|
Dona del cànter, en bronze, darrere del banc expectant |
FONT
DE LA PLAÇA DE DALT. Tot hi és intel·ligible en l’instant en què
hom comprèn que al seu magí no li convé més febre. (CHM)
La
font del fòrum amb les institucions dels poders establerts, l’Església i
l’Ajuntament. La dona del cànter
recupera en bronze l’estampa d’altre temps, l’aiguadera. Sisqueta de la Mariana, la història. Com es van portar les aigües
al poble i es van fer les fonts. També amb els abeuradors per als animals. Era
el 1912, per coincidir amb el naixement de John Cage o amb l’obertura del Canal
de l’Esquerra de l’Ebre. Ester Xargay, una saviesa per sortejar l’atzucac,
ens il·lustra també els inicis de les revistes caminades, i pren l’aigua molt
alta. Francesc Gelonch poua versos de La
mandra no és un ocell amb poder escènic: Hi ha un pam de mar al
desert / i el
vaixell bufa la vela. / L‘aigualida immensitat glabrallenguada / salada marejada a marrameus escampant-se per
l’infinit, / i el vaixell bufa la vela.
|
Ester Xargay, Ventura, Sisqueta de Mariana |
|
Magda Guillén i David |
|
Mari Chordà amb el pregó de 1984 |
|
Vinilo |
|
Fraancesc Gelonch |
|
Dolors Miquel |
|
Ester Xargay
|
Potser,
esperonada per aquestes ones, Dolors
Miquel es fa aigua i la seva veu vindica la força verbal i el radicalisme
social de Miquel Bauçà. Senyora de la font i de l’auditori impreca la sequera: Aigua, aigua, deu-mos aigua / deu-mos aigua, malparit! / Fill de
puta, deu-mos aigua, / que mos falta dia i nit. Encativadora Dolors Miquel, fresca com una
poma, singular, magnífica, ens pren com una dona d’aigua.
Els vèrtex insòlits
de Magda Guillén és com beure aigua
en dejú. Arranquen l’aigua dolça del seguici i dóna l’alternativa a Vinilo, jove poeta que trenca aigües
sobre l’arena. Mari Chordà, meàndrica de flux constant, ens va
recuperar una carnavalina, la primera reina de carnaval, l’enterrament de la
sardina, l’any que va fer pregó dels carnavals de 1984 a Barcelona.
FOTOS: EDUARD MARGALEF
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada