La paleta d’en
David Ymbernón fa un retrat íntim de Carles Hac Mor, i el copiem lletra a
lletra. Entremig unes imatges d’altres bouesies compartides porten l’experiència
al present i més enllà –revista caminada. Llegim, caminem, cantem, ballem, festegem
Mai ningú tan intel·ligent i tan culte
havia fet abans tant el poca-solta amb tanta solta i gràcia com feia el Carles.
Ell jugava amb la transcendència, la importància i la seriositat, capgirant el
pedestal, posant l'excel·lència a terra a berenar amb els bolets (la perfecció
és feixista, deia).
Tenia un immens coneixement del
llenguatge, saviesa, caràcter (geni, humor, temperament), era empàtic, generós,
radical i afable.
Tant li feia si es tractava d'una
senyora escarxofa, un senyor lingot o el Tió, el Carles Hac Mor era una porta
oberta; el seu saber era a disposició de tota convivència (tot s'hi val, tots
valen); era la filosofia d'una actitud vital d'amfitrió, un mèrit més de la
seva personalitat: s'interessava de manera natural i curiosa per tot, buscant
les virtuts i les maneres de fer participar (intervenir) tothom; es prestava,
es dedicava i ajudava sense cap altra pretensió que l'afecció de veure aquest
efecte volar.
Encomanava, conversava, fascinava,
encenia, impulsava, engrescava, apassionava, invocava i contagiava art, poesia;
lliurava ales a les carxofes, als lingots, als Tions; era una poefesta de
visques, de portes, perquè tot és ple de portes, tots som portes (vet aquí en
un dels seus poemes que parla, precisament, de la porta com a concepte de
l'home porta, del concepte de la porta que porta a l'home i de l'home com a
porta que porta l'home al concepte de la porta com a home).
I el Carles és una de les portes mestres
més exorbitants, brillant i que fa brillar, que il·lumina i reflecteix a la
galàxia de la literatura catalana, de bat a bat; i és un dels escriptors
especials més valuosos que hi ha (perquè tal qual val), senzillament, sense
pretensió, autèntic.
Accions multidisciplinàries, art
conceptual, el Grup de Treball, revistes d'art i poesia (Tecstual, Ampit i
L'avioneta), centenars de textos, performances, publicacions, recitals,
impulsor de festivals (Bouesia, Porcellada d'Àger, Poesia als Parcs), motor,
dinamitzador, agitador, col·laborador, paraigües de creadors joves, tàndem amb
la poeta i vídeo-artista Ester Xargay: inseparable parella i companya, la
paraparèmia, l'antimàgia, l'infrapoesia, el Jordi Aligué, el Gerard Altaió, el
Vicenç Altaió, el Dídac P. Lagarriga, la María Durán, el Josep Pedrals, el
Jordi Casadevall, l'Eduard Escoffet, el David Castillo, el Fracassart: de la
no-mort de l'art, el Víctor Sunyol, l'Antoni Clapés, el Miquel Àngel Marín, el
pseudo-art, la pseudo-poesia, la Patrícia Carles, l'Eugènia Balcells, la Dolors
Miquel, l'Eugeni Bonet, el Francesc Bombí-Vilaseca, la Clara Garí, la Catalina
Girona, l'Andryi Antonovsky, passar per Metrònom, comprar mig pollastre tallat
a quarts, baixar les escombraries, trucar al Guinovart, el Joan Vinuesa,
entrevista a Brossa, el Francesc Gelonch, la Marta Darder, anar a Ucraïna amb
l'Enric Casasses i la Blanca Llum Vidal, l'Eduard Carmona, el Javier Caballero,
parlar amb la Laura Borràs, l'Arthur Cravan, l'orinal de Duchamp, el Ferran
García Sevilla, el Martí Sales, el Joan Casellas, l'espasa de Gaspar de
Portolà, el Josep Miquel Garcia, el Xavier Garcia, la Meritxell Cucurella, el
Nadal, l'Elisabet Augé, el Benet Rossell, el desvari de la raó, algú em fa la
rateta, el Jordi Marrugat (autor de l'estudi La revolució com a origen
de l’escriptura de Carles Hac Mor i l’escriptura de Carles Hac Mor com a origen
de la revolució, Arola Editors, 2009), l'Adolf Alcañiz, la Laia Noguera,
l'Hermann Bonnín, el Jesús Galdón, la Francesca Llopis, la Marga Ximenez, la
Nora Ancarola, les veïnes tan simpàtiques i guapes del carrer Llibreteria, el
Ferran i la Núria de l'Horiginal, el Francesc Garriga, la Núria Miret, el Tomás
Arias, el Parera, la Rosa Rabassa, el Manuel Guerrero, el Jordi Nopca, el
Joaquim Pibernat, els Nubolaris, el Lluís Calvo, la Fiona Morrison, la Maria
Antònia Massanet, la Lis Costa, el Jaume C. Pons Alorda, el Joan M. Minguet
Batllori, el Calleja, la Dolors Udina, l'Aleix Gallardet, el Sanuy, el David
Caño, l'Helena Sixto, el Carles Monells, el Salvador Giralt, etcètera; i els
que em descuido, excuseu-me, aquest "etcètera" té la mateixa
consideració.
I els llibres; joies, goig, lucidesa,
alegries com S’ha rebentat l’hospici (Cafè Central,
1992); La fi del món(Empúries, 1994); Cabrafiga (Emboscall,
2002); M’he menjat una cama (Proa, 2003); Himnes del
no-ésser (March Editors, 2009) o Sí fa que sí (Lleonard
Muntaner, 2011).
I potser per inclassificable o per no
practicar el gènere literari del currículum, no va guanyar mai cap premi a obra
publicada en vida. Tanmateix, formava part de la seva grandesa no sobrevalorar
aquests exàmens. Essent millor que ningú, no es queixava, no rondinava, no era
gelós, estaria prenent-se una crema catalana (una de les seves postres
preferides) una fonda més endavant del primer il·lustrat del camí. Aquest
tarannà tan seu, aquesta actitud, la de la crema catalana de la fonda, crea
tanta adoració, que fa que mentre les patums són a Berga, patim, petem, patum,
les lliçons H desfilen amb mitjons, música i majorets per l'Escala i van tirant
amunt.
Ara, quan parlo del Carles, no puc
evitar pensar en el meu pare, l'Àlvar Ymbernon. Tots dos han estat un referent
per a mi, fonamentals en la vida i l'art. Ambdós van néixer a Lleida durant els
anys 40 i han mort fa molt poc, i perdoneu aquesta personalització, però les
nostres famílies tenien un lligam familiar molt especial.
Els pares del Carles i els del meu pare
(els meus avis) eren amics íntims, famílies molt properes que vivien a Lleida.
Quan la família Hernández Mor —Hac és un pseudònim d'Hernández— va anar a viure
a Barcelona, la família Ymbernon Tarrida es va mudar al pis on ells vivien
(aleshores el Carles i el meu pare eren uns nens). I, a més, un germà del pare
del Carles, es va casar amb una germana del meu avi.
Vam congeniar de seguida, d'esperit i
d'energia; vam fer moltes coses; l'admirava i vaig aprendre molt d'ell.
Podríem fer-li un camí de portes, o un
Festival Internacional de Porters i que porters de tot el món recitessin poesia
a la porteria, o fabricar portes poema, o fer una casa amb portes sense porta,
perquè hi entri tot Hac Mor tothora.
FOTOS: CARLES HAC MOR I LA BOUESIA, Sant Jaume 2007, Barcelona 2006, La Cava 2007, Vandellòs 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada