 |
| FOTO: ÓSCAR PINO VANDELLÒS |
1.
FONT DE LA PLAÇA DE BAIX.
A l’hora convinguda la plaça dels Drs Gil-Vernet està plena i animada.
A la font quatre veus, sentiment i ritme ragen conjuntades. Un cant profund
centra miraments. S’ha obert la font de la plaça de baix. Remor d’aigües –doll
de bouesia. Amb el pregó comença a caminar Mor
i Muntanya. El seguici cerca en la font, les fonts de Vandellòs, la
seducció, el misteri, el miracle, la salvació, l’aigua fresca... –la manera de
pensar dels homes és el seu destí (Heràclit el Fosc). Participació simple i
immediata del món per celebrar també l’hac, l’obra de Carles Hac Mor, poeta del
bon temps, del no res i de la canya:
Kirieleison
Sí, un dia d’aquells mig feiners
te’n vas esporuguit, tot i que
satisfet!
Oi tant! Movent guerra has
remuntat
el mateix riu que tothom
i no t’hi has pas ofegat, que jo
sàpiga!
Els reis més antics també eren
sacerdots.
Tinguem la festa en pau!
Els conceptes ens enganyen
pel que fa a la concepció
mateixa de l’engany.
CHM, No
ben bé, Tushita edicions,
2016
2.
FONT DEL CARRER DE LA FONT. L’existència no era sinó una sensació d’onada / que oscil·lava entre
l’eufòria i la depressió. (CHM)
A raig la font. Els murmuris de la deu
emmarquen el lirisme genèsic de The Gourmets Vocal Quartet. L’italià suau de Mimo Domenico refila. Ventura de Vandellòs segueix les aigües
de Saint Euxupéry rere la guineu. Sam
Vila, aigua de mil flors, clar com l’aigua, escandeix La imatge / és l’origen, / la paraula /el
final. / He pogut mirar / el rostre de la pluja / i he fugit per cercar / la
fruita prohibida...
La fontana del verger de Vandellòs encara
conserva emmascarada pel temps el senyal i la fletxa: REFUGI, indica –grifola
la guerra. Res no mor i el no és la mare
dels ous; / per tant, res no pot retornar eternament. (CHM)
3.
FONT DE LA PLAÇA DE DALT. Tot
hi és intel·ligible en l’instant en què hom comprèn que al seu magí no li convé
més febre. (CHM)
La font del fòrum amb les institucions dels
poders establerts, l’Església i l’Ajuntament. La dona del cànter recupera en bronze l’estampa d’altre temps,
l’aiguadera. Sisqueta de la Mariana,
la història. Com es van portar les aigües al poble i es van fer les fonts.
També amb els abeuradors per als animals. Era el 1912, per coincidir amb el
naixement de John Cage o amb l’obertura del Canal de l’Esquerra de l’Ebre. Ester Xargay, una saviesa per sortejar l’atzucac, ens il·lustra també els inicis
de les revistes caminades, i pren l’aigua molt alta. Francesc
Gelonch poua versos de La mandra no
és un ocell amb poder escènic: Hi ha un pam de mar al desert / i el vaixell bufa la
vela. / L‘aigualida immensitat glabrallenguada / salada marejada a marrameus escampant-se per l’infinit, / i el vaixell bufa la vela.
Potser, esperonada per aquestes ones, Dolors Miquel es fa aigua i la seva veu
vindica la força verbal i el radicalisme social de Miquel Bauçà. Senyora de la
font i de l’auditori impreca la sequera: Aigua, aigua,
deu-mos aigua / deu-mos aigua, malparit! / Fill de puta, deu-mos aigua, / que
mos falta dia i nit. Encativadora Dolors Miquel, fresca com una poma, singular, magnífica,
ens pren com una dona d’aigua.
Els vèrtex insòlits de Magda
Guillén és com beure aigua en dejú. Arranquen l’aigua dolça del seguici i dóna
l’alternativa a Vinilo, jove poeta
que trenca aigües sobre l’arena. Mari Chordà, meàndrica de flux
constant, ens va recuperar una carnavalina, la primera reina de carnaval, l’enterrament
de la sardina, l’any que va fer pregó dels carnavals de 1984 a Barcelona.
4.
FONT DE L’ADROGUER o DE CAL COIXET. I jo
sóc tu i els meus jos i els jos de tots els vostres tus guarnits amb tutú i
mantellina. (CHM)
Paulalba, canta poesia alada amb una veu encisadora. Visc en una línia infinita / que
avança / a fer-se, a esdevenir... murmuri vertiginós de font, que es
recolza amb el mòbil per refrescar els versos. I Ferran Rodell, petit i greu,
recita tímid un text, correntia màgica dels mots.
Carles Andreu, per contrast, declama uns textos africans sorgits d’un seu viatge
quixotesc i iniciàtic. El magre quixot del seixanta-vuit ens recorda l’acció LAPAU
del carrer del costat, tan visitada al youtube (1033 visites fins avui). I Alba
Tor amb Miquel Jordà, ens conten
i escenifiquen una caputxeta del nou mil·lenni.
Joaquima Nolla poleix batecs de mots i va calant, com cada bouesia, una pluja de
sentiments que ens fertilitza l’emoció.
5.
FONT DE LA PLAÇA DE LA SORT. La ciència es va apropant a l’art / on l’atzar és un element essencial.
(CHM)
Rafa Tormo obre l’acció amb una guerra de foc contra les aigües. Escamandre, el
Roig, riu de Troia, revoltat contra els cadàvers i la sang de la guerra, surt
de mare per aturar la desfeta o reprendre els costums dels homes. Hesfest, el
Coixo, el força a la neutralitat. Tanmateix Rafa portarà el rebombori dels
dimonis a l’acció impugnada, a la vindicació, col·locar-nos com a cosa entre les
coses, deixant fora tota idea d’ànima, o de cor com a memòria identitària sense
fisures. Acció i coets i músics.
I ara, qui
posarà veu a la sort? Arnau Sabaté,
que arriba en presses i se’n vol anar, destil·la aigua clara. Dóna curs a la llum de bengala de David Ymbernon, poeta de la taronjada, cuiner del tardet, qui ens
llegeix versos del seu llibre Carbassa
emergent. També es decideix Bernat
Rodell, la nova generació de Vandellòs, com qui diu nova cultura de l’aigua.
I què
contents de tenir aquí la veu de Glòria
Coll, versos de violoncel. Comença amb Andrés Estellés i continua amb la
seva obra, artefactes sensitius, vibració de l’experiència, El soroll sec de síndria que es bada, / un pèl que cau, l’última
nit d’estiu. / Nul se’m desfà el trenat de l’antic somni: / se sent de lluny,
allà on trenca l’onada, / un crit somort de desig no acomplert.
Ester Xargay esventa entre el seguici la publicació participativa de Barcelona
Poesia, Antihomenatge Paraparèmic a CHM:
“La poca-solta, o poc sentit, de Dadà dinamita el pedestal de la Deessa Raó que
acompanya al Parnàs del Déu Sentit...”
Màngel, Miquel Àngel Marín, el
boucèfal, fa de la processó budell i fisiologia, colonoscòpia, per ser alhora òrgan i cos i temptar-nos digeribles i
digestió, mentre enfila, clarinet d’Hamelín, cap a les afores, ens evacua cap a
la llera del riu Llastes, ens deposa a...
6.
(FONT DE) DAVALL DEL PONT. L’ enlloc som nosaltres mateixos. (CHM)
... deposats a la sequera, una avinguda de pedres, males herbes i
trencadalles, mosquits amb picot d’alumini. El pont fa saltar la carretera de
Mora per amagar el Llastres. Sota el pont la bouesia i graffitis. A Tomb de Vila aquest matí ha fet de la
paret un llenç blanc per homenatjar l’infrapoeta. L’enlloc, la màquina,
Hamlet... ser i no ser. Una continuació de l’art parietal des del neolític, la
cabreta de l’anagrama del Centre d’Estudis de la Vall (dels Llorers). I el salt
de la gasela, l’action painting de Joma,
amb les antilitúrgies musicals de Màngel
i Miquel Jordà. Cos i pensa de
Joma, aguditzat en pinzell, moviment, espontaneïtat, intensitat: expressa el
misteri, l’antihomenatge: GENERÓS –analogies místiques.
Encara Ester rebla el clau amb
una antiHACció. La mesura del poeta. Mesura amb el fil vermell (d’Ariadna) dos
bouetes, i no n’hi ha dos d’iguals –el que fa mesurar, una escala. La poesia fou allò indiscutiblement real / i
aquest ve a ser el pinyol de la saviesa: / això més poètic és sospitar que tot
és llavor. (CHM)
7.
FONT DE CAL GARRUT. La vera clau no cap en cap pany. (CHM)
L’avinguda
bouètica torna a l’ordre laberíntic dels carrers. S’escola la cançó d’ Isaac P.A. , nen que surt de mena. I un
altre boueta primerenc, Jordi Seviño
s’atreveix amb un poema de’n Carles. Amb unes accions màgiques de David o Dani, hem fet gana i ens apleguem a la pista roja. Amanida, Mar i
muntanya, saborosíssima i gelat.
Amb
el cafè, s’obre la font del Regsexcital, gran plat planer que
primer que res ens serveix el concert de
The Gourmets Vocal Quartet. Un cànter de quatre brocs vessen a galet harmonia i la
força lliure contínua des del patiment profund cap al ritme, l’expressió, la
llibertat.
El gospel tira el taulat. Pugen A Tomb de Vila i declara Mor i Muntanya
espai gastro-bouètic, com a manera d'obtenir la sensibilitat per ser capaços
d`entendre la poesia com un vincle necessari entre la vida i la mort, l`amor i
el odi, la cultura i la mediocritat, el mar i la muntanya... A Tomb de Vila persisteix en la voluntat de continuar més
enllà la bouesia a Vandellòs. I proposa,
com un vindicació més, fer de la propera edició una aportació sobre Cosé Herbetes, Josep de Poliol,
personatge comú a les terres ebrenques i les muntanyes de Vandellòs i Tivissa, i
així remarcar les seues vessants de trementinaire i performer, remeier de la
xalera –si et vols xalar, vine a la
bouesia.
La safata farcida amb cóc dolç del forn i Juan Pedro Santoro tocant d’aquella
manera la guitarra com ja no es fa, salta amb una nova cançó escrita per a
l’ocasió. És el tret dels versos cantats. Els Vals a destemps d’Ester
Xargay. La jota a la Mare de Déu de a Cinta que Caballero trobà documentada a Juan Sebastià Arbó, i que és popular
encara. El rap desimbolt de Vinilo,
amb un francès exquisit. Rafel Rodell.
Òscar Pino. Carles Andreu repassa tonades populars en totes les parles de la Península ibèrica. Es
fan duos. Trios. Una disbauxa que no oblida el recitat. El poeta creixent Sam Vila. Glòria Coll reflectint-se en
el mirall dels seus versos... de manera que la nit fa tard. Els estels s’arrepleguen
pel llençols de somnis.
I demà al matí esmorzar a Remullar, on els sòls regalimen horts –L’univers era
el resultat d’un succés gratuït.
VÍDEOS YOU TUBE:
1 COLONOSCÒPIA A VANDELLÒS
Joma Joma, Publicat el 4 ago. 2016
Acció poètica de Miquel Àngel Marín a la revista caminada. Bouesia a Vandellós. 30 de juliol de 2016.
2 JOMA A BOUESIA VANDELLÒS, Joma Joma, Publicat el 31 juliol 2016
Acció poètica dintre la revista caminada del festival Bouesia 2016 el 30 de juliol de 2016 sota un pont de la carretera C-44 a Vandellós. Amb Miquel Jordà al saxo sopranino, Miquel Àngel Marín al clarinet i Joma, dibuix.
'Mor i Muntanya' va ser el titol de la Bouesia que es va celebrar aquest dissabte a VandellÒs. Es tractava de la desena i ultima edicio del festival poetic.
