava soy vingudo

y saltando los sequiolos

a la puerta de mi suegra

con fango hasta los ginollos.

Como somos novensanos,

y queremos dormir mollos,

no tenemos matalapos

ni coixinos ni llançolos.

http://www.onomastica.cat/sites/onomastica.cat/files/07_lleixa.PDF