El cartell de Encontres Aproximatius de postBouesia, dissenyat per l’artista
reusenc Francesc Vidal, mostra amb
exactitud les variacions geomètriques del vol del mosquit impertinent. A l’altra
cara ens presenta el text de Montserrat Palacios que inspira el taller de veu i
màscares de mosquits impartit per la pròpia Palacios i Miquel Àngel Marín, amb
la col·laboració de Carme Domènech i els alumnes de quart d’ESO a l’Institut
Deltebre, el maig de 2018.
UN TALLER DE MÀSCARES I VEUS EN TERRA DE
MOSQUITS
¿Quina relació tenen la veu, la màscara i el
melic?
Som cos, som so i som veus. I aquest “ser” del
“som”, és el que ens converteix en persones. Una persona, ho és, quan té
consciència de si. L’etimologia de la paraula “persona” (per -sonare) ja institueix de per sí la nostra naturalesa sonora, i
la nostra possibilitat no de ser un so, sinó molts sons. D’aquí també, el terme
de màscara (careta) que ve del grec Prosopon
(pros - davant, opos - cara). Aquestes màscares es portaven al teatre grec “per a
sonar” i així amplificar la veu del “personatge”.
D’aquesta manera, la idea de màscara ens porta
a la cultura, a la necessitat de transvestir el so originari a partir de les
circumstàncies socials a les que el “personatge” ha de “plantar cara”, segons
quina sigui l’escena d’aquest teatre que és el món.
La cultura mediatitza, orienta, coloreja i
transforma els nostres sons, i poques vegades prenem consciència d’aquest fet.
Així els castellans, per exemple han desenvolupat en la seva laringe 5 sons
vocàlics, enfront als 11 sons del francès, o els 8 del català. Per la seva
part, els xinesos no podran pronunciar el so “r”. És la nostra cultura la que
moldeja la nostra laringe. Quan s’aprèn un llenguatge es sacrifiquen tots els
sons potencials que ja solament podran realitzar-se, en el millor dels casos,
per imitació.
Però més enllà de la nostra identitat
col·lectiva-social es troba, en el centre del cos, una identitat del ser. El so
primigeni que neix del melic, aquell so que sorgeix directament de l’emoció i
que en el seu estat més pur, no té filtres: el crit, el gemec, el sospir, la
respiració.
El melic és el nostre centre vital. El que va
ser font d’alimentació durant el nostre període embrionari, seguirà sent allò
que ens continuarà lligant a la vida. Els japonesos l’anomenen Hara, i és per això que el seu ritual
d’autosacrifici, es coneix com Harakiri.
La vida s’arrabassa des del ventre.
El melic (me
- lic; me - lliga; om -b - ligo, en castellà) ens lliga al
Tot; en sànscrit Om significa
l’univers sencer, i l’Omphalos grec,
és el centre del món. En grec, Om
significa home, en el sentit d’humà[1]
que unit al terme phalos constituïa
un centre de poder, una pedra que marcaria allà on es trobés, el centre del
món. El Delfos hel·lènic és el centre umbilical per excel·lència en el món
clàssic, Delphús és l’úter, segons
Hipòcrates i Aristòtil. El melic marca el lloc de la matriu i l’interior de la
terra. Encara en molts pobles de Mèxic, al caure el melic, aquest s’enterra per
a que el nen no oblidi d’on ve i així no perdi el seu centre. No obstant això, portarà
en sí el record en forma de ferida, com una boca que respira al ritme del
cosmos, i que constituirà el nucli del seu poder mentre visqui.
Per la seva part, l’umbilicus del llatí, (umbo
- cabdill i umbi - ombra) ens
recordarà que aquell Jo fundant té, com la lluna, un costat fosc. “Aquella cosa
fosca que reconeixo meva” -deia Shakespeare-. La nostra ombra és espill que
complementa la nostra “persona”. Així, del nábhi-stana dels vedas, regió del melic que
produeix l’energia vital (prana), al
melic de la lluna de Mèxic, cordó de foc i terra, ens trobem arrelats com una
força fundamental, que resulta molt més transcendental, del que una simple
cicatriu compartida podria significar.
Així, entre els sons primigenis “viscerals”
nascuts del melic, i els sons apresos de les nostres màscares (caretes)
socials, anem conformant la nostra identitat sempre canviant, mutant i
transmutant; avui aquí, la transmutació es dona de bou a mosquit, de mosquit a
aleteig i de cant a bufit.
A partir d’aquestes consideracions nasqué el
“Taller de màscares i veus en terra de mosquits” en l’Institut de Deltebre, amb
el protagonisme dels estudiant de 4rt d’ESO, la col·laboració de la professora
d’arts visuals Carme Domènech, a iniciativa del músic Miquel Àngel Marín i amb
el guiatge de Montserrat Palacios.
Aquestes màscares que ara veieu són el
resultat dels riures, les reflexions, les complicitats, la vergonya i el sonar
de 22 adolescents. Elles i ells estan vivint una etapa crucial en a conformació
del seu sonar, que és el seu ser en el món. L’adolescència és l’estat de
transmutació per excel·lència. El canvi de veu (muda de veu) que estan
experimentant xiquetes i xiquets, és un moment privilegiat per prendre
consciència del sonar propi en confrontació amb les màscares socials imposades.
És l’edat crucial per a recuperar el melic del Jo que, falsament entès com a
ego, intentem endebades sepultar, pensant que ens separa, quan justament és
l’afirmació de la nostra individualitat, la que ens ajunta, la que ens uneix.
MONTSERRAT PALACIOS
Cantant, etnomusicòloga i artista sonora
[1] (per molt que no agradi a les fenimistes, és important recordar que el
terme “home” no és un sinònim de masculí, el genèric home (homínid) té la seva
accepció com a mascle i femella).
FOTO:
1. Fotograma de "Dadà és un mosquit", videobouema d' Adolf Alcañíz i Ester Xargai, 2018
2. Instal·lació de màscares de mosquit a Lo pati, Facebook, 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada