He acompanyat al Boucèfal de la Bouesia, Miquel Àngel Marín, en diverses presentacions del llibre que acaba de publicar, per Tarragona, La Cava, Barcelona (a la catedral de la poesia, l’Horiginal; al MX Espai). L’experiència ha estat enriquidora i plaent. L’aprenentatge profitós i el pensament alt. Vet aquí algunes paraules dites:
 |
| JA, Collage 2012, entorn a la participació de Màngel a la performance de D. Ymbernon: Grills i Òpera de Latung La La |
CLARINET GNÒMIC
Vinc a parlar
d’aquest llibre, Música és enxampar
mosques, Arola editors, Tarragona 2011. El seu autor és músic. Estudiós i
docent porta també la música a oïdors diversos i situacions variades.
Qui no coneix els seus concerts com a solista i frac, amb orquestra;
amb uniforme i banda en cercaviles; com a contrapunt líric en l’arqueologia
cinematogràfica que proposa Carles Robert; en el teatre: ara mateix, encara, a
l’enunciat plàstic de David Ymbernon Grills
i Òpera de Latung La La?
Qui no coneix la Bouesia, aquesta experiència peripatètica que aplega
expressions artístiques, gèneres mestissos, el trànsit de la poesia des de
l’acció a l’exposició, de la dansa a la manifestació gràfica?
Miquel Àngel Marin és el Boucèfal, el boueta en cap que cabdella
aquesta disbauxa que va des de la física de l’ànima al desordre causal de les
vibracions dels sentits.
Aquesta música activa i polièdrica
també està a Enxampar mosques. Un
llibre que porta per subtítol “Dietari de
músic (1996-2007)”. Un dietari que continua Lo clarinet és l’aixada (Cafè Central i Emboscall, 2007). El
continua i l’eixampla, l’expandeix.
Allí Míquel Àngel diu i fa: L’home
és una fletxa llançada a l’infinit de créixer. I també, Quin gran cosa, una epifania d’aire, de so,
una epifania física!
Un dietari és un trencadís. I penso en Gaudí i el Parc Güell: en el
banc de Jujol. Un text de materials heterogenis, on podem establir relacions de
proximitat entre els fragments i els seus galzes, i també la funció: tot és
banc. Un trencadís, doncs: cada element, cada tessel·la és una figura en ella
mateixa i també una altra en relació amb el tot. El detall i el concret i
l’abstracte, el tot.
De manera que Enxampar mosques és el tot. La proposta és La veu del clarinet, un discurs embruixador
(p. 43). davant l’esdevenir constant de l’univers, Màngel traça l’aventura i
l’odissea, l’itinerari íntim per on esventar versos i pensament, que també són
música.
Llegim, com si volgués auscultar la progressió espaial de la música:
Recuperar el mar, els orígens,
els materials, el cos, soc, so. (p. 77)
uns versos que
repetiré pel que tenen de joc, d’antítesis –cos / soc- i l’al·literació en O,
la boca oberta genèsica que produeix el remolí del caos i que s’ordena en O de
mot, en paraula i discurs, cadència i ritme.
Bé, el que faré és llegir uns quantes d’aquests tessel·les, només uns
versos o versicles de La música és
enxampar mosques, per deixar rajar constància d’aquest rosari de calfreds d’intensitat variable (Barber: “Sobre el buit en
expansió d’un Miquel Àngel Marín”) entorn a l’home/clarinet, i acabaré amb uns versos que li vaig dedicar temps
enrere.
Abans, però, voldria
remarcar la diferència i intensitat entre els dos dietaris.
En el clarinet/aixada
diu La música és un gest. Eixampla un
temps fundacional (1994-97); el temps de formació i els llocs d’interacció. Una
geografia on importa més marcar els punts cardinals per un desplegar-se: La
Cava, Tortosa, Barcelona, Karlsruhe, són les fites que s’alineen per efecte del
misteri negre del banús:
Jo treballo amb les mans, la boca, els llavis, les
dents, la llengua, el ventre; amb el cos.
Música és enxampar mosques, en canvi, és tot un concepte: xiular
Xiular,
sempre xiular.
Cap nom, si us plau, només xiular (p. 83)
Definitivament:
la música és el territori
verge
del preverbal, d’allò ínfim, del xiular;
cap
nom, ni cap convenció, ni cap institució
embruta aquest espai, aquest
art. (p. 89)
El clarinet/aixada és un Orfeu aforístic. Enxampar mosques és un clarinet gnòmic, preverbal i proverbial. La
manera de fer sembla la mateixa. La intensitat però posa l’accent en aquest
híbrid de fusta, canya i home, per la boca del qual esdevé també aquest discurs
escrit: sentències, adagis, cites, frases, pensaments. Llorenç Barber diu: funcionen
com a interruptorsmosca-que-pam! –un escriure esdeveniment. Carles Hac
Mor a l’epíleg rebla: desplaça aquest diàleg de la música amb
l’antimúsica a una conversa del músic i antimúsic amb si mateix.
I
així la música de l’home/clarinet -El cos
sap que és un animal de fusta i canya (p. 56)- es trena amb el constant flux de
l’univers. Tant dóna que siguin notes o lletres, el significat, importa però la
tessel·la, el moment, el moment expandint-se amb l’univers:
La
passió pel moment, tant l’originari
(el
tros de fusta) com l’actual (destapar forats,
fer forats).
La passió per tornar al fustot original
com
també per manipular-lo (foradar-lo
amb
poder màgic).
La
monstruositat de moltes influències
rebudes
que em van portar a un odi
mortal,
a una persecució implacable
contra mi mateix. (p. 48)
(Aquí vaig llegir diverses
cites, seran afegides al final. )
Per concloure: enxampar mosques
és un llibre de músic, escrit des de dintre de la música: la física d’un estol
de mosques –“vosotras moscas vulgares /
me evocais todas las cosas”-, el brunzint del banús on les notes remoregen
entorn del lector. Cal caçar-les al cant del gall, com aquell que deia: “qui
enxampa mosques –“por amor a lo que vuela”-
vol parlar amb déus un dia”. O potser també aquell somiava:
A un panal de rica miel
dos mil moscas acudieron
y por golosas murieron
presas de patas en él.
Enxampar mosques condensa l’epifania
d’aire, de so, en una epifania física: mots i mosques. Les mosques volen i
revolen. Els mots en escriptura perenne fressegen aforismes i pensaments –un residu irreductible (Magris). No s’ho
perdin.
Javier Caballero Cid
febrer-abril/2012
CITES:
Per a les relacions necessito
una respiració fonda.
 |
| Bloc HORINAL: Javier Amat amb el fagot i Màngel |
Respirar fondo és ser en terra, arrelat.
No és fàcil la vida damunt un cilindre
de banús foradat.
La respiració fonda ajuda a la integració
de l’instrument.
El cos sap que és un animal de fusta i canya.
El cap no; el
cap diu que és un clarinet. El cap
diu do,
re, mi; el cap sempre està preparat
per fer
gàbies.
El cap nega; el cos és afirmació. El cos
no entén de llenguatges, no entén
de convencions, no entén d’institucions.
Aquestes l’engabien, el verticalitzen,
el bloquegen.
El cap desconfia de la precarietat
de la naturalesa, d’una fusta
i una canya, es refugia en el conegut,
en la segona naturalesa.
Faristol: tron del signe, del llenguatge,
de la institució.
Partitura: el signe lapidari, fascinador.
Respirar fondo:
tractar-se bé, donar-se plaer.(55-56)
-oOo-
En la respiració hi ha expressats
els dos vessants de la relació: afectar
i ser afectat,
l’expiració i la inspiració. (60)
 |
| Bloc HORINAL |
La perdició dels clàssics
és que pensem que el que veiem
és semblant al que toquem,
al que sona o ha
de sonar.(62)
Una cosa és l’instrument; aquest
ens dóna el material del nostre art, el so;
la música és el gest que dóna forma
a aquest material, és el so modelat,
igual com l’escultura és la pedra modelada,
esculpida, feta
gest.(71)
No acostumar-se a res.
Amollar el material
el que t’inquieta de la música és que el material
és inaprehensible, es mou, flueix contínuament;
aquesta perversió, aquest instint de mort
de voler tenir
les coses sotmeses. (80)
Et sorprèn que la música sigui tan senzilla: xiular
No te n’oblidis mai, d’això: ritme vol dir fluir. (84)
...Un equilibri dispers, o un equilibri
dins la dispersió, o una dispersió
equilibrada. Mira que lleig que sona
l’altre cantó: un equilibri ordenat,
o un equilibri dins l’ordre,
o un ordre equilibrat...(88)
El nom prohibeix el ball. (89)
Tot és una pregunta sobre el
créixer. (95)
No ploris mai, no mostris debilitats,
el prestigi més gran és la força:
l’eterna màscara, l’eterna
simulació. (97)
El cap: un
globus immens que no deixa
que els peus toquin a terra. (102)
La
història del clarinet comença
cada
vegada que te’l poses a la boca
per bufar. (113)
La Idea: una serp de so. (119)
El clarinetista: algú a qui li ha sortit
una
trompa d’elefant negra. (121)
La mà
esquerra és el compàs, la mà dreta
és el cor, la llibertat, l’Eros. (122)
La
veritable música:
la que és oracle del cos humà. (133)
T’has fet gran: t’ha canviat la veu,
ara tens veu de clarinet.(134)
La veritable mesura del teu cos és
la calma.
Una música que no em demana res. (152)
.jpg)
