El IV Festival de la Boca m’ha deixat un bon
gust de boca. I no ha estat el sabor l’únic sentit que m’ha fet la boca aigua. Sensacions
agradables. Plaers i passió fins a voluptats inconfessables. L’activació dels
altres sentits. I ja se sap que càrrega
de gust no pesa.
Al jardí del
Cant del Cantó un dia a l’any s’ens obre la gola de par en par. Totes les
dimensions de la boca per explorar l’expressió, el dos, el ritme, l’altre, la
veu, el gest, la música –un paradís terrenal. Acollits per Mont Palacios i
Llorenç Barber, enguany ha estat més boca que mai, la veu fou l’instrument més
emprat. Des de la paraula vindicativa, contra les mordasses, ebris de
mudances, entre murmuris enfebrats, rics en bons auspicis, postrats en
l’entusiasme, tornant i llampant, sonorament llépols, gojosament llestos per a
la revolta, i obert a tothom
es van cantar noms com aquestos (no hi són tots): Ximo Tébar, el Col·lectiu Albastru, David Trashumante, Rafa Tormo,
Xavier Caballero, Domingo Mestre, , Nelo Vilar, Miquel Àngel Marín, Juan Manuel
Vera i “El Laboratori de valors”, Marta Sobrecuevas, Jesús Ge, Úrsula San
Cristóbal, Marta R, Alfons, Úrsula San Cristóbal Opazo, Òscar Vidal, Cristina
Gómez i Gabi Gómez... Barber ho deia amb mots com aquestos: un esdeveniment sense final, on les més
diverses músiques parlades, cridades, callades, gestuals, accionades,
ecolalitzades, mussitades, escopides, ‘hipostasiades’, emparaulades... conviuen
i s’agermanen amb les més discursives, mesurades, entonades, narratives,
eufòriques, versiculades, eulàliques i fins i tot harmonitzades possibles ( http://www.laveupv.com/noticia/14789/iv-festa-de-la-boca-contra-les-mordasses-aplec-de-desemmordassadors
). Refilets, pos, que encara fan voltar ressons a l’oïda, al cos, a la
naturalesa. Així de cop em venen caco i cal·lífonies, el mix de jazz i veus, o
de la rondalla contada en italià i català sense transicions, i també la
imprevisibilitat infantil creant escenografia i utillatge fantàstics. Vegeu les
fotos de Félix Menkar i més notícies https://www.facebook.com/pages/El-cant-del-cant%C3%B3/405459829500389?fref=ts
Especialment
content també per la presentació del poema objecte la Gàbia Sideral, que, com el pi torçat de capçada aèria, les granotes
i les canyes, les flors i les tomates seran ja sempre jardí. La gàbia sortí d’un
poema conseqüència d’una conversa amb un bon amic, Joan Carles Vinyoles
L’ASTRONAUTA QUEIXÓS DE
L’ESPAI
Coet enlairant-se.
Vertigen.
Sap de l’Ícar.
Perspectiva o destí.
El planeta blau
i la cara fosca de la lluna.
Estret, pendent
de controls i comandaments.
Per l’ull de peix
s’enfila la distància
de perles fulgents:
La Via Làctia.
Abstracció.
Geometria galàctica.
Després va
haver una conversa amb Paco de Morales i l’escultor va materialitzar la idea
amb una gàbia de reclam de principis del segle passat i material made in Xina,
fil de cuc i corda. La brisa fou el motor del moviment perpetu. El resultat em va portar a la intervenció al festival, on
entre altres mots també vaig declamar
CANTA PER PESAR
Es pega cops de cap
Al xilòfon dels barrots
De petit va caure del niu
I va fer que volava
I va volar
Però, de cop,
Retop a la gàbia
També per la
satisfacció de recuperar un vell poema visual, lletrista i fonètic
CIGNE
?
De
manera que si gust secret, pa eixut,
el Festival de la Boca ha obert una
escletxa al jardí d’on surt l’arbre còsmic i el moviment excèntric que llança
naus a l’espai de la creació i fa i desfà les noves òrbites de la cultura. Més
honor i glòria al Cant del Cantó.
JAVIER CABALLERO
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada