Mòbil, IRENE SANCHÍS, jardí El Cant del Cantó, La Canyada
A cop calent la Festa de la Boca m’ha deixat el cel
fresc i l’alè de menta i plantes remeieres. Al Cant del Cantó, un jardí de casa, que s’obre de par en par a
l’emoció i a l’expressió, va acollir amb la lleugeresa de les glicines de la mà
pro-vocadora de Montserrat Palacios,
Llorenç Barber i Irene Sanchís una nòmina virolada
d’experimentadors de la paraula, del so i del gest i a més el pimer correbus de
la Bouesia:
Miquel Molina, Josep Sou, Bartomeu Ferrando,
Antonio Méndez, Llorenç Barber, Nathalie Gagnon, Yves Leduc,
David Alarcón, Domingo Chinchilla, Paula Miralles, Martaerre Sobrecueva,
Álvaro Pichó, Oscar Vidal, Inma Juan & Nigella, Montserrat Palacios, Anne-Françoise Raskín,
Míguel Álvarez, Ferrer-Molina, Ernest Graves,
Isabel Gómez, Lorena Izquierdo, Virgínia García, Esther Blázquez, Xavier Caballero,
Juan Manuel Vera, Miquel Àngel Marín, Carles Andreu...
i els noms que van
saltar des de l’alenada significativa del mot fins el so estirat cap a notes
musicals o la música d’instruments insòlits i objectes que esdevenien micròfon
i altaveu. El gest arrodonia els silencis i copiava la lluna magnífica que
voltava pel paladar nocturn de València. I una emoció constant redoblava els
batecs dels cors, repicats des de l’estany del fons pels magnetòfons de les
granotes a capella. Sota la
coparrassa del pi immens s’invertia a Gòmez
de la Serna quan deia Poner notas a
los libros es un atrevimiento como lo seria el retocar los quadros de una
exposición. Temeritat que seduïa les palmeres agarrades a la melodia de la
brisa dolça d’estiu. Vet ací l’acció de Ferrando,
Barba, on els signes de les lletres
penjaven de la pròpia barba de l’autor i dels fonemes emboetats del seu aparell
vocàlic. O mira com el raspall de dens fa una simfonia metàl·lica sobre la
safata de plata llunàtica.
Ni amb tots els dits
de la mà tindria prou per nomenar els redobles i sensacions a la pell, als
llavis, a la gola, a les dents. Testimoni silenciós fou la instal·lació de
poesia visual que obria pas a l’escenari sonor (Nigella). Un calfred vingué amb el teatre de la veu de Carles Andreu, que gosà convertir en
cançó i vol un cal·ligrama de Salvat-Papasseit, Formigues. La dansa de les canyes al so del “monocordi” i del Ciclop
(Nathalie Gagnon, Yves Leduc). Els
plats trencats de Inma Juan &
Nigella. Els versos cubans del Jardí d’Epicur
–“querer lo que necesitamos”. El qüestionament de l’escriptura, la taula, la
cadira i l’instrument del boucèfal Miquel
Marín. La maleta de poesia del Ja.
Les accions, les veus i contraveus, els versos, els antiversos, els
contraversos i altres tornades –Nos
acordamos de las cosas de las que no nos acordamos nosostros, sino lo que nos
rodea (Gómez de la Serna).
I encara em volta pel cap, no només la companyia –que l’amistat et fa
veure la veritat- sinó també una desmemòria –no vaig poder recordar l’horaciana
d’Andrés Estellés que hagués volgut recordar, el pebrot torrat i ecumènic
rajant d’oli cru. Tanmateix el poeta fou reviscut pels versos irònics d’Oscar Vidal, lapidaris i esfèrics, i el
seu cotxe de línea que convertí magistralment en poesia el rosari de pobles que
travessa l’autobús per arribar a València: ¡Qué
partida saca el tenor a un bostezo! (Gómez de la Serna).
Tot el domini màgic de la nit valenciana, qui té boca s’equivoca i qui té nas se moca, en boca de bocamolls
irreductibles, tot i que no tenien prou estopes per tapar tantes males boques. (JC)
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada