Un porcellet, fràgil com una canya, expandeix un doll de
partícules en ignició i fa trons repetits, nyoc-nyoc, per escampar la tronada.
És un bousenglar. Arrecerat a les
obagues alzinoses, cotx-cotx, traça senderes entre topònims i cims feréstecs.
Traça el camí més curt cap a la mar immensa –quin horitzó ple de blau i
núvols!. Però ara és a la plaça dels Drs. Gil-Vernet. Toca el corn de sortida
la Bouesia,
Tut-tut-tuuuut
Que corri la paraula lliure!
Els mots en ignició i trons,
flexibles i aeris –una amplitud mental. Però ara va bé recordar els de Pascal:
L’home és una canya pensant, i afegeixo, una canya i un tro. Flexible i buit
espira pnêuma a la recerca d’una nota
fonamental. Espira psiché, so elemental
que crea i recrea el llenguatge i la cultura. Allò que ens aplega i, alhora,
ens individualitza. Llança el desig més amunt de l’horitzó i corre, corre com
un bou, darrera un flatus vocis.
Encara que formi part de la
simulació i la impostura, ja que neix com una canya: amb abundància de fulles
no dóna altre fruit que plomes, i el seu interior és buit, ple d’aire:
Tanmateix escolto les canyes
xiular. Vet aquí el conte de Siringa. Tothom coneix el mites grec de Pan, el
déu cabriol que perseguí impulsivament la xica
Siringa, però ella digué “No”, i ell es quedà amb les canyes a les mans.
De les canyes, en va fer la flauta de Pan, la Siringa, per cantar la pèrdua o
el guany: allò que fa una canya de bell plomall.
Abans d’acabar vull recordar una
absència: Paco de Morales, forjador també de flautes. Perquè un dels seus
bronzes fixa el gest de Pan, el pànic de Pan amb les canyes a la mà i la
Siringa absent.
Escolto les canyes xiular: vostra
és la paraula
Tut-tut-tuuuut
Javier Caballero
fotos: paperets peülla a la plaça i a Cal Bou, JA 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada