Carles Hac Mor. Fracassart
Clara Rebollo Pericot. Granollers.
/ 7.07.2015
Barcelona,
13 de Juliol 2015 GALERIES
Clara Rebollo Pericot.
Granollers. / 7.07.2015
Fresc i irònic, divertit i original i
sobretot intel·ligent és el darrer treball de l’escriptor Carles Hac Mor
titulat “Fracassart: de la no-mort de l’art”, que presenta el Museu de Granollers
al seu Espai Obert fins al setembre. Va acompanyat d’imatges creades per Vicenç
Viaplana i un vídeo realitzat en col·laboració amb Ester Xargay.
El visitant troba una exposició amb onze textos impecablement
emmarcats que envolten el perímetre de la sala, de lectura sorprenent i ràpida,
amb un rigor
màgic-acadèmic, oníric-historicista que relaten episodis de la història de l’art com si es
tractessin d’onze lliçons curtes, a la manera dels grans historiadors de
l’art i de la literatura, amenes, solemnes i molt curioses. Totes elles
resulten simultàniament tan familiars com desconegudes, amb peripècies
d’artistes i personatges rescatats de l’oblit, alguns potser fins i tot
d’inexistents. Els
relats-lliçons estan il·lustrats a peu d’obra per una imatge velada,
misteriosament bella. Al mig de l’espai hi ha un vídeo que s’emporta
lluny el visitant gràcies a la seva creativitat generosa d’imatges
sincrètiques. Però quan el visitant mira de marxar com si no hagués vist ni
sentit res i perplex prova d’esborrar ràpidament allò que intueix com un gran
disbarat, un esclat silenciós, un crit contundent, incòmode, d’un gran sofà
vermell esquinçat amb ampolles de vidre trencades que el travessen, l’obliguen
a tornar. I ja no pot fugir.
El visitant-lector atrapat, trasbalsat,
voldrà recórrer al catalèg-tractat per trobar l’ordre, el sentit, la raó, la
serenitat perduda que s’escola pel forat d’aquest museu i toparà amb una
lectura que fa “una ullada ultraràpida i paraparèmica a la història de l’art
des del Romanticisme fins a l’actualitat, és a dir, fins al Fracassart”.
Però què és el Fracassart?… una tarda de
juliol són convocats al Museu, en Joan Bufill (crític d’art), en Jordi Marrugat
(crític literari), la Pilar Parcerises (crítica d’art), en Carles Hac Mor, en
Vicenç Viaplana i l’Ester Xargay per parlar sense complexos del fracàs de l’art i
reivindicar ferms, però sense cap solemnitat, la necessitat de continuar escrivint i fent història de
l’art i de la literatura.
Inaugura el col·loqui Carles Hac
Mor, que explica i adverteix que el Fracassart és el darrer moviment
artístic que ha sorgit en l’actual postmodernitat, però que els fracassartistes només pretenen
fracassar i per
això no els veiem, desafiant l’èxit que imposa el nostre temps. Val a
dir que distingeix dos tipus entre les seves files, els que no saben que ho són
i els que sí.
Pilar Parcerisas
intervé tot seguit per negar les seves paraules. No està d’acord que sigui un
moviment d’ara, que surt de la crisi, sinó que creu que ve de lluny, de fet és
la història de l’art del segle XX, el segle de la desil·lusió, de la
desaparició de les utopies, de les democràcies devaluades, dels residus del progrés,
dels somnis estrellats, però també d’un fracàs i una lletjor convertida en
bellesa quan l’art destaca per la dimensió poètica del fracàs. I exemplifica de
manera magistral un munt de casos a Europa, desitja connectar l’art català amb
el món. I parla d’una comunitat
d’anarquistes que vivien a Monte Veri
a principis del segle XX reivindicant el medi ambient, la nuesa del cos i
tantes altres reivindicacions vigents avui. Per Monte Veri hi van passar
artistes com la ballarina Isadora Duncan
però la comunitat finalment va fracassar, es va dissoldre. Un altre cas és
l’intent de Joseph Beuys de
transformar el capital en creativitat buscant una tercera via als anys 60, que
el va portar a donar una nova simbologia a les torres bessones i les va batejar
com a Cosme i Damià. Utopies escapçades i discursos fagocitats i reutilitzats
per polítics bel·licistes.
 |
| VICENÇ VIAPLANA |
Joan Bufill
ressalta la paradoxa de la mort de l’art
que reivindicaven els dadaistes i recupera la memòria de l’origen de la paraula
dadà, que planeja sobre l’obra de Carles Hac Mor. Segons l’escriptor
Dominique Noguez, la paraula dadà va aparèixer quan Tristan Tzara
ballava borratxo al Cabaret Voltaire de Zurich i Lenin en la seva llengua va
cridar “sí, sí”, “da, da”. Si
la tabula rasa de dadà reivindica allò nou que neix, l’art no és negació, és
vitalitat.
Jordi Marrugat
relaciona Hac Mor amb la tradició artística però destaca com l’altera, la
transforma, i com reivindicar dadà no vol dir ser dadaista, apuntant que allò nou que explica Hac Mor no
s’ho inventa, “ho ha descobert”.
Ester Xargay
qüestiona els artistes neoconceptuals dels anys 90 perquè troba a faltar la no-intenció, només resten les formes i
l’art esdevé una mercaderia, sospita de la càrrega malintencionada d’un
recolzament del mercat com potser també en un art social actual impostat.
Vicenç Viaplana
per fi parla d’allò evident, de la normalitat en el país del fracàs endèmic dels artistes. I
agraeix poder haver treballat amb algú que utilitza l’humor com a arma de
transgressió, emociona sentir la seva sinceritat quan diu que per a ell fer les
fotos ha estat una gamberrada. Ara és ell qui, perplex, no entén com des del
poder no s’ha capitalitzat aquesta característica tan potent, com és el sentit
de l’humor en l’art català, per singularitzar una història de l’art de les
darreres dècades encara per escriure. I tots d’acord troben que és una forma
d’intel·ligència i un mitjà de coneixement, contagiós, que genera llibertat.
Deu ser per això que no se’n parla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada