Des d’on l’esdevenir constant de l’Ebre xoca amb el darrer roc ibèric, el castell d’Amposta, i es bifurca en corrents i illes sempre canviant, fins al pal i paller de la ciutat, Barcelona, Mari Chordà crida de matinada per tota aquesta casa tan gran (3)* a la recerca de nous horitzons i companys de viatge. És el que fa possible la invenció de dos espais, els noms dels quals són ben eloqüents: Llar (1968) i LaSal (1977).
Espais de expressions culturals heterogènies, Llar és el primer foc que posa llum a la negra dictadura. Aplega el jovent i la vida punyent no sols d’Amposta, sinó d’arreu de l’Ebre, porta l’inconformisme dels estudiants i dels qui viatgen per Europa i més enllà, els colors de les músiques de les flors que silenciava la ràdio oficial, la complicitat dels còmics i dels llibres, la revolta de l’instint contra la rutina d’un règim hipòcrita. Mari Chordà fa brollar una correntia encara subterrània:
Primer la formiga va dir:
“treu-me de
sobre aquesta pota enorme”.
L’elefant dormia
i ella va fer un túnel.
Aquí va començar la més increïble cultura
subterrània. (1)
A: Silenci, sèrie de fotografies subaquàtiques, 2006
A Barcelona, en els temps de la llarga mort del Dictador, maquina el Bar-Biblioteca Feminista La Sal, un lloc de trobada i de fòrums de debat cultural. El plaer de la conversa, la comunicació que desplega la subversió i la revolució contra l’arquetip de la dona sotmesa, mare i repòs del guerrer. I la fundació de les edicions de les dones, La Sal del món que obre las finestres tapiades del patriarcat a l’aire fresc de la diversitat de gènere –Què se n’ha fet dels nostres fruits? (2). Una tasca que esventa un llegat sentimental, intel•lectual i artístic desaparegut en el no res de la història oficial: treuen a la llum Aspàsia de Milet, Safo de Mitilene, Hipatia d’Alexandria, Heloïsa, Christine de Pizan, Olimpe de Gouges, Mri Wollstonecraft, Flora Tristan, Concepción Arenal, Clara Campoamor, Rosa Sensat, Federica Montseny, Maria Aurèlia Capmany... i tantes i tantes d’altres, que esperen la nostra mirada de reconeixement. Són dones que, quan les tenim entr nosaltres, ens porten altres dones i ens recorden que no estàvem soles...(Conxa Llinàs: 6). Un ventijol persistent que descobreix per sempre l’altra meitat de la humanitat –el naixement del subjecte femení per a la història de la humanitat.(Conxa Llinàs: 6). A partir d’ara les coses ja no seran mai més iguals. Neix la primera Agenda de la Dona de l’estat espanyol i una editorial expressió de les dones, les recuperades i les que treballen silenciosament -Algun dia / alçaran braços / i veus les silents (1).
I alhora es va construint i s’expandeix Mari Chordà: ... es defineix per tenir una perspectiva canviant i meàndrica, que afronta el risc del nou, del no comercial, que es manté cenyida a explorar pulsions internes ... expressió d’un mateix centre. Un centre representat per omphalus, “llombrígol” en grec, que Mari Chordà utilitza i tempta, i transforma. Es tracta del principi femení de l’univers, símbol del moviment constant, magmàtic, que és, alhora, expressió de l’origen de les energies transformadores... un concepte que no descriu un ordre progressiu lineal, sinó que avança en cercles concèntrics... (Lluïsa Julià: 6).
B: Colgada de un cuadro, 1972, oli sobre tela, 73 x 116 cm.
(...)
Ep, innocenta,
exercita’t los peus
no és fàcil d’esnegrir
la pròpia ombra,
baby.
Ara sé
–t’encanten los espills-
que pots apreciar
les paraules que et brollen,
i aquell matí
retrobar, en arribar a l’arrel,
que ens queda, net, l’amor.
(4: “Tanca”, fragment)
Créixer -Estic dintre d’un arbre i veig créixer les fulles (1)- des de l’arrel, però també des del desig -arrelada en la terra del més profund desig-. I l’arrel és també aigua i aire; els fonemes peculiars del dialecte, i l’horitzó deltaic: ...em diràs que és veritat tot lo que t’he contat i que ets muntanya rodejada de mar i de poblats de sal (2) –sento el Montsià damunt la geometria del delta i la sentor de les salines. Fidelitat al paisatge, encara que les formes orgàniques intentin escapar-se del suport per la seva pròpia puixança. Miro Colgada de un cuadro (1972) –il•lustració B-, imatge visual de cossos lluitant cap al món exterior: unas formas que se presentan como nacidas desde el interior del propio soporte y que evocan una vida posible dentro del mismo; formas que se autofecundan y dividen blandamente (Elsa Plaza Müller: 6). Dialèctica, doncs, entre la representació visual i l’expressió del pensat i sentit. No per construir un localisme naturalista o costumista, sinó per obrir les branques i les fulles cap a la immensitat còsmica.
Una vigoria tota acció, tal com es veu a Volcà (1973) –il•lustració C-, el cos i la sang de dona i de mare que s’estén cap al món exterior: l’epicentre ígnic, de l’interior de la terra dona erupciona, amb tota la seva força, roca, i foc i magma liquat, per donar expressió a la fecunditat dona, carn i sang i sexe, en el camí que s’enceta en relació a la filla (Lluïsa Julià: 6). L’obra fou també portada del llibre Umbilicals (2000), el tema del qual repensa el lligam, sang i carn, entre la mare i la filla, que no s’esgota en la contínua transformació del cos durant l’embaràs, sinó que va més enllà, per descobrir i viure la tendresa, mestrejar el propi cos, renunciar als atributs imposats (Lluïsa Julià: 6): Tallat l’umbilical / ens queda, net, l’amor, / filla.
C: Volcà, 1973, dibuix llapis litogràfic i sanguina, 40 x 33 cm.
Elsa Plaza comenta la lluita i el pensament de Mari Chordà contra el topos de la maternitat, essència de la dona. Fou fonamental l’interès que despertà El segundo sexo, de Simone de Beauvoir (1949): resignifica el cos femení, embarassat al•ludeix al límit entre naturalesa i cultura, entre biologia i llenguatge. També s’interroga sobre la continuïtat i diferència amb el cos en gestació. I afirma que en l’obra de Mari Chordà hom pot seguir el rastre dels dubtes, reflexions, rebuigs i amors que provoca el cos de dona en gestació, i com aporta cert distanciament per repensar el fenomen amb la finalitat de reconèixer el femení com allò múltiple i ple de possibilitats creatives, i no sols com a destí essencial de la dona. D’aquesta manera Elsa Plaza postula que l’obra plàstica de Mari Chordà és la huella de lo fluido sobre la materia. Expresión de una postura consciente contra la solidez de la cultura patriarcal.” I conclou: “La obra de Mari es blanda, amoldable a quien la toca y la mira, adopta la forma de la mirada afectuosa y se acomoda plácidamente (6).
A partir dels noranta el doll fluent de Mari Chordà devé mar, com criden els títols: Submarines, Cetàcies, Immerses, Sepiotomus,... fins i tot la mirada al real de Mari Chordà anota l’espiroqueta, protozou descobert al Delta de l’Ebre per Lynn Margulis al 2000.
Petits cossos larvats
generen planetes habitats,
forats desèrtics,
volcans de lava amiòtica,
làctia, feminal,
naufragis i cetacis;
sepiotomus. (5)
un bestiari màgic que configuren la dona en el paisatge aquós i lliure, transformada en animal marí (Lluïsa Julià: 6).
D: Sepiotomus, 1995, fons montip oli i llàpissos de color sobre cartulina satinada, 30 x 45 cm
Animal marí que salta l’horitzó marítim o es submergeix en la fotografia subaquàtica. Dones en una mar turquesa fressant el joc dels colls amb el dring solar: Poética de los reflejos que nos deja soñar con el encentro de la materia y lo sutil, de la vida y la imaginación (Elsa Plaza).
Mari Chordà, en síntesi, una dona que calà foc a la llar i, oh, benvinguts, passeu, passeu, va construint-se en un doll aquàtic que esdevé mar, alta mar, per obsequiar-nos amb sòlides cristalitzacions -la sal, el gust de la vida.
JC
*PUBLICACIONS:
1 ... i moltes altres coses (poesia i litografies), edició 1res. Jornades Catalanes de la Dona, 1976; 2a ed. LaSal, 1981; 3ª ed. Les Pumes, 2006
2 Quadern del cos i de l’aigua (amb dibuixos de M. Clavé), LaSal, 1981
3 Locomotora infidel del passat, Taller editorial Alta Fulla, 2000
4 Umbilicals, Taller editorial Alta Fulla, 2000; 2ª ed.: Les Pumes, 2000
5 Passar i traspassar, 1960-2000, publicació a l’exposició del mateix nom, Amposta-Barcelona, 2000
6 Vinc d’una zona humida, catàleg exposició, editat pel Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, amb textos de Mari Chordà, Marta Darder, Lluïsa Julià, Conxa Llinàs, Elsa Plaza, 2006
IL·LUSTRACIONS: OBRES DE MARI CHORDÀ
INFRA BLOC: BOUGESTACIÓ MAR DE SARDINES: http://bouesia2.blogspot.com/2008/05/bougestaci-de-mar-de-sardines.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada