NO TENÍEM RES, NOMÉS LO SENTIMENT DE SER DONES. MARI CHORDÀ

copiem una saborosa entrevista de G.Tramullas a Mari Chordà de la darrera pàgina d'El Periódico: onades d'espiroqueta i dialecte.

Mari Chordà: «No teníem res, només lo sentiment de ser dones»

D'Amposta a Londres. La Tate Modern descobreix aquesta artista de 73 anys ignorada a Catalunya.

GEMMA TRAMULLAS

EL PERIÓDICO DISSABTE, 21 DE NOVEMBRE DEL 2015

Als Estats Units encara no havien ajuntat les paraules art i feminista quan Mari Chordà (Amposta, 1942) ja pintava vulves i úters habitats davant l'estupefacció general. Però més enllà de les Terres de l'Ebre i dels cercles feministes, l'obra d'aquesta pintora, poeta i activista és molt poc coneguda. Només el Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison li ha dedicat una exposició a Barcelona. Ara la Tate Modern de Londres ha elegit dues obres seves per a la mostra col·lectiva The world goes pop. Són La gran vagina (1966) i Coitus pop (1968). La primera és propietat d'un col·leccionista; la segona hauria d'anar directa al Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba).

-El 1955 va pintar una Anunciació en què apareix una dona escombrant. ¿La data és correcta? ¡Si tot just tenia 13 anys!

-És correcta, sí. La meva mare em va demanar que li pintés una mare de Déu per al seu sant i em va sortir esta dona agranant les serradures i els encenalls del taller de sant Josep sota la mirada atenta d'un àngel amb careta de dimoni.

-Més que la maternitat de Maria, aquest quadro anunciava el feminisme de la diferència. ¿Com el va poder fer? En ple franquisme, en un poble, ¿amb quins referents?

-No teníem res, només lo sentiment de ser dones. Jo crec que això se sent, s'hi neix amb això.

-Era filla de botiguers, de la famosa Casa Chordà, i va estudiar en un internat.

-Però els meus pares eren especials, no eren castradors, i a l'internat de seguida li vaig trobar la gràcia. La meva primera mestra de vida va ser una dona més gran que jo que es deia Marisol Panisello. Agafava l'autobús tota sola per anar a pintar i a banyar-se a la platja. Deien que era més moderna que les dones de poble i jo m'hi vaig enganxar.

-Va estudiar Belles Arts a Barcelona i aquí tampoc es va quedar callada.

-Un grup de noies ens vam plantar perquè a classe d'anatomia les models dones anaven despullades però los hòmens es cobrien amb un tapanaps. Fins que ells no se'l traguessin, no tornaríem a entrar a classe. Al final, lo professor va decidir que no destaparia els senyors però taparia les senyores. ¿És que los hòmens s'avergonyeixen del seu sexe?

-Va convertir el cos femení en paisatge i el sexe en inspiració. ¿Quina reacció provocaven les seves obres?

-Fa poc he trobat a casa els meus pares una vagina feta amb cartolina i ceres ¡del 1964! Allò no ho entenia ningú, però jo passava.

-El 1965 va marxar al París prerevolucionari. ¿Allà millor, no?

-Va ser decebedor. Col·laborava amb la cèl·lula del Quartier Latin del Partit Comunista d'Espanya. Aquells tios no tenien ni idea de l'Espanya real, no ens donaven la paraula a les dones i no deixaven espai per dissentir. Teníem un grup de teatre i, quan em vaig quedar embarassada, la directora (¡una dona!) me'n va fer fora. Allà es va acabar la meva col·laboració amb lo PCE.

-A finals dels anys 70 cofunda a Barcelona dos espais feministes: el bar-biblioteca LaSal i l'editorial de dones.

-Allò va ser sensacional. La força que dóna la unió de dones, teixir relacions per fer tirar endavant projectes i transformar les coses és, amb el naixement de la meva filla, una de les experiències més importants de la meva vida.

-El reconeixement li ha arribat al final via Londres. ¿Quina importància té per vostè veure les seves obres a la Tate Modern?

-Al llarg de la meva vida m'he preocupat molt poc per estes coses, la veritat és que pensava que no era important. Però amb el temps he anat entenent quant important per a les dones i les nenes és tenir una història i unes models en què poder emmirallar els seus desitjos i possibilitats.