CARLES HAC MOR salpa cap a la mar de la literatura.
NO BEN BÉ
Camàlic de la poesia des del mot a l'acció fou el primer propulsor de la Bouesia. Una complicitat més enllà de l'amistat i del bon temps perseguint la tempesta. Li dediquem un poema i copiem del País l'article de M. Castaño
A l’alba
germina un nou dia
Mor Carles Hac Mor, l’últim poeta
avantguardista
 |
| Carles Hac Mor en el Arts Santa Mònica (Àlex Garcia) LA VANGUÀRDIA |
Poeta i artista conceptual i
inconformista, ha mort amb 76 anys a Sant Feliu de Guíxols
Hi ha autors que
són com una força de la natura —en la literatura catalana no escassegen—, que
s’esdevenen imprevisiblement i per allà on passen causen a vegades trastorns,
sovint inquietuds i en general ho deixen tot una mica capgirat. Carles Hac Mor
—“hac” és la inicial del seu primer cognom, “Hernández”, i aquest és el primer
joc diguem-ne textual que ens presenta, abans mateix d’haver obert cap dels
seus llibres—, nascut a Lleida el 1940 i mort aquesta matinada a Sant Feliu de
Guíxols, és d’aquesta mena d’autors que es complauen a desplegar totes les
seves potencialitats creatives al llarg de molts anys, sense por de l’excés ni
de la incomprensió.
Presenta, com a
actitud bàsica, l’orgull d’estar fent el que toca fer, o almenys el que a ell
li toca fer, perfectament combinada amb la pràctica d’una contínua incitació a
crear, a obrir la ment, a qüestionar la realitat a través del llenguatge. No
com el profeta que aspira que tots els altres segueixin les seves petges sinó
com el joglar que no li importa que el contradiguin o se’n riguin perquè el que
vol abans que res és que la festa continuï. El seu afany de provocació, sens
dubte constant, no s’acontenta en l’objectiu fàcil d’incomodar el lector, com
és el cas de tants ambiciosos que hi ha pel món, sinó que aspira al més
difícil, i no cal dir que més honest, d’estimular-lo.
L’escriptura de Carles Hac Mor, la major part dispersa en llibres de mal
trobar d’editorials de poc tiratge, comença a finals dels anys setanta i arriba
fins ara mateix, amb el Dietari del pic de l’estiu, que va rebre el Premi Jocs Florals de Barcelona el 2012. D’anomenada, en
va tenir força; de reconeixement, no tant. A part de la seva poesia, o
antipoesia —s’autoqualificava d’“infrapoeta”—, en què arriba a la trentena de
títols, té també algunes incursions en la novel·la, el teatre i el guió
cinematogràfic, sempre en clau experimental; també, es va prodigar en escrits
teòrics sobre literatura i art, que més que per fer llum, servien per embolicar
la troca.
Més enllà de les etiquetes que un estudi global de la seva activitat pot
anar aplicant en diferents moments i a diferents obres —art conceptual,
situacionisme, textualisme…—, es tracta segurament de l’últim avantguardista:últim (grosso modo, esclar), perquè
els nous experimentalistes, sense negar òbvies continuïtats, estan més
condicionats per realitats d’última hora, com la pràctica habitual dels
recitals, el videoart o les xarxes socials, i avantguardista, perquè segueix una línia que es remunta al
dadaisme, perceptible en la recerca constant d’ingredients de sorpresa i en
l’ús desenfarfegador de l’humor.
Pagès Editors va publicar el 2012 Obra completa punt u; és d’esperar que la mort de l’autor, com tantes
vegades passa lamentablement, afavoreixi la continuïtat de l’empresa d’aplegar
un conjunt de textos en gran part introbables. La rèplica de Carles Hac Mor
fóra que preferiria veure escampats els seus textos per places i carrers, com
va dir J.V. Foix alguna vegada; però és llei de literatura que tard o d’hora,
abans de l’oblit, arriba un moment en què la provocació acaba enquadernada i
ben posada en lleixes atapeïdes.
Dit sigui de passada, a vegades les nostres autoritats, en ocasió
d’homenatjar algun escriptor, imprimeixen cartells amb alguna frase
oportunament seleccionada —sobretot si es pot llegir en clau política— i els
pengen al metro. El resultat és poc vistent en casos d’autors de cambra i poc
soroll, com Salvador Espriu; potser seria més estimulant trobar-hi textos com
aquest de Carles Hac Mor, del llibre Fer safor (Cafè Central, 2001):
ESGRIMA
L’art i la
poesia maten
la informació, que
mata
la poesia, la qual
és
morta per l’art,
mort al seu torn
pel crític; i
l’apuntador,
l’historiador,
mentrestant,
ha estat
occit per la Història
al carrer,
davant un museu,
i enterrat a
la biblio-
teca, taca,
toca i mata!
En una conversa amb Antoni Clapés —que l’ha definit
com a “militant de l’anarquisme nihilista, que no milita enlloc”—, afirma:
“L’artista (i l’escriptor és un artista de la paraula) i l’art (la poesia) són
una cosa, i la cultura i els culturaires (o faedors de cultura) en són una
altra. […] La poesia, com
han fet totes les arts, música inclosa, s’ha de democratitzar, que no vol dir
pas banalitzar, tot i que la banalització no és pas dolenta. […] Els
culturaires apliquen judicis de valor i això sobredetermina la seva
perspectiva. En canvi, l’artista i el poeta practiquen la suspensió del judici.
Els judicis de valor van contra la creació; les escales de valor són sobreres.”
El diàleg entre Mor i Clapés, imprescindible, es troba a Converses
- En comptes de la revolució (Cafè Central, 2006).
Si, segons com es
miri o en determinades circumstàncies, tothom és poeta, o pot arrogar-se el
títol de poeta, i qualsevol cosa dita és, o pot ser considerada, poesia,
llavors l’activitat poètica és irrellevant i tard o d’hora passaria
desapercebuda. Potser seria tot molt democràtic —com ho semblen els moviments
polítics que, a còpia d’impedir la iniciativa individual, porten a una
generalització de la pobresa—, però la pèrdua es veu a venir d’una hora lluny.
Aquest rebuig de la jerarquia cultural i de l’existència dels valors inicia un
camí que va indefectiblement a l’estancament i a la ignorància.
Un dels lemes de
Carles Hac Mor era que “la perfecció és feixista”. En aquest prodigi de síntesi
es troba l’explicació última de la seva manera de fer. En els seus antipoemes,
que hom endevina sorgits a ritme de torrentada, i que consisteixen en trossos
apilats de prosa, frases collides a l’atzar, talls sobtats i estirabots,
escrits amb una sintaxi sovint trencadissa i un vocabulari a vegades exuberant,
evita conscientment qualsevol fórmula previsible de composició, en definitiva
un estil.
L’objectiu és enderrocar, no pas alçar —per descomptat, res de formes
poètiques, però tampoc res de missatges per entendre o per descodificar—, ni
encara menys exalçar —el text literari no ha de ser un text sagrat que
transporti el lector a cap ideal—; es tracta de fer patent el caos que resideix
rere l’aparença d’ordre en què creiem viure, tot desconstruint el llenguatge
amb què creiem que ens entenem. L’objectiu és certament nihilista, ja que no
aposta per res i està abocat a un no-res. Mor agafa aquest camí, hi apunta, amb
decisió i persistència; però abans no arribem al final, abans no ens fatiguem
de l’acumulació de collagesi de divagacions,
ens podem permetre, no gaire abusivament, aturar-nos i parar atenció en les
notes d’humor que floreixen aquí i allà. Prou que, lluny de tota pretensió,
afirma que “l’humor és imprescindible”; segurament és el que ens aparta
d’aquest camí cap a la desolació, o en últim terme ens evita de caure-hi.
Com a exemple, aquest
poema, en què es pot percebre un ressò de Joan Brossa:
POEMA HAC
Aquest poema
no vol dir res,
i tanmateix
ja ha dit
massa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada